El gradual millorament de la raça

El gradual millorament de la raça





La seua dona, l’Arsinoe Nàpols, la coneguda periodista, no pas que se l’estimés gaire, a part que li agradava molt [i era famosa per això també (o potser sobretot per això: dumbass Arsinoë, li’n deien internacionalment els envejosets enviats de cadenes enemigues)], a part que li agradés un ou, dic, de festejar i de cardar’s els personatges més mascles de l’història qui es trobava pels seus periples pel món, a part de cardar’s també els més potents dels companys de viatge; vint anys que llur acoblament era rat i en aquests quatre lustrets hom alfarrassava que la dona havia tinguts uns trenta-mil amants; orgies rai, hom hauria poguts escriure’n treta-tres toms pel cap baix, treta-tres toms eixorcs, com eixorca era ella, mercès als déus, eixorca com pregadéus de ponedor o ovopositor obturat, molt senyora així mateix, com altívola pregadéus, tot i que, a diferència del bell insecte, deia prou a frec de devorar cap cap. Ara, això sí, aquest detallet sí que el tenia, sempre, en tornar de qualsevol comesa part de parts remotes, (i com més llarga l’absència més bonic el regalet), li portava, com dic, un regalet.



Ahir, en tornar de la Xina, li donà un gran drac de jade verd amb vetes lletoses, lluentment llis i febrit, magnífic. De seguida, en Tòfol, tot i que no gosà dir-ho, pensà (mòrbid ell, com sempre, implorant les nimfes perquè en paressin el cop), que, posant allò sobre l’escriptori on componia els seus reculls de miniatures, qui sap quin convit no era (allò doncs) per a qualsevol sinistre criminal ombrívol, quan qualsevol nit, ell enfeinat en l’obra molt subtil, el lladre li vingués part darrere, plegués tot de sobte l’estatueta del drac i li partís el crani en mil bocins. Per comptes de què, en Tòfol digué: Mercès, Arsinoe; és tan preciós, sempre he volgut tindre a la vora un drac de la bona sort. I afegí que segur que l’inclouria sovint, d’ençà d’aquell dia venturós, a pler en els seus gargots.



A la nit, al llit, després que l’Arsinoe Nàpols li expliqués alguna de les seues aventures — les que li agradaven més a en Tòfol eren naturalment les de cardar, devers les quals en Tòfol no solament n’era d’allò més indulgent ans l’animava que ella hi indulgís encara més sovint, si així li abellia, car era palès que homes magnífics hi havia pertot arreu sedecs de voler tastar el seu parruf ja gairebé legendari pels cinc continents, i els homes magnífics calia aprofitar’ls, i tremolava d’una joia íntima, en Tòfol, en imaginar’s els immensos matrassos que perforaven els (gens naquis, ai) esfínters de l’Arsinoe, i es confessava que ell, efeminat rai, els hauria volguts tastar si més no amb la punta de la llengüeta o tocar amb els panxellets de dos dits, tot i que mai no hagués gosat en la realitat — l’Arsinoe li contà l’aventura del tigre.



Diu: “Nosaltres que sí tornant de la missió a aquell poblet on fórem testimonis, i ho filmàrem amb tots els ets i uts malgrat els perills, rere arbres d’ampla soca que voltaven l’era amb, a l’horitzó, l’erma carena de la turonada que els vapors comonits pel Solell desdibuixaven, fórem astorats testimonis, dic, del sever dreçatge de les noietes, on les alineaven totes, les quaranta o així, i totes dotze, tretze anys, i subtilment el vell arxicac amb el seu bastonet els esbotzava el telet, dementre que una vella esdentegada li deixuplinava el culet (no al vell, a la noieta) i alhora hom (el pare de cada noieta, crec, o, si això no, cada responsable de rebre pel bé de la cerimònia) es capava en sec amb un sol espetec de dues pedres esmolades, i anàvem doncs tornant amb l’autobuset per les sòlites carreteres i, en creuar un altre llogarret, afluixàrem per tal de baixar i anar a la botiga, quan tot de sobte, encara no havíem baixats del vehicle, i d’un taulell saltà un gat immens, un tigre blanquinós. La por escruixidora, vull dir, l’esglai, i els crits i esgarips, sobretot de nosaltres les dones — una fera ferotge qui se’t tira damunt sense avís... L’Eduard, el conductor, és el primer qui se’n va adonar: “No feu cap paper, al contrari: bona cara. És aregat, no ens farà cap mal; ens vigilen per veure la reacció…” I efectivament, tot vencent l’aversió i la basarda, l’acaronàrem, la bestiota. I els barbàrics pobletans esclataren en aplaudiments. El tigre se’n tornà, la cua entre les cames. Ens convidaren a beure un licor molt fort, les dones lletoses ens donaren de popar, ens volien també regalar noiets perquè els donéssim pel cul, cosa que vam refusar amb tota l’amabilitat perquè no s’ofengués ningú, i ben peixats i satisfets ens preparàrem a fer via. Assegut al volant, l’Eduard digué, a través del torsimany: “Ha estat un plaer. Ens aturarem a veure-us cada camí que passem per ací.” “Promès!” — cridaren ells, ben pagats. I aleshores enfilàrem la carretera. Sòlita carretera. Dic a en Llàtzer: “Roda, noi.” I mentre rodàvem, enregistrant l’adéu càlid dels pobletans, la cara malencònica del tigre, i, part davant, la mateixa carretera de sempre, vaig dir pel micròfon, a la pel·lícula: “Unicitat de les regles de joc; heroicitat de les ànimes…” I oi que s’entén?… Em sembla que ha quedat collonut, per acabar el reportatge: “Arreu de l’univers les mateixes carreteres menant als mateixos indrets, i arreu alhora els mateixos éssers heroics servant estoicament llur destí, guaitant la mort i l’extinció a la cara, amb cara riallera, amb jocs de regles extàtiques, estàtiques, com el traç de les carreteres, sempre el millor camí, sempre el mateix destí, al qual tothom s’atraça indefectiblement…”



Dementre que, després de tanta d’explicació, l’Arsinoe dormia, en Tòfol gargotaire se’n tornà a l’escriptori a admirar-hi el drac. Se’l guaità per tots costats. Quina meravella, i quin gust sublim de dibuixar’l i dibuixar’n tots els caires i facetes i detalls. Llavors se’l guaità fitament als ulls, fins aleshores no hi havia gosat, hi escandallà fins al més pregon, com qui en grata els fons amb les ungles de l’ànima. M’influeix ja el seu esguard, en Tòfol es digué, conscient d’una escalforeta íntima, una altra presència afegida al propi ésser, una ombreta interior molt beneficiosa. I t’agraeixc, li digué, que no trobis que fóra balafi de posseir’m, car cert és que no sóc gaire cosa.



“Altre”, respongué el drac, amb aire benèvol de desdir-l’en, “que un altre heroi atraçant-se decididament per la mateixa ruta. Et mereixes tota la sort del món, i més, amic, company...”



I va veure en Tòfol que dels ulls del drac de jade verd lletós sengles llàgrimes en queien.



Aquell miracle convencé en Tòfol que el millorament gradual de la raça era possible. Se’n tornà al llit, a respirar-hi la flaire de la formosa cardaire, la seua dona, encara més sortós que no mai.



Quan s’adormí somreia. Somiant, hi veia les seues novelles miniatures: les que faria segur l’endemà, tan inspirat, amb les nimfes bonhomioses qui et donen el collar fatídic, com l’Arsinoe, de qui el cor era de jade, de pedra febrideta de collaret — un collaret tanmateix el que li regala benèfic, però, aquest cop; fet (oh, glòria) d’amples, llongues, grasses xil·les enllonganissades, a baules embagadetes, trenta mil pel cap baix, i et prometen (les nimfes facecioses) que et moriràs sense haver d’haver patida cap rosegadora malaltia, màxim regal, i els regales al teu torn dibuixets exquisits d’alcions i nàutils, i carallets pudents (vits del dimoni) i formigues — les ubiqües seues formigues, als seus gargots miniatura, pels escassos entesos tan ben considerats; les formiguetes de qui els poquíssims erudits se’n feien encara creus, les trobaven més característiques, enigmàtiques, encara (salvant les distàncies, no fotem) que no les d’en Dalí mateix, carallots, sense sàpiguer’n l’història. L’història que fa: Na Clítoris: filla d’un mirmidó. Era tan minúscula que en Jou per tal de poder-se-la cardar la retransformà en formiga.



Pel cap baix en formiga. Pel cap alt en cadellet de moixa.



I se somià formiga, fent cua amb totes les gernacions de generacions mai hagudes i per haver, xino-xanet pel mateix caminet fressat, cap a un infinit boirós de sospitada aurora. Hoc. I se somià moix cadell, orb encara, glabre, nu, inhàbil. A les palpentes cercant la traça. Amb esperança d’obrir els ulls qualque jorn clar. Endavantet. Ausades, cap a un infinit boirós de sospitada aurora, doncs. Hoc. A les envistes, potser, del gradual millorament de la raça.

Nicolau Beranui, merdicida

Nicolau Beranui, merdicida







Quan vaig sortir de la presó, el primer que vaig fer va ser anar-me’n cap a casa. Per dissort, o pel que sigui, en pic arribar-hi, què hi veia? Un clot immens. Pres de sanglots, i esbufecs, em guaitava aquell clot que havia estat casa meua i no sabia què fer, ni on posar’m. L’home de l’excavadora no puc dir-li res; de segur que no sap ni la meua llengua. I si li demanava per quin senyor seu feia el sot per als fonaments de la nova casa, ni ho devia sàpiguer. Aquell tros de terra adés meu ara deu pertànyer a qualque ocupant — qualque peix mitjà entre la burocràcia repel·lent.



Em tornen els records malastrucs d’aquella nit on les fiblades sobtades s’emparaven adés del meu peu, adés del meu genoll, adés de flonjors molt adolorides de part de dins — dels lleus, els budells, l’estómac..., i en romania incapacitat, tret que, tot d’una, va aparèixer una cara demoníaca a la finestra, i aleshores, amb la seua rialla muda, tot es convertí en flames... El foc consumia la casa, em vaig desempallegar de tota la roba i em vaig llençar nu i sense un clau finestra avall.



Em van tractar d’incendiari i em foteren a la presó. A qui li passa pel meló de cremar’s la pròpia casa perquè després, sobre, l’hi prenguin?... Si això fos veritat, m’haurien d’haver mès al manicomi, no pas a la garjola.



Tanta de por, déu meu, uns pocs dies abans, quan m’havien morta la dona. Si allò no era intimidació! Dormíem dalt, quan baix vam sentir els sorolls. I jo era com si havia vist el llop: havia perduda la veu. Era incapaç de dir Qui hi ha! Esbufegant ivarçosament d’angoixa, etzibava cops de colze a la dona perquè ella digués Qui hi ha, Qui hi ha. Quan ja ineluctablement pujaven els bòfies.



Com un cavall sicilià, grotescament entraren. Van encendre els llums, es foteren de seguida a regirar-ho tot molt barroerament, obrint calaixos, fent-los espetegar per terra, llençant daltabaix cada objecte, i guitzes rai, a puntades, tot damuntdavall; fent una enorme trencadissa… I amb quin dret?… A poc a poc em tornava la veu… Només sabia quequejar. La dona, ara, però, a ella li agafava més fort, s’havia aixecada, havia presa la mangala. “Amb quin dret!” Cridava, també. “Amb quin dret?”



—On són els papers?… —deien els bòfies bofegats, en estranger.



Vaig veure a la porta del dormitori els meus tres fills. Amples, forts, alts. Ben peixats, suaus, mudats. Tornaven de fora, o se n’anaven ja? Érem tanmateix molt de matinada.



Volia dir’ls: Éreu a casa i no us oposàveu a l’enemic qui ens envaeix? Vull reptar’ls amb molta de fúria, però només sóc capaç de produir un filet de veu que rancament fa: Éreu doncs a casa?… Responen: Sí. I ara ens diuen: Adéu-siau, que se’n van a divertir.



No em cap al cap que ells ens hagin denunciat. En tot cas, és cert que els bòfies no els empudeguen. Els deixen partir com si de res no fos. La dona mentrestant s’ha anada enfurint. Aixeca la mangalota: Osta, osta! — els crida, i els vol treure fora a cops. Hi ha el criminal de sempre, fotent-se-li davant, molt presumit, odiós, eixanguer, grossot, però també ell rep. Allò em dóna una satisfacció íntima que em fa valent i tot. També m’aixec ara, armat amb un llum de la tauleta. Tret que en aquell instant l’ànima em cau a terra. Un petit, escarransit, amb bigotet i ulleres fosques tot i que som a la nit, engabardinat, un falangista, dispara, i em mata la dona allí mateix. S’ha acabat.



Eh?… M’havia quedat tot parat. Va arribar el jutge com si fos a baix mateix. “Matant i sebollint ràpidament el malalt: millor manera de guarir i de tallar d’arrel la malatia”, sentencià, i féu aixecar el cadàver.



L’endemà els meus fills tenien un lloc al ministeri, i un piset escaient per a cadascú a un edifici dependent del govern just encavallant les oficines. I jo portava dol, i els veïns, uns pocs, es compadiren de mi, em digueren: Quin accident més fortuït. I ella, pobrissona, també, no diguis, quina vida més dura, i ja ho veus tu què rep en pagament, i ves, quina cadena... Peudebancades sense cap interès.



Se m’atansà un caporal de la bòfia: “Vosaltres rai, que no us cal anar mai gaire lluny, vivint com viviu amb el cementiri a la vora.”



No vaig sàpiguer què contestar. El cementiri era pel cap baix a tres quilòmetres.



—Clients amicíssims (féu el capellà, també addicte al règim, és clar), per una d’aquelles treves providencials de l’apoptosi, la senyora ha tinguda la sort de lliurar l’ànima abans les vergonyes de l’extrema vellúria no l’empegueísson gaire pus. Permeteu-me’n l’al·legoria que s’adiu tant a la litúrgia i a l’exordi— jotfot, prou tots som cristians, de grat o per força, i sabem tot això què vol dir. Exordi — ere ordi, i ara és cagalló. Tant hi fa. Aquesta és una homilia, o doncs unes exèquies, o els gori-goris, o com se’n digui, en preança als nostres molt vantats escamots de la mort. Malparits i fortets, i sense falses pietats. Tal com cal. Esclaus per la pàtria. I andròmines rai. D’altra banda la senyora… Ha pujada, dic, doncs, mercès als bons oficis dels nostres oficials, a l’illa serena de la mort, com puge aquell insecte esparverador, el pregadéus — rosaci, tot i que és verd — rosaci de satisfacció en pic s’ha cruspida una altra papallona vermella. D’ençà de dalt, o sia, de dessús estant, se’ns guaite als de dejús com ens les fotem constantment. Aixafades de criatures, de gossos, de minyons, de velles, de pitofs… Florents escarxalls moscats… Nyaps i bunyols en tost d’individus més o menys autònoms i baladrers. I així fa la senyora (com es diu?… Eduarda Beranui?…), la senyora Eduarda, divertida en veure tantes de castanyes com es fot la gent badoca i matussera, i assenyaladament els pàmfils menadors d’automòbils — com el papa de Roma fot amb el seu papamòbil dels collons i, cada vegada que veu un clot, de dalt de tot diu, exultant i un pèl sàdic: Clot!… Clot!… Clot!… I tot el seguici ens esclafim. I potser esperem que pongui un ou. Una esfera mística, o quelcom així, que esclato i es desbadello i es desclogo en un altre rònec miracle on, entre garranyics i tremolins, en brollo, què ho sé jo, la llamprea, la capibara, el peudecabra filldedéu qui ens allibero (aquest cop sí, que no ens surti bord una altra vegada, no fotem!) de maltempsades i destrets, i dels milers de neguits arquetípics en què per les males devocions polítiques la vida sense descans no ens llampe. Tant se val. Sabeu què? En fi, que no sóc pas cap cast hagiògraf per a pintar l’Eduarda de deessa i altres ostes. El temps em recorr la sang com si és sorra qui s’escole pel forat d’un embut — aquesta és l’única llei — la llei de l’embut per on la sorra del temps s’escole sense atur. I qui no n’estigui content que es foti. Me’n record que al seminari jugàem al mossega-li l’ull. Caçàem un pardal, l'eixalàem, el fotíem dins un barret, lligàem part darrere les mans del jugaor qui juae i l’atiàem que mossegués el cap del pardal i l’hi arrenqués, si podie, dementre que el pardal li picae, a cops de bec desesperats, els ulls i el nas. El jugaor es podie cagar en l’olla però no pas en déu. Em direu retrògrad, com se’n diu?, misòleg, mes com enyor els èpics anys de llavòrens on els veterans sobrevivents de la guerra perduda, quatre gats malavinguts, no us penseu, encara hi rondaen. Per a no fer’s remarcar es saludaen amb accents abjectes en l’estranger d’altres imperis. I es donaen cites furtives als indrets on juaen de menuts. Clandestins s’aplegaen de dos en dos. A les pedres, per exemple, que ere una cruïlla enmig d’un ermot (llavors; ara tot són pertot arreu amples avingudes colossals on els accidents prosperen), llavors allò ere uns pedrots esbarriats que abans encara havien estat mur de partició entre trossos, i hi havie també un mal arbre, una alzina arronyacada, o potser era un cirerer bord perquè feie pegadolça, pegagrega, tant se val, allí, amb en Víktor Arxipenko (qui en realitat es deie Cesc Çafont) ens trobàrem, i jo que li dic, ben pensada: “Arxipenko, ara, ca? Arxipenques d’amagatotis per la causa, fa?” I em diu, cagat a les calces, perquè em semble que s’ha flairada la trampa: “Causa?…” i ho diu en çoviètic, vull dir, en accent çoviètic, “I com us ho engiponeu?”, que li deman, amb cara de circumstància, i fa, amb cara de pietat: “Malament rai”, però ja faig un signe amb la sotana, me l’aixec part damunt el melic, i la tropa li cau sobre com un flagell de tàvecs. “Venta’ls mastegots, potser se n’aniran!”, que em plau de janglar-hi, i ell se senye i fa totes aquelles baboiades de cregut, i recita: “Bona nit, mon déu, se’m tanca la finestra de l’ésser.” “Cargoleu-lo bé”, me’n ric, “no fos cas que pugés en espiral, ascendit al cel com si déu l’hi arrenque, com un rave místic doncs, i tot allò…!” Se’n reien els soldats. Fills meus bon tros amats (és una fórmula sense cap substància, no en feu cas), fill meus, doncs, “Quina ceba, tants d’anys!” — que li dic, urta a urta, com us ho dic, abans no trego la llengua, llarga com badiella de vedell com naix, mentre hom l’escanye amb un cinyell militar. I ah, l’alegria a l’ull de l’animal jove i ben peixat, l’alegria als ulls dels xorats i eixorats soldats, dementre com escandall li fic la mà per la gola i n’extrec el document secret que s’havie empassat suara mentre feia senyal als amagats. Us voldreu (creus-creus) creure que ere un poema? Per desavinents andoles, port d’Alacant, port on la mort t’hi encalce… Nyeu-nyeu rai, gatejant com un bajoca, poti-poti i envant!… I mentre els el recit com s’escruixeixen, tot i que ho hi entenen re… Com us en rieu vosaltres, carallots… Au, que no us passo re. Tots plegats a fê’us la mà, que la cerimònia s’ha acabat. Dieu: amèn, i aquest és mon pliu: tard o d’hora tots sereu salvats, merdegades d’aqueixes. In nòmine patris, morituri te salutant, eh?…



Vaig tornar solet a ca meua. Em vaig posar el cassot, vull dir, la granota, i vaig enfilar cap a la feina al port. Jo sé on tot s’enquadra, on tot s’hi escau i hi cap. Els estibadors depenen de les meues instruccions. M’agrada entreviure-hi. Discutim de futbol. Fem a l’hora del descans el cigaló. Ah, la flaire de pa torrat a l’hivern! I l’escalforeta dels companys mentre fumem. I a la taverna juem als daus. I enfonsem marrofins al cafetó. I ix la Meren a estendre la roba i, rere la roba estesa, t’ensenya un inici de cuixa i et fa la guerxineta. Tot de riure, és clar. I per fer engelosir el seu home. No hi ha mal fel.



—Conec una conca… —el company Eleuteri em diu. Quina fal·lera tots per aparellar’m de nou!



—Sóc massa vell —que els dic, sense creure-m’ho.



Em glateix el cor per les nits per la dona assassinada. Sort en tinc dels somnis. Tornem als temps avials. On tot hi era pous, cisternes, basses, piscines, i peixets a l’aigua neta; allò dels insecticides ningú no n’ha sentit a parlar, i tots els animals se la campen a lloure. Foll d’una dolça frisança, enfons al fluixell el cos encès. I dic el nom de n’Eduardeta. I als retrunys hi deixel mormols de resposta. Tants de camins que he endreçades, molt conscient, les mels xiuxiuejades del seu orgasme als calaixos de l’orella!



Cap mag corcat ni nidorós fa forrolla anunciat pertot, ni mana, del balcó del palau ducal estant, l’estrident obligació ineludible de complir edictes repapiejats en estranger. I ara! Ni tampoc s’esllavissen els antics monuments abandonats. Ni els guals cap als camps són tot galdosos de merda d’albellons sobreeixits. Ni els camps hi són tots en doina. Ni els pocs ferms llauradors, ultra arraconats, van rebent clatellots i xurriacades a tort i a dret, i a la mínima que gosessin protestar que, en canvi, amb tant de bombardeig i prova d’armes i vessaó de substància verinosa de les municions, la saó els l’han tornada antisèptica i no hi poden fer créixer sinó organismes monstruosos… I aleshores, no saps si encara és malson o realitat, la cara diabòlica apareix escarnint-te a la finestra, i tot seguit les flames s’esbomben i ho devoren tot, i has de córrer enfora, on t’atrapen tot seguit i t’acusen d’incendiari…



Vaig fer un cop d’ull a les casetes dels voltants, la gent qui hi vivien havien siguts els meus veïns fins feia no gaire; sí fa, sisvol sis mesos feia només que casa meua cremà i se m’endugueren.



Em vaig atansar a la caseta d’un home qui coneixia bé. Tot hi semblava mort. Tot s’ho empassava el soroll de l’excavadora. Al pati de davant — quina primera sorpresa — un mostí enorme, enorme sobretot el seu cap, hi feia guàrdia. Era un gos estrany, no l’hi havia vist mai. I no feia cap paper, ni ensumar’m no va fer. Passada la por del gos immòbil, vaig allargassar la mirada fins a la porta. Un soldat molt orellut hi feia també guàrdia — aquest davant la porta de la casa, el gos davant la portella del jardí. El soldat, amb una cara simiesca, tampoc no féu cap paper. Amb manoquella flasca, servava una metralladora que agullava a terra. A l’esquerra — això vaig trobar esfereïdor — a l’esquerra hi havia un nan empalat en un arbrissol escapçat. El nan devia fer dies que era mort, i tanmateix el seu posat era de viu, amb un aspecte grotescament tristot. La punta del tronc on hom l’havia impalat li havia pujat pel recte, li havia esgavellats budells i pit i coll, i llavors li sortia per l’ull esquerre, amb el qual semblava doncs fer amargament la guerxina. Ara me n’adoní que el nan devia ésser l’home qui coneixia, l’antic propietari de la caseta — es devia haver escarransit amb l’impalament, amb la pèrdua de sang, amb els dies fent-se malbé a l’estiribel.



No vaig dir re, és clar. Vaig passar de llarg, gairebé sense deixar petja, suau damunt el llambordam com si hi sóc un espectre.



Em vaig refugiar rere la cleda del cementiri, hi feia veure que hi meditava, i alhora hi remembrava amb recança pregona qualque decès molt proper — ma mare, la colta dona, la filla, un amic — no, un amic, no; que no creguessin sobre que allò era re clandestí…



Furgant desmenjadament amb un bastó pels clots al cementiri, a la vora de la llosa d’un militar, una mà en semblava vúlguer fer bot. Vaig remenar’n la terra al voltant, i efectivament, una mà se’n deseeixia, de la terra seca, i, dins la mà, el mort hi servava una pistola. L’hi vaig pendre, i me l’enfonyí a la butxaca; alhora que trepitjava la mà, i en acabat amb la sabata la tornava a sebollir amuntegant-hi la terra del voltant.



Ara, armat, em sentia molt més lleuger, animat. Tot ho veia amb nous ulls. Em repengí a la cleda i guaití de dalt el turó estant cap avall.



Vaig veure que entre les noves construccions, hom hi havia deixada a propòsit una petita mostra, d’allò que hi havia hagut abans: d’allò que vaig conèixer de petit — i àdhuc, allò, abans que no em fotessin a la presó, encara era prou viu. Vull dir, un dels carreronets, intacte com qui diu, tot i que poc mantingut.



La conservació d’aquell veïnatge petitet, amb casetes rònegues i aplanadetes, arronyacades, escrostonades, a punt d’enderroc sovint, em punxà el cor. M’hi vaig vúlguer atansar. Dels anys de la meua infantesa a ara semblava aquell carreret haver’s empetitit, escarransit, tant de llargària com d’amplària; enclòs en les noves construccions modernes, netes, lluents, pintadotes, amb ací i allà grossos sapastres embalums — presons, bombers, escorxadors, clíniques, oficines — pobrissó, el meu carreret semblava de joguina.



Passaren una parella de gent gran, com jo. Ell parlava amb la dona sobre això, sobre com ha canviat tot, i sobre com es devia dir aquesta barriada vora el riu?… Te’n recordes?… Guaita, ara tota empassada pels edificis i les avingudes i parcs i canalitzacions, i aquests casalots sinistres?…



Una vella encara més vella que no pas ells els sent parlar, i els diu que la barriada es deia La Boveria, perquè hi havien bous — o en realitat, en sengles quadres, un parell de vaques tot plegat, per a la llet. I la vella es fica a remembrar, amb enyor i uns ulls mullats: “I entre les noies hi juàem al joc de les herbetes; corríem com unes esperitades, cap al prat on peixien les vaques, n’arrencàvem un bri (d’herbeta), al petit cercle previst, i tornàvem, per les mateixes vies oposades vora les cledes, fins a l’indret del començ; llavòrens ens ensenyàvem el bri, i la qui l’havia arrencat més llarg tenia un punt, i la qui havia arribada primer un punt, i qui en sumava dos és clar guanyava…”



Era tot tan emocionant. Al capdavall les dues dones, a l’hora de dir’s adéu, s’han fets un parell de petonets, i jo somreia tristament, com si no hi era, una miqueta allunyat. Pensava: “Carall, que s’ha tornada vella, la vella de les herbetes; prou l’havia coneguda adés, fa tants d’anys; potser jugàrem junts, però com s’ha envellida… No me’n sé ajustar. N’estic tot marejat. Potser ha patida molt. Potser una malaltia rosegadora…” Però pas aleshores davant una botiga que hi venen miralls. Això sóc jo! M’hi guait esverat. Hi sóc tan lleig i tan vell, o més, que no pas ella, amb una cara d’extremunciat. M’hi haig de tornar a deixar créixer una barbota tota rissada i blanca i un bon mostatx adient que em tapin a tesa la cara — així en dissimularé la lletjor i l’antiguesa...



M’hi he atansat massa. Un mirall davant els ulls només veu ulls. M’hi veig l’ànima. Cal reconèixer’s algun dia o altre. Sóc vell que cap minyona ja no se’m guaitarà mai més sinó amb pietat — i més sovint amb burla i fàstic.



Tant se val. Xino-xanet volia tornar al port. Tret que estic segur que els meus els han eliminats tots. Que, com entre els veïns, ja no n’hi ha cap dels meus. Una altra vegada. El cicle no s’acaba encara. Ens volen de totes totes extingits.



M’arribava per comptes a l’aeroport. No pas que foti cara de viatjant. Abans no em treguin a puntades, vull arreglar’m una mica. M’endins al canfelip de les dones. No pas per re. Per flairar sentor de dona, això sempre em recompon.



M’hi he rentada la cara. I ara hi sóc cagant, en una de les caselles. Quan a la casella del costat, algú hi entra. Espii pel foradet. Com m’abelliria, després dels mesos de la dona morta i els mesos de presó, de veure-hi qualque cos fresc. Mes ah! Era el príncep de l’enemic.



Duien els goril·les el príncep a cagar al canfelip de les dones. Menys perill, i tot allò. I millor vigilat. Fic messions que a la porta de fora hi fan guàrdia quinze mil goril·lots (amb perdó per als excel·lents simis). El príncep cagant, amb greus espoderaments.



Esverat batec d’ales a frec de fitó. Pel foradet hi fic el canó de la pistoleta. Com quan juàvem a bales, em demanc: S’hi val a burxar? Em responc, com sempre: No. I premc el gallet. La cosa fa clic. I prou. O no hi ha bala. O s’ha encallat. El príncep es mig torca el cul. La pudor que fot, condemnat. Guilla amb el cul mig cagat. Dones entren remugant, cagant-se en la monarquia (una mosca no fa estiu, ni un cop que les dones rucs s’hi caguin no vol dir re: era l’inconvenient de no púguer-hi cagar elles mateixes).



Part dessota, esmunyint-m’hi, m’he ficat a la casella vacada pel príncep. Ara hi sóc plorant i assassinant amb la pistola lloca els cagallons ben ondulats qui hi ha jaquits. Car així em castig. Ecs. Ecs. Ecs. Missió abjectament estroncada; avui (dic plorant), avui la sal amb totes les de la llei: jo qui sempre m’haig jurat a destruir aqueixa entitat malèfica i aberrant, millor excusa de llur odi. D’això se’n diu pega, doncs; la puta. Destí perjurat, collons. Jorn imperdonívol on tot i que hi vaig armat, l’arma s’espatlla. I ací a l’aeroport, on l’he tingut a la vora, a frec, a tocar, a abast de canonet, i no he sabut pelar’l. Canfelip pudent i fastigós, amb cara de ximple datpelcul, com son pare i sa mare, els quals voldria morts ara mateix. Tindre’l a tret de tret molt gloriós, i mancar’l — per força m’haurà de recar tots els jorns i nits qui vindran. El meu poble fet malbé sense atur i sense sospita de millora, sotmès a un altre canfelip encarnat, qui sap per a quants d’anys… Com els desig morts, i tots llurs acòlits traïdors (dic, pensant en el capellà i botiflers afins)!



Veus d’altaveu esquerdat vénen que se’n va l’avió. Es buiden els indrets de cagar-hi. Ixc a rentar’m. Ixc a la sala. Ixc al carrer. I ara?…



Fracàs. Fracàs. Fracàs. Amb fila de captaire, perdut.



Vaig fugir carranquejant. Recollia uns cassigalls, afetgejava paperots a les butxaques, llucava per terra no fos cas que hi trobés cap pistrinc… Trampejant, tric-i-trac. L’esperança li costa de morir’s.

A tret: primer lliurament

A tret








Nec imbellem feroces progenerant

Tornàvem avui a la National Gallery
Per tal de veure-hi, a dues sales diferents,
Dues col·leccions de gravats. Els d’en Kirchner,
Del grup “Die Brücke”, i llavors els d’en Callot,
El ninotaire qui més tard presidia les
Fantasiestücke in Callots Manier
De n’E.T.A. Hoffmann, on hi ha aquell espill maragdí,
O smaragdene Spiegel, d’un cel
De serps, goldgrünen Schlange, de qui
L’ull les imatges enganya — cada ull
Un tap boterut i rebotent entre el jull
I no el blat esclet de les essències.
Fotòdrom, hom, de dret i d’esbiaix, s’atraça
Als capolls on pensaria trobar-hi llum
I només en més fosc enteranyinament
S’envitricolla. Ich konnte vor Schreck kein
Atem herausbringen, dic, i que: Se’m cruspeix
L’aranya, el tap amb potes qui caòtic
Rebot per l’ull de les serps maragdines
A l’espill tot fosc i infinit del firmament.

Quan, escales amunt, bescanvíavem
De sala i pis, ens hem aturats
Una estoneta al replà, sobtats davant
Una escultura tota de bronzo, monumental
I colpidorament barroera—

Era d’en Miró i era feta, em fa ara l’efecte que
Amb una base muntada amb dos jous per a aparellar bous,
Posats l’un jou darrere l’altre,
Oberts tant l’un com l’altre per un costat
A tall de pont, de mou i manera que fessin
Quatre potes grosses, com ara d’elefant.


Part damunt els jous, hi havia què?
Un feixuc cortinatge, una gran flassada de bast,
O pus tost una vela de parament, és a dir,
Una tenda de festa per a carro, molt dobla,
Això sí, molt dobla, amb les sanefes clavetejades
Amb cabotes de fer bonic, d’allò més grosses.

Aquella clavaó arrenglerada al llarg de l’orla
La veus sovint pus tost en portes colossals
De ferro fos de cap a l’edat mitjana. Un cony de bat
A bat, doncs, abocat al naixement; el mateix contorn botit,
Tou, suau, lasciu. Part damunt la tenda dobla,
Una gran capsota de cartró; part dedins la capsota,
Una plàtera de fang, amb els detalls d’una carota
Esfonsats amb el dit mateix; llavors,
Damunt de tot la capsota, al costat de l’esquerra,
Gairebé al caire, a frec d’estrompar’s
Un plat en forma, piu-piu, de moixó, adés
Aitambé de fang, amb les faccions gravades
Belleu amb un punxó; tant se val, la qüestió:
Que dementre que esguardàvem la composició,
Com dic, tota de bronzo, me n’adon que el marrec,
Mon fill, tot just tres anyets, s’ha deseeixit de la mà
De sa mare i passa corrent joiosament part davall
El pont format pels dos jous i l’espessa vela del damunt—
Allò justifica (just hi fica) un cony/vagina, naturalment;

Li dic: Manyac, prou!

Un no-res, un instant més tard, arriba,
Lleig, fart, esbufegant, irat, sapastre
(A cop, a pig, mad, fat, ugly, ungainly), armat
Fins a les ulleres, un bòfia. I ens diu que ep,
Que vigilem l’infant, que fa tres!, tres camins que
S’ha passejat pel cony del collons d’en Miró.

Li dic que no en faci cas, que no perdi el fetge,
Que no ens n’havíem adonat, i que ei, ja no passaria més.

I tant. I, nens,
Cada camí que caminéssim un camí, caminem-lo així.
Perquè la veritat és que n’estic més que tip
Que ens escarneixin de continu, aquests estrangers ignorants
I panxuts. On encara avui, com si continués el feixisme
Triomfal a aqueixa banda com a l’altra
Prou hi diuen que en Mironet és spanish!
(I escriure-hi Joan així poc serveix de re;
Tothom pronuncia Kh-kh-kh-kh-uan de tota manera;
Tothom sap així mateix que la spanish jay
Invita, ecs-ecs-ecs, a la vomitada),
I oimés que el dibuix, suara ullat, d’en Ribalta,
Doblement insultat, amb el nom ridículament
Deturpat en Franfisco i de nacionalitat també contrària
I enemiga (Ah llas, etcètera; i on
S’aturarà la ignorància genocídica
D’aqueixa conxorxa d’imperialistes?), on clàs-
Sicament, en la pau àligues conceben coloms,
I, en temps de reivindicacions, és clar, coloms à-
Ligues, representa l’art spanish;
Yeah, right, i demà ens afaitareu; i un bé negre
Amb potes rosses. Ens volen fer veure garses
Per perdius, estrangers ignorants, ja ho he dit;
Prohibir’ns de tornar a néixer en conys nostrats,
Una o dues o tres, o cinc mil vegades,
No et fot, les que calguin, car els feroços
No engendrem merdosos; i en conys nostrats,
De més a més; les que calguin, no et fot,
Renéixer’n, renéixer’n!

Com si som culers de l’Hèrcules,
Força tel·lúrica, totabassegadora, ètnica.

I tant. I, nens,
Cada camí que caminéssim un camí, caminem-lo així.

I tant. I, nens,
Cada camí que caminéssim un camí, caminem-lo així.
I tant. I, nens,
Cada camí que caminéssim un camí, caminem-lo així.
(Es fa l’ingenu, amb rucadetes que semblen innòcues.)
(Es fa l’ingenu, amb rucadetes que semblen innòcues.)
(Es fa l’ingenu, amb rucadetes que semblen innòcues.)
Lleus, greus: llongs, breus.
I tant. I, nens,
Cada camí que caminéssim un camí, caminem-lo així.








Grans inauguracions

Remena la bòfia renocs salaços a l’olla del coronat.
Opac a les parts; nòmades crisàlides en òsmosis, adosculacions;
Comoníem amb pseudoaplaudiments les musiques dels rocs.

Mentides vescoses, ens n’untes, llefiscós,
Entre retards, quan et voldríem
Rebentat, amb els budells sobreeixits
Davant tos saigs, tanoques tostemps ebris,
Amb llurs xaps esbatanats, eixarreint-se’ls

Penjarelles malaltes on verms espurnejants
Enduren estroboscopies i semàfors, vorms,
Ran l’aigua del canfelip més llord.

Abolim-ne el verí, en sec, d’un tall.
La mà, com cercapous, desenllenega cervells.
Sense draps, el cofois mesells i llurs fal·leres

Eixiran a plom, fills morts, gastaments repugnants
Sorneguerament impel·lits, enllefarnadors.
Pèrdues, sangarreres, a toc de burxada: enderrocs.
Ah, brètols! Cap falòrnia no us ens crèiem
Ni temps ha que nelleix ni molla no us hem escoltats.

Iots crònics, balbs, blans, balders,
On els pixums s’engorguen. Gens no enyorarem
Les galivances del miratge paràsit. Veïns: nyap dalinià;
Someres pudents, ca prou, se’t corcaven al paisatge.




Desengavanya-te’n

Si res d’inútil no t’engavanya l’enteniment
Tornaràs a l’inici
Albiraràs de bell nou l’inremembrada llum
Qui esclata lentament i acoloreix
Els paisatges resplendents de cada gènesi.




Al cru esbufec del vespre sobtat

Tots baixem dels trens i sortim de les cases
A esguardar esbalaïts els cels geomètrics.

Cerquem les esteses sense arbres i els vessants
I els capdamunts dels tucs per albirar millor
Les figures, els codis, els diagrames, les espirals,
Les rodes, els ideogrames, les caselles i els torniols,
Les figures geomètriques, blanques en el blau fosc,
Qui viuen i es desenvolupen cosseres i en lògiques
Dimensions, els signes inconfusibles, qui tampoc
No cal interpretar, com si duguessin cap mena
De significat o portentessin el destí de ningú,
Ni ens diguessin qui ha d’esdevindre l’autèntic
Del nostre boldró, i qui el soldat i qui el sacerdot;
No; car el futur no existeix, i tothom es va esdevenint
A l’atzar. És només l’espectacle qui val, i l’interrelació
Entre els qui, més o menys atabuixats, el presenciem.





Ni àligues crien coloms, ni ferotges criem cagats

Tret que tard o d’hora tanta de mort embogeix.
Tret que qui boig occeix dona i infants,
Si doncs prou és tan bon guerrer, hom el condona
I se l’enduu que comandi l’escamot belleu
Més bestial, car a la guerra hom els vol com més bogets
Millor.

Ara, quin plaer de fer malbé els fluixets?

Cap. Lobotomitzat superorbitalment,
Braint com escolà de qui per comptes de campanetes
Hom li estreny els collons perquè foti ding-dong
Ding-dong a l’instant més sonat, aixeca la clava
I estamordeix Plutó, ric afortunat, repartidor
De calers entre els corruptes, els botiflers.

En Jou demana el per què (Causam quaesivit pater).

Respon: Guaitava l’infinitud, les pregoneses
Inabastables del teu quadre, l’univers, pare meu,
I tant el brau pervertit com l’inic afavorit
M’hi sobren.

—L’indret on tinc nec el fugitiu, fa en Jou
Als aconxorxats olímpics qui vénen en acabat
A demanar-li’n raons, és una altra abonyegada
Bombolla on s’hi rabeja cada pífia amollada
Cingle avall de les eternitats per cada capdecony
Qui es creia creador; cagarreres incessants;
Mon univers d’infinites pregoneses confòs
Per qualque canfelip insobreeixible.

Cadascun dels deuarres i deesses, ens enzes
En la llorda senectud, babuïns amb crosses
(Residus agafatosos de ceptres corsecats),
Amb posat desfet, cascú com algú de qui el déu
Qui l’emparava se n’ha cansat i se’n desentén,
Sutze i llardós, i curull d’odi, fitant el veí
Per si, com cap camaleó, se li morís de nerviosisme,
D’on menys feina a romandre sol, ni a emprar
El xi, d’aps fulminatoris, clavat a l’ànima, d’on
Ni suc ni bruc no en brolla, desllorigador
Ni eslleïdor de re, cascun d’ells, doncs, esdevinguts
Esca de comèdia.

Si sortim del museu ens passa el mareig,
Desenganyats.

Totes aquelles figuretes pintades per a qui?
Els criminals desvagats.

I ara els faríem l’acollonida gara-gara?