El Cacauet El Tòtem (o, De Zombi A Nadó)

El cacauet el tòtem Vaguetat dels quatre o cinc metges qui m’acaben de diagnosticar un càncer avençat al baix ventre. Llur fluixedat de conviccions m’indigna. “Pleguem!” – acabaré dient, i fotré el camp bo i acabant-me de vestir pel corredor. N’hi havia un, jove, de la meua edat, qui em deia, a nivell d’amic: “I ara prou de..., eh?” i feia acte, discret, de sacsar-se-la. Es veu que volia o em manava que no me la pelés més. Llavors responc: “No és pas que sigui gaire hàbil pel que fa a les relacions personals... Abans d’ahir era a un matx de tennis entre amics i vaig ser incapaç de lligar conversa sisquer amb una de les noies, la majoria de les quals anaven trompetes pel punx. Si us penseu que deixaré de pelar-me-la pel que em quedi...!” I cap d’ells ni ho sabia, quan em quedava. El grassot deia que uns tres mesos a tot estirar... L’“amic” que... “Home, uns tres anys, si ens ho sabem manegar... Això sí, amb crosses, i cadires de rodes, i assistència hospitalària terminal, i...” Maleïts, matussers, carnissers – amb quina ràbia no els trameties tots al femer d’on mai no els haurien d’haver nascuts. Per explicar’s i explicar’m com i per on avençava el càncer, m’havien pintats amb tot de gargots, amb un tint blau l’un i amb un tint vermell un altre, la cuixa esquerra i l’engonal... “Què feu a la vida?” M’havia demanat el jove jovial llavors. “Sóc pintor.” “Conegut?” “Si ho heu de demanar, ja sabeu que no”, vaig respondre. I anava a dir-li: I ara, gràcies a la vostra merdegada en blau i vermell, aquestes dues colors que sempre emprava, me’n feu avorrir, no les empraré mai més... Mai més... Vulgui el que vulgui dir aquest “mai”..., ara que em dieu que durar, no duraré gaire... I pelar-me-la, encar me la pelaré amb més deler, en podeu ficar la mà al foc... Mes, ja, en compte de dir re, em vaig aixecar d’una revolada, vaig agafar la roba penjada rere la porta i me’n vaig anar... Una infermera de visatge franc, ulls com taronges, m’ullava el cul segurament pintat com el d’un babuí... Potser es volia mandril, amorrada al meu cul. I alhora, tanmateix encar empegueït, em dic... Per què hauria de tindre encar inhibicions ara que se m’escola la vida? Hauria d’anar-hi, i aixecar-li la faldilla i engrapar-la pels pèls del cony, i me l’hauria d’endur a un dels canfelips del corredor, i me l’hauria de querar fins que em tragués per la boca les colors que duc al cul... Em vaig ficar a uns canfelips a rentar’m la xafogor del cos... Ja hi fotia cara de mort – al mirall hi havia un visatge amb tot de taques violàcies marcat, un visatge de cadàver malmenat... Aquell llum de morgue o de sala de dissecar morts en realçava la morbiditat... Em van agafar unes ganes de cagar... La por, i el fàstic, i l’avorriment a les colors del mirall malalt... Era assegut a la tassa, amb les cagarrines que em rajaven i em buidaven el cos esporuguit... I, badant-badant mig desesperat, llavors me n’adonava d’un intens pelegrinatge als meus peus... A algú li havia caigut un cacauet i un escolta de qualque formiguer impensat l’havia descobert bo i escosint per la clínica lluent... I ara un reguitzell llarguíssim de formiguetes gairebé microscòpiques venien a coldre el meravellós gegantí misteriós miraculós cacauet... No el bellugarien pas encar que en vinguessin milions..., i tanmateix el voltaven reverentment... I esdevenia així el testimoni de la naixença de l’adoració del misteri... Esdevenia novament l’home primitiu qui, a imitació de les formigues, inventava els déus i les religions... El cacauet era l’ídol, el tòtem, la kaaba, la imatge de la divinitat, i les formigues els primitius humans qui venien a adorar’l, tan escaguissats i impressionats com jo... Encar assegut, vaig plegar el cacauet ple de formigues i me’l vaig endur a la boca, el vaig mastegar, encar més bo amanit amb manta formiga, i me’l vaig cruspir. Una força novella m’imbueix llavors... Em vaig torcar el cul amb esgarrinxaire vigoria. Em vaig tornar a guaitar al mirall; algunes de les colors m’havien tornades... I vaig doncs sortir, pit ample, al Solell gloriós, i als verds dels avets, i al refulgir de la neu virginal (o en tot cas purament i relluentment blanca), i vaig botar escales avall a gambades que també es cruspien els esglaons de quatre en quatre. “Segueix els dictats del cor, cos cancerós”, em manava. Els calfreds del fel que et torna, penedit, a la font que s’estronca, com els de l’insecte qui ressuscita, et duen el cos al mateix prestigi esbalaïdor del paperot adés cremat ara de sobte, dejús la vareta màgica, renascut. En què et metamorfoses sinó doncs en millor...? De zombi a nadó. D’espantall a heroi. D’espantall en flames a heroi del foc renat. “Puja a l’altar com el porcairol pallussot qui sacrificarà el lletó, i, com pansa o pruna seca ara en remull, o crisàlide qui desclou, o llàtzer qui com hèrcules aixeca la llosa dejús la qual suara es podria, fes això, car el cacauet embruixat segur que te’n donava les potestats, conquereix i trepitja fins a l’extinció la flama que t’emboïgava el palimpsest de l’ànima i mortreix amb odi i corruix el corc qui constant et rosega, de la por.” Encontinent enfilava cap al districte pampallugaire. I me’n vaig anar de putes. La noia aquella em deia, ditiràmbica, que era un ver ruc – car es veu que aquell dia la feia com un ase i querava amb el mateix desig. El seu visatge transfigurat revelava hiperdulia. Era una noia al capdavall ben pujada i es volia aleshores casar amb mi i tot. Me l’enduguí volenters a casa, al piset de les golfes vora el terrat on malvivia d’“artista”. Allí l’investeixc de model meua. La vesteixc d’escaigs blaus i vermells, i la xop de menstru (dissolvent de pintura molt inflamable), i amb l’encenedor l’encenc... Tenia, tocant ben fort al racó, el Götterdämmerung d’en Wagner, del pròleg havíem passat al primer acte, i allò, aquell xivarri estentori, amagava els crits i xisclets de la virginal model blava i vermella. Re no deprimeix menys que veure flamejar verges, ho sabem tots els mags qui guaríem a través les eres i edats, i els eons, flagells... Les plagues roents del cos interior se’m guarien ensems... Renat heroi... erschlug ihn mit siegenden Schwert... zu seiner Halle entbiet’ ich dich... l’encenedor l’espasa roent... del foc en reneixc fins a les sales netíssimes i vastes dels déus... Les cendres del déu o ídol cremat em duraren durant tot el tractament... El règim màgic, altament curatiu, fou, l’estona sencera, de formigues i cacauets amanits amb cendres divines de tòtem calcinat; de meteorit, tramès pels bruixots creadors dels universos, pel foc sacrificial trit; d’estàtua de verge, pels sacerdots vivificada en fetillera totpoderosa, per martell d’escultor boig feta microscòpics bocinets de força terapèutica infal·lible... I alquímica aigua forta que recollia a les tasses dels canfelips – dins verges cristal·lines hi pixaren inestronquívoles i bogals – era la meua sola beguda... D’aquells bescunços rars d’ara en fa quaranta anys... qui... qui se’n recorda sinó el meu cervell sobreïxent..., el meu cervell darrerement desenvolupat en nous bonys que el crani no sap contindre, anorc..., el meu cervell a les exquisitats ocultes com a la sentor dels cementiris dolçament avesat..., el meu cervell per blancúries de llençol, adés brut de llords menstrus blaus i vermells, ara net del tot i alb, estès..., el meu cervell sens taques ni culcosits ni sets..., el meu cervell tassa de canfelip antisèptic, d’un blanc profilàctic que enlluerna ans eixorbeix i on només el cony impol·lut de la verge és font de renaixença inexhaurible..., el meu cervell qui d’abiòtic anà a anabiòtic com qui va, corc de tòtem, de rostar’l a esdevenir’n el vit – el vit minúscul-majúscul qui, amb un badall de corc de tòtem transformat en vit gegantí i doncs creatiu, crearà l’altre univers de blancúries sense màcula i saluts de marbre il·limitat..., el meu cervell ho duu perennement escrit..., el meu brau cervell empedreït ho sap..., el meu cervell, llosa dejús la qual no em podriré... jamai!