Doll últim d’ales on es metamorfosaria l’ull nu al capdavall fonent-se

Doll últim d’ales on es metamorfosaria l’ull nu al capdavall fonent-se Com hauries tot plegat reconciliada la intervenció de n’Heròstrat Sosvingut, transgressiva a més no púguer, quan, tot i que podia filustrar a la perifèria del seu camp visual els aplecs distòpics de pelegrins monomaniàtics, no es va acollonir gens, ans enfilà el continuüm del seu discurs com si els barruts – mig escarransits, com ara atàxics, patint d’espondilosi, com zombis geperuts, aplegats ensems, inextricablement fosos i fets un grumoll verinós d’amenaçadora humilitat – no hi fossin, i digués en canvi, amb palès o ficte menfotisme: “i ara cometré la infracció de declarar-me somnolent; d’on que triï de tallar dret i pregon com el llos d’un raor esmolat cap al resum...” I els digués allò per a ells tan ofenós de la cèl·lula psicòtica qui esdevé càncer letal com el psicòtic predicador qui “evangelitza”, metastàtic, fins que la seua carallotíssima dèria religiosa no esdevé així mateix el càncer anihilador del cos de la societat... Com reconciliaves, dic, la seua intervenció (convinguéssim que un pèl intempestiva) amb la ruïnosa reacció dels brutals reaccionaris (tanmateix previsible fins a un cert punt)? Tots vam romandre com estaquirots amb un pam de nas, mentre l’escamot de fanocs l’atupaven a cor-què-vols. Probablement fou llavors que aixecaria els ulls al sostre – m’havia degut haver fet l’efecte que l’ambient s’hauria omplert de festius lluentons que hom llencés balconades avall fins a la platea... I eren escatxics de sang que brollaven del cos salvatgement colpit de n’Heròstrat. Li deuria haver assenyalats aquells fets externs, objectius, al meu company, n’Àtila Fos, el qual me’n recordaria ara que m’hauria dit quelcom un bri incongru com ara: ah la franel·la beix del seu complet, com l’hi planyc; és com si s’hagués passejat per cap prat clafert de flors – cascalls, roselles, xicoires, xirivies – i un puput puntual, eixit llavors de cap femer llunyà, se li clavés al pit com les dotze del migdia. Deus conèixer el lepidopteròleg n’Àtila Fos, si més no de nom – hauria dut del caire del penya-segat de l’extinció on eren leri-leri d’enfonsar-se, fins a la plètora de la joia dels cementiris aquella espècie de falenes molt intel·ligents qui escenifiquen aquelles altres complexes tragèdies d’autodissolució a les capçanes dels xiprers. Com els deuen anomenar els científics? Quelcom com ara Rebregadensis Xafarderis; ja em deuràs entendre, els arguments de llurs funcions són tan rebregats i la xerrera que es duen elles amb elles tan incessant que el nom fa la cosa. Es deurien penjar – ho dic pel que en llegia; car no hauria estat testimoni de cap de llurs escenificacions, tret que ho hagués estat de molt menut i se m’hagués esborrat del palimpsest del cervelló – s’haurien (deia el text) de penjar com canelobres – o pus tost botifarres de baldes, car s’encavallarien en trenes integrades de molts d’espècimens de diferents sexes barrejats i tot – es penjarien doncs de les frustrades branques (frustrades, car en romanen a les escapces en no sàpiguer borrall del vernacle lepidòpter), branques dels xiprers, i ja, com desvagades comares, perdrien el buf en inacabables discussions que no sé pas si els lepidopteròlegs han encara escatides prou acuradament – ni n’Àtila, em fa, tot i que encantador rai – un cop va traduir el sorollet que feien les escates maragdes de cert papalló cuirassat en escales de simfonies que hom ha suposat que potser haurien escaigudes qui-sap-lo en esdeveniments prou solemnes, com ara l’embarcament cap a Citerea d’en Watteau, o la fugida dels terroritzats aborígens bombardejats pels avions molt borinots dels mesells americans. Sabries que mon pare durant la seua guerra (t’ho he degut contar milers de cops) es va haver d’amagar a un nínxol rere una llosa i va com qui diu conviure amb un parell o tres de cadàvers els tres o quatre dies que els malignes invasors van prendre per a passar camí de Barcelona? Els crepuscles eren les estones de la seua predilecció – llavors es veu que els follets més amables apareixerien a fer-la petar, i mon pare hi esdevenia el silent testimoni qui en sobreoïa els greus secrets. Mon pare (hauries de comprendre) era un erudit en matèries espirituals. El Sol es moria davant per davant, i per les escletxes de la llosa que cobria el nínxol uns darrers roents raigs espectrals assolien d’esmunyir-s’hi, i en aquella llum incerta on la boira dels miasmes enfurismats qui es tallaven els caps recíprocament feia relluir les dents a les boques del morts d’on amfibis raucaven fort estridentment com qui es llença anatemes i rebufs, mon pare hi cercava relíquies que descolgava dels cossos despesos dels seus collogaters. Les coincidències resideixen en qualssevol circumstàncies ni situacions. Traïdorencament, un dels follets s’hauria tornat monstruós: tot de tendrums i pelleringues, i damunt interdient els altres de badar el bec. Mon pare parava foll. Potser el follet avorrible el percebia? Ara cap dels temes (sovint prou cismàtics ni herètics) no eren abordats. Mon pare havia après aquells dies molt. Mes ara, quan deuria tindre els dits al fons d’ossos mal rostats i carnussos com més anàvem més deteriorats bo i cercant-hi nous joiells, hom hauria iniciades les inquisicions. No hauria desdenyat aquell afoll de maleït follet traïdor de tornar-se, es veu, llavors idòlatra. Transformat en falena de cap de mort, sorgí d’una cavorca pudent bo i esgaripant malediccions. Tot seguit hauria tret els ullals i se li hauria clavat al muscle esquerre (de mon pare, tot esfereït) i allí, impossible de desencastar, hi hauria destil·lades, llas, tot un flagell d’insanitats, tota una cavalleria de nafres infectades. Quan mon pare ja deuria ésser un cas prou elegíac de geriàtric, caòtic, emportament, el meu conegut, n’Àtila Fos, l’eminent lepidopteròleg, el va vindre a veure. Deuria voler esprémer-li – a mon pare – en la seua quasi-paràlisi fet clepsidra (no), cariàtide (no), cuirassada esfinx (sí), crisàlide – els sucs secs dels secrets adés suposadament xiuxiuejats pels follets garneuament transformats en falenes de cap de mort. Hauria emprats un munt d’estratagemes per a esperonar-lo a esdevindre melòdic o si més no canor, però mon pare hauria destarotat el col·loqui. L’abominació de les morenes de vell devia fer-lo bel·ligerant car l’altre no reeixí a altre que als quequejants, sincopats, catúfols de la confessió del caduc ermità de nínxols i mausoleus que el cos es podreix per on pon. Com el Sol qui es pon es podreix, i podreix el cel i l’univers ensems, com l’ull del cul que, com va dir en Bataille, indubtablement prou és. Si no caguéssim, no ens moriríem mai (hauria afegit). Els déus immortals és palès que mai no caguen ni cagaran (enllestiria). Tant se val. Quant a n’Heròstrat va eixir-ne si fa no fa viu. Deuríem haver sentides les alarmes. Homes armats es desfermarien damunt els lacais de la irritant superstició. S’haurien dispersats, els agrumollats religiosos, com corcats farnats fosos per vidriols. En acabat (pel que fa al protagonista), ah els porpres vellutats als seus ulls de vellut – xalests! S’hauria degut haver posades l’endemà ulleres negres si hagués volgut eixir al carrer. I sens dubte ranquejant, arreu massa baldat. Ah i anant on...? Oh ara que dic anar? T’hauria mai parlat d’aquella excursió amb la família? Totes aqueixes impol·lutes espardenyes blanques incrustades entre les cairades blanques pedres precioses d’aquella muntanya sagrada pel vessant prohibit i molt perillós de la qual hauríem pujat sense pagar? Hi érem tots? El pare, la dona, la filla... Tu? No. N’Àtila? Tampoc. Hauries arribat fins dalt de tot i, si no t’hi treien els envejosos, hi veuries lluny, fins a perdre de vista, travessats els horitzons, les ondulades fresques praderies, ah i el rierol muntanyenc que, gèlid i nítid, davallaria rabent. Papallons es desencapsarien bo i abolint els fitons. Orèades orquines miraculosament disfressades de papallons, ells mateixos disfressats de fitons inestables, surant, se’ls haurien posats davant als ulls, i els arquers, distrets per aquelles aspres turbulències, no endevinarien pas a encertir les localitzacions superficials ni subaèries dels nostres llenegosos conills de nus cossos pintats com indis en guerra. Davant la porta del carrer, n’Heròstrat Sosvingut s’hauria cenyit el cinyell decidit a disfressar-se polidament d’home microscòpic, com nosaltres, qui desapareixeríem com cantonades de carrer pixades amb ràbia pels empaitadors burlats. Tots els qui ens volem falena burella, anònima, invisible, massa castigada, escamnada, ja doncs sense delusions, seríem parents. I ens coneixeríem, muts. Tots hi cabríem. Els culpables, els marcats per les cicatrius d’antics tacons rebuts en rebel·lions fallides, els captaires en parracs, els romanents de tots els circuits esclatats, els qui haurien assajada massa de vegades la cabdal escena on ja no valdria la pena fer-hi acte de presència, els obsolets, doncs, els substituïts, els eixordats, els trits... Oh hauries sentit? Qui pujaria avui a l’escenari? Un còmic nou. Un altre n’Heròstrat qui s’embolicaria a dir coents “veritats”, probablement? Veritables “coentors”? El recinte semblaria prou ple. El públic hauria potser de fer menys batibull – quin vorticle! Tothom s’empeltaria on pot. Algú tanmateix haurà de romandre a la perifèria, covant esquírries. Qui hauria de pujar? No pas n’Heròstrat: ja ha rebut prou. N’Àtila? L’abolirien tantost comencés d’ensulsiar fetitxes. Hauria crescut molt, darrerement, el seu sentit del ridícul. Solivern entre les ones superposades d’insectes sense empremta, l’entomòleg hauria perduda la capacitat de llegir-los-en les vàlues, els missatges. Ara creuria que el més decent fóra de disfressar-se ell mateix d’insecte – metre’s sobre un frac amb cues – cues pintades de papalló inconspicu arrelades fermament a l’ull del cul. Tot impuls caldria que fos degudament contrarestat, hauria trobat, ara brandant una rampant saviesa inexpressada. Fórem (que no?) a un teatre de debò cosmopolita. Tard o d’hora hi fórem inevitables comparses virulentment agrumollats a una perifèria o altra. Hauríem de girar cua, diries, nogensmenys. Apuntar el timó cap a nul·les reputacions. Anònims (recomanaries encara?). Amb tacte, àdhuc a les palpentes, recular, doncs, hauríem de fer. No m’ensumaria re de bo, lleialment i furtiva atansant-se’ns. Quelcom relliscós, no sabria ficar-hi l’ungla. Una devastació imminent. Som-hi, tu. Quina reluctància et desaconsellaria, t’impediria d’acompanyar-me a la foscor del defora? Voldries desafiar les estratègies dels qui vindrien prement molt fort, amb intencions fins i tot d’escanyament? Cap seriositat ni equanimitat ni serena estesa d’ales no influiria pas les insurgències que arribarien anorreant-ho tot, allaus que buidarien de sentit les pietats que més íntimament satisfarien-nos. Ah fuig, garrí! Què hauria estat això? Ho sabries? Qualque cuca falsa qui se m’hauria disparada, qui sap de quines llunyàries inescandallables, com cap cairó tou, balb, mort, cap als ulls. Em cantaríeu gaires elogioses elegies? Us n’hauríeu d’estar. Poc en faria cap cas. Ah veuríem qui puja? S’encenen les flames... Quin esclat d’ales! Quin polsim de desastre! De camuflat insecte esclafat! Malament rai, malament rai. I ara? A qui aclamarien? Tothom s’hauria aixecat... Ja només veuria indistintes esquenes. Veuria’n cataractes. Barrums de daltabaix – ah, i com una immensa feixuga mortalla que se m’estén damunt, l’eixordant remot escruiximent.

l'individu s'equivoca

El cavaller extemporani L’heroi la dolenta li esclafava les ulleres. Mentre l’heroi es barallava amb el brut còmplice de la dolenta, la dolenta se n’adonava de les ulleres de l’heroi al damunt de la lleixa baixa de la prestatgeria; hi anava esperitada i damunt les ulleres hi col·locava un llibre massís i llavors s’hi repenjava fins que les xemicava. Tan lleu com el dolent i la dolenta se n’anaven a la cuina després d’haver-lo ataconat (i segurament d’haver-li pres el que li volien prendre), vaig fer acte de presència. El bo anava macat i espellifat, i havia de moure’s a les palpentes. Li vaig proposar el meu parell d’ulleres de recanvi que duc en previsió a la butxaqueta interior del jac, però ell, olímpicament, les refusà. Ja sabia quines en volia (les seues de recanvi), però, com ell, jo tampoc no sabia trobar-les enlloc. Anava al seu darrere escorcollant justament on ell mateix acabava d’escorcollar, amb l’afegit desavantatge, ell, d’amb prou feines veure-hi gens. Al capdavall me’n deseixia, d’ell. M’havia, crec, endinsat en la recerca d’un racó de la biblioteca massa minuciosament i vet ací tot plegat que quan llevava el cap no veia l’heroi aumon. Justament llavors s’esdevenia el fet sortós que les altres ulleres seues encertava a localitzar: eren damunt un dels volums més excèntrics d’un reguitzell d’altres volums molt semblants, estretament plantats, d’una llarguíssima enciclopèdia. Content amb el feliç escunç, vaig córrer amb les ulleres a trobar el bo. El bo, heroic, amic no sabia doncs tanmateix on s’havia entaforat. Al cap de força estona de cercar amunt i avall, vaig tornar a trobar, això sí, els dos dolents a la cuina; acabaven de fer un ressopó profusament banyat amb els millors vins i licors del meu amic. I no eren sols, tampoc, els riallers malèfics, ans havien convidada tota una corrua de gent ignota de cap de la qual, com d’altra banda, de cap dels dos dolents, com de ningú altre, inclòs el bon heroic amic meu ara esfumat, no encertava a dur-me a l’esment, massa esverat, segurament, massa ocupada, la meua ment, en aquella situació de supervivència exasperada, exuberant, extemporània. Aquell oblit generalitzat dels noms de la gent em duu així mateix a oblidar-me de demanar a ningú si per aventura sabien on havia anat a raure el meu company, de qui les ulleres de recanvi havia afortunadament trobades. Me’n vaig tornar com si l’estranger fos eu. Hostes han vingut, pensava, i no hi veiem de cap ull. Cansat de ficar el nas pertot arreu, amb les orelles afòniques, ressonant-me sordament pel culpa del rebombori cacofònic dels estranys en festa, vaig sortir de cap al pati. Rere una landa esborronadorament sospitosa, car era de nit i n'eixien sorolls de bèsties rares, hi havia el corral. Del corral en sorgia una lluïssor, com dir-ne, una mica tètrica. No sabia què fer-hi, essent com sóc força acollonit. Al capdavall, em vaig imaginar màrtir il·liri seguint, eunuc, un seguici d’eunucs a trenc d’ésser sacrificats, quan... rere matolls i esbarzers, per un foradet, prenent per ressort o trampolí la pedra calba central que feia de gep d’un claper, estrenu ullí el foc voraç enmig del galliner. N’havia si més no llegides les sinopsis. I ara cremava el bon heroi totes les seues peces i novel·les jovenívoles. És clar, sense ulleres, devia haver pensat, qui sap llavors, quan l’instant ho demana, com trobar-hi cap passatge escollit. Perquè no s’esverés, espectral i ignívom, em vaig anunciar. Ja t’ajudaré, vaig dir. Amb el peladits fos a la mà, romania ert. Fou eu qui, mut, l’atià a nodrir l’escalf. I també, sense llaguir-hi gaire, ja em fiquí, com ell, a llençar escrús escrits a les flames. Ara, abans de cremar aquella altra peça, hi vaig fer un cop d’ull; ara me’n recordava: en un drama històric amb versos, llas, heroics. Fins que un dels cavallers de baix no es desix de l’acció i la denuncia: Tot això què és? Tot aquest viure? Mentida i prou! Falòrnia i matràfola amuntegades. Tanta de ficció per a vestir grotescament la nuesa d’uns àtoms esbojarrats que efímerament s’agrumollen per a fondre’s instantàniament sense record ni regata. Arrabassats a rapis per la violència inescandallable de les forces forassenyades perquè cap vestigi ni aup no pugui ésser ensumat pels sòlits orbs carnissers qui sense intenció ni designi es rabegen en l’anihilament incansable, etc. Tan bé com havia anat l’històric preludi, gemegava o es planyia molt histriònic uns dels actors de qui l’arnès lluïa pus, i ara el fortuït miracle de l’eixelebrat sobtat ens ho duu tot a fer la mà. Se’ls apareixia la verge – mare de llur déu – i sabien que era verge perquè sempre – (cavallers andarecs qui com pastors amatents tresquen per les perilloses serres – i ara se’n van al duel – un arramia l’altre dubtant del seu mot) – els ensenyava el cony – (oh sant greal, tots plegats sempre dient, trempant, trempats, amb admiració palesa) – se’ls el badava ben badat i els mostrava així mateix l’intacte himen! Hauria continuat membrant-me’n – mentre pujava d’entre el públic, al cavaller extemporani una empenteta li fa caure les ulleres, hom les hi trepitja per distracció, el protagonista a qui el discurs l’espontani ha estroncat l’arrameix ara doncs a duel – al duel, doncs, i un d’ell amb sense ulleres! Hauria continuat refent la sinopsi al meu esmolat sensori, tret que cascuna de les brànquies de mes ganyes, amb aquell aire miasmàtic de la foguera famolenca, eu qui sóc greument asmàtic, se m’encallava amb els fums virulents dels texts diabòlicament prenyats del desconfit heroi. Té, les ulleres, li vaig dir, tot d’una inspirat. En posar-se-les va ressuscitar. L’energia del paper / em porta a l’arbre d’on ve / bolet, fullaraca, ocell niat / confegit, renaixia esquerat, improvisà, i no trobava enlloc on apuntar-s’ho, amb tots els seus texts ara encesos, escalfant massa la nit, esvalotant el galliner – com les seues peces haurien així mateix fet. Ara, si ressuscitava, sabia doncs que s’havia mort... però – el vaig veure hesitant, amb dits llargs fregant-se la barbeta – no recordava tampoc quantes de vegades s’havia mort. Poc que li vaig esclarir la qüestió. Car qui fóra eu per a dir-li-ho? L’individu s’equivoca. L’individu s’equivoca, llas! Es descompta, es fa un embull, s’hi envitricolla... ja no sap si dues, tres, catorze, cinquanta, escaigs... Me l’enduia lluny de les papallones de carbó, del munt de cendra fosc. Cal... Cal sempre fotre el camp – car qui roman massa d’estona en el podrimener empitjorat de la mateixa merda, s’hi acaba, llas, rabejant, convertit ell mateix en podrida merda. Em va dir que hò, i se’m penjà, desfet, al braç. Tornàvem a la casa envaïda? No. Anàvem contracorrent. El record és cementiri xorc d’on hom en roplega manta mà morta – l’esquelet esmicoladís de mant acte adés carnós se’n desprèn sense pudors ni esforços. Com dits balbs, glaçats en eterna paràlisi, analfabets. Som-hi, valent. I me l’enduc, fallit, esclafit irrisori de falleba de la porta de l’hort sinistre enlluny... tret que de sobte esdevé el bo eufòric, car es comprèn finalment del tot desembarassat, sense buiracs ni enfarfecs, ell i eu nus gairebé, a l’escapça. Ens agredia el metàl·lic vernacle dels carrers; fètides voludes venien, individus lleigs, llurs nassos simitarres, llurs buits oronells els d’informes embrions sedecs de néixer enllà de fufes fades, llefiscoses, sonses. L’heroi i eu, estorts, ens endinsàvem contràriament a la tota fosca llibertat llunyana, remota com l’indret utòpic on tard o d’hora amollarem el crit.

escorxat Formiga, escorxaire Hèrcules

El prodigiós n’Hèrcules de Lleida i en Claudi Formiga, l’escorxat de Vilajuïga. Aquest és un conte on al llarg (o pus tost al tort, és clar) de gais, espectaculars, meandres, es demostra que la cobejança de les emocions, i doncs el regateig al qual sotmeten el posseït, el duen a erràtics impulsius canvis de direcció que el menen, en repetides fiblades, amb passes anònimes, clandestines, als paranys on les jovençanes de cabells cargolats fan veure que escombren cancells enmig de desvagades marcolfes granades. Tothom sap que les marcolfes granades hi són de façana i que qui et xingues de debò són les jovençanes de cony mec. En Claudi Formiga, el clandestí, es va ficar d’arrauxada al primer cancell on la jovençana semblava més joveneta encar que no en cap altre. Tantost dintre, enllestides d’un esbufec les transaccions, l’espectre sencer d’acaronaments – de l’ultra a l’infra – fou encetat, i llavors tocat, del primer so al darrer, com les cordes d’una lira amb els deu plectres dels dits. Amb els llavis, i llavors amb la ferramenta, li feia la cort a les caròtides i a les jugulars. En Claudi, el clandestí, portava a la butxaca una recepta per a rebre de l’apotecari un anestèsic. Un anestèsic que li matés els desigs ferotges al matràs. Car allò d’anar cada vespre darrere esquadres de nimfetes li rovellava el ferros del seu progressisme bel·licós. Qui lluita per la llibertat no pot deixar-se relliscar en la degenerescència, no pot esdevenir una bossa plena de merda, la seua pell parracs infectes, i sota els parracs un cos desnerit. La jovencella de coll de cigne, amb prou feines cinc anyets complerts, es feia la vergonyosa. En Claudi la llepava no sols al coll, ans de dalt a baix. A la cambra del costat, un vell decrèpit, d’escurada butxaca, d’escarit to muscular, l’espiava per un foradet de la tarja. El prodigiós vell lluitador de lluita lliure, n’Hèrcules de Lleida, ara ancià, estossegava i es gratava el cul tot ple de llúpies. Havia despesos tots els calers en tortures mèdiques orientades a fer-lo rejovenir (no sols el cul, és clar, ans tot el cos) – llas, per comptes de què, és clar, encar se li havia pansit més de pressa. –Ah que fóra bo que a aquest paio d’aspecte ínfim li agafés un atac de cor mentre es xingava la xicotella! Li podria llavors pispar els pistrincs! Dues menudes cambres, pus tost particions de sostremort, en edifici atrotinat de barri xinès. Costa a costa, la degeneració dels dos herois s’accelerava. Pells tindrà la marfanteta de miserable trofeus per a penjar a la galeria com pells de conills. Car em sembla que això feien aquella gent amb les pells dels dissortats qui se’ls morien. Les carcasses les feien escorxar amb qualque xi esmolat, les pells llavors les penjaven al Sol dalt al terrat, esteses sovint com roba interior si fa no fa anatòmicament acurada. Com es deia la marfanteta, la puteta criatura? Em sembla que es deia Marta Quelcom. Ah, doncs ja ho veus, casualitats... ara li vingué a en Formiga l’atac de cor! Les dents se li tancaren al coll de la Marteta com si fossin les d’algú mig mort de gana i, en pulsions de ranera i agonia, automàticament li mastegaven coll de nimfeta tot d’una coll-rompuda. L’espieta n’Hèrcules no se n’esglaià pas gens; havia vistes ja massa de brutalitats comeses així mateix pels bípedes (no sols al ring, pitjor al carrer, i no cal dir als camps de batalla). Baixà del seu tron, o potser només era un tamboret damunt el qual s’havia posat per a espiar la cambra del costat per un xap a la cortineta d’una tarja de comunicació entre els dos recambrons, i s’hissà amb feinades rai trau amunt i s’esmunyí vora el llit on els dos morts brollaven. A les butxaques del propvinent escorxat de Vilajuïga només hi havia un paper en blanc: la recepta escrita en tinta simpàtica. No hi havia re altre. Es veu doncs que havia pagat amb tot el que portava la marcolfa granada de baix abans de pujar amb la minyoneta. I no portava ni pistola ni mica de canvi. N’Hèrcules, doncs, el seu cap, oscil·là colpit per aquella veritat. Un paper en blanc. L’evolució del disgust se li ensenyorí d’un cos desesmat. Abans de caure, es ficà al llit dels dos morts qui per automatisme havia començats d’escorxar amb el seu xi esmolat. Les dues sangs xopaven les flassades. –Les meues neurones demanen d’allitar-se. Així no puc continuar. Potser s’adormí, exhaurit. Algú trucà. “M’estic cagant”, deia la veu rere la porta, “per la mort de déu, obriu la porta.” –No us cagareu ací. El canfelip és al pis de baix de tot, vora l’entrada – replicà n’Hèrcules, i amollà d’esme una admonició –: A part que un home amb dispèpsia o amb cap mal al ventrell no hauria de pensar mai a anar de meuques. Això és molt lleig. Es tocà l’epidermis: humida de més d’un humor; la por que els trucs no haguessin set els de la bòfia, hi havia afegida freda suor. S’imaginà per a calmar-se el seguici que duria la Marteta al cementiri. Tots a baix pagarien perquè la puel·la obtingués un magnífic funeral. En canvi, hum... on portarien l’home del paper en blanc...? Qui patró munificent no sortiria del no-re a reclamar-ne el cadàver espellat...? En la intimitat, n’Hèrcules començà de xarrupar sang. De sobte, esdevingué inestable. Marejat, esfereït, s’incorporà. –Que baix he caigut! Això no em restablirà a la salut del ring! Sortí, trontollant. A baix, les marcolfes granades, totes saludables, plenes de recursos, ardides, emprenedores, li demanaren on tenia mal. El veien ple de taques de sang. Volien potser cridar una ambulància d’aquelles d’estranquis que el dugués a un metge de fiar. I “qui l’havia atacat”, volien saber. –Tot és pega a dalt, a la cambra setze, malaguanyats humans – va dir – jo rai, senyores, jo rai; tornava a sobreviure un altre round contra la mort: això és vernís que rentant-me es fon. Se’n va anar trist. Xollat a la xinxola, la seua clepsa relluïa a la llum dels fanals. Em sembla que plorava, sauri enyoradís. Ara es mocà al paper en blanc. Llavors el llençà. Les llàgrimes revelaren què hi deia al paper en blanc. Hi deia: “Hèlixs Ataràctiques, una capseta de seixanta-sis unitats. En cas de sobtada violació de l’ànima pels maleïts esperits de la malaltia, sobretot no mastegueu el coll de cap donzella, mastegueu una d’aqueixes píndoles anestèsiques.” N’Hèrcules, “ves si sóc poca-solta avui”, es deia, “d’antuvi espiant a la meua edat per xaps, esquerdes i ascles, no pas perquè m’atreguin, com als mesquins clandestins, les minyonetes de tendres fenelles desavesades, ni perquè allò em tantalitzi ni llavors tetanitzi la xemeneia de carn que permet de fugir els vapors nocius d’un cos que només pensa a pol·luir, no, només perquè hom d’escorxaire no guanya prou, volent veure si algun client no es mor per a llavors robar-lo abans no pugin les granades de baix a robar-lo elles, i ara, ja ho veus tu, damunt, m’he perdut pel laberint. No sé sortir del barri xinès. Jo qui vull arribar a casa al més aviat per a no pas injectar-m’hi l’heroïna, ans per a afartar-m’hi de bon nodriment.” Fileres, reguitzells, d’homes acabats. Probablement carden massa o amb massa de dones de fufarres corrompudes, i fumen drogues i prenen remeis opiacis i oradures aitals... és qui hi ha al món tant d’home fluix... subjectes: gitats a sota i trepitjats... ah, i els més joves: totes aqueixes lívides pelleringues d’estudiant qui han anats estalviant diners i esforços, i sovint “moll i os” (volent dir les lleterades), només per a poder plaure la bandarra – qualsevol bandarra – qui es deleixen per al capdavall xingar-se. No, n’Hèrcules, només tu duus l’esquena ferma, dreta, el cos estret, el nervi aparent. Torna, al seu magí descordat en la nit, a pujar al ring i torna a aviar-hi mastegots i a entrellaçar-hi aquelles claus que deixaven totdéu amb un pam de nas. I això? Vora el restaurant xinès, amb escorpins fregits en safrans al taulell, has arribat darrere el teatret on assagen una obra d’un tal Claudi Formiga. Per què no t’hi fiques, n’Hèrcules, sense fer soroll? Hi ha a l’escenari, conjectures, un aplec de pagans sublunars qui amb saviesa i simpatia aconsellen de fiblar els bruixots ensotanats qui pitjor es facin el menjamerda. Car viure amb mones religioses, viure amb xerraires de qui les escumes i bromeres que els ragen de la boca enverinen la quitxalla, és quelcom massa difícil d’encobeir per a algú amb dos dits de seny. No n’hi ha prou amb aporrinar-los sense pietat, cal anar-hi de sotamà i etzibar-los entre nítols el xifarot. Aquest Claudi Formiga és doncs un subversiu, hum! N’Hèrcules, amb ulls oscil·latoris d’aràcnid, guaita al voltant no fos cas que endevinés qui és aquell Formiga qui escriu aquelles barbaritas. Es fixa en el més desvalgut dels presents. Un matemàtic segurament marieta: tumbagues i d’altres bagatel·les i collarets de peltre, oricalc i tombac li pengen pertot. I va vestit de rosa, amb sedes i setins. “Hora de repartir mastegots a tort i a dret”, es diu n’Hèrcules, i s’aixeca del seient. Tret que en aquell instant puja a l’escenari la tieta Túl·lia, disfressada de peix gros, amb escates que col·lideixen i retrunyen com ferralla que hom mogués a cops de pala. “Aquesta fembra la conec”, es diu. I ara es grata la clepsa en la foscor del darrer reng del teatret, el dits a la clepsa els imaginaris pollegons del rasclet que li remogui el cervell. Ah, la dona del manyà al qual foté banyes tot aquell estiu! La tieta Túl·lia, sí: la qui escrivia poemes al llit. El grassonet manyà Evarist ambtant escoltant òpera a la cambra del costat. N’Hèrcules de Lleida tornant a sortir al carrer per la finestra, amb el virot penjant, el xerigot rajant, anant-se’n corrent a casa a rentar-s’ho, car qui sap amb quants d’altres no fotia banyes al seu home aquella tia Túl·lia. “Si ets un mascle beta, i la teua dona és una femella alfa, les banyes no te les treu ningú”, va sentir que ella li deia al seu melòman d’home un vespre on al llit matrimonial n’Hèrcules furgava entre les gires dels coixins, no fos cas que s’hi trobés cap nap o almenys centimet amagat. Ara se n’adona: el melòman és el matemàtic marieta. Ja no deu fer de manyà. Tots ens hem retirats de la feina que fèiem. Tots ens hem fets vells i menja-sopes. I ara a matar de fàstic els darrers instants que com esglaons gastats ens han tocats d’anar baixant. Hi ha nits on no t’hi trobes. Abaltit, brandant desmenjadament el cap, com qui no hi entén re o hi entén massa, n’Hèrcules fot el camp. Ara, sense pensar-hi, sense neguit, troba l’eixida del barri xinès. La tèrbola urbs el rep amb odi: llums d’automòbils, agressives sorollades, fems de bèsties, fums d’estossec. Un full volant li espetega a la cara. “Vindreu a Matar El Proper Déu...? Una obra nova d’en Claudi Formiga”, hi diu, afegeix: “–El protagonista és un rei molt magnànim; al seu reialme molt benèfic, obsequia tothom justament amb el que volen; tots els qui gosen (en general els més menjamerda, doncs), vénen a demanar-li favors – els obtenen, és clar, i llavors se’n tornen, i han de caminar per un corredor fosquet, i cauen per un foradet: és el pou del mai més. El rei és un amic de la gresca i la ironia. “I ara doncs això és el que rei molt antropòfil ha manat: “Tota aquella purrialla de gent de dreta: de guerretes i de banderetes i de paradetes militars, de tancs, d’avions, tots els porucs de merda armats fins a la coroneta, tots els dretans cafits i corcats de cobejances i de possessions, i d’enveges i de privilegis, i de proteccions armades perquè són uns lladres assassins... Tots els militars actuals o potencials, doncs, el rei els envia armats al circ on n’ha penjat un de ben tip dalt al pal de Cucanya, i ara els altres, els quals no ha deixat menjar durant un mes, s’han de barallar, d’entrematar perquè només en romangui un, el guanyador, qui llavors es podrà cruspir, rostit o de viu en viu, el tip penjat al pal. “Els capellans el rei els ha fets penjar cap per avall i els ha fet que hom els embotifarrés el cul amb un de llurs llibres dogmàtics plens d’horror, alcorans, bíblies, qualsevol merda d’aqueixes, i ara han d’anar petant-se fins que llur llibre toqui el cel: el sostre, el qual és clar cada vegada és més alt, inabastable; no el tocaran mai; així es com han tractada la gent, no permetent-los d’arribar a la igualtat, dient-los que algun dia ja tocaran el cel; que quan arribin al cel, ja els tocarà! “I a aqueixos qui volen abassegar els beneficis, els empresaris, els grans milionaris, a aqueixos els ha fet treure els ulls, les orelles, el nas, els llavis, les mans, els peus... els ha fets capar... els ha fets trencar les ferramentes... i els ha fets enviar que vagin així pel món, exactament com fins ara han volguts ells que hi vagin, durant tots aquests anys i panys, tothom altri. “Als qui no no permeten els altres de fer voluntaris afolls, hom els ha tancats en ergàstuls i masmorres i els ha cosits al cul un gos o un rat rabiós... o els els ha fets empassar pel coll o per qualsevol altre orifici... i au, que els destrueixin part de dins, car així és com se sent qui no vol que li creixi un fetus rabiós a les entranyes, i aquells malparits així volien que patís qui el tenia i no li era permès de llevar-se’l. “Aquells qui volien la pena de mort per als qui no eren de llur condició, també obtenen de part del rei boníssim el que tant volen i desitgen: tancats i engarjolats, amb argolles a coll i cormes a peus i punys que hom va estrenyent una mica més cada dia que passa, i cada dia també hom els estreba una mica de pell, hom els va escorxant tireta a tireta, car així és com es trobava el condemnat qui esperava que hom el matés, cada dia tancat i patint horriblement, i com a única sortida a l’angoixa la d’ésser assassinat fredament...” N’Hèrcules ja en té prou. Rebrega el paper i el llença a la claveguera. I es promet de trobar aquell Formiga, el qual deu anar pel món amb pseudònim, i fer-li la pell. Aquell clandestí és massa perillós. La tieta Túl·lia li revelarà on rau... Ara corr cap al teatret... té por de fer tard... té por de no saber trobar-lo més... té por d’ensopegar amb cap llamborda descol·locada i rompre’s el clatell... té por... té por de no arribar tampoc enlloc.

amb embranzida nova

La por el pitjor enemic. Molt religiós abans, perdut en les disbauxes de les misses on, perquè ens entrés més franca la veritat, de pèl a pèl ens despullàvem, homes, dones i els altres, i cardàvem, els tres o quatre gèneres, indiscriminadament, ara tanmateix, després de tants d’anys doncs sense profit, i tampoc no trobant satisfacció en la dissolució i els vicis, esdevingut doncs disbauxaire penitent i penedit, m’he tornat molt reservat, i alhora un molt reservat estudiant de nits; esdevinc, amb l’estudi assidu, de neteja-canfelips que no era, a infermer que no sóc; i ara revinc a casa de matinada amb el contraban a les butxaques de certs nòduls defectuosos que arrenc als malalts dels dos o tres o quatre gèneres, sempre, en llur disminució, embarassats d’ensenyar-me’ls quan els dic que m’ensenyin on els fa mal; els suren, els nòduls, com alimares de joia, miratge en el desert de llur emaciada pell, palmeres, aus de pas i rocs i roques al voltant dels estanys de la corrompuda limfa esclatada d’ençà dels nòduls lloques, covarots; fet cap a casa, abans d’anar a dormir, i ja deuen ésser tres quarts de nou del matí, faig saltironar en oli d’oliva a la paella els nòduls cancerosos de limfàtic grumoll, i en faig un bon sofregit amb allò que s’escau que tinc més a l’abast (un nap, una safranòria, una ceba, una xirivia, tant se val) i bons que són, la qüestió. Guillotines i escapçaments, i catàrtiques diatribes tinc amb els vegetals condemnats, tot i que ells rai: han vists morir els companys de rebost i sabien que la meua justícia despietada se’ls abatria, i d’hora pus tost que no a tard; mes els nòduls, innocents, carallots! Ah, els nòduls, llur horror malaltissa quan se n’adonen que els pispava i me’ls desava a les butxaques i me’ls enduia a caseta no pas per a covar’ls i fer’ls brollar de la closca membranosa i llavors fer’ls créixer, monstres secrets i gomboldats, ans per a capolar’ls i fregir’ls, ah, l’horror malaltissa, com dic! Ah, les experiències de debò vitriòliques que ara travessen com ordalies de maleït extrem, i com s’escridassen, com xanguet esbojarrat cuit de viu en viu! Mes no m’hi estendré. Nodrit de nòduls cancerosos fins que no m’expulsen també de l’hospital, el cas és que sóc a la vorera, capcot, amb les butxaques només plenes de borra eixarreïda pels suquets d’òlim els nòduls, i una veu d’autoritat m’atura en sec. Esfereït segurament, aixec els ulls i veig, nua i armada, l’urbana. Els seus mugrons em punxen les ninetes. No m’han acollonit prou mare, àvies, monges i infermeres, ara m’han d’acollonir les guàrdies ciutadanes! Impulsiu, vull fer trits aquells mucrons de mugrons, mes l’embranzida se m’estronca i per comptes m’arrenc a estrebades borrissol del pit. La porra de l’urbana gens urbanament s’abat damunt mes banyes, se m’abat com qui em llossés el front amb rude martell de boteruda enclusa, i m’enfonsa lleugerament el crani cap al pinyol glabre que al meu poble en diem “cervell” i que em sembla que només serveix per a concebre Atenes i d’altres deesses també armades, mes no pas gens nues, ans déunhidoneret lo cuirassades! La nuesa li escurça caritativament les armes. En semblar més curtes, no em faran tant de mal. Me’n feien, tanmateix. Probablement no tant com me n’haurien fet si m’haguessin feta l’impressió que eren més ferotges, mes... etc. Se m’enduia ara, maduret, el meu cervell nespra, a l’ergàstul. Sense presses em passen part damunt mants companys de llorda cel·la. Una cel·la minúscula on tanmateix hi cabem nusos i nusos de criminals ben grassos. Al terra hi ha claus que amb les mans nues clavem a les parets perquè quan vulguem repenjar’ns-hi també ens encetin i torturin. Sempre cercant el plaer. Sense canfelip, hem de pixar i cagar cascú en boca d’altri. Tot s’aprofita, com a casa, com al seminari, com a l’hospital, com a l’exèrcit; per què voldries que la presó fos cap excepció? Si no volem trempar gaire, ens hi clavem un clau. Hi ha una aixeta a un racó; hi raja si la descargoles cintes de diferents materials, setí, tul, etc. El cul em fa mal. Rere el vidre, un visitant. Té un crani perfectament esfèric, mai martellejat ni llossat. Qui se’n fia doncs! No li respondré ni mot. Em clavaré a la llengua un clau, dos, tres, més. Els meus llavis, paràgraf perquè hi càpiguin només els claus de l’admiració. Dempeus semblaré un clau, recte, puntual, primmirat. Qui em toqui es punxarà de debò. Potser es cremarà, car per via de febre faré cada clau prou roent. Tàctil abstracció que se m’enduu en somni i d’on no he sentit, lluny, ni mot dit pel seriós visitant. Em trauré el clau d’una orella. Diu: teoremes de carn en categories minerals. Dic: què? Diu: idees de con truncat, i llavors intercís. Dic: parleu de quòndam les safranòries i xirivies qui, cilíndriques i còniques, d’antuvi escapçava, i llavors de mig a mig tolia? Mes aquell discurs era segurament massa llarg per al visitant. Quan m’havia tret un dels claus de l’ull dret, amb tenesmes rai me n’adonava que rere el vidre no hi havia ningú. Que rere el vidre hi havia el quadre gonorreic d’una sabateria buida: tota feta de ruïnes i sabates depredades, i això, damunt, envernissat per qualque terrible esllavissada porpra – tot era porpra: el que pixaves, el que escopinaves, el que inundava el paisatge; adu la llostre insinuació del laberint era porpra. Eixint a cremadent del laberint, agafava fred. Les butxaques del roquet o balandram que em vestia la tremolenca nuesa se m’enduien les mans en espiral, com vòrtex que me les dividís sens atur. Espermes em sortien del nas, espermes d’on es regeneraven un seguici de minúscules festejadores criatures qui llavors es posaven a explorar’m la carcassa i a rosegar-me-la com estercoraris de qui l’irremeiable antiguitat ans immensa solitud els fes recar els relliscosos ans impertorbables ectoplasmes d’on xuclaven suara, es rabejaren adés. Ja dic que se m’hi ficaven joiosos a rostar’m, els ninotets famèlics, mes era evident que les fèrtils boires de la memòria on els crits se’ls enfonsaven fins al moll de la reminiscència dolça de bruscs ans francs ans sublims orgasmes, els tornaven ara i adés prou lúcids perquè aturessin de mastegar’m. Sóc un nòdul cancerós, i ells eteris escamots de ben gomboldats, estimats per tot el poble, allerats, salvadors de la pàtria. Cantaven els Segadors en llurs idiomes particulars, en moltes de llengües doncs, i tot era meravellós, emocionant; senties els Segadors en ucraïnès, en lituà, en hongarès, en patuès, en hindustànic, què em sé; molts de morts per la llibertat de la pàtria eren ara honorats en tot el territori del meu cos que es degradava ràpidament, esdevenia precari, la salut mental se li fonia en rares transluciditats, la vivesa d’antanyasses garranyics d’artritis l’enferritjaven... El to de la meua veu poliglota esgarrapava’m la llicorella del cor, i, davant, les hectàrees em traïen: serpentines, es cargolaven en grops com més avançava més indesxifrables. El zel tanmateix de surar cap on fos, em feia agafar al cercapous de l’escandall que em mesurava les pregoneses; seguint amunt el coble, comptava atènyer la bastida que era arnot de la meua corcada desferra. Amb grunys i tendons, em deia, hi seré. Llas, les mateixes instruccions (hi seràs, hi seràs) m’atenyeren l’enteniment encar un mes més tard. I no m’havia mogut de lloc. Tornà l’estiu, i amb ell el fenomen, prou irònic, del consuet ultimàtum: o vida (malson que et trenca el somni), o les columnes dels estrenus escamots qui confegien frases d’èxit i eufòria en òrbites de simposis no gens fats ni dubtosos, ans ballarucaires i barrilaires, i queixuts i queixaluts rai (just com les rucs animadores a l’hospital). Tot anava esdevenint una mica més indistint i incoherent. Veterà de provades receptes, em ditejava els nòduls i se’m feia la boca aigua. De debò et vols tornar a nodrir de llúpies, que em dic, perplex. Els metges et condemnaren a mort fa deu anys. I vet ací que per qualque miracle (i sobretot perquè t’escapolires de l’hospital segurament, i de sobte no t’atenyeren pus les nosocomials pestilències), vet ací, insisteixc, que encar cueges, sortós malparit, la bolla! Torna’t iatrofòbic i potser viuràs per sempre. No tornis mai més vora els caníbals, i no et condemnaran doncs a bullir en llurs calderes quirúrgiques entre regalimosos ganivets mal esmolats de típics cirurgians boigs. Encar ets viu; amb prou feines, mes cert que et veus millor ara les orelles que no te les veies fa deu anys, llavors enfonsat, empantanegat, acollonit a mort, escaguissadament leri-leri al caire escabrós. Ah, massa sòbries disbauxes de les criatures qui us se’m mengeu! Mengeu’s-em per graus més alentits la coriàcia disfressa, ha-hà! Epigramàtic, m’estic, com qui es baralla amb si mateix, mastegotejant: entomeu aquest pinyac radical, chor angoixat; no em vantareu mai més el primet que sóc de pell; car ara vinc amb cuirassa d’armat! El ramat de rosegadors detritívors qui ominosament i densa se’m convocaven damunt, rebia doncs de valent. He entrat com ocellot amb prou feines salvat del quitrà a cal cerveser. Els xibius nocturns són d’allò pus aptes a les implicacions. Agressiu, m’he posat a escurar’m els racons més llostres del carbassot. Ara me n’adonava: havia començat de tindre més por que ja no tenia, perquè les sonses atiadores a l’hospital m’havien dit: contra el càncer, la por el pitjor enemic; es veu que fins ara no ho havia entès prou bé! “La por, l’enemic del càncer”, em decebia interpretant, capdecony qui sóc. Mes no; ara em deia: eh? la bona manera d’analitzar el sentit de l’injunció o l’engrescada que t’etzibaven les males putes de la bata llorda de sangs i limfes i d’altres merdes potser que fos pus tost: “la por, l’enemic del cos qui lluita contra l’invasor”, l’invasor de la pàtria del cos! Vaig eixir del laberint dels alcohols amb embranzida nova. Sense por, què faràs? Probablement, em dic, un vaitot.