O ahir havent sopat

O ahir havent sopat


Quan els meus dos fills, ara ja fets uns homenots, em digueren que, per curiositat, aquell estiu tornarien, en viatge de plaer, a la vila llunyana on havia nascut i de la qual (i del continent sencer, per fer’n millor mesura) havia desertat, encara jove, durant l’agre macabre i aclaparador de la dictadura, de les contorsions marcials, dels sinistres gonfanons rufegosos, convulsius, ara feia més de trenta anys, i em demanaren si els podia atraçar a algun indret especialment picant, si els podia dir d’alguna adreça de lloc escalfador, excitant, em va vindre a l’esment aquell horror de cabaret clandestí, aquella mena de sala de festes amagada, per a gent desesperada qui volien veure, si doncs no viure, l’últim i més degradant, i, sense pensar-m’hi, els en diguí el nom. Per sort, em vaig penedir a temps, i vaig fer veure que n’havia oblidada l’adreça, el nom del carrer i adu el sector de ciutat (“massa trompa anava aquella nit, celebrant una victòria a l’estadi”, els vaig dir, mentint).

En realitat no volia que el trobessin, cas que en encara hi fos, l’indret secret; els vaig dir: “Demaneu-ho a algú qui us sembli que ho sàpigui, i potser us ho dirà…”

Car quina era la gràcia de tot allò?… Cap.

Insistiren que els digués quina mena d’espectacle s’hi feia, i la dona també ho volia saber. Els dic: “És massa trist. L’estriptís que hi feien eren extrem, de darrera extremitat. Es tractava d’una morta reduïda en carbassó voltat de cera… Déu meu. Bocins de lletja carn pudent. Apergaminades, color de merda… Reduïdes per la malaltia, la decrepitud, i hom les anava desembolicant… Mortes reduïdes per la malaltia i la decrepitut, escarransides, raquítiques, gairebé seques, injectades amb qualque líquid momificant, i embotides en grans carbassons balmats, d’un verd molt fosc part defora, ple de macadures i de blaus, i amb focs de corrupció, com si la fruita mateixa no estigués ben preservada del tot, i, sobre, damunt, cobrint-ho tot, una densa capa de cera cendrosa… Awful, the wax, a funereal dark gray, bruised, ashen… (El cap em rodava. Me n’adonava que havia passat al demòtic. Vaig tornar al català.) I aquest era el tètric estripar’s de roba, en un sincopeig de cor esfereït, malbategós, fins que només romania aquella ànima horrorífica… Dos homes sense cara ni mans, vestits totalment de negre, com la resta de l’escenari, de tal manera que ni te n’adonaves que hi eren, anaven depullant la dona, obrien la caixeta, llavors tallaven la cera, l’apartaven… De fet (vaig dir, bo i recordant-me’n), en tinc una, espereu, vull dir, de caixeta; n’havia comprada una, aquella nit…”

Els vaig deixar parats a taula. No gaire tranquils. Vaig pujar a la calaixera de les golfes. Regirí als calaixos. Allí era, entre d’altres records dels meus anys joves. Una caixeta de tres pams i mig, quatre, de plom cromat…

Vaig baixar i s’aixecaren a veure allò que havia dipositat damunt la taula sota el llum del trebol. I aleshores me’n vaig recordar…

Vaig dir: “This reminds me of this awful scene (vaig repetir, i m’esmení), vull dir, això em recordava, i record que la nit que hi vaig ésser al local rònec també me’n recordí, aquella espantosa escena d’aquella obra de teatre on un emmascarat pretenia de desemmascarar un altre emmascarat, i tots els espectadors sabíem que, rere la màscara de l’altre, el desemmascarador només es tornaria a trobar a si mateix… Car… Car a això serem reduïts, això som, encara que féssim veure que caminem pel món, i que ens en riem… Això som, si ens despullem de totes les capes (altrament ben primes i fràgils) de vernís, els vernissos del viure quotidià, els vernissos d’aquella farsa sense solta ni volta del viure per rucades, això, cascú… Cascú un altre bocí molt repugnant de carn a mig podrir.”

Em vaig asseure, desfet.

Els fills em guaitaven com si no hi fos tot. La dona la veies alarmada. Devia pensar: Ja hi tornem a ser. Un altre període de depressió. I ara ja comença d’ésser vell, i el seu cos s’ha migrat qui-sap-lo; ja no ho resistirà. Em digué: “Vés i torna-ho a desar, ja ho guaitarem un altre dia.”

Em vaig aixecar. “No, no cal. Guaitem-ho, vols? Només cal estar una mica preparat… A mi… A mi, em féu tal impressió… Encara me’n vénen els retrunys. Em casca els òrgans pels dedins. Em corseca ans rosega el paltruu. M’ho sent al gras que s’eslleeix i s’esllenega. M’ho sent als integuments de l’ànima, als pulmons…”

Em reveia als estadis, travessant com un fuet l’aire estantís, únic, sest de tots els ulls, com un tauró d’aiguamort, aleta rabent, inequívoc, o un bocí florent de carn bategosa, esbufegadament corrent, heroic, heroic, aplaudit, aplaudit per la gernació, una gernació de morts, tothom als bancs, petites dones mortes, mortes, escarransides, rebregades per la mort-seca, aplaudint un altre mort escarransit, escarransit, un altre mort escarransit, rodant, rodant, rodant-rodant pels vogis de l’estadi, pels vogis de l’estadi, que eternament roden, que eternament, en un mossegar’s de cua, de cua, grotesc…

Havíem reeixit amb la punta d’un ganivet d’obrir la caixeta, llavors, amb cura, de desembolicar l’objecte, d’estòrcer’l dels seus papers fins, i ara havíem tallada la cera tot al llarg, perpendicularment, en un tall dret, gens tremolós, i llavors en separàrem les capes de cera recremada, i aparegué el carbassonot verd foscot, i ara hi tallàrem, amb un altre tall de ganivet ben esmolat, en una línia ben dreta, de dalt a baix, vull dir, damunt el carbassó, a una banda només, i n’anàvem a separar una miqueta les meitats, que per l’escletxa hi aparegués la dona despullada, la morta escarransida…

M’esfondrí. Se n’adonaren, de veure-ho em feia massa mal al cor. I doncs, allò ja no gosàrem obrir-ho del tot. Els diguí què hi havia, què hi devia haver… “Tot això (vaig dir) et duu en realitat al teu futur, al teu destí inexorable… És massa trist, és massa trist…”

Els deia: “Te n’adonaves: tu també érets un bocí de trista, tètrica mort, i de què, de què et valia, de què et valia córrer més…”

Els fills se n’anaren al cine amb cara de preocupats. Llur mare (me’n vaig adonar) els havia fets fugir. “Eixorcament, s’emmelangeix; si l’en fem massa cas s’empitjora.” I ara venia una miqueta a consolar’m.

Vaig guaitar a terra. Hi havia l’ombra fragmentada del llagrimós moribund. Hi havia el seu cap aplanat, mostatxoni, rombal, com una porció de tènia, com un esbocinament de tavella eixuta de garrofa; era un cap boterut, aplanat, negre, parler, garruler, xerraire, el cap d’un papagall esclafat, repetitiu, estès doncs a terra, separat del tot de la taca informe i ondulant, plana, llunyana, del seu cos d’adés.

“És tan fútil de voler escapar les bombes imminents com l’abassegadora mort…”

“Home, què dius?” —Em reptà la dona.— “Ja hi tornem?”

“Els qui en tenen coneixement (joves i tot, com els animats, somrients suïcides qui de camins duen les bombes lligades al cos) saben que escapar al destí és impossible, de totes totes, i que voler-ho fer és ridícul en excés. Se’n riuen, se’n riuen amargament, amargament, dels qui, dels qui grotescament, grotescament ho intentem, ho intentem. Quin esforç irrisori d’empènyer la porta que es bomba, d’empènyer amb totes les forces, com qui no volgués deixar entrar per la porta el torb, l’huracà, la força d’expansió de l’esclat anorreador, l’esclatant confusió del món migtrencat… Migtrencat, com aquell carbassó que s’obre a l’horror, a l’últim horror, a l’horror… Quin esforç irrisori, irrisori de voler empènyer la porta que es bomba inflexible, inflexible cap a tu, a frec d’espetec, d’espetec en mil bocins…”

No hi havia res a fer. La dona s’aixecà. Filustrí que emblava l’objecte, la caixeta amb la seua roent rival a dins. Potser volia dur la doneta terminalment nua a enterrar entre els tarquims podrits de la bassa del fons del bosquet. Que hom la confongués qualque altre jorn de descoberta arqueològica (qui sap a quin astre oblidat) o de renaixença geomètrica (per quins estranys dissenyadors de nocs: banyuts alienígens, metàl·lics, fosforescents, bromosos, riallers, enlluernaires, impensats?) per un tritó nou de molt antiga procedència, per un conill espellat dels anys de la picor, per una ànima arronyacada rebutjada, eixarreïda, recremada, ablamada, calàpet tornat cuir, per les capes del cel… Què ho sabia jo. Em feia molt mal el cap.