Els gegants assassins i llurs assassins

Tothom assassina quelcom (o Del sublim al ridícul, poquet rai)

1. Assassinant la mosca (escriu en Le Clézio, J.M.G.) Tantost m’atansava a la taula que l’hi veig – de cara a la nit érem, si fa no fa a tres quarts d’onze. Damunt la taula cremava amb força la bombeta que feia una llum groga, una mica bruta. Me l’he esguardada una estoneta, la mosca damunt la taula. No es bellugava, al bell mig de la coberta d’un exemplar de Time. S’havia instal·lada damunt el perfil mig verd mig blau d’un home dibuixat. Escrit en lletres blanques, al capdamunt de la coberta de la revista, orlat de vermell, hi deia: TIME – The Weekly Magazine. Confosa al glauc del dibuix, amb prou feines hi veies la minúscula taca moreua. Amb una mica més d’ombra damunt el paper lluent, o si aquell número de la revista hagués set de dol nacional, llavors qui l’hi hauria vista. S’hauria envolada passats qualques segons i s’hauria anat a posar damunt el fil del llum, fora d’abast. Massa tard; ara ja l’hi havia vista. Sense fer soroll, me n’he anat a cercar un diari doblegat i, bo i confiant que la mosca hauria fugit, he tornat. No havia fugit, però; encar hi era. Immòbil, amb el diari a la mà, me l’he esguardada una estoneta. El seu cosset era ple de vida, amb aquelles aletes fines i lluents, i el borrissol a la panxa. Me li guaitava també el caparró, aquella boleta vermellosa que no era sinó un ull. M’abassegava la immensitat de la cambra buida que em voltava, aquella cambra de racons foscs, amb mobles gegantins, el sostre esblaimat, les finestres amples com el cel. La mosca i jo habitàvem el mateix indret; en aquest instant compartíem el mateix espai, la mateixa nit. Les seues potetes hi havien caminat, i hi havia begudes les gotetes d’humitat, i hi havia xopada la trompa delicada en els grumollets de confitura que havien caiguts a l’empostissat. Damunt la pols, una mica pertot arreu, hi havia posts els seus ouets contra la mort. Damunt la revista, la mosca hi feia qualques passets. Ha anat d’antuvi cap a l’esquerra, s’ha aturat, i llavors ha reprès camí cap a la dreta. La llum intensa i llorda de la bombeta feia relluir les seues ales, i feia relluir el paper virolat de la coberta, i les vores de la taula. El món silent i pla era l’indret on l’ha mosca era. Feia l’efecte que així estàvem, ella i jo, anys i panys, en aquesta cambra, un davant l’altre, en aquest precís, calm, perllongat instant mai nat i de mai acabar-se. Ara m’ha semblat que anava a envolar-se. L’amenaça i l’odi han esdevingut tot d’una tan densos i tensos dins la cambra que no era creïble que no se n’adonés. Era dins meu on tot es feia abominablement dur. Era al meu braç, a la meua mà dreta que aixecava a poc a poc l’arma. Hi va haver encar com ara un meteor de vida i drama, allà damunt, parat damunt la coberta cridanera de la publicació. Un punt negre i dolorós que em veia i sentia com m’hi vinclava. Li havia esdevinguda la sobtada muntanya, la muntanya de carn bestial que ataca i mata. En sec he colpit. He agafada la revista on al gra negrós del ventre esclafat les ales estripades i les potetes li remaven en cercle. Ho he llençat finestra avall. Benaurança: tot hi és malentès en aqueixa idea. Car per què la benaurança? Per què caldria que fóssim feliços? De què es nodreix un sentiment tan general, i abstracte, i tanmateix tan lligat a la vida quotidiana? Tant se val la idea que hom se’n faci, la benaurança no és sinó un acord entre el món i la persona, és una encarnació. Cap civilització que fes de la felicitat el quest més important, no pot sinó fracassar entre la buida xerrameca. Res no hi ha que justifiqui una felicitat ideal, com res no hi ha que justifiqui una amor perfecta, absoluta, ni un sentiment de fe total, ni un estat de salut perpètua. L’absolut és sempre fora d’abast; aqueixa mitologia no resisteix la prova de foc de la lucidesa. L’única veritat és la d’ésser viu, l’única benaurança la de saber-se viu.

2. Assassinant la trempamenta (escriu en Vilòbit, Roure) S’esqueia que llegia una revista a la banyera. La llum del Sol flaqueja fora i per la finestra comença d’entrar-hi pus tost foscor. Aixec els ulls de la revista i contempl les moreues parets on les pampallugues m’hi espeteguen. Dic: “Ep, més val que encengui doncs el llum.” M’he posat dempeus i he estirat el braç xop fins atènyer l’interruptor. Ara el llum vellutat de la bombeta m’il·lumina la revista, que es diu “Plec Intercrural” i ensenya un cony jovenet, obertet, estretet i sucoset a la coberta. Part de dins tot hi són fufes i popes i natges, tret que a l’indret on hi cabia el text només hi diu: “Ull viu!” i llavors hi segueixen tres fulls buits, en blanc. Hum (allò deu voler dir una cosa o altra). Havia apagada la ràdio. Hi estroncava en Bobby Darin a mig esvalotament. “Splix, splaix, I was taking a bath, relaxing in the tub with my rub-a-dub duck... a party going on in my living room, put my dancing shoes...” Hi ha cada anys milions i milions de ràdios que “cauen” (ací guerxina d’entès), cauen a la banyera dementre que hom s’hi banya, s’escau llavors un maleït espetec i, tururut t’empari, se t’enduu als negres llimbs d’estratosfèrica magnitud on eternament hi roseguen carbó els fracassats. Ara, esguardant somiós i sominós tots aquelles xones, poblades i escarides, i tots aquells ostíols, amb morenes i sense, oidà, i les popetes! – (on els meus llavis feien inconscientment continent de popar-hi, com qui popa, amatent, “le poppe de la mamma”) – l’enteniment se m’ha envolat com un colom mig blau mig verd devers esteses de blancors amb nyapes d’estels (quelcom si fa no fa, és clar, car ens endinsàvem com vibràtils cilis als ovòcits de l’inefable). “Pet de dona”, he dit, l’excitat magí com ara ensumant-ne la delitosa llunyana flaire. “Faldilles voleiants, a Fraga, estiu dels cinquanta; si tens deu anys, i ets assegut a l’esglaó de la botiga on ta mare és rere el taulell, i ella i una clienta d’aquelles qui només hi vénen a xafardejar-hi, hi són xerrant de coses, i te n’adones que ajaient-te cap enrere ulles cames amunt de la clienta, qui s’escau d’ésser la mare d’un xiquet més petit encar i qui coneixes, tot i que no gaire. Si te n’adones que li veus cames, i cuixes, i calces balderes, mal ficades, i doncs, adu pèls escadussers de parruf volcànic, i unes cuixes i unes cames, ah, reïra, vós, tan llises i blanques, només amb uns petits floquets de pèls negres i crescudets ací i allí, i, si hi romans estona, embadalit i entusiasmat, i mentrestant ta mare se n’ha adonat, i ara li fa signe, amb ganyotes d’ulls i celles, li assenyala silentment, a la veïna qui era d’esquena teu, de cara al taulell, i si la dona, tan avinent, i colossal, aital deessa, gegantina de cames, i cuixes, i cul, si només torç el coll per a tombar el cap i adonar-se’n què fots, i si decideix llavors de fer’s sonor un pet que tot de sobte t’esglaia qui-sap-lo, de tal manera que et desajeus d’un salt alhora que esclaten les escatainants rialles de ta mare i la meravellosa dona, ja em diràs quin paper, i quina confiança amb totes aqueixes valencianes poques vergonyes no has de tindre d’ençà d’ara, massa arronsat, paradet i cohibit, la careta que et cau de vergonya com una ràdio suïcida a la banyera...” Ara, les dones són tan putes, que no? Na Susanna, emprant el pretext del bany. “Què collons sabem els vells, dels arbres? Només teníem ull (en singular, l’altre tapat pel tronc) pel nu cony repetidament foradat”, pensem els acusats. I el jutge, amb cara de botifler, en Daniel, és ell qui tanmateix se la cardà abans... I ara no ens deixa dir res altre que el nom de l’arbre, i per separat, com si això fos una altra merda de concurs a la televisió. Quan ens hi va la vida, jotfot Manela! És que hem donada l’excusa que no guaitàvem el cul de la bagassa, que estudiàvem els costums de certs insectes qui foradaven l’escorça – “xixins”, en diem al poble. Na Susanna li declara al jutge que no, que era banyant-se i se n’adona que els dos vells l’espien rere l’arbre. I això sí que és pecat! “Mes en realitat el que espiàvem era en Daniel i na Susanna cardant i, en acabat, en pic en Daniel havia fotut el camp cuita-corrents i cordant-se la bragueta, naltres allí romaníem, guaitant, amb bava en més d’un lloc, na Susanneta rentar-se el cony de la lleterada.” I ara ens volen estossinar ipso-facte no fos cas que encar goséssim de dir-ho públicament, i llavors escàndol rai, car en Daniel és jutge, i casat, i molt hipòcrita capità, oimés d’anyenca (rovellada) marrota de les essències pàtries, de les feixugues vàlues dels bempensants, de l’escatilosa sacrosanta enveja dels fanocs i de qui sap quina altra falòrnia. Ens diu, i té un dels seus moros feixistes amb la simitarra fent ziga-zaga damunt els nostres colls: “No podeu dir res sinó això. En un mot, o catacrec. Quin arbre era l’arbre on dèieu que hi estudiàveu els banyarriquers?” I l’un dels vells diem “alzina!”, i l’altre “llentiscle!”. I nyec, batzac! Dos caps antics que rodolen part de terra. Na Cassandra duta a casa per l’amant i conqueridor: n’Agammennó. Na Clitemnestra, dona de l’heroi, allò no li fot cap gràcia, vós direu. Fa tanmateix el paperet. Ara ordena a les minyones que banyin la jove druda. Quan la té indefensa a la banyera, nua, refregant-se el cony amb sabó, allí l’occeix. I ara se’n va a l’altra banyera a occir-hi n’Agammennó. N’Agammennó, molt filosòfic, s’esguardava a l’hora de la mort el pipinet – el feia molt negligible, com tots els herois (lleis de compensacions s’imposen) – i es deia, molt grec, o millor hel·lè: “Hum, la punteta de mon pipí, pel que sembla és higroscòpica, car tothora una goteta hi penja…” I carxofa! La dona me’l capa i escapça en sec. Ah, i una altra veritat com una casa diem els antics hel·lens: “Si et banyes, nua, a la font santificada, restitueixes la teua virginitat!” Així que, noietes de la revista, ja ho sabeu. Després de mes mantes cardamentes (el xup-xup que feia la banyera no era perquè bullís altre que de desig i enyor), en acabat de metrallades incessantment pels estupres que us sé lliurar amb lliurea de neta pell, encar podeu si voleu el tel tolt restablir i tornar-hi amb... Llavors, de cop i volta, un esfereïment incommensurable em prengué. Quelcom em creixia entre les cuixes! Un monstre capllevava damunt el cresp sabonós! Bongoig, l’esglai! El cor em fa figa! Car... Què era allò? Magnífic far, colós. Poderós ésser ardit: aliè invasor de superior intel·lecte! Amb ull hipnòtic, personalitat magnètica! Lluent seda d’epiteli rosa voltava el seu ull únic, car era, con dic, monoftàlmic, no pas solament borni. Era un ciclop. I esdevenia més i més ciclopi. Recony que l’acolloniment amb prou feines em deixava estrebar bleix. El seu ull desdentegat, que és alhora boca i nas, tot d’una diu, amb veu de tro: “Em dic Polifem, i hi vinc en orri, estort, a adreçar els torts!” Dic: “No sé què collons t’empatolles, mes si em vols fer mal, malament rai, que rebràs!” Amenaçat per un gegant a la banyera. Això era gros. L’oi contra seu se m’aixecava com una trempamenta sedega de cel. El zel de sobrar’l i la rancúnia que m’induïa la seua invasió m’enfellonien qui-sap-lo. Prou sé que els dos compartim el mateix espai i el mateix temps, i adu la mateixa banyera, i sé doncs que hauríem d’ésser germans bessons; no; vull dir, bessons siamesos, units inconsútilment. Mes així i tot... La basarda immensa, la por sense fronteres et cicatritza l’ànima, te li fa créixer banyes, cotnes, cuirs, i et fa fer bestiades rai. Amb el Plec Intercrural li vaig ventar un cop sensacional. –Ai! No em toquis l’epítoc, capdecony! –L’epítoc? –Darrer anell independitzable del cuc on, autònom, el sexe es reixinxola –definí, més savi el meu carall que no jo. –Un cuc –vaig exclamar, terroritzat–. Un cuc! Com qui abrandat brandeix un bran, l’atzufava de valent. El Plec se li abatia repetidament. El tudava com qui el vol fer cendres. I li deia alhora, amb tràgics esbiecs: “Mor, mor, maleït!” L’ull començava de fer-li guerxines lletges. L’embalum gegantí feia catúfols, hò! L’arrugament se li estenia com empeltat per qualque malaltia hercúlia: la pell atesa. L’epiteli no era tan lluent, el cap se li torcia, se li destrempava... Mes l’ull encar diu: “Santa Cecília, qui despengué dos dies sencers en banyera ardent (cremant i flamejant), tanmateix n’eixia il·lesa, i llavors, adu després que li etzibessin tres cops de destral al meló, ei, ni l’hi asclaven. Així que...” –Em dónes la idea que et vingui, no pas amb el Plec dels múltiples conys mocosets, ans amb una destral? No ets gaire viu, tu! Va dir, enfonsant-se, recordant plepes lectures d’aquell plumbi Le Clézio dels collons: “L’única veritat és la d’ésser pansit, l’única benaurança la de saber-se pansidet. Car altrament aixeques massa el cap, i l’oi i la rancúnia que despertes en totdéu... tothom t’aporrina a cop de llavi, tothom t’escanyaria a còpia d’infidel vagina.” Vaig trobar que tenia certa raó. Els conys de la revista gotejaven. L’hauré de penjar més tard que s’eixugui a l’estenedor de damunt l’estufa. M’aixequí, heroic vencedor de qualque batalla. Ara em vaig torcar de cap a peus. Tremolava una mica per culpa de l’aigua que s’havia anada enfredorint. El gegant esquerat i adondat no deia ni piu. El sebollia sense gaires miraments als calçotets.