Yggdràsil

Yggdràsil



Em guaitava admirat el cavall blanc qui se m’havia estimbat de la terrassa, ara doncs salvat, amb enormes corretjams, per la grua groga adossada al tronc de l’arbre immens — la gent s’hi veien minúsculs com el transitaven — com qui diu per cargolats camins de ziggurat — com formigues, eren, qui voltessin, per llurs minsos viaranys, el tronc d’un arbre normalet.

Ara i adés n’havia vists, sempre llunyans, com nosetes als límits amb prou feines copsívoles del camp visual, alguns (bardaixos, nyèbits, tinyetes, gambirots) ben de cap a part davall fotre ans cometre qualque crim i em deia: el mal fet i fotut, tost fugiran, tost s’enfilaran escorça llisa de freixe, de paquiderm, amunt, fins que no s’estimbaran. No els conec pas! Ells i els batllius, a qui pus criminal! I els pus impulsius tractant-s’hi d’empeltar, estavellant-s’hi d’espetec, en greu terrabastall. Empelt gens reeixit, és clar. Espectacle consuet dels formics folls, enfellonits del baix món, bah. Baldament fossin tots tost obliterats. Qui els trobava a mancar…? Ni els pus empedreïts embadocats qui per llur betzolesa tostemps els cal veure altri esgarrifosament, escarafallosament morir.

Ençà doncs la terrassa d’aspecte lunar del nostre edifici extravagant, i, llavors, enllà, darrere l’arbre immensíssim, la muntanya encara més alta on, als seus vessants, hom hi ha àdhuc buidats foramidats castells — com qui en un tros de muntanya hi buida una cova amb mainells i finestrals i tota la tresca i la verdesca de xafacolls, merlets i matacans, o, pus modestament, qui en un tros de fusta hi grava qualque imatge complicada.

Pujar i baixar, doncs, del nostre edifici a l’arbre, per ponts i politges, per trapezis i funicles, per tentacles, com sípies amb abillaments maragdins de disfressa, i de l’arbre, o de la casa mateixa, també en equilibri cap a la muntanya i tot — heus quina és la nostra activitat. Per baix, i a llivell, i àdhuc més amunt, voludes, gernacions, boldrons apinyats qui tract tothora d’evitar — i encara més els betzols, els gossos allopats, la taral·lirot i immunda canalla…

Llavors, sortint d’un d’aqueixos castells historiats, amb l’oldana i provecta propietària i una seua neboda molt més jove (la quarantena o en tot cas la cinquantena fort frescal), anem al poble a veure-hi qualque pel·lícula — els dic “ara vinc”, perquè tinc por d’agafar fred, i vull pendre qualque jaqueteta. Alhora, aprofitant l’avinentesa, i dient-me, com sempre, “qui sap”, m’enduc el tamborí vermell jagut al peu d’una columna molt gravada amb motius antics, bo i pensant doncs en fumbre potser una mica de gatzara si la pel·lícula s’ho val — i encara pus si és prou dolenta, i alhora la vella massa dignota llavors no m’ulla ni sap on m’amag (darrera qualque banal columna segurament)…

Mes en tornar a sortir les he perdudes de vista, i ara no sé pas a quin cinema s’han embotides… Sí ves, tant se val, i comencen de caure volvetes flonges, esventadisses, de neu. Deixa’m doncs fugir de la pudent voluda — la gent sempre em fan cosa, una nosa, una desagradívola sensació, bascosa, de prou repel·lència, ecs, sobretot la bruta canalleta, i els betzols amb gossos, i els gossos amb betzols, i els gossos i els betzols sulls, i els armats.

Amb el timbalet vermell em costa, per a fugir de la carretera on la gentada a divertir’s nitament s’agrumollen, de pujar pel rocós costat. A frec d’ésser dalt de tot, el deprimit m’interpel·la. “Ja no sé si guanyarem mai més…” Li dic: “Saps noves de l’equip…?” Em respon: “No.” I abans no he pujat del tot, ell ja davalla.

“Deprimit a collons” — em diu un bardaix qui ens duia desenfeinadament a l’ull. “No passarà d’aquesta nit segurament. Tip finalment. Se’n deu anar a suicidar.”

“Saps que pujant així es pot arribar a l’argentada solitud, quietud i silenci de la bella lluna…?” Li dic, i: “Qui hi puja, exulta. Sull, acomplert, plenós.”

I al tamborí hi tocava llavors un retruc prou espatotxí.

Em deu pendre per tocat. Fot una cara de dubtós.

“Vés-te’n a la merda, noi”, pens, ja no parlant-li’n pus. Ni dels bolets qui hi creixen, badats com fufes, amb la mateixa consistència tendrumosa, d’orelles melodioses, el mateix bonyet del piuet esgarrifoset, el mateix trauet del pixar-hi, la mateixa sentor i la mateixa rosor — són bolets de veure’ls deliciosament, i, de gust, sensacionals — tasta’ls i perir d’orgasme, tot és u — més val només pelar-se-la guaitant-los amatentment, la vagina davallant-los per la tija, com als bolets rossinyols…

Mentrestant, sentíem a baix, on les pegues multituds es congrien, els espetecs. Infants segurament volats a bocins en esclatar’ls el pastís que es disposaven a queixalar. Sovint s’escauen escaiences semblants. Dementre que els mascles guerregen — d’on surten totes aqueixes armes que hom ofereix als brètols qui llavors les empren per a entreassassinar’s…? — i les dones, fufa sucosa, sempre apariades a fotre amb qui primer les sol·liciti, tampoc no foten cas d’altre ni de cap sobtada avinentesa que s’escaigués de repetir’s massa sovint, avesades al destret...

Faig reputa bé de fotre el camp d’aquest món i tornar als meus observatoris, a la terrassa lunar del nostre immens edifici, a l’inspecció llunyana de l’arbre nostre qui, sempre sòlid (no sé tanmateix si gaire corcat part de dins), sosté aquest ridícul món.

Sí ves. Vigilant sense dir res. “Quietly surveying the extensions. Trying to understand the layout, the outcrops, the cinders…” Tractant de compendre’n les esteses, i les disposicions del terreny, el rocam, les cendres… I on es ficarien els molt jurcats bolets. En derg o sense, en cercles de bruixa o esgarriats com querrines eixelebradetes, en orri, pobrissones, lluny d’ubla, tost recanelles o esfoirades, amb semes mamelletes, ranques, freturoses d’encric…

Sort que al meu bocinet de lluna la llum argentada mai no es pon. Car cavà que nitament les feres esdevenen molt més esborronadores…? Àdhuc l’esbiec del segall a la nit astora, hom consirava si no fos escarcany inicial de llopada a frec.

Ixes al rescat, és clar. I millor si alhora caçaves qualque bolet miraculós… La qüestió que si et sembla que la veus, t’hi abraces, la salves del gorg sorrós on s’ha enfonsat, i dius: “I ara! On són les flonjors…? Aquesta dona és tot de caires esmolats!” I és clar, allò podria ésser qualsevol bestiota qui en la nit rems. Una perduda cabreta de qui la xona eixuta mai no marriries. Oposadament, te la porta esmeperdudament fluixa. Nogensmenys, no gaire cruel de mena que no ets. Per xò no l’abandones, car la saps animalet orfe, qui, com els psicòtics esmolets, drapaires i adobacossis qui gosen d’atansar’s pels nostres verals, no mereixen altre al món que una mica de quefotre. No els pots pas enviar a la merda. Dóna’ls una ombrel·la a esmolar, un coltell a apariar, un mocador brut a desar’s… I a la querrina un estimet a les barballeres, i au, tothom content. Car com morir és enviar el món a la merda, enviar qualcú a la merda és desitjar’l ja mort. I a un psicòtic això el pot provocar a agredir’t. Així que compte.

Ensumí la cabreta. No; cap xardor de femella amb verriny. Només ganes que la tornés, com bon orriaire, amb la família.

Els déus de misericòrdia devien trobar’s prou de filis, devien dir’s: “I si li restituïm, mesquina dona, quelcom d’allò que envejosament li emblàvem…?”

El mateix dia els seus pares havien esdevinguts cendres a la neu, llur avionet estavellat i encès a tesa dalt al tuc nevat.

El seu home i llur fillet desapareixien engolits a la mar, la barqueta enduta sobtament per cap capdefibló enmig de l’oceà golafre — i bonanit, mai pus se’n sabrà re.

I ella veient la seua amiga menjada per cap pantera en selva negra, en caure de l’arbre lianós a terra...

Ara la tornem, remuda, a casa i no li roman altre que esfereïdors records…

Dalt al lleix d’un dels castells gravats a la muntanya, joves caps d’olla hom els ensinistra marcialment. Per a quines guerres ni sé.

De sobte, això em distreia, escapçaments, trets, xemicaments… En esclats de ràbia i odi, els armats se les foten ells amb ells. Allò és acció. En compt pel cap baix vuitcents d’escapçats, i això en l’abonyec sorollós d’unes poques hores… Ha-hà, distret.

Si torna el silenci em puc reposar a consirar el fat de la dona pels déus (es veu) triada. La reveig viva d’esperancetes. Com l’anyell tot blanquet qui rems de la probàtica i t’enduus lluny dels ullals sanguinolents dels altres déus, els dolents, els guerrers. En canvi, ací, els déus de misericòrdia, ve-li, donant-li’n nanses on agafar’s.

I si el marrec, i fins i tot l’home, al capdavall no haguessin sobreviscuts…? En qualque illot per les putes fúries perbocats, i ara potser per vaixell si fa no fot heroic remuts…? I viatjant doncs per terres estranyes xino-xanet cap a casa, per aventura desmemoriats — i més si només és el petit marrec qui sobrevivia i no sap on para ni d’on ve, ni escateix cap on va la flaire coent de cap d’aquells estranyots patuesos…?

Pel fet que me n’ha ensenyades fotos, de l’home per la mar empassat d’un glop, i dels pares cremats del tot a la neu, i de l’amiga del cor cruspida pel ferotge animalot, i és clar del minyó, caminant trobava per bolla en un indret on venien roba vella uns drapets de cos idèntics — el mateix disseny, el mateix dibuixet brodat de marineret amb àncora — que em deia que l’infant devia dur d’excursió marítima amb son pare… De rampell comprava el jerseiet. Ara li trametia anònimament i de molt lluny…

Ah, les esperancetes represes, doncs. Ah, el reconeixement a tots els déus! Ah, la felicitat! Com rep el paquetet i ens el mostra, radiant.

De trast en trast li n’arribaran: noves penyores adorades. Potser a poc a poc tothom haurà sobreviscut, d’algun mou o altre. A ca seua, els celats benefactors sempre fem cap massa tard, quan el nou paquetet fa hores que delerosament ja l’ha obert, i l’esperanceta tanmateix encara crema, exaltant, potser crema amb més alta flama que no mai, enmig de l’umflaó celestial.

Sé que sóc els déus. I això també em reconforta, i aconhorta, i plau qui-sap-lo. Tots lluïm de glòria, ella i nosaltres — va rebotent-nos l’entusiasme, i com pus rebot pus creix.

Què és avui…? Avui rebia perxetes virolades i joguines ornitològiques per als ocellets, els papagaiets tan xerraires, del seu home i fill. Què fóra un mariner sense el seu papagaiet xiroi…?

I avui, doncs…? Condons selvàtics, amb cares i ullals de panteres, i banyes de rinoceronts, trompes d’orifanys, i sentor de fulles trepitjades, i capgirells i envitricolls apujats de lianes descordades… L’amiga qui caigué de dalt de tot de l’immensíssim arbre, potser només hi davallà a fotre-hi de valent, car cal cardar, aquest és el missatge — cardem, cardéssim, cardem — car qui carda salva els infants d’ésser menjats… La fera cardaire poc pensa en re altre, saliveja per a fotre i no pas per a cruspir’s els ninets tan tendrets…

I els pares què t’envien…? Una mica d’aigua bruta per a coure-hi. És aigua de neu: allí hi couen les mongetes, hi bullen potser el gall fer qui cau glaçat en vol. I amb tant només esperen el desglaç. O que la glacera es desplaci fins a la civilització...

Em diu, la doneta òrfena de tot tret de les esperancetes dels déus de misericòrdia, “Ara tinc prous forcetes d’anar fins a la fi, entre la bellíssima gent, i a despit de tot el greix i la brutícia, prou sé que creixen pertot arreu, mes en qualque lloc mitjanament diví, en qualque indret florit els déus me’ls desen, els meus, esperant a retrobar’m, com esper de retrobar’ls… Ah, que contenteta no estic!”

I afegeix: “Seguiré les espirals de la terra com qui se’n va de vacances, en pisets llogats, en casetes planes, acompanyada pels ultracuidadets pollastres qui escatainen i escarboten vora els camins polsegosos, i així em guanyaré la teca i la màrfega, bo i revenent els llibres optimistes de fe en l’esdevenidor que no he anat rebent en paquetets d’esperança tots aquests jorns d’ànsia exultant; tothom m’ajudarà car pels ulls la lluïssor del miracle ensumat se’m garbellarà, admirívola, i oncles rancs i estossegosos i xiquets llambrescs i xil·ladrets m’ajudaran d’albergar’m i d’endreçar els llibrets que duen l’esperança arreu en muntets ben estibats, i partirem una banana a mossadetes per a sàpiguer al capdavall qui pagarà l’humil estança o el pollastret rostit — el qui endrapi el darrer mos aquell paga — cavà que serà divertit, i còmic, i aital xufla o galanxona em farà amics arreu del món altrament tan volpellament entortolligat…?”

Aquells dies d’entusiasme tan desfermat a casa d’ella, tornava a les cambres buides del nostre edifici gegantí i tot m’hi venia gros, balderot, perdut com tit borinot no pas a cap forat ans en túnel d’embut xuclador devers l’etern insubstancial; m’esbalçava, desconfit; m’hi sentia abandonat, un bri de pols adormida, cap moviment al voltant, oposadament a la fúria alegroia de la dona amb esperances injectada, i em deia, malencònic, “collons, qui pogués ésser ella, qui sap qui és i on va!”

Ni sé on visc ni qui viu on. El món una peça esfèrica de carn on els goluts i avariciosos es deleixen per cruspir-se-la sencera. Cucs afamegats tots plegats. Per xò me’n vaig, geperut, mos collons tan torturats d’opressió que els dos s’han fosos en un i molt petit…

Aire fi de nit llunàtica i prou; hò! Vull tornar’m a perdre’m al desert de la meua terrassa lunar i no haver de fer de déu, altre que en l’ofici de guaitar-m’ho tot mudament, i pelar-me-la amb els bolets.

Sempre que vull fotre de formiga amb els altres amunt i avall de l’arbre que ho sosté tot m’estimb miserablement en el no-re.

Ara zelaré de bell nou, escolada la crisi, perquè la vella maniàtica no em torni a convidar d’excursioneta amb la seua neboda de suc no gens estroncat encara. Per xò em deleig, hò: per tornar a la normalitat on no fotré re altre que observar, sense barrejar’m a adobar (és a dir, espatllar) re. Què me’n dius de cap manifestació pacífica on els caps sangosos que adés duien enlairats en piques ara són pietosament caricaturals, ninots dibuixats en altes pancartes…? Cridant: “A baix els déus, dròpols bajans, tanta mentida!”

I rient, argentadament i polsegosa i sibil·lant, part dessota el nas lleugerament rient.