Una xicarroneta qui diu que es diu Totlò Quehihà.
Em trobava sol a casa, i tanmateix sentia uns sorollets part de baix. Ara sóc
conscient d’una presència – quelcom més gros que cap ratolí. Per això m’he
aixecat i he baixat a veure... Ara he albirats, per una fenella de la porta que
bad amb molt de compte, uns dits que sense fer gens de soroll en tancaven
una altra...
He pujat a armar’m amb el primer que trob, molt neguitós. Tinc un paraigua a
una mà, un ganivet a l’altra... Davall les escales amb prevenció rai. Vaig a
cercar l’intrús...
Al capdavall, a la sala de màquines, monejant amb tornavisos i cargols, hi
descobreixc una xicoteta força espatotxí, gens esverada, qui em somriu com
una bona minyona...
Faig, bleixant un bé-de-déu: “–Uf, m’havies espantat.”
Muscleja i el seu somriure s’eixampla i em sedueix.
“–Què hi fas ací, com t’hi has ficada...?”
“–La meua mare m’hi ha deixada... Ma dit que fes bondat, que ara tornava a
arroplegar’m.”
Diu que es diu Totlò Quehihà i em diu que sa mare li ha dit que ha de
travessar (qui...?) tres etapes: minyonesa, jovenesa, maduresa... I que
la primera etapa i si fa no fa la meitat de la segona les ha de passar (na
Totlò) fent bondat amb mi, qui sóc prou de fiar, tot i que sóc a la darrera
etapa, i és aquesta així mateix l’etapa que sa mare vol travessar amb prous
garanties de reeixir la llonga i poixèvola comesa de travessar-la amb una certa
dignitat. Que la tinc (na Totlò) per a la minyonesa i mitja jovenesa, i
que la maduresa de sa mare i la meua hauran de coincidir a ésser
travessades sense altres crosses que les sapiguem empescar’ns, reïficades
enllà de l’aire fi de l’ofec terminal...
No crec que ningú entengui gaire allò que na Totlò recita. Ni ella, ni sa mare,
ni encara menys, bleda de manguis, el tit.
La qüestió que ja hi som, harmònicament vivint ensems. Pujant sovint pels
caminets mig apariats, mai del tot enllestits, sempre amb reparacions,
afegitons, tapaforats a betzef, ciments frescs, bocins badats, relliscalls de
caldéu, sots perillosos a cor-què-vols... Pujant sovint, doncs, i baixant, pels
caminets a caire de penya-segat que menen de casa nostra a la civilització.
Sort en tenim dels cartellets a la vora dels caminets – d’ací extreiem el bessó
més feixuc i sucós de la nostra educació. Car duen els cartellets bones
explicacions d’art i de paisatge – amb apunts molt saludablement científics, i
amb cites estoiques, panteistes, paganes – amb no res doncs, del pec
dogmatisme inhumà de les religions. Això s’agraeix enormement – tinc una
minyoneta per pujar comcal, no com cap pallussa sense interès pel que hi
ha.
La noieta amb mi, doncs, bona parella fem, anar fent, esperant la seua mare
qui mai no vindrà a reclamar-la. Sense sexe – ací la salen greument els mals
pensats – mes, això també, amb una certa saludable i innòcua intimitat – per
exemple, li abelleix, quan juguem al llit, refregar’s la carranxeta flairosa de
pixumets a la meua cara i assenyaladament al promontori tou ans tendrumenc
del meu nas.
Al carrer anem ull viu, car tractem de trobar-hi sa mare, i així mateix per tots
els altres mitjans legals i tanmateix adients – tot i així, mai percebuda enlloc, ni
per les molt balderes sales de justícia ni per les enormes estacions de tren
espargides pel món, ni, encara menys, als albergs de muntanya ni a les
esteses esbiaixades de la neu.
La beutat impressionant de la geomètrica geografia que des dels cims
albirem, sovint ens fa amollar esgaldinys de joia, llas, tenyida adés-i-ara d’una
certa recança pel fracàs a trobar la genitriu. Una guatlla de neu s’envola rere
un avet i ens fa dentetes – tornem a dins, on, a la cuina, damunt els fogons, hi
fa xup-xup el brou. Hi ha encara una “P” enganxada a la nevera – no sabem
qui li ha deixada – algú qui tractava de fer una gracieta, mes ningú no n’ha fet
gens de cas; massa enfeinats a xerrar entre naltres de matèries molt més
interessants.
Mes és cert que m’ho ha demanat de vegades, i li he dit que la lletra potser
era l’inicial de ptarmigan – la perdiu blanca, la “guatlla de neu” dels
deliciosos cartellets – i no pas l’inicial de prostituta per a insultar sa
mare.
Car què me’n dius de l’inspector de l’estat qui de tant en tant ve a ficar el nas
en els nostres afers...? Fins i tot a ficar el nas al nostre llit – literalment a
ensumar-hi, a analitzar-hi les secrecions, no fos cas que hi vinguessin gaire
massa barrejades, gaire massa a parer seu. Somia segurament en una
proverbial aixecada dels llençols que amaguen tota la merdegada
(l’apocalipsi). L’apocalipsi que li resolgui el romanent. Car se’l veu cansat de
la feina.
L’inspector Gròtil. Qui altre hauria ficat la “P” a la nevera...?
Un matí vam guaitar per la finestra i, de dalt estant, el veiérem bocaterrosa,
tot estès a terra al jardí, el cap en un forat. Pensàrem que algú l’havia mort, o
ell mateix, excavant amb les ungles com un talp s’havia extenuat i negat en
els fums nocius o els gasos deleteris i en el fang negre. Mes aleshores ens
n’adonàrem que aquell on hi tenia enfonsat el cap no era pas l’únic forat que
havia fet, n’hi havia pertot darrere seu – com cràters d’espetarregosos
meteorits. Ara es bellugà ell mateix. Estava furgant sota terra, recobrant
antics tubs i canonades per a embaular’ls d’altres maneres. Era una feina
segurament inútil, mes es veu que no se’n podia pas passar: calia que ullés
sempre, per compte del govern, on s’enfilava cada piu que ragés encara que
només fos una mica de rovell si fa no fot líquid.
Abans de naltres, havia hagut de vigilar tres parelles d’homosexuals qui vivien
plegats. Llurs caralls calia cada nit que sagnessin. Capolls safrà, ens va dir
que volia, o hagués hagut de noure força el modus vivendi de tota aquella
pobra gent. A estones mortes ens contava anècdotes inofensives. Ara, el
veies empegueït, excusant-se de la tasca que li havia tocat a la vida:
“–Sempre ficant el nas on no em demanen...” O bleixant com un sofert: “–Só
massa vell per a fer de dona vella.” El tenim com un paràsit estatal, paparra
que no et pots desencastar. Balafiant l’estona, esmorzant a qualsevol hora,
ocupant la cuina, guaitant-hi un aparell de televisió petit... De trast en trast el
convidem al menjador a l’hora de dinar – hi pot veure l’aparell gros.
I dorm a fora, com un gos. Després, a la matinada, pot entrar, ha de fer un
cop d’ull al nostre llit, no fos cas que haguéssim acomplerts els deures
indeguts a l’estat, no volguts per l’estat que vetlla per la salut mental dels qui
gosen consirar mica. Les seus rialletes de conill de bon matí, ell i els seus
guants, fent-hi el borinot – ens està fent pujar la mosca al nas...
Es veu, com he dit, que feia la mateixa feina quan era prospector de parelles
homosexuals: quan les parelles havien acabats llurs deures estatals al llit,
llurs sis caralls havien d’haver sagnats – els els aixecava una miqueta, ja
destrempats, i en comprovava les esgarrapades de l’extra-ús, la sang
eixarreïda, les restes de safrà fangós (que en deia), els carralls i romanalles
ensofrades, ensafranides, a llurs loments, o faves, i a llurs carrolls.
Un jorn m’alç de mala jeia, li fot un mastegot de mandró i el deix estabornit.
Quan li torna l’esment, se’m plany: “–Renoi, quin gènit.”
Bregàrem per l’espai vital. Plantifiquí pasquins, petits poemes a les parets de
la cuina, a les portes: “–Ningú no t’espia – i en qui t’espiï tothora t’hi cagues
– només li duus escorn – i si el tenies a l’abast el trepitjaves com cuca
maligna.” Per exemple.
Agredolç capvespre tardoral... S’ensopeix sota el gatsaule. Crec que té febre.
Amb el peu el sacs. “– Gròtil, Gròtil!” Tinc por que no se’m mori, com un pòtol
sense mendraig.
–Com te trobes?
–Gens comcaleret, Genís. Em torna a l’enteniment la gran tempesta que patia
de ben menudet – l’huracà tot s’ho enduu, incloses les gàbies dels conills. I jo
romanc tancat, i no m’hi poden treure, engalavernit a la fenella del tronc de
l’arbre al bosc, el roure qui esgaripa perquè li caigui un llamp al cap, a la
capçana, vull dir; car llamps cauen pertot... I me’n caurà un aviat. I això
s’haurà acabat.
Es culiva rere l’arbre a evacuar, té tot d’empremtes fastigoses al cos:
esgarranys, plagues, fiblades de cuques, amples verdancs als
malucs.
Calia que li ho demanés abans no se’m morís. “–Quan escrigueres la “P” i
l’afegires a la porta de la nevera, què hi volies dir...?”
–Un dia era al pont gros, encertint-me que tothom complia en la reparació de la
barana on no feia gaire una grua s’havia estimbada enduient-se sobre una
bastida de treballadors que adobaven unes bigues de sota, quan qui veig
passar a l’altra banda de pont...? La mare de na Totlò. Anava amb un vestit
gris fosc molt elegant. Una dona d’una certa categoria, amb sabates negres
de taló llarg. La vaig seguir fins als vestidors de l’estadi. Es barrejava
familiarment amb els atletes de totes les nacions. Entrava a les cambres on
es dutxaven, on es canviaven, on feien barrila si havien guanyats. On
l’entrenador els escridassava pel malament que ho havien fet. Els atletes són
cent per cent homosexuals – sobretot les femelles, qui ho són mil per mil, si
vols. En aquell moment em va agafar caguera. Cerquí un canfelip. Mes tots
eren ocupats. Vaig haver de sortir dels vestidors. Les olimpíades bullien
llavors al bull més bullent. La cridòria era eixordadora. El personal als budells
de l’estadi anava de bòlit. Em vaig treure l’insígnia d’inspector estatal per
desallotjar un canfelip. Vaig trucar a una porta i alhora tot d’una la vaig
esbatanar. La mare de la na Totlò s’hi eixonava la fufa. A la culcagada xona,
aquella dona tan elegant, se li eixamenaven tota mena de cuquetes fiçoses.
Amb els ormeigs molt esmolats de les seues ungles pescava de valent al molt
poblat serrellet damunt el seu cony maragde, ple de verdet gens sa. Allò era
un llatzeret per a tots els lletosos paràsits qui aritjolaven les carranxes de
cada poble al món. Manyac, hi atansava la mà com qui l’atansa al cony de la
petanca per tal de servir’s un pessic de pot per al paperet de fumar... La “P”
vol dir afegitons als rosegons de les escorrialles i rerialles. Vol dir
“paralipòmens”, és clar.
–Paralipòmens...? Em malfiava que no volgués dir “pedòfil”, o “parvànime”, per
a insultar’m només.
–No, no. Paralipòmens. Com en En Xopi. “Parergs i paralipòmens” –
exergs bromídics i didascàlics... On em semblava que hi havia l’historieta dels
porcs espins. Potser la “P” volia dir “porc espí” i tot. Els porcs espins, atacats
pel fred, s’arraïmen i llavors, és clar, per atansar’s massa, molt poixèvolament
s’entrepunxen; per això ara se separen de valent, i llavors tornen a tindre fred;
un fred de caldéu que s’escau de fer aleshores. Al capdavall cal que trobin un
punt d’escalfor on la cabdal fredor individual pugui tanmateix surar... Massa a
prop tot ens pruu; un neguit i una angúnia ens angoixen. Això comentava la
meua “P” – em volia recordar cada vesprada (feta malbé rondant per la cuina
esperant la nit on tampoc no cardaríeu, i l’endemà on hauria de bell nou
d’ensumar i tastar els llençols) que el que em calia de totes totes era
mantindre el nas allunyat de la merda. Que te n’arribi la catipèn ja n’hi ha prou.
Tots tendim a recórrer el camí de la salvació de l’integritat del cos que (com
un baló molt perforable, leri-leri que se’ns foradi irremissiblement) molt
precàriament ens conté – tot camí que ens dugui a la permanència de
l’integritat de la butllofa és fantàstica il·lusió – només som vius perquè som
vius, no pas per cap altra causa – i, damunt, tothom vol produir la caca més
preuada. El químic Joan de Rocatallada inventà el procés invers (i molt útil en
casos de perill en presència de parvànimes brutals i agressius, ço que abunda
a desdir), de convertir or i argent en sorra i pols – quan vaig ficar la mà a la
fufa de la mare, una fufa claferta d’una gernació fervent, efervescent,
vehement, rabiosa i esbojarrada, estrident com la de l’estadi, mes amb els
ullals tuixegosos, i els fiblons i les urpes, i les llengües forcades, i els garfis i
botris i xucladorets atacant a tort i a dret, al fons d’aquell parruf esvalotat i
irredempt vaig tocar-hi un caparró... Fui jo mateix qui va batejar la teua
poncella, aviat dona, i só qui (disfressat de dona elegant, amb vestit fosc i
sabates altes) te la pongué, com bon pare cloca qui só, a la palla del teu niu,
en pic vaig veure el bona persona qui érets, i xenòleg per molt vàlid sobrepuig,
i só jo doncs en canvi qui tots aqueixos anys, sota l’estratagema dolç de
l’inspectoriat bul, l’ha vigilada... Na Totlò Quehihà... Pare putatiu só de qui és
filla de tots els pobles del món – llas, i llurs paràsits i sapròfits. Ara que l’espitx
definitivament, fills meus, teniu doncs la meua benedicció. Au. Pregonament. I
felicets que us vull.
El vam sebollir en un d’aquells boigs clots amb què va traucar la pell bròfega
de la terra on fem casa, burxents i espletaires, conradors, i d’on les runes de
passades civilitzacions tractaven de capllevar com antenes d’insectes
monstruosos, ara renaixents.
|
Entrades
