(estrafent el 57è sonet d’en Shakespeare)

(esperant de nits que na Minerva torni) Atès que et sóc esclau què altre faria Que atendre als aleteigs de tos desigs? Cap estona no em pertany ni viuria Sinó pendent al que et cal en l’endemig. Tampoc reptaré, mestressa, el rellotge Mentre cap altra ordre teua no dóna, Ni, absent tu, seré ninot trist qui sotja Si ja has tornat i pels muntants s’abraona. Seré el servent mut, sens bri de gelosia, Pensant tos afers amb el màxim respecte. Quan no hi ets, caic, com titella, en desús. Sóc esperant amb, per tota companyia, L’amor que et duc, servil i abjecte; I, si l’afer et reïx, més feliç cuguç.