L'ull del pardal del Salvaire, renat

L’ULL DEL PARDAL DEL SALVAIRE, RENAT.



“Em trec el pardal, perquè l’ull del pardal ho veu tot.”

Salvaire Dalí es tregué el pardal. El seu amic Salvaire Nadal li feia que no amb el cap, fent-li ensems entendre amb un ganyota de disgust que potser no era prou bona idea vist el moment, tret que el Dalí no en féu cap cas.

N’Estevet Escorpí, un home qui havia anat reconeixent-se, i construint-se amb prou coneixença interior que a hores de llavors ja podia manejar els propis renaixements (tants com calguessin), aturà d’enraonar. Es quedà esguardant-se’l, o pus tost esguardant-se-li el pardal.

Els dos Salvaires havien pujats fins al monestir dels “quatre tulkus” per tal de fer’s amb prou coneixement per tal d’apendre d’organitzar una fàbrica que els permetés de construir crisàlides per als qui sapiguessin de com renèixer, per tal que llavors ho fessin (o si més no poguessin fer-ho) amb prou d’espectacularitat i de garbuix de cintetes i pampallugues i espeteguets… D’això es tractava. De circ.

S’escau que en pic et trobes amb un “tulku” — és a dir, un d’aqueixos lames il·luminats qui han sapiguts renèixer’s com cal — allò que primer et sobta és el cap. És el cap d’un comunista papagallós o parroquiaire. Això potser voldria dir que a l’esdevenidor només hi haurà comunistes — és a dir gent solidària, perquè els insolidaris els hauran eliminats les malalties de la cobejança, on qui més menjava més tost peria, pel fet que el menjar massa mata, i sobretot menjar pol·luït.

El cap d’un comunista, com tothom sap, és el cap d’un pelegrí malrapat, escardalenc, pollós, amb un nas considerable, un nas prim i de pam — un cap de parroquier garlaire i migplomat, neuròtic, amb — com se’n diu, d’allò que et cau la ploma o el pèl…? — amb alopècia d’obsedit.

La segona encarnació de cada renat és comunistenca, i se’t veu per la cara, pel cap, un cap, com dic, rapat i afamegat, de comunista, de parroquier amb pel·lagra — com se’n diu d’aquella altra malaltia de la pell…? — tinya, ronya, desig d’automutilació…? — amb pigota.

Sor Karmeta, als setze anys, també renada, fotia cara de comunista. En Dalí li havia ensenyat el pardal, amb un ull que li feia la guerxina, i sor Karmeta havia esdevinguda tota vermella. Els comunistes es fiquen vermells molt fàcilment, i si doncs no vermells, si més no roigs, d’on que sovint hom en digui vermells o roigs (per comptes de comunistes).

El mer fet que els “tulkus” estiguin vius ja demostra que són renats. Ningú no neix amb cara de comunista, però tothom en reneix, vull dir, hi reneix.

“El duaner (panxut i fastigós, i molt ignorant com tots els duaners) no em volia deixar tornar.” Va dir aleshores el reverend N’Estevet Escorpí, el renat.

Sor Karmeta se l’escoltava embadalida. Els dos Salvaires pus tost ujats… Volien anar al gra… Púguer-li demanar com collons els agradaria als renats i renades de renèixer… “Tindrien qualque preferència quant al diguem-ne sarcòfag…? Tou? Estopenc? Lluent? Mat? Pintat? Amb filigranes? De fantasia?” Quina mena d’embolic o de mòmia o d’embolcall d’on esclatar’s, quina mena de crisàlide doncs d’on violentment asclar’s i aparèixer (sota els aplaudiments dels embadocats).

Tothom passava per la duana mentre el duaner em tocava i retocava els collons. Em furgava pertot arreu, m’aixecava la barretina, hi ficava el nas, burxava al forat del cul del meu poni llanut (no sé què es devia pensar què hi duia amagat — què hi duia amagat jo, o què hi “duie” amagat ell, el poni neguitós). Es llegia i rellegia (o ho feia veure — car no crec que cap duaner hagi mai estat capaç de llegir — això de llegir demana una certa traça cerebral massa allunyada de l’abast intel·lectual d’un duaner), es fixava molt (doncs, diguéssim, com aquell carallot qui se’n va anar a comprar un parroquier o papagall i l’ocellaire li va encolomar un mussol (a preu d’exòtic parroquier molt enraonaire) i el carallot ensenyant el parroquier d’enraonar, que digués “Bon dia, carallot”, i “Com anem avui, carallot”, i el parroquier res; fins que al cap d’unes setmanes s’ensopegaren passejant l’ocellaire i el client carallot, i l’ocellaire amagant-se davall el barret, darrere l’ombrel·la de la dona, darrere el sucre estarrufat del seu fill, darrere les faldilles d’amples farbalans i els rossos tirabuixonets de la seua filla…, mes el carallot saludant-lo amablement i plaïble nogensmenys, i l’ocellaire havent de dir: “Ah, i tant. I què? Ja parla, el parroquier?” I el carallot responent: “No, encara no. Però s’hi fixa, eh? S’hi fixa molt!”), doncs això feia el duaner gras, gegantí, mocós i babau, fixar-s’hi molt, en els fulls del dietari o guaitajorns de la meua padrina de feia cinc o sis generacions, on el trets antijueus de les seues remarques era força apujats (no pas que li haguessin preocupats gens, els comentaris antijueus o antielquefòs, al duaner bast; el que ell cercava era educació comunista i eròtica trempaire), i àdhuc hi havia qualque dibuixet molt insultant, amb avars tot escarransits, de nas immens i gotejaire… Al capdavall, el duaner em demanà si allí hi havia text prohibit i heretge, on li vaig respondre que “De cap manera, cregui’m”, i el fastigós ogre encara pitjant fort: “Que vol que me’l cregui, si jo no em crec ni a mon pare”, tret que finalment, sobtadament avorrit de tant no trobar-hi res, em va dir d’endavant… Vaig ésser a temps de pujar, amb el poni i tot, i tots els paquets de l’altre món dins les alforges, al darrer dels vagons del tren que retornava a la terra.

Els prims del vagó m’acceptaren perfectament, veient que era un més d’ells… La locomotriu engegà, la fumera era grossota…

Tret que la nit on férem cap a la vila, xinesos i hindús es barallaven fort. Els dos bàndols a cop de bombardeig contra el tren arribat d’enlloc. Cascú consirant que no fos que fos cas que fos de l’enemic. Els renats fugírem dels vagons i, som-hi envant, acopa-li a tot estrop muntanyes amunt. El meu poni pelut un bon escalador, cap cabra donant-li cap rampeu. A l’estany dels lotus sanglotaires…

—Singlotaires…? —demanà el Dalí.

—No, sanglotaires… —puntualitzà el tulku N’Estevet Escorpí. I continuà: —A l’estany dels lotus sanglotaires hi trobàrem (els tres o quatre qui anàvem plegats) un mendraig o aixopluc de pastor the nyus. Havia cremat, segurament tocat per qualque llamp, però així i tot feia de bon amagar-s’hi….

Sor Karmeta se la veia culneguitosa, potser volia ficar-hi cullereta, dir-hi quines barbaritats no li havia fetes aitambé patir el duaner al seu retorn ple d’episodis peluts…, tret que a cap de naltres no ens xiulava mica de sentir-les — penes de cony a ningú no demoleixen, pus tost fan riure.

A més, l’Escorpí encara no havia acabat, i ell era el summe santinyoli, no pas la faveta del costat qui li espaordia els tàvecs i borinots i els mosquits, més caparruts…

Al cap d’un parell de setmanes (nosaltres tots ficadets al mendraig, que era fet de pedra a bocins calcinada i tenia un clot al mig que tapàvem amb una roca volcànica tantost sentíem bombes caure i allavòrens nosaltres tots al clot fets una carxofa…), els bombardeigs se n’anaren més lluny, no sé pas si de cantó més avall (hindú) o més amunt (xinès); el cas que no teníem por de res.

Vam decidir que transformar l’humil mendraig en monestir de revinguts, o millor retornats, a la terra. A poc a poc, construírem tot això, mos amics, amb aqueixos jardinets de meditació, i aqueixes suaus cambretes de “pela-te-la en pau”, i aqueixos dormitoris de “dorm-hi escalfadet com un torró”, i si malpenseu (no crec pas, car prou veig que de malpensaires no en teniu gens els agalius), si malpenséssiu que com recodonys podíem uns acabats de nèixer sàpiguer tant, i tindre tants de coneixements arquitectònics i de ginys alçapremosos i tot allò, prou us en podeu adonar que qui reneix prou ho fa amb les coneixences de la vida anterior gairebé intactes. Us guaiteu, si us plau, sor Karmeta. Tot i que només té setze anys, carda de valent des dels tres o quatre, i amb la consumada traça d’una marcolfa de preu elevat — justament això fou, en una de les seues vides anteriors, treballant de valent (quants te’n feies per jorn…? De trenta a quaranta) als baixos aitambé santificats del palau del Taix Maixal (o un altre) per a profit d’un soldà gros, i no pas doncs solzament de cardaire de serrall, ans, més granadeta, de directora de bordell quan es retirà a un dels indrets barracaires més rònecs i viciosos de tot Calcuta — així que apamin, si els plau, les tècniques que coneix d’ençà que els seus orificis foren gens penetrables fins ara, sis o set vides envant…

Ací, en les muntanyes més alzinades d’aquesta tanmateix ben modesta terra, com gairebé arreu de l’univers, al primer toc, el propi de la femella és obrir’s de cuixes.

El Salvaire Dalí el tallà: “I vós rai, gastant salut… Ara, naltres, un bri piocs, d’on potser que no durem gaire en aquest món, o en cap altre, llas! — no prou traça ni creença per a renèixer, és clar — d’on us agrairíem d’anar al gra. Volem fer una empresa d’embolcalls d’on el qui reneix pugui eixir’n amb prou solvència i esclat.”

El Salvaire Nadal volgué endolcir l’exabrupte: “Ens perdonareu la brusquedat, sa santedat, mes cert és prou que fa quinze mesos que, cercant-vos, hem passades les mil i una — i dissortades totes. Un camí ens tingueren uns bandits amb el cap sebollit tres setmanes a la sorra… I era una sorra plena de formiguers de formigues molt coents.”

El tulku N’Estevet Escorpí molt santament i pomposa acaronà el cul dels dos Salvaires qui sicofantament se li asseien a cada vora…, i llavors xerrà durant tres hores pus pel cap baix.

El te tibetà que bevien, ensems, duia qualque somnífer barrejat. Adormits, foren violats novament. Els dos Salvaires, perduts en aquelles (no gens vitals) guerres de part d’allà baix, rebien un esguerro de cul o altre cada (prou sovint), cada camí que un escamot de cap altra facció els feien presoners… Ara, allò que àdhuc els sants i renats se’ls fessin espetegar, ja ultrava.

Digué el Dalí, bo i acuradament i gemegairement aplicant-se pomada a les nafres: “Tothom te’n diu, de faules i contes de fades, i en acabat de la contarella, nyec, et donen pel cul. Quina merda de món. No sé pas a qui li passava pel magí de vúlguê-hi tornar…!”

Digué el Nadal fent si fa no fa com son amic: “És sens dubte l’amabilitat panxuda de la democràcia capitalista… Potser en el futur solidari comunista, on la primesa del cos i la grandària i gruixària del nas els donaran (als nats i renats) un cert esbiaix poc propici al donar pel cul altri (encara que no pas el contrari, mes qui els en donarà si no hi haurà caps grossos ni panxuts amb ganes de donar-hi, de donar’ls-hi…?) i amb les cambres de tortura abolides, potser a l’esdevenidor, com dic, això serà prou paradisíac perquè valgui la pena de perseverar-hi…”

—Molt carregat de punyetes vas tu.

—No és que planti pas cap propaganda per a cap futur lluent; només et dic la possibilitat que qui s’ensinistri a renèixer sigui prou il·lús de pensar així. I cal tindre sempre l’esperit obert, car… i si ho endevinés…?

—Si endevinés què…?

—Que un camí instal·lat el paradís comunista i tothom amb cara de comunista, això fóra doncs un paradís de viure-hi. Has vista sor Karmeta, ja, quina bonhomia i quin gaudi no traspua…? I només té setze anys.

—Sí, però se la carden com déu mana. No com a naltres, collons! Tan apassionadament perversa! Sàpigues (perorà, mestre-titesívol, el Dalí) que tota passió és font de perversitat, de crim, de malguany i de balafi, i sobretot de viltingut jurcar debades…

—Comprenc, tu, car re no treu mai a cap.

—Re, i aqueixos malparits se’n foten del renèixer com naltres ens en fotem del morir.

I era potser cert, car els espiaven els quatre tulkus per un foradet i se’n reien molt.

Al capdavall: “Cal admirar’ls, aqueixos pelegrins datspelcul!” — feia N’Estevet Escorpí, sa santedat molt colta, en un atac de seriositat després d’haver’s escanyat per culpa del riure tant. “Tot ho raonen amb lògiques tan tortes i esguerrades…! No tenen altre horitzó que anar patint les mateixes indignitats (i si mai arriben a vell encara de molt pitjors), i tanmateix, ací són, persistint a continuar vivint la mateixa vida única de només patiments. Sense mai desficiar’s a voler renèixer a cap de millor…? Increïble! No se’ls insurgeix l’ànima tan putejada per dir’ls: Prou, codonys, suïcida’t d’un camí i reneix-me a un indret (i sobretot a un cos) millor! Un cas, vull dir, un cos no pas tan fi i suau i blanquet de catalanet a qui tothom (molt més grofollut) vol donar pel cul… Greu equivocació fóra…! En canvi… Ah, renèixer’s gitanot o gurú o general una vegada a la vida, vull dir, una vida a la vegada! Tastar el poder, tot negre i rude, i donar pel cul el finet i acollonidet d’una puta vegada. Me’n record de les batalles entre xinesos i hindús, els negrots hindús volguent tastar la finor grogosa del xinès. Els grocs xinesos el coure lluent del cul de l’hindú. Tothom vol el que no té. I ara voldrien que ens emboliquéssim com erugues per a renèixer papallonosos… Hà! Els carallots no comprenen que ens elevem en fum…”

“Són tan pallussos, els dos Salvaires, el dolent i el bo!” —responguérem en chor els altres tres o quatre tulkus (i sor Karmeta i les altres sors se’ns hi afegiren en harmoniós contrapuntet, és clar).

(…)

Somiaren els dos Salvaires aquella nit el barroer retorn a la ciutat que els véu néixer per primer i únic camí, llas.

On abans tots els feinaires portaven barretina i fumaven com uns desesperats, i duien carrabina i s’entremortrien pels carrers, i, dels cossos morts de cavalls i homes, en netejaven la llefiscosa sang amb papers de diaris que duien informacions de debò, ara només s’hi trobaven ciment i sobris ròbots en acabat de la feina també emmagatzemats en cel·les de ruscs immensos, quadriculats, i burells i plans, com dic, de bast ciment.

Ciutat humida de sinistres barracots i magatzems a banda i banda de les fàbriques d’estalzí… Trista verticalitat de l’ofec. Els fumerals esbojarrats i l’hivern perenne. Pels camins de sirga dels canals atapeïts de rais carregats, tremolen i tenen atacs de sobtats sacseigs els quatre insectes sobrevivents de tant de verí…

Els carrers amb llambordins rellisquen com si també portéssim, no pas sabates, ferradures… Hi ha estesos, en cordes tantost flasques com prou teses, de finestra a finestra, damunt els carrers, ennegrits parracs i cassigalls que mai no s’eixugaran del tot. Tèrbolament desmaiats, ens atansem, mig arrossegats, fins als canfelips que senyoregen els centres estratègics dels estrets carrers… Els roents canfelips sempre vessen excrements molt pudents… I tota mena de malaltia s’hi exhala. Llavors, rots de merda pugen en boja allau pels forats, justament quan volies embotir’n cap de molt tímidament menut teu… Sempre en surts molt més cagat que no n’entraves.

Les esglésies on la falorniosa fal·làcia hi fou dita sense atur pels garbuixencs, gargamellosos, garlaires becs malalts dels panxuts qui es menjaven (i malrostaven) els prims durant centúries de foscor asfixiant a la pudor del greix malcremat, ara tampoc no eren pas menys repugnants que els canfelips… Pells de pellaire hi pengen i crits esborronadors s’hi senten de pells penjades d’espellats malespellats o a mig espellar.

Estoics, els Salvaires, el dolent i el bo, llur eficiència industrial posada a prova i a coents ordalies pel sistema urbà de laberint merdós, sempre arriben d’hora a la feina… Llur carisma els fa preferits del duaner de la factoria. El duaner els permet de saltar’s a cama pixanera qualques torniquets, sense sotmetre’s doncs al càstig de certs dels molt cruels taps posats esporàdicament i aleatòria, i espontània doncs, a l’entrada-i-sortida, cada matinada i cada vespre colgat. Una visita a aquell molí infernal (on els eixams d’obrers punxeguts t’aculen a una cel·la de bresca de ciment rugós i amb fiblons molt fiçosos et donen pel cul, d’on l’estrany és que n’ixis mai viu) és jugar-te-la definitivament…

I tanmateix cada matinada fosca sacrificialment hi ets…

—Hò — responem — hi som, hi som; i, si ens tornaven a deixar votar, tornaríem a votar a dreta, pels partits proguerra, votaríem sempre per l’status-quo, votaríem per la propaganda, votaríem per la crueltat i la fanoqueria implícites… Massa ximplets. Poc sabem fotre altre. Guerra és carnatge i crit. I bomba que t’esclata a la boca… I tot ets (aleshores) tendrumets que només el voltor somrient ensuma… Les nostre romanalles llavors, grotesc samfaineig càrnic de mig-atipat.

I tanmateix els dos Salvaires hi anem cada dia, hò, mestre, hò. I cada dia tornem a “casa”…

Això de casa dit en broma, en trista, cruel, tràgica broma. Conillera era llur cel·la o diminut habitacle, com conillera cadascun dels habitacles dels milions i milions encabits a cada quadriculat rusc de ciment brut. L’espinada del rusc de ciment és feta tanmateix de tendrum de guerra, i el tendrum és a mig podrir’s, i doncs el rusc, i els milions i milions de cel·les conilleres on milions i milions de conills hi vivim, mesclats amb la nostra merda i amb la nostra verdura trepitjada, corr l’indubtable risc (seguretat!) de rompre’s en escruix i, en esfonsar’s, de sebollir’ns de viu en viu (de viu en viu? — de somort a somort pus tost) a tots. Aquest és el cor moral de cada edifici i institució a la ciutat: tendrum a mig corrompre’s.

(…)

Quan es deixondiren, era el capaltard (de quin altre dia ni ho sé; és clar, dormint hom perd la noció del caòtics recorreguts planetaris). Vibrava l’àrea en palès desig d’enderroc total. Un terratrèmol ens recorria l’espinada, i l’espinada muntanyosa on els santinyolis del monestir encara devien raure (i donant-hi pel cul els pelegrins esgarriats). Mes ara érem perduts. Hom ens havia llençats penya-segat avall i qui sap quantes de setmanes no feia que rodolàvem per aquells tèrbols tossals…

Damunt corrues de pedres fredes escorregudes, moribunds trascamem per tarters inhospitalaris… On només les fedes qui escarritxen entre les ruïnes esbieguen en esbiecs d’assaig de grotesca cançoneta de bres… Ens eslleneguem cap a la fi jussana d’on s’aixeca el fumet metzinós… Hom vol rebre’ns amb dents d’escarni i tortura a l’espai fiçós i roent d’ultratomba d’on ningú no ens atiarà a renèixer…

Per terra, en relleix, menjàrem herba, bevérem de tolls. Rosegàrem rels — en trobàrem unes (de mandràgora?) que donaven un rampeu als tulkus qui ens havien torturats, i amb un pintallavis de la butxaca (un pintallavis de pintar obscenitats a secrets sarcòfags molt sagrats), hi pintàrem llavis (tan pintats com els de la Karmeta i les altres sors), i hi pintàrem ulls i pipís i forats de cul, i les torturàrem i cremàrem. Cremàrem en arreluda efígie els nostres darrers torturadors…

Als dos Salvaires allò els oferí una instàntania (tret que molt transitòria) satisfacció. Agosarat, un dels Salvaires, ara no me’n record si el dolent o el bo, començà de cantar, ple d’alambor, la cançó de l’“I tant!”.

—Fotem’ns-en del mort i del qui el vetlla, i tant, i tant!

L’altre s’hi afegí: “Fotem’ns-en, fotem’ns-en!”

—Fotem’ns-en de la força i de l’ús vergonyós en causes suposadament progressistes, i tant, i tant!

—Fotem’ns-en, fotem’ns-en!

—Fotem’ns-en dels lligamosques qui eixoradament, i amb pinzell d’artista, ens eixorben amb denses teranyines d’exegesi, i tant, i tant!

—Fem-ho, fotem’ns-en, i tant!

—Fotem’ns-en dels aprofitats de cada guerra que diuen avorrir i tanmateix fomenten, i tant, i tant! I dels qui prohibeixen re per tal de treure’n com sempre… nyapa!

—Nyapa, nyapa, ens en fotem, i tant…!

Vils atrotinats putxinel·lis qui se n’anaven de gairell avall cap a la coma coent d’on el foc creixia…

Entre xalesta i funesta, la guspira del repapieig… Amb tant, els fogosos efluvis que rostien llurs lleus lluents suraven més i més atapeïts…

Nafrats a tesa, com naltres, només per autoconvèncer’ns, ens tractem de mútuament vius. En realitat som morts com els nostres pardals carbonitzats. Som fràgils urnes de cendres si fa no fot antropomòrfiques. I dalt als monestirs els prínceps renats, eixelebradament malaconsellats, alhora ardits i tímids, per cagarel·la vençuts i acompanyats de molta de puta esblaïmada, convençuts entren a la mateixa vida…

Quin convent de boigs, on ganyola a mort el col·lectiu fumós entre ultratges i esgaldinys de matança…

Ah, naltres rai, perint, i somiant ensems l’idíl·lic esparagol on davallem de bòlit…!

Mentre els qui es cremen ens en blasmen, il·lusos, posats a setge letal per l’aeròlit encès que els baixa, com torb més i més gegantí, a esclatar’ls al bell mig del bec tan mocós, gotós i punxegós. Garlaires parroquiers, el cacofònic esbart sencer en un indestriable garbuix carbonitzat.

Car a l’insabuda prou fórem l’esca de llur pecat d’excés, pel qual ara prou ops els és de pagar, molt flastomaires, ah. I sense pensaments de bella atzarosa lluent virolada crisàlide ja.