Duad ‘01 [Mentrestant, ja ho veus tu, pampallugues de por]

Mentrestant, ja ho veus tu, pampallugues de por Deia (o si més no si fa no fa implicava) aquell carallot d’Emerson que quan quelcom més o menys artístic o genial ens colpeix és perquè hi reconeixem un tornaveu o ressò d’allò que nós mateixos adés pensàrem, i rebutjàrem per modèstia, i ara en tornar a nós allò vell ho veiem nou i abillat en aliena majestat – i també doncs que el nostre pou d’afectes ja el duem muntat ànima endins, i així doncs quan qualque cara s’hi emmiralla, o qualque acte o qualque manera que té hom de dir o de captenir-se s’hi emmiralla, al cresp llis del pou anímic, el reconeixem tot de sobte, instintivament, si s’atansa a l’ideal (si doncs no s’hi atansa, no en fem cap cas o fins i tot ens repel·leix) – l’ideal, o les imatges i conceptes ideals, que se’ns banyen al pou espiritual en bany maria – ei, i sabeu per què...? Doncs perquè s’escau que som així: Perfectes – i no ens hauríem pas de voler altres. Amb en Jung i els seus arquetips no m’hi ficaré. Totes aquelles falòrnies jungianes me les vaig creure com em vaig creure les de n’Emerson, perquè s’esqueia aquells dies que caduc endurava, pansit, patim-patam, ranquejant entre pors, a través d’una època de pregona depressió, i doncs extra-sensitiva, i doncs poètica en el mal sentit. Eren els mateixos dies on, vés a saber per culpa de quina fretura vitamínica, veia tota mena de ninotets ectoplasmàtics al cel, a l’horitzó, dalt al trebol i per les parets. I veia visions hipnagògiques i patia esborronadors malsons d’on em desvetllava cridant i encara barallant-me amb els monstres qui em burxaven ninetes dels ulls endins, amb forques de llum que atiaven un cervell confús, sinistre i infernal. I si mai era al carrer no volia veure-hi bé. Esquivava l’esguard i sempre mantenia un coixí d’aïllament, un espai de seguretat entre el meu cos i qualsevol altre cos, ni que fos el d’un gos. El rebuig haptotròpic, si qualcú em tocava d’esquitllèbit, era espectacular. Com s’hi m’hagués fiblat qualque escorpí molt dolorós, feia un bot esverat i alhora esgaripava com rat trepitjat o esgüellava com el bacó que hom degolla. Un vespre l’ambre s’esvaïa i els homes aviaven badalls. Desava als meus ulls les relíquies d’una posta magnífica. Em donava íntimament encàrrec de somiar en aquella posta antediluviana i tornar als anys on devia havia nascut per primer cop (milions d’eons enrere) (qui sap en quin altre planeta llunyà) (per quins Solells o supernoves il·luminat). Car en el somni revivia, tornava a ésser qui de debò fui, i mai no hauria (ni de fet hauré) deixat d’ésser: Les rels se’m tornaven portadores de la saba antiga que havia vistes les imatges prístines, i doncs ideals, i havia experimentats els esdeveniments arquetípics on tornava a ésser déu gestant, déu paridor, déu esclatat, déu aixeta de foc qui espurneja bogalment i bojal i folla, descordada. Mentre així queia la nit i tenia doncs els ulls enlluernats per l’astre morent, els llops i els mussols començaren a rondinar; esmolaven urpes, becs, dents. M’anava a aixecar de l’amagatall metàl·lic (un antic tanc de guerra que una magrana de metralla havia desmanegat, d’on que l’exèrcit l’abandonés i ara doncs, al cap de qui sap les dècades, tot rovellat i oblidat ragués enclotat entre grassos matolls), m’anava a aixecar doncs de la caixa de les ressonàncies on m’havia enfonyat per tal d’alhora copsar-hi més ones iòniques d’univers verge, i així doncs augmentar l’experiment psíquic de la meua divinal presència al començament de la creació..., quan en posar la mà a terra un ham se’m clavà. D’antuvi havia temut que no fos pas ullal d’escurçó o punxó d’escorpí o pinça d’aranya negra, mes en veure a la llum del llostre que era ham de pescador qui havia potser pescat al Segre i damunt el tanc s’havia conjuminades unes graelles o havia emprat part del tanc mateix com a planxa per a coure-hi el peix en un berenar qui sap fins a quin punt pastoral o eglòguic, idíl·lic, allò encar em va espantar pus, em féu sentir pitjor. Car el viró tetànic tampoc no fa gens riure. Quaix a les fosques, car la llum minvava de pressa, vaig córrer cap al riu a rentar-me la nafra virulent. Volia esmar-me empaitat per la bruixa. Deu cames té la bruixa, i doncs amb deu cames, xifra fantàstica, segur que m’assolia abans no arribés a l’areny i ensopegués en qualque còdol gros que m’enviés bocaterrosa a segellar amb la ferramenta l’esquena punxegosa de qualque carpa que dugués cuita-corrents noves de la meua tendresa de carn als neptuns carnívors del Segre nocturn. Hi havia una filferrada eriçada, en realitat feta de troncs i branques, que embussava el riu. M’hi llençava, a la bassa de l’embús, com en un ample coixí de qui el suau llambreig fos de seda. Parpellegí com talp a qui qualque cataclisme intern duu esparverat a la superfície. Allò no era bassa ni coixí; era ventre d’hipopòtam panxa enlaire. La seua cua i esquena s’arrelaven als inferns primigenis, la seua boca s’obria com immens forat negre que s’empassés amb facilitat galàxies. Insomni interromput, em lliurava al son. Em sembla que no és pas animal ruminant l’hipopòtam. No mastegava tediosament ni ociosa, si més no aquell meu. Aní de malborràs: Avui tot em surt a la biorxa, pensí, i era ja al ventre de l’hipopòtam, aquest camí doncs ben gomboldat part de dins. El seu ventre, el folre llis, era diorama on s’hi esqueien d’escaure’s les èpoques on l’única ànima es trossejava en animetes. Era sencer, em dic, i esdevinc padellàs d’un meu tot esbocinat. Les il·luminacions, llavors, les pampallugues astoradores – quants d’universos que claudicaven, periclitaven, feien figa, esdevenien cendres, i les cendres cruanys, i els cruanys focs vius, i dels focs nous universos amb mons de vidres refulgents... Sabia que fora havia esclatat el Sol – l’havia suara vist pondre’s i era la darrera posta abans l’ou lluent no es crebés. Era com si havia desclòs i de dins hi neixia la pluja de foscors. L’hipopòtam dormia, o era mort i es podria lentament com les hores al buit absolut on re no pot doncs marcar-les. Nit d’estranyesa, de mut esfereïment ultrancer, de catastròfic enfonsament. Em vaig tornar a aixecar i vaig sortir d’esme al carrer. En acabat em veia empenyent un armari – un univers – justament davant una casa de mobles que es veu que tenia també una fusteria al fons de l’edifici – hi havien molts d’armaris exposats davant la porta, al carrer – eren força capaços rebosts o tothicaps amb lluna davant o amb lluna darrere o sense lluna. El meu era una armari massiu, blanc de fusta de pi treballada poc ha, sense envernissar... Si em guaitaven massa de mal ull els encarregats de la botiga, o els suats fusters de la fusteria, els dic: Prou sé que sembla que us m’enduc aquest armari, mes és cert que me l’he trobat llençat no gaire lluny d’ací, al districte cinquè, on hi ha un munt de deixalles, i doncs no pas que sigui molla vostre... Els cans cerbers llencen els cigarrets i se m’atansen amb paleses intencions de fer-me mal. Prou! No us heu adonat de l’estranyesa de la nit...? Els dic, amb gest ampul·lós, assenyalant-los les rares nebuloses, els resultats òptics de l’esclat solar. Parpelleigs dels nyèbits durs, dels gànguils barroers. Totes eixes pampallugues de por – insistesc. De por, de por – ressonen llurs pits balmats, i s’han aturats els dos valents, per la por corcadora desenvigorits; llur virior rosegada fins al malmès nirvi balb, dic. Crec que si més no un dels dos encarregats dels mobles se n’ha adonat – ara roman silent i pensiu, amb els ulls èrtics, encartronats d’esquerdes, cap amunt – perquè la nit ha perduda tota llum i tot so, i és doncs d’una muda foscor absoluta, només llampegada ara i adés per clarors d’humitat amb reflexos de pàl·lid llunyà estel... Enduus-te aquest món, enduus-te’l, tothom altri encantat per les eixarramplades bruixes paoroses de la foscor del cel orfe, em dic, mentre m’enduc l’armari. Me l’enduré fins al tanc espatllat – hi faré cap quan hi tornarà a haver un fotimer d’estranys – n’hi haurà un de panxut entre la catèrvola qui tot cofoi del que ha pescat al Segre està fregint, damunt una planxa del tanc amb brases a sota, peix, de qui les guspires i els grinyols són com els d’un univers que fuig desmanegadament cap al no-res. Qui s’escalfa fredolic al foc de camp? Qui n’espera amb candeletes el peix fregit? No m’hi atansaré pas. Se n’aniran sorollosos, i al crepuscle ombrívol afuaré el caliu i en foguera alta hi cremaré l’armari i tot el tot que conté. Serps d’olivet cremaran, i rats i esquirols, i coloms i gats, i gossos, i cervs. S’haurà quedada enrere només un vella egipciana a qui hom no havia volgut llençar ni la raspa. S’havia trobat un setrillet esbrocat, un gibrellet escantellat; hi haurà oli tèrbol al cul del setrill, al gibrellet una pols densa. No pot rostar ni mica de peix: Les arestes descarnades, les espinades sense moll, això roman i re pus. Ella amb el seu setrillet, amb el qual volia intercanviar qualque mos de vianda, he vist de lluny que hom en prescindia amb rebuig fastiguejat, he vist que hom li aquissava els gossos. La paella o la planxa xauxinava, flametes n’eixien – n’eixien de més ferotges dels queixals del freginaire. S’ha enfellonit de valent. Fot el camp, bruixa! Una goteta de l’oli fosc del setrillet de l’egipciana potser ha dut tot l’enceb del verí final al cuinat del cuiner. L’home ha llençat tot el que coïa. Poc volia que l’oli de l’empudegadora empestés el menjar de tothom. Volia cridar des del penyal que: Tots les velles bruixes havien estades en llurs joveneses beutats astoradores. Ah el peix, com es podreix sense interval! Ni els gossos no en volen. Acceleradament no en roman altre que les restes fòssils. Ni l’ambre del capaltard no n’embolicarà, amorós, mica. O ens fregim o ens podrim, vaig pensar, mentre tothom se n’anava sense menjar re. Fou aleshores que m’amaguí a l’amagatall metàl·lic. La vella amb deu cames s’amagà al seu niu ctònic, interestràtic – per què no en dic tel·lúric, subterrani? Perquè no sé de debò en quina pedra sóc. Tard o d’hora ho esbrín, escateixc...? Hi rumiava. M’acluquí guaitant la cloenda del jorn. El Solell es fonia rere la carena. Fou quan em desvetllí que me n’adoní de la nova estranyesa de la nit. No hi veia ni oïa re. Enyor d’esdeveniment – punyent enyor d’esdeveniment, com em colpeixes, car d’ençà d’ara re altre pas pot esdevindre's enlloc – sense so, sense llum, com vols tu? Buidor de tot, tret de la consciència que sóc, i sol, en un mitjà sense agafatalls. Ni hams ni esquers on connectar. Ah, i llavors aquells llampecs lentíssims de llum estelada i líquida – com ara si hom – qualque força aliena – ens ha robat l’esperit, els dic, i no podem doncs tornar al cos inert – i els dos moblaires, solcats pel meteor de l’encant, romanien estàtues. Vaig davallar cap al riu pel penya-segat més abrupte. Em servava amb una corda que havia falcada al cap de dalt, amb daus ciclopis, sí. Duc l’egipciana penjada a l’esquena. Té més por que no jo encar. Amb deu potes, segur que se’n trenca més que no em trencaré pas. Té raó de tindre més por, mes poc té gens de raó d’ésser més eixelebrada – els porucs totjorn els més eixelebrats, és llei d’antigor d’origen d’esclat quaix oblidat, esborrat – mes m’estimaria més si no es mogués tant – encar caurem plegats. Vam arribar tanmateix a la vora del riu sans i estalvis. Pensava que ens estimbàvem, pro no era veritat. De cops dec patir de febles, benignes, al·lucinacions. Hom, dic, se’n fot. Ara, com rats ens enfonyem a l’automòbil estimbat anys ha i ara tot rovellat, frèvol, delicat. Encallats contra el trànsit insignificant dels carrinclons negociants, veiem rabejar-se els endèmics hipopòtams del Segre. Som a quin planeta, som a quina era temporal, som a quin espai de por molt esvorada, gastada, polsegosa...? Mama, mama! Vaig cridar. Gens eixerida ni desempallegada, de fet amb vessa i disgust, em respon la bruixa: T’hec. I em tornc a enfonsar al ventre de la bèstia enorme. I consir que no tinc amics perquè vinc adés d’uns espais on no hi havia ningú altre ni hi havien doncs miralls. Als deu braços peluts de ma mare el capoll de seda se’m va entortolligant com mòmia qui hom faixés, i hi esdevinc cremat cadàver, clemàtide, clàmide, avellana, calamitat, clepsidra, crisantem, crisàlide, costella esberlada, pupa glaçada, cap intent, no, ja dic, gens reeixit.

Desconsol de dama, oidà

Desconsol de dama qui cau del tamboret i exposa taboll i fufa al capellà qui davant mateix deia la missa El metge de la meua dona el doctor Kevyn Unt, de Xicago, és ginecòleg. Al doctor K. Unt, barrejant-li una mica les lletres li’n dic, ben encertadament, Kunt Envy, i és que té odiosa enveja dels conys, això és palès. S’ha fet ginecòleg no pas perquè li abelleixi de tocar conys, sobretot malalts, sinó perquè li abelleix de malmetre’ls. Episiotomies en malfà a desdir, vinguin o no pas a tomb, i sempre amb tisores rovellades o en tot cas plenes de xerecs microbis, d’on els conys de les pobres dones n’esdevenen infectats en grotescs bonys i bombolles, en boterudeses esgarrifadores... El doctor K. Unt receptà molta de devoció a la meua dona l’altre jorn, bo i fent-se, es veu, com gairebé sempre, l’escalfabraguetes, ell, i el festejadoret, i alhora hipnotitzant-la amb historietes per a flacs de cor i balbs de cervell. L’hipnotitzava amb veu de fleuma amb caguerades de cels, inferns, trinitats, resurreccions i ascensions de cosmonauta autònom, i amb vins i peixos pels descosits en truquet de pec mag i encar, en truquet ara de botànic sapastre, amb estridents malediccions contra les figueres bordes qui qualque dimoni amagadot es veu que impedia de florir. L’hipnotitzava, el malparit, perquè no cardés tant ni em fotés tantes de banyes, ço que nogensmenys preferesc car em manté en salut i surant. Me li presentava l’endemà, jo sempre de vint-i-un botons, i li vaig ensenyar, llambresc i deny i elegant, la foscor rere la finestra. Li vaig dir: “Sabeu què faig, llegeixc. Llegeixc, en les línies del plugim jaquides en el palmell de la mà del vidre negre de la finestra, hi llegeixc doncs que darrere s’hi troba la mort. La mort sobtada, sabeu, en K. Unt? La mort de negror sobtada que esdevé negror infinita en un sol cop de maça.” El seu papagall eixalat, qui ell considerava una encarnació de l’esperit sant (l’esperit sant era una manifestació de l’ànima del seu déu dividit en tres formes – sí, ves, rucades rai, o qui ho entengui qui s’ho confiti), el seu papagall lleig i merdós, doncs, en aquell instant s’encengué com qui diu en combustió espontània, tret que és cert que era a la vora d’un gresol amb petroli, i, dementre que es consumia en flames, es cagava estentòriament i rogallosa en déu, en el déu d’en K. Unt. Tot allò el va deure acollonir de valent. L’esperit sant cagant-se-li tan esbombadament en déu, el maleït supersticiós ho va trobar d’allò pus ominós. I l’endemà emigrava a Califòrnia, cap els Àngels, em fa. La meua dona ja no el veuria mai pus. Vaig davallar al carrer i la pluja s’havia estroncada. Ningú qui odia els conys ni qui és de mena religiós (tret que les dues condicions coincideixen gairebé totjorn), ningú amb aqueixes manies de fastigós hauria, dic, de poder treballar amb dones – no hauria pas, vull dir, de fer de metge de femelles. Hi ha molt d’enemic de femella qui fa de metge. Crec que tots els metges haurien d’ésser molt amoroses metgesses. I mai religioses. Car res no nou pitjor l’humà, i més que més les seues perspectives de trobar-se mai mínimament bé en aquesta cruel bimba de mort, que el desig o enveja de patiment que els religiosos volen per al cos. Cert és nogensmenys així mateix que els més matiners exegetes de l’oldà mapamundi de les parts femellenques, hom els tractà de fútils i de carallots. Cal dir que els medievals l’erraven ans marraven d’aquesta faisó de continu. Vaig aturar de pensar ítems perillosos. Car hi havia dos malaltissos integrants de la bòfia, l’un anava uniformat, l’altre anava de carrer, mes els dos pudien fortment a adventícia malesa. Xerrotejaven vora un vehicle, mentre eu passava caminant, cap-jup i tractant de mantindre l’enteniment en blanc – no fos cas que encar m’acusessin de qualque altre pecat si fa no fa imaginat. Els dos pudents presumien, com sempre; tostemps claferts ans curulls de qualque hormona fastigosa que els feia més mascles, és a dir més plens de merda – d’ací que hom apelli els buls i els ultracuidats en general “mitgesmerdes”. Oi, i no hi ha forma de vida més ínfima ni repugnant enlloc de l’univers que el de bòfia, uniformada o pas. No hi ha... No hi ha pas fauna pus degenerada a l’univers. No. A casa li vaig tornar a guaitar a la meua dona l’escarranxa. Aquella tendra ans delitosa esquerda qui adés suara s’embeinà aitants d’hiperactius matrassos d’apol·linis estibadors i mariners, ara bresques de vibrions en feia carúncules d’indiot i, ecs, agrumollades llúpies amb oiosa sànies i amb bull de carnús excedent. Els èxtasis de les serps últimes, llur ull dacriorreic amb el darrer bes, bavalloses ans tristoies com aloges, paitides i nisques amb cabells lemniscats (amb llefiscosetes cintetes que els hi pengessin) – llas, recances ara doncs del dolç ahir – l’ahir dolç que (segons el criminal encomanador d’iatrogènics gams) cal rembre ara mateix amb penitències i misses, i assortides capdeconyades de confessions, miracles, baptismes, comoniments de cuca, benediccions, xucla-cagallonamentes, i extremuncions, ei, pallassades rai, i un plec gruixut d’altres enverinaments mentals de capellà. Ai, fotrem goig! Érem al temple, i els ulls somiatruites del jovent esclavitzat pas que ataüllaven tanmateix claustrofòbics nínxols d’ultratomba fossilitzats en paradisos de cabrit capellà, ans veien prats de gespes fresques on tot hi era, nu, rabejar-s’hi a lloure. El cacofònic cant d’esborronadora serena o de medusa amb cara de grípia, els carrinclons espinguets d’escanyolit bruixot que s’espinyolava del lloca nou de coco el sinistre sacerdot a l’altar dels sacrificis sense solta ni volta (només fets per tal d’emprenyar el personal), la cacofònica salmòdia, doncs, dic, visceral, acerba, només els llegava altrament gàbies de purgatori, asfixiants cambres de tortura de paradís fals... I ells (alguns), encar poc emmetzinats, dins llur fur intern, triaven la llibertat. Alhora, els ferms empedreïts, qui només hi érem per tal de recolzar els malalts (sobretot del meló), jurcàvem, enllà dels mots metzinosos del merdós ensotanat qui ens volia horroritzats pels espais oberts, hi jurcàvem, dic, a guanyar novament les afeccions dels qui estimàvem i la malignitat eclesiàstica, per via de llurs còmplices mèdics, ens havien robades. Ara, cascun dels fanocs orats, llurs esperits robats, com dic, pels mags ineptes i sapastres, i llurs cossos a mig podrir (car jaquits a l’abandó i àdhuc mortificats, car per ells mateixos odiats, com volen els condemnats religiosos), me’ls esguardava girientorn, i em semblava veure’ls com si llurs trets equivalien les flonges barnilles fetes a pelleringues d’una ombrel·la tota esvellegada, amb la tela fosca tota de cassigalls rovellats d’on crits de juraments horroritzats en percolessin, eixordadors. Ah, quina tristor de veure les carns emaciades que penjaven dels esquerdats esquelets que el fat malastruc redibuixava doncs en monstruoses construccions, llur figura, cascun dels orats adoradors de ninots repel·lents, llur figura closa en tancats rebosts on només hi pengen, de ganxos de boquer assassí, farnats de desintegració. I els veig bellugar llurs boques desdentegades, i els veig fer ganyotes, car llur saliva té gust de bernat pudent esclafat. Llurs boques part de dins: fragments de circ bombardejat – tot hi són animals a mig corrompre, i un gras, mòrbid cuc albardà i potiner qui va de queixal en queixal dient xanxes sexuals i fent-se veure l’equilibrista mesell, balb, matusser... La meua dona, les seues expressions al vult, ara aitan lleig, traïen el fet que allò que tastava era vomitiu d’allò pus. Van entrar, histriònics, dos membres de la bòfia. Ara llagrimejaven amb bojals escarafalls i es fotien ressonants cops al pit – perfecta definició de l’hipòcrita. “Com podíem haver siguts tan cruels!” Nòmades, anaven de rengle en rengle, trepitjant els peus dels babaus com si eren estores a rebregar-hi ferm la sola ferrada. Vaig dir que no trepitjarien pas els peus de la meua dona; vaig ostar un ninot de guix, que hi havia fotent el paperet damunt un plint o pedestal o tamboret de pedra, i per comptes hi vaig seure la dona. Els priònics pudents continuaven trepitjant peus de vaca soferta. Alhora ploraven i es colpien el pit, i confessaven, afònics, pecats d’immensa crueltat: tortures de presoners, violacions de minyones i efebs, trepigs doncs de vells i velles... El capità dels degenerals els havia dit: “Hem de fer tot el possible per tal d’evitar de semblar ni que fos un pèl irreligiosos.” Vaig xiuxiuejar a cau d’orella de la dona: “Recalcitrant mantén-te, com si fossis peça d’antiguitat en museu polsegós. Rumia si de cas com entendre el temps: És, en temps de crisi, el temps llavòrens més ample, o és que només sembla més ample...? Me’n tornes contesta d’ací a un instant. Ara mateix vinc.” Vaig sortir a respirar. L’atri encar pudia a pets, mes la fortor pas que t’ofegava com t’ofegava dintre. Se m’arronsava, idíl·lica ans vampiressa, una mendicant. Simfònica i suggestiva, maldava debades per fer-se’m desitjable; m’acaronava sense fressa la ceba – que tot d’una me n’adon que em descús i tot, abans no li haig de fotre doncs una empenta que la fa perifèrica de cop i volta. I ara s’atia com corruixada harpia a cridar els compares. Quin merder no inaugurem tots plegats! Els dos pudents, vils instruments de malallei i de desordre, com sempre, surten a veure què cony s’hi escunça. Allò aprofiten els compares (mentre la gitana m’acusa de voler-la escometre en escomesa luxuriosa) per a ficar-se al temple a robar-hi, crec, certes urnes amb cendres de relíquia, amb les quals llavors fer bruixeries per a betzols qui creuen no pas solament en misses, ans així mateix en misses negres i tot. No pots mai demanar assossec al pudent. Que li demanis re ho confon per qualque gentil invitació a la salvatjada escatilosa. Amb goig tot fre amolla, i t’estossina i t’atonyina amb deler, i et mutila d’eixauc sense recar cap esforç ni estalviar-te cap aporrinament ni renec. Per xo no fotia pas l’estruç, ans, amb els primers mastegots, com l’estruç camejava a tot estrop a engruixir, a minsos ans furtius trets, els rengs dels escàpols. Em capficava més tard, mentre entre runes ditejava destralejats senyals heràldics en pedres d’edificis enderrocats pels invasors cagots amb la traïdorenca complicitat de llurs casolans llepaculs, i tractava de desxifrar així mateix fragments de còdexs nostrats que la rascalla havia cremats i llavors emprats de torcaculs – mentre això feia, mig distret, em capficava alhora, dic, burxegós al rerefons del cervell, bo i tractant d’escatir-hi quin malfat no fóra pas el de la meua dona, enjondre en enemic terreny, allà dins patint al parany, fent-s’hi veure sant de guix damunt el plint. I em desesperava rere les nidoroses runes bo i ullant encontinent l’atri, per si encar hi haguessin traces dels criminals matalassers qui, d’enxampar-me, ara m’haurien mort sense pus compliments. Amb ingenuïtat la veia (al meu enteniment un bri febrós) transfigurada, ço és, amb fesomia trastocada angèlicament, i doncs colta pels fanocs agenollats al seu davant com ara si fos doncs santa imatge de qui els orificis, com els de qualque deessa bogal, dons i prebendes vessessin – el do no gens costós de l’esperança sobretot. Tant se val. Respirí avall. Amb aquell empelt d’ozó, sóc més coherent. Amb dits tremolencs de fred m’embastava els traus sense botons amb filagarses de corda trobades part de terra. Escaujava ara, amb ulls segellats per les potes sangonoses de l’àliga, el tram polèmic que em separava del maligne edifici on hom, amb feble retòrica, fa, impunit, ofici de remeier ensarrona-rucs. “Vull saber, dona, de totes totes com et va.” M’abelleixen pus tost els inequívocs. M’afegiré doncs, dic, a les incògnites cues. En acabat del tacó que havia mig rebut, i ara després de viure dues gèlides hores entre les fètides escombraries encastades a les runes de davant el temple dels horrors, puc esdevindre sense pus disfressa un pòtol pus d’aquells qui, en perennes carnestoltes, s’ajocaven a l’aixopluc de davant la porta, rabejant-se en llur dissort. Cada camí que hom obri la porta podré espiar que hi foten part de dintre els bandarres i fanocs. El taumaturg de trucalembut continuava d’aperussar els “creients”. El nom ja ho diu: “creient” – el qui creu, el qui es creu la falòrnia, el qui s’empassa tota mena de fastigosa carallotada perbocada per qualque maleït reconsagrat. Amb enyor, els meus ulls adolorits i enteranyinats amb vermelles urpes, mantenen ferm el rumb cap al far de l’estàtua de cera qui nogensmenys, llas, sembla fondre’s a pleret. “Mig diluït, erràtic tità, estigues-te’n tanmateix!” – pregava de lluny, car em temia que qualque enze entre els “fidels” – els fidels datspelcul – no li passés pel carbassot de tocar amb reverència servil el tòtem sacre i s’hi envesqués llavors la puta pota. Veuríeu l’esglai de la patuleia. Enfortit per certs apocalíptics acomiadaments ara mastegats per l’enfaldillat tinyeta, potser al capdarrer ujat de rajar tanta de merdegada, em creia aleshores que potser les ordalies se n’eren tost finides, quan ai, terrabastall mastodòntic. Esporuguits ixen de llurs trinxeres els fidels creients, com rats esgarrapats pels flagells de la ràbia i la pesta. Cada vellarra amb les mitges cagades s’estrompassa pels bancs i esclaten els continguts horrorosos de llurs bombades calces. I esgüella com un dimoni el capellà, i avia el seu infús, il·luminat, teopnèustic diagnòstic. I doncs diu: “Mateu-la, mateu-me-la!” És que, tan esperar i tan desfer-se, al capdavall la dona havia relliscada pedestal avall. Catacrac, vós, que havia caiguda de cul i tot, i eixarrancada rai, i el cony, pel metge K. Unt adés suara aitan martiritzat, pla a l’horitzó clos de cada gambirot present. Suputava isnellament el cagaelàstics i hi veia, esborronat de por, un papagall de foc. Hi veia després (és clar!), no pas una fufa maltractada pels metges de les vils ans nazis brigades anticony, hi veia només (com sempre) “el” diable a mig néixer i prou. La tractava i maleïa de “posseïda” i ordenava a les bajanes, merdacaneres hosts que la mortrissin doncs encontinent. “Catxeu-me-la, desfigureu-me-la, enfremuneu-me-la, afolleu-me-la, xemiqueu-me-la; som-hi, valents; me la cardeu que no en romangui padellàs!” La trepitgen pitjor encar que no l’hagueren trepitjada els bútxeres del govern. I com la salvaré...? Com la salvaré? Com la salvaré sense metralladores, sense bombes, sense tancs ni helicòpters, ni sense avions de sobtat oblit...?