Doll últim d’ales on es metamorfosaria l’ull nu al capdavall fonent-se

Doll últim d’ales on es metamorfosaria l’ull nu al capdavall fonent-se Com hauries tot plegat reconciliada la intervenció de n’Heròstrat Sosvingut, transgressiva a més no púguer, quan, tot i que podia filustrar a la perifèria del seu camp visual els aplecs distòpics de pelegrins monomaniàtics, no es va acollonir gens, ans enfilà el continuüm del seu discurs com si els barruts – mig escarransits, com ara atàxics, patint d’espondilosi, com zombis geperuts, aplegats ensems, inextricablement fosos i fets un grumoll verinós d’amenaçadora humilitat – no hi fossin, i digués en canvi, amb palès o ficte menfotisme: “i ara cometré la infracció de declarar-me somnolent; d’on que triï de tallar dret i pregon com el llos d’un raor esmolat cap al resum...” I els digués allò per a ells tan ofenós de la cèl·lula psicòtica qui esdevé càncer letal com el psicòtic predicador qui “evangelitza”, metastàtic, fins que la seua carallotíssima dèria religiosa no esdevé així mateix el càncer anihilador del cos de la societat... Com reconciliaves, dic, la seua intervenció (convinguéssim que un pèl intempestiva) amb la ruïnosa reacció dels brutals reaccionaris (tanmateix previsible fins a un cert punt)? Tots vam romandre com estaquirots amb un pam de nas, mentre l’escamot de fanocs l’atupaven a cor-què-vols. Probablement fou llavors que aixecaria els ulls al sostre – m’havia degut haver fet l’efecte que l’ambient s’hauria omplert de festius lluentons que hom llencés balconades avall fins a la platea... I eren escatxics de sang que brollaven del cos salvatgement colpit de n’Heròstrat. Li deuria haver assenyalats aquells fets externs, objectius, al meu company, n’Àtila Fos, el qual me’n recordaria ara que m’hauria dit quelcom un bri incongru com ara: ah la franel·la beix del seu complet, com l’hi planyc; és com si s’hagués passejat per cap prat clafert de flors – cascalls, roselles, xicoires, xirivies – i un puput puntual, eixit llavors de cap femer llunyà, se li clavés al pit com les dotze del migdia. Deus conèixer el lepidopteròleg n’Àtila Fos, si més no de nom – hauria dut del caire del penya-segat de l’extinció on eren leri-leri d’enfonsar-se, fins a la plètora de la joia dels cementiris aquella espècie de falenes molt intel·ligents qui escenifiquen aquelles altres complexes tragèdies d’autodissolució a les capçanes dels xiprers. Com els deuen anomenar els científics? Quelcom com ara Rebregadensis Xafarderis; ja em deuràs entendre, els arguments de llurs funcions són tan rebregats i la xerrera que es duen elles amb elles tan incessant que el nom fa la cosa. Es deurien penjar – ho dic pel que en llegia; car no hauria estat testimoni de cap de llurs escenificacions, tret que ho hagués estat de molt menut i se m’hagués esborrat del palimpsest del cervelló – s’haurien (deia el text) de penjar com canelobres – o pus tost botifarres de baldes, car s’encavallarien en trenes integrades de molts d’espècimens de diferents sexes barrejats i tot – es penjarien doncs de les frustrades branques (frustrades, car en romanen a les escapces en no sàpiguer borrall del vernacle lepidòpter), branques dels xiprers, i ja, com desvagades comares, perdrien el buf en inacabables discussions que no sé pas si els lepidopteròlegs han encara escatides prou acuradament – ni n’Àtila, em fa, tot i que encantador rai – un cop va traduir el sorollet que feien les escates maragdes de cert papalló cuirassat en escales de simfonies que hom ha suposat que potser haurien escaigudes qui-sap-lo en esdeveniments prou solemnes, com ara l’embarcament cap a Citerea d’en Watteau, o la fugida dels terroritzats aborígens bombardejats pels avions molt borinots dels mesells americans. Sabries que mon pare durant la seua guerra (t’ho he degut contar milers de cops) es va haver d’amagar a un nínxol rere una llosa i va com qui diu conviure amb un parell o tres de cadàvers els tres o quatre dies que els malignes invasors van prendre per a passar camí de Barcelona? Els crepuscles eren les estones de la seua predilecció – llavors es veu que els follets més amables apareixerien a fer-la petar, i mon pare hi esdevenia el silent testimoni qui en sobreoïa els greus secrets. Mon pare (hauries de comprendre) era un erudit en matèries espirituals. El Sol es moria davant per davant, i per les escletxes de la llosa que cobria el nínxol uns darrers roents raigs espectrals assolien d’esmunyir-s’hi, i en aquella llum incerta on la boira dels miasmes enfurismats qui es tallaven els caps recíprocament feia relluir les dents a les boques del morts d’on amfibis raucaven fort estridentment com qui es llença anatemes i rebufs, mon pare hi cercava relíquies que descolgava dels cossos despesos dels seus collogaters. Les coincidències resideixen en qualssevol circumstàncies ni situacions. Traïdorencament, un dels follets s’hauria tornat monstruós: tot de tendrums i pelleringues, i damunt interdient els altres de badar el bec. Mon pare parava foll. Potser el follet avorrible el percebia? Ara cap dels temes (sovint prou cismàtics ni herètics) no eren abordats. Mon pare havia après aquells dies molt. Mes ara, quan deuria tindre els dits al fons d’ossos mal rostats i carnussos com més anàvem més deteriorats bo i cercant-hi nous joiells, hom hauria iniciades les inquisicions. No hauria desdenyat aquell afoll de maleït follet traïdor de tornar-se, es veu, llavors idòlatra. Transformat en falena de cap de mort, sorgí d’una cavorca pudent bo i esgaripant malediccions. Tot seguit hauria tret els ullals i se li hauria clavat al muscle esquerre (de mon pare, tot esfereït) i allí, impossible de desencastar, hi hauria destil·lades, llas, tot un flagell d’insanitats, tota una cavalleria de nafres infectades. Quan mon pare ja deuria ésser un cas prou elegíac de geriàtric, caòtic, emportament, el meu conegut, n’Àtila Fos, l’eminent lepidopteròleg, el va vindre a veure. Deuria voler esprémer-li – a mon pare – en la seua quasi-paràlisi fet clepsidra (no), cariàtide (no), cuirassada esfinx (sí), crisàlide – els sucs secs dels secrets adés suposadament xiuxiuejats pels follets garneuament transformats en falenes de cap de mort. Hauria emprats un munt d’estratagemes per a esperonar-lo a esdevindre melòdic o si més no canor, però mon pare hauria destarotat el col·loqui. L’abominació de les morenes de vell devia fer-lo bel·ligerant car l’altre no reeixí a altre que als quequejants, sincopats, catúfols de la confessió del caduc ermità de nínxols i mausoleus que el cos es podreix per on pon. Com el Sol qui es pon es podreix, i podreix el cel i l’univers ensems, com l’ull del cul que, com va dir en Bataille, indubtablement prou és. Si no caguéssim, no ens moriríem mai (hauria afegit). Els déus immortals és palès que mai no caguen ni cagaran (enllestiria). Tant se val. Quant a n’Heròstrat va eixir-ne si fa no fa viu. Deuríem haver sentides les alarmes. Homes armats es desfermarien damunt els lacais de la irritant superstició. S’haurien dispersats, els agrumollats religiosos, com corcats farnats fosos per vidriols. En acabat (pel que fa al protagonista), ah els porpres vellutats als seus ulls de vellut – xalests! S’hauria degut haver posades l’endemà ulleres negres si hagués volgut eixir al carrer. I sens dubte ranquejant, arreu massa baldat. Ah i anant on...? Oh ara que dic anar? T’hauria mai parlat d’aquella excursió amb la família? Totes aqueixes impol·lutes espardenyes blanques incrustades entre les cairades blanques pedres precioses d’aquella muntanya sagrada pel vessant prohibit i molt perillós de la qual hauríem pujat sense pagar? Hi érem tots? El pare, la dona, la filla... Tu? No. N’Àtila? Tampoc. Hauries arribat fins dalt de tot i, si no t’hi treien els envejosos, hi veuries lluny, fins a perdre de vista, travessats els horitzons, les ondulades fresques praderies, ah i el rierol muntanyenc que, gèlid i nítid, davallaria rabent. Papallons es desencapsarien bo i abolint els fitons. Orèades orquines miraculosament disfressades de papallons, ells mateixos disfressats de fitons inestables, surant, se’ls haurien posats davant als ulls, i els arquers, distrets per aquelles aspres turbulències, no endevinarien pas a encertir les localitzacions superficials ni subaèries dels nostres llenegosos conills de nus cossos pintats com indis en guerra. Davant la porta del carrer, n’Heròstrat Sosvingut s’hauria cenyit el cinyell decidit a disfressar-se polidament d’home microscòpic, com nosaltres, qui desapareixeríem com cantonades de carrer pixades amb ràbia pels empaitadors burlats. Tots els qui ens volem falena burella, anònima, invisible, massa castigada, escamnada, ja doncs sense delusions, seríem parents. I ens coneixeríem, muts. Tots hi cabríem. Els culpables, els marcats per les cicatrius d’antics tacons rebuts en rebel·lions fallides, els captaires en parracs, els romanents de tots els circuits esclatats, els qui haurien assajada massa de vegades la cabdal escena on ja no valdria la pena fer-hi acte de presència, els obsolets, doncs, els substituïts, els eixordats, els trits... Oh hauries sentit? Qui pujaria avui a l’escenari? Un còmic nou. Un altre n’Heròstrat qui s’embolicaria a dir coents “veritats”, probablement? Veritables “coentors”? El recinte semblaria prou ple. El públic hauria potser de fer menys batibull – quin vorticle! Tothom s’empeltaria on pot. Algú tanmateix haurà de romandre a la perifèria, covant esquírries. Qui hauria de pujar? No pas n’Heròstrat: ja ha rebut prou. N’Àtila? L’abolirien tantost comencés d’ensulsiar fetitxes. Hauria crescut molt, darrerement, el seu sentit del ridícul. Solivern entre les ones superposades d’insectes sense empremta, l’entomòleg hauria perduda la capacitat de llegir-los-en les vàlues, els missatges. Ara creuria que el més decent fóra de disfressar-se ell mateix d’insecte – metre’s sobre un frac amb cues – cues pintades de papalló inconspicu arrelades fermament a l’ull del cul. Tot impuls caldria que fos degudament contrarestat, hauria trobat, ara brandant una rampant saviesa inexpressada. Fórem (que no?) a un teatre de debò cosmopolita. Tard o d’hora hi fórem inevitables comparses virulentment agrumollats a una perifèria o altra. Hauríem de girar cua, diries, nogensmenys. Apuntar el timó cap a nul·les reputacions. Anònims (recomanaries encara?). Amb tacte, àdhuc a les palpentes, recular, doncs, hauríem de fer. No m’ensumaria re de bo, lleialment i furtiva atansant-se’ns. Quelcom relliscós, no sabria ficar-hi l’ungla. Una devastació imminent. Som-hi, tu. Quina reluctància et desaconsellaria, t’impediria d’acompanyar-me a la foscor del defora? Voldries desafiar les estratègies dels qui vindrien prement molt fort, amb intencions fins i tot d’escanyament? Cap seriositat ni equanimitat ni serena estesa d’ales no influiria pas les insurgències que arribarien anorreant-ho tot, allaus que buidarien de sentit les pietats que més íntimament satisfarien-nos. Ah fuig, garrí! Què hauria estat això? Ho sabries? Qualque cuca falsa qui se m’hauria disparada, qui sap de quines llunyàries inescandallables, com cap cairó tou, balb, mort, cap als ulls. Em cantaríeu gaires elogioses elegies? Us n’hauríeu d’estar. Poc en faria cap cas. Ah veuríem qui puja? S’encenen les flames... Quin esclat d’ales! Quin polsim de desastre! De camuflat insecte esclafat! Malament rai, malament rai. I ara? A qui aclamarien? Tothom s’hauria aixecat... Ja només veuria indistintes esquenes. Veuria’n cataractes. Barrums de daltabaix – ah, i com una immensa feixuga mortalla que se m’estén damunt, l’eixordant remot escruiximent.