4 escaiences

escena al carrer



espectacular acollença…

paria que la pària paria…

es ficà, grinyolaire, a bescantar girientorn…

entre els bocabadats badocs,
malament rai, compteu-m’hi…

part darrere, amb verriny de verra, la gitana se’m refrega…

arribà el seu home, lleig, oliós; s’escarafallà
com un extremunciat de dolor incobeïble
ans molt burxegosa atès…

i aleshores me n’adoní que la gitana refregosa
paria pus tost homenot,
no pas donota lletja disfressada d’home lleig i maldestre,
i gens elegant, molt baldriga-baldraga, viltenible…

no, home únicament…

i l’altre marieta fent-se veure l’ofès…

fins que em treguí de la butxaca cinc durets…


——————————————





Ventre, ventricle, cíclic vehicle



L’infern, oh, monstre bare,
Amb fust de roure,
Pel cor que et frustra,
Sant Pere t’obre.

Pel ventre esquerre
Un nombre negre
T’hi entredegrada.

666, nombre terrible,
Al nou contrari — això somiaa
Un dia negre, baixant pel Segre
Carregat d’argues, part de Menargues…

Ara, allò que em migra
I que m’intriga… — un so de tigre!:

“Arri, ase pigre!”

Un so ben agre de tigre magre…

Que no fos clergue amb orgue i pifre,
Bròfec faldilles d’ample darrere,
Cul com un cofre, ferum de sofre,
Predicant, rude, el seu simple feble:

“Home, que un frare de sucre és llefre.”

De sucre és llefre?… Caic de l’onagre:

No és tan sapastre cap tigre magre.

Ah, bugre d’ogre!
Em mostra el rostre, febrós golafre…?

Verge, bon altre, mira, és en Nofre.
Ah, bugre d’ogre, mon propi sogre!


——————————————



Lectura al fum


Estàlvies, damunt l’illot,
Damunt el llot eixarreït,
Caplleven les ruïnes
Adés cruspides pels vasts deserts.

El llegidor capcina.

Veire vaire de vi clafert.

Buirac de boira de vit buit.

A la taverna de l’hivern
Escoles l’hora solivern…

—I entre els moros què hi fotràs
quan ja el petroli hi ha del tot fet figa…?

—Ni m’hi moc, els guait podrir’s
Penjats als dèrrics amb la camalliga.





——————————————



Travessant atapeïdes selves


Ei, per ací passà n’Hèrcules
Espantant-se com cuïcs tenaços
Els sòlits insignificants
Desats tímidament
Entre els forats pixats
Enfonyats a les torres
Cap a les portes de la selva.

Cap pont dels ases amb negligibles,
Burots pecs i lleigs ni cap
Llobada per feixuga que fos
Li entrebancaria la girada,
Gens li esmussaria l’esperó,
Heroi a tots els oratges i de tostemps,
De cap llei d’estranger ni de semblant
Emprenyaduria mai reu.

Ací es llençà a la fronda.
El seu prestigi ja era immens.

Lliscaven llunyes les barques
Amb les dones i els infants.

En canvi, ell no rellisca sinó
Devers el tou exuberant.

Hom l’en creu mort
Si quan pixant va fent i dient
Qualque darrera facècia i xiroiada.

“Els calçotets són l’engavanyament…”

De bec a bec de la Mediterrània
En conquereix els cors més rebecs
I sobrepassa espitregat i surant
Tota prova on tot altre
Periria escandalosament
I sense dignitat.

Molt abassegat pels assedegats
Voltors de l’inconseqüent,
Se’ls treu de sobre amb un revés.

“Els calçotets són l’engavanyament —
Impedeixen el bellug i el ballaruc
De la collonada.”

Llibertat, lianes, matxet,
Travessant vegetació,
El torrent, els sobtats i pertinaços
Enemics…

Per ací passà n’Hèrcules,
I tots en romanem abstrets.