c)
NinotetsUna altra cosa és quan el metge (no ha gaire que n’enraonàvem) em diu: “No fa pocs anys que el conec, en Cranc.”
De joves mateix ja se’ls veia la tirada. L’anècdota que li n’extrec no sé si és gaire simptomàtica; en tot cas, prou dóna una idea dels rerefons d’on ix i creix més tard llur present eidòlon com a humans. Els fems de la tenaç tangible floreta, com qui diu, el context llunyà del text d’ara.
Es veu que aquell dia en Carles Cranc i Salvador (el seu sempre colt besoncle En Jaume havia feta una llampant carrera al Liceu) havia agafat el tren i ara es presentava a l’Aplec de Cotlliure. L’Aplec de Cotlliure era la resposta molt saludable del poble català contra aquella altra perversa manifestació del més podrit colonialisme cultural que un batlle bascós, envejós i gavatxaire s’havia empescada per tal de fer enraonar la gent del llogarret i envescar-hi turistes bocaplens i nas-saberuts.
Amb escarafalls de meucarra repel.lent, irromperen entre els humils patolls d’aviram autòcton els grinyols de quatre o cinc autocars carregats de complotaires arrupits i plens de mocs. Pels tubs d’escapament, se n’esconillaven fortors asfixiants, flatulències d’excessives compressions, vull dir, gasos de gegantines compreses molt llordes i estantisses.
Catorze o quinze dotzenes de polles escanyolides ja en caigueren rodones. Llavors, i aquest és el gran cas, a la molt pallussa congregació d’immunds ocupants de ponent, migjorn i tramuntana, en fada honor de qualque poetastre menor de cap per lla baix a ca la Quica, els catalonians de Salses a Oriola se’n veien vilment rebutjats. I ara, com cal, es defensen contra aquest altre rosec de cranc, ço és, cancerigen. La gent normal de Cotlliure ha convocats els poetes de tots els Països, i, com dic, n’hi ha pel cap baix deu mil qui, de tots cantons, corren a fer-hi cap.
No cal balafiar estoneta gatjant dels pudents (gent d’armes llogats pels espletaires massa goluts) — lladres cruels (si els desafies t’anorreen amb fastigosa unció), qui no sols et roben solcoltrement garneus i alhora somriuen amb boca de restrenyut esfínter jussà, ans a la pell del cadàver, potser al taulell de l’esquena o a les natgeres de llur lleterada, t’hi dibuixen, sobre, furients dimonis amb posats i expressions d’una malignitat tan gruixuda com són capaços de comonir.
En Carles plegava el tren a Binèfar (moixoni, prô hi tenia un oncle advocat força embolicat amb el maquis). S’assegué llavors al banc de fusta, i, sol, amb un bleix, es digué:
I com ho saps; fins ací som, i incòlumes rai.
En aquell moment tingué un esglai — que algú el tustà a l’esquena. Buf. Era un seu conegut qui havia plegat el mateix tren a Montsó, en Pasqual Baratinsky (allavòrens encar es feia dir, d’amagatoris, per a les seues vel·leïtats literàries, Peà Condó, nom poètic o de frare, turiferari o capellà més o menys prostitut del temple de les muses. Ara, quin parentiu l’acolliria amb en Lluïsot després, ni ho sé; això encara dingú no ho ha escatit).
—Ep, doncs, minyó molt feliç, on anem?
—Oidà, ets tu?
Llavors en Carles el posava una mica al corrent. “L’Aplec de Cotlliure, ah, terapèutica redempció de l’ubic eclipsi, símptoma panoràmic de la catarsi osmòtica, nèctar espasmòdic de l’heroic retruc!” I així anar fent. Mitja hora.
En Peà, en Pasqual, havia pujat a Açanui un parell de dies a estar’s amb els seus pares i ara se’n tornava (vestit de dol per la padrina, a l’àpat de comiat de la qual havia donat un espectacle amb l’osset del desig que li havia tocat al plat — íntimament i silent, en acabat de rostar’l ben rostat, entotsolat enmig de la xerrera de la gent, havia desitjat que la padrina li fes un senyal dels llimbs estant, “padrina, si hi sou present en esperit feu esternudar l’oncle Arnau; si ja no raieu aumon, que la tieta Èlop perdi una arracada al plat de sopa, som-hi”, i ara ardu estrebava l’osset, la banya esquerra per a l’Arnau, per a l‘Èlop la dreta, tret que aquell os no prou sec no es volia trencar de cap manera; n’acabava emprenyat, fent grans escarafalls per a rompre’l, amb la forquilla i el ganivet, i tothom se l’esguardava com si fos boig; “mal cirurgià fotràs”, augurava el cosí Ludovic Llarg, pagerol, i el cosí Ot, son germà, pastor ell, assegurava, rient, que a ell poc l’atraparien pas, al seu consultori, mai en tingués cap per ell tot sol, que ho dubtava; i els convidats forans astorats rai, “i oi quin destraler!”, ens exclamàvem), en acabat d’això, doncs, com dic, aquest parell de dies obligats, en Pasqual se’n tornava a Lleida, on feia d’intern a la Gota de la Llet, és a dir, la clínica de la Creu Vermella.
Atès que, davant aquell sobtat devessall nyebític, en Pasqual (de qui les pròpies creacions líriques romanien estrictament dissimulades, car esperava per a deixelar’n l’autèntica autoria que rebessin l’aplaudiment estentori universal, o a l’inrevés, que d’acord amb En Swift, se li aconxorxessin — amb deler d’occir’n el gènit qui les escrigué — tota mena de brètols, beates i babaus, tret que mai no s’esdevingué ni una cosa ni l’altra, d’on ulteriorment aviat ho havia deixat córrer), atès doncs que, amb posat de ja’n-torn, aixecava lleugerament les espatlles i adu afegia damunt el seu somriure lleu un subtil vernís d’ironia, en Carles es va veure constret a com aquell qui diu excusar’s una miqueta.
—Eu, no és pas que tingui gaire recapte així adreçat a repèl envers el senyoret Antonsija Matxucada, qui al cel sia. Suposo que fet i fet versificà aitan bonament com pogué, com li fou permès pels entrellats que, de sotamà, com micelis o mitocondris, envaïen alhora els seus dots i el seu temps, vull dir, d’on no n’hi ha, no en pot rajar; o pots anar a mallar xanguet si l’estany és xorc o la xarxa foradada; m’entens, ca? Vulguis no vulguis, hi ha els límits ensems de la natura i la societat; al capdavall, la seua pobresa intel.lectual i la de l’ambient en el qual li tocà de banyar’s, s’adiuen perfectament. Ara, que l’utilitzin els enemics del territori, açò sí que no li ho puc perdonar de cap manera. Em xinga i xeringa fins al capdamunt més dolorós. Dic jo: algun anticor maligne o altre hi deu haver entre tot allò que pastà perquè ara ells puguin fer’n tan impunement llurs pastetes patològiques, ràpidament deglutides i escossades, sonsos i botits enemics de la Vaïlluny més enyorada! Ah, amb quantes d’hemorràgies no fendria dins el greixum promiscu i semovent de la bandarra hermètica qui ens solla els tros a tesa i ens el bleeix amb salives verinoses de lletanies i ultimàtums.
—Sí, ves; tot és química —descartà en Pasqual, qui havia estat consirant per què en Ludovic i n’Ot havien d’ésser a l’àpat de condol, com a cosins de llet (no pas de lleterada que allavòrens ja t’escolt), deien, cosins de llet seus; resulta que de nyecs havien popat de dues germanes molt mamelludes, ell d’una germana, ells de l’altra. I aquest era el supòsit: si popant de la mateixa dona, tots els mamerris qui hi popàreu esdeveniu germans de llet, per força popant de dues germanes heu d’esdevindre’n cosins…
—Com si no hi hagués a tota la Catalònia de tramuntana cap poeta català a homenatjar. Com si els llurs no els homenatgessin pas prou. Dementre que els nostres no els homenatja ni déu —es planyé el del Gaió.
—Tot és química —repetí el d’Açanui—. Aliquando expellende superfluitate est necessarius. Coitus, inquid, est iuvativus quibus colera nigra vel mania dominantur.
—Què dius? Tu i els teus metges —l’altre li’n féu retret, un pèl picat.
—Al contrari, home. Pensava: cossos cremats. Sense les cotilles contranaturals de la dictadura ideològica, ressorgeixen les forces reprimides de la història i de la memòria.
—Entesos, del tot. Bona imatge, la del bosc. Els col·lapses paral·lels de la crisàlide mnemònica i de la teranyina qui ens servava els dogmes harmònics dels records, ens precipità a péixer com ramats anèmics i resignats d’heretges deslleials per les òrbites letàrgiques del flagell molt escanyador de l’abdicació nacional.
Abstén-te’n, abstén-te’n, ens bategava, monolític, el cor. Miniaturitzats fins a límits microscòpics, eren a punt d’empassar-se’ns sencers de viu en viu, quan, com el bell ió qui travessà l’eó, heus ací la primavera esclatar, i ara creixem i creixem com les parts molt gegantines d’un nan molt nan. Homogenis, magenquem novament, refets, re-renaixents, i tot de gotims espermàtics ens sallen un cop més pel blau marí del cel, pel blau cel de la mar!
En Pasqual es va traure de la butxaca de la jaqueta el darrer lliurament ciclostilat de les aventures d’En Claris Benfort, superheroi
vaïlluny — com en deien llavors, volent dir, crec, pancatalà.
—Encara que si estudies la cosa veus que no la cagaven tant. En Malory ens anomena
Cateland; veiem doncs que això de
land, que es teutònic per
terra, ja ve implícit en els cèltics o íbers
lunya-lònia, mentre que cata-cate, amb les hacs que calguin,
catha-cathe, on sobre hi ha els
cathars o purs, vol dir més enllà, d’on som “els de le terres dels purs, o de
més enllà”, força poètic i evocador, i de ressons afins a Vaïlluny; qui no està content sovint és perquè no vol, tant se val.
—No, prô el tit en té una altra teoria —féu en Carles—. No tant científica, potser, prô déunhidò.
Silly cunt, vieux con, capdecony.
—Mani?
—T
ongue i c
on, tot és
on: obert, engegat, endavant. Les paraules mateixes t’animen a prosseguir l’enquesta. En badaloní del clítoris en diuen
pipeta, i naltres
llengüeta. Tot això t’atraça el camí.
Canta’lcony fa
Cantalacunya fa
Catalunya. Com hi ha ventrílocs, hi ha conyílocs. Coneixes, oimés, el mite de la “vagina indentata”, el cony amb dents. Cap mite; veritat antiga, antonomàstica, de punyent (i mossegós) arquetip. Abans les dones tenien boca i cony capgirats. Vull dir, el cony dalt, la boca baix. Per això encara en diem
el sexe oposat. No hi ha mots vans. I la llengua grossa se’ls ha fet un embull. No sabia on transportar’s. Em sembla que s’ha quedat al mal forat. En tot cas, la llengüeta del cony ben petiteta, en general. I el primer que diu, si mai tens ocasió de veure un cony, i qui el porta t’ho permet, i hi pares bé l’orella, veuràs, doncs, o sentiràs, que el primer que diu és “cony, cony”. Li dius a la xiqueta
eixarranca’t, amor, deseixarranca’t, eixarranca’t de bell nou, l’espectacle és tan meravellós… Els llavis se li espeteguen i desespeteguen, i això és el que diuen, fet incontrovertible, cony, cony. Fet encara més determinant, tu. El cony no parla gairebé mai l’idioma de la dona que li fa de canemàs portaire. Via fora. Un immens percentatge de conys parlen en català i prou. Demana’ls com et dius? I et responen cony, cony. Només cal sàpiguer parar l’orella. I això feren els savis qui de primer ens anomenaren. Car aquests primers savis primordials eren catalans, tret que encara no se’n deien perquè encara havien de fer derivar cony-qui-canta en canta’lcony. No sé per què tautologitz ara tant. La cosa sempre m’emociona, ves. Mentre hi hagin conys hi hauran catalans. La mateixa paraula ve de cony —
cunt per al teu Malory dels collons, em fa que volia ficar-hi
cuntalands, o potser l’hi va espatllar l’editor, com sempre… Tant és. La qüestió: que perquè els conys canten en català, els catalans som els qui parlen la llengua que canta el cony. Escolta, evident.
Brandà en Pasqual el cap, per a deixar’l per impossible.
—Oh, i espera’t, passem d’Ulldecona a Cardedéu. Fa? Això del català ve de collons tan lluny. Aquest és l’idioma inicial, déu mateix el començava. Tothom qui té la dissort de no néixer català, neix amb desavantatge. Galdosos van. Encara ara es demanen arreu del món, xinesos, xilens, marcians, quina cosa fou primer si
l’ou o la gallina; collons, i tanmateix, prou és ben clar. La gallina, és a dir, déu! El déu gallina, el qual el gran cronicaire, En Céline, al seu llibre còmic “Dels Draps Bruts” diu equivocadament que és anglès. Però jo et dic que només té accent anglès. I segons aquest altre gran reportaire dels temps primigenis, l’altrament ben ínclit clàssic, En Verdaguer, al “Canigó”, “les valls són plenes d’harmonies / als raigs que hi deixa ploure l’hemisferi / a la serena de
qui cova el món”, ho diu ben clar, i que al començament les gallines pixaven (
la serena, nom poètic i carrinclonet, de senyoreta, per al
fer un pipí), per això ara diem, per a quelcom que no es tornarà a esdevindre enta la fi del món,
sí, i quan les gallines píxon! (quan els cabirols vòlon, quan plògon figues, etc…). Quan el déu gallina acabà de covar el món (esfèric, tant l’univers, com la terra, com re que es valgui el nom de
perfecció), s’aixecà, esguardà cap enrere (al contrari dels creadors literaris, qui segons un bon altre, En Babel, mai no esguarden enlloc, tenen els ulls girats endins), esguardà què covava, i ho va veure tot rodonet i potser volia dir, tot sorprès i astorat,
oh! (amb accent anglès de casa bona,
ou!), o ja ho digué directament en català:
Ou! La qüestió que digué
ou. Car el món és un ou. L’ou post pel déu gallina, el qual ou, quan el déu gallina es moro, s’esquerdarà per què en desclogo el déu nou! And when he hatches we’ll count the chicken. Quan s’esbadello, hò, oidà el més sagrat pollet, el nostre déu de veritat al cel!
Mes en Baratinsky d’Açanui ni se l’escoltava. Havia reencetat el lligall dels ninotets. A la coberta virolada, En Claris etzibava a tothom l’ordre d’un nou crit a la violència:
Amb la sang dels merdanyols, en farem tinta vermella. Bon cop de falç. Ara, part de dins, el seu company normalet i comcal, el seu papallona o confrare com si diguéssim, en Juli Juliol, gens musculat, ell, molt més jovenet, de primer es dessonillava les orelles amb una mica d’aigua freda; llavors, tres o quatre vinyetes més avall, ja apariava la lliçó que aquell jorn havia de fer aprendre al seu germà gran de gran energumen…
—L’has llegit? —requestà en Pasqual, i l’hi lliurà.
En Carles, empedreït després del gran parlament, guaitant per la finestra rondinosament caminar de recules els arbres despullats, es desmenjà: “Psè, doncs porta.”
En un tren que s’esllenega mandrosament com si el règim cagués veta, de can mitja-merda a can merda-i-mitja, i aquest fos un altre dels seus cagallonets, ves, poques altres coses pots fer. Un quadernet amb guerres pintades. Guaita la gràcia. La guerra, concepte simiesc; com a idea cal convindre que errònia rai, parida segurament pel bocí de cervell que ens llegaven els llangardaixos, no fot? Descartable, doncs, desdenyable, com creure que la Terra és plana, el Solell centre de l’univers, l’església sap collons re que no sigui roïna falòrnia…
I tanmateix a poc a poc s’hi interessava. Llavors, doncs, dementre que fullejava la llibreta de dibuixets amb heroics ninotets i assenyats segons, i nyepes rai, en Pasqual se li va embrancar com aquell qui diu a musar en veu alta: “En Juli Juliol, cavà, tu? Quina creació més enigmàtica, suggerent, difícil de ficar el dit a l’ull, emperò, cavà? I alhora amb quin retrò més poderós de veritat no t’infon! No creus pas? Jo sempre ho he dit: res anc no serà més benvingut a la Terra (al contrari,
ja era hora, exclamarem amb un bleix molt dens d’alliberament tots plegats), res més agraïdament rebut per tothom al món que no l’esperada naixença d’uns mutants finalment privats d’aquella part del cervell aitan fastigosa, rèptil, de llangardaix, de sauri, d’esqual, de tauró, el ganxo de carn morbosa que ens té atenallats al fang sangós, vull dir, el bocinet inútil aquell de matèria cerebral que és capaç de concebre aquell concepte altrament simiesc, és a dir,
la guerra, on mai, mai, ni mai dels mais, no venç el més destre o en tot cas el qui fóra de justícia que guanyés, sinó sempre el més ric i maleït, el qui adquiria amb premeditació i traïdoria les millors armes.”
Esguardà un instant per la finestra, es mocà una mica i continuà: “La gent de tot el món, saps què? Haurien de fer com al meu poble.
Votar amb els ous; literalment. Per tal de fer valdre l’acte, per tal de significar als ulls de tothom que hom tracta de quelcom verament important; i delicat d’allò més, és clar. Amb tota la cura que calgui, hom escriu, amb tinta indeleble, damunt la closca d’un ou fresc, el nom del candidat triat, i llavors el diposita al trau especial de l’ouera de la taula electoral. Ensenya els papers que el permeten de votar, diu
passi-ho bé i se’n va. Home, és clar, aitambé, sempre hi ha algun fantàstic que et pinta l’ou de color de rosa; algun tupinaire que te’n fica un de bullit; açò rai, ja s’ho duu l’esdeveniment, com pertot arreu; en acabat, et trobes amb l’anarquista escadusser que te n’esmunyia un de podrit; el terrorista de secà que te n’encolomava un tot just acabat de covar, a frec d’esclat; què hi vols fer? La vida. Ara, el cas és aquest: el fet que així donem prou èmfasi, com aquell qui diu un tornassolat gairebé sagrat de lluïssor, a l’exercici d’un dret cabdal que altrament romandria opac, consuetudinari, anodí, sense pesantor.”
Gairebé a mitja rapsòdia, en Pasqual s’aixecà del seient, s’espolsava d’esme la roba i, sense canviar gaire de to, se li acomiadava: “Bé, xiquet, ja t’ho faràs; jo baix ací.”
Efectivament, el tren, vil escarbat, es veia recorregut de tot de sotragades, com ara si el trepitjaven de mort.
Allò era Lleida.
—Una recomanació final —féu encara en Pasqual, quan ja tenia els dos peus al corredor—. Tantost com arribis a la dispesa d’aqueix indret que dius, fes-te fer un brou tebi. Acostuma-t’hi; tot i que encara no t’acondueixc (tot arribarà, si no ens morim abans), recomat, paraula de metge: res de milloret.
Se li tombà d’esquena i s’enfilà cap a la porta. Quan a l’andana, camí de la sortida de l’estació, el jove facultatiu es trobava si fa no fa part davall la finestra d’en Carles, aquest n’abaixà el vidre, es repenjà enfora i cridà una miqueta: “Ep, gràcies per la recepta.”
En acabat s’assegué, tot enriolat part dessota el nas. Aquell Pasqual i el seu poble d’esvaïts mentals — ells i llurs ous! Quines idees.
Afligit d’un breu atac d’heutoscopia (on al·lucines i creus veure el doble d’algú), dementre que el veia allunyar’s d’esquena, al seu magí el veia ben de cara, anys envant, neulit, despullat, amb sense ni la bata de metjarra damunt, un ble com el d’una espelmeta entrecuixes, recremat, a frec de caure, guaitant-se el clotet on el sebolliran, una bala imminent al clatell — el copsà, doncs, abans dipositant-hi un parell d’ouets perquè fructifiquessin segles avall, al cap que la Terra els covés anys i panys.
I llavors l’imatge li tornà del poble, d’Açanui, doncs, i de llurs costums si fa no fot gallinacis.
El ximplet del poble bo i votant-los amb una pilota de ping-pong, ha-hà.
I de sobte (oh, quina por) el submarí perniciós del terrorista de firetes — per comptes de parts, tot de sobte s’obre la bragueta davant la mesa i es trau el seu periscopi, amb dues cassanelles part davall fetes de metall: bales de canó, granades — correu-hi tots.
I el gran dramàtic qui torna de l’asil de tocats i s’arrenca un colló de veritat, upa!
Fotran goig.
Més tard, el xup-xup del tren se li feia menys ensopidor, si pensava en variacions, si fa no fa divertides, de les tupinades dels açanuiencs, tret que fet i fet tot no fos apòcrif — qualque xufleta d’en Pasqualot, prou conegut d’inventar-se’n de crespes; ara que, al capdavall també, ves, tant se valia. Musclejà. Desembolicà l’entrepà que li havia adobat la seua tieta, crancs de segla amb tomàquet; se’l cruspia, ganut.
Queia el vespre. Abans d’arribar a Picamoixons, en Carles tancava els ulls i repenjava el clatell al ronyós respatller del banc del vagó que ens el duria tard o d’hora a les envistes de Cotlliure; això en pic fets els transbordaments o transfretaments que calguessin, aitant els de llei com els que tot de trascantó es traguessin de la màniga els immunds ocupants qui encara manifassejaven amb les xarxes viàries a cantó i cantó de ratlla, és clar.
—Oh, Cotlliure recuperat! —ell qui sí, rabit, s’embrancava mentalment—. Ara que, orgasme precoç, ah, llas, que tothom jaqueix insatisfet, inclosos els diversos jos instintius que les llunàtiques hormones manen que hom vagi essent; ara que ja havia estripada i cremada rabiüdament la gran reproducció treta del
Cotlliure d’en Derain (1905) que penja normalment a la Galeria Nacional Escocesa d’Art Modern i que tenia exposada part damunt el capçal del meu llit. Ara em surts tu i m’esdevens el ben anomenat — de cop i volta gairebé bessó de Prats de Molló! Qui sap, belleu, arran d’açò, Prats et transfereix el brandó revifat del foc sagrat de l’alliberament. D’aquesta feta, ni cal dir-ho, tornes a trobar en el meu cor el lloc privilegiat d’on mans barroeres i immundes mai no t’havien d’haver estimbat amb tan trasbalsador terrabastall i, en reparació, vull dir, en desgreuge, per a més glòria teua, d’ençà d’ara mateix em compromet a cantar’t i adu, privadament (per als temps esdevenidors assedegats de cims i soms històrics altrament robats pels llepacrestes oficialistes qui només subratllen i sotasignen les foteses de llur partit i prou, i els quals aneu a residenciar en acabat, quan ja fa belleu segles que són morts), em plevesc i empenyor, doncs, dic, a compondre una crònica molt fidedigna d’aqueix magnífic APLEC DELS DEU MIL POETES que, molt emocionadorament, s’atansa (a una velociat prou voldria, llas, que força més vivaç). Pens fins i tot si no fóra factible una peregrinació multitudinària fins a Edimborough, ardus poetes pelegrins, a despit de tot batzac, mantes hores escrues de camí davall les pluges…
Prem, prem fort, company; no perdis petja, tantost arribarem a aqueixa Tule nostra i podrem tornar a adquirir la postaleta del poble renascut que tots ens presentàrem, molt esponerosos, a guarir ara deu fer no gaires jorns…
Això, com aquell qui diu, alfarrassava per cabal, ell per ell, en Carles Cranc, ullcluc, una mica umflat, caravermell, i:
Quant? Quant de temps, tot fet i debatut, ens prendria de fer’ns espetegar, a peu, tot allò?Damunt la seua falda, el superheroi Claris Benfort, ara disfressat, en un tres i no res, com a Gran Llemosí (Gran Llemosí de Vaïlluny, és clar), etzibava un salt espectacular i, en joli, a mitja capitomba, en una agonia de la ciència cinètica, reeixia ensems de treure’s el sabre electrònic i de fer desaparèixer aquella altra carn fastigosa, normalment ancorada en el naufraig burgès del típic panxacontent. Quina transformació miraculosa. L’estómac hemisfèric, els sacsonets i el galamó crònics s’esfumaven, fagocitats, en menys de mig segon, pel sàtir antropòfag tot fet de músculs, qui, com un àcid nu, tot ho esbaldrega, de tot se’n desix, de res no jaqueix el rastre més breu. Pirata exòtic i afamegat, tot allò que no devora ho fa passar per ull, ho engega a parir panteres i, au, que se n’atipi l’oceà — l'oceà sempre llis de pell, malgrat les escadusseres onades d’uns rots, sempre amb la talent desbocada. Amb el seu sabre refulgent de moltes de lluminàries, estranyament tou, ara ensellat devers un cantó, ara devers el contrari, ara entorxat com una trena (en pia imitació de la doble o triple hèlix de l’ADN), destrueix immunds a tort i a dret: els bavallosos paràsits qui lluertejaven part dedins, a recer de les denses muralles d’una estació atòmica instal.lada d’estranquis per molt sinistres jerarquies sedicioses, encapçalades per llur cappare, el seu arxienemic, el Monarca. Es tracta d’una central molt malrecaptosa, gens hermètica, ben a l’inrevés: part dedalt, ben profusament clivellada i porosa; cert: a través del tènue embolcall del nucli, ah, damnada població nadiua, hom els bomba toxines arreu-arreu, els enverina l’aire, els hi filtra sense atur emissions letals. Immens flascó destapat d’entomòleg boig, se n’escapa de continu el cianur, o el plutoni, tant hi fot — així els volen tots: col·leccionats, immòbils, una conquesta més, morts o zombis, robotitzats esclaus, només per a presumir’n, borborigme de borbonada, davant els coneguts, la resta de jacobins i espoliadors.
El seu aflat, fetor de fuites de túixec de benzina que encendríem d’espetec. Car pertot arreu on respira el Monarca, l’atmosfera esdevé èczema, esgaripa, el Gran Llemosí, dementre que, sense compliments, occeix alhora aquells pàries d’estiracordetes col·laboracionistes (qui com badocs sempre s’apunten botiflerament a les males feines dels infiltrats) i els autèntics responsables d’aquella bomba de rellotgeria barement incrustada al cor de la pàtria. Ei, i, tot plegat, tan xamós i adret, marededéu, el ninotet; les seues llambregades destil·len panacees per a tothom — home o dona, t’hi casaves encontinent.
Simultàniament, aquell cassigall de dona seua, abans aitan casolana i fava, ara metamorfosada en la meravellosa model, l’Autèntica Benplantada, se’n va a ridícules recepcions d’alta volada i hi festeja de mentidetes amb els peixos més botits. En realitat, freda deessa, recull dels pàmfils bocamolls, tot rient-rient, dades essencials per a la supervivència del territori.
Quant al seu equànime companyó, l’efeb Juli Juliol, hom el troba, no gaires vinyetes més avall, bo i trescant beatíficament per les cambres i els corredors d’un amarg sanatori per a infants; n’aconsola els més malalts tot fent-se el fringaire (per comptes d’ullals, es fica dues cebetes llarguerudes i verdes, d’aquelles que en diuen cebollins, i, contradictori i incongru, llautoneja, amenaçador:
Uh, quina por! Sóc el vampir sebaci! Tot seguit, riu amb amb el seu públic amatentet, i acaba la xufla:
El vampir sebaci, el qui s’engreixina la pell amb les glàndules al·liàcies, nens, naturalment!); ara, és clar que, quan és d’esquena als llits, s’ha d’eixugar qualque llàgrima, no pas de joia; de pena pregona, llas.
Un instant, en J. J. agafa un petitó, entre els dos i tres anys, en Grau Vergers, es diu, i el solleva a la llum d’una finestra; el menut és víctima d’una erupció esfereïdora, flamígera, que li envaeix tota l’estesa de la pell. Llavors, amb quina cara de culpabilitat pròpia (car de fet s’adonava horroritzat que allò que de debò volia secretament era que tots aquells marrecs es morissin per tal d’alliberar-se’n) i aliena (per tots els pecats d’aquella societat mesella, és clar), no clava en Juli un beset desesperat a la galteta febrosa de l’exantemàtic angelet!
Allò era fort.
—Irats metal·lurgistes —hom el veu pensar en una bombolleta tremolosa mentrestant—, quan direm prou a aquest vil i inútil ensalivament de flocs infectats i mirarem més prim a fer despertar novament i definitiva el ferro de les nostres insoburdinacions més ardides, incerimonioses!
On, és clar, amb l’emoció, en Grau Vergers, l’infant, li cau damunt el matalàs, i ell fuig corrents de l’hospital, cap als seus papers, cap a les seues teories, cap als seus suats, molt curosos, complots. A bescantar-hi negligències criminals, a comonir-hi, exorcitzar-hi cuques i dimonis personals, tics desvirilitzadors i egoistes que se li encomanen de la superproducció ambiental on es deixata, en un poti-poti propici, el cultiu virulent de la corrupció i el menfotisme.
Tret que en Grau, ninotet monstruós, potser sobreviurà. Fill dels ouets d’en Pasqual, qui sap, i els la farà pagar.
A la darrera pàgina, intervenia el creador. Un Grau Vergers renat en superhome esguerrat contava:
“D’antuvi, ja ho sabeu, m’havien tallades les mans. I com s’ho faria un escriptor sense mans? Confiaven que em desmoralitzaria i que començaria llavors de parlâ’us de transigència. Es varen errar de mig a mig. Per xò m’arrencaren tot seguit la llengua. I m’esclafaren de propina els ulls.
“Però agafava el llapis amb les genives, entre els forats a la ferramenta, i damunt una tauleta que m’he muntada a les palpentes, amb els monyons, amb cinc llistons que em serven els fulls dins els límits d’un quadre i m’assenyalen la línia on sóc, escric.
“El quadre de llistons forma un oblong exacte per al full. Una busqueta horitzontal que vaig fent baixar per trenta osques, fins que enllestida la darrera, l’avii dalt de tot i canvii full, m’indica on sóc. Jove, havia esset fotògraf i les imatges secretes me les revelava jo mateix. Aquest conjumini on escric és imitat de les tauletes que els fotògrafs ficaven sota l’objectiu de l’ampliadora, tauletes que portaven uns llistons de metall alzinables que hom podia graduar segons la mesura del paper que hom volia impressionar.
“Damunt aquesta tauleta us demostraré que dingú no hi ha qui sigui dispensable… Us ho repetiré:
dingú no hi ha qui sigui dispensable en la lluita per la llibertat del nostre poble.
“No moriré fins que m’hagin acabat de mortrir. Tret que ara m’he amagat millor. Això de viure a les fosques té els seus avantatges. Pots enfonyar’t més i més pregonament dins les tenebres. Dubt que ara gosin vindre-m’hi a trobar. Massa basarda per a llurs micropsiques de saig supersticiós.
“I doncs, tindré més tranquil·litat per tal de mantindre el meu raig d’escrits d’animació. Fora sorolls i distraccions! Deixeu-me sol en el silenci, que avui que ha plogut pacíficament, com sempre plou dins la cova, al capdavall de cada estalactita, només enceta, i tan lleument, el
txac. . . txac company i amic dels becs dels meus cargols albins queixalejant els líquens.
“I mentrestant tindreu notícia de mi, i els resistents de dalt, en llegir’m, sabreu que tampoc en aqueixes profunditats hi esteu sols. Sabreu que aquí baix també lluitem, també reclamem la llibertat incondicional del nostre poble sencer, amb el català sol idioma oficial a tot Vaïlluny — nació de totes totes reconeguda arreu, i amb una història tant o més gloriosa i llarga, redéu, que la de qualsevol altra potència actual o esvaïda.
“Primer, naltres, sols. En acabat, tothom.
“Sé que em necessiteu, encara que alguns de valtres ni us n’adonessiu: gairebé res no us cal com us calc. Per això no he mort, per això no ho he tramès tot a rodar i m’he jaquit endur per l’impotència i la desesperació.
“Res no hi ha…, res no hi ha de més important que la nostra supervivència. Hem arribats a la darrera frontera rere la qual rau la nostra extinció. Si morim, els nostres descendents ja no seran nostres. Seran la pasta borda de l’assimilat. Seran cagallons més o menys antropomòrfics amb carota d’enemic, llur cervell palter de botifler.
“I dingú mai més sabrà de naltres i de la nostra lluita. Haurem desapareguts del mapa i de l’història, fagocitats, i potser evacuats en grumoll adjacent molt pudent i virulent, cancerigen.
“Res no hi ha de més sagrat que la nostra supervivència. A cap estranger se li pot permetre de donar cap ordre més, ni oficial, ni militar, ni civil, ni de pseudoamistat. Hom n’elimina pels mitjans que calgui. Abans que humans som catalans. No permetrem, com altres pobles pel flagell de l’autoodi atenallats, d’ésser eliminats a casa nostra. Amb tots els nostres avantpassats — tanta de feinada debades? — així els honorem? — ara condemnats a la claveguera immunda, enfonsats a la merdeta de la ridícula noteta a peu de pàgina. I ni això. Els més ferms censurats fins a la total desaparició. Menyspreable espolsada de mà.
“No hi ha déu, ni àngels, ni cap altra mena de brutícia religiosa. Només hi ha l’història del nostre passatge per aquest univers. Els noms dels nostres escriptors, artistes, pensadors, comandants, ja no els veureu mai més, o els veureu totalment profanats, en estranger, en enemic. I no haurem construït re. I no ens mereixerem de formar part de la divinitat a fer.
“Al contrari, haurem esdevinguts descendents d’enemic, amb llur llengua de fàstic, amb la concepció de l’humà que tenen ells d’ésser només cucs al cul d’un déu inquisidor. Elimineu, esclafeu fins que deixin de corcar’ns, els cucs pertot el món, trepitgeu a tort i a dret, aixafeu a dojo, sense cap altre sentiment que el de la dretura que duu a l’alliberament.”
Mig endormiscat, en Carles jaquí córrer l’imaginació. Visualitzà l’autor sorprès dins la seua cova fosca. Se l’aesmà aturant els assassins del règim amb un braç aixecat. Les seues darreres paraules, dites ventrílocament, és clar:
Deixeu-me… acabar… aquest… capítol.
S’inclinà i guaità d’esbiaix cap al corredor. Cap a mitjan vagó, a un banc de davant seu, així vist mig de cantó, hi copsà una mare qui es masturbava amb el biberó de la filleta qui servava a la sina popant-se el dit. Allò era admirable. Un biberó amb cara de condó, allò era de seny. Gruixària carallot de bemparit, hum-hum. Perfecte.
Entrà a les fantasies eròtiques de la mare manxaire. Era la núvia a la qual tots els convidats se li atansen a embotir-li ritualment recte amunt un gra de raïm. Fins la banana del cap de taula. Després ha d’expulsar-ho tot, eixarrancada damunt la taula, que tothom la vegi evacuant, damunt les estovalles blanques desempallegades de vaixella i teca. Doctors o bruixots hauran d’estatuir, segons la trencadissa posterior de grans de raïm i bananes expel·lides, la felicitat o infelicitat en perspectiva. El nuvi, microscòpic, se la pela a un raconet.
La núvia és declarada princesa de tribu nua i suosa. I ara és el ritus d’iniciació. Vet ací la trobada salvatge on la princesa ha de cardar davant totdéu, patgets mocallosos inclosos, amb l’idol de fal·lus gegantí i desenganxable, un bisbe consolador de magnituds esglaiadores…
Si s’aixequés i li tustés el muscle? Li digués: “Sabeu de quin color és el mànec del vostre raspall de raspallar les dents?” I elleix li respongués, abans la dona no es desempegueís: “De menstru, jotfot, de mala-setmana!”
Una rialleta se li engronxava davall el nas.
I li semblava que feia panxeta, la mare. “De segur, sobre, que va prenys”, consirà. I s’imaginà la filla novella dient als amics: “Poc em calen tatuatges. He nascuda amb la pell indeleblement dibuixada de totes les siluetes castanyes dels desigs de ma mare. Quin mapa d’objectes fàl·lics, grossos i petits, depèn de la violència del desig. Guaiteu: biberó, mànec de raspall de dents, carroll de raïm, banana, albergínia, carbassó…”
Llas, el jorn on aqueixa noieta, tretze anyets, nit de festa major, era a trenc del seu primer orgasme, es va morir immediatament en veure’s mossegada al clatell per un escurçó damunt el jóc del qual s’havien jagut? No, no. O sí. I pujava directament al cel. Car al cel només hi va qui ha esset el millor, o l’únic, o el primer, o el més original, en qualsevol cosa. No us preocupeu. Cascú haureu estat el millor en quelcom o altre. Tu per haver tossit més. Ella perquè la mossaven en aquell precís indres a aquell precís instant. Dingú altre a l’univers! Ell per haver obturats més porus — hum, el segon per haver’s obturats naturalment, l’altre artificialment, el quart accidentalment, el cinquè en algú altre, el sisè en elleix, el setè en dues persones, el vuitè en dues persones i un elefant, uh-uh, les variacions són esbalaïdores, el novè en elleix i un altre, un altre en un altre i tres germans… Infinit. Hi cabem tots.
O rebé una puntada dolorosíssima a l’os del cony. Pobrissona, me n’imagín la sensibilitat exacerbada, l’umflaó, l’encetament, la sang eixarreïda, allò sembla ara un colló qui es podreix…
O el ninotaire comet suïcidi. Faig anys que no rep cap mena de retruny de dalt. Tots els catalans fotien la darrera figa. Ambigu. Crema en ritual purificador els manuscrits entre una pregona, inarrencable tristor de cargolets albins morts i pudents. Tots els líquens enverinats per la pluja àcida i radioactiva de les atòmiques qui plogueren damunt. Quan l’artista orb i esguerrat es colga, ja era tard i volia ploure (bombes).
Catalònia, Cata-loina, a Can Collons, confegeix en Grau Vergers, agonitzant —
cata: sota,
loina: the loins — sota els engonals, exacte: a can collons us quedeu…
Entrades
