l'Home-Roure

L’Home-Roure No devia fer pas una setmana que dormíem plegats, quan la meua dona (aleshores encar la meua pus recent aimada) tingué un somni que al capdavall havia d’impressionar-la bontròs… Aital com m’ho aniria contant més tard força de vegades... ja casadots... i a estones de gràcia, quan més radiant, agraïdeta, emocionada, amb els ulls mullats d’urc molt tendre te la trobaves... es veu que: m’hi havia vist, al seu somni epocal... règiament jagut, immòbil, aitan avinent i bemparit com una estàtua renaixentista de pedra-marbre — febrida asaltament i amb destra cura... I es veu que: va veure que, del bell mig del ventre, em creixia un arbre esponerós, enorme, indeturable, conqueridor de la volta del cel... Part davall, ella s’hi arrecerava com un moixonet reconegut i feliç... Al començament, és clar, pas que en fiu gaire cas... Vaig descartar l’aparició faceciosament, bo i prenent-la per la manifestació inconscient d’un reconeixement implícit de la meua molt durable força sexual — aleshores, ça-enrere, ja ben incansablement palesa, fefaent... Ves, un arbre majestàtic qui em creix, poderós, del ventre, i qui, esponerós, llença les branques clafertes de fulles als quatre vents d’una volta celest força suggestiva de la volta uterina…? Noia, si us plau... la imatge, fet i fet, és evident. Tanmateix, al cap de no gaires jorns, la idea em neguitejava, el cap me n’era feixuc, se me n’enfosquia el visatge, si hi cavil·lava gaire... la façana del cos esdevinguda tota seriosa, de circumstàncies... Tot de sobte, doncs, pensant-hi, i burxant-hi, semblava recordar d’altres temps on, efectivament, era hagut arbre — roure fosc i capaç, ben cert... A poc a poc, allò ja no era doncs cap repapieig il·lusionat i falaguer — amb el cercapous esmolat de la remembrança reeixia en l’escorcoll... pouava ans escandallava per les pregoneses de la memòria... i nous, com ara hipnagògics, gaiatells al cresp de l’oceà ondulat de la meua altra vida esdevenien concrets... Ara sabia on agafar’m, com en bol·lard d’ardida, empedreïda, fusta... Com d’altres creuen que en vides anteriors foren personatges coneguts, i d’altres temen encara de no esdevindre, un camí morts, com a càstig, sinó qualque mena d’animalot inferior — un gos, o una cuca efímera, per exemple — jo acabava de convèncer’m que abans només havia tinguda una vida, i que després només en tindria una altra, la qual fóra, com aquell qui diu, una continuació de la primera... amb aquesta present just d’interludi innocu, o en tot cas insignificant, jatsia que certament una mica romancer, llong, i romeguera, enutjós... Al fons més íntim del pinyol, tots els catalans ens sabem arbres... Oidà... Ara em tornaven a l’esment els inventius jorns de la infantesa, quan amb mos germans triàvem arbres dels quals esdevindre’n, nós, cascun de naltres, l’ànima... L’individu amb cames esdevingut per a mil anys més l’individu amb rels... a veure passar-hi els núvols i els aeròlits i les històries... com viva esfinx... “Qui voldries ésser, mort, tu, en Domènec?” “Jo una moixera de guilla, amb tot d’ocells negres lluents dels quatre cantons de l’univers bo i contant-me’n de bones... I tu n’Iu...?” “Un roure, un roure!” Amunt i avall pels prats... anant d’escorça a escorça... opípars cabassos de bones idees d’aqueixes... la pell d’elefant dels faigs... quins corcs ni banyarriquers no fan companyia als sanguinyols... a quins caus ni estroncanys fan niu cargolets i mallerengues... idea d’infant català... quan hom es mori, això rai, que sigui cerimonialment sebollit en bon indret, cementiri net i reverit, on, al damunt de la despulla, un plançó de futur arbre esponerós hi hagi a créixer... i que eix arbre es digui ja d’empertostemps amb el nom de qui íntimament l’anima... que es digui Domènec Oblit, que es digui Guerau Oblit, que es digui com jo... Que dugui aquest arbre mon nom... car prou serem el mateix. I si mai l’arbre perís... “I si mai l’arbre perís, n’Iu, què llavors?” “Això rai, en Guerau, sant tornem-hi... l’ànima prou roman... l’arbre mort és escorça del cadàver qui creixia... i ara és encar més bon adob per al nou plançó qui indefugiblement hi serà plantat pels bons catalans... nostres descendents... d’amor filial xops... car... altrament... per què altre criaríem...?” Centúries eternes endins, cada català perennement recordat, arbre magnífic... ginkgo, abudicre, figuera... i els vius, oi, cavà...? prou respirant-ne els benifets... I somiàvem testaments on la clàusula principal fos la tria de l’arbre on hom voldria continuar la vida... Tots els catalans... arbres... mes ara recordava que d’altres nacions... les més arrelades segurament... els rabassaires... els primitius encar no gaire enverinats pel deliri obtús, autodestructiu, de la civilització... O quelcom d’arquetípic, arrelat a l’ànima... l’humà escarificat, marcat, per la idea que ve de l’arbre i que prou hi tornarà... Vora l’hospital, hi veig certs arbres dedicats a voluntaris qui periren de vells – gent retirada qui vingué a fer-hi voluntariat... i ara reben per memòria una plaqueta al peu d’un arbre dels voltants de l’hospital... Ho he vist també en escoles – per a qualque mestra qui es retirava o moria malalta – i així hom l’honorava, dedicant-li un arbre, agraint-li el servei... I hi ha el líric llatí Properci... Entre les seues elegies... “Sols (l’aimada) se’n recordés de no plantificar’m a cap cementiri fressat, on massa de gamarussos i xibecs hi vinguessin a badoquejar ni a borinotejar... No; que m’emboliqui amunt, a la terra on les rels del roure rauen, solitari, entre rocs... amb la serp i el llangardaix, i el cargol endormiscat... I el liquen i la molsa, i el niu de l’ocellet... Anònim, o esmentat només per llurs veus i les d’ella, enyorosa... I el nom de l’arbre i el meu serà el mateix... lluny dels ulls lleganyosos del xurriburri pec qui va passant, pudent, part de per baix...” Hi ha, típicament, un altre fi elegíac... en Thomas Browne, anglès... ah... that we might procreate like trees without conjunction...! “Feliç fóra que ens poguéssim reproduir com els arbres, sens que ens calgués endollar’ns-la...” ni endinyar’ns-la entre llordes secrecions... I la melangiosa na Jean Rhys, de nació gal·lesa empeltada dels enyors avials de la màgica negror tropical... if you are buried under a flamboyant tree... your soul is lifted up when it flowers... everybody wants that... “Tothom vol que la seua ànima s’elevi, per xo cal que hom et sebolleixi dejús un arbre d’aquells qui semblen flamejar quan floreixen...” No solament els catalans, doncs... Potser tots els humans qui no oblidaven pas les arrels recorden ara que adés foren benauradament arbres... i que cap a l’arbre sortosament tendeixen... cap a l’estadi superior de vida... No és pas que tingui re, o en tot cas gran cosa, contra els animals, i assenyaladament els altres mamífers... posats a escollir, segurament que escollia d’ésser’n molts d’altres abans que ésser l’animal humanal... ara, tots plegats tristament ventissos... un mer buf i... Ara, però, tampoc no cal que hom ens pugi a cavall amb teories carallots... pas que em feia re d’ésser un ruc... ara, entre un ruc normal i un home (o dona fins i tot) normal..., és més ruc el ruc que no pas l’home... així que... i exactament el mateix amb qualsevol altre mamífer... veig mamífers morts pertot arreu... i de les capdeconyades més impressionants... en llur poc pesquis... veig esquirols caure de branques constantment... i no cal dir si són degenerats els gossos... sens respecte per a re... ara no me’n record pas com eren quan eren llops... mes a l’hora present, déu-n’hi-doneret, pobrissons, el curt de gambals...! Els ocells (primer perquè fa molts més de milers d’anys que viuen que no els mamífers, i en acabat per llur intel·ligència innata, sobretot en alguns) ja m’alten fort pus... m’atrauen... m’abelliria pus d’ésser’n que no pas... allò altre. I si m’he de creure “intuïció”... diria que posava messions per les dels ocells abans que no les dels mamífers... així que menys cagarel·la, nois... ésser viu és viure a la viu-viu... i això tant si ets un llimac com una eruga, com cap virus, com cap girafota o elefantot... I no cal dir cap misèrrim humà, llas...! Cert que hi ha certs... verms... troglodítics (qui en forat entren)... corcs de corquims capriciosos... qui... com cuquets de cementiri qui per bolla s’escauen de trast en trast d’escriure damunt les cendres del nínxol qualque lletra més o menys entenedora... cert que potser se’ls empeltava part de la saba sàvia... i llavors... si de lletres reïxen a etzibar’n més d’una de reguitzell... ah, vós, el poema...! Mes ara, com dic, tan capficat... amb aquesta qüestió cabdal... m’havia pansit bontròs... Ja no em creixia re... la dona, jaquida de banda, segurament cercant creixences enjondre... fotent-me banyes com cal... i jo esfullant capítols de la meua inútil vida d’home... els voravius de l’enteniment molt sensitius... car, em deia, oital...! cert és que gairebé sempre m’havia captingut com a arbre... A casa de mos pares tostemps hi havíem tinguda minyona; els anys que se’m desvetllà encar més ferotgement el sexe, cap als set o els vuit, en tinguérem una qui... era ara... com aquell qui diu “reformada”... car... havia estada barjaula professional — no pas en una vida anterior; en una etapa anterior d’aquella mateixa vida on esdevenia minyona de ca nostra, vull dir... Doncs bé, tant se val, aquella nit on mos pares eren fora de casa, de festa, a un sopar gremial, i doncs la minyona se’m ficà al llit i començà de tocar’m l’atzeb amb el cuir lluent i finet de les seues mans benavesades... no em moguí gens. Ni molla. Suportí com l’arbre tot toqueig en estoic, heroic, codolenc, silenci... i, quan ella se’m rebregava els pèls eriçats del cony als grops mesells del tronc aspre de la cuixa... i finalment se m’escorria damunt... jo m’havia escorregut com l’arbre es desempallega de les fulles — cluc, impàvid, sens cap ai... sense ni un tremolí, ni mal de cor, ni recança — ple de temps, ple de seny, ple de la plenitud de l’eixexistir estireganyat i quiet — servant d’empertostemps aquesta mateixa ganyota petrificada... Això rai, generacions gairebé incomptables de bandarres de totes les espècies animals, àdhuc les extingides... les molt fugisserament vigents... i llavors les encara no pas catalogades... havien prou vingudes a gratar-se’m les llepissoses, calapetenques genives de part davall a l’escorça soferta... i aitampoc mai no n’havia dit pas res — endurador, entomaire... arbre durador qui n’ha vistes de totes les colors... els focs dels conys no pas els pus temibles ni redubtables, ca! Mon inicial festeig... Encar massa barroeret amb les femelles... Me li agenollava a la vora... me’n record que li estava dient: No saps pas, noia, com la llibertat és meravellosa, i sobretot la llibertat principal, que és la llibertat de moviment...! Havia tornat a la vila esmarrida... on, de jove, tothom amb por que l’armat no el suprimís de trascantó... l’esmorteïment incobeïble... n’havia fotut el camp molt múrriament... l’angoixa... sòlida... tothom hi anava engavanyat, encarcarat, passant escanyadament entre parets, arrupit, geperut... Mes llavors... darrerement... arribaren els d’esquerra republicana i enderrocaren tots els murs... i ara tot hi era ample i arbrat... pels viaranys, entre els arbres fruiters, comunicàvem a lloure entre carretera i carretera... No hi havia límits... Tot hi era net. I ningú no robava les peres del veí, ni les ametlles, ni les nespres, les cireretes, les magranes... res... Al contrari, sense parets, sabíem què pertanyia a qui: i sabíem que a qui pertangués això o allò... a ell li pertanyia de netejar-ho, i per ço que, sense parets, tothom podia veure si el seu tros era net o brut... tothom se’l captenia net d’allò més... Dementre que abans... aneu a sàpiguer quines brutícies i quines vergonyes no s’hi amagaven... ecs... rere les altes parets coronades amb vidres romputs... i les imatges rònegues, ratades, de les fastigoses ídoles religioses i estatals als vitralls i vidres asclats... Me li havia agenollat a la vora... un bri massa líric doncs... dementre que ella xuclava un marrofí sucat al seu cafè, i semblava que ni m’escoltava... llavors aparegué el cambrer, un personatge repugnant, molt mitjamerda, ca, ultracuidat... i li digué, en incomprensible estranger, si l’agenollat l’emprenyava, que m’ostaven... que em fotrien fora a cops d’escombra... i fou aleshores on, per a despitar’l, aquell cambrer d’ungles, posat i cara repel·lents... na Marcel·la s’aixecà, m’aixecà de part de per de terra... i em petonejà, burxant-me llongament amb la llengua, als ulls de tothom... Alguns dels presents, entre els més bonhomiosos, aplaudiren i tot... Caiguí de cul, mig faceciosament... i les rialles guanyaren en intensitat. “Renoi, em jaquies aitan taral·lirotet que... si caic no caic...”, fiu, fotent-me l’inestable... “Parla sense por, gamarús! Les parets ja no hi són, les paraules ja no viatgen encaixonades; ningú no et sent sinó qui t’escolta...!” “Però m’escoltes tu...?” “Només si som al remull...” “Vols dir ben ruixada, o quan plou sense mesura...?” “Benaurança de l’aigua. Saps què? Vés, rem-me de l’estatger el vestit de banyar’m... Anirem a la piscina.” D’antuvi no escatia a quin estatger volia que li anés a rembre la indumentària per al remull... Guaití els lleixams dels voltants... N’hi havia per als gots, i les tasses, i els platerets... per a les ampolles de les begudes... Érem a un cafè d’una certa antiguitat, amb miralls rere els prestatges, d’on que semblés que d’estatgers, i atuells damunt, n’hi hagués més que no n’hi havien i tot... Mes en acabat me n’adoní que enllà de les vidrieres dels aparadors, enjondre... al parc... en un dels arbres més amples... un roure magnífic... s’hi dibuixava una porta... Una porta amb un espiell en forma de vaixell: un zodíac. M’hi atrací per viaranys... viaranys nets àdhuc de la pols... la pols ben escombrada cap a les voretes dels caminois..., que incrementés la fertilitat de la terra on els arbres s’arrelaven... i, arribat davant el tronc molt ample... en obrir la porta... dins l’arbre, hi havia una fonteta de translúcides goges rialleres... “Tornes a casa...” deien... i m’hi trobava tan bé...! Fins que una goja estossegava... emmalaltia... i totes feien visatge preocupat... aleshores s’esfumaren... la fonteta només rajava ara un escatilós rajolí... gairebé estroncada... llavors, rere la fonteta, ah..., ara me’n recordava... totes les foteses que hi ha dins les casetes de les platges... Un rebostet adient d’allò pus... I, als prestatgets, entre ulleres de submarinista, sabates d’ànec, ampolles amb olis de tornar’t bru... barrets de goma, ulleres de Solell... etc... hi penjava el seu vestidet molt esquifit de banyar’s... el prenguí amb dues ungletes i n’ensumí la delicioseta sentor... Mes, en acabat, ja ho veus tu, quin paper de ruc...! Quan, tornant al cafè, amb el meu (el seu) vestit de banyar-s’hi, ella ja havia fugit... Potser, ensumant... ensumant... havia trigat massa... i ara ella ja havia anat per altre... molt comprensivament... Àdhuc els clients semblaven ésser tots canviats dels de la setmana passada... on ella m’havia petonejat tan afectuosament i extremada... I... d’esportista valent... Llavors... ran d’una altra esgarrifosa victòria nostra, teníem la baixúrria inevitable dels periodistes de televisió escarbotant pel vestuari... a demanar’ns tota mena de xaronades i llocs comuns... S’escaigué que alhora que enfocava el vult umflat d’un company meu de l’equip, qui (a l’inrevés meu, qui mai no em denyí a fer’ls cap cas) s’avenia (ell) a respondre bonhomiosament bajanada per bajanada i futilesa per futilesa, la càmera de l’estació més guaitada, per l’equivocació o la mala intenció de l’encarregat del programa... s’escaigué, dic, malauradament, que romangués durant el temps interminable de tres segons bo i rabejant-se amb el segon pla molt nítid del meu cos nu completament… Havia eixit de la dutxa i m’eixugava l’esquena d’esme... i doncs, tothom pogué albirar com era construït ni dolat... els grops i renossos... estarlocs, rastans... xilema, fel·logen... no solament part de pit i cuixa, doncs... ans dels bonys de la pebrotada i tot... un ferri colló enorme, l’esquerre, gairebé em tapava la rel bàsica, immensa, per on m’ix la saba reproductriu... aquella malformació... un petit ronyac... pas que n’hi havia per a tant... car... Collons, fills meus, quin aldarull no es muntà ulteriorment! Tothom demanava raons a tothom... Els colltorts i els fanocs... maleïda fauna d’excrescència verinosa que caldria doncs esporgar de mantinent i fer’n ja esventades cendres... n’aixecaven de pronòstic — llavors, com a contesta, cascú sortia a afegir-hi la seua... monstruositat... obscenitat... contranatural... absurditats... peudebancades sense solta ni volta... En canvi, jo mai no badí llavis. Per què…? Aitanta de maror per un mer estroncany del meu altrament formós brancam ubic...! Allò nogensmenys durà mesos. Gernacions de femelles de totes les generacions, ara doncs, sabien on havien d’atansar’s a l’arbre silenciós — a quin indret justament els fóra de més bo venir a refregar’s… I jo me les guaitava, impertèrrit, sense somriure, ert... Com ara sotj, fit a fit... adés la meua dona, adés sa germana, adés llurs amigues... Xerraires, xafarderes... amb deler, delit, de rebregar llurs conys encesos... I mai no dic que em sàpigui greu, car les veig com moixons eteris amb poca d’història, al capdavall amb poca de vida, per a la meua impassibilitat introntollablement secular... Les estatj un instant necessari com ahir estatgí llurs mares i padrines — i demà estatjaré llur filles, llurs nétes — molt pòstumament, aitambé llurs molt estranyes epígones... I tot m’hi cap i res no em pesa gens... La meua dura matèria feta per als mil·lennis... els eons... Al prim rebombori idèntic de niades molt lleus qui se substitueixen a ritmes altrament d’allò més eixelebrats i lleugers, conserv, resignat, el mateix muscleig que, a les pampallugues de llurs ulls enlluernats pel llampec dels dies, apar per sempre paralitzat... A llurs orgasmes multitudinaris i rabents, ves, què hi farem, és clar, la meua ganyota displicent tothora serveix... Jo només m’escorc, molt parsimoniós, cada vegada que un altre any s’ha escolat... I mai no em moc, i àdhuc em deleixc a no moure’m. “Car tard o d’hora totes m’hi vindreu fugisserament a pondre...” Això els dic si em repten perquè totjorn procrastín — és a dir, em refús d’acceptar’n l’enfeinada fal·làcia — o me n’estic de reconèixer que mai no calgui la realització concreta de qualsevol acte per a elles tothora peremptori... “Ja us n’he donades prou, d’indicacions: el meu ritme vital i els vostres no es coordinen, ve-t’ho ací que us sembli allò que no és — que no us em moc, quan, de fet, sou vosaltres qui us aboqueu a la mort vertiginosament — sense aturar-vos a pensar envers on, fet i fet, us enfileu...” Això els dic — únicament, sense paraules... com una fusta... I ací romanc, on m’he jurat solemnement, amb tot el deny noble de l’arbre, de mai més no bellugar’m... o fer-ho exclusivament quan és del tot imprescindible — pausadament, belleu anyal, a tall de roure molt ample i xalest i senyorívol… Car m’he feta la resolució inapel·lable de tornar a esdevenir’n un altre... I amb cap esca esvalotada, ridículament pobra i humana, no em desplaçareu pas la soca ben arrelada d’aquest determini... Bec a pleret del centre de la Terra, dementre que visc del record... i, promès a l’arbre, haig d’afegir que ja gairebé me n’enyor i en saliv, de les renovellades vicissituds que m’esperen, incopsablement majestàtiques — a escala d’arbre... Som-hi, som-hi, segon a segon... plom fos, degoteig il·limitat, suara, per malconsell, ivarçós i esbojarrat, adés vitalment calm, aviat de bell nou habitívol, com cal, arbrós, arbrat, arbrenc, d’arbre... Ni cuca ni persona — arbre. Sempre en fui, sempre n’haig d’ésser, mil·lenari, gairebé infinit, a pleret-pleret, amb les dones de totes les espècies a gratar-se’m, eternament — eternament a gratar-se’m... Res de sexual... No pas com qui, mascle, es carda nafres d’arbre... o ja estàtues, com aquell vescós lúbric d’en Browne... that lecher that carnalled with a statue... in his spintrian recreations... No pas doncs un altre Neró fantàstic qui, a la llum guspirejant o espintriana dels incendis, viola, part d’esfínter culer, estàtues... Res així, res d’això... al contrari... calm, fred... sens passions ni estacions... car... el foc espintrià de les passions... hi ha quelcom de pus ridícul...? Arbre ambrat... arbre sílex... arbre vaire... geomètricament vitrificat... arbre fòssil... encar hi sóc, encar... Bellíssim. Suau. Bisbètic. Olisbe vitrificat, polit, febrit, eburni... Relíquia molt colta... per als conys més selectes... No, tant se val... Únic, arrelat, dur... bo i guaitant-m’ho, ulls clucs, part d’ensús, sempre de més endalt, gens commogut, impertorbable, fins atènyer el cim del capdamunt — des del tron, doncs... Déu-arbre, jo, naltres, bosc diví, ja vinc, sense moure’m, ja vinc, immòbil — sense haver fet ni un pas, ni us gest... tothora la mateixa ganyota fossilitzada que em coneixeu i prou — només aqueix muscleig paralitzat d’empertostemps. Sobrat amb un no-res aquest interludi infame d’entitat amb potes, i... com aquell qui diu, ei, ja hi sóc...! car... vida d’home, vida d’ens blàtid... d’escarbat qui nou... i pon ous paràsits... merdeta tanmateix d’instant carrincló... en l’eternitat tot-abassegadora de l’espai-temps… això negligible rai... qui en fa cap cas? Som-hi, doncs. Oidà, amplíssim, ací us vinc... creixent... horitzó... Horitzó... inevitable. Ulleu-me, efímers, i estavelleu-vos-m’hi, miops. Jo rai. Ni em moc.

l'Home-Roure

L’Home-Roure No devia fer pas una setmana que dormíem plegats, quan la meua dona (aleshores encar la meua pus recent aimada) tingué un somni que al capdavall havia d’impressionar-la bontròs… Aital com m’ho aniria contant més tard força de vegades... ja casadots... i a estones de gràcia, quan més radiant, agraïdeta, emocionada, amb els ulls mullats d’urc molt tendre te la trobaves... es veu que: m’hi havia vist, al seu somni epocal... règiament jagut, immòbil, aitan avinent i bemparit com una estàtua renaixentista de pedra-marbre — febrida asaltament i amb destra cura... I es veu que: va veure que, del bell mig del ventre, em creixia un arbre esponerós, enorme, indeturable, conqueridor de la volta del cel... Part davall, ella s’hi arrecerava com un moixonet reconegut i feliç... Al començament, és clar, pas que en fiu gaire cas... Vaig descartar l’aparició faceciosament, bo i prenent-la per la manifestació inconscient d’un reconeixement implícit de la meua molt durable força sexual — aleshores, ça-enrere, ja ben incansablement palesa, fefaent... Ves, un arbre majestàtic qui em creix, poderós, del ventre, i qui, esponerós, llença les branques clafertes de fulles als quatre vents d’una volta celest força suggestiva de la volta uterina…? Noia, si us plau... la imatge, fet i fet, és evident. Tanmateix, al cap de no gaires jorns, la idea em neguitejava, el cap me n’era feixuc, se me n’enfosquia el visatge, si hi cavil·lava gaire... la façana del cos esdevinguda tota seriosa, de circumstàncies... Tot de sobte, doncs, pensant-hi, i burxant-hi, semblava recordar d’altres temps on, efectivament, era hagut arbre — roure fosc i capaç, ben cert... A poc a poc, allò ja no era doncs cap repapieig il·lusionat i falaguer — amb el cercapous esmolat de la remembrança reeixia en l’escorcoll... pouava ans escandallava per les pregoneses de la memòria... i nous, com ara hipnagògics, gaiatells al cresp de l’oceà ondulat de la meua altra vida esdevenien concrets... Ara sabia on agafar’m, com en bol·lard d’ardida, empedreïda, fusta... Com d’altres creuen que en vides anteriors foren personatges coneguts, i d’altres temen encara de no esdevindre, un camí morts, com a càstig, sinó qualque mena d’animalot inferior — un gos, o una cuca efímera, per exemple — jo acabava de convèncer’m que abans només havia tinguda una vida, i que després només en tindria una altra, la qual fóra, com aquell qui diu, una continuació de la primera... amb aquesta present just d’interludi innocu, o en tot cas insignificant, jatsia que certament una mica romancer, llong, i romeguera, enutjós... Al fons més íntim del pinyol, tots els catalans ens sabem arbres... Oidà... Ara em tornaven a l’esment els inventius jorns de la infantesa, quan amb mos germans triàvem arbres dels quals esdevindre’n, nós, cascun de naltres, l’ànima... L’individu amb cames esdevingut per a mil anys més l’individu amb rels... a veure passar-hi els núvols i els aeròlits i les històries... com viva esfinx... “Qui voldries ésser, mort, tu, en Domènec?” “Jo una moixera de guilla, amb tot d’ocells negres lluents dels quatre cantons de l’univers bo i contant-me’n de bones... I tu n’Iu...?” “Un roure, un roure!” Amunt i avall pels prats... anant d’escorça a escorça... opípars cabassos de bones idees d’aqueixes... la pell d’elefant dels faigs... quins corcs ni banyarriquers no fan companyia als sanguinyols... a quins caus ni estroncanys fan niu cargolets i mallerengues... idea d’infant català... quan hom es mori, això rai, que sigui cerimonialment sebollit en bon indret, cementiri net i reverit, on, al damunt de la despulla, un plançó de futur arbre esponerós hi hagi a créixer... i que eix arbre es digui ja d’empertostemps amb el nom de qui íntimament l’anima... que es digui Domènec Oblit, que es digui Guerau Oblit, que es digui com jo... Que dugui aquest arbre mon nom... car prou serem el mateix. I si mai l’arbre perís... “I si mai l’arbre perís, n’Iu, què llavors?” “Això rai, en Guerau, sant tornem-hi... l’ànima prou roman... l’arbre mort és escorça del cadàver qui creixia... i ara és encar més bon adob per al nou plançó qui indefugiblement hi serà plantat pels bons catalans... nostres descendents... d’amor filial xops... car... altrament... per què altre criaríem...?” Centúries eternes endins, cada català perennement recordat, arbre magnífic... ginkgo, abudicre, figuera... i els vius, oi, cavà...? prou respirant-ne els benifets... I somiàvem testaments on la clàusula principal fos la tria de l’arbre on hom voldria continuar la vida... Tots els catalans... arbres... mes ara recordava que d’altres nacions... les més arrelades segurament... els rabassaires... els primitius encar no gaire enverinats pel deliri obtús, autodestructiu, de la civilització... O quelcom d’arquetípic, arrelat a l’ànima... l’humà escarificat, marcat, per la idea que ve de l’arbre i que prou hi tornarà... Vora l’hospital, hi veig certs arbres dedicats a voluntaris qui periren de vells – gent retirada qui vingué a fer-hi voluntariat... i ara reben per memòria una plaqueta al peu d’un arbre dels voltants de l’hospital... Ho he vist també en escoles – per a qualque mestra qui es retirava o moria malalta – i així hom l’honorava, dedicant-li un arbre, agraint-li el servei... I hi ha el líric llatí Properci... Entre les seues elegies... “Sols (l’aimada) se’n recordés de no plantificar’m a cap cementiri fressat, on massa de gamarussos i xibecs hi vinguessin a badoquejar ni a borinotejar... No; que m’emboliqui amunt, a la terra on les rels del roure rauen, solitari, entre rocs... amb la serp i el llangardaix, i el cargol endormiscat... I el liquen i la molsa, i el niu de l’ocellet... Anònim, o esmentat només per llurs veus i les d’ella, enyorosa... I el nom de l’arbre i el meu serà el mateix... lluny dels ulls lleganyosos del xurriburri pec qui va passant, pudent, part de per baix...” Hi ha, típicament, un altre fi elegíac... en Thomas Browne, anglès... ah... that we might procreate like trees without conjunction...! “Feliç fóra que ens poguéssim reproduir com els arbres, sens que ens calgués endollar’ns-la...” ni endinyar’ns-la entre llordes secrecions... I la melangiosa na Jean Rhys, de nació gal·lesa empeltada dels enyors avials de la màgica negror tropical... if you are buried under a flamboyant tree... your soul is lifted up when it flowers... everybody wants that... “Tothom vol que la seua ànima s’elevi, per xo cal que hom et sebolleixi dejús un arbre d’aquells qui semblen flamejar quan floreixen...” No solament els catalans, doncs... Potser tots els humans qui no oblidaven pas les arrels recorden ara que adés foren benauradament arbres... i que cap a l’arbre sortosament tendeixen... cap a l’estadi superior de vida... No és pas que tingui re, o en tot cas gran cosa, contra els animals, i assenyaladament els altres mamífers... posats a escollir, segurament que escollia d’ésser’n molts d’altres abans que ésser l’animal humanal... ara, tots plegats tristament ventissos... un mer buf i... Ara, però, tampoc no cal que hom ens pugi a cavall amb teories carallots... pas que em feia re d’ésser un ruc... ara, entre un ruc normal i un home (o dona fins i tot) normal..., és més ruc el ruc que no pas l’home... així que... i exactament el mateix amb qualsevol altre mamífer... veig mamífers morts pertot arreu... i de les capdeconyades més impressionants... en llur poc pesquis... veig esquirols caure de branques constantment... i no cal dir si són degenerats els gossos... sens respecte per a re... ara no me’n record pas com eren quan eren llops... mes a l’hora present, déu-n’hi-doneret, pobrissons, el curt de gambals...! Els ocells (primer perquè fa molts més de milers d’anys que viuen que no els mamífers, i en acabat per llur intel·ligència innata, sobretot en alguns) ja m’alten fort pus... m’atrauen... m’abelliria pus d’ésser’n que no pas... allò altre. I si m’he de creure “intuïció”... diria que posava messions per les dels ocells abans que no les dels mamífers... així que menys cagarel·la, nois... ésser viu és viure a la viu-viu... i això tant si ets un llimac com una eruga, com cap virus, com cap girafota o elefantot... I no cal dir cap misèrrim humà, llas...! Cert que hi ha certs... verms... troglodítics (qui en forat entren)... corcs de corquims capriciosos... qui... com cuquets de cementiri qui per bolla s’escauen de trast en trast d’escriure damunt les cendres del nínxol qualque lletra més o menys entenedora... cert que potser se’ls empeltava part de la saba sàvia... i llavors... si de lletres reïxen a etzibar’n més d’una de reguitzell... ah, vós, el poema...! Mes ara, com dic, tan capficat... amb aquesta qüestió cabdal... m’havia pansit bontròs... Ja no em creixia re... la dona, jaquida de banda, segurament cercant creixences enjondre... fotent-me banyes com cal... i jo esfullant capítols de la meua inútil vida d’home... els voravius de l’enteniment molt sensitius... car, em deia, oital...! cert és que gairebé sempre m’havia captingut com a arbre... A casa de mos pares tostemps hi havíem tinguda minyona; els anys que se’m desvetllà encar més ferotgement el sexe, cap als set o els vuit, en tinguérem una qui... era ara... com aquell qui diu “reformada”... car... havia estada barjaula professional — no pas en una vida anterior; en una etapa anterior d’aquella mateixa vida on esdevenia minyona de ca nostra, vull dir... Doncs bé, tant se val, aquella nit on mos pares eren fora de casa, de festa, a un sopar gremial, i doncs la minyona se’m ficà al llit i començà de tocar’m l’atzeb amb el cuir lluent i finet de les seues mans benavesades... no em moguí gens. Ni molla. Suportí com l’arbre tot toqueig en estoic, heroic, codolenc, silenci... i, quan ella se’m rebregava els pèls eriçats del cony als grops mesells del tronc aspre de la cuixa... i finalment se m’escorria damunt... jo m’havia escorregut com l’arbre es desempallega de les fulles — cluc, impàvid, sens cap ai... sense ni un tremolí, ni mal de cor, ni recança — ple de temps, ple de seny, ple de la plenitud de l’eixexistir estireganyat i quiet — servant d’empertostemps aquesta mateixa ganyota petrificada... Això rai, generacions gairebé incomptables de bandarres de totes les espècies animals, àdhuc les extingides... les molt fugisserament vigents... i llavors les encara no pas catalogades... havien prou vingudes a gratar-se’m les llepissoses, calapetenques genives de part davall a l’escorça soferta... i aitampoc mai no n’havia dit pas res — endurador, entomaire... arbre durador qui n’ha vistes de totes les colors... els focs dels conys no pas els pus temibles ni redubtables, ca! Mon inicial festeig... Encar massa barroeret amb les femelles... Me li agenollava a la vora... me’n record que li estava dient: No saps pas, noia, com la llibertat és meravellosa, i sobretot la llibertat principal, que és la llibertat de moviment...! Havia tornat a la vila esmarrida... on, de jove, tothom amb por que l’armat no el suprimís de trascantó... l’esmorteïment incobeïble... n’havia fotut el camp molt múrriament... l’angoixa... sòlida... tothom hi anava engavanyat, encarcarat, passant escanyadament entre parets, arrupit, geperut... Mes llavors... darrerement... arribaren els d’esquerra republicana i enderrocaren tots els murs... i ara tot hi era ample i arbrat... pels viaranys, entre els arbres fruiters, comunicàvem a lloure entre carretera i carretera... No hi havia límits... Tot hi era net. I ningú no robava les peres del veí, ni les ametlles, ni les nespres, les cireretes, les magranes... res... Al contrari, sense parets, sabíem què pertanyia a qui: i sabíem que a qui pertangués això o allò... a ell li pertanyia de netejar-ho, i per ço que, sense parets, tothom podia veure si el seu tros era net o brut... tothom se’l captenia net d’allò més... Dementre que abans... aneu a sàpiguer quines brutícies i quines vergonyes no s’hi amagaven... ecs... rere les altes parets coronades amb vidres romputs... i les imatges rònegues, ratades, de les fastigoses ídoles religioses i estatals als vitralls i vidres asclats... Me li havia agenollat a la vora... un bri massa líric doncs... dementre que ella xuclava un marrofí sucat al seu cafè, i semblava que ni m’escoltava... llavors aparegué el cambrer, un personatge repugnant, molt mitjamerda, ca, ultracuidat... i li digué, en incomprensible estranger, si l’agenollat l’emprenyava, que m’ostaven... que em fotrien fora a cops d’escombra... i fou aleshores on, per a despitar’l, aquell cambrer d’ungles, posat i cara repel·lents... na Marcel·la s’aixecà, m’aixecà de part de per de terra... i em petonejà, burxant-me llongament amb la llengua, als ulls de tothom... Alguns dels presents, entre els més bonhomiosos, aplaudiren i tot... Caiguí de cul, mig faceciosament... i les rialles guanyaren en intensitat. “Renoi, em jaquies aitan taral·lirotet que... si caic no caic...”, fiu, fotent-me l’inestable... “Parla sense por, gamarús! Les parets ja no hi són, les paraules ja no viatgen encaixonades; ningú no et sent sinó qui t’escolta...!” “Però m’escoltes tu...?” “Només si som al remull...” “Vols dir ben ruixada, o quan plou sense mesura...?” “Benaurança de l’aigua. Saps què? Vés, rem-me de l’estatger el vestit de banyar’m... Anirem a la piscina.” D’antuvi no escatia a quin estatger volia que li anés a rembre la indumentària per al remull... Guaití els lleixams dels voltants... N’hi havia per als gots, i les tasses, i els platerets... per a les ampolles de les begudes... Érem a un cafè d’una certa antiguitat, amb miralls rere els prestatges, d’on que semblés que d’estatgers, i atuells damunt, n’hi hagués més que no n’hi havien i tot... Mes en acabat me n’adoní que enllà de les vidrieres dels aparadors, enjondre... al parc... en un dels arbres més amples... un roure magnífic... s’hi dibuixava una porta... Una porta amb un espiell en forma de vaixell: un zodíac. M’hi atrací per viaranys... viaranys nets àdhuc de la pols... la pols ben escombrada cap a les voretes dels caminois..., que incrementés la fertilitat de la terra on els arbres s’arrelaven... i, arribat davant el tronc molt ample... en obrir la porta... dins l’arbre, hi havia una fonteta de translúcides goges rialleres... “Tornes a casa...” deien... i m’hi trobava tan bé...! Fins que una goja estossegava... emmalaltia... i totes feien visatge preocupat... aleshores s’esfumaren... la fonteta només rajava ara un escatilós rajolí... gairebé estroncada... llavors, rere la fonteta, ah..., ara me’n recordava... totes les foteses que hi ha dins les casetes de les platges... Un rebostet adient d’allò pus... I, als prestatgets, entre ulleres de submarinista, sabates d’ànec, ampolles amb olis de tornar’t bru... barrets de goma, ulleres de Solell... etc... hi penjava el seu vestidet molt esquifit de banyar’s... el prenguí amb dues ungletes i n’ensumí la delicioseta sentor... Mes, en acabat, ja ho veus tu, quin paper de ruc...! Quan, tornant al cafè, amb el meu (el seu) vestit de banyar-s’hi, ella ja havia fugit... Potser, ensumant... ensumant... havia trigat massa... i ara ella ja havia anat per altre... molt comprensivament... Àdhuc els clients semblaven ésser tots canviats dels de la setmana passada... on ella m’havia petonejat tan afectuosament i extremada... I... d’esportista valent... Llavors... ran d’una altra esgarrifosa victòria nostra, teníem la baixúrria inevitable dels periodistes de televisió escarbotant pel vestuari... a demanar’ns tota mena de xaronades i llocs comuns... S’escaigué que alhora que enfocava el vult umflat d’un company meu de l’equip, qui (a l’inrevés meu, qui mai no em denyí a fer’ls cap cas) s’avenia (ell) a respondre bonhomiosament bajanada per bajanada i futilesa per futilesa, la càmera de l’estació més guaitada, per l’equivocació o la mala intenció de l’encarregat del programa... s’escaigué, dic, malauradament, que romangués durant el temps interminable de tres segons bo i rabejant-se amb el segon pla molt nítid del meu cos nu completament… Havia eixit de la dutxa i m’eixugava l’esquena d’esme... i doncs, tothom pogué albirar com era construït ni dolat... els grops i renossos... estarlocs, rastans... xilema, fel·logen... no solament part de pit i cuixa, doncs... ans dels bonys de la pebrotada i tot... un ferri colló enorme, l’esquerre, gairebé em tapava la rel bàsica, immensa, per on m’ix la saba reproductriu... aquella malformació... un petit ronyac... pas que n’hi havia per a tant... car... Collons, fills meus, quin aldarull no es muntà ulteriorment! Tothom demanava raons a tothom... Els colltorts i els fanocs... maleïda fauna d’excrescència verinosa que caldria doncs esporgar de mantinent i fer’n ja esventades cendres... n’aixecaven de pronòstic — llavors, com a contesta, cascú sortia a afegir-hi la seua... monstruositat... obscenitat... contranatural... absurditats... peudebancades sense solta ni volta... En canvi, jo mai no badí llavis. Per què…? Aitanta de maror per un mer estroncany del meu altrament formós brancam ubic...! Allò nogensmenys durà mesos. Gernacions de femelles de totes les generacions, ara doncs, sabien on havien d’atansar’s a l’arbre silenciós — a quin indret justament els fóra de més bo venir a refregar’s… I jo me les guaitava, impertèrrit, sense somriure, ert... Com ara sotj, fit a fit... adés la meua dona, adés sa germana, adés llurs amigues... Xerraires, xafarderes... amb deler, delit, de rebregar llurs conys encesos... I mai no dic que em sàpigui greu, car les veig com moixons eteris amb poca d’història, al capdavall amb poca de vida, per a la meua impassibilitat introntollablement secular... Les estatj un instant necessari com ahir estatgí llurs mares i padrines — i demà estatjaré llur filles, llurs nétes — molt pòstumament, aitambé llurs molt estranyes epígones... I tot m’hi cap i res no em pesa gens... La meua dura matèria feta per als mil·lennis... els eons... Al prim rebombori idèntic de niades molt lleus qui se substitueixen a ritmes altrament d’allò més eixelebrats i lleugers, conserv, resignat, el mateix muscleig que, a les pampallugues de llurs ulls enlluernats pel llampec dels dies, apar per sempre paralitzat... A llurs orgasmes multitudinaris i rabents, ves, què hi farem, és clar, la meua ganyota displicent tothora serveix... Jo només m’escorc, molt parsimoniós, cada vegada que un altre any s’ha escolat... I mai no em moc, i àdhuc em deleixc a no moure’m. “Car tard o d’hora totes m’hi vindreu fugisserament a pondre...” Això els dic si em repten perquè totjorn procrastín — és a dir, em refús d’acceptar’n l’enfeinada fal·làcia — o me n’estic de reconèixer que mai no calgui la realització concreta de qualsevol acte per a elles tothora peremptori... “Ja us n’he donades prou, d’indicacions: el meu ritme vital i els vostres no es coordinen, ve-t’ho ací que us sembli allò que no és — que no us em moc, quan, de fet, sou vosaltres qui us aboqueu a la mort vertiginosament — sense aturar-vos a pensar envers on, fet i fet, us enfileu...” Això els dic — únicament, sense paraules... com una fusta... I ací romanc, on m’he jurat solemnement, amb tot el deny noble de l’arbre, de mai més no bellugar’m... o fer-ho exclusivament quan és del tot imprescindible — pausadament, belleu anyal, a tall de roure molt ample i xalest i senyorívol… Car m’he feta la resolució inapel·lable de tornar a esdevenir’n un altre... I amb cap esca esvalotada, ridículament pobra i humana, no em desplaçareu pas la soca ben arrelada d’aquest determini... Bec a pleret del centre de la Terra, dementre que visc del record... i, promès a l’arbre, haig d’afegir que ja gairebé me n’enyor i en saliv, de les renovellades vicissituds que m’esperen, incopsablement majestàtiques — a escala d’arbre... Som-hi, som-hi, segon a segon... plom fos, degoteig il·limitat, suara, per malconsell, ivarçós i esbojarrat, adés vitalment calm, aviat de bell nou habitívol, com cal, arbrós, arbrat, arbrenc, d’arbre... Ni cuca ni persona — arbre. Sempre en fui, sempre n’haig d’ésser, mil·lenari, gairebé infinit, a pleret-pleret, amb les dones de totes les espècies a gratar-se’m, eternament — eternament a gratar-se’m... Res de sexual... No pas com qui, mascle, es carda nafres d’arbre... o ja estàtues, com aquell vescós lúbric d’en Browne... that lecher that carnalled with a statue... in his spintrian recreations... No pas doncs un altre Neró fantàstic qui, a la llum guspirejant o espintriana dels incendis, viola, part d’esfínter culer, estàtues... Res així, res d’això... al contrari... calm, fred... sens passions ni estacions... car... el foc espintrià de les passions... hi ha quelcom de pus ridícul...? Arbre ambrat... arbre sílex... arbre vaire... geomètricament vitrificat... arbre fòssil... encar hi sóc, encar... Bellíssim. Suau. Bisbètic. Olisbe vitrificat, polit, febrit, eburni... Relíquia molt colta... per als conys més selectes... No, tant se val... Únic, arrelat, dur... bo i guaitant-m’ho, ulls clucs, part d’ensús, sempre de més endalt, gens commogut, impertorbable, fins atènyer el cim del capdamunt — des del tron, doncs... Déu-arbre, jo, naltres, bosc diví, ja vinc, sense moure’m, ja vinc, immòbil — sense haver fet ni un pas, ni us gest... tothora la mateixa ganyota fossilitzada que em coneixeu i prou — només aqueix muscleig paralitzat d’empertostemps. Sobrat amb un no-res aquest interludi infame d’entitat amb potes, i... com aquell qui diu, ei, ja hi sóc...! car... vida d’home, vida d’ens blàtid... d’escarbat qui nou... i pon ous paràsits... merdeta tanmateix d’instant carrincló... en l’eternitat tot-abassegadora de l’espai-temps… això negligible rai... qui en fa cap cas? Som-hi, doncs. Oidà, amplíssim, ací us vinc... creixent... horitzó... Horitzó... inevitable. Ulleu-me, efímers, i estavelleu-vos-m’hi, miops. Jo rai. Ni em moc.

El Cacauet El Tòtem (o, De Zombi A Nadó)

El cacauet el tòtem Vaguetat dels quatre o cinc metges qui m’acaben de diagnosticar un càncer avençat al baix ventre. Llur fluixedat de conviccions m’indigna. “Pleguem!” – acabaré dient, i fotré el camp bo i acabant-me de vestir pel corredor. N’hi havia un, jove, de la meua edat, qui em deia, a nivell d’amic: “I ara prou de..., eh?” i feia acte, discret, de sacsar-se-la. Es veu que volia o em manava que no me la pelés més. Llavors responc: “No és pas que sigui gaire hàbil pel que fa a les relacions personals... Abans d’ahir era a un matx de tennis entre amics i vaig ser incapaç de lligar conversa sisquer amb una de les noies, la majoria de les quals anaven trompetes pel punx. Si us penseu que deixaré de pelar-me-la pel que em quedi...!” I cap d’ells ni ho sabia, quan em quedava. El grassot deia que uns tres mesos a tot estirar... L’“amic” que... “Home, uns tres anys, si ens ho sabem manegar... Això sí, amb crosses, i cadires de rodes, i assistència hospitalària terminal, i...” Maleïts, matussers, carnissers – amb quina ràbia no els trameties tots al femer d’on mai no els haurien d’haver nascuts. Per explicar’s i explicar’m com i per on avençava el càncer, m’havien pintats amb tot de gargots, amb un tint blau l’un i amb un tint vermell un altre, la cuixa esquerra i l’engonal... “Què feu a la vida?” M’havia demanat el jove jovial llavors. “Sóc pintor.” “Conegut?” “Si ho heu de demanar, ja sabeu que no”, vaig respondre. I anava a dir-li: I ara, gràcies a la vostra merdegada en blau i vermell, aquestes dues colors que sempre emprava, me’n feu avorrir, no les empraré mai més... Mai més... Vulgui el que vulgui dir aquest “mai”..., ara que em dieu que durar, no duraré gaire... I pelar-me-la, encar me la pelaré amb més deler, en podeu ficar la mà al foc... Mes, ja, en compte de dir re, em vaig aixecar d’una revolada, vaig agafar la roba penjada rere la porta i me’n vaig anar... Una infermera de visatge franc, ulls com taronges, m’ullava el cul segurament pintat com el d’un babuí... Potser es volia mandril, amorrada al meu cul. I alhora, tanmateix encar empegueït, em dic... Per què hauria de tindre encar inhibicions ara que se m’escola la vida? Hauria d’anar-hi, i aixecar-li la faldilla i engrapar-la pels pèls del cony, i me l’hauria d’endur a un dels canfelips del corredor, i me l’hauria de querar fins que em tragués per la boca les colors que duc al cul... Em vaig ficar a uns canfelips a rentar’m la xafogor del cos... Ja hi fotia cara de mort – al mirall hi havia un visatge amb tot de taques violàcies marcat, un visatge de cadàver malmenat... Aquell llum de morgue o de sala de dissecar morts en realçava la morbiditat... Em van agafar unes ganes de cagar... La por, i el fàstic, i l’avorriment a les colors del mirall malalt... Era assegut a la tassa, amb les cagarrines que em rajaven i em buidaven el cos esporuguit... I, badant-badant mig desesperat, llavors me n’adonava d’un intens pelegrinatge als meus peus... A algú li havia caigut un cacauet i un escolta de qualque formiguer impensat l’havia descobert bo i escosint per la clínica lluent... I ara un reguitzell llarguíssim de formiguetes gairebé microscòpiques venien a coldre el meravellós gegantí misteriós miraculós cacauet... No el bellugarien pas encar que en vinguessin milions..., i tanmateix el voltaven reverentment... I esdevenia així el testimoni de la naixença de l’adoració del misteri... Esdevenia novament l’home primitiu qui, a imitació de les formigues, inventava els déus i les religions... El cacauet era l’ídol, el tòtem, la kaaba, la imatge de la divinitat, i les formigues els primitius humans qui venien a adorar’l, tan escaguissats i impressionats com jo... Encar assegut, vaig plegar el cacauet ple de formigues i me’l vaig endur a la boca, el vaig mastegar, encar més bo amanit amb manta formiga, i me’l vaig cruspir. Una força novella m’imbueix llavors... Em vaig torcar el cul amb esgarrinxaire vigoria. Em vaig tornar a guaitar al mirall; algunes de les colors m’havien tornades... I vaig doncs sortir, pit ample, al Solell gloriós, i als verds dels avets, i al refulgir de la neu virginal (o en tot cas purament i relluentment blanca), i vaig botar escales avall a gambades que també es cruspien els esglaons de quatre en quatre. “Segueix els dictats del cor, cos cancerós”, em manava. Els calfreds del fel que et torna, penedit, a la font que s’estronca, com els de l’insecte qui ressuscita, et duen el cos al mateix prestigi esbalaïdor del paperot adés cremat ara de sobte, dejús la vareta màgica, renascut. En què et metamorfoses sinó doncs en millor...? De zombi a nadó. D’espantall a heroi. D’espantall en flames a heroi del foc renat. “Puja a l’altar com el porcairol pallussot qui sacrificarà el lletó, i, com pansa o pruna seca ara en remull, o crisàlide qui desclou, o llàtzer qui com hèrcules aixeca la llosa dejús la qual suara es podria, fes això, car el cacauet embruixat segur que te’n donava les potestats, conquereix i trepitja fins a l’extinció la flama que t’emboïgava el palimpsest de l’ànima i mortreix amb odi i corruix el corc qui constant et rosega, de la por.” Encontinent enfilava cap al districte pampallugaire. I me’n vaig anar de putes. La noia aquella em deia, ditiràmbica, que era un ver ruc – car es veu que aquell dia la feia com un ase i querava amb el mateix desig. El seu visatge transfigurat revelava hiperdulia. Era una noia al capdavall ben pujada i es volia aleshores casar amb mi i tot. Me l’enduguí volenters a casa, al piset de les golfes vora el terrat on malvivia d’“artista”. Allí l’investeixc de model meua. La vesteixc d’escaigs blaus i vermells, i la xop de menstru (dissolvent de pintura molt inflamable), i amb l’encenedor l’encenc... Tenia, tocant ben fort al racó, el Götterdämmerung d’en Wagner, del pròleg havíem passat al primer acte, i allò, aquell xivarri estentori, amagava els crits i xisclets de la virginal model blava i vermella. Re no deprimeix menys que veure flamejar verges, ho sabem tots els mags qui guaríem a través les eres i edats, i els eons, flagells... Les plagues roents del cos interior se’m guarien ensems... Renat heroi... erschlug ihn mit siegenden Schwert... zu seiner Halle entbiet’ ich dich... l’encenedor l’espasa roent... del foc en reneixc fins a les sales netíssimes i vastes dels déus... Les cendres del déu o ídol cremat em duraren durant tot el tractament... El règim màgic, altament curatiu, fou, l’estona sencera, de formigues i cacauets amanits amb cendres divines de tòtem calcinat; de meteorit, tramès pels bruixots creadors dels universos, pel foc sacrificial trit; d’estàtua de verge, pels sacerdots vivificada en fetillera totpoderosa, per martell d’escultor boig feta microscòpics bocinets de força terapèutica infal·lible... I alquímica aigua forta que recollia a les tasses dels canfelips – dins verges cristal·lines hi pixaren inestronquívoles i bogals – era la meua sola beguda... D’aquells bescunços rars d’ara en fa quaranta anys... qui... qui se’n recorda sinó el meu cervell sobreïxent..., el meu cervell darrerement desenvolupat en nous bonys que el crani no sap contindre, anorc..., el meu cervell a les exquisitats ocultes com a la sentor dels cementiris dolçament avesat..., el meu cervell per blancúries de llençol, adés brut de llords menstrus blaus i vermells, ara net del tot i alb, estès..., el meu cervell sens taques ni culcosits ni sets..., el meu cervell tassa de canfelip antisèptic, d’un blanc profilàctic que enlluerna ans eixorbeix i on només el cony impol·lut de la verge és font de renaixença inexhaurible..., el meu cervell qui d’abiòtic anà a anabiòtic com qui va, corc de tòtem, de rostar’l a esdevenir’n el vit – el vit minúscul-majúscul qui, amb un badall de corc de tòtem transformat en vit gegantí i doncs creatiu, crearà l’altre univers de blancúries sense màcula i saluts de marbre il·limitat..., el meu cervell ho duu perennement escrit..., el meu brau cervell empedreït ho sap..., el meu cervell, llosa dejús la qual no em podriré... jamai!

El Cacauet El Tòtem (o, De Zombi A Nadó)

El cacauet el tòtem Vaguetat dels quatre o cinc metges qui m’acaben de diagnosticar un càncer avençat al baix ventre. Llur fluixedat de conviccions m’indigna. “Pleguem!” – acabaré dient, i fotré el camp bo i acabant-me de vestir pel corredor. N’hi havia un, jove, de la meua edat, qui em deia, a nivell d’amic: “I ara prou de..., eh?” i feia acte, discret, de sacsar-se-la. Es veu que volia o em manava que no me la pelés més. Llavors responc: “No és pas que sigui gaire hàbil pel que fa a les relacions personals... Abans d’ahir era a un matx de tennis entre amics i vaig ser incapaç de lligar conversa sisquer amb una de les noies, la majoria de les quals anaven trompetes pel punx. Si us penseu que deixaré de pelar-me-la pel que em quedi...!” I cap d’ells ni ho sabia, quan em quedava. El grassot deia que uns tres mesos a tot estirar... L’“amic” que... “Home, uns tres anys, si ens ho sabem manegar... Això sí, amb crosses, i cadires de rodes, i assistència hospitalària terminal, i...” Maleïts, matussers, carnissers – amb quina ràbia no els trameties tots al femer d’on mai no els haurien d’haver nascuts. Per explicar’s i explicar’m com i per on avençava el càncer, m’havien pintats amb tot de gargots, amb un tint blau l’un i amb un tint vermell un altre, la cuixa esquerra i l’engonal... “Què feu a la vida?” M’havia demanat el jove jovial llavors. “Sóc pintor.” “Conegut?” “Si ho heu de demanar, ja sabeu que no”, vaig respondre. I anava a dir-li: I ara, gràcies a la vostra merdegada en blau i vermell, aquestes dues colors que sempre emprava, me’n feu avorrir, no les empraré mai més... Mai més... Vulgui el que vulgui dir aquest “mai”..., ara que em dieu que durar, no duraré gaire... I pelar-me-la, encar me la pelaré amb més deler, en podeu ficar la mà al foc... Mes, ja, en compte de dir re, em vaig aixecar d’una revolada, vaig agafar la roba penjada rere la porta i me’n vaig anar... Una infermera de visatge franc, ulls com taronges, m’ullava el cul segurament pintat com el d’un babuí... Potser es volia mandril, amorrada al meu cul. I alhora, tanmateix encar empegueït, em dic... Per què hauria de tindre encar inhibicions ara que se m’escola la vida? Hauria d’anar-hi, i aixecar-li la faldilla i engrapar-la pels pèls del cony, i me l’hauria d’endur a un dels canfelips del corredor, i me l’hauria de querar fins que em tragués per la boca les colors que duc al cul... Em vaig ficar a uns canfelips a rentar’m la xafogor del cos... Ja hi fotia cara de mort – al mirall hi havia un visatge amb tot de taques violàcies marcat, un visatge de cadàver malmenat... Aquell llum de morgue o de sala de dissecar morts en realçava la morbiditat... Em van agafar unes ganes de cagar... La por, i el fàstic, i l’avorriment a les colors del mirall malalt... Era assegut a la tassa, amb les cagarrines que em rajaven i em buidaven el cos esporuguit... I, badant-badant mig desesperat, llavors me n’adonava d’un intens pelegrinatge als meus peus... A algú li havia caigut un cacauet i un escolta de qualque formiguer impensat l’havia descobert bo i escosint per la clínica lluent... I ara un reguitzell llarguíssim de formiguetes gairebé microscòpiques venien a coldre el meravellós gegantí misteriós miraculós cacauet... No el bellugarien pas encar que en vinguessin milions..., i tanmateix el voltaven reverentment... I esdevenia així el testimoni de la naixença de l’adoració del misteri... Esdevenia novament l’home primitiu qui, a imitació de les formigues, inventava els déus i les religions... El cacauet era l’ídol, el tòtem, la kaaba, la imatge de la divinitat, i les formigues els primitius humans qui venien a adorar’l, tan escaguissats i impressionats com jo... Encar assegut, vaig plegar el cacauet ple de formigues i me’l vaig endur a la boca, el vaig mastegar, encar més bo amanit amb manta formiga, i me’l vaig cruspir. Una força novella m’imbueix llavors... Em vaig torcar el cul amb esgarrinxaire vigoria. Em vaig tornar a guaitar al mirall; algunes de les colors m’havien tornades... I vaig doncs sortir, pit ample, al Solell gloriós, i als verds dels avets, i al refulgir de la neu virginal (o en tot cas purament i relluentment blanca), i vaig botar escales avall a gambades que també es cruspien els esglaons de quatre en quatre. “Segueix els dictats del cor, cos cancerós”, em manava. Els calfreds del fel que et torna, penedit, a la font que s’estronca, com els de l’insecte qui ressuscita, et duen el cos al mateix prestigi esbalaïdor del paperot adés cremat ara de sobte, dejús la vareta màgica, renascut. En què et metamorfoses sinó doncs en millor...? De zombi a nadó. D’espantall a heroi. D’espantall en flames a heroi del foc renat. “Puja a l’altar com el porcairol pallussot qui sacrificarà el lletó, i, com pansa o pruna seca ara en remull, o crisàlide qui desclou, o llàtzer qui com hèrcules aixeca la llosa dejús la qual suara es podria, fes això, car el cacauet embruixat segur que te’n donava les potestats, conquereix i trepitja fins a l’extinció la flama que t’emboïgava el palimpsest de l’ànima i mortreix amb odi i corruix el corc qui constant et rosega, de la por.” Encontinent enfilava cap al districte pampallugaire. I me’n vaig anar de putes. La noia aquella em deia, ditiràmbica, que era un ver ruc – car es veu que aquell dia la feia com un ase i querava amb el mateix desig. El seu visatge transfigurat revelava hiperdulia. Era una noia al capdavall ben pujada i es volia aleshores casar amb mi i tot. Me l’enduguí volenters a casa, al piset de les golfes vora el terrat on malvivia d’“artista”. Allí l’investeixc de model meua. La vesteixc d’escaigs blaus i vermells, i la xop de menstru (dissolvent de pintura molt inflamable), i amb l’encenedor l’encenc... Tenia, tocant ben fort al racó, el Götterdämmerung d’en Wagner, del pròleg havíem passat al primer acte, i allò, aquell xivarri estentori, amagava els crits i xisclets de la virginal model blava i vermella. Re no deprimeix menys que veure flamejar verges, ho sabem tots els mags qui guaríem a través les eres i edats, i els eons, flagells... Les plagues roents del cos interior se’m guarien ensems... Renat heroi... erschlug ihn mit siegenden Schwert... zu seiner Halle entbiet’ ich dich... l’encenedor l’espasa roent... del foc en reneixc fins a les sales netíssimes i vastes dels déus... Les cendres del déu o ídol cremat em duraren durant tot el tractament... El règim màgic, altament curatiu, fou, l’estona sencera, de formigues i cacauets amanits amb cendres divines de tòtem calcinat; de meteorit, tramès pels bruixots creadors dels universos, pel foc sacrificial trit; d’estàtua de verge, pels sacerdots vivificada en fetillera totpoderosa, per martell d’escultor boig feta microscòpics bocinets de força terapèutica infal·lible... I alquímica aigua forta que recollia a les tasses dels canfelips – dins verges cristal·lines hi pixaren inestronquívoles i bogals – era la meua sola beguda... D’aquells bescunços rars d’ara en fa quaranta anys... qui... qui se’n recorda sinó el meu cervell sobreïxent..., el meu cervell darrerement desenvolupat en nous bonys que el crani no sap contindre, anorc..., el meu cervell a les exquisitats ocultes com a la sentor dels cementiris dolçament avesat..., el meu cervell per blancúries de llençol, adés brut de llords menstrus blaus i vermells, ara net del tot i alb, estès..., el meu cervell sens taques ni culcosits ni sets..., el meu cervell tassa de canfelip antisèptic, d’un blanc profilàctic que enlluerna ans eixorbeix i on només el cony impol·lut de la verge és font de renaixença inexhaurible..., el meu cervell qui d’abiòtic anà a anabiòtic com qui va, corc de tòtem, de rostar’l a esdevenir’n el vit – el vit minúscul-majúscul qui, amb un badall de corc de tòtem transformat en vit gegantí i doncs creatiu, crearà l’altre univers de blancúries sense màcula i saluts de marbre il·limitat..., el meu cervell ho duu perennement escrit..., el meu brau cervell empedreït ho sap..., el meu cervell, llosa dejús la qual no em podriré... jamai!