Duad ‘01 [Mentrestant, ja ho veus tu, pampallugues de por]

Mentrestant, ja ho veus tu, pampallugues de por Deia (o si més no si fa no fa implicava) aquell carallot d’Emerson que quan quelcom més o menys artístic o genial ens colpeix és perquè hi reconeixem un tornaveu o ressò d’allò que nós mateixos adés pensàrem, i rebutjàrem per modèstia, i ara en tornar a nós allò vell ho veiem nou i abillat en aliena majestat – i també doncs que el nostre pou d’afectes ja el duem muntat ànima endins, i així doncs quan qualque cara s’hi emmiralla, o qualque acte o qualque manera que té hom de dir o de captenir-se s’hi emmiralla, al cresp llis del pou anímic, el reconeixem tot de sobte, instintivament, si s’atansa a l’ideal (si doncs no s’hi atansa, no en fem cap cas o fins i tot ens repel·leix) – l’ideal, o les imatges i conceptes ideals, que se’ns banyen al pou espiritual en bany maria – ei, i sabeu per què...? Doncs perquè s’escau que som així: Perfectes – i no ens hauríem pas de voler altres. Amb en Jung i els seus arquetips no m’hi ficaré. Totes aquelles falòrnies jungianes me les vaig creure com em vaig creure les de n’Emerson, perquè s’esqueia aquells dies que caduc endurava, pansit, patim-patam, ranquejant entre pors, a través d’una època de pregona depressió, i doncs extra-sensitiva, i doncs poètica en el mal sentit. Eren els mateixos dies on, vés a saber per culpa de quina fretura vitamínica, veia tota mena de ninotets ectoplasmàtics al cel, a l’horitzó, dalt al trebol i per les parets. I veia visions hipnagògiques i patia esborronadors malsons d’on em desvetllava cridant i encara barallant-me amb els monstres qui em burxaven ninetes dels ulls endins, amb forques de llum que atiaven un cervell confús, sinistre i infernal. I si mai era al carrer no volia veure-hi bé. Esquivava l’esguard i sempre mantenia un coixí d’aïllament, un espai de seguretat entre el meu cos i qualsevol altre cos, ni que fos el d’un gos. El rebuig haptotròpic, si qualcú em tocava d’esquitllèbit, era espectacular. Com s’hi m’hagués fiblat qualque escorpí molt dolorós, feia un bot esverat i alhora esgaripava com rat trepitjat o esgüellava com el bacó que hom degolla. Un vespre l’ambre s’esvaïa i els homes aviaven badalls. Desava als meus ulls les relíquies d’una posta magnífica. Em donava íntimament encàrrec de somiar en aquella posta antediluviana i tornar als anys on devia havia nascut per primer cop (milions d’eons enrere) (qui sap en quin altre planeta llunyà) (per quins Solells o supernoves il·luminat). Car en el somni revivia, tornava a ésser qui de debò fui, i mai no hauria (ni de fet hauré) deixat d’ésser: Les rels se’m tornaven portadores de la saba antiga que havia vistes les imatges prístines, i doncs ideals, i havia experimentats els esdeveniments arquetípics on tornava a ésser déu gestant, déu paridor, déu esclatat, déu aixeta de foc qui espurneja bogalment i bojal i folla, descordada. Mentre així queia la nit i tenia doncs els ulls enlluernats per l’astre morent, els llops i els mussols començaren a rondinar; esmolaven urpes, becs, dents. M’anava a aixecar de l’amagatall metàl·lic (un antic tanc de guerra que una magrana de metralla havia desmanegat, d’on que l’exèrcit l’abandonés i ara doncs, al cap de qui sap les dècades, tot rovellat i oblidat ragués enclotat entre grassos matolls), m’anava a aixecar doncs de la caixa de les ressonàncies on m’havia enfonyat per tal d’alhora copsar-hi més ones iòniques d’univers verge, i així doncs augmentar l’experiment psíquic de la meua divinal presència al començament de la creació..., quan en posar la mà a terra un ham se’m clavà. D’antuvi havia temut que no fos pas ullal d’escurçó o punxó d’escorpí o pinça d’aranya negra, mes en veure a la llum del llostre que era ham de pescador qui havia potser pescat al Segre i damunt el tanc s’havia conjuminades unes graelles o havia emprat part del tanc mateix com a planxa per a coure-hi el peix en un berenar qui sap fins a quin punt pastoral o eglòguic, idíl·lic, allò encar em va espantar pus, em féu sentir pitjor. Car el viró tetànic tampoc no fa gens riure. Quaix a les fosques, car la llum minvava de pressa, vaig córrer cap al riu a rentar-me la nafra virulent. Volia esmar-me empaitat per la bruixa. Deu cames té la bruixa, i doncs amb deu cames, xifra fantàstica, segur que m’assolia abans no arribés a l’areny i ensopegués en qualque còdol gros que m’enviés bocaterrosa a segellar amb la ferramenta l’esquena punxegosa de qualque carpa que dugués cuita-corrents noves de la meua tendresa de carn als neptuns carnívors del Segre nocturn. Hi havia una filferrada eriçada, en realitat feta de troncs i branques, que embussava el riu. M’hi llençava, a la bassa de l’embús, com en un ample coixí de qui el suau llambreig fos de seda. Parpellegí com talp a qui qualque cataclisme intern duu esparverat a la superfície. Allò no era bassa ni coixí; era ventre d’hipopòtam panxa enlaire. La seua cua i esquena s’arrelaven als inferns primigenis, la seua boca s’obria com immens forat negre que s’empassés amb facilitat galàxies. Insomni interromput, em lliurava al son. Em sembla que no és pas animal ruminant l’hipopòtam. No mastegava tediosament ni ociosa, si més no aquell meu. Aní de malborràs: Avui tot em surt a la biorxa, pensí, i era ja al ventre de l’hipopòtam, aquest camí doncs ben gomboldat part de dins. El seu ventre, el folre llis, era diorama on s’hi esqueien d’escaure’s les èpoques on l’única ànima es trossejava en animetes. Era sencer, em dic, i esdevinc padellàs d’un meu tot esbocinat. Les il·luminacions, llavors, les pampallugues astoradores – quants d’universos que claudicaven, periclitaven, feien figa, esdevenien cendres, i les cendres cruanys, i els cruanys focs vius, i dels focs nous universos amb mons de vidres refulgents... Sabia que fora havia esclatat el Sol – l’havia suara vist pondre’s i era la darrera posta abans l’ou lluent no es crebés. Era com si havia desclòs i de dins hi neixia la pluja de foscors. L’hipopòtam dormia, o era mort i es podria lentament com les hores al buit absolut on re no pot doncs marcar-les. Nit d’estranyesa, de mut esfereïment ultrancer, de catastròfic enfonsament. Em vaig tornar a aixecar i vaig sortir d’esme al carrer. En acabat em veia empenyent un armari – un univers – justament davant una casa de mobles que es veu que tenia també una fusteria al fons de l’edifici – hi havien molts d’armaris exposats davant la porta, al carrer – eren força capaços rebosts o tothicaps amb lluna davant o amb lluna darrere o sense lluna. El meu era una armari massiu, blanc de fusta de pi treballada poc ha, sense envernissar... Si em guaitaven massa de mal ull els encarregats de la botiga, o els suats fusters de la fusteria, els dic: Prou sé que sembla que us m’enduc aquest armari, mes és cert que me l’he trobat llençat no gaire lluny d’ací, al districte cinquè, on hi ha un munt de deixalles, i doncs no pas que sigui molla vostre... Els cans cerbers llencen els cigarrets i se m’atansen amb paleses intencions de fer-me mal. Prou! No us heu adonat de l’estranyesa de la nit...? Els dic, amb gest ampul·lós, assenyalant-los les rares nebuloses, els resultats òptics de l’esclat solar. Parpelleigs dels nyèbits durs, dels gànguils barroers. Totes eixes pampallugues de por – insistesc. De por, de por – ressonen llurs pits balmats, i s’han aturats els dos valents, per la por corcadora desenvigorits; llur virior rosegada fins al malmès nirvi balb, dic. Crec que si més no un dels dos encarregats dels mobles se n’ha adonat – ara roman silent i pensiu, amb els ulls èrtics, encartronats d’esquerdes, cap amunt – perquè la nit ha perduda tota llum i tot so, i és doncs d’una muda foscor absoluta, només llampegada ara i adés per clarors d’humitat amb reflexos de pàl·lid llunyà estel... Enduus-te aquest món, enduus-te’l, tothom altri encantat per les eixarramplades bruixes paoroses de la foscor del cel orfe, em dic, mentre m’enduc l’armari. Me l’enduré fins al tanc espatllat – hi faré cap quan hi tornarà a haver un fotimer d’estranys – n’hi haurà un de panxut entre la catèrvola qui tot cofoi del que ha pescat al Segre està fregint, damunt una planxa del tanc amb brases a sota, peix, de qui les guspires i els grinyols són com els d’un univers que fuig desmanegadament cap al no-res. Qui s’escalfa fredolic al foc de camp? Qui n’espera amb candeletes el peix fregit? No m’hi atansaré pas. Se n’aniran sorollosos, i al crepuscle ombrívol afuaré el caliu i en foguera alta hi cremaré l’armari i tot el tot que conté. Serps d’olivet cremaran, i rats i esquirols, i coloms i gats, i gossos, i cervs. S’haurà quedada enrere només un vella egipciana a qui hom no havia volgut llençar ni la raspa. S’havia trobat un setrillet esbrocat, un gibrellet escantellat; hi haurà oli tèrbol al cul del setrill, al gibrellet una pols densa. No pot rostar ni mica de peix: Les arestes descarnades, les espinades sense moll, això roman i re pus. Ella amb el seu setrillet, amb el qual volia intercanviar qualque mos de vianda, he vist de lluny que hom en prescindia amb rebuig fastiguejat, he vist que hom li aquissava els gossos. La paella o la planxa xauxinava, flametes n’eixien – n’eixien de més ferotges dels queixals del freginaire. S’ha enfellonit de valent. Fot el camp, bruixa! Una goteta de l’oli fosc del setrillet de l’egipciana potser ha dut tot l’enceb del verí final al cuinat del cuiner. L’home ha llençat tot el que coïa. Poc volia que l’oli de l’empudegadora empestés el menjar de tothom. Volia cridar des del penyal que: Tots les velles bruixes havien estades en llurs joveneses beutats astoradores. Ah el peix, com es podreix sense interval! Ni els gossos no en volen. Acceleradament no en roman altre que les restes fòssils. Ni l’ambre del capaltard no n’embolicarà, amorós, mica. O ens fregim o ens podrim, vaig pensar, mentre tothom se n’anava sense menjar re. Fou aleshores que m’amaguí a l’amagatall metàl·lic. La vella amb deu cames s’amagà al seu niu ctònic, interestràtic – per què no en dic tel·lúric, subterrani? Perquè no sé de debò en quina pedra sóc. Tard o d’hora ho esbrín, escateixc...? Hi rumiava. M’acluquí guaitant la cloenda del jorn. El Solell es fonia rere la carena. Fou quan em desvetllí que me n’adoní de la nova estranyesa de la nit. No hi veia ni oïa re. Enyor d’esdeveniment – punyent enyor d’esdeveniment, com em colpeixes, car d’ençà d’ara re altre pas pot esdevindre's enlloc – sense so, sense llum, com vols tu? Buidor de tot, tret de la consciència que sóc, i sol, en un mitjà sense agafatalls. Ni hams ni esquers on connectar. Ah, i llavors aquells llampecs lentíssims de llum estelada i líquida – com ara si hom – qualque força aliena – ens ha robat l’esperit, els dic, i no podem doncs tornar al cos inert – i els dos moblaires, solcats pel meteor de l’encant, romanien estàtues. Vaig davallar cap al riu pel penya-segat més abrupte. Em servava amb una corda que havia falcada al cap de dalt, amb daus ciclopis, sí. Duc l’egipciana penjada a l’esquena. Té més por que no jo encar. Amb deu potes, segur que se’n trenca més que no em trencaré pas. Té raó de tindre més por, mes poc té gens de raó d’ésser més eixelebrada – els porucs totjorn els més eixelebrats, és llei d’antigor d’origen d’esclat quaix oblidat, esborrat – mes m’estimaria més si no es mogués tant – encar caurem plegats. Vam arribar tanmateix a la vora del riu sans i estalvis. Pensava que ens estimbàvem, pro no era veritat. De cops dec patir de febles, benignes, al·lucinacions. Hom, dic, se’n fot. Ara, com rats ens enfonyem a l’automòbil estimbat anys ha i ara tot rovellat, frèvol, delicat. Encallats contra el trànsit insignificant dels carrinclons negociants, veiem rabejar-se els endèmics hipopòtams del Segre. Som a quin planeta, som a quina era temporal, som a quin espai de por molt esvorada, gastada, polsegosa...? Mama, mama! Vaig cridar. Gens eixerida ni desempallegada, de fet amb vessa i disgust, em respon la bruixa: T’hec. I em tornc a enfonsar al ventre de la bèstia enorme. I consir que no tinc amics perquè vinc adés d’uns espais on no hi havia ningú altre ni hi havien doncs miralls. Als deu braços peluts de ma mare el capoll de seda se’m va entortolligant com mòmia qui hom faixés, i hi esdevinc cremat cadàver, clemàtide, clàmide, avellana, calamitat, clepsidra, crisantem, crisàlide, costella esberlada, pupa glaçada, cap intent, no, ja dic, gens reeixit.