Darrer de Truites - "bona nit"

33 i darrer de Truites (99 Truites enllestides, i au, prou) 97. Ja ho he dit en d’altres escrits remotament esconillats. De jove, a Missouri [Mizurah], treballí en un circ. Hi fiu de ventríloc, em feia dir Montgomery Fresc; el meu ninot, un bosquetà apàtic de bosc escarit, sovint de tediós romiatge al voltant del Turó Rodó [Round Hill], era un nan geperut. Les lascives cerquen els geperuts – es creuen que als geps hi duen pler de lleterades emmagatzemades. I el meu ninot, qui es deia Jerzy Baratinsky, tenia pler de pagesetes qui se me’l volien tirar pels pallers i establies i graners. Ujat de tots aqueixos plaers, me’n vaig anar a patir una mica de terror. Treballí llavors pels baixos fons de Xicago; ara el meu vitet era el ninotet. En un d’aquells tuguris humits i malsans, ensopeguí amb la qui esdevindria la meua dona. El seu expressiu ans majestàtic taboll esdevindria al seu torn el mestrívol ventríloc qui faria de mi el ninotet qui he esdevingut. Ventríloc – cunníloqua La meua dona és una mica cap de trons S’eixarranca per no res i ja hi som Té un cony qui gairebé mai no sap dir No! El seu cony té un ull molt gros i vermell Mes (llas!) orb. Li té un nas molt boterut i prominent Mes que, d’ensumar comcal, gens. Quin cony més capdecony! Quan li truc a l’orella Amb el meu viró vironet Diu que no em coneix! O que està massa cansat per a conèixer’m... L’ull massa balder i eixamplat, estireganyat Esllenegat, esbombat, de vellut i vermell El nas massa umflat dels mastegots rebuts De part de tant d’intrús gegantí a qui mai no li fou Dit: No! Em guanyava bé les garrofes de ventríloc Mes res a comparar amb el que rasclava la cunníloqua Allò seu era guanyar calers. Jo qui sempre he fet parlar milions de carallots Particularment irrisoris [Bosquetans, nans, polítics, predicadors, Periodistes, entrevistadors de televisió...] I qui si tinc veu pròpia no crec que fos capaç De reconèixê-la, i en tot cas sé que no fóra pas Millor (ni probablement pitjor) que la veu de cap altre carallot Al qual he fet parlar de lluny per facècia amb el meu ventre... Reconec que mai no he vist (I fa vuitanta-cinc anys que volt com ànima en pena Pels circs i circuïts de l’espectacle cabaretesc) Un cunníloc. Un cunníloc... Mes el concepte no és pas absurd Car t’hi trobes pels escenaris carretons d’hermafrodites Ben espatotxins, pobrissons I no fóra gens absurd que cap hagués fàcilment Fet aprendre de parlar (O pogut aprendre de fer parlar) El seu incoat, abstrús, txotxet. M’hi casí [amb la meua dona] pel que guanyava [Probablement ja ho he dit] i ara, ves, em toca Rebre bastonades rai. Esperonat a excel·lir en mantes Taules, en mants escenaris Ja no sabia què inventar... Inventí botifarrades on cada botifarra hi tenia Pler a dir, o acrobàtic em trametia el cap enrere Me’l feia passar per la carranxa, em disfressava La boca de fufa enorme, de xona regalimosa I feia d’albardà, d’albardana de qui el cony Enraona! Se’m veia massa el llautó. Em despatxaven sovint. Vivia de la dona. Sempre he viscut de la dona, la gran cunníloqua. Deien els crítics, cruels: “Es vanta del que no té, com herniat sense braguer.” –Com més grossos els botons de la bragueta, més petits els de l’aixeta. –Mostra gran ceba per amagar poc all. –Molt brama el bou que no té cap ou. –Com més pec, més d’espetec. –On més li’n manca més se’n vanta. Més buida la nou, més soroll mou. Botifler amb carota de jutge. Damunt cada forat un postís, i damunt el postís vernís. Se li veu el llautó: vol tindre un cony garlaire i hi té un patètic piuet quec. –Canta molt de baix i té buit el calaix; sí, canta de baix el fluix de calaix. Fa com tot mitjamerda, en tifeja si en tufeja. Com mestre Bernat, qui amb set flassades es tapa el forat. –Molt d’estuf per amagar lo tuf. Com el qui es fa el valent, i sempre és el darrer al sometent. Més li valdria callar amb totes les boques. Massa de boques, i es petà el pardal. Qui té cua de palla, que no cali foc a la falla. –Sarraí nafrat, la remor de l’epilepsi el recorr... Quin pànic davant la gent qui esgaripa fracàs. Tocat pel cairell de l’impotència li eixia l’icor del fel. Es veia fènix soliu davant la voluda ignara, i el ribot del neguit me l’emmudeix. –Ei, ei, no juguessis pas a cagar cagallons més lluny amb cap mitjamerda – ja comença amb avantatge, i al capdavall quin joc més bèstia. –N’hi ha qui se n’entren llepant qui se n’ixen mossegant. Dónes figues per llanternes. –T’agafes en filempua cada urçol i cada berruga. Qui entropessa en lloc pla en lloc aspre què fotrà...? –Lla va la llengua on lo cor dol. Tens un vitet tan trist: un rossinyolet qui no obre cap cadenat ni pany. –Ni cap cor raja en oir’t la cançó. Avui torna a fer vint anys de la mateixa gesta on el cony te la féu encara més blava. Posa’t a plorar, glaçó qui es desfà. Ningú no en fa cap cas. Feia vint anys que havia tornat a casa. Screamin’ Jay Hawkings cantava Cookie time. La meua dona era a un cadira lligada. Hom l’havia emmordassada. Hom l’havia violada – tota una banda de vint-i-tres. Ara no deia res, només esperava que la deslligués. Me n’adonava que ràpids ratolins se li filtraven entre les cames lleugerament ratades – ella, d’aitan esglaiada, s’esmicolava, s’esgrunava. Speedy mice crossed at her feet, while she was crumbling like a cookie. –Cookie time –cridava Screamin’ Jay. Em plevia de l’ocasió. Me li amorrí al cony com en galeta farcida de sucrets, galeta farcida de pasta de figa, de codonyac, d’aixarops i xerigots: hum, hum, hum! El seu taboll llavors treia foc pels queixals, i era cara lletja de porpra furiós. –Calla! –va dir. I vaig callar. Vaig tornar a casa sense feina. Retirat per sempre pus. Què fotre...? Em tornava sèdul col·leccionista de cuques. Només els pocs qui ho sabem, ho sabem. Les cuques duen els texts a llurs cuirasses – pàgines de colors amb escadussers fragments del cert escrits dessobre. [Era això el que alguns dels més vius savis antics en deien llibre de la natura, d’on els secrets i els misteris del viure i el somiar se’n desixen...? Est és mon parer, que dic, mes em sembla que a parer del formigó que enclou la meua cambra, la nostra arrauxada degeneració és encara més punyent – se n’esmicolava (diu), si fos doncs mica sentimental, car és esverador de debò veure’ns esfereïts en infectes revoltes i vanes vacil·lacions, i alhora podrint-nos com en nínxol que s’estreny, implacable, s’estreny...] No n’hi prou amb atrapar les cuques que calen – cal atrapar’n només les qui s’escauen de dur a l’instant el fragment que et manca per a continuar amb l’oneig de l’història. Ara, aqueixa cuca més grossa l’he estomacada a propòsit perquè duu un text llarg – un text palesament significatiu, un fragment ja embastat, qui sap si definitiu... En veig els mots i les lletres dels mots escapçats en el fons blau cel lluminós – mentre els voravius de les ales són blau marí i el centre de qualques dels fulls d’ales i èlitres i antenes és del tot blanc, el fons blau cel és on són els fulls de l’escrit. Sempre cal trobar l’indret on la cuca amaga el mot. Blau escarbat-papallona amb fibló tuixegós. Em sembla que duu les darreres paraules de maledicció de mon pare. Les certes. Per això la vull, per això l’atzufava... Perquè vull conèixer aqueixa altra veritat... L’enteniment se’m migparteix, nogensmenys... Qui sap si podré pair’n el missatge; cal tanmateix quadrar-s’hi ferm... Mes ah, què fot...! Tot i moribunda i lleugerament espellifada, la falena dels escrits se’m posa a la pell del braç – ah, esglai, ah esfereïment repelós! * * * * * 98. Malson: Sempre, com dic, aquesta esfereïdora impressió que caic dins el text i m’hi enfons – que el text és un oceà d’abís on les línies són ones entre les quals m’esmunyc avall, com qui passa per ull, i au, a desaparèixer-hi, pou del mai pus endins. D’on que em desvetlli cridant: Mama, mama! Els textos dels malsons són sempre barroerament anacolútics, lats, il·limitats i deslligats – “schreiben ist scheisse”, hi diu sovint, i llavors mots clau qui boten damunt el cresp burell com esturions: “impromptu”, “scherzo”, “quarks”, i de sobte tirallongues ranques: “reblant el rebuig amb un gargall de greu ennuec...”, per a atènyer qualque proclama absurda i convincent: “els rius de Nagasaki ragen amb empenta i debades, ofesos i incontinents, i hi duen peixets de colors: donzelles i fadrins convençuts que els marbres preparen llur escomesa..., per això davallen com claveguera cap al pou on la donzella del vestit blau cel, llas, no cau – no crec pas que hi sobrevisqui! – mentre cuques daurades es mengen els pètals de les estàtues qui en parc clos de sostre en volta vidrada – allò és benedicció de benésser – s’etziben retrets monòtons que suggereixen il·lusoris filtres per on oscil·len els baldaquins on adés s’enllestiren els bisbes qui delmarien amb les fanoques flauteries pies de totjorns inermes torsimanys captius – a lloure hom els desmanegà, com febles estintols trepitjats pels sorruts elefants qui s’esparpellen talment eines metàl·liques vessades per l’huracà de les hores intempestives...” Havia fet bé de posar el despertador abans d’hora. Volia aquella estoneta afegida per a tindre prou lleure d’escriure els parracs de somni. Ara, ja fora, caminem de prima matinada per la platja cap a l’estació quan la dona granada qui ens neteja la casa, amb el seu darrer fillet o nét de la maneta, puja contra naltres, ella doncs capcot xino-xano cap a la feina, i no ens saluda – en la fosca no ens deu conèixer. Naltres tres hem sortit d’hora cap al metge; no volem pas fer tard, que és lluny. Som els tres, la mama, mon germà, jo, caminant damunt la sorra. Però haig de tornar-me’n, he oblidades les claus... Dic que ara tornaré, mes quan faig cap a casa em costa de pujar torre amunt. S’hi puja per una escala de cargol corcada per coves precàries gratades a la paret, i quin monstre maligne hi deu haver dins la fosca a l’aguait. Qui és, la desplaent, perillosa, presència intuïda...? És son germà...? El minyó...? El meu fill...? Els vint-i-tres qui lligaren, emmordassaren i estupraren la dona...? Fes això. Agafa de l’ampit de la finestreta la maça de grafit prehistòrica, llampant, la febries no ha pas gaire, i ara no trontollis ni facis soroll, puja pam a pam... És darrere un dels forats... Si amenaces amb veu fonda de matar’l, aquesta serà l’única manera que se’t posarà a l’abast per a occir’l... O no arribaràs mai a coronar la torre on rau la llibertat. Estona nul·la, tensa. S’aixequen al cel malsaveranys. Has feta una despesa colossal d’optimisme – per les finestretes estretes de l’escala de cargol, pèrdues de sangs, comiats de cavallers magres, una minyona en escorç qui és queixa que el queixal li fa mal... Duu un vestit llarg de donzella dels anys heroics, blau cel, amb joiells discrets, topazi, òpal, jade. A tomb de dau hi ha la maça a l’ampit – hi tremola com si volgués caure al cap del cavaller ple d’estuf, tibat, de simbologia farcit, de voluptat hermenèutica ultraxeringat. Hi ha [me’n record perfectament] quatre globus vermells lligats als ferros de la barana del balcó on la donzella dol i se serva la galta. Diu el cavaller qui es fon en acabat dins la boira: “He pujat a cavall de la mort sense esperons ni xurriaques i confiós que no arribi mai enlloc.” Ah, les claus feixugues i rovellades, penjades al ganxo. Correràs ara fins a atrapar’ls. A pèl i barrejats allí t’hi esperen, a frec d’entrada de tren. Arribada encara nocturna a estació tota fosca – l’andana és lluny – cal travessar a peu algunes vies per a fer-s’hi. Ningú a esperar-vos-hi. Els paquets amuntegats. Esperons de pèls als pòmuls dels soldats – se’ls graten pensius – i copegen amb els ferros als becs de les botes, i amb un cert ritme, la barca on t’aplegues amb algú per a procrear-hi... No, només hi anava a donar sang. Mes, collons, sovint, quines feinades no cal fotre per a assolir hom de fer’s amb cap bitllet! Tan fàcil que fóra tot amb menys d’inútils emprenyadors pel món. Ara per soterranis, part dessota les vies, encara havent de fer cues. I llavors, superades, cercant-hi la garrafeta de vi negre que et pertoca – per una escletxa lluminosa, a contraclaror guaitava el vi negre, adés d’obsidiana i ara net i cristal·lí, amb reflexs de diamant, amb clarors de sang de drac. D’obsidiana a cinabri, a rútil, a robí! Qui convidaré? La mama, mon germà... Em diu de trascantó la veu de la vampiressa, amb la llengua d’escurçó penetrant-me el cau de l’orella: “Mortreix ta mare, i només t’hauràs d’arrencar amb les dents un dit.” M’he disfressat de dol. Sóc l’home fort qui es posa davant la porta i no deixa sortir el covard presumit, el simi assassí, qui vol fotre el camp de la cambra, de la gruta. Vaig deixar que s’escolés l’estona i en malsons hi sóc: Hi tornc a ésser, a Alacant, fugint de l’assassí feixista anticatalà. Els rius de Nagasaki et corquen amb impaciència dents i queixals. Els micelis del bolet del cervell se t’allargassen fins als extrems més allunyats de les ales de muricec. Agàrics a les àgores. Fangs als terrat, els dipòsits se n’omplen, les aigües totes brutes. Raspinells, mascarells, volen rasos entre les masses arbòries. Heroic damunt la neu nocturna, tu. No entraràs a la casa, no. No vols (ni pots) treure’n els amuntecs de neu, d’antiga neu, de cendres. * * * * * 99. Ja hi som. Som-hi, envant. Hom ha arribat a un consens: “El paio és mort, au, i prou, s’ha acabat.” Era nua, i les meues mans li cercaven la carranxa; amb mans amatents feia-li carícies – manyacs, mos dits (llurs panxells), prons als òsculs, l’osculien. Li ensenyava amb l’altra mà gens curosament els pocs papers, les esparses pàgines a la xarxa... Necrològiques serioses han estades escrites. [Doncs bé. Les que escrivien abans eren poc de fiar, anaven en publicacions barates i les signaven periodistes pecs, en llenguatges rancs, forasters. Mes ara l’obituari ix en lloc autèntic, signat per professors amb tots els ets i uts, acreditats i de senys assumits.] Ara doncs que sóc mort oficialment, puc descansar – ningú ja no tornarà a prendre el meu nom – (mitjanament alzinat en l’escala social) – per a presumir o per a posar’s davant certes cues o per a enllaminir o ja seduir cap femella “amb mitges blaves”, intel·lectualoide, bo i recordant-li els meus poemes i obres i musiques... No, ara sóc de debò jo mateix, únic, ara que sóc mort. Car cal esperar a espitxar-la per a completar el teu retrat mai definitiu fins a aquest instant efímer del traspàs al quadre pintat per l’orb univers. És clar que tampoc jo mateix no em podré fer passar per jo mateix – em dirien d’ara endavant impostor. I ja sabem (li dic, pelant-la-hi suaument perquè no em fugi) que els morts ressuscitats, malament rai; ningú no en vol res – per exemple, els qui hom ja duia a la pira, o aquells per als qui hom ja ha portat dol – esdevenen damnats, homes del destí alternatiu – esverga-li pecat! un altre destí que el que els déus t’han encolomat! Tothom et fuig, incomprès pels humans, els déus no sabent tampoc què fotre’n [diuen: Naltres no ens etivoquem mai!] – hom se t’enduu amb pinces al camp clos dels ja morts un cop – i hom ens hi pren com si no existíssim materialment; som ombres de qualque infern estrany, de qui sap quins monstruosos llimbs infernals, perduts entre fosques estacions; cauen dels aeroplans qui ens vigilen rebuigs de menjars... Pudim pitjor que s’hi vivíem al capdamunt d’un femer. Del camp ningú no en surt (ni viu ni mort) . Qui voldria cap zombi estort, solt...? Hom es demana: I quan ens tornem a morir on fotrem cap...? Ens voldran a cap infern homologat, on hi van els qui es moren comcal, un sol camí...? I mentrestant qui som...? [Parl sol, com sempre.] Les làmies...? Les làmies qui entrevenim part de nits les cambres dels qui coneguérem vius... Ah, cambres llavors maleïdes, que cal fumigar amb sofre, o amb ous podrits, ambdós de mística vàlua, i tot plegat fet i refet amb ritus ben bisbètics i oldans, només per a expel·lir-nos-hi, vós... Som temuts mes gens anorreables ja... Amb què vols matar un mort...? Ecs, i amb quina fauna no ens fem...! Amb tots els altres mig morts neguitosos, no pas els ja pacificats i resignats a llur fosca sort. No; hem de feinejar ara amb els aoroi: els morts ans que els toqués, als quals els cal ara d’anar vagant esgarriats fins a acabar el fil de vida que els hagués pertocada naturalment. I els biaiothanatoi, és a dir, els qui hom ha morts amb violència puta. I els ataphoi, els qui hem romasos sense colgar... Quin boldró de datspelcul, qui s’hi vol barrejar...? Quatre arroplegats pollosos, pudents, ossos amb pelleringues de floridures i virons, pelleringues d’on pengen inxes, esberles, ossos fragmentats; monstres de la darrera horror; nois de malson, al·lotes del desenterrar, i pecaires sense remçó, car quin ultratge als infames déus, car com es pot morir dues vegades, car què hi fotem, què hi fotem, què hi...? Sort que ni em sent, ni m’escolta mai. Li passava pel cap de denunciar’m...? O ja fa tots aquest anys que li sóc mort... Que no li sóc sinó un bisbe més actiu i “humà”, amb la tebior adequada, i el toc precís: no pas de goma, de carn... O no li sóc sinó els ditets que el seu altre jo (el seu cony garlaire) es menja per a nodrir-se’n o tranquil·litzar-se’n; ditets d’òsculs lleugers, ditets de somnífers blans... Ara que s’escorria i la sent roncar, continuaré parlant, més amarg ara, car cap dels escadussers obituaris de dues ratlles i a córrer que hom m’ha dedicat no vantava amb la boca estreta el meu pas altre que per a dir que m’agradava molt de cagar’m en déus. I he vist en acabat que tothom se’m passa per la carranxa – els meus manuscrits que llegava als escriptors nus – com qui diu les meues molt de coldre darreres paraules – ara esdevingudes pòstumes exclamacions en merda...! Car ara que sóc mort veig que empren mos manuscrits inèdits per a torcar’s el cul. Cap tresor a descobrir, cap esclat de geni que il·luminarà el futur. Fins en Zacaries Mur, patètic escriptor de novel·letes “històriques” m’empra de torcaculs! Jo qui sóc l’únic dels qui més ho volien a qui tanmateix li fou vedat de cardar-se-li la dona! Sacra Minerva nua al camp dels autors sense un fil – ah, somni revisitat, vida reviscuda en l’eufòria i la lleterada! I el malparit així m’ho agraeix... [O això em retreu – que, com ell mateix, mai fos hagut capaç de tirar-se’m-li la dona...] Això li dic, amb tics, rictus i ganyotes a balquena, a la meua dona mentre dorm, la dona qui sempre em fot el mateix cas... I ara, roncant, el seu cony ben peixat torna a dir’m, en un rot: Calla d’un cop, collons; queixa’t a ta mare, vols...? Em guait al mirall com s’hi guaitaria un mort. Urses de fàstic rai. “Ploramiques de merda...!” El que veu li desplau qui-sap-lo. El trencava en mil bocins si no fos un altre lleig espectre sense forces... [Fi.]

* * * * *


[Això conclou el llibre de les truites, vull dir, la novel·la que se’n diu
“Truites a ca la Tònia”. Au, doncs, passi-ho bé.]


* * * * *

32 truites

Truites (32) 94. Vinc a la festa disfressat de fictament esfereïdor marraco Kavinc amb la meua coneguda Gal Cireres, disfressada ella de n’Estel de Moltes de Nits Estampades a la Pell, la formidable, totèmica, deessa dels pigmeus. Entre la gent m’hi sent, camuflat així i tot, mal adaptat. M’amag sempre pels banys. N’he trobat un de petitó al pis de dalt i, furgant dins la farmaciola, un flascó m’atreu qui-sap-lo. Diu quelcom en qualque idioma abstrús l’etiqueta que hi té al cul. La flaire sola ja és prou capitosa, i perfumada – hum... I ara de sobte sé llegir l’idioma estrany. Hi diu (me n’adon perfectament), la titlla al cul, que ara lluu intermitent, hi diu: Elixir d’Eternal Beutat. Aixec el flascó i au avall, me’n fot baixar uns quants de glops. Tornc a la festa, estil d’en Cúbric als seus “Ulls Esbatanadament Clucs”. [Cert: és amb els ulls clucs que hi veus millor.] Disbauxa doncs on corren les hipodèrmiques, i hom boqueix o marreix – homes amb homes, i homes amb dones – entre els plats claferts de teques, mams, llevants escollits, de tecs molt fins, mentre el boquit, bocaterrosa, endrapa pastissets i ganyips, badalls selectes de sobrecocs molt umflats amb buides vanitats, i el qui boqueix baveja per doble o triple causa al clatell del ça jus sotmès. Rabit timoner de barca espectral, el meu cervell duu mon cos atrotinat i filtregós pels niells de cada colze que se’m clava a l’ull. Estic cercant na Gal Cireres, em vull morir als seus braços tous i calds. M’enfons per onírics embuts, veus de somni em parlen ecoics d’orcs sens fi. Esdevinc catatònic, tret de mos pobres ulls, de boigs nistagmes reus. Finalment dic hipnòtiques sentències i caic mort a un racó – un marraco ensorrat amb fumets verinosos que li ixen dels forats de les orelles, res d’anormal. I ara, sense veure res, ho veig tot. Sóc de n’Espriu en Quim Federal. Sóc d’en Putxí en Gianni Schichi – alhora allí i enjondre, i sobretot enlloc. –Què m’ha fet mal...? Què m’ha fet mal...? –això repeteix el meu cap pels laberints, i m’envia retrets i crits vitals que s’enfonsen en brees de no-res: aquells popets, marmessors dels malsons, sípies, tintes, calamarsots (em retreu). I el què bec, negres i foscs i tèrbols vins del Quebec, lats a pair, a repair, a malpair, malpaís de bromes i brumes, on t’endinses per a mai més sortir’n. Neus brutes d’antany. Neus brutes d’antany on el teu cos, rebutjat, carcassa, despulla, es desvetlla tremolant. * * * * * 95. Com tothom ja era clapant, saltava la tàpia del seminari amb ascles de vidres al capçaner, salvava les capterreres lligades amb filferrades, i ja estort me n’anava al cementiri. Arpes eòliques semblaven els dits descarnats dels morts a mig capllevar per on el vent sibil·lí, ja ho he dit, xiulava. Els cementiris són fets per a cardar-hi d’estranquis – ah, com me’n record, quan rere qualque llosa plantada hi esperava que hi apareguessin les parelles qui hi venien a xonar, i, si això tampoc, les noies treballadores de les sinistres indústries dels voltants qui, en parelles o en boldrons de tres o quatre, tornaven dels pubs i venien a pixar-hi tanta de cervesa, i me’ls masturbava com un espectre davant mateix; em materialitzava ombra escassa de rere la cantonada de l’esglesiola a l’atri de qual s’alleujaven, i en venia llengua-enfora en acabat, com se n’anaven tot abaixant-se les faldilles, a ensumar-hi les fumoses pixarrades. Ni gosaven, pixant-pixant, ni potser volien, amb tremolins eròtics, ostar el pubill apagat qui a plena llum els hauria fet fer oix o ja els atiava a amollar esgarips de fàstic i de terror, i a córrer cap a les bòfies o a engrapar destrals per a fer’n xemics. No es recelaven, per la meua poca corpenta, el lleig que esdevinc enpic mogut. Sàtir diabòlic qui comet amb sa gúbia toixa daltabaixos i destrellats, i avia a tort i a dret urpades com un bardaix. I les llargues estones on només els ossos fulguren amb llurs folls follets i ningú no ve a cardar-m’hi pels costats, i les obreres són totes a jóc, estireganyava els desficis recitant, malencònic o líric... “Em trac la xil·la, em trac la dril·la, em trac una cosa o altra; ja no sé què em trac, mes xil i dril com un desesperat.” O grotesc i aberrant, luctuós, gens reverent... Recitant, és clar, poemes d’en Poe (recitant-los, llas, estrafent-los, pitjor). Ah, i tant... Em pixava damunt el cap d’un àngel de pedra, i declamava: “Take this piss upon the brow! And, in parting from you now, This much let me avow... You hens are wrong who cluck That my days have been a fuck. Yet if shit has flown away, The shit that hit the fan, hurray, I’ll be no chicken that atones For shits that thus have wildly gone. All that we smell or smear Is but a turd beneath the stairs. I stand amid the roar Of a worm-tormented whore, And I hold within my hand The dick that above her corpse expands. How it trickles, like a creep Whose spittle falls so deep, While I peep – while I peep! Still I leak..., should I grasp It with a tighter clasp...? Shouldn’t my dick save Itself for cunts outside the graves? Is all that we smell or scrap But a turd beneath the crap...?” Me’n tornava amb les astèniques clarors. Ja no m’esgardissava enlloc més – trencs inesborrables de mes àrdues expedicions. O despertava tot il·lusionat en Colin: “Today I saw a middle-aged seamstress from Madison’s who shat long ribbons near my nose.” * * * * * 96. Dalt al vaixell dels equilibris, eòlics esgarips. Aprofitant la sorollada amollava cants primaris, vitals – cal desfogar’s de trast en trast, o l’ira i l’odi se’t corroeixen entre integuments. Tothom ens hi entrenem pels equilibris que ens cal fer per als equilibris que vindran. Sense equilibris ens estrompem, estavellem pels encontorns, i sortim de la vida disparats, com se’n diu, centrífugament, esdevenim pedres mortes, asteroides diminuts, asteriscs sense res a explanar, aeròlits fosos, bords, xorcs, desviats; polsims de cendres embrancats per les teulades inabastables de l’hiperespai. També esgaripava amb cants de protesta. Havia dit el podrit capità Sarkomazy que se n’ujava de les putes velles qui, volenters i benèvoles, ens portaven en safates cafès en equilibri – el damnat capità Sarkomazy vol que pleguin i se’n vagin a espitxar-la a qualsevol racó fora del seu vaixell dels equilibris. Pobrissones velles, quietament desesperades, se’n planyen, i tanmateix, per a aquest darrer viatge llur, com s’hi apliquen ans esderneguen; ens porten els cafès perfectament equilibrats – com sempre, millor i tot. El tit és de qui les defensen. Sembrant arreu maror, sóc de qui les defensen. Hauríem de fotre el capità fementit i bare, nan ambiciós, borda avall... Tots hi som, tramant a la coberta del vaixell en aigües tèrboles, per tal d’acostumar’ns a l’equilibri, tramant-hi motins. Les velles m’estaran molt agraïdes. Hi posarem un nou capità. Un capità qui no tingui res contra les magnífiques velles tan ben equilibrades i tan equilibristes. Més tard, a terra, cal equilibrar, damunt qualque relleix exigu als vessants del cim, les motos, només a força de braços – aquest és l’esport, motos que pesen tones, que no s’estimbin al cementiri de ferralla al peu del penya-segat. Aqueixes motos espeteguen, si cauen, amb un terrabastall de món tot d’una enfonsat. Per xo cal entrenar’s tant. El tufet que puja de l’abís és com el que pujava d’aquella basseta on l’òptic atroç hi feia nedar els ulls robats als adormits. Els gemecs fantàstics dels atletes eixorbats fan trajectes de coet intergalàctic. Els cretins prudents i doncs gasives qui no prenen cap risc no sospesen cap moto ni motí ni tracten de balancejar’ls damunt l’abís. Addueixen arnades penyores de desgreuge i aixequen arnats llençols cagats de rendició. Al voltant del pal de paller o eix de mon vit trempat les velles banyaven amb cafès bullents el capità dolent per a poder’l, així estovat, millor espellar per a després llençar’l als queixal-lluents taurons encar més nu i pelat. I no ens marejàvem gens.

31 truites a ca la Tònia

Truites (31) 91. Si els faig senyal de vida si mai els veig, pràcticament tots els meus excompanys ara esdevinguts més o menys “famosos” se’m treuen de sobre bo i fent veure que no em coneixen o que no els lleu gens en aquell moment de dir’m gran cosa... Ahir, caminava pel carrer i qui veig? En Colin Recel, el conegut entrevistador a la televisió. També el conec d’anar junts a estudi. Per comptes de dir-li: “Hey, Colin, how is it going?”, com fan els de més qui el reconeixen, l’anomèn pel malnom: “Què fotem, Bombons!” Doncs bé, en tost de ja fotre com els altres, em contesta, amb cara de content, dient-me, amb una certa efusió, també pel malnom: “Capdemerda!” Em convida a pujar al seu pis, que era allí mateix. Mentre se’n va a la cuina a preparar no sé què, m’estic a la sala i me’n record que volia consultar quelcom; que estava capficat i neguitós, ara que caminava pel carrer, amb certs enigmes de la construcció. Trec de les lleixes un volum de l’enciclopèdia britànica, hi cerc i hi trob l’article que volia, sobre els triangles d’en Truytmann, i em pos a estudiar el problema matemàtico-arquitèctonic amb tota l’atenció del món. [Hum, hum... I tant. Fascinat tant per l’arquitectura com per la matemàtica, sempre, el tit, sempre.] Ara, al capdavall comprenc com funcionen els triangles Truytmann, que són aquells triangles esbiaixats que es presenten com a sostre dels racons enfonsats també en triangle als murs de les grans construccions – quelcom bontròs artístic, no fotem – i llavors, damunt, fa per decorar-ho estil grandiloqüent, amb frescs o plafons a la superfície adientment torta, o estil seriós i elegant, sense cap pintureta, només amb les vaguetats esotèriques dels floriments dels fongs. Per badoqueria, en tost de tornar a ficar el volum a la bona lleixa, el vull embotir, tot pensiu i fantasiós amb les intricacions de l’entrellat arquitectònic suara après, a un lloc ja ocupat per tot de ninotets de nans geperudets i amb barretina verda. En deu haver uns tres-cents o quatre-cents. Belleu pus. Cadascun duu un pegat al cul amb el nom d’una “celebritat” adés entrevistada pel col·leccionista al seu durador programa. Els paperets enganxats als culs dels nanets són verds, vermells o grocs. Deu ésser “codi” per a recordar-li a en Colin quin grau de carrincló datpelculisme atenyia, aquell dia de l’entrevista retransmesa, l’“eminència” proposada – vantada, fos el que fos el seu ínfim fet, fins als núvols olímpics, i tanmateix tothom amb una mica de pesquis prou sabent alhora el buit i fat que el paio no era en realitat. Llas, empesos pel llibrot, uns quants dels nans espeteguen per terra i s’escalabornen, d’altres no em caben a l’indret on abans eren en cunç... De seguida, els trencats i els sobrers me’ls fic per les butxaques per sort abans en Colin al capdavall no aparegui, amb uns gots plens de vodka i unes sardines agres damunt una safata. –Com et va el teatre...? –em demana, caritatiu. –Encara operant part dessota els senyals del radar, com sempre –li contest, rient sense ganes. Després d’un tip de vodka i sardines, en Colin se’m torna plorós. Em diu que ningú no l’estima de debò, que tothom li somriu hipocríticament perquè és, vulguis no vulguis, “poderós” d’ençà de la seua trona a la televisió, on pot destruir reputacions o enlairar capsdecony amb obres sense solta ni volta ni cap ni peus ni suc ni bruc, les obres adotzenades, de moda, disfressades de valentes però de fet sempre llepaculenques amb els poders, o, si aqueixes no, les tocades del bolet, embolicades, sense rei ni roc, confuses: un mareig i un perboc que nidéu no paeix, mes que fa d’“entès” ara vantar... Diu que de “genis” no gaires, de genis cap. Que en canvi per a conservar la clientela dels negats qui se’l guaiten ha de pretendre que els qui tant l’han nogut només amb llur pudent presència són “figures immortals”, autors d’obres sensacionals que mouran amb colossals músculs oceànics allò que encar roman de temps a recórrer a l’espai intergalàctic – bestiades d’aquest calibre, i no cal dir que molt més grosses, car qui és ell sinó només un altre desgraciat entrevistador qui umfla el producte que ven; en el seu cas, un altre “miracle d’humà” qui al capdavall no és sinó algú qui ara repapieja i qui de casualitat féu quelcom mig notori qui sap quan, sovint perquè com dic li sonà la flauta i sobretot perquè algú altre encara més murri i malparit decidia que aquell so calia fer’l córrer perquè podia fer dringar (sorollet de debò diví) la caixa. I ara el de la flauta esdevenia “gloriós” – [de ruc a glòria un pas]. O es tractava, rarament, d’algú altre qui tot just feia escarafallar’s qualque encarcarat amb sotana o uniforme (s’escarafallen i s’escaguissen per no res, repel·lent fauna esclafívola: qui fa esclafir i cal esclafar), i llavors el soroll, per les mateixes raons del negoci, calia aprofitar’l. Em parla de “la nosa al nas” – diu que ensuma pudor de mort en tots, o, a tota avinentesa, en els de més dels qui té a l’estudi; que generalment amb quatre dies ja els té, per comptes, al clot... Car li arriben desfets, fets malbé, massa atrotinats, claupassats... I els pocs joves també puden a mort... Puden a suïcidi, puden a “accident”, puden a trampeta i a desesperació... I que està cansat de gargarejar amb cadàvers verosos, només un pèl crus, tard o d’hora carn de sarcòfag. Dels mil cinc-cents vuitanta grans personatges que en els quaranta anys de feina ha entrevistats, se li n’han morts ja mil quatre-cents disset. “Això és esfereïdor, Capdemerda. Això meu és un diàleg de mòmies; som espectres de catacumba fent petar la mateixa espetegosa xerrada per enèsim cop. I tothom és tan “important” i decisiu i salva-humanitats com la darrera puta formiga.” Em diu, corprès, que només amb la seua tortuga Ronny s’entén... Que les tortugues tenen la vida llarga, i pausada, i meditada, i comcal, que no són ninots efímers i esbojarrats, votats a l’immediata carronya com naltres... Ah, i ara la veig, la Ronny, venint potser a consolar’l. És una tortuga qui només menja aranyes. En Colin se’n treu un grapat de la butxaca. Es veu que duu les butxaques sempre plenes d’aranyes, només per a tindre el plaer i el consol d’anar-les lliurant al seu estimat, únic ver, company. “Tinc una mica de por de la Ronny...?” – tot guaitant-li el bec per si hi té dents o les vores són d’aquelles massa esmolades, que tallen com la puta d’una mossada, que em dic, segurament mig en veu alta, perquè en Colin em respon que no, que és inofensiva, que només li agrada de fer por estarrufant el coll i, amb ganyotes, estrafer els dracs i les serps més agressives, i bombant la closca, i alhora cantant, bo i fent uns crits de baix fartana de ridícula òpera burgesa... –Capdemerda, no som res. No sé què collons dir-li, el veig tan deprimit. Li dic les piadoses carallotades: resignació, acceptació, cabronada, aconformament, a tots ens toca; i tots hi som, al mateix pot; confiem si més no en una mort ràpida i sense dolor; mentrestant, ves, anéssim fent, tiréssim oblic, car què altre... Veig que amb les meues buideses encara acabaré més deprimit que no ell... Aleshores l’eixoriveixc recordant-li els jocs de la nostra colla al seminari – jocs amb gent esparsa – sempre avorrint la voluda afetgegada. –Bombons, era divertit jugar a llençar el bastó, tu el gos, jo el mestre, o al contrari més sovint; ah, i jugar a córrer a les dutxes, allò era paradís; i tant, i jugar a declamar poemes d’en Poe...! Sensacional. I te’n recordes d’en Qui...? “Qui és aquest carallot...?” Com hom el veia. I calia respondre: “Es diu Qui, i és un carallot.” A cada partit acaba guanyant, car quan hom demana “Qui ha guanyat?”, ell percep “Qui ha guanyat” i prou. Sense inflexions. I ara segurament quan al voltant seu hi ha cap explosió accidental o esclat de bomba, i la gent demana qui ha sobreviscut, sempre deu estar content, car tot i que s’escaigui cada camí que hom l’ha bombat pel mig i doncs l’ha rebentat en mil bocins, encara està convençut que pel fet que la gent digui que qui ha sobreviscut, ha sobreviscut... Te’n recordes com “filosofàvem” així...? –Tens raó; allò era viure. Només ésser xicotell val la pena. Quan fas els vint ja més val que et pengis. Capdemerda, hem de viure en l’aorist – aerostàtics – “time stood still” – com si no hi hagués futur ni passat. Com si tot fos ara! –Tot és ara, Bombons! Només l’ara ocorr – abans i després són impossibles... I tot es val. Cada nan geperut val una aranya. –“Cada nan geperut val una aranya.” Quin altre filòsof va dir això? És brillant! –Deixéssim que els “grans” siguin consumits per la tortuga de l’afany. Visquéssim amb el seny i la calma del no-canvi, de l’incanviat, de l’incanviable. Siguéssim, Bombons, la tortuga qui veu passar les vides, atrofiades per massa congestió i apoplexia, com cagallons per les clavegueres de l’ésser qui s’escola entre els dos punts fixos que ancoren l’el·lipse de l’univers. –Això és profund. –“Nothing is forever.” If nothing is forever, all is never, Bombons! –No ho pairé. En dius de massa bones tan seguit! –Saps què vol dir “catalèctic”...? Acabant abans no toqui. Vet ací el destí del qui fa. Quan el que cal és no acabar mai. Com ho farem? No fent. No començant a fer, Bombons, no començant! No comencéssim, i sus, ja hi som! –Atura, Capdemerda! T’hauria d’interviuar cada dia a tu! Tot hi és perla, res no hi és reble! Tot ve a tomb, tot s’hi escau. El goig és perenne! –Amb supèrbia de conillets d’índies passem com cornetes de maleït regiment, com pops en samfaina, no pas d’esquitllentes, com prou hauríem de passar, humils i inconspicus com un pesolet més, com un garrofí... O com un sucret, un marrofí, un confit enmig la nyoca. Som a la terra d’en Nyoca i ens pensem que som a l’infern. Som ça sus entre els déus de l’ara mateix sempitern i ens imaginem ça jus entre els ventissos, pudents, humans. Amb els peus i mitjons mullats a la sèquia pol·luïda, pensant’ns-e que no ens permetran (però qui!) d’entrar a guaitar la que fóra la nova casa. Ecs, qui vol cap casa mig novella! No puc entrar-hi ni ho vull. I haig d’enllestir sempre abans o després tothom – amb la voluda poc puc fer res altre que fugir-hi – tan lluny com puc, de la voluda, fugir-hi, anònims, ignorats, relliscant, com una altra gota d’aigua de la font nítida, prístina, inabastable, imbevible... –Inconcebuts, increguts, nugatoris, indibuixats, inapresos, inaprehensibles..., mai gloriosos, eminents, formidables, fabulosos, il·lustres..., mai xaronament ditirambitzats per qualque altre maleït venedor de fum verinós... Vam acabar tots dos trompes; abans d’anar-me’n, em vaig deure errar de jaqueta... Era a mig camí d’enlloc i em vaig ficar la mà a la butxaca: tot hi eren amables aranyes qui em pujaven per la màniga... Quan ell es va deure ficar la mà la butxaca, pobrissó, s’hi va deure tornar a trobar tots els nans trencats. Indesencastables, plepes, agafatosos, carregosos, inencobeïbles; arracades, bromes, anatifes; rèmores, arítjols, paràsits; enfonsadors... Inespolsables, com sempre. El volia veure sortir l’endemà a la televisió amb un martell i tots els intactes nanets amb barretina verda. Volia veure’n l’espectacle del definitiu esmicolament alliberador... Tret que sabia que poc li fóra permès de gosar-hi, ell mateix un nanet famós, geperut per sempre pus amb el gep inoperable de la notorietat... * * * * * 92. Ninot captiu a la cruïlla Com ara lligat al costell o pelleric d’un stop Hi ha un ninot captiu a la cruïlla. Els tosets i minyons del veïnat L’han eixorbat sense que ningú els en Barrés el gest barroer, l’han eixorbat A tots ops, a tesa, a lloure, bo i Burxant-li un camí després d’un altre Les òrbites Amb llurs tints grocs per ço de fer-s’hi, Diuen, punxeta. Ninot captiu a la cruïlla. Poms de clavells Li ragen cavorques buides avall. Tolls de sang als peus, damunt les llambordes Plogudes; polsim d’argila que la pluja Neteja, s’enduu fins als embornals dentelluts De l’albelló, dins el qual acabaran relliscant Mants dels menuts pecaires: fèrtil orquestra Qui rosega identitat al ninot a cop de nota Falsa. I ara voldria que m’hi pengéssiu a n’a mi i tot, De vint-i-un irrisoris botons o escrots, i cada Escrot de plom dins el trau més escaient. Car qui jangla i escarneix el ninot, em xolla I se’m rifa, Que som, prou que es nota, germanets Bessons. Se’m fibril·la, de primer amb trepidació, Tot seguit caòtic, ras catastròfic, doncs, el cor. D’on, abans d’esbaldregar’m del tot, encar tinc Esme d’agafar’m als penjalls, als penjolls, Tingalls i cassigalls, les polpes, els palpissos, Amb agònic tripijoc, als cortinatges. Llegeixen els esborneiadors averanys Amb angoixa els bares, fellons bordets. “En aquest reialme mesell Al capdavall tot es convé”, esgarip, I que: “Cada meu fillol és un borinot, cada Abellerol es cruspeix un abegot en acabat D’esportellar’l amb delit i lligamosquenc Esmerç.” Que els serveixqui d’advertiment, ca? No val a esgarriar els ulls només damunt els Envitricolls de la disfressa, les inflexions Intricades de la dissimulació – cal, pel dessota, Belleu desempallegar’n el debanall autèntic: Cos serè i sa qui, com musculada estàtua De febrit marbre negre, vol, en la seua perfecció, Esclatar en mil bocins i fer l’acop Del formigueig qui l’hostilitzava, de la voluda Microscòpica qui venia de mal fel a corcar’l. Embolic de borra, joguina dels bufarells, m’esguard, Inescrutívol, molt avall, per terra, ran de sola, L’aiguabarreig esporuguit de refugiats Espatllats qui adés aitant ens havien molestats. Esguerrats, cama-romputs, unicamats: els nans, Els canviots, els cossatges, els enzes, els Malbarganys, els mitgesmerdes, els espiadimonis, Els elfs. Els geperuts, els protètics, els quadriplègics, Els migfosos, els tous, els toüts, Els volàtils, els desfets, Els empastifats, els nàquissos, els congriats, Els arrupits, els eteris, els subtils, els Incorporis, els anímics, els Espectrals, els aeris, lírics, Poètics, espirituals, els en joli, Els camuflats, els papallònics, els bombòllics, Els mimètics, Els volpells, els humils, Els delicats, els exquisits, Els fastigosos, els llepafils, Els estotjamocs, els arronsamelics, els destrempats, Els ingràvids, els extàtics, els onírics, Els levitaires o levitacionistes, els bufanúvols, els Inspirats, els miraclers, els emmiraculats, Místics, ascètics, els metafísics, Els gargalls. Els gargalls, els gargalls, el qui s’ofeguen Als gargalls. Ninot mòbil atrapat pels cucs qui trepolla De l’hivern. Llefiscós grumoll del qual No pot desenvescar’s. Cranis: niells de gual, Poc vas enlloc si se’t xemiquen en escruix en Calcigar’ls, i t’enllordes fins a mitja canyella En cervell estantís on Grassos virons, mòrbids saballons, recargoladament Suren, i metzinosos Et roten, ves, de maleït cor-agror. Ninot anecdòtic de qui els safirs dels penellons Acaronen tendrums de calbet ara rabit, embadalit, Fetillat. S’esbraven, en sentir’t, les vanes Virginitats dels gnoms tot d’una esborronadorament Violats. Virolat abellerol qui el glaç ha Encartronat: s’ensorra de la branca com un palter D’angelet. Trepitja’l: hi haurà sort. Petjades damunt la neu que el ventijol encontinent Esborra o les cadavèriques roderes dels tancs Dels enemics. Angelets, angelets, puts, putetes, Putots – de puntetes se’n van, com esquirols En esquís. Ninot qui la borrufada esquitxa de Calamarsa i de barrufets desarrelats per la tronada: Pigat com per pigota ciclòpia – com escatilós, Entrecuidat, molt murri i expert Sobrevivent de la pedregada o de L’apedregament. Jaqueix, doncs, enrere nyèbits i bandarres: Ja us ho fotreu! Totdéu arreu li gita encanteris Pels descosits: puputs entre els llampúdols, Llangardaixos a mig espellar, voltors, conills, Ratolins boteruts, ulls sense parpelles, colls Plomats, becs i musells rosegats, mòlleres Ertes, llamàntols i crancs penjats als Ganxos, cap per avall, síndries Eixarrancadament obscenes, els cucs qui Corquen tots el fruits damunt els taulells dels Tenderols a la voreta del tirany, abandonats De corre-cuita a trenc de tempesta ara fa, què som? Dijous? Ara deu fotre deu anys. Se li estoven la Probòscide i totes les berrugues, llúpies i granets Que en marquen els orogràfics relleus – el Mocador mig parrac traeix l’evidència: un mapa D’humors bategosos on es coven qui-sap-les Infeccions; en aquella avinentesa, un oís molt Destraler li acaba de deslligar les benes d’antipares I calçols: ara sí que agafarà un cadarn de caldeuet. Alhora, singlots d’escuma de la neu, un tremolor Tectònic gairebé eixordador pel seu silenci pregon: La llau, la llau a trenc d’ensorrar-se-li al meló. Fumbrem goig, més val que pleguem; aitant de treure La freixura i d’esfetgegar’s bo i caminant peunú Damunt la neu i ara ens colguen els daus de glaç. Quan el pastor a cop de mangala en capgirarà algun tros Què no li’n botrà? S’hi amaga, malèfic i capdecony, Qualque canviot poler qui voldrà embruixar’l? Ministrer ranc i sense llengua; doncs, mut; bo i Etzibant-li signes esotèrics damunt. Ninot Qui ix tanmateix incòlume i, arrossegant-se, rodolant, Es fon vall avall, vençudes les muntanyes, Cap al bon temps de vora l’oceà migjornenc– Fosc itinerari tanmateix: devers la claroreta, Rens bèl·lics, isardívols, esquerps, els qui suara Colcava belleu la host merdosa de nítols, menairons, Simiots i berruguets, ara remuguen enmig de les passeres I m’escometen amb les banyes i les dents si mig faig Continent de voler’n circuir la tossa entravancadora Que es menen. Butllofes sobtades a la pell veig créixer’m de cop- -descuit fins que m’adon dels fers follets, qui ja no Pengen suïcidats de les branques dels faigs llisets I els roures entortolligats patidors de tortures, ans Par que, de les mateixes badielles de les quals adés Penjaren amb un pam de llenguassa fora, ara se n’han Fets cinyells que serven buiracs d’on vessen viratons, Galotxes i cairells de punxes tuixegoses; ara mateix Embaguen i embaguen i encara en reb els impactes– Horda, voluda qui reneix de bèl·lues minúscules I nogensmenys planerament funestes, de qui les Vàlues de caçador de frau, pèrfid, podrit, datpelcul, Barganyen, s’esderneguen, es desficien per manifestar’s Ni que fos ja sense lupa, a ull nu i tot, i com hi ha Món que ara hi reïxen amb totes les de la Llei. Ninot ausades condemnat a esgarriar’s per Cada quinta forca del seu viarany escollit; clavat A la cruïlla, el teu calvari només farà figa i dirà Prou el jorn on hagin occit del tot ton bessó Reflectit, i amb ell la munió vil de paràsits Qui l’aritjolen cosserament, a manès, Fins ara anc sense vera Interrupció. * * * * * 93. Les aranyes..., hum, hò, sempre en sentia una atracció singular (eròtica?) – com si en qualque prèvia vida n’era cap. N’estava com qui diu místicament enamorat. Ah, adorables seductrius, us estim tant que us em menjaria [ull viu que qualque dia ho faré!] I de minyonet qui era ja aital salvador d’aranyes, dedicat, com dic, amatent – les meues cosines i llurs amiguetes fugint-me esborronades. Sempre caient en la temptació d’engreixar-les, un esport en feia de caçar papallones i escarbats daurats perquè se n’aprofitessin, se n’atipessin, llefres, llefegues, llépoles – a treat, un morceau choisi, un llepabigots, per a les meues camoses drudes, que els dic, suaument enteranyinant-los-les. Els avantatges d’estimar’t un animalet altrament tan bescantat – injustament, és clar. El teatre del món saltant-te als ulls. [No et diuen de malnom Quatr’Ulls per no re. Tot i que no portes ulleres. Encara que és vera que tens una lupa per a “conversar” amb les més petites de tes aimies.] El teatre grotesc, la farsa, l’astracanada, els putxinel·lis de les burgeses – les veies de dol, barrigant entre mortalles, i esdevenen acròbates antipòdiques amb els bots que foten quan et veuen arribar tot de blanc amb les butxaques sobreeixint-te d’aranyes. Collons, i a tota avinentesa, la maror que aixequen certes altrament “elegants”, “estoiques”, femelles, les patacades que es foten fugint urgentment, enfonsant-se en qualque estany estantís on sura la bromera tuixegosa i la merda de segles, o anant a parar al pou dels cocodrils, o fent-se aixafar pel tràfec de camions. O ja llençant-se, amb histriònic esglai, daltabaix de les finestres... I la tortuga d’en Colin, per exemple, no ha menjat mai res més que aranyetes. I viu en canvi com aquell qui diu milers d’anys. Em sembla que hom en sap l’història de més enrere que el seu rebesavi (el rebesavi d’en Colin; el de les aranyes o el de la Ronny no crec pas) i tot – el rebesavi de qui el seu besavi l’heretava, si doncs no abans i tot, i així anar fent, fins a ell – i pel fet que és baciu, vull dir, xorc, bord, potser com es mori l’hi llega (bongoig, vós!) al tit... Menjar aranyes, doncs. Vet ací el secret de la longevitat – i si dius el secret de la joventut en pots vendre tantes, vull dir pots i pots, i pots i pots, com vols i pots (i a bots i barrals) a les dones – sempre tan faves. El genial ans celebèrrim astrònom Lalanda en menjava de “crues” – això segons els millors filòsofs, n’Aragó, en Fourier..., de la seua època heroica. Crues, oi? Deuen voler dir vives... Em vaig fer un entrepà d’aranyes – hum, deliciós... L’únic que algunes em fugien de les llesques i d’altres no tenia temps de mastegar-les i se m’esmunyien pels oronells, per les comissures, pels llagrimalls als ulls. Feia patxoca, veure’m, és clar. Tenien un gustet de formatge fi. Va passar una dona. Va fer ecs. Gairebé se’m mor. Davallava pel panar, hi va rossolar, en el procés se li veia el cul. El seu tagzim ple de bolets s’esgarrià, els bolets s’esbarriaren. Va anar a parar a un tenassar que hi havia al rampeu del panar. Estamordida, amb pler de membres romputs. Les dents fent companyia a (fent taba amb) les pedretes. Me’n vaig tornar cap a l’altra banda, caminava pel sas adés inundat, ara ple de tarquim. Trobava aranyes damunt les branquetes mig colgades dels aranyoners, les pessigava amb dos dits i me les menjava abans les oronetes, les fredelugues, els còlits, els tètols i els territs, no caiguessin a enxampar-les amb el sobtat vol ras i el bec massa escaient... “Veniu amb el papa”, els deia. “Al capdavall sols integrareu un cos qui fou adés també aranya... El món i la vida aital laberint d’oldanes existències entortolligadisses, cavà...?” Amb lava fins als genolls, tenia l’intuïció que quelcom de colossalment, agressivament, contundent m’anava a tudar. Fites irreversibles havien estades ateses. Esmolada carxofa cosmològica salpebrada amb ímpetus més o menys gravitacionals ara de trists estels eixia disparada amb vagues nocions de prendre’s la revenja. Fastijosa natura gens no ama que sos secrets siguin descoberts. Arribava just a l’instant extrapolat on ho endevín: l’univers: un cagalló estrènuament empès recte avall d’un enorme ésser particularment pec. Ara que és a tocar de mà (com qui diu) de l’estret esfínter, la velocitat de la llum que per força li cal per a caure enfora, i just enmig del gibrellet del quelcom, ha d’escatxigar lluny del forat negre, de qui la vora sangonosa és plena de tremolors de qui les amplàries d’ona són infinitament llongues..., i alguna gota de saviesa em deu tocar’m i beneir’m..., tret que me’n recordava llavors que era dijous, dia de rentar les tovalles, canviar la palla al bou, celebrar l’aniversari de l’al·lot de baix (el porter de qui el seny logístic em té embadalit), comptar les pèrdues menstruals de sa mare, no fos cas que pudís a prenys, pujar al cimbori expiatori, i concloure, amb trets neutres, un pacte d’alta neutralitat (exactament) amb el místic, “endeuat”, penell. Car tot és en processos simultanis de creació i destrucció: jo, “déu”, la natura i l’univers. Jo davant – ja ho sé, car sense la ficció del jo, tothora ensems a mig construir i a mig destruir, tota altra ficció s’esbalça, es fon. I el divinitzat penell, redéu, si més no endevina cada camí d’on bufa el vent. El vent que es construeix i destrueix alhora totjorns. La carxofa còsmica s’escarxofava, vaig veure’n, molt propera, l’estructura intricada del taló que em calcigaria. Anava a dir els tendrums tintosos del malson tot muntant a la geneta damunt els cavalls de serp qui dicten l’estètica... Això de certes aranyes és més euforitzant que no certs bolets i tot – consirava després, el nas llavors estampat a una tossa de ferles pudents.