Mirbeau i Rellogacrims s'esguarden, calds, la neguitoseta

Neguitosa (1) de n’Octave Mirbeau (1907) Davant nostre, tot sopant, a la taula de la vora, una jove anglesa, rossa, s’aixecava, anava, venia, i adu asseguda no s’hi podia estar quieta cinc minuts. Sos dits jugaven amb el ventall, amb el cigarret de broquet d’or, amb els anells, amb els cabells. Un collar li saltironejava al coll i me n’adonava també que, sots el seient, els seus peus no se sabien aturar de bellugar, es descalçaven i es tornaven a calçar amb unes sabatetes argentades on la seda de les seues mitges blanques es neguitejava... Tot d’una mon esguard ensopegà en el seu l’angoixa de no saber trobar amb la punta de l’hàl·lux la sabateta qui amb una capitombeta se n’havia allunyat massa. La senyoreta s’enrojolí encar pus, i semblava que la sang se li remogués part de dins talment que on el peu es crispava, a mi la mitja blanca se m’anava representant més rosada, adu rogenca, fins que el peuet no fou capaç de reconquerir la sabateta argentada ja per a desaparèixer-hi... Aquella nit jo dormia com un benaurat, amb un son pregon i sense somnis... ~0~0~ Neguitosa (2) de n’Èrrel Rellogacrims (2007) Quan feliç clapava havent enllestit De pelar-se-la com un malparit Pensant en la delitosa angleseta I en el seu peuet qui la sabateta Esverat cercava sots les tovalles Dels viatges les estranyes troballes Volien que si n’Octavi Mirbell (Famós normand qui escriu llibres de pes) Pensant en la roent se la pelés Pensant (entre d'altres bons druts) en ell L’angleseta moguda, de l’hotel Ara a la cambra de la vora, fes Justament el mateix – i amb més de zel! (Més fort calmant cal com pitjor l’estrès). ~0~0~

Feliç qui en cull la cirereta (estrafent en Thomas Campion; 1617)

Feliç qui en cull la cirereta (estrafent en Thomas Campion; 1617)

Feliç qui en cull la cirereta La seua cara és un jardí Amb roses i lliris tots blancs, Paradís sens demà ni ahir Amb plaents fruits a tots els brancs I cireres que collir és crim Si ans no et diuen: “pots collir’m.” Cireretes de tint sublim Duu la noia i, quan se’n riu, Perles, roses, neus, reeixim A esbrinar-li’n, i si no ens diu Que collir-hi fóra bo i net Ni rei ni bisbe no hi té dret. Els ulls vigilen al son prim I amenacen els plecs frontals Tothom en cim clar o en fosc llim Qui en violés les virginals Cireretes per què patim Si ans no ens diuen: “pots collir’m!”

(estrafent el 57è sonet d’en Shakespeare)

(esperant de nits que na Minerva torni) Atès que et sóc esclau què altre faria Que atendre als aleteigs de tos desigs? Cap estona no em pertany ni viuria Sinó pendent al que et cal en l’endemig. Tampoc reptaré, mestressa, el rellotge Mentre cap altra ordre teua no dóna, Ni, absent tu, seré ninot trist qui sotja Si ja has tornat i pels muntants s’abraona. Seré el servent mut, sens bri de gelosia, Pensant tos afers amb el màxim respecte. Quan no hi ets, caic, com titella, en desús. Sóc esperant amb, per tota companyia, L’amor que et duc, servil i abjecte; I, si l’afer et reïx, més feliç cuguç.