L'ull del pardal del Salvaire, renat

L’ULL DEL PARDAL DEL SALVAIRE, RENAT.



“Em trec el pardal, perquè l’ull del pardal ho veu tot.”

Salvaire Dalí es tregué el pardal. El seu amic Salvaire Nadal li feia que no amb el cap, fent-li ensems entendre amb un ganyota de disgust que potser no era prou bona idea vist el moment, tret que el Dalí no en féu cap cas.

N’Estevet Escorpí, un home qui havia anat reconeixent-se, i construint-se amb prou coneixença interior que a hores de llavors ja podia manejar els propis renaixements (tants com calguessin), aturà d’enraonar. Es quedà esguardant-se’l, o pus tost esguardant-se-li el pardal.

Els dos Salvaires havien pujats fins al monestir dels “quatre tulkus” per tal de fer’s amb prou coneixement per tal d’apendre d’organitzar una fàbrica que els permetés de construir crisàlides per als qui sapiguessin de com renèixer, per tal que llavors ho fessin (o si més no poguessin fer-ho) amb prou d’espectacularitat i de garbuix de cintetes i pampallugues i espeteguets… D’això es tractava. De circ.

S’escau que en pic et trobes amb un “tulku” — és a dir, un d’aqueixos lames il·luminats qui han sapiguts renèixer’s com cal — allò que primer et sobta és el cap. És el cap d’un comunista papagallós o parroquiaire. Això potser voldria dir que a l’esdevenidor només hi haurà comunistes — és a dir gent solidària, perquè els insolidaris els hauran eliminats les malalties de la cobejança, on qui més menjava més tost peria, pel fet que el menjar massa mata, i sobretot menjar pol·luït.

El cap d’un comunista, com tothom sap, és el cap d’un pelegrí malrapat, escardalenc, pollós, amb un nas considerable, un nas prim i de pam — un cap de parroquier garlaire i migplomat, neuròtic, amb — com se’n diu, d’allò que et cau la ploma o el pèl…? — amb alopècia d’obsedit.

La segona encarnació de cada renat és comunistenca, i se’t veu per la cara, pel cap, un cap, com dic, rapat i afamegat, de comunista, de parroquier amb pel·lagra — com se’n diu d’aquella altra malaltia de la pell…? — tinya, ronya, desig d’automutilació…? — amb pigota.

Sor Karmeta, als setze anys, també renada, fotia cara de comunista. En Dalí li havia ensenyat el pardal, amb un ull que li feia la guerxina, i sor Karmeta havia esdevinguda tota vermella. Els comunistes es fiquen vermells molt fàcilment, i si doncs no vermells, si més no roigs, d’on que sovint hom en digui vermells o roigs (per comptes de comunistes).

El mer fet que els “tulkus” estiguin vius ja demostra que són renats. Ningú no neix amb cara de comunista, però tothom en reneix, vull dir, hi reneix.

“El duaner (panxut i fastigós, i molt ignorant com tots els duaners) no em volia deixar tornar.” Va dir aleshores el reverend N’Estevet Escorpí, el renat.

Sor Karmeta se l’escoltava embadalida. Els dos Salvaires pus tost ujats… Volien anar al gra… Púguer-li demanar com collons els agradaria als renats i renades de renèixer… “Tindrien qualque preferència quant al diguem-ne sarcòfag…? Tou? Estopenc? Lluent? Mat? Pintat? Amb filigranes? De fantasia?” Quina mena d’embolic o de mòmia o d’embolcall d’on esclatar’s, quina mena de crisàlide doncs d’on violentment asclar’s i aparèixer (sota els aplaudiments dels embadocats).

Tothom passava per la duana mentre el duaner em tocava i retocava els collons. Em furgava pertot arreu, m’aixecava la barretina, hi ficava el nas, burxava al forat del cul del meu poni llanut (no sé què es devia pensar què hi duia amagat — què hi duia amagat jo, o què hi “duie” amagat ell, el poni neguitós). Es llegia i rellegia (o ho feia veure — car no crec que cap duaner hagi mai estat capaç de llegir — això de llegir demana una certa traça cerebral massa allunyada de l’abast intel·lectual d’un duaner), es fixava molt (doncs, diguéssim, com aquell carallot qui se’n va anar a comprar un parroquier o papagall i l’ocellaire li va encolomar un mussol (a preu d’exòtic parroquier molt enraonaire) i el carallot ensenyant el parroquier d’enraonar, que digués “Bon dia, carallot”, i “Com anem avui, carallot”, i el parroquier res; fins que al cap d’unes setmanes s’ensopegaren passejant l’ocellaire i el client carallot, i l’ocellaire amagant-se davall el barret, darrere l’ombrel·la de la dona, darrere el sucre estarrufat del seu fill, darrere les faldilles d’amples farbalans i els rossos tirabuixonets de la seua filla…, mes el carallot saludant-lo amablement i plaïble nogensmenys, i l’ocellaire havent de dir: “Ah, i tant. I què? Ja parla, el parroquier?” I el carallot responent: “No, encara no. Però s’hi fixa, eh? S’hi fixa molt!”), doncs això feia el duaner gras, gegantí, mocós i babau, fixar-s’hi molt, en els fulls del dietari o guaitajorns de la meua padrina de feia cinc o sis generacions, on el trets antijueus de les seues remarques era força apujats (no pas que li haguessin preocupats gens, els comentaris antijueus o antielquefòs, al duaner bast; el que ell cercava era educació comunista i eròtica trempaire), i àdhuc hi havia qualque dibuixet molt insultant, amb avars tot escarransits, de nas immens i gotejaire… Al capdavall, el duaner em demanà si allí hi havia text prohibit i heretge, on li vaig respondre que “De cap manera, cregui’m”, i el fastigós ogre encara pitjant fort: “Que vol que me’l cregui, si jo no em crec ni a mon pare”, tret que finalment, sobtadament avorrit de tant no trobar-hi res, em va dir d’endavant… Vaig ésser a temps de pujar, amb el poni i tot, i tots els paquets de l’altre món dins les alforges, al darrer dels vagons del tren que retornava a la terra.

Els prims del vagó m’acceptaren perfectament, veient que era un més d’ells… La locomotriu engegà, la fumera era grossota…

Tret que la nit on férem cap a la vila, xinesos i hindús es barallaven fort. Els dos bàndols a cop de bombardeig contra el tren arribat d’enlloc. Cascú consirant que no fos que fos cas que fos de l’enemic. Els renats fugírem dels vagons i, som-hi envant, acopa-li a tot estrop muntanyes amunt. El meu poni pelut un bon escalador, cap cabra donant-li cap rampeu. A l’estany dels lotus sanglotaires…

—Singlotaires…? —demanà el Dalí.

—No, sanglotaires… —puntualitzà el tulku N’Estevet Escorpí. I continuà: —A l’estany dels lotus sanglotaires hi trobàrem (els tres o quatre qui anàvem plegats) un mendraig o aixopluc de pastor the nyus. Havia cremat, segurament tocat per qualque llamp, però així i tot feia de bon amagar-s’hi….

Sor Karmeta se la veia culneguitosa, potser volia ficar-hi cullereta, dir-hi quines barbaritats no li havia fetes aitambé patir el duaner al seu retorn ple d’episodis peluts…, tret que a cap de naltres no ens xiulava mica de sentir-les — penes de cony a ningú no demoleixen, pus tost fan riure.

A més, l’Escorpí encara no havia acabat, i ell era el summe santinyoli, no pas la faveta del costat qui li espaordia els tàvecs i borinots i els mosquits, més caparruts…

Al cap d’un parell de setmanes (nosaltres tots ficadets al mendraig, que era fet de pedra a bocins calcinada i tenia un clot al mig que tapàvem amb una roca volcànica tantost sentíem bombes caure i allavòrens nosaltres tots al clot fets una carxofa…), els bombardeigs se n’anaren més lluny, no sé pas si de cantó més avall (hindú) o més amunt (xinès); el cas que no teníem por de res.

Vam decidir que transformar l’humil mendraig en monestir de revinguts, o millor retornats, a la terra. A poc a poc, construírem tot això, mos amics, amb aqueixos jardinets de meditació, i aqueixes suaus cambretes de “pela-te-la en pau”, i aqueixos dormitoris de “dorm-hi escalfadet com un torró”, i si malpenseu (no crec pas, car prou veig que de malpensaires no en teniu gens els agalius), si malpenséssiu que com recodonys podíem uns acabats de nèixer sàpiguer tant, i tindre tants de coneixements arquitectònics i de ginys alçapremosos i tot allò, prou us en podeu adonar que qui reneix prou ho fa amb les coneixences de la vida anterior gairebé intactes. Us guaiteu, si us plau, sor Karmeta. Tot i que només té setze anys, carda de valent des dels tres o quatre, i amb la consumada traça d’una marcolfa de preu elevat — justament això fou, en una de les seues vides anteriors, treballant de valent (quants te’n feies per jorn…? De trenta a quaranta) als baixos aitambé santificats del palau del Taix Maixal (o un altre) per a profit d’un soldà gros, i no pas doncs solzament de cardaire de serrall, ans, més granadeta, de directora de bordell quan es retirà a un dels indrets barracaires més rònecs i viciosos de tot Calcuta — així que apamin, si els plau, les tècniques que coneix d’ençà que els seus orificis foren gens penetrables fins ara, sis o set vides envant…

Ací, en les muntanyes més alzinades d’aquesta tanmateix ben modesta terra, com gairebé arreu de l’univers, al primer toc, el propi de la femella és obrir’s de cuixes.

El Salvaire Dalí el tallà: “I vós rai, gastant salut… Ara, naltres, un bri piocs, d’on potser que no durem gaire en aquest món, o en cap altre, llas! — no prou traça ni creença per a renèixer, és clar — d’on us agrairíem d’anar al gra. Volem fer una empresa d’embolcalls d’on el qui reneix pugui eixir’n amb prou solvència i esclat.”

El Salvaire Nadal volgué endolcir l’exabrupte: “Ens perdonareu la brusquedat, sa santedat, mes cert és prou que fa quinze mesos que, cercant-vos, hem passades les mil i una — i dissortades totes. Un camí ens tingueren uns bandits amb el cap sebollit tres setmanes a la sorra… I era una sorra plena de formiguers de formigues molt coents.”

El tulku N’Estevet Escorpí molt santament i pomposa acaronà el cul dels dos Salvaires qui sicofantament se li asseien a cada vora…, i llavors xerrà durant tres hores pus pel cap baix.

El te tibetà que bevien, ensems, duia qualque somnífer barrejat. Adormits, foren violats novament. Els dos Salvaires, perduts en aquelles (no gens vitals) guerres de part d’allà baix, rebien un esguerro de cul o altre cada (prou sovint), cada camí que un escamot de cap altra facció els feien presoners… Ara, allò que àdhuc els sants i renats se’ls fessin espetegar, ja ultrava.

Digué el Dalí, bo i acuradament i gemegairement aplicant-se pomada a les nafres: “Tothom te’n diu, de faules i contes de fades, i en acabat de la contarella, nyec, et donen pel cul. Quina merda de món. No sé pas a qui li passava pel magí de vúlguê-hi tornar…!”

Digué el Nadal fent si fa no fa com son amic: “És sens dubte l’amabilitat panxuda de la democràcia capitalista… Potser en el futur solidari comunista, on la primesa del cos i la grandària i gruixària del nas els donaran (als nats i renats) un cert esbiaix poc propici al donar pel cul altri (encara que no pas el contrari, mes qui els en donarà si no hi haurà caps grossos ni panxuts amb ganes de donar-hi, de donar’ls-hi…?) i amb les cambres de tortura abolides, potser a l’esdevenidor, com dic, això serà prou paradisíac perquè valgui la pena de perseverar-hi…”

—Molt carregat de punyetes vas tu.

—No és que planti pas cap propaganda per a cap futur lluent; només et dic la possibilitat que qui s’ensinistri a renèixer sigui prou il·lús de pensar així. I cal tindre sempre l’esperit obert, car… i si ho endevinés…?

—Si endevinés què…?

—Que un camí instal·lat el paradís comunista i tothom amb cara de comunista, això fóra doncs un paradís de viure-hi. Has vista sor Karmeta, ja, quina bonhomia i quin gaudi no traspua…? I només té setze anys.

—Sí, però se la carden com déu mana. No com a naltres, collons! Tan apassionadament perversa! Sàpigues (perorà, mestre-titesívol, el Dalí) que tota passió és font de perversitat, de crim, de malguany i de balafi, i sobretot de viltingut jurcar debades…

—Comprenc, tu, car re no treu mai a cap.

—Re, i aqueixos malparits se’n foten del renèixer com naltres ens en fotem del morir.

I era potser cert, car els espiaven els quatre tulkus per un foradet i se’n reien molt.

Al capdavall: “Cal admirar’ls, aqueixos pelegrins datspelcul!” — feia N’Estevet Escorpí, sa santedat molt colta, en un atac de seriositat després d’haver’s escanyat per culpa del riure tant. “Tot ho raonen amb lògiques tan tortes i esguerrades…! No tenen altre horitzó que anar patint les mateixes indignitats (i si mai arriben a vell encara de molt pitjors), i tanmateix, ací són, persistint a continuar vivint la mateixa vida única de només patiments. Sense mai desficiar’s a voler renèixer a cap de millor…? Increïble! No se’ls insurgeix l’ànima tan putejada per dir’ls: Prou, codonys, suïcida’t d’un camí i reneix-me a un indret (i sobretot a un cos) millor! Un cas, vull dir, un cos no pas tan fi i suau i blanquet de catalanet a qui tothom (molt més grofollut) vol donar pel cul… Greu equivocació fóra…! En canvi… Ah, renèixer’s gitanot o gurú o general una vegada a la vida, vull dir, una vida a la vegada! Tastar el poder, tot negre i rude, i donar pel cul el finet i acollonidet d’una puta vegada. Me’n record de les batalles entre xinesos i hindús, els negrots hindús volguent tastar la finor grogosa del xinès. Els grocs xinesos el coure lluent del cul de l’hindú. Tothom vol el que no té. I ara voldrien que ens emboliquéssim com erugues per a renèixer papallonosos… Hà! Els carallots no comprenen que ens elevem en fum…”

“Són tan pallussos, els dos Salvaires, el dolent i el bo!” —responguérem en chor els altres tres o quatre tulkus (i sor Karmeta i les altres sors se’ns hi afegiren en harmoniós contrapuntet, és clar).

(…)

Somiaren els dos Salvaires aquella nit el barroer retorn a la ciutat que els véu néixer per primer i únic camí, llas.

On abans tots els feinaires portaven barretina i fumaven com uns desesperats, i duien carrabina i s’entremortrien pels carrers, i, dels cossos morts de cavalls i homes, en netejaven la llefiscosa sang amb papers de diaris que duien informacions de debò, ara només s’hi trobaven ciment i sobris ròbots en acabat de la feina també emmagatzemats en cel·les de ruscs immensos, quadriculats, i burells i plans, com dic, de bast ciment.

Ciutat humida de sinistres barracots i magatzems a banda i banda de les fàbriques d’estalzí… Trista verticalitat de l’ofec. Els fumerals esbojarrats i l’hivern perenne. Pels camins de sirga dels canals atapeïts de rais carregats, tremolen i tenen atacs de sobtats sacseigs els quatre insectes sobrevivents de tant de verí…

Els carrers amb llambordins rellisquen com si també portéssim, no pas sabates, ferradures… Hi ha estesos, en cordes tantost flasques com prou teses, de finestra a finestra, damunt els carrers, ennegrits parracs i cassigalls que mai no s’eixugaran del tot. Tèrbolament desmaiats, ens atansem, mig arrossegats, fins als canfelips que senyoregen els centres estratègics dels estrets carrers… Els roents canfelips sempre vessen excrements molt pudents… I tota mena de malaltia s’hi exhala. Llavors, rots de merda pugen en boja allau pels forats, justament quan volies embotir’n cap de molt tímidament menut teu… Sempre en surts molt més cagat que no n’entraves.

Les esglésies on la falorniosa fal·làcia hi fou dita sense atur pels garbuixencs, gargamellosos, garlaires becs malalts dels panxuts qui es menjaven (i malrostaven) els prims durant centúries de foscor asfixiant a la pudor del greix malcremat, ara tampoc no eren pas menys repugnants que els canfelips… Pells de pellaire hi pengen i crits esborronadors s’hi senten de pells penjades d’espellats malespellats o a mig espellar.

Estoics, els Salvaires, el dolent i el bo, llur eficiència industrial posada a prova i a coents ordalies pel sistema urbà de laberint merdós, sempre arriben d’hora a la feina… Llur carisma els fa preferits del duaner de la factoria. El duaner els permet de saltar’s a cama pixanera qualques torniquets, sense sotmetre’s doncs al càstig de certs dels molt cruels taps posats esporàdicament i aleatòria, i espontània doncs, a l’entrada-i-sortida, cada matinada i cada vespre colgat. Una visita a aquell molí infernal (on els eixams d’obrers punxeguts t’aculen a una cel·la de bresca de ciment rugós i amb fiblons molt fiçosos et donen pel cul, d’on l’estrany és que n’ixis mai viu) és jugar-te-la definitivament…

I tanmateix cada matinada fosca sacrificialment hi ets…

—Hò — responem — hi som, hi som; i, si ens tornaven a deixar votar, tornaríem a votar a dreta, pels partits proguerra, votaríem sempre per l’status-quo, votaríem per la propaganda, votaríem per la crueltat i la fanoqueria implícites… Massa ximplets. Poc sabem fotre altre. Guerra és carnatge i crit. I bomba que t’esclata a la boca… I tot ets (aleshores) tendrumets que només el voltor somrient ensuma… Les nostre romanalles llavors, grotesc samfaineig càrnic de mig-atipat.

I tanmateix els dos Salvaires hi anem cada dia, hò, mestre, hò. I cada dia tornem a “casa”…

Això de casa dit en broma, en trista, cruel, tràgica broma. Conillera era llur cel·la o diminut habitacle, com conillera cadascun dels habitacles dels milions i milions encabits a cada quadriculat rusc de ciment brut. L’espinada del rusc de ciment és feta tanmateix de tendrum de guerra, i el tendrum és a mig podrir’s, i doncs el rusc, i els milions i milions de cel·les conilleres on milions i milions de conills hi vivim, mesclats amb la nostra merda i amb la nostra verdura trepitjada, corr l’indubtable risc (seguretat!) de rompre’s en escruix i, en esfonsar’s, de sebollir’ns de viu en viu (de viu en viu? — de somort a somort pus tost) a tots. Aquest és el cor moral de cada edifici i institució a la ciutat: tendrum a mig corrompre’s.

(…)

Quan es deixondiren, era el capaltard (de quin altre dia ni ho sé; és clar, dormint hom perd la noció del caòtics recorreguts planetaris). Vibrava l’àrea en palès desig d’enderroc total. Un terratrèmol ens recorria l’espinada, i l’espinada muntanyosa on els santinyolis del monestir encara devien raure (i donant-hi pel cul els pelegrins esgarriats). Mes ara érem perduts. Hom ens havia llençats penya-segat avall i qui sap quantes de setmanes no feia que rodolàvem per aquells tèrbols tossals…

Damunt corrues de pedres fredes escorregudes, moribunds trascamem per tarters inhospitalaris… On només les fedes qui escarritxen entre les ruïnes esbieguen en esbiecs d’assaig de grotesca cançoneta de bres… Ens eslleneguem cap a la fi jussana d’on s’aixeca el fumet metzinós… Hom vol rebre’ns amb dents d’escarni i tortura a l’espai fiçós i roent d’ultratomba d’on ningú no ens atiarà a renèixer…

Per terra, en relleix, menjàrem herba, bevérem de tolls. Rosegàrem rels — en trobàrem unes (de mandràgora?) que donaven un rampeu als tulkus qui ens havien torturats, i amb un pintallavis de la butxaca (un pintallavis de pintar obscenitats a secrets sarcòfags molt sagrats), hi pintàrem llavis (tan pintats com els de la Karmeta i les altres sors), i hi pintàrem ulls i pipís i forats de cul, i les torturàrem i cremàrem. Cremàrem en arreluda efígie els nostres darrers torturadors…

Als dos Salvaires allò els oferí una instàntania (tret que molt transitòria) satisfacció. Agosarat, un dels Salvaires, ara no me’n record si el dolent o el bo, començà de cantar, ple d’alambor, la cançó de l’“I tant!”.

—Fotem’ns-en del mort i del qui el vetlla, i tant, i tant!

L’altre s’hi afegí: “Fotem’ns-en, fotem’ns-en!”

—Fotem’ns-en de la força i de l’ús vergonyós en causes suposadament progressistes, i tant, i tant!

—Fotem’ns-en, fotem’ns-en!

—Fotem’ns-en dels lligamosques qui eixoradament, i amb pinzell d’artista, ens eixorben amb denses teranyines d’exegesi, i tant, i tant!

—Fem-ho, fotem’ns-en, i tant!

—Fotem’ns-en dels aprofitats de cada guerra que diuen avorrir i tanmateix fomenten, i tant, i tant! I dels qui prohibeixen re per tal de treure’n com sempre… nyapa!

—Nyapa, nyapa, ens en fotem, i tant…!

Vils atrotinats putxinel·lis qui se n’anaven de gairell avall cap a la coma coent d’on el foc creixia…

Entre xalesta i funesta, la guspira del repapieig… Amb tant, els fogosos efluvis que rostien llurs lleus lluents suraven més i més atapeïts…

Nafrats a tesa, com naltres, només per autoconvèncer’ns, ens tractem de mútuament vius. En realitat som morts com els nostres pardals carbonitzats. Som fràgils urnes de cendres si fa no fot antropomòrfiques. I dalt als monestirs els prínceps renats, eixelebradament malaconsellats, alhora ardits i tímids, per cagarel·la vençuts i acompanyats de molta de puta esblaïmada, convençuts entren a la mateixa vida…

Quin convent de boigs, on ganyola a mort el col·lectiu fumós entre ultratges i esgaldinys de matança…

Ah, naltres rai, perint, i somiant ensems l’idíl·lic esparagol on davallem de bòlit…!

Mentre els qui es cremen ens en blasmen, il·lusos, posats a setge letal per l’aeròlit encès que els baixa, com torb més i més gegantí, a esclatar’ls al bell mig del bec tan mocós, gotós i punxegós. Garlaires parroquiers, el cacofònic esbart sencer en un indestriable garbuix carbonitzat.

Car a l’insabuda prou fórem l’esca de llur pecat d’excés, pel qual ara prou ops els és de pagar, molt flastomaires, ah. I sense pensaments de bella atzarosa lluent virolada crisàlide ja.

Rajoletes de l'heroic bobilaire oriolà

Rajoletes de l'heroic bobilaire oriolà



a) La malifeta feta per en Carles

M’havia compadit d’ell quan els saigs de la direcció mafiosa l’havien ataconat i aleshores deixat per mort, esbaldregat al canivell. Quan passava pel seu costat tornant a casa, me n’adonava que encara gemegava, i adu que aixecava un ull més o menys imploratiu. L’arropleguí i me l’enduguí cap dins. El fiquí al llit, l’hi acotxí bé. Escalfí aigua amb llimona, i l’hi jaquí a la tauleta. Que es restablís. En acabat me’n torní a escola. Hi contactí la seua dona, la qual més tard em premiaria que fos tan bona persona bo i dormint amb manguis — ço, no cal dir, que sempre li he agraït, sobretot que l’entesa ha continuada fins avui mateix — i ja han passats quinze anys.
Aquella escola on els tres ensenyàvem pertanyia, com dic, a uns mafiosos. Les alumnes hi eren totes senyoretes de casa bona. Ell no sé pas quina malifeta els féu — o potser sí que ho sé, mes la qüestió és que se’n volgueren desempallegar, o qui sap si només donar-li (a ell) una lliçó, i d’ací l’ataconament ferotge d’on el rescatí.
Ara ell s’ha reciclat i té un programa a un dels canals de televisió. Hi fa de dona vella, amb un cabdell de cabells grisos al cap, cobert per un mocador estampat. El programa és sempre en blanc i negre. Hi representa una padrina amb coneixements culinaris de l’antigor. Amb vis còmica, us comunica dolçament receptes de la cuina tradicional. I així fa la viu-viu.



b) En Pasqual i la seua assistent Elvireta

Només de cara a la Història, ho repetiré: quan aquell monstre fastigós d’en Vagínula perí, pujava al tron el seu successor: el rei en Vagínula Segon. Entre Sant Guim i Selvanera, entre Montgai i El Gaió, la resistència poc havia abaixada la guàrdia. L’interregne, recordeu, havia estat tot plegat nul.
Ell, en Carles Cranc, i la mestra (qui aviat esdevindria la seua dona i més tard la meua amant) s’havien reunits en una clínica clandestina dissimulada en una cova on el metge, doctor Pasqual, en acabat de pelar el corb maleït a cops d’aerosol, féu la calguda transfusió. Unes glopades de sang de la mestra heroica reviscolarien en Carles. Recordeu que durant aquella altra vegada en Carles gairebé també havia perit, i que ara duria per sempre més el coll marcat típic del despenjat en un instant que, ei, un pèl més i ja era pòstum.
El doctor Pasqual, dementre que el malalt romania jagut sens esme damunt la llosa, i la sang de la mestra se li immiscia escruixidorament, havia aprofitada l’avinentesa per a empeltar-li entrecuixes algun cuc per comptes del qui en Carles, adés tan pugnaç, havia perdut en la bel·licosa contesa, car no solament acabava penjat ans abans, ah, llas, presoner, els saigs del règim feixista ens l’havien capat barement i rasa — vull dir, cavà?, que, ultra eixescollonar-lo, així mateix l’eixescarallaven.
Tant se val. Tot això és nostàlgica remembrança. Antiguerada. Musosa aventura.
Tret que em plau de recordar oimés els escarafalls del doctor Pasqual. N’Elvireta (la seua còmplice estimadeta i misteriosa) havia treta una galleda d’aigua de la bassa de Selvanera per tal que l’eminentíssim científic se’n servís a l’hora de l’intricada operació. En triar quin carall viu i autoconscient convenia a en Carles, el metge vetava mant d’animaló…
L’eruga (per exemple) per tal com, atès que li n’encolomessin cap, l’associació inevitable amb pedraferit (el nom de l’eruga per aquells encontorns), hauria de provocar en el pacient, tard o d’hora, un mal de pedra esfereïdor.
El tartrany, ni cal dir, tampoc no li semblava gens adient: massa trenquívol, ve-t’ho ací, tot i que, com el llangardaix i la seua cua, allò de veure un carall escapçat tornar a créixer havia d’ésser estimulant d’allò pus per a les femelles de totes les tendències — àvidament curioses com són pel que fa a les qüestions que fan al piu; un piu que és al capdavall tot allò que per a elles defineix l’essència, la vera humanitat, del mascle.
—I això? —digué finalment n’Elvireta—. I s’esqueia que al cul de la galleda d’aigua tèrbola hi havia pessigada, amb dos dits tots esveradets ans esbufegosos, una sangonella grassa, lluent i panxaconteta com el carall d’un negret eixorivit i ple de salut.
—Un priàpul! —recordeu que exultà en Pasqual—. Això, perfecte, tu!
Ja hi som, doncs. D’ençà d’aquell jorn assenyalat on recuperà les forces, en Carles Càncer s’ha plangut (i en commiserava sovint, sobretot fa anys) del seu pet d’atzep.
—El meu pet d’atzep —sempre diu—. Amb això no es va enlloc.
Ah, vampir, però! Tostemps que es trobava fluixet, nogensmenys, com encaterinava llavors qualsevol dona curiosa i l’hi etzibava i es refeia encontinentet, mercès a la transfusió autògena del garneu company mestrívolament empeltat al seu engonal. No m’hi estendré pas pus; és quelcom prou ben sabut per tothom. Com dic, només us ho feia recordar una miqueta per amor a la Història.



c) Ninotets

Una altra cosa és quan el metge (no ha gaire que n’enraonàvem) em diu: “No fa pocs anys que el conec, en Cranc.”
De joves mateix ja se’ls veia la tirada. L’anècdota que li n’extrec no sé si és gaire simptomàtica; en tot cas, prou dóna una idea dels rerefons d’on ix i creix més tard llur present eidòlon com a humans. Els fems de la tenaç tangible floreta, com qui diu, el context llunyà del text d’ara.
Es veu que aquell dia en Carles Cranc i Salvador (el seu sempre colt besoncle En Jaume havia feta una llampant carrera al Liceu) havia agafat el tren i ara es presentava a l’Aplec de Cotlliure. L’Aplec de Cotlliure era la resposta molt saludable del poble català contra aquella altra perversa manifestació del més podrit colonialisme cultural que un batlle bascós, envejós i gavatxaire s’havia empescada per tal de fer enraonar la gent del llogarret i envescar-hi turistes bocaplens i nas-saberuts.
Amb escarafalls de meucarra repel.lent, irromperen entre els humils patolls d’aviram autòcton els grinyols de quatre o cinc autocars carregats de complotaires arrupits i plens de mocs. Pels tubs d’escapament, se n’esconillaven fortors asfixiants, flatulències d’excessives compressions, vull dir, gasos de gegantines compreses molt llordes i estantisses.
Catorze o quinze dotzenes de polles escanyolides ja en caigueren rodones. Llavors, i aquest és el gran cas, a la molt pallussa congregació d’immunds ocupants de ponent, migjorn i tramuntana, en fada honor de qualque poetastre menor de cap per lla baix a ca la Quica, els catalonians de Salses a Oriola se’n veien vilment rebutjats. I ara, com cal, es defensen contra aquest altre rosec de cranc, ço és, cancerigen. La gent normal de Cotlliure ha convocats els poetes de tots els Països, i, com dic, n’hi ha pel cap baix deu mil qui, de tots cantons, corren a fer-hi cap.
No cal balafiar estoneta gatjant dels pudents (gent d’armes llogats pels espletaires massa goluts) — lladres cruels (si els desafies t’anorreen amb fastigosa unció), qui no sols et roben solcoltrement garneus i alhora somriuen amb boca de restrenyut esfínter jussà, ans a la pell del cadàver, potser al taulell de l’esquena o a les natgeres de llur lleterada, t’hi dibuixen, sobre, furients dimonis amb posats i expressions d’una malignitat tan gruixuda com són capaços de comonir.
En Carles plegava el tren a Binèfar (moixoni, prô hi tenia un oncle advocat força embolicat amb el maquis). S’assegué llavors al banc de fusta, i, sol, amb un bleix, es digué: I com ho saps; fins ací som, i incòlumes rai.
En aquell moment tingué un esglai — que algú el tustà a l’esquena. Buf. Era un seu conegut qui havia plegat el mateix tren a Montsó, en Pasqual Baratinsky (allavòrens encar es feia dir, d’amagatoris, per a les seues vel·leïtats literàries, Peà Condó, nom poètic o de frare, turiferari o capellà més o menys prostitut del temple de les muses. Ara, quin parentiu l’acolliria amb en Lluïsot després, ni ho sé; això encara dingú no ho ha escatit).
—Ep, doncs, minyó molt feliç, on anem?
—Oidà, ets tu?
Llavors en Carles el posava una mica al corrent. “L’Aplec de Cotlliure, ah, terapèutica redempció de l’ubic eclipsi, símptoma panoràmic de la catarsi osmòtica, nèctar espasmòdic de l’heroic retruc!” I així anar fent. Mitja hora.
En Peà, en Pasqual, havia pujat a Açanui un parell de dies a estar’s amb els seus pares i ara se’n tornava (vestit de dol per la padrina, a l’àpat de comiat de la qual havia donat un espectacle amb l’osset del desig que li havia tocat al plat — íntimament i silent, en acabat de rostar’l ben rostat, entotsolat enmig de la xerrera de la gent, havia desitjat que la padrina li fes un senyal dels llimbs estant, “padrina, si hi sou present en esperit feu esternudar l’oncle Arnau; si ja no raieu aumon, que la tieta Èlop perdi una arracada al plat de sopa, som-hi”, i ara ardu estrebava l’osset, la banya esquerra per a l’Arnau, per a l‘Èlop la dreta, tret que aquell os no prou sec no es volia trencar de cap manera; n’acabava emprenyat, fent grans escarafalls per a rompre’l, amb la forquilla i el ganivet, i tothom se l’esguardava com si fos boig; “mal cirurgià fotràs”, augurava el cosí Ludovic Llarg, pagerol, i el cosí Ot, son germà, pastor ell, assegurava, rient, que a ell poc l’atraparien pas, al seu consultori, mai en tingués cap per ell tot sol, que ho dubtava; i els convidats forans astorats rai, “i oi quin destraler!”, ens exclamàvem), en acabat d’això, doncs, com dic, aquest parell de dies obligats, en Pasqual se’n tornava a Lleida, on feia d’intern a la Gota de la Llet, és a dir, la clínica de la Creu Vermella.
Atès que, davant aquell sobtat devessall nyebític, en Pasqual (de qui les pròpies creacions líriques romanien estrictament dissimulades, car esperava per a deixelar’n l’autèntica autoria que rebessin l’aplaudiment estentori universal, o a l’inrevés, que d’acord amb En Swift, se li aconxorxessin — amb deler d’occir’n el gènit qui les escrigué — tota mena de brètols, beates i babaus, tret que mai no s’esdevingué ni una cosa ni l’altra, d’on ulteriorment aviat ho havia deixat córrer), atès doncs que, amb posat de ja’n-torn, aixecava lleugerament les espatlles i adu afegia damunt el seu somriure lleu un subtil vernís d’ironia, en Carles es va veure constret a com aquell qui diu excusar’s una miqueta.
—Eu, no és pas que tingui gaire recapte així adreçat a repèl envers el senyoret Antonsija Matxucada, qui al cel sia. Suposo que fet i fet versificà aitan bonament com pogué, com li fou permès pels entrellats que, de sotamà, com micelis o mitocondris, envaïen alhora els seus dots i el seu temps, vull dir, d’on no n’hi ha, no en pot rajar; o pots anar a mallar xanguet si l’estany és xorc o la xarxa foradada; m’entens, ca? Vulguis no vulguis, hi ha els límits ensems de la natura i la societat; al capdavall, la seua pobresa intel.lectual i la de l’ambient en el qual li tocà de banyar’s, s’adiuen perfectament. Ara, que l’utilitzin els enemics del territori, açò sí que no li ho puc perdonar de cap manera. Em xinga i xeringa fins al capdamunt més dolorós. Dic jo: algun anticor maligne o altre hi deu haver entre tot allò que pastà perquè ara ells puguin fer’n tan impunement llurs pastetes patològiques, ràpidament deglutides i escossades, sonsos i botits enemics de la Vaïlluny més enyorada! Ah, amb quantes d’hemorràgies no fendria dins el greixum promiscu i semovent de la bandarra hermètica qui ens solla els tros a tesa i ens el bleeix amb salives verinoses de lletanies i ultimàtums.
—Sí, ves; tot és química —descartà en Pasqual, qui havia estat consirant per què en Ludovic i n’Ot havien d’ésser a l’àpat de condol, com a cosins de llet (no pas de lleterada que allavòrens ja t’escolt), deien, cosins de llet seus; resulta que de nyecs havien popat de dues germanes molt mamelludes, ell d’una germana, ells de l’altra. I aquest era el supòsit: si popant de la mateixa dona, tots els mamerris qui hi popàreu esdeveniu germans de llet, per força popant de dues germanes heu d’esdevindre’n cosins…
—Com si no hi hagués a tota la Catalònia de tramuntana cap poeta català a homenatjar. Com si els llurs no els homenatgessin pas prou. Dementre que els nostres no els homenatja ni déu —es planyé el del Gaió.
—Tot és química —repetí el d’Açanui—. Aliquando expellende superfluitate est necessarius. Coitus, inquid, est iuvativus quibus colera nigra vel mania dominantur.
—Què dius? Tu i els teus metges —l’altre li’n féu retret, un pèl picat.
—Al contrari, home. Pensava: cossos cremats. Sense les cotilles contranaturals de la dictadura ideològica, ressorgeixen les forces reprimides de la història i de la memòria.
—Entesos, del tot. Bona imatge, la del bosc. Els col·lapses paral·lels de la crisàlide mnemònica i de la teranyina qui ens servava els dogmes harmònics dels records, ens precipità a péixer com ramats anèmics i resignats d’heretges deslleials per les òrbites letàrgiques del flagell molt escanyador de l’abdicació nacional. Abstén-te’n, abstén-te’n, ens bategava, monolític, el cor. Miniaturitzats fins a límits microscòpics, eren a punt d’empassar-se’ns sencers de viu en viu, quan, com el bell ió qui travessà l’eó, heus ací la primavera esclatar, i ara creixem i creixem com les parts molt gegantines d’un nan molt nan. Homogenis, magenquem novament, refets, re-renaixents, i tot de gotims espermàtics ens sallen un cop més pel blau marí del cel, pel blau cel de la mar!
En Pasqual es va traure de la butxaca de la jaqueta el darrer lliurament ciclostilat de les aventures d’En Claris Benfort, superheroi vaïlluny — com en deien llavors, volent dir, crec, pancatalà.
—Encara que si estudies la cosa veus que no la cagaven tant. En Malory ens anomena Cateland; veiem doncs que això de land, que es teutònic per terra, ja ve implícit en els cèltics o íbers lunya-lònia, mentre que cata-cate, amb les hacs que calguin, catha-cathe, on sobre hi ha els cathars o purs, vol dir més enllà, d’on som “els de le terres dels purs, o de més enllà”, força poètic i evocador, i de ressons afins a Vaïlluny; qui no està content sovint és perquè no vol, tant se val.
—No, prô el tit en té una altra teoria —féu en Carles—. No tant científica, potser, prô déunhidò. Silly cunt, vieux con, capdecony.
—Mani?
—Tongue i con, tot és on: obert, engegat, endavant. Les paraules mateixes t’animen a prosseguir l’enquesta. En badaloní del clítoris en diuen pipeta, i naltres llengüeta. Tot això t’atraça el camí. Canta’lcony fa Cantalacunya fa Catalunya. Com hi ha ventrílocs, hi ha conyílocs. Coneixes, oimés, el mite de la “vagina indentata”, el cony amb dents. Cap mite; veritat antiga, antonomàstica, de punyent (i mossegós) arquetip. Abans les dones tenien boca i cony capgirats. Vull dir, el cony dalt, la boca baix. Per això encara en diem el sexe oposat. No hi ha mots vans. I la llengua grossa se’ls ha fet un embull. No sabia on transportar’s. Em sembla que s’ha quedat al mal forat. En tot cas, la llengüeta del cony ben petiteta, en general. I el primer que diu, si mai tens ocasió de veure un cony, i qui el porta t’ho permet, i hi pares bé l’orella, veuràs, doncs, o sentiràs, que el primer que diu és “cony, cony”. Li dius a la xiqueta eixarranca’t, amor, deseixarranca’t, eixarranca’t de bell nou, l’espectacle és tan meravellós… Els llavis se li espeteguen i desespeteguen, i això és el que diuen, fet incontrovertible, cony, cony. Fet encara més determinant, tu. El cony no parla gairebé mai l’idioma de la dona que li fa de canemàs portaire. Via fora. Un immens percentatge de conys parlen en català i prou. Demana’ls com et dius? I et responen cony, cony. Només cal sàpiguer parar l’orella. I això feren els savis qui de primer ens anomenaren. Car aquests primers savis primordials eren catalans, tret que encara no se’n deien perquè encara havien de fer derivar cony-qui-canta en canta’lcony. No sé per què tautologitz ara tant. La cosa sempre m’emociona, ves. Mentre hi hagin conys hi hauran catalans. La mateixa paraula ve de cony — cunt per al teu Malory dels collons, em fa que volia ficar-hi cuntalands, o potser l’hi va espatllar l’editor, com sempre… Tant és. La qüestió: que perquè els conys canten en català, els catalans som els qui parlen la llengua que canta el cony. Escolta, evident.
Brandà en Pasqual el cap, per a deixar’l per impossible.
—Oh, i espera’t, passem d’Ulldecona a Cardedéu. Fa? Això del català ve de collons tan lluny. Aquest és l’idioma inicial, déu mateix el començava. Tothom qui té la dissort de no néixer català, neix amb desavantatge. Galdosos van. Encara ara es demanen arreu del món, xinesos, xilens, marcians, quina cosa fou primer si l’ou o la gallina; collons, i tanmateix, prou és ben clar. La gallina, és a dir, déu! El déu gallina, el qual el gran cronicaire, En Céline, al seu llibre còmic “Dels Draps Bruts” diu equivocadament que és anglès. Però jo et dic que només té accent anglès. I segons aquest altre gran reportaire dels temps primigenis, l’altrament ben ínclit clàssic, En Verdaguer, al “Canigó”, “les valls són plenes d’harmonies / als raigs que hi deixa ploure l’hemisferi / a la serena de qui cova el món”, ho diu ben clar, i que al començament les gallines pixaven (la serena, nom poètic i carrinclonet, de senyoreta, per al fer un pipí), per això ara diem, per a quelcom que no es tornarà a esdevindre enta la fi del món, sí, i quan les gallines píxon! (quan els cabirols vòlon, quan plògon figues, etc…). Quan el déu gallina acabà de covar el món (esfèric, tant l’univers, com la terra, com re que es valgui el nom de perfecció), s’aixecà, esguardà cap enrere (al contrari dels creadors literaris, qui segons un bon altre, En Babel, mai no esguarden enlloc, tenen els ulls girats endins), esguardà què covava, i ho va veure tot rodonet i potser volia dir, tot sorprès i astorat, oh! (amb accent anglès de casa bona, ou!), o ja ho digué directament en català: Ou! La qüestió que digué ou. Car el món és un ou. L’ou post pel déu gallina, el qual ou, quan el déu gallina es moro, s’esquerdarà per què en desclogo el déu nou! And when he hatches we’ll count the chicken. Quan s’esbadello, hò, oidà el més sagrat pollet, el nostre déu de veritat al cel!
Mes en Baratinsky d’Açanui ni se l’escoltava. Havia reencetat el lligall dels ninotets. A la coberta virolada, En Claris etzibava a tothom l’ordre d’un nou crit a la violència: Amb la sang dels merdanyols, en farem tinta vermella. Bon cop de falç. Ara, part de dins, el seu company normalet i comcal, el seu papallona o confrare com si diguéssim, en Juli Juliol, gens musculat, ell, molt més jovenet, de primer es dessonillava les orelles amb una mica d’aigua freda; llavors, tres o quatre vinyetes més avall, ja apariava la lliçó que aquell jorn havia de fer aprendre al seu germà gran de gran energumen…
—L’has llegit? —requestà en Pasqual, i l’hi lliurà.
En Carles, empedreït després del gran parlament, guaitant per la finestra rondinosament caminar de recules els arbres despullats, es desmenjà: “Psè, doncs porta.”
En un tren que s’esllenega mandrosament com si el règim cagués veta, de can mitja-merda a can merda-i-mitja, i aquest fos un altre dels seus cagallonets, ves, poques altres coses pots fer. Un quadernet amb guerres pintades. Guaita la gràcia. La guerra, concepte simiesc; com a idea cal convindre que errònia rai, parida segurament pel bocí de cervell que ens llegaven els llangardaixos, no fot? Descartable, doncs, desdenyable, com creure que la Terra és plana, el Solell centre de l’univers, l’església sap collons re que no sigui roïna falòrnia…
I tanmateix a poc a poc s’hi interessava. Llavors, doncs, dementre que fullejava la llibreta de dibuixets amb heroics ninotets i assenyats segons, i nyepes rai, en Pasqual se li va embrancar com aquell qui diu a musar en veu alta: “En Juli Juliol, cavà, tu? Quina creació més enigmàtica, suggerent, difícil de ficar el dit a l’ull, emperò, cavà? I alhora amb quin retrò més poderós de veritat no t’infon! No creus pas? Jo sempre ho he dit: res anc no serà més benvingut a la Terra (al contrari, ja era hora, exclamarem amb un bleix molt dens d’alliberament tots plegats), res més agraïdament rebut per tothom al món que no l’esperada naixença d’uns mutants finalment privats d’aquella part del cervell aitan fastigosa, rèptil, de llangardaix, de sauri, d’esqual, de tauró, el ganxo de carn morbosa que ens té atenallats al fang sangós, vull dir, el bocinet inútil aquell de matèria cerebral que és capaç de concebre aquell concepte altrament simiesc, és a dir, la guerra, on mai, mai, ni mai dels mais, no venç el més destre o en tot cas el qui fóra de justícia que guanyés, sinó sempre el més ric i maleït, el qui adquiria amb premeditació i traïdoria les millors armes.”
Esguardà un instant per la finestra, es mocà una mica i continuà: “La gent de tot el món, saps què? Haurien de fer com al meu poble. Votar amb els ous; literalment. Per tal de fer valdre l’acte, per tal de significar als ulls de tothom que hom tracta de quelcom verament important; i delicat d’allò més, és clar. Amb tota la cura que calgui, hom escriu, amb tinta indeleble, damunt la closca d’un ou fresc, el nom del candidat triat, i llavors el diposita al trau especial de l’ouera de la taula electoral. Ensenya els papers que el permeten de votar, diu passi-ho bé i se’n va. Home, és clar, aitambé, sempre hi ha algun fantàstic que et pinta l’ou de color de rosa; algun tupinaire que te’n fica un de bullit; açò rai, ja s’ho duu l’esdeveniment, com pertot arreu; en acabat, et trobes amb l’anarquista escadusser que te n’esmunyia un de podrit; el terrorista de secà que te n’encolomava un tot just acabat de covar, a frec d’esclat; què hi vols fer? La vida. Ara, el cas és aquest: el fet que així donem prou èmfasi, com aquell qui diu un tornassolat gairebé sagrat de lluïssor, a l’exercici d’un dret cabdal que altrament romandria opac, consuetudinari, anodí, sense pesantor.”
Gairebé a mitja rapsòdia, en Pasqual s’aixecà del seient, s’espolsava d’esme la roba i, sense canviar gaire de to, se li acomiadava: “Bé, xiquet, ja t’ho faràs; jo baix ací.”
Efectivament, el tren, vil escarbat, es veia recorregut de tot de sotragades, com ara si el trepitjaven de mort.
Allò era Lleida.
—Una recomanació final —féu encara en Pasqual, quan ja tenia els dos peus al corredor—. Tantost com arribis a la dispesa d’aqueix indret que dius, fes-te fer un brou tebi. Acostuma-t’hi; tot i que encara no t’acondueixc (tot arribarà, si no ens morim abans), recomat, paraula de metge: res de milloret.
Se li tombà d’esquena i s’enfilà cap a la porta. Quan a l’andana, camí de la sortida de l’estació, el jove facultatiu es trobava si fa no fa part davall la finestra d’en Carles, aquest n’abaixà el vidre, es repenjà enfora i cridà una miqueta: “Ep, gràcies per la recepta.”
En acabat s’assegué, tot enriolat part dessota el nas. Aquell Pasqual i el seu poble d’esvaïts mentals — ells i llurs ous! Quines idees.
Afligit d’un breu atac d’heutoscopia (on al·lucines i creus veure el doble d’algú), dementre que el veia allunyar’s d’esquena, al seu magí el veia ben de cara, anys envant, neulit, despullat, amb sense ni la bata de metjarra damunt, un ble com el d’una espelmeta entrecuixes, recremat, a frec de caure, guaitant-se el clotet on el sebolliran, una bala imminent al clatell — el copsà, doncs, abans dipositant-hi un parell d’ouets perquè fructifiquessin segles avall, al cap que la Terra els covés anys i panys.
I llavors l’imatge li tornà del poble, d’Açanui, doncs, i de llurs costums si fa no fot gallinacis.
El ximplet del poble bo i votant-los amb una pilota de ping-pong, ha-hà.`
I de sobte (oh, quina por) el submarí perniciós del terrorista de firetes — per comptes de parts, tot de sobte s’obre la bragueta davant la mesa i es trau el seu periscopi, amb dues cassanelles part davall fetes de metall: bales de canó, granades — correu-hi tots.
I el gran dramàtic qui torna de l’asil de tocats i s’arrenca un colló de veritat, upa!
Fotran goig.
Més tard, el xup-xup del tren se li feia menys ensopidor, si pensava en variacions, si fa no fa divertides, de les tupinades dels açanuiencs, tret que fet i fet tot no fos apòcrif — qualque xufleta d’en Pasqualot, prou conegut d’inventar-se’n de crespes; ara que, al capdavall també, ves, tant se valia. Musclejà. Desembolicà l’entrepà que li havia adobat la seua tieta, crancs de segla amb tomàquet; se’l cruspia, ganut.
Queia el vespre. Abans d’arribar a Picamoixons, en Carles tancava els ulls i repenjava el clatell al ronyós respatller del banc del vagó que ens el duria tard o d’hora a les envistes de Cotlliure; això en pic fets els transbordaments o transfretaments que calguessin, aitant els de llei com els que tot de trascantó es traguessin de la màniga els immunds ocupants qui encara manifassejaven amb les xarxes viàries a cantó i cantó de ratlla, és clar.
—Oh, Cotlliure recuperat! —ell qui sí, rabit, s’embrancava mentalment—. Ara que, orgasme precoç, ah, llas, que tothom jaqueix insatisfet, inclosos els diversos jos instintius que les llunàtiques hormones manen que hom vagi essent; ara que ja havia estripada i cremada rabiüdament la gran reproducció treta del Cotlliure d’en Derain (1905) que penja normalment a la Galeria Nacional Escocesa d’Art Modern i que tenia exposada part damunt el capçal del meu llit. Ara em surts tu i m’esdevens el ben anomenat — de cop i volta gairebé bessó de Prats de Molló! Qui sap, belleu, arran d’açò, Prats et transfereix el brandó revifat del foc sagrat de l’alliberament. D’aquesta feta, ni cal dir-ho, tornes a trobar en el meu cor el lloc privilegiat d’on mans barroeres i immundes mai no t’havien d’haver estimbat amb tan trasbalsador terrabastall i, en reparació, vull dir, en desgreuge, per a més glòria teua, d’ençà d’ara mateix em compromet a cantar’t i adu, privadament (per als temps esdevenidors assedegats de cims i soms històrics altrament robats pels llepacrestes oficialistes qui només subratllen i sotasignen les foteses de llur partit i prou, i els quals aneu a residenciar en acabat, quan ja fa belleu segles que són morts), em plevesc i empenyor, doncs, dic, a compondre una crònica molt fidedigna d’aqueix magnífic APLEC DELS DEU MIL POETES que, molt emocionadorament, s’atansa (a una velociat prou voldria, llas, que força més vivaç). Pens fins i tot si no fóra factible una peregrinació multitudinària fins a Edimborough, ardus poetes pelegrins, a despit de tot batzac, mantes hores escrues de camí davall les pluges… Prem, prem fort, company; no perdis petja, tantost arribarem a aqueixa Tule nostra i podrem tornar a adquirir la postaleta del poble renascut que tots ens presentàrem, molt esponerosos, a guarir ara deu fer no gaires jorns…
Això, com aquell qui diu, alfarrassava per cabal, ell per ell, en Carles Cranc, ullcluc, una mica umflat, caravermell, i: Quant? Quant de temps, tot fet i debatut, ens prendria de fer’ns espetegar, a peu, tot allò?
Damunt la seua falda, el superheroi Claris Benfort, ara disfressat, en un tres i no res, com a Gran Llemosí (Gran Llemosí de Vaïlluny, és clar), etzibava un salt espectacular i, en joli, a mitja capitomba, en una agonia de la ciència cinètica, reeixia ensems de treure’s el sabre electrònic i de fer desaparèixer aquella altra carn fastigosa, normalment ancorada en el naufraig burgès del típic panxacontent. Quina transformació miraculosa. L’estómac hemisfèric, els sacsonets i el galamó crònics s’esfumaven, fagocitats, en menys de mig segon, pel sàtir antropòfag tot fet de músculs, qui, com un àcid nu, tot ho esbaldrega, de tot se’n desix, de res no jaqueix el rastre més breu. Pirata exòtic i afamegat, tot allò que no devora ho fa passar per ull, ho engega a parir panteres i, au, que se n’atipi l’oceà — l'oceà sempre llis de pell, malgrat les escadusseres onades d’uns rots, sempre amb la talent desbocada. Amb el seu sabre refulgent de moltes de lluminàries, estranyament tou, ara ensellat devers un cantó, ara devers el contrari, ara entorxat com una trena (en pia imitació de la doble o triple hèlix de l’ADN), destrueix immunds a tort i a dret: els bavallosos paràsits qui lluertejaven part dedins, a recer de les denses muralles d’una estació atòmica instal.lada d’estranquis per molt sinistres jerarquies sedicioses, encapçalades per llur cappare, el seu arxienemic, el Monarca. Es tracta d’una central molt malrecaptosa, gens hermètica, ben a l’inrevés: part dedalt, ben profusament clivellada i porosa; cert: a través del tènue embolcall del nucli, ah, damnada població nadiua, hom els bomba toxines arreu-arreu, els enverina l’aire, els hi filtra sense atur emissions letals. Immens flascó destapat d’entomòleg boig, se n’escapa de continu el cianur, o el plutoni, tant hi fot — així els volen tots: col·leccionats, immòbils, una conquesta més, morts o zombis, robotitzats esclaus, només per a presumir’n, borborigme de borbonada, davant els coneguts, la resta de jacobins i espoliadors.
El seu aflat, fetor de fuites de túixec de benzina que encendríem d’espetec. Car pertot arreu on respira el Monarca, l’atmosfera esdevé èczema, esgaripa, el Gran Llemosí, dementre que, sense compliments, occeix alhora aquells pàries d’estiracordetes col·laboracionistes (qui com badocs sempre s’apunten botiflerament a les males feines dels infiltrats) i els autèntics responsables d’aquella bomba de rellotgeria barement incrustada al cor de la pàtria. Ei, i, tot plegat, tan xamós i adret, marededéu, el ninotet; les seues llambregades destil·len panacees per a tothom — home o dona, t’hi casaves encontinent.
Simultàniament, aquell cassigall de dona seua, abans aitan casolana i fava, ara metamorfosada en la meravellosa model, l’Autèntica Benplantada, se’n va a ridícules recepcions d’alta volada i hi festeja de mentidetes amb els peixos més botits. En realitat, freda deessa, recull dels pàmfils bocamolls, tot rient-rient, dades essencials per a la supervivència del territori.
Quant al seu equànime companyó, l’efeb Juli Juliol, hom el troba, no gaires vinyetes més avall, bo i trescant beatíficament per les cambres i els corredors d’un amarg sanatori per a infants; n’aconsola els més malalts tot fent-se el fringaire (per comptes d’ullals, es fica dues cebetes llarguerudes i verdes, d’aquelles que en diuen cebollins, i, contradictori i incongru, llautoneja, amenaçador: Uh, quina por! Sóc el vampir sebaci! Tot seguit, riu amb amb el seu públic amatentet, i acaba la xufla: El vampir sebaci, el qui s’engreixina la pell amb les glàndules al·liàcies, nens, naturalment!); ara, és clar que, quan és d’esquena als llits, s’ha d’eixugar qualque llàgrima, no pas de joia; de pena pregona, llas.
Un instant, en J. J. agafa un petitó, entre els dos i tres anys, en Grau Vergers, es diu, i el solleva a la llum d’una finestra; el menut és víctima d’una erupció esfereïdora, flamígera, que li envaeix tota l’estesa de la pell. Llavors, amb quina cara de culpabilitat pròpia (car de fet s’adonava horroritzat que allò que de debò volia secretament era que tots aquells marrecs es morissin per tal d’alliberar-se’n) i aliena (per tots els pecats d’aquella societat mesella, és clar), no clava en Juli un beset desesperat a la galteta febrosa de l’exantemàtic angelet!
Allò era fort.
—Irats metal·lurgistes —hom el veu pensar en una bombolleta tremolosa mentrestant—, quan direm prou a aquest vil i inútil ensalivament de flocs infectats i mirarem més prim a fer despertar novament i definitiva el ferro de les nostres insoburdinacions més ardides, incerimonioses!
On, és clar, amb l’emoció, en Grau Vergers, l’infant, li cau damunt el matalàs, i ell fuig corrents de l’hospital, cap als seus papers, cap a les seues teories, cap als seus suats, molt curosos, complots. A bescantar-hi negligències criminals, a comonir-hi, exorcitzar-hi cuques i dimonis personals, tics desvirilitzadors i egoistes que se li encomanen de la superproducció ambiental on es deixata, en un poti-poti propici, el cultiu virulent de la corrupció i el menfotisme.
Tret que en Grau, ninotet monstruós, potser sobreviurà. Fill dels ouets d’en Pasqual, qui sap, i els la farà pagar.
A la darrera pàgina, intervenia el creador. Un Grau Vergers renat en superhome esguerrat contava:
“D’antuvi, ja ho sabeu, m’havien tallades les mans. I com s’ho faria un escriptor sense mans? Confiaven que em desmoralitzaria i que començaria llavors de parlâ’us de transigència. Es varen errar de mig a mig. Per xò m’arrencaren tot seguit la llengua. I m’esclafaren de propina els ulls.
“Però agafava el llapis amb les genives, entre els forats a la ferramenta, i damunt una tauleta que m’he muntada a les palpentes, amb els monyons, amb cinc llistons que em serven els fulls dins els límits d’un quadre i m’assenyalen la línia on sóc, escric.
“El quadre de llistons forma un oblong exacte per al full. Una busqueta horitzontal que vaig fent baixar per trenta osques, fins que enllestida la darrera, l’avii dalt de tot i canvii full, m’indica on sóc. Jove, havia esset fotògraf i les imatges secretes me les revelava jo mateix. Aquest conjumini on escric és imitat de les tauletes que els fotògrafs ficaven sota l’objectiu de l’ampliadora, tauletes que portaven uns llistons de metall alzinables que hom podia graduar segons la mesura del paper que hom volia impressionar.
“Damunt aquesta tauleta us demostraré que dingú no hi ha qui sigui dispensable… Us ho repetiré: dingú no hi ha qui sigui dispensable en la lluita per la llibertat del nostre poble.
“No moriré fins que m’hagin acabat de mortrir. Tret que ara m’he amagat millor. Això de viure a les fosques té els seus avantatges. Pots enfonyar’t més i més pregonament dins les tenebres. Dubt que ara gosin vindre-m’hi a trobar. Massa basarda per a llurs micropsiques de saig supersticiós.
“I doncs, tindré més tranquil·litat per tal de mantindre el meu raig d’escrits d’animació. Fora sorolls i distraccions! Deixeu-me sol en el silenci, que avui que ha plogut pacíficament, com sempre plou dins la cova, al capdavall de cada estalactita, només enceta, i tan lleument, el txac. . . txac company i amic dels becs dels meus cargols albins queixalejant els líquens.
“I mentrestant tindreu notícia de mi, i els resistents de dalt, en llegir’m, sabreu que tampoc en aqueixes profunditats hi esteu sols. Sabreu que aquí baix també lluitem, també reclamem la llibertat incondicional del nostre poble sencer, amb el català sol idioma oficial a tot Vaïlluny — nació de totes totes reconeguda arreu, i amb una història tant o més gloriosa i llarga, redéu, que la de qualsevol altra potència actual o esvaïda.
“Primer, naltres, sols. En acabat, tothom.
“Sé que em necessiteu, encara que alguns de valtres ni us n’adonessiu: gairebé res no us cal com us calc. Per això no he mort, per això no ho he tramès tot a rodar i m’he jaquit endur per l’impotència i la desesperació.
“Res no hi ha…, res no hi ha de més important que la nostra supervivència. Hem arribats a la darrera frontera rere la qual rau la nostra extinció. Si morim, els nostres descendents ja no seran nostres. Seran la pasta borda de l’assimilat. Seran cagallons més o menys antropomòrfics amb carota d’enemic, llur cervell palter de botifler.
“I dingú mai més sabrà de naltres i de la nostra lluita. Haurem desapareguts del mapa i de l’història, fagocitats, i potser evacuats en grumoll adjacent molt pudent i virulent, cancerigen.
“Res no hi ha de més sagrat que la nostra supervivència. A cap estranger se li pot permetre de donar cap ordre més, ni oficial, ni militar, ni civil, ni de pseudoamistat. Hom n’elimina pels mitjans que calgui. Abans que humans som catalans. No permetrem, com altres pobles pel flagell de l’autoodi atenallats, d’ésser eliminats a casa nostra. Amb tots els nostres avantpassats — tanta de feinada debades? — així els honorem? — ara condemnats a la claveguera immunda, enfonsats a la merdeta de la ridícula noteta a peu de pàgina. I ni això. Els més ferms censurats fins a la total desaparició. Menyspreable espolsada de mà.
“No hi ha déu, ni àngels, ni cap altra mena de brutícia religiosa. Només hi ha l’història del nostre passatge per aquest univers. Els noms dels nostres escriptors, artistes, pensadors, comandants, ja no els veureu mai més, o els veureu totalment profanats, en estranger, en enemic. I no haurem construït re. I no ens mereixerem de formar part de la divinitat a fer.
“Al contrari, haurem esdevinguts descendents d’enemic, amb llur llengua de fàstic, amb la concepció de l’humà que tenen ells d’ésser només cucs al cul d’un déu inquisidor. Elimineu, esclafeu fins que deixin de corcar’ns, els cucs pertot el món, trepitgeu a tort i a dret, aixafeu a dojo, sense cap altre sentiment que el de la dretura que duu a l’alliberament.”
Mig endormiscat, en Carles jaquí córrer l’imaginació. Visualitzà l’autor sorprès dins la seua cova fosca. Se l’aesmà aturant els assassins del règim amb un braç aixecat. Les seues darreres paraules, dites ventrílocament, és clar: Deixeu-me… acabar… aquest… capítol.
S’inclinà i guaità d’esbiaix cap al corredor. Cap a mitjan vagó, a un banc de davant seu, així vist mig de cantó, hi copsà una mare qui es masturbava amb el biberó de la filleta qui servava a la sina popant-se el dit. Allò era admirable. Un biberó amb cara de condó, allò era de seny. Gruixària carallot de bemparit, hum-hum. Perfecte.
Entrà a les fantasies eròtiques de la mare manxaire. Era la núvia a la qual tots els convidats se li atansen a embotir-li ritualment recte amunt un gra de raïm. Fins la banana del cap de taula. Després ha d’expulsar-ho tot, eixarrancada damunt la taula, que tothom la vegi evacuant, damunt les estovalles blanques desempallegades de vaixella i teca. Doctors o bruixots hauran d’estatuir, segons la trencadissa posterior de grans de raïm i bananes expel·lides, la felicitat o infelicitat en perspectiva. El nuvi, microscòpic, se la pela a un raconet.
La núvia és declarada princesa de tribu nua i suosa. I ara és el ritus d’iniciació. Vet ací la trobada salvatge on la princesa ha de cardar davant totdéu, patgets mocallosos inclosos, amb l’idol de fal·lus gegantí i desenganxable, un bisbe consolador de magnituds esglaiadores…
Si s’aixequés i li tustés el muscle? Li digués: “Sabeu de quin color és el mànec del vostre raspall de raspallar les dents?” I elleix li respongués, abans la dona no es desempegueís: “De menstru, jotfot, de mala-setmana!”
Una rialleta se li engronxava davall el nas.
I li semblava que feia panxeta, la mare. “De segur, sobre, que va prenys”, consirà. I s’imaginà la filla novella dient als amics: “Poc em calen tatuatges. He nascuda amb la pell indeleblement dibuixada de totes les siluetes castanyes dels desigs de ma mare. Quin mapa d’objectes fàl·lics, grossos i petits, depèn de la violència del desig. Guaiteu: biberó, mànec de raspall de dents, carroll de raïm, banana, albergínia, carbassó…”
Llas, el jorn on aqueixa noieta, tretze anyets, nit de festa major, era a trenc del seu primer orgasme, es va morir immediatament en veure’s mossegada al clatell per un escurçó damunt el jóc del qual s’havien jagut? No, no. O sí. I pujava directament al cel. Car al cel només hi va qui ha esset el millor, o l’únic, o el primer, o el més original, en qualsevol cosa. No us preocupeu. Cascú haureu estat el millor en quelcom o altre. Tu per haver tossit més. Ella perquè la mossaven en aquell precís indres a aquell precís instant. Dingú altre a l’univers! Ell per haver obturats més porus — hum, el segon per haver’s obturats naturalment, l’altre artificialment, el quart accidentalment, el cinquè en algú altre, el sisè en elleix, el setè en dues persones, el vuitè en dues persones i un elefant, uh-uh, les variacions són esbalaïdores, el novè en elleix i un altre, un altre en un altre i tres germans… Infinit. Hi cabem tots.
O rebé una puntada dolorosíssima a l’os del cony. Pobrissona, me n’imagín la sensibilitat exacerbada, l’umflaó, l’encetament, la sang eixarreïda, allò sembla ara un colló qui es podreix…
O el ninotaire comet suïcidi. Faig anys que no rep cap mena de retruny de dalt. Tots els catalans fotien la darrera figa. Ambigu. Crema en ritual purificador els manuscrits entre una pregona, inarrencable tristor de cargolets albins morts i pudents. Tots els líquens enverinats per la pluja àcida i radioactiva de les atòmiques qui plogueren damunt. Quan l’artista orb i esguerrat es colga, ja era tard i volia ploure (bombes).
Catalònia, Cata-loina, a Can Collons, confegeix en Grau Vergers, agonitzant — cata: sota, loina: the loins — sota els engonals, exacte: a can collons us quedeu…

d) N’Edmon Xicolí (àlies, Xeiquàtgejonç)

Ja hem establert que tot el joc bèl·lic d’aleshores raïa (o reia, com diem per aquests environs) en l’esdevinença que situava en camps contraris en Priàpul i en Vagínula.
Doncs bé, s’esqueia que l’heroi amagat de tota aquella força ben comcal (republicana i de resistència, ei!), és a dir, la mestra (de nom diari n’Empar Empar i Sança) — escriptora amb un cert pòsit en els seus instants on, disfressada de mestra heroica, no lluitava pel seu cap nominal (en Priàpul) — rebé la visita d’un capdecony o altre.
—Amb Pa! —li va dir, quan ella obrí la porta, en acabat de guaitar per l’espiell macroscòpic i veure quin fleuma més inofensiu (i desarmat, deia el comptador de metalls dissimuladament enganxat al pany) no se li presentava—. Sóc eu, n’Edmon Xicolí!
N’Empar Empar i Sança (“Amb pa i Sense, n’hi ha per a menjar-se-la”, plaguejàvem els seus companys de vida literària, cada cop que l’esmentàvem a les reunions; altrament, n’Empar, quin remei, tothom, és clar, li’n diu “Amb Pa”), es demanava: Mani? N’Edmon Xicolí?… Ah, recordà, aquell qui li havia fet un pròleg a un llibret en clau una vegada. Ella li havia escrit en una lletra que si mai passava per Perpinyà, que pugés a veure-la.
Llavors, a desgrat que el llibre que aquell torsimany tot tort li havia prologat era més aviat verdet, és a dir, pler de xones i xil·les combatents en llices més o menys representatives i simbòliques, aquell camí se n’estigué de fer-li la més petita al·lusió fastigosa de sexe improvocat. Al contrari, se li empatollava a propòsit de la mort. Amb Pa pensava: Ah, que d’aquest cagat malaguanyat no en farem pas cap resistent!
—Sóc mort, Amb Pa —se li embolicava ell—. Per això sóc viu, car la mort és l’única naixença. Només cal posar el temps cap per avall, vull dir, enrere!
Es veu que aquell matí en Xicolí havia agafat l’avió a Alacant i, fames efímeres de famós, els periodistes insistien a demanar-li qüestions que li semblaven abstruses d’allò pus. Tret que no el confonguessin per una altra celebritat, no hi sabia veure l’entrellat. Si et demanen res que faci cas a l’ull i maneres de vúlguer’l destrènyer, tu què has de respondre?: Hum… “El gos andalús?”… “Els guàrdies civils?”….
Ves, es veu que els recitava qualque prou críptic poema i envant.
—Poc sóc bo per a gaire altre, Amb Pa.
(…)
No, però pensem-hi.
Què altre els podia dir. Prou sabem que gairebé la totalitat dels periodistes són agents del règim.
—Manual del toreret comcal, recití. “Contemplant la mort... I etcètera.”
Elaborem-hi (en clau d’humor tranquil). Per a un personatge amb un cert nombre d’anys, és clar.
—Capítol divuitè: Si com hem dit en els capítols precedents, / el brau, / uh, quina por, / com una dona qui cal picar’s / un amic qui cal enganyar, / enemic amb qui lluitar, / infant a amanyagar i escórrer, / ull a esbotzar, / botifarra a esmorzar, / trau de cul a embussar…,/ i ara, com a la mort! / El brau és la mort. Tu-tut, / tu-tut. Torer comcaleret,/ banya esmolada et dallarà la vida, / oidà, i bon profit, i per molts d’anys, / com abans et dallaven els ous, / i, per xò, com hem discutit al capítol setzè, / ens hi plantifiquem, entaforem,/ una collonada artificial, com més aparatosa millor…
Però ells, els pseudoperiodistes del llepaculeig feixista, escandalitzats rai. Et denuncien, i et descarten, i no t’anomenen mai més — o t’anomen a cridòries tot de sobte i n’exigeixen ferm, quan els ajusticiaments van una miqueta flonjos, l’escapçament.
Et buiden un ull d’avís. Què faràs tu ara amb un ull només?
—Jo només sé que M = M i que les forces d’en Vagínula ens han llençat sobre, per a fer’ns callar, qualque antiaeri que ens esclatava al musell, i que el vol s’ha esfigassat. Ens estimbàvem, enfonsàvem i ve-t'ho ací, ací sóc. Nat en esdevinença d’un estavellament d’avió. Sóc el teu home. Reversal of time. Em projectava a l’inrevés. Sóc sense ésser. Sóc on no fui. Re-sóc abans de no ésser…
—Eh? —demanà Amb Pa—. M = M? Quina fòrmula? Massa Mogut igual a Mort Marxa-Enrere?
—Military = Murder; Militar = Mortridor, Matador Assassí —respongué ell.
(…)
Ell s’hi estenia: "Quaranta jorns passats, tres-cents vint-i-cinc per a passar. Febrer, dia nou, diumenge. Seixanta-cinc anys que ja faig, doncs. I ara encontinent m’haig de veure de cap a l’infern més destrenyidor del no-re etern. En Xeiquàtgejonç, em faig dir (no pas n’Edmon), fill d’en Boi, l’artista ceramista a Oriola, fa?…
“No val a badar. Cada hora que s’escola ho tinc més segur; ni accidents no hi ajudarien, a aqueixes alçades; tothom diríeu: Pobre n’Edmon, massa de cabòries, prou s’ha degut suicidar.
“Ahir vaig tornar de colgar el pare. La gentada. Avui guaitava els obituaris. Fa riure i plorar alhora. Jaquim-ho anar. Els insults, no val la pena. Que peni la seua memòria, ell ja no pena enlloc. El que vull ara és jaquir escrita la meua part, que després de més vius no vinguin a fer-m’ho tot bocins; la meua vida no fa tanta gràcia, ja ho sé, i tanmateix, oi, per comparança amb les vides dels altres, açò meu, a mi me la duu més enterca; oh, no en feu cas; una expressió; ja ens coneixem.
“Som-hi.
“Vint-i-cinc anys més, no crec pas que els pugui traure d’aquest cos, ja us ho diré. Mon pare és mon pare. Jo, dissortadament, ja sóc una altra casta de mena de colló de cosa.
“Pairem’ns-en, de la palla. No tinc gaires ganes de fer massa el ruc.
“Com l’altre diumenge, a l’especial dominical, aquell rèptil ensotanat (un altre xuclacagallons dels poderosos enbigotinits i ulleraenfosquidits) qui em tracta la marastra de poca-solta. Ai, l’animal. Volia occir’l.
“Pobra dona, una santa de debò, caritativa amb les necessitats sexuals (ço és, subjectives) dels qui anem fent. No pas gens com les santes llurs, putes resseques, fanàtiques, obscenes, malignes, nocives...”
Es veia que n’estava massa tip, que es volia escapolir de tot, i tot d’una havia pensat en ella, aitan endalt, a Perpinyà. Puja al rònec avió de l’aeroportot d’Alacant. Esguarda finestrella enfora...
(…)
—E s c e n a r i p e r f e c t e.
Part defora li feia l’efecte que nevava. Mannà feixuc gruixut de cendra, dunes burelles de desert en joli.
Mentre l’avió flamíger es va estimbant, al seu enteniment el triomf rabent (oh-oh, totus floreo!), l’entusiasme dels càrmina orffians (oh-oh, totus ardeo), ateny els àpexs extàtics, (novus, novus amor est, quo pereo!).
A baix, el ponent descarnat. New Mexico — escurçons, giles, calaveres, rares orquídees, eixuts matolls tomballants, iuques, O’Keefe…
Al seu costat, en Lluïsot Condó, i la seua dona Xàron, matemàtics retirats, pensen la mort. A cavall i vora la llar d’espesses flames, altressí a l’aguait, al viu, armats, o jaguts esmorteïdament entre pells romàtiques, pensen (mea manus est cupida, cupida, cupida, cupida, cupida..., udolen nitament els coiots), (vos stupidos, stupidos, stolidos), la mort.



e) En Lluïsot Condó i na Xàron

En Lluïsot Condó havia tornat de l’exili només per tal de mostrar a na Xàron la (de moment, llas, encar sotsmesa, pels canfelipencs ocupada) pàtria — ves, o màtria, tant hi fot.
D’Alacant a Perpinyà en veurien un bon bocí, i cabalment l’excel·lent rugositat del terreny, un terreny alhora ferm i variat, on estavellar-s’hi encara rai: Vós, prou fóra una apoteosi.
És clar, però, que no s’estavellaren pas. Tot allò, de la mortal trompada i el retorn al record que és al capdavall viure, no eren sinó al·lucinacions d’aquell capcalent d’en Xeiquàtgejonç (de nom corrent n’Edmon Xicolí), aquell jorn s’esqueia que força baix de liti, és a dir, amb la química del seu cervell a can Pistraus. Tot plegat, l’afer explosiu només se li realitzava, vull dir, li tenia lloc, clepsota endins.
Des de dalt, en joli, en Lluïsot assenyala amb el dit estès el pla verd.
La visió de n’Edmon era diferent. Els véu cardant. “Els viu cardant. Cardaven per aprofitar els darrers instants, i per no consirar ja pus en l’escruixidoríssima ensopegada.
“Carden, doncs, per manguis de ben a propet vists. I que en sent les manxades. Xic-xac, xic-xac de xic-i-xic.
“De sobte, un cop de pedra al cap. Per comptes d’allunyar-me’n, me’n tornc cap a ells, amb sang que em raja... pertot. Caic a l’aigua, entre l’esfereïment i els giscles d’esglai muts de la noia. Se m’enduu el nervi forçut del riu. Una branca forcada m’estalvia. Ara, un parell de jorns en acabat, els diaris d’Alacant duen la notícia: Un anònim cadàver botit... apareix.
“Anònim; te n'adones?: anònim. Tres personatges marcats d’empertostemps. Saluda’ls, doncs: ei.
“Des de les alçades, espectres, arreu on fóssiu, entre aquesta atmosfera i les altres.”
La mestra n’Empar sabia que aquell pobre home al·lucinava, records antics se li barrejaven amb el trauma de suara.
Mentrestant na Xàron no respon. Consira quines en triarà, hò, pensa en quines més o menys inventades confessions no li caldrà llavors proferir a tornajornals.
—L’home, de qui la dona s’entenia amb l’home amb qui també la meua dona s’entenia, vingué a veure’m —feia en Lluïsot Condó, buidant el pap, perquè creia que ja eren cendra tots.
—“Mireu, és delicat. Prepareu’s-e, ca?”, em digué, aitan aviat com érem asseguts. “La cosa és peluda, hò. No coneixeu pas en Philibert Pic-i-Poc?”
—“En Phili, i tant. Molt amic de la meua dona.”
—“I de la meua.”
—“Ben xiroi. Content rai de sentir que som del ram. De tindre la dona ben ocupada, se’n cull mant benefici. Si no us abelleix de cardar gaire, un altre us la té tranquil·la, i no us cal fer gaire feina. Tot això que us estalvieu. En canvi, si us abelleix, us ve tota calenta, i el remordiment us la fa més mal·leable que no fóra si la teníeu carregada de raó. Totes ens ponen.”
—L’home aixecà les espatlles, desentès. “Com vulgueu”, digué. La qüestió: guaiteu.
—Es va treure un carallot d’aquells llargs i gruixuts, amb el capoll pla com el cap d’una serp. Un d’aquells matrassos, vull dir, qui, ben trempats, no creixen gaire, potser un 30% i prou, i, doncs, molt contràriament al meu cuquet, napoleònic, un parell de centimetrets, que, a l’hora de la veritat, tanmateix, esdevenen fàcilment vint o trenta o trenta-cinc...
—El tap, però, és que l’home la seua xil·la la portava clapada d’un xarampió molt virolat; per això me l’ensenyava, és clar.
—“Cony, i què hi ha dit el metge?”, fiu.
—“Fatal”, que ell respongué. “I ara! Sí?”, poguí dir en acabat d’engolir’m els sobtats glops de por. D’una falconada, amb la mà esquerra, l’hi prenc, alhora que, bo i en havent-me mullat amb saliva un dit de la mà dreta, amb aquest dit li frec vigorosament una de les clapetes per tal d’esborrar-l’hi. Perquè em pensava que se les havia fetes amb bolígraf…
Tot i que en Xeiquàtgejonç no hi estava gaire interessat (prous d’altres feines tenia, amb l’estavellament en curs i tot allò!), es veu que es tombà cortesament cap a en Condó, el seu company de seient dalt l’avió, i li demanà:
—I ho eren?
—La fricció el féu escórrer’s —respongué en Condó, mig a la dona, mig al veí—. La lleterada, o hauria de dir les flaires i els vapors de la lleterada em marejaren. Vaig caure i no em vaig aixecar fins que era de nit.
—Tu —digué a na Xàron. I a n’Edmon, a l’altre costat li digué—: La Xàron, al meu damunt, em mullava els polsos amb glaçons.
—“Ensenya’m el cony immediatament!”, vaig manar, llas, gens polidament. Li pujava rabentment les faldilles (oi, preciosa, te’n recordes?); veia que no portava calces; allò, segurament, volia dir que encara havien volgut enllestir una darrera cardada damunt mateix del seient del cotxe amb què en Phili la menava de la feina fins a casa, com qui deia a baix davant l’entrada; ruc de mi, potser els hauria vists des de la finestra i tot; allò m'hagués escalfat adorablement.
—I el cony? —es veu que tallava n’Edmon.
—Home, el tenia tot escarxofat, és clar, vermell, unflat, adolorit —respongué en Condó, una mica empoixevolit, no gaire—. Sempre que tornava d’una sessió d’aquelles, venia amb un cony magnament enfellonit, irritat, vostè ja m’entén.
—Taques de bolígraf? —en Xeiquàtgejonç volia, es veu, que li acabés el conte i el jaquís en pau, preparat per al traspàs.
—Ni una. Ara, granets, hò, sí, veu?… Uns granets sospitosos d’allò pus.
—Què hi deia el metge?
—La metgessa. Sóc eu qui hi va. Hi vaig, doncs. Me la fa treure, i la punyetereta se’n riu: “On aneu, amb això aitan petitet? Si sembleu d’aquells qui ni cuca ni moixó, homenet de déu!” Em féu riure, tot i l’acolloniment que portava que no em digués, fet i fet, que entre tots m’havien encolomada qui sap quina isnella malaltia letal i colcaire de matràs amunt. M’ho deia, és clar, perquè no li estigués tan tens, bona psicòloga.
—Psicòloga? Harpia!
—No pas; desenganyi’s; escolti, una metgessa d’allò més aprofitable. Hum-hum, qui la manxés.
—No m’ho conti. No m’ho conti, si li plau.
—Es va treure el bolígraf amb les seues ungles totes llargues i pintades, i començà de pintar’m tota la pitxolina amb marques de: “Veu ací? Per ací hi puja la llet. I veu ací? Per ací s’esponja el gland, i ací s’arregussa el prepuci, i aquesta durícia i aquest grumoll a la vena ve de massa pelâ’us-la…”, és clar que tot m’ho deia en anglès de barri de puta, que encara fa trempar més.
—Però… I la malaltia?
—Re. Sa com un mardà. I encara ara, vós. A desgrat que, tot i que han passats trenta-tants anys, tampoc encara no m’he pogudes despintar del tot les marques. L’orcòlega, la proctòlega, llurs col·legues, encara se’n riuen cada camí que hi vaig de visita.
—Merda, sou trist! —féu, melangiós, n’Edmon; i se n’anà a canfelip per tal de no sentir-lo pus. Al canfelip, malassegut entre els sotracs, és clar, somià, carregat de raó, que s’acabaven d’estavellar.
(…)
On es veu que hi havien haguts morts a pler, inclosos qualques estavellaments molt espasmòdics d’estrambòtics aparells voladors, era a la pel·lícula que en Condó i la seua dona havien vista a la pantalla de l’avió entre Phoenix i Barcelona. Era una pel·lícula americana d’aquelles tan esfereïdorament i carrinclonament falses, on els militars són al cel, vull dir, ei, allò és la glòria dels militars: tot hi és mort, mort, mort. Vet ací perquè (per quin contagi?, se n’explicaven la parella veïna entre festejadissa confessió i confessió?), perquè en Xeiquàtgejonç havia acabat aitan nerviós.
Les sublims, ornades, ben treballades, rajoles commemoratives, que honoraven els herois de la resistència part de per tots els panys dels carrers del territori patri, les quals son pare, el mestre escudeller d’Oriola, en Boi Xicolí (sovint, ah, clandestí, amb greu perill; sovint ben anònimament i a correcuita), havia plantades tot al llarg d’aquells cinquanta anys abans no es morís, no foren al capdavall també una mica esperonadores de la folla malaltia bèl·lica? Allà hi havia En Pau Claris, En Roger de Llúria, N’Indíbil d’Ildirda, En Macià, En Cucurull, En Xirinacs, N’Artís-Gener. És clar que també hi havia En Ramon Sibiuda, En Miquel Servet, N’Arnau de Vilanova, En Francesc Aragó, En Josep Trueta, munts de poetes i novel·listes, músics, cantaires, pinzellaires, arquitectes i escarprers; mes, ah, llas; i llas, i rellàs; també hi havia, molt repetit i prominent, el rei En Jaume.
Com s’encobeeix? Un rei? Cap merda de Vagínula forastera, és clar, mes, ei, un rei?…
Li feia l’efecte a n’Edmon Xeiquàtgejonç (segons piulà, força descoratjat, a la mestra n’Amb Pa, aquell jorn que l’anà a veure a Perpinyà), de fet, estava convençut que els monarques anaven de bracet amb els buròcrates i la resta del rebuig humà — boigs, drogats, assassins, jutges, ensotanats, uniformats, jerarquies... I n’Amb Pa, qui ja no sabia com treure-se’l de damunt, li havia de sortir amb veritats de peu de banc — que qui esguarda la Història d’una faisó anacrònica més val que ho lleixi córrer, i el poc senderi que deu posseir millor que l’esmerci ja a adobassar cossis i bicicletes, o a llogar’s de voluntari a la bòfia, súmmum grau on es gradua el degenerat, o de simi a la gàbia o, ço que és el mateix, de cambrer més o menys pixallevent (ço és, caralldispost).
Tot i que n’Amb Pa i Sense (n’hi havia per a sucar-hi) se li eixarrancava i li proferia un cony suadet i flariós (i gens ragut, vull dir, sense raure gens ni molla, és clar, atès que ella no s’afegia pas — ni s’afegeix, en sóc llong testimoni — a femar, bogar, el costum bàrbar i cagat d’afaitar’s justament on es congria tota la sentoreta sagrada), n’Edmon ni cas. Pixabalb, marrit, afusellat, encara es planyia per amor al sentiment d’alienació que li produïen les pel·lícules i llur relació amb l’inframon dels militars, l’oomon de les plaques de commemoració, i així anar fent…
—Abans: víctima badoc de l’anacronisme. Ara: sebollit per la trivialitat; minyó, fotrem goig —la mestra el boní—. Qualsevol persona sana i comcal, ja un pèl granada, ha cardats pel cap baix deu mil camins, n’ha cagats cent mil, n’ha menjats tres cents mil, i n’ha assassinats zero (zero!). Ho comprens? El món de les pel·lícules és un món de ninots, una pèrdua d’estona; dingú sinó un boig se’n pot lleixar influir gens; la gent les esguarda per a distreure’s i descansar quan no tenen ganes altrament de fotre re de profit, o si massa de pegats forans els omplen de gom a gom un cervell impropi. Ignars, analfabets, bestioles. M’entens, capgròs? Volen veure per aventura allò que no fan de normal ni tenen prou imaginació d’aesmar’s o somiar. Pega la llur, què hi fotrem. Però tu, qui has estudiat! La teua capacitat per al tedi ja ho sé que és molt més grossa. Potser ja t’aniria bé esguardar (no pas cap pel·lícula) per un foradet allò que als altres ja els passa normalment. T’estimaries més veure pel·lícules on hom menja deu o dotze cops, en caga dos o tres, s’encaborieix per quatre ximpleries, i se’n va a dorm…?
—A les de més de les pel·lícules, hom hi carda cada camí que hom hi mata, d’això em planyc! —l’interrompé en Xeiquàtgejonç, ara fort alçurat—. Em planyc que totes les pel·lícules, o les de més, van adreçades exclusivament vers el gaudi del subgènere militar. Un mort, una cardada; un mort, una cardada. Aqueixa equació només es realitza a l’ànima mesella de l’assassí. L’assassí, el qui mortreix i mata per gust, és a dir, el qui només pot trempar i escórrer’s mal i matant. Ho proven una vegada i s’hi avicien. Penjats i penjaires, escapçats i destralers morros-de-vaques, afusellats i afuselladors, tots plegats morim trempant i escorrent’ns-e. La violència és el sexe de l’impotent. Tots els guerrers són assassins!
Un mastegot t’apaivagarà, pensava n’Amb Pa, bo i entaferrant-l’hi. I ensems esmenava:
—Vols dir tots els guerrers tret dels guerrers de la resistència, suposarem, oi? Vergonya, minyó. Si et sentís en Priàpul! Si depengués de tu, la resistència que se n’anés a parir panteres, ca?
—Tots els guerrers! —insistia en Xicolí, amb un ull que ja se li vellutava i tot—. I els de les pel.ícules americanes encara pus! Impotents de merda. Per cada cardada els calen mil morts.
I, com la mestra el tornava a estovar, esgaripà, entre les barrades, fresquet, mofeta adu: “Atupa, atupa; això, rai. Sóc mort; no em puc pas tornar a morir!”
La mestra, un pèl frustrada de no poder-se’l xonar, es cansà al capdavallet d’ataconar’l; els bacteris qui li xarrupaven la suoreta del cony començaren de fer ferum i tot — hum, deliciosa. S’assegué, retuda, a la cadira de braços. Amb les faldilles a mig melic, els genolls aitan separats com els era humanament possible, hom s’adonava, calmat i perspicaç, que el borrissol rosset de part dedins les cuixes i el pentenill rovellat d’entrecuixes eren tot mollets amb rosariets de perles de perspiració.
I doncs, efectivament, ja n’era hora: macat i fet malbé i tot, en Xeiquàtgejonç s’aixecava, ranc, i amb una pinta que s’havia treta de la butxaca de part darrere els pantalons, es ficà a pentinar-los-els (vull dir, tots els pelets, aitan els llargots com els curtets).
Alhora el pec rapsoditzava fluixet: “La resistència pacífica, dona. Meravellós, com la cliterectomia, és a dir, la cimcumcissió faraònica, on, sense pipeta ni llavisons del parrufet, i amb el tubet de l’embut cosit fins a jaquir-hi amb prou feines l’obertureta d’un ull d’agulla (un cos), cardar esdevé un ritual cabdal, una cerimònia mística, vull dir, quelcom que t’ho fa important fins a límits inoblidables de mort i de dolors.”
—Vés-te’n a la merda, vols? —només tingué esme ella de mormolar entre les sensacions delitoses que les pues i els puells de la dolça pinta no eixorivien en els llavis del seu parrufó tot escarxofadet, ah, i sobretot en el piu del niu, ara en ple arret (vull dir, tot estarrufat), tot roent i coll-alt, dos centímetres o tres que guaitaven el cel de déu com déu mana.
Del tot fleumenc, n’Edmon li contava com en Priàpul (en Carles Càncer dels ferotges i heroics maquis, el mestre sangonella de l’acadèmia de senyoretes acabalades, la simpàtica àvia cuinera del blanc-i-negre), avui com avui en la pau, lluitava tanmateix per la pàtria i els drets de cada humanet — ço és, homenet i doneta, al·lotella i al·lotell, adu nadons, aitan xiquetes com xiquets, i així anar fent.
—Es banyaria a la platja suau d’un univers harmònic, on la musica de les onades segueix adu partitures beatífiques de mestres històrics i tanmateix, com els escau, tots beatificats. Nedant-nedant, ha pescat, mà-nu, un enorme pop tot ben arec, l’ha dut a la casa i les dues dones venustes, mare i filla, s’hi han agafades encaterinades d’allò pus. Got such a treat out of your octopus, our pussies by its sweet suckers so deliciously sucked; oh, darling, and aren’t you the original sea wolf! Ah, pop enamorós, que bé que no ens tractes, immensament agraïdes (thus the rich ladies); les teues ventoses o xucladors ens xuclen, incessants, els cotxons, els tabolls (els conyarrins) com el botri de la sangonella d’en Priàpul, sangnador mestrívol, ens guareix de tot mal.
“Enllestida la feina solacera de l’aparionament mansuetament lúbric amb la parella de femelles popades pel pop i per ell, en Priàpul, com tothom, no es banyaria pas solament en l’aigua de roses de la mar alegroiament gronxaire, ans es banyaria assíduament en the exhilaration of survival, en el sentiment exhilarant de sàpiguer’s sobrevivent d’empertostemps, car tothom fóra viu, i dingú no podria morir’s, nelleix (ni tan sols) els accidentats, els estavellats d’ençà del capdamunt d’un coet o bòlid de bòlit enjòlit accelerat enllà de la velocitat de la llum, els esclafassats per un asteroide, els embolicats per la lava d’un volcà, els endrapats i xemicats entre dents i queixals de sílex de l’esquerda de qualsevol terratrèmol amatent…
“Quan fóra hora d’anar-se’n a clapar, estendria els deu dits de les mans, i als panxells (com als artells dels deu dels peus hi duu anells tous de minerals lluents) pel elles i llurs xones xuclats i rexuclats, l’hi solcarien, sucosos, tot de colors diferents i ben esborneiadores en la tria de llur vibració cromàtica. Llavors, amb mans mortes, abans d’adormir’s, tot infòs pel sentiment del ioga, jaqueix automàticament els dits pintar-li meravelles artístiques que sensacionalment es vendran a preu de no pas res d’altre de pus car — tot plegat, doncs, forces fons obtinguts amb què, ho veus tu?, podrà finançar fins a la fruïció del darrer reeiximent l’autèntica revolució de la resistència pacífica on dingú, dingú (dingú!) no mor!"
Contràriament als deu o vint dits, estalviem-nos d’estendre’ns-hi gaire pus.
Pleguéssim, let’s fold. Recordareu que aquest bocí d’Història ventissa s’acabava, un pilot d'anys més tard, amb n’Edmon Xicolí retornat penedidament a Oriola, on a vuitanta anys reobria la bòbila d’en Boi i (ara elleix el nou mestre escudeller) afaiçonava la seua millor rajola commemorativa justament en honor d’en Priàpul, eximi guerrer ans ínclit i escrú — el qual recordareu que tota la seua força ans adu bon tros de les seues gestes venien i eren perfetes en paper imprès per a ús massiu per l’escriptora disfressada, és a dir, la mestra, mon amant, n’Amb Pa, amb qui tot és bo — n’Amb Pa, hò, qui manta de llonganissa entrepana (no solament la meua, pas hi donava l’abast, son desig prou m’ultrapassa).
La mestra, dic, bel·lipotent i tot plegat tan formosa, xamosa i galana: cardívola de totes totes, mai no seguidora de cap moda repugnant empescada per modisterris impotents qui odien les dones.
Mes, dit i fet, prou d’aqueixa esvaïda color.
No; anem per altre, deixeléssim no pas l’aigualit, ans el viu i vivaç.



f) N’Amadeu Amadéu amb na Trini

Maleït, som-hi. Tornem-hi. Ens hi trobem a cada cop, colpits.
Quan al capdavall ja desclouen, sempre hi ha, dins, un insecte mort — un insecte, o belleu un follet, o un fetus (o un embrió) humà; o adu qualque petit mamífer ja gairebé adult, el qual, llas, hom hauria dit fins i tot que havia paregut ben prest a gambar i guimbar — sitot que també era mort, és clar.
No enraonc pas de les gotes de lleterada, rodones i fortetes com llavoretes o pinyols, ni enraonc sisvol dels pebrots inexistents d’en Priàpul. No enraonc, així poc, i encara menys, d’ous (ni de pebrots) de veritat, ni de poncelles ni de botons. Enraonc de debò dels ouets posts adesiara per aquell famós carall viu, les penques i palpissos del qual, aitan ben peixat darrerement, el feien un pou fosc i lluent de sobreeiximents, sense arestes, tot de molses, gras com un bacó de casa bona.
Xst. Gargall de sagí suara letàrgic, el pet d’atzep d’en Priàpul, una sangonella de botri àvid, feia l’efecte que sentia tocar campanes; s’eixoriví tot de sobte (a escoltar, haguéreu dit).
En realitat, volia teca. Tot ell briu ans braó, s’abraonà, dent-regalimós (i sense haver cercat molla), a la primera cuixa que trobava. N’Amadeu Amadéu féu un crit esgarrifós. Es planyia que ell no era cap cony (ni amb prou feines, vós, un capdecony).
—Quin estel advers malguia, esgarria i guerxa el dretcient de la cuca teua maleita i maleïda? —demanà retòricament (perquè era ruc) devers el seu company de treballs, el capità Priàpul, qui s’havia adormit al seu costat, enmig del camp, entre els blats alts, en acabat d’allunyar’s els dos plegats del camp de batalla, on havien morts tots els enemics: un escamotot esbellegat d’odiats federals constitucionalistes, és a dir, il·lusos ignars llogats als feixisme canfelipenc.
—Em dius brau estel·lar? —responia en Carles amb son i trempant—. Prou ho sé (que en sóc).
—No pas —féu el company d’armes, doncs, n’Amade(é)u—. Que et dic que fiblis amb un reny d’autoritat atuïdor aqueix teu mortdegana descordat ans que li imposis el jou comcal de qualque senderi.
—No n’hi ha de cuits; vés-te’n a pastar fang; tinc son.
Després d’aitanta de sang, i ara tractat de vil i amb susany, n’Amadeu Amadéu, alçurat, ara s’esbargeix a lloure: “Que l’areguis, et dic, amb el circ isòcron, sincopat, de qualque xurriacada, o encara seré jo qui se’l farà espetegar!”, i, monitori, aixeca la mà.
—Xava, quan vulgos. Tu i quants? —el capità, reptat i arramit, comonia de cop-descuit el diable escruixidor del seu esperit pugnaç, ultravermell, ullesbatanat, molt sedec de nafra última.
Llavors se n'adonà, que anava a colpir i occir a lloc el seu fidel escuderet. “Collons, Amadeu; estic paint el manró, matant tranquil·lament l’araig, i amb quina baboiada no em saltes?”
—A manguis no em mossega dingú debades, vull dir, impunidament —flebí el segon, recós d’haver’n fet belleu un gra de massa.
—Esdevens parepedaç empenyorat a bisbes escanyadors? Fillet, poc sabia que fossis aitan llepafils. Una cuqueteta aitan bonanoia! Apa, tita, tita. Dóna-li un petonet i tots amics (millor: amistançats).
—Només per tal de no afegir adob a la cagarel·la que ens menem, la volatilitat hostilitzada de la qual, ep, encara perillaria de fer despenjar, per massa prenys, el núvol de rancúnies possibles que, com volcà felló i irat, molt de transcantoret al cap se’ns afaiçonava —concedí n’A. A., i consentí al bes de la waywardosa, entremaliada titola.
On tots plegats sospiraren ans bleixaren estovadament.
Una mica més tard, a nit colgada, emprenen el camí de retorn. Arribats a casa, tot tornen a ésser raons. Car a la casa on són hi viuen pler de jovencells de cap als trenta anys — llas, aitan cofois i ben pascuts com la truja qui dèiem suara, vós, o pus.
Ah, trista visió dels despreocupats molt presumptuosos ans presumits. Si n’Edmon fos ací, amb quin rigorós delit tampoc no us castigava: “Feu, feu, vans. I ja podeu així mateix descuradament fer veure que us trobeu als cims i les vençudes perennes que us pertoquen. En menys de deu anys sereu tots morts — o com si en fóssiu!”
Els trentanyencs passegen pertot arreu plens, cafits i claferts d’elleixos. Ultracuidats i mitgesmerda.
—En Carles, ep, sàpigues que no estem gens preparats a espitxar-la i desaparèixer d’empertostemps del mapa de la vida.
—No pas, n’Amadeuet, i ara!
En l’endemig, les màquines de rentar totes ensems se sondrollen i sorollegen.
—I sàpigues —li ve un a plànyer-se-li— que na Trini no ha volguda barrejar la seua roba bruta amb la nostra. Diu que farà bugada per cabal, ella tota soliua, soliverna i sola. Oi, doncs! Ca? En quin destret, de quina barbaritat... Quina malvestat, quina atzagaiada, quin pecat, així poc no ens deu celar ni ens amaga?
L’aigua sabonosa, fastigosa i càustica, que es vessava ascles enfora de les foguejades màquines, xopava el terra i a pleret es filtrava fins als inferns de l’edifici, on tots els fonaments hi esdevenien més i més pútrids.
(…)
Na Trini, la dona amb qui n’Amadeu Amadéu es volia casar així que fos mica lliure, encara sentia retrúnyer els crits histèrics del seu ex-home. Poixèvolament provocat a la platja pels mirallets bavallosos de totes aquelles dones despullades, s’immergí desesperadament en un atac esfereïdor de nervis.
—I la dona teua menysavaluada, quaix viltinguda, per culpa de totes aqueixes putes traïdores! —s’escarcanyà esglaiadorament, fins que un salvavides cepat no el tombà d’un copdepuny a la tarota.
I ja mai més no anà a la platja.
D’aquella feta, na Trini, pobrissona, encara ara era hora que no s’hagués refeta. A ella qui fins llavors tant li havia feta la peça de despullar’s i d’exhibir’s com les altres, i sobretot de fer dentetes als homes de les altres. I el seu li surt amb aquelles capsigranyades: que mai més no l’acompanyaria a la platja. Trinxeraire, putifeina. Tost el divorciaria per causa de malentesos i d’incompatibilitats irreconciliables.
N’Amadeu Amadéu l’atura a l’escaleta.
—On vas, tresoret de les dolçoretes totes; tota soleta a fer la bugadeta?
—Hò, gamarús; prou ho veus. Me’n vaig collons a rentar la puta roba.
—Si em lleixes portar’t el feix?
—Estruç, poc fotré, que no vull pas que dingú m’hi ensumi, ara que ja la flaire s’hi ha feta agra.
—Presumidora, parençosetoreta.
—A cagar, noi.
—Up! Com vostè vulgui, mes li ho adverteixc: no em faci llavors menjar’n la merda! —recita n’A. A., fictament esgaripós, mig escanyat, mes enjogassadament, bo i estrafent-se redubtable colltort, ancià, rígid, mestre-titèsic i esquerp.
Alhora, és clar, com qui no ho vol, cantant-li les quatre caterines nues de la veritat.
—Això els haig de respondre, quan m’ho exigiran per fer-me’n al capdavall penedit, més escarnufat interfecte, saberuts titelles i esquirolets de diari, ensibornats tothosaus de peu de marge, criticastres de les baves pus mocalloses, llefiscoses, llenegoses, infectes; tots plegats qui a manguis re m’encomanen, immú!
“I vindrà a fer’m l’enganyadora gara-gara el comitat sencer de botiflers i rellogats al canfelip feixista; es veu que la lleterada els puja al cap i a l’hora d’escórrer’s mentalment esdevenen tòpicament cruels. Aitan furgar’s el clítoris arnat del nas dementre que esguardaven l’art oficialment colt ans llegien el vers més críptic i venut, o xumaven el noticiari més fals, l’orgasme sobtat de l’esternut d’una allau de microbis pontificadors els fa dir bestieses massa corrosives. Els ho prohibeixc, maleïts bardaixos; els bugres, en aqueix aspecte, tenen el vit trop gros!”
Obscè repapieig, fotuda senilitat, amb eixes armes el profeta, ja molt part d’enllà de tota vergonya i escarn, es fa escoltar.
—Que no em fàçon menjar’n la merda, els dic. No em féssiu pas tampoc ara menjar’n la merda! Quan em vanteu qualsevol gargot anodí de “pintura abstracta” i m’ho feu pujar al cel de l’art, és que em voleu fer menjar merda, malparits!
“O que en Vagínula Segon encara és millor que el primer. Com el primer, dingú.
“Ridícules decoracionetes d’homenets de fantasia m’ho voleu posar al costat dels enormes panorames (difícils de concebre mes fàcils de comprendre) pels mestres geniüts i genials de tostemps duts als immortals canemassos amb mà ferma. Altressí amb la poesia. Amb pròtesis pretensioses d’humanitat ficta voleu que dingú pugui fer res amb cara i ulls de debò? Barroerament refistolats, ni llur mare no els entén. Molt recolades merdetes de poetastre qui caga amb restrenyiment forçat un xerri incomprensible m’ho duieu al plat perquè m’ho mengi.
“Poc sóc tan carallot, bajans; o goig fotríem.
“I, de llevants, què? Amb embut d’ample broc voleu que n’endrapi, merda ben espessa, golafres insolents, quan em dieu: misses, burgesos, morals, nacions, predicadors de diaris traïdors de pseudoperiodistes qui són escarbats merdissers qui com més merda escalen més amunt pugen.
“Sincerament, sense cireretes, no anirem enlloc; vull dir sense llurs pinyols, collons ben tesats, com bales atapeïts, i que en podrien fer funció, arribat el cas.
“Mon tremp català no em permet sinó ésser dur; i si enraon ho faig per a tothom qui mica s’ho valgui, és a dir, mai no pas per als trenta mil repressors pus, ara que n’esbotzaven la soll, tramesos darrerement a Barcelona perquè també vinguin a fotjar’ns per les intimitats, adu entre l’esponera de l’hort on anem a cagar.
“Us dic que tots els aixarneguits destructors del terreny qui sobre voldrien que mengés llur merda, ben aviat claveguera avall, mareig d’aiguabarreig pudent i estrepitós, els fic.
“I llavors, altrament atrafegat, sense temps per a pus nàusea de sentir’ls, ei, com si no existissin…”
Encara féu el còmic mitja hora pel cap baix, i així, aitan adorablement festejada, ja us ho diré, na Trin allí mateix aquiescent esdevenia: “Entesos. M’hi casaré (amb tu, vol dir).”
No pas que hi hagués pescat gaire, d’allò que li deia, però li n’agrada pler el to. Aquell to de vigoria sobreixent, oi?, prova palesa que el gènit el portava per dintre. El noi promet molt.
Apareix la mestra a la porta de dalt l’escala.
—On rau en Priàpul i el seu cul d’olla d’atzep menut? —nua com n’Eva, n’Empar demana.
—Amagat al seu cau més pregon, segurament, clapant la mona roïna del tip ans l’enfit de sang que s’ha fotut en la batalla del vespre d’anit, comandant —respon l’enamorat, amb accent no pas de pureta alzheimerià ans com a jovençà amb prou salut—. Naltres ens n’anem a cardar a baix a la bugaderia, a la cambra de les màquines de rentar, entre els pilots d’estovalles, tovallons, tovalloles i llençols ja nets i eixuts de tot l’edifici.
—Doncs bon profit, tinent, i l’ajudanta; ei, no hi prenguéssiu gaire mal, au, bona cançó, i que les cassanelles en dringuin a tonada molt alegre.
On la ferrenya venus li cop, esglaons amunt, cap al forat d’en Priàpul. I els dos encaterinats romanen sols.
Pensa, crec, en els suara al·ludits collons musicals na Trini; tocant-li’ls i tocant-los-hi, demana:
—En tens?
—Tinc-ne.
—Mes prous?
—Sospesa’n, i cuita quan s’omplen.
—Em tens?
—Tinc-te.
Car, trop impressionada, havia quaix perdut l’esme i, doncs, se li havia lleixada anar damunt. A sopols, com en noces tòpiques, els dos promesos, porta a través, fan cap a la bugaderia la femella a força dels braços del mascle.
—El dia del tàlem, l’hi fiquí per l’escàlem —compon i se les compon n’Amadeu, ara que totes li ponen.
“Sense esperar el feixuc i mentider dictamen de les qui a cap certamen amb englantina i ciclamen tampoc no els ix la vera veu ni bramen, eu, doncs, i sense pus gravamen: Cala’m, empala’m, embala’m, agre-sala’m; escala’m, tala’m i apunyala’m; eixala’m, xiquet, i xala’m; mànec de rem, enfila-te-me-l’hi i remena-me’n l'escàlem, puix que avui, com totjorn, som a un jorn de tàlem.”



g) N’Apostroféssim (àlies, n’Alliberament)

La lletraferida guerrera trobava en Priàpul tot rebregat en un racó fosc de l’armari.
—Què cony hi foties?
—Escoltant-hi un compacte antic (vol dir, dels originals i primigenis; no pas de la trista imitació d’en acabat) de «Blat Suat Amb Ties» i pelant-me-la.
—Blat suat amb teies?
—Amb ties.
—Amb tietes, doncs.
—Amb nimfes menàdiques, coribàntiques, menjaxil·les. “Rou Al Rostoll De Noieta Qui S’hi Pixà”, títol següent. Fort bo, altressí. “Llepant-ne D’Espigolaires Al Baterell del Solell Despietat”, el vinent.
Retrunyien de lluny els sermons de n’Amadeu encaterinant a crits na Trini gaudent. “Hipòcrites! (burgesos), falòrnies! (d’ensotanats), xaronades! (d’artistes), carrincloneries! (de cronicaires)…”
Ni en Priàpul ni la mestra no en feren cabal.
Pel que feia al capità, es veia que aquella agonia durava d’ençà de l’empelt d’en Pasqual. Ah, el seu vit, manllevat hoste, benvingut i alhora avorrit, encara el duria a l’hospital. Als hospitals, on es veu que la gent es caga en bossetes de plàstic transparents perquè hom els n’estudiï els cagallons, i on els escombraires de corredor lluent són els qui manen més, senyors de les bossetes qui hom lleixa penjades i regalimoses al pom de la porta i que ell trastoca ans acunça a lloure i com li passa pels collons.
No; però es veia que sovint, com qui digués a cada moment que la guerra guerrejada s’abacallania i minvava, en Carles, son carall, tothora inflexible fratricida, molt neguitós per la manca d’activitats bèl·liques ans concupiscents, l’atacava a manès d’esfereïdora menjaó, anorreadora pruïja, i el brètol, és clar, no trobava aitampoc d’altre remei per tal d’estroncar-li l’embranzida que de contraatacar’l amb l’aplicació tòpica d’una mica d’energia cinètica eixida dels tendons del seu braç, amb què, naturalment, es cansava doblement.
El xamós setí d’aquell vit, l’elasticitat del qual ja us dic que enamorava la vista, extragué bigarrades ovacions de les esferes vitals de la mestra.
Part d’enfora n’Amb Pa, en canvi, digué, força equànime: “Tafoi, doncs pas que et preocupis tantet. La tita (volia dir, ella, la petita) te’l calma; endolla-me-l’hi sense més romanços.”
Mes part de dins, prou consirava: “Uix, el mullader voluptuós que em vol moure la meua figa tabolla — aitan madureta (un cony comcal de cinquanta anys, tovet, llordet i llefardós, germans, d’allò més) que encara per poc que badem lloqueta se’m tornaria — haurem de tractar de resoldre’l encontinent amb mitjans radicals. Esbrinem quins i ben tost, no fos cas que la dinyéssim negats d’excessiva frisança.”
Xarrupava bavallosament la sangonella amb afany boig de torcar-l’en del tot; és clar que, com més en xuclava ell, més en rajava ella, ja se sap.
Bèstia de musell tot llefiscós, pitofa com de xampany pels sucs de la vagina, el vit viu d’en Priàpul finalment caigué retut. Uf. Llavors, dementre que feia la migdiada, païa el tip o clapava la trompa, els dos herois del poble enraonaren d’estratègia.
—He rebuda la visita d’un espia meu qui viu i escoseix pels voltants d’Oriola i em conta (sense obrepció, n’estic convençuda) que a migjorn tot empitjora —féu la mestra.
—Què mana? —esbiegà en Carles, encara no restablerta del tot l’electricitat del seu cervell ja de normal més aviat a les fosques; no cal dir-ho, ennaquissat i minvós de vigoria pel fet que un bocinet cabdal del seu ésser, arronsadet i retrògrade, mantes gens estètiques ardideses expiava en somnis — solecívola serenor alhora refent-lo — i no piulava i mudament sinó de carnívores samfaines sense gaire lligam recíproc.
L’escrua mestra barrinava: “Ambdòs sargeixen pedassos de boira. Fins ací arriben. Galdosa perspectiva, fotrem goget. Si n’ets, de suro, collons. Vet aquí la dinàmica de la teua banalitat, vull dir, la banalitat de la teua dinàmica, germà. Només et bellugues quan et burxen”, és clar, i això abans d’entaferrar-li un bon carxot eixorividor.
—Afanya’t, filla, i fila-hi! Et deia que a mitjorn, merder, rai —n’Amb Pa repetí.
—Ep, doncs, som-hi, som-hi, que cap a baix de tot diu que hi manquen almogàvers. Qui és el neòfit incidental i anecdòtic qui amb desavesades contorsions d’estaquirot instintiu ens voldria xemicar l’idil·li de les nostres unànimes terres migjornes? La puta qui el cagà, eh-panol de merda. El que dic: prou caldrà arribar-s’hi de mantinent i desenguerxir-hi les guerxeses. Ves que l’ataülli i, amb un parell de batzacs, no solament rebra l’adulació de l'asfalt ans ha d’esdevenir-hi isnellament aberració aritmètica. Hosts amb el tit! Ostarem els mals hostes qui massa entequen —s’aixecà arbrant la falcada, com n’Indíbil.
—Prou podem —incidí n’Empar, qui sovint reeixia a excel·lir, com aleshores, que havia volgut desensopir el capità i ja ho vèieu amb quin èxit—. T’hi fiques a sang i fetge, i sense ometre adu els detalls més superficialets. Anéssim a dinar abans, no et fa? Aprofitéssim que som a setembre, mes dels tiberis, i que una cargolada amb totes les de la llei no ens la tregui nidéu.
S’apariaven, doncs, a eixir del cub pudent i inhospitalari d’en Carles, quan a l’altre cantó de borda asclada una mà grassoneta ajudava a fer tombar el pom.
—Us interrompc en re?… N’Amadeuet m’ha dit que us trobaria dalt de tot, a un raconet del terrat, dins la caseta rònega de quòndam el gos?
—Qui cony ets, lladra? —saltà en Carles, i, seguit, palpant-l’hi amb la mà estesa, ignomniosament atacà—: Saps que tens un cul pessiguívol i de ben inocular d’allò pus, uà!
Car en trobar-se davant qualcú amb qui no es coneixien gens, típicament, com allò, aquell impuls àvol, orc, enze i barroer que fa presumir de grans collons els més acollonits i merdanyols dels subhumans, quelcom de tan maleït, doncs, el feia agradar-se de tifejar del seu vit davant els qui no sabien que ell era en Priàpul i, que per comptes de quelcom comcaleret, només hi té, llas i rellàs, qualque impertinència ortopèdica de puta sanguinyola fastigosa, inaregable, sedega i enderiada.
—Nena, si fos cirurgià d’art quirúrgica, mare meua, pararàs compte què no t’hi filtrava pas encara d’homogeni, translúcid, anquilosat, fèrtil i aromàtic! Al quiròfan del llitet, ni te’m preocupis, l’abís fins ara escabrós i procel·lós on us estimbàveu en rombollós vertigen tu i la teua ingènua cuca, te l’anestesiava i feia llis, suau, moll, humit, flairós i esllenegós, només amb un petonet amorós, saps?, del meu moixó.
—Vols aixantar la mui, groller. Garlar lleig no és gens lucratiu, oi? —demana la noia novella cap a l’altra dona, d’aspecte mestrívol i un pèl lèsbic.
I la mestra mestressa li fa costat; respon: “Perdona’l, fillona; no et pensos pas que sap el que diu, cavà? Parlant d’esclerosi, hauries de vereu-li el cervell; com tots els qui pontifiquen, li sembla que amb iconoclàstica eloqüència ens avia un cicló d’elegies que ens hauria de colgar com runes d’apoteòsica apocalipsi, i de fet, ja ho veus, ni fu (ni fred ni calor). Qui ets?
—Em dic Apostroféssim Totdéu Perpocquecalgo (un nom indi, fotem-li’n; ca?). Ara que venia cap ací, perquè tot de sobte em trobava tan desemparadament aïllada enmig de la gentada de la ciutat, voluda nícia i abassegadora, m’ha esdevingut de sobrecreix quelcom que em lleixa tota neguitosa. Veureu. Sempre m’he demanat: si fos orba, com em defensaria de les cuques qui t’ataquen de cop-descuit pertot arreu, vull dir, teraranyes, estisoretes, centpeus, escarbats, carbassaires, els pilots de vils cuquets maleïts qui tothora et volen rosegar, xuclar’t, fer’t malbé. Doncs bé, badant-badant, tot d’una ensopegava amb un orb qui demanava almoina abocat pel terra de la vorera, malrepenjat a una paret escrostonada i molt esgrafiada amb insults antipatriòtics, els oficials de rigor i els dels infiltrats a delir encontinent o aitantost com es pugo. Tant se val. Palps i antenes se m’han disparats com folls; he despullades les dents, anava a comonir (exorcitzar, fer sortir cagant-s’hi), amb totes les forces, les meues ungles de felí més verinoses, retràctils — les dec tindre amagades qui sap a quin plec remot de la meua voluntat — quan me n’adonava i, ei, llavors he romasa de pedra. Hò, car, aleshores, per a aquell pobrissó orb apàtic, justament, exactament i cabalment jo, jo li n’esdevenia la cuca! Era la seua cuca de la por. Aprehendre això, aqueixa veritat contundent, i acabar d’esbalçar’m depressió avall, tot fou u. El tribut d’unes llàgrimes de pena meues han caigudes al cul esparracat, ronyós, del seu barret estès.
—Tafoi, doncs. Una historieta de pronòstic, diagnosticaré —xanxejà en Carles—. Au, que tinc gana, tu.
—No en faços cas, pobletana salada. I continua —esperonà aquell benigne cavallot, la mestra.
N’Apostroféssim digué, en acabat d’haver’s torcats els llagrimalls amb la cua d’un mocadoret de flors molt bufó: “He lleixada la gentota mesella ans ignara; ja us ho fotreu; fastiguejada, massa sola; em dic: escolta, no; me’n vaig cap a casa; ja en tinc prou; on aneu, tan divertits i enganyats, burgesos, buits, cofois? És que sobretot em trob aitan soleta; embarcada nàuticament, derelicta, vull dir, com ara negant-me en un naufraig endemig de les onades insignificants de gent aclaparadora i llur ximecs i capellans que boïgues m’enceten a la pell nua si part la vora els pas. Desfil doncs a peu rabent. Llavors, doncs, estic a punt de sortir del centre de la vila; encara hi ha algunes paradetes, em referesc, les botigues, els establiments, s’han reduïts a uns quants taulells precaris sota un tendal; d’altres ni això, aprofiten que són davall els minsos porxos d’un magre mercadal de suburbi i estenen les cols, els enciams i tomàquets, les carxofes, les cebes, per terra, damunt un sacs ajaguts, o, en uns sacs plantats i oberts, venen a lliuradors cacauets, xufles, segó, civada, ordi, panís, sègol, blat... Faig camí, esverada; tinc pressa de fer cap a casa; em trob esvaïda, però no gos ficar’m en cap forat; pertot arreu hi ha jovent esbellegat qui juga; canalla, cassigalls, sobretot; són genteta pobra, agitanada; de fet, se’m fa estrany que tots enraònon en català; tampoc no gaire ben enraonat, és clar, perquè tenen l’accent de Barcelona, i no el saben gaire; les marmanyeres, les bricallaires, si fa no fa tothom qui ven una rampoina o altra (joguines, caramel·lets, plats-i-olles, adu paraigües adobats, tot i els dies que fa que no tempira), aquests sí, el parlen bé; fa temps que són de casa nostra; però la canalleta? Això m’agrada. Tots, poc o molt, han après d’enraonar’l si fa no fa comcal; troben, amb raó, que el català és la llengua de la pàtria; encara que vés a saber què els deuen fer xampurrar a casa llur; tota aqueixa gent, de moment encara, ja dic, força agitanada, parlen foraster en família; fa poc que han vinguts; de fora vénen qui de casa ens treuen, això havia temut fins no feia gaire; avui m’he repensat; estic contenta, amb això; tornc cap a casa més lleugera, vull dir, sense aitant de pes a l’ànima. Sóc a punt de sortir del mercadet de la placeta; veig que, a l’alçada de la penúltima paradeta, hi ha damunt el taulell un meló groc, mig obert, sucós; estic rumiant de comprar-me’n una, dues tallades; abans de fer cap a casa, encara hi tinc un tram ben llarg; a la darrera parada, hi ha, no pas darrere el taulellet, sinó davant, un homenot alt i lleig, molt pagesívol; segurament que l’han encarregat que vigilés (a més a més de la seua tendeta) la penúltima, perquè és buida; ell menja meló; sense bellugar la boca altrament que per a mastegar, sent dins el meu cap una veu, que sé que me la diu ell; mentalment, d’una manera psíquica, psicòtica, embruixadora, fa: “Trosdequisca, filladeputa, fes camí; em jaquiràs en pau, em cag en els collons d’endéu; mitjamerdosa, també, no m’emprenyessis ara que em menj lo meló; fot-te-la ben lluny, mal-llamp, i toca la pera a ta puta mare”, molt desagradable, el minyó; no gos doncs demanar-li re; amb recança, empegueïda, pas de llarg pel seu costat, sense dir ni hola. Ixc dels porxets; sóc dins la llum sobtada; vessant amunt, aixec els ulls cap al castell de Montjuïc; per un forat entre les capçanes dels arbres de l’aiguavés aterrassat, hi veig, retallada damunt la lluna geperuda, grisa en el blaucel del cel, una ampla, embolicada, teranyina, amb una aranya grassa gairebé enmig, expectant, somrient, penjada displicentment d’un fil; vessants aterrassats avall rossolen alguns roquets; de sobte me n’adonc: una sorollada i una polseguera esgarrifoses; a la part oposada del vessant, hi ha tres simis qui volen atènyer un colomet al capdamunt de la barana d’un balconet baix. De primer, m’ha semblat tres homes si fa no fa nus, hirsuts i àgils, però ara veig que són de bo de bo tres mones — tres símies, vull dir, grosses, altes com persones, amb pèl curt i groguenc, amb cares força humanes i unes cues llargues i nerviüdes, fortes… També veig que m’he tornat a equivocar: de fet, no és pas el colom qui volen atènyer i fer caure a pedrades; el colom és allà damunt múrriament i cruelment etzibant cops de bec i alhora bevent la sang que raja del trep d’un dels tres simis; un simi aterrit, mig mort d’esfereïment, qui s’ha enfilat al balcó per tal d’escapar l'atac i els rocs dels altres dos, qui fan esbojarradament tot allò que poden per tal d’esterrossar’l, i estimbar’l; la barana del balcó tremola, cuida ensulsiar’s; sang pertot arreu; veig la cara del pobre simi — quan l’esguard, m’esguarda amb ulls esglaiats; la sang que li davalla del trep al front li xopa i eixarreeix els pèls de la cara i el pit; ara que passava part davant, ara que el simi s’ha distret una mica amb mi, i el colom li clava el bec amb més esquírria dins la nafra i un dels bugiots l’encerta a mitja esquena amb un cop de roc (de tants de rocs de totes mides i arestes com han rodolats vessant avall damunt el camí polsegós, sense asfaltar), sembla que l’altre ferotge atacant li ha arrapat un turmell! Quan amb prou feines no he tombat el cap per a tornar a mirar davant meu i vull trencar el revolt reforçat de les faldes de la muntanya del castell, de dret cap a casa meua pel viarany més rost, he pogut copsar l’esguard suplicant de l’agredit i que un dels dos simis qui el volen matar ja el té pel canó de la cama i s’enfila elleix paret amunt cap al balcó — ara es penja de les cames del nafrat aferrat als barrots de la precària barana. Les pedres encara plouen cada vegada més encertades, car l’altre les llença de més a prop. Tinc tanta de por que no puc córrer; acceler el pas tant com puc, esgarrifada, plena de tremolors; haig de mig tombar el cap, guaitar de cua d’ull; perquè vull fugir i no puc; ah! Un esgarip com un coltell rugós i ferruginós qui t’asclés el cor. Tot ho veig ocre, rovellat. I desenvolupant-se amb una certa lentitud. Sóc conscient que suara tornaven a encertir’l de mig a mig, part de la clepsa abonyegada: un altre trep segur; d’aquesta el pobre simi és a frec de caure; s’agafa a les brèndoles només amb una mà; gairebé és pell; el bugiot de terra, qui suara l’encertava amb un pedrot al clatell, avia xisclets molt aguts d’esperonament cap al seu xerec congènere qui ja abasta el nafrat; els atacants despullen completament les dents, arregussen els llavis, salvatgement excitats; es moren de gana — de gana: volen menjar-se’l de viu en viu llavors mateix; cau el nafrat; s’escarxofa a terra; pel seu voltant, veig aixecar-se’n una polseguera; la cridòria creix; els asperges i corredisses m’ho confonen tot: panorama obtús; el xivarri és enfollidor; de sobte, tots tres surten disparats, corren cap al lluny a tota erra; el colom se’n riu al capdamunt de totdéu, sinistre com un sant esperit. L’ensagnat sortia ivarçós i els qui l’empaiten darrere, més enfellonits, empoixevolits (irritats) que no mai. I tots tres vénen cap a mi! Dic: Déu meu, i ara què faré, què faré? No puc pas salvar’l; els altres dos, tan agressius, enrabiats, afamegats, se’m tiraran part damunt, i encara rebré — llur mossades, quina infecció, i això si no se’m cruspeixen també a mi — potser amb un tastet en tindran prou, decideixen que valc més la pena de menjar allí mateix — ai, ai, tinc tanta de por; les cames se m’esfigassen, eslleneguen, escaguitxen; sóc tota tova, llefiscosa, enganxifada a terra; no em puc ni bellugar; si gosava o assolia de pujar terrasses amunt! Qui en reïx? Massa costós… El moribund ve al meu damunt, gairebé ja em té; els altres dos són a un parell de metres d’ell; aviat l’atenyeran, i m’atenyeran; se’l volen menjar, esfereïdorament menjar allí mateix, i jo de testimoni involuntari — o adu de part del tec? La por em sega les cames; encara perdré esme i senderi i m’esbaldregaré — no puc, no puc escapar; ja hi sóc! Se m’ha tirat damunt; se m’abraça; em vol, m’estima, sóc la seua única esperança; sóc el seu amic; haig de salvar’l! Mona nafrada, tota de sang, a frec d’ésser pell, se m’estreny perquè l’estalviï, però què haig de fer? Ara que la tinc posada sobre, i poc me’n sé deseixir gens, què codonys faran les altres dues bestiarres bojals, vull dir, esbojarrades, amb els queixals patents? És clar, se m’abocaran també damunt; ja ho sé, ja ho sé — llàgrimes de por m’ennueguen; l’ofec cuida ficar’m al sac abans del tot no m’heguin — molt esmolades (genives esquinçades, sangoses, vermelles), les dents. Vermelles de sang, com les meues parpelles, que vibren i bateguen i no em giquen sinó veure onades i més onades de sangs i de dents.”
—Doncs, xicarrona, ja n’hi ha prou; ara que no t’hi veig ni un esgarrinx, haig de concloure que tot això no ha estat sinó somiar despert; una al·lucinació, si m’haig de fer el pedant un pèl, ço que m’escau i se m’asseu d’allò millor: és com vestir els músculs amb toga de savi, no fa? —hi torna amb les seues xufles sonses en Carles—. Fos com fos i ça com lla, ei, senyoreta Perpocquecalgo, uh-uh, quina por. Una visió infusa com aqueixa ha de tindre la mateixa vàlua d’un somni prenys de qualque averany tenebrós o altre, és clar. El mestrívol vaticini de l’oracle... Un moment, lleixeu-m’hi inspirar. Hò, eu diria que aqueix traeix o significa que... Tant se val; som-hi, anem a a dinar, que n’hi ha qui ja se n’esvolen.
—Et fas enrere? Veig que has dubtat. No goses pas enunciar la conclusió que en treies? —burxa la noia.
—Cranc —respon, picat, molt ruc, ell—. No t’has pas trobada malalta, darrerement?
—M’ha sortit un bony al genoll.
—Bony! Ja has begut oli. Tumor de l’os: metàstesi del pit —de la pròstata, si en tinguessis, què ho sé jo; la qüestió: que fotràs goig; malament, rai.
—No l’espantis, gamarús —empenyé n’Amb Pa el còmic arúspex; tot seguit, s’adreçà amb aspecte compassiu cap a la xicota—: Però faràs-t’ho mirar ben aviat, cavà?
On respongué n’Apostroféssim, ferma, capalta, ardida: “No cal. Ho he comprès tot d’una. He esbatanades les parpelles i tot s’ha aclarit. Abans de tancar els ulls, m’esgarrifava forassenyadament: Ai, què faré amb aquesta mona damunt, tota ensagnada, esgarraposa, arreluda i arrelada? I a les fosques, amb lletres lluents, roents, escanyades de sang bategosa, em demanava: És càncer?... Quan una mona tota d’ungles llordes t’agafa, et posseeix i se t’incrusta, les altres qui l’empaiten, tard o d’hora l’assoliran, i llavors t’han d'agafar també; i, bo i mossegant-la, et començaran de mossegar pertot arreu. És càncer. La primera símia era un primer càncer; les altres són els càncers qui l’encalçaven; la primera és una mena d’amic qui t’ha triat bonament, casualment, i, sense saber-ho, sense adonar-se’n, esdevé enemic; només per metàstesi, per simpatia, per amor a la companyonia, per afecció, per familiaritat, per ferum entre compares, coneguts i afins, atrau els enemics qui t’ensumen i encontinent et comencen de rosegar, de mastegar, de menjar; aquesta és l’explicació; tu ets sola, per cabal, ignorada, enmig de la ciutat, sempre sola amb el teu càncer, sola amb els teus simis qui et devoren, sola, sola.”
—No ets sola, no ets sola —insisteix, abraçant-la, la mestra.
I m’espurnejaven els ulls, també neguitejats per certs records massa propers.
—Justament —precisà la jovençana—. No en sóc. Temps ha, m’havia assabentat de la teoria del condemnat, eixeixamplada d’allò més lluïdament per l’excel·lent Amadeuet (amistançat o amic meu d’estudi — fa més de deu anys que el conec). Fa l’exacta teoria: “Si la malaltia et condemna a la mort, morir per morir, prou més val que moris amb algun profit per a la pàtria, bo i fent-te màrtir si més no, o propaganda viva, i adu, si ja mors, mor bo i matant qualque dolent qui s’ho hagi merescut. La planificació de l’execució t’entreté el romanent de vida damnada. Quan ja siguis a frec d’espitxar-la, llavors pela’l! Magnífic planteig. Un pas de pus vers la llibertat; darrera acció per la pàtria, de pòstum ressonet; ja no seràs mai més sola.” Ve-t’ho ací, doncs; per això he vingut; n’Amadeu, un bri enfeinat allà baix aleshores, humilment m’atraçava cap a la vostra adreça, a les coves superiors.
—Tret que allò teu no era cap somni, era truc de n’Amadeu perquè te’ns unissis. Tot s’esdevingué, t’esdevingúe: el mercat orgue de gats, els burgesos mesells i antipàtics, l’atac dels orangutans… —burxà en Carles, a qui concerneix sobretot la salut mental dels qui se’ns afilien. No vol cap altre boig com el cirurgià Pasqual a les files.
—Només calia dir-ho. Tanta d’escenificació per a un resultat tan magre? Voleu dir que aneu aitan sobrats de recursos? —dubtà, amb tota la raó, el nou rebrot.
—Vols dir que te’ns unies només si t’ho indiquem, i tu amb tota la salut part endavant?
—Com tants i tants si sabíem on calia anar i no caure a la trampa dels botiflers, dels infiltrats i de tanta bòfia emmasquerada. Ipso facte us ens afegíem.
—Doncs saps què et dic, que aquest Amadeuot és molt puta. Gos messions que tot aquest tripijoc el muntava a tall de hazing, de bizutatge, de desponcell o deminyonament, d’espassarellatge, d’enveteraniment; com diuen els rusos: et fèiem de bursada àvia al regiment.
—Què diu? Una quintada xarona? —demanà a la mestra per si li ho aclariria, tret que aquesta brandava el cap indicant així que creia el capità cargol-fluixenc anar-se’n mollament part de boca.
—Ve-li —respongué ell—. Paga la patenta el pipioli: res de tan estrany, s’escau pilots de cops cada dia pertot arreu.
—Em feu rodar el cap, ja és bo per al càncer?
—Gens —intervingué la mestra, i bandejà en Carles amb una espenta amarga, tot i que sabia que allò, com el bromejar, ho feia de bon cor.
Més tard, en acabat de dinar, la continuïtat gens sollada amb dingú pitof ni amb mal indument ni fora de caràcter, la mestra fica al calaix dels mals endreços tota la cerimònia dels compliments i re-esdevé l’escrua guerrera.
—Tornem-hi amb l’estratègia. Quin cortesà et sembla que viltens amb més de fàstic, n’Apostroféssim, digues.
—N’Alliberament Llibertat, així és com em dic ara: eix és mon nou nom.
—Fot-li’n —s’anima en Carles, com un cadell—. Sí, senyora, massa poc!
—Muts i a la gàb!ia, tu, trist vehicle de sangonelles, eh? —talla la forta, i ell, és clar, la llengua al culet.
—De son vit en parla tothom. Del mercat de Calaf fins als diaris internacionals —féu N’Alliberament—. Tinc curiositat de sàpiguer això: els espermatozous qui la sanguinyola treu, són els d’ella i no pas els del capità, doncs?…
—Exacte. I pobra de la pobra qui n’esdevingués prenys.
—Tan ofensius són?
—Més. Passes tres mesos on ets sents com l’engarjolaire d’un monstre qui estreba la badiella per sortir tot i que madur, gens. T’hi has d’embotir cotó-fluix a betzef, embegut, llas, dels menstrus de les altres, car gens no menstrues, fa?, pel fet que ja vas prenys, i ell llefec rai, i molt qui n’és sedec, de les sang de les dones.
—Doncs et dic que em faria il·lusió. Només tres mesets? Això rai.
En Carles Càncer, el capità Priàpul, somrigué part dessota el nas i no digué res. Les conquereix com vol, en té prou amb l’anomenada; ni amb la seua dona davant tractant de descoratjar-les amb històries d’horror, les dones volen passar-se’n. Ha esdevinguda la vuitena meravella del món antic del futur.
N’Empar estava picada. “Si vols fer fills d’algú, el teu vell enamorat ja en fóra un candidat perfecte. I com ell en tenim a cabassos. Car amb les fornades (o diguem-ne, millor, covades) marcades amb la bolla o pagella del ferro roent de la tècnica de n’Amadeu Amadéu arribarem lluny; pels vòrtexs de les bigarrades estratègies geopolítiques, són nòmades improvisos, qui, meravellosament coreografiats, destrueixen bo i reconstruint uns fonaments molt més antics, fidels, avials i genuïns; m’hi jug tot plegat que aquests caràcters trempats faran de debò foradet, i els hauries de diquelar les aquilotades musculatures, nyam-nyam.” Es tombà d’espetec cap al capità : “Ei, aprèn-ne, vols?” Féu, força agra.
—Home, ells rai. Joves, i nus, i tantes d’hores al Solell de les muntanyes nevades.
—No, si deia de n’Amadeu i els seus entrenaments.
—No tinc gaire d’intel·lectual; jo, renoi, només les faig espetegar, les seues idees; no em diràs, però, que ja tampoc no us calc.
—Déu me’n guard, pobrissó, i ara! I tant, i és clar, que ens cals.
—Doncs?…
Els tres (els quatre, si incloc la sangonera; els cinc si m’hi incloc, tot i que no hi sóc sinó potencialment, de tot assabentant-me’n ulteriorment, quan ja he remut en Càncer del canivell i la seua dona se m’amistança i els tres — els quatre! — durant aquests darrers quinze anys tan amics), els tres feren les paus.
Damunt la taula, entrellacen braços estesos, triple abraçada, i la sanguinyola roncant. No, però és veritat: tothom és prou necessari; com més som, més ens en fotem.
Me’ls esguard en la distància, remot en l’espai, a tres quarts de quinze d’enlloc en el temps. Car no hi era ni hi sóc. Ni els somiava, com volenters som tots plegats somiats i prou, gràcies a déu. Saps què? Em faré dir Desdentegat Sal·lusti, ficant el nas com tascó bistre (color de fetge, com mon nas) als ben oliats i empolleguerits afers dels heroics — els actes dels quals, sense la meua intervenció, encara més de pressa es nul·lifiquen. Car immediatament perdem actualitat — allò que fem i diem esdevé l’endemà residu en aigües semes, aviat estantisses, de ja per cap llimerol d’influència pessigollejades, i aviat pudents, aviat moc eixut que la terra absorbeix i torna en re distint dels voltant — residus, doncs, dissolts en re. Per xò us vinc, com em vinc, a donâ’us un cop de mà, artistes de l’ara mateix aleshores relluents, i a qui ara, amb tots els llums fosos, noves bombetes us hi instal, no pas mai tan fortes com les originals, mes, déunhidoneret, fem el que podem.
Així són la gent d’acció. Ni s’emboiren de cabòries ni balafien l’instant percebut (per qui sap quina intuïció vital) com a essencialment adient. D’espetec la mestra, amb l’assistència gairebé únicament nominal d’en Priàpul, encarreguen tot plegat n’Alliberament Condemnada (“vejam si t’hi saps tanmateix fer durar la vida”) de planejar amb tots els ets i uts de cobrar’s el coll d’un capgròs particularment nociu i de fer-li la puta pelleringa del mou o manera pus esporugueïdor — ben entès, és clar, que aquells escrús ensenyaments només es podien aplicar en temps de resistència.
—Altrament, no val a badar: si de per cas s’escaigués que, entre les subtils indicacions d’ara i l’avinentesa de ficar-les a la pràctica, havíem retrobat l’estat lliure nostre que aitant freturem, com tota persona normal, la qual avorreix d’ésser l’esclau llepaculs de dingú, llavors, tot es glaça, ei, i l’estratègia és tota una altra. Car com tothom sap i hauria de recordar tothora sense excusetes ni oblits ni excepcions: nacionalisme d’estat és feixisme —recalcà l’espartana caramasera— nacionalisme d’estat és sempre feixisme, tat?
I allí tant en Carles com la jove caquèctica, les vèrtoles i minoves de la qual s’encenien i apagaven com impacients llumenets d’alarma atiant-la a l’acció salvadora, aviaren capcinades solemnes d’aprovació.
A l’hora d’acomiadar-se’n, li espolsen l’espatlla i li desitgen bon vent entre els mesells pobletans.
En acabat, ves, ell i ella se’n van anar tranquil·lament a jeure — o a sopar, ara no me’n record; ja era vespre colgat a muntanya.



h) En Genuí Lanosa (àlies, na Genuïna Quical)

Quan entaulats a la rambla de Tarragona, en Carles i n’Amb Pa són als llevants de taula d’un altre tec crepuscularment assolellat, atzeroles amb vi dolç, en Genuí Lanosa se’ls atansa.
—Ei, què fotem? —fa el becgroc i, hàbil golafre, els pren qualques fruits dels sengles plats, bo i fent veure, amb una cara de pec barroera d’allò pus, que és del tot fallit d’enteniment.
L’ombra faduga, funesta, de l’estruç els agreix les atzeroles. La pugnaç escriptora disfressada de ciutadana corrent li dóna una moneda i, a l’hora de donar-l’hi, de sotamà li torç la manoquella la qual cuida trencar-l’hi en escruix.
Abassegadora barjaula, carall, tira peixet; prou pot. En Genuí, nyicris, canyiula, massa aprenent, què hi fumbrem, estrafà un ai mut, molt escarafallós; la cara de lluç se li estergeix tota d’un estalzí porprat, de punxeguda dolor; tot el vernís daurat de nen ric que duu a la pell se li ascla i esquerda, escrostona i escalaborna, malastrugament. L’estarrufament esponerós i lluent dels seus cabells, i cabalment el seu xurrimpàmpol massa sensacional, s’emboïga i se li panseix, tot d’una, bleït pel flagell d’aquell maltemps.
—Ara fot el camp —mana en un rauc fos l’heroïna.
En Genuí, doncs, fugia de recules, bo i servant-se el braç aclapadorament botxinejat. Com aquella noseta ventissa que se’n diu eclipsi es fon i el Solell resplendeix més bel·lipotent, enaixí les llums dels llums del local il·luminaren els vults dels nostres dos ben peixats guerrers quan en Lanosa tocà el dos.
Bleixós, pitjor: panteixant densament, sense buf, com el qui suara s’estalviava l’estimbada letal, bo i arrambant-se esmeperdudament faitís ans providencial assagadell endins, darrer replà abans de la magna trompada esglaó a esglaó avall de la piràmide més bèstia, peu ferm al relleix, uf, entre el pedruscall relliscós ans inestable per amor al terratrèmol sobtat, s’assegué en Genuí a la taula d’un raconet oblidat, i, encara marejat, bascós, leri-leri, vull dir, si caic no caic, escrigué tremolosament amb la mà bona (l’esquerra) damunt un tovalló de paper:
“Perdoneu-me, si us plau; jatsia que, bo i pretenent tafaneria de ximplet, és evident que feia cala buida, insisteixc que, en realitat, sóc l’imatge colta de la lleialtat quan amb prou legítim urquet es guaita al mirall.
“És oimés palès que l’enganyifa de la dissimulació que he trobada per tal de reexir a fer-vos-em proper — reïra, ca?, i n’era, de mal escafinyejada a collons! Eu, o és, si això doncs no, que, al capdavall, tampoc no sé fer de carallot ni de capdecony. I això és assolir els cims de l’impotència representativa. Car sembla que dingú no hi perd el lleixiu, i que tothom en sàpigui un pilot, de fer’s passar per ruc — o potser és que ni els cal fer-ho veure, i en són.
“Vull rescabalar’m amb eixa nota que redact cuita-corrents i, llas, amb la mà borda. Jove com sóc, nogensmenys, no hi ha hora d’ençà que fui nat on no hagi mogut un nervi que no apuntés cap al motiu ulterior d’un avenç per a la nostra pàtria. Com ho diré? Doneu-me, per pietat, una segona avinentesa d’adreçar-vos-em.
“M’inspiren enardidament els rebecs titelles a l’esmalt incorruptible de les rajoles clandestines. Sé que puc esdevindre’n un en un esdevenidor potencialment potent. Vull dir, cercar per a trobar, cavà? Això ocupa una vida, això dóna ales de realitat a l’esperit qui sura envant, a la percaça del concret, jamai desfet per cap depressió per l’inactivitat i el desesme i la manca d’objectiu causada. Qualcú perdut a l’involguda, l’absència del qual místicament t’obsedeix. Així cerques ton fill, o la teua dona, o qualsevol mitificat individu — un amic, un compatriota — i adu qualque mítica personalització: com ara la llibertat de la pàtria sota el llord, barroer sabatot del merdós enemic — fem-ho per l’honor i la presència de tots els avantpassats.
“Com abans hi havia el terrorisme d’església — amb milers d’exemples: En Miquel Servet, En Jordà Brunet, En Juli Vaní, En Galileu, i especialment, ahir mateix, com aquell qui diu, En Francesc Ferrer, home marcat d’ençà qui es pleveix a la llibertat i promet a l’infant una educació sense falòrnies… Fa n’Emma Goldman: l’immens educador català fou un home marcat per l’odi immediat de l’església i el feixisme eh-panolista (redundància, llas!). The sappy spaniards, they are such soldier-ridden creeps, per culpa d’una educació secularment plena de merda… Ara hi ha sobretot el terrorisme d’estat. L’estat ha esdevingut l’església d‘aleshores. Els interessos (financers!) de l’estat creen un feix repugnant d’idees rebudes que tothom qui figuri res ha d’anar esbombant, i ai de qui gosi qüestionar-les, car són, com els dogmes carrinclons i tan tocats del bolet d’adés, aitambé inviolables — l’exemple més ignominiós i repugnant que tenim a tocar: eh-pana és una, o, prou a prop: la fran-grr és grandària, i: the ameri-jaquets som generosament amples de butxaca, amb: els moros déu ens gui-gui-gui, aaa-ah…, merdegades semblants rai pertot arreu on l’estat plutòcrata hi fiqui la puta pota. Tot de favades dogmàtiques que si vols dubtar’n ja saps a què t’arrisques: la punició et cau com el cel, i els mètodes són sempre terroristes, per descoratjar heretgets — els estats han esdevinguts l’església vera, i la font de totes les terrors — jotflic, per això els lliures ens plevim a destruir’ls.
“Vull ésser un home marcat, i doncs remarcable i remarcat!
“Només la lluita ens fa reviure — caminar àrduament per les muntanyes, feixugament armat, fotent ací i allà una cardada amb les companyes o amb les amables pastores, i tot de sobte trobant-te amb el traïdorenc enemic, ah, i destrossar’l, desconfir’l en escruix i fer’n bocins de carnús i de budells — això et fa viure! Car això altre que patim sota l’ull terrorista de l’estat i tots els seus vils turiferaris qui es fan dir periodistes, això no és vida, aquest ensopiment a ciutat pertot escomés pel contumeli constant de l’inferior, casernari ocupant, i aquest tuf irrespirable de botifleria ambient.
“El meu avi al seu llit de mort, voltat de monges feixistes qui el volien convertir a l’eh-panolisme fastigós, em va fer jurar odi etern als merdanyols; mon pare el feixisme eh-panolista el va assassinar; fiquem que sobrevisc, els meus fills i els meus néts tots juraran odi etern als merdanyols i llur nissaga, sigui on sigui, duri el que duri, i així serà pels segles dels segles. Odi etern als qui d’ençà que existeixen no tenen altra obssessió que la d’anihilar’ns. Cal delir’ls com sempre ens han volgut delir. Portem més de mil anys de resistència. Els portem tot aquest avantatge. Per això hem patits tants d’anys. L’odi nostre és i continuarà essent molt més durable i pregon que no el llur. Car ells no tenen perdó.
“Se m’ha acabat el tovalló. Mercès per la paciència d’escoltar’m. Ara passeu-ho bé; que déu ens empari tots plegats.
“Signat: La nosa genuïna, vull dir, Lanosa, Genuí.”
Enllestit el gargot, aixecà la mà i la féu voleiar perquè el cambrer li’n fes cas i llavors li fes cap, ço que al capdavall fou capaç de fer abans que aquell parell d’enyorats bemparits no se li n’acabessin d’anar de taula. Tot seguit, com dic, ben recompensat després de tibar el tènar per atènyer més pistrincs, amb quatre gambades (tac-tac-tac-tac dels ferrets dels talons), el cambrer els lliurava l’escrit a mitja porta. Pareu compte, ca?, maleïts infiltrats uniformats rere les barres dels bars i cercant a qui servir com cans bavosos. Un pèl més d’aitan terrabastallós xivarri i, esverats, s’haguessin tretes les pistoles.
Des del seu racó, en Genuí regraciava tanmateix els fats — amb l’emoció, ni els ossets rebregats ans fonyegats del puny no li feien aitan de mal.
El seu temperament de faluga malestatgera el duia a saltirons a veure signes o portents trop prenys en cadascuna de les mitges ganyotes que feien els dos veterans atletes en tractar de confegir ans d’afilerar les lletres furfuràcies damunt el llardós tovalló.
—Reïra, vós, ja hi som; ja em volen a l’equip —sospirava, molt esperançat, l’aprenent—. Ara hò i tant, això rai, que guanyarem. Enigmàtic sacrilegi; ja m’hi veig: els venuts qui fan rutllar tota la mentidera premsa del món qüestionant les esfinxs de pantalleta: les sibil·les i pitonisses; les extrasensorials i les auguratrius; les grafòmanes, vull dir, les grafòlogues; les quiromàntiques, les ocultes avesades a tots els secrets i foscors de l’ocult; les espiritistes, posseïdes i comonidores en general; les saurines, les arúspexs i pontífexs (o arúspiques i pontífiques, tant se val), en un mot: totes les (macro)psíquiques, vull dir, psicòtiques, estrafolles i entabanatomanys.
“—Senyoreta, sa santedat, quin camuflatge més perfecte, no us fa? L’agosarat sacríleg sembla que, si ha entrat a l’hermètic tabernacle cortesà, no n’ha eixit pas encara, és a dir, encara hi és — i tanmateix dingú no l’hi sap ensumar: ni gos, ni comptador, ni radar ni sonar, ni càmeres d’ultravioletes ni de lasers ni d’infraroigs, ni cap altra rampoina de darrera tecnologia, i ara vós també la cagueu?
“Quina cerimònia de la coerció, reïra, no us fot?
“Sapastre, cordons; d’ençà d’avui, amb aquest fracàs abassegador, ja us podeu penjar o, si més no, penjar els hàbits i uniformes d’ensarronabeneits, jotflic, talleu-vos-la, si en teniu, o expliqueu-me on aneu a parar en acabat d’un nyap, bunyol, aitant sonat i davant per davant de tot l’univers embadalit a la televisió?…
“Car aquest criminal ha d’ésser per força (ja no dic pas un il·luminat, un messies o adu el capdavanter universal nat) un ungit directament per la mà del déu únic, creat només per tal de néixer’l; afillat i ensacat, doncs, per l’unió (de totes totes excepcional ans per aventura irrepetible) de les quatre forces de la natura, l’únic espècimen, doncs (o millor: inassolible model), qui ens ha tocat ni ens tocarà a la humanitat d’aquesta nostra casa Terra, i qui sap si en d’altres de constel·lacions i galàxies cada camí, ah, llas, més llunyanes.
“Prou cagarel·la, som-hi: atès que ens ha guanyat, i contra quin fins ara invençut enemic, congriat per totes les forces obscurantistes de la més merdosa Terra, Visca ell d’empertostemps i per tota l’eternitat; que la seua gesta romangui consignada al capdavant de totes les històries menys falornioses de cada nacionalitat ja estorta del jou terrorista de l’estat, i que sempre i pertot arreu sigui festa el semestre senceret que calgui recordar el seu nom.
“Que cada megàpoli dugui l’avinguda més ampla i llonga al seu coltíssim nom, i que cada poblet, per no-res que fos, pertot al món, hi tingui a lloc d’honor si més no la rajoleta xiroiament esmaltada amb la seua imatge molt heroica dins.
“Naltres, les noies i nois de la premsa humilment i enriallada ja hi signem; albíxeres, al·leluia i anar fotent.”
On repapieja la bruixa, amb carota de monja d’aquelles qui tant hostilitzaren son avi:
—Maleïts, maleïts; d’aquesta feta morc desfeta, oimés: esmicolada, feta pols, una pols que s’endurà el vol de les faldilles més lleu; no! No! No us bellugueu; que dingú no avenci mai ni un pas; dimonis, dimonis, enrere!
Molt esverada, car se li atansaven els monstres de l’infern obert que la xuclava, fogós, sense remei.
Així somiava truites, dementre que li llegien la proposta aitan plena de veritats punyets.
Tret que, tot d’una, malament rai. Ja no li calgué frisar ni trefugir gaire pus — esbotzat, desumflat Genuïnot.
Car es veu que, en no trobar cap paperera prou propera, la mestra havia rebregat el paper i n’havia feta una piloteta que llençava al bell mig del plat tot brut d’una taula justament suara deserta.
Sense tombar els caps, en Carles i n’Amb Pa feien via i es fonien com ombres per un carreronet lateral. Devers la fosca on els esperits s’esfumen, eteris, cel amunt. En Genuí romangué aclaparat, com en acabat de rebre un tacó ausades constant.
—Ves, que m’ho han notat. Massa d'agoludam (d’aviditat, d’esbojarrat desig d’haver quelcom). Perillava de fotre més mal que no cap pedregada, devien haver conclòs el parell de ferrenys lluitadors per l’alliberament. I, reïra, deu ésser veritat que no els cal pas afegir més noses inexpertes al delicat programa. Prô n’apendré. Cal mai no abandonar ni tasca ni esperança.
Es guaità la cara a un aparador lluent — dins hi venien galenes i d’altres objectes de guspireig pampallugós. Aquest cop, per comptes de fer-hi ganyotes, o ganyolar-hi i abuixir-hi com un gos, no hi féu cap paper. Domini propi, ve-li, es digué, aixines, dallonses, amb això comença hom.
No pas amb balbes xerrameques de dur enlloc. Això de xerrar i no fer és d’impotent, d’inferior, de casernari, d’eh-panol. O potser com ells sóc un cagat, i llavors esdevinc propagandista xerramecós. Ei, tots ens calem. Why not? Atès que no em volen armat, m’arm amb la ploma, i envant. Pseudonímic, larvós, abstrús, tàcit, incalculat.
(…)
Li n’escric, a ell, qui sembla menys adust, una altra lletra: “Estimat Carles, per amor a vós em faig com vós — localitz el cirurgià Pasqual i amb el seu ajut esdevinc també filipèndulic, vull dir, priapúlic. En pic, d’aqueixa moral obligació meua, en sóc quiti d’allò més reeixidament, dingú dubtarà de la meua devoció. Continuaré segurament esperant autobusos, i visitant pisots de lloguer fins el jorn que em mori, ullant i xerrant sempre amb les xicotes de cada dia, obreres sobretot, n’hi ha milions, fan oloreta de suat i tenen uns pits grossos i flonjos i porten unes faldilles amples d’on les cuixes els treuen uns nassos molts pàl·lids. M’agraden totes, però. Tret que gairebé cap no s’ho creu. Amb la filipèndula, vull dir, el priàpul, segurament tot millorarà. Preguem déu que ho vulgo.”



i) En Tirant Alapà

En acabat de l’èpica correguda per la vall, al llarg de lleixes molt estretes arrapades com cinyells un pèl boteruts al llom ronyós del penya-segat, féu cap a l’estació; les brèndoles i les baranes de les barreres romanien ara tots desmanegats, com a l’endemà d’una batalla, jeien ací i allà, a la babalà o s’eriçaven perillosament com espinacs de ferro gegantins i desordenats. Havia de parar compte a trepijar’n cap, no fos cas que llavors no en bellugués d’altres de malfalcats o plantats leri-leri de tal manera que s’esbaldreguessin damunt qualcun dels infantons qui pels voltants hi jugaven, amb permís de certs progenitors massa mesells.
“No vull pas que, sobre, la canalla ho pago, i en prengo mal”, es digué en Llop, “car quina culpa en té la canalla?”
On anava en Llop? En Llop anava a la feina, com tots els resistents, silentment i sèdula, i corcant de sotamà tantost l’avinentesa s’alzinava. Et pots trobar un bòfia qualsevol dia en un malpàs i el pots ajudar a acabar’s d’estrompar’s. En Llop, infermer dels qui aconhorten moribunds d’hospital, és molt útil cas que una nit on és de guàrdia no el crídon que ha d’anar amb l’ambulància a roplegar cap peix gros amb cap atac. Oi que m’enteneu? Les vies del senyor Pepet són inescandallables — diu l’abúlica.
Sabeu aquella del senyor Pepet, qui, encara dejú en acabat de quaranta jorns i quaranta nits, renoi qui sap la gana? I tanmateix llavors qui se li apareix altre que (prou era de preveure!) el carallot temptaire, qui fa: “Ep, i ara! Tan fill de déu dels collons que dius que ets; vejam si d’aqueixos rocs pot fer’n doncs pans!” I el Pepet qui respon: “La puta, fill de déu, hem dit, no pas fill de català! Català, vade retro! Prou sóc de la cúria romana, i això vol dir profeixista, és a dir, proeh-panol, ço és, anticatalà. A més, per què collons serveix el pa? De paraules visc millor, per xò sóc el patró i el benefactor i el cobridor dels buròcrates i falorniaires, vull dir, dels castelladres.”
Tant se val. Recordareu oimés que, del mateix mou i manera que en Llop aconhortava malalts, i n’Empar feia de mestra i escriptora, o n’Amadeu Amadéu de esconilla-papers a la casa d’un escanya-rals qui negociava en hipoteques, en Carles, després del tacó dels mafiosos de la falsa escola, i abans no el lloguessin de dona vella ensenyant cuina antiga a la tv, es guanyava les garrofes bo i fent de pastisser.
Aquell dia, llavors que el jorn ja feia figa i que s’atansava el vespre, li tocava d’arribar’s al forn on feinejaria fins a quarts de cinc de la matinada. Fènyer la pasta damunt un taulell farinós per tal de llavors anar-ne formant les ensaïmades en acabat que aqueixa pasta hagués covat una mica el llevat i pujat prou, vet ací el gruix de la seua tasca.
Així mateix, en quines falòrnies consira durant les llargues hores quietes de la nit dementre que, silent, funy i feny? Sap que dingú, ni en Llop, no fou capaç d’endinyar-l’hi, a l’ultrarepugnant Vagínula I, el qual recordeu que va morir al llit — cosa que el rosega, el duu a perperir i alhora li dóna embranzida per tal d’esdevindre el mirall històric de la seua generació — és a dir, serà ell aquell qui l’hi endinyarà, al Vagínula II, fotut gastament qui cal sebollir sentina avall on es congria tota la merda del món — de fet, l’hi endinyarà cul endins, aitan endins que li n’escanyarà molt dramàticament la nou: “Entoma-hi el meu carall troià, desgraciat!”
La seua samaruga troiana, vet ací per què l’hi ha tinguda tots aqueixos anys, per a aquest destí final: quan l’hi té, sés amunt, al capdamunt del baldufari, i se li aventura enllà de l’esfínter que rata, fins al budell proper, i se l’hi desprèn i li puja pel paltruu, i per l’estómac i pel canó, i a la gola — a la gola — a la gola se li encasta i l’ofega, i cap cirurgià, ni en Pasqual, no l’hi treurà — astròlegs, vidents, per associació d’idees, alhora ja hi podeu predir la mort per vòmit i per verí del fill i tot, en Vagínula III, en la brutícia més fastigosa d’un altre canfelip, és clar.
I endavant, som-hi. Ves, això i detalls semblants somia, despert, angèlic.
Ara, en acabat del sopar matiner a la rambla, fets cap doncs a una cruïlla de l’eixample tarragoní, s’aturen abans de no dir’s adéu-siau. Estalviador de mena com és, vol aplegar-s’hi (a l’obrador de la fleca, vull dir) caminant i prou. En Carles escarranseix el ulls, escoseix l’horitzó, telescopa davant seu cada vehicle, cantonada i cau fosc; vol sobtar-hi el parany; que no fos cas que l’embosquessin els constitucionals, els assalariats d’en Vagínula, els enemics a la pàtria i a la llibertat dels païsencs.
—Què hi clisses? —demana la mestra, perquè sap que té millors ulls que no pas ella.
—Galivances. Tu i jo casats; una mà de mainatges qui ens grapegen les cuixes; ens ofereixen toies embolicades amb les cintes de la senyera estelada; ah, llas, Amb Pa, galivancetes tronades, ja et dic.
—Saps aquell (vol dir, acudit) que corr ara? —fa ella, per tal de treure-li les teranyines estroboscòpiques de la depressió sobtada—. Eixia de casa el militar xarnec; baladrer com tots, aesmant-se el més collonut, recargolava els plecs de part dessobre el nas i es tifejava (cap elleix), dementre que pujava al seu cotxe, aturat de qualsevol manera a la vorera, força a prop d’on vivia: “Ei, sóc perillós; realment sóc perillós; la malallet que duc, en sobreixc; no m’emprenyeu, tat? Que bullc. I a qualsevol instant puc esclatar…”
On engegava. I barrum.
—Barrum. Hò, noia; aquests bascs són capaços d’aixecar els esperits de qualsevol.
Tothom envejava aquells dies els mitjans superiors de què disposaven els bascs, que els permetien bellíssimes, molt sonades accions.
Es guaitaven el cel, on els estels no tornarien a ésser exactament en aqueixa posició fins passats vint-i-sis mil anys, i confiaven que a Catalònia no li costaria tant per a tornar a lloc. Tothom calia que empentés amb la seua empenteta, cavà? A veure quina satisfacció donarem naltres a tothom ben tost, es prometien. Hom s’estintola mutu, així perdurem.
De sobte, fenent violentment la foscor, féu via rabent un descapotable i ambdòs, impel·lits pel desig d’en Carles, s’hagueren d’arronsar a la paret, on, ajudats per l’ombratge, tampoc no hi feien gaire bot.
—Que no saps qui menava el bòlid? —qüestionà el mascle, fluixet i immòbil, no fos cas que el cotxe esbojarrat que de segur havia de vindre darrere, i cabalment el parell de bòfies de dins, no els copsessin i llavors, altrament ben frustrats per l’àgil escàpol, a manca de millor, rancorosament no s’interessessin excessivament en ells dos.
Com la xicota, també menfotista rai, sense idees, s’estimava més de callar, en Carles féu continent d’anar a posar-s’hi bé; pensant-s’hi, però, se n’estigué; per comptes de què, bo i estalviant-se els gests, només mormolava: “En Tirant Alapà. No et faré l’anàlisi dolguda dels estratagemes oblics que ens duien a conviure-hi, ni que només fos durant uns segons molt perillosos, car cagot i pegós, i doncs empegueïdor, ell, déunhidoret, això rai, prô valgui el detall de dir’t que, vam compartir, amb cinc-mil d’altres, una mateixa barraca al camp de desnutrició de resistents que els invasors instituïren primer a Albatàrrec, posteriorment a Montsó, i ara han anat reculant fins al cor mort mateix de llur terra merdosa i sense vàlua. Dins l’AME més pregona, dins Aquella Merda Estranya, com en deia, per comptes de dir’n Eh-pània, aquell cubà, el català Pep Martí, heroi en terra adoptada, de qui l’odi a l’estat cagalló és tan intrínsecament català que ni cal cercar-hi més perquès. Ei, tant hi fot; la qüestió: que abans d’escapolir-me’n, del camp de càstig i d’enxarneguiment accelerat, en Tirant Alapà poguí conèixer’l si fa no fa una mica. Valgui dir’t oimés que cada camí que hi enraoní, un dels merdanyols qui hi feien d’escarcellers apareixia amb el seu aerosol de DDT i ens l’entaforava (de per riure, el filldeputa feixista) oronells endins, o al guaita de la torre se li desencallava tot d’una la metralladora (de casualitat, creu-t’ho) i a una altra dotzena dels nostres veïns desnodrits els era segada la vida dementre que clapaven dins les arnades tendes. És clar, tothora una dissort o altra. Car sàpigues que amb en Tirant Alapà Perera, malvestats rai, un riu seguit; pus: sovint i tot una torrentada sense fre. Es veu que, malastruc rai, ha estat fet i fet destinat a tindre una vida tota feta de projectes fallits, mig embastats — salades, enfangades, caigudes al bertrol, en volguessis. I tant. Trompades sense repòs. Rebuigs, ve-t’ho aquí, cadascun dels episodis de la seua trajectòria vital, com ara produïts a la biorxa per molts d’escriptors cansats, fastiguejats, sense esme… Per l’oficialisme asfixiats.”
—Ací t’oeixc —amaní la mestra—. Tot propagandista es sap un cagat, tret que sovint n’hi ha qui no ho saben pair prou bé, i llavors el sentiment de nelet els duu al suïcidi, o al del personatge. I tanmateix: prou que, per tal de perdre tot el lleixiu, prou cal més d’un aiguavés, amb això vull dir que: no pas un sol detall guerxat del viure, ja t’ha de dur a la desesperació i el suïcidi.
—No.
—Això rai. D’altres eixides hi ha. Com fan ara aquells altres agents seràfics de sant peret de baix, qui, al capdavall massa sensibles, ai, més que no pas escriure, ah, rosegats d’impotència en haver de suportar els greuges continus i travetes que han de fer a la pàtria per veure’s mica publicats, és palès que amb molt més de gust (pus eficaços, oidà) es dedicaven a ficar bombes davall els cotxes i els tancs de nyigui-nyogui del bofiam de tota casta (en un bombeig eximi, pels segles validat i perfeccionat), damunt les irrisòries carrossetes reials (arrossegades per rucs de forat del cul tonsirat per a usos magnes), i ensems els carretonets adjacents d’esguerrat de llurs acòlites, llepaculs i ximpletes — totes les botifleres repugnants, massa meselles i balbes per a sentir cap càrrec a l’esment, com na Gaspara Garrins, de qui m’estalviaré de relatar’n la vera biografia, no fos cas que encara se n’aprofités com s’ha aprofitat i plevit fins ara, puta golafre, de tots els altres treballs nostres. Ai, doncs, ja et dic jo que fotrem goget.
—Raó, hò i tant, n’Amb Pa, tota teua; mes lleixa’m tirar envant, fa?, que encara no haig enllestit això d’en Tirant. Xst, s’esqueia que si fa no fot, ah, vint-i-nou anys, un fotògraf, tramès per l’ONU amb un equip d’investigadors, un pèl abans, esquimat per l’ús, no se li enferritgés a mort l’objectiu, vull dir, el diafragma, allò que s’obre i tanca (redéu, isnell) com una parpella o un esfínter, i la màquina se li n’anés a parir panteres, assolia de captar’l, per cabal i sencer, destacat, amb la millor llum, en una instantània de prèmit — més tard, quan la foto aparegué als diaris, hom el coneixia pertot arreu (i ui, esfereïts) com a l’esquelet d’Albatàrrec. Les legions sens fi dels hipòcrites del món, els quals que la nostra pàtria al capdavall guanyi i esdevingui lliure se’ls en fot un all podrit, s’escridassaren fins que els invasors i sucursalistes no l’estorcien. L’esquelet arribà a casa seua i declarava que cap altre neguit no tenia que no fos tastar les famoses carns d’olla i escudelles (hum-hum, nyam-nyam-nyam) de sa mare. En Tirant Alapà, qui quan l’estorcen del camp de desnutrició de resistents, ara fa dues tardaós, només pesa divuit quilets, n’ha recuperats quinze més a l’hospital de Ginebra. El terratrèmol ginebrí que destruïa també l’edifici on el curaven accelerà el seu diguem-ne guariment; li donaven cuita-corrents l’alta i el ficaven a una ambulància, la qual tingué la bolla o xiripa de no estavellar’s mitja hora durant i tot al llarg d’uns vint quilòmetres. Amb carro, carretó, patinets i empenyent-lo, el cas és que les diferents nacions occitanes se’n desempallegaven a poc a poc fins a lliurar-lo, oidà, a terres autèntiques de la pàtria; en acabat, tot ha estat bufar i fer ampolles. L’esquelet més famós de les nostres contrades, tret el de Talteüll, és clar, i el d’alguna altra símia antiga, tothom li profereix obsequis, inclòs aqueix descapotable encara miraculosament sencer, es veu, tot i que ja veurem demà què en diuen els diaris — i ausades la secció d’accidents molt esborronadors.
—Nogensmenys, és estrany així poc que no n’hagi sentit a enraonar ja no dic gaire, gens, d’aquest nyèbit de debò faduc i matusser.
—El pot de la pega, filla. Ara, ja et dic, en canvi, milers l’han vist retratat i n’han llegides a bastament les adversitats i malaurances. És clar que re no el distingeix com les panxades; les rascades de llumí bord; les flamarades de ble negat que petarrellegen i s’esmorteeixen sense remei; les espifiades i fallences sense respit; tots els actes iniciats que afollen en el silenci més flonjo i desmenjat; les palles borratxes mullades, xopes, que malreïxen, mai no s’encenen, ves, que li fan llufa, i buf, què? Tant se val, dingú no se’n cura, dingú no se n’esperava molla; i és clar, això no és digne de notícia, es veu, i el poble no se n’ha assabentat; aitants d’intents gavanyats, aitants de torbs, desoris; tot allò que emprèn, ho emprèn debades; desfetes quotidianes se li fonen com la neu en el brac bufat, lleugerament pudent, del pas perdut, de la drecera inútil; amb prou feines incoats, gest rere gest se li esfigava; entelèquies eixorques, sense esdevenidor, són cadascuna de les seues possibles propostes; ni ací no ateny, els pensaments elleixos se li ofeguen encadenats, sense enunciar del tot, cascun el cap no pas a la cua ni al cul del precedent, sinó al melic, a la panxa tova, fofa, laxa, liqüefacta; la forma més completa de tot allò que esbossa és el monyó barroer de l’amputació, el nyap sapastre, el bunyol amorf, l’esvaïda blana, sense cap importància. Prô, tot això, qui ho sap ni se’n fa cap pedra al fetge? Dingú, és clar. Això només l’afecta a ell; ara, la seua imatge, això fa mal a tothom.
—Estampeta de la pega amarga.
—Sa mare mateixa diu a la premsa que durant l’estada a l’hospital l’esquelet ha rebudes lletres rai; i adu elleixa, d’ençà que l’esquelet eixia al diari, només ossos i la pelleringa, en rebia a cor-què-vols i qui-sap-los. Diu que una lletra gosava difondre, amb força volubilitat i parençosa, el dubte que no fos que tot aquell retrat d’insecte escrofulós, sorrut, llangorós i sense estómac, sant tornem-hi, no fos, tot plegat, tot el virtuós que calia, ans es maliciava l’escàndol d’un trucatge vil.
—Ah, corcs i baluernes (s’esgargamella sa mare), ensumar-hi la falòrnia; carallot, no pas! Ni amb una espurna de ductilitat eixelebradeta no hem aigualida la total veritat ni, noteu, el verí patètic d’un pom d’orquídees no afegíem, baladrers, enfal·leriats per l’ovació. Altrament, a crítiques cròniques d’aqueixes en fem l’orni, incongrus; menys balders, ens subtilitzem, sorneguers i a l’uníson, a la temptació que ens duria a damnatges i flastomies, i, per comptes, ens esbaldim com brolladors a l’èxtasi del jorn nou. Romanen enrere les foscors del col·lapse; del nostre enteniment de fresc il·luminat, n’abolim d’empertostemps escarcellers i ultimàtums i, radiants, adu enlluernats, no perdem, en voreres i paviments semi-àrids, jamai pus el temps recent en foragitar parracs i greixums de pidolaires i gastaments, qui amb mans de pop, com cercapous, volen manipular’ns perquè els ruixem, ni que només fos d’esquitllèbit, amb les nostres aixetes de la caritat i la fama. “Heus-el!”, indiquen, en guipar’l (el meu fill), i de seguida manen: “Heus-lo!” o més aviat: “Heus-l’hi!”… “Ja l'hec, ja l’hec!”, fan entre ells, en un desori d’engavanyaments, escarafalls, estiracabells i polsegueres; cap altre bé semovent, però, no tenen tret de la balba misèria de llurs sengles (o pus tost recíprocs) vits, els quals s’arrenquen i desarrelen en llur neguitós delit; on, ja els planyc, es moren; l’espitxen escolats pel forat que enyora a mort, llas, la pèrdua immortal del samaruc sacrosant. Ara, tant és (continuà la mare, de poc temps ençà cinyell ben fosc en judo), car, fos qui fos l’heretget qui trameté la lletra malcreient també negligí de signar-la. Tanmateix, som-hi, noies i nois de la premsa, pareu i entomeu, si feu el cor fort, que ara us hi desenllosseixc a l’engròs cinc centimets d’allò que s’hi moca.
On redacta aqueix peix podrit, verbàtim, jotflic: “Us compadiríem, senyora, ans ens sabria pler de greu per vós si aqueix espantall malpintat i malretocat fos de debò algú, i de més a més el fruit del vostre entreví o bòtima; el cert, però, és que d’altres feines tenim tots plegats, cabalment mirant de no esdevindre bec-grocs histèrics, bo i esbalçant’ns-e a plom tràngol avall de la manca apocalíptica de nodriment; somiem, escèptics, ultra botifarres ni que fossin ràncies, l’alliberament i la sostinguda llibertat de la nostra pàtria. Escartejant els rúfols episodis del vostre brètol de diguem-ne fill, gairebé renyíem, la meua dona i eu, tractant d’adscriure’n l’enfarfegada malestrugança (ella, amb temeritat, a la gana; i ací, el tit: man, més filantròpic, a la set de llibertat, dinamo endèmica que produeix tota mena de penes i doncs malalties en els lleials patriotes), prô això rai, atès que a temps hem descobert que aqueix vostre artefacte per a regirar budells era, i prou, la vostra manera de fotre-us-en del personal i, reaccionàriament, de surar al tron del domini i l’anomenada, quan, de fet, només sureu, com un altre drap brut oblidat i una altra nosa, a la trona-orinal on, sense embuts, els espantalls esvaïts de l’ànima de cada soldat, escombriare, mestre, buròcrata i bòfia de l’exèrcit invasor tibadament es caga. Nascut amb la flor al cul, se’n ve de mena, sabeu vós? Altrament, tot fóra fotre-ho de creus i fer saltar la banca. Un consell, ensarronaire marmanyera de palla a l’ull per a espantalls qui ni la fam tot plegat no espaordeixen, malprofit no us faci, pitjor encar que no ens fa a naltres; i llavors deseu’s-e. Deseu’s-e i deseu’s-el. Feu, per comptes, pas als peoners clandestins qui el llambreig dels paviments massa escalfats en escruix ja asclen; tot miratge es mereix d’ésser rebentat en esclat i que l’esclafin. Apa.”
—Carall, xiquets; oi, hi ha gent qui amb bona fe no es creu nidéu —comentà la mestra, eqüànime.
—En tinc adu el martirologi, senceret eixit dels seus llavis —presumí en Priàpul—. Saps? La història de la seua vida.
—Vols dir, la biografia de l’altre escriptor anònim, sacrificat per les forces de l’ordre?
—No pas, dona; la de l’esquelet afamegat, vull dir. Sàpigues que... Para l'orella. Pel·lícula: un-dos-nyec. En Cesc Alapà, pixatinters, s’havia acabat de cardar na Fina Gutierres, secretària, bo i havent-se-la encavallada a la falda. Quan acabà, pessigà el condó regalimós i pegallós i, bufadament, tifa rai, ell, el llençà cap a la paperera del costat de la taula de na Treseta Perera, qui, a través del corredor, s’havia guaitat, inconscientment eixarrancada i plorosa de cony, la cardada fugaç del gran Cesc. La tirada de condó a la paperera no encertà pas el centre de la cassoleta. De fet, fou feta d’una manera tan matussera, tot i que el jugador es trobava a tres passes del cistell, que el condó reboté al cercle de la vora i, talment una serp mig trepitjada, estrebà el coll cap enrere i escopinà un gargall de lleterada que anà a fer cap part dedins d’una de les cuixes de na Treseta. Aquesta, per amor a l’impressió rebuda pel contacte repel·lent amb aquella secreció llefiscosa, esfereïdament bellugà la cadira cap enrere, i amb aitanta de força que la tombà. En tombar la cadira, és clar, ella perdé l’equilibri i caigué adu de cul, cosa, ausades, que el gargall tan fastigós aprofità per tal d’esmunyir’s múrriament cuixa fineta avall fins a ficar-se-li al forat del secret, pobra Treseta. El tub del secret, oimés, s’esqueia d’estar tot mullat d’aquella substàcia mocosa d’on s’omplen els tubs dels secrets de les dones quan voldrien que hom se les cardés. Car, en veure cardar na Fina, també na Treseta n’havia volguda part. I ara, senyor-senyor, n’havia tinguda una part molt més grossa i diferent que ella no havia volguda, car cap al cap de nou mesos li’n neixia en Tirantet. Lògicament, els cognoms d’en Tirant: Alapà (de part de son pare en Cesc) i Perera (de part de sa mare Treseta), què hi fotrem, el marcaven sòcraticament per al romanent. Ça com lla, d’ençà del jorn que fou nat, portà una vida que, efectivament destinada pels fats, semblava sempre obeir a projectes mal lligats, a mig pastar — al capdavall rebutjats. Per definició mal definit, els àngels guionistes de la seua vida no acabaven mai de pendre-li i trenar-li comcal els fils adients, com ara si a cada nou episodi que li toqués de viure esdevingués un altre afoll d’aquells tot just iniciats, prô de seguida sense recança apagats; un de tants personatges víctimes, els actes dels quals mai no sobreviuen l’estadi de gargot; trist producte de molts d’escriptors ploramiques, d’aquests a qui els costa sempre tant d’acabar mai res de bo. Li deia, per a consolar’l: “Home, això rai; fet i fet, tot ben sospesat, si fa no fa com la vida de quisvulla, no et fot?” Ara, noia, la veritat, eh? Capbrevat en el capbreu dels elets, el marrec, a fe de déu. Escolta’m.
—Espera’t; també: amb quina mena de vaccí deuen vaccinar’s els elets per tal de mantindre’s elets d’empertostemps? Em fa que cap vaccinet no vaccina millor els elets de cada contrada que el vaccí mocgroc de l’enveja. L’enveja és vesc i ciment que els tanca dins llur predi plutocràtic una miqueta més hermèticament. Hom enveja els qui hi són dins, al cercles molt reduïts de la riquesa poderosa, i bo i envejant-los hi despèn cada dia les vint-i-quatre hores. I alhora, en conseqüència, ni sap que hi ha gent fora dels cercles — aquests els percep només com una nosa. Sovint no n’és del tot segur, prô sospita que, si fa no fa, sobretot quan les trepitja fent-se’n cancaneta per delit de poder espiar damunt les tàpies altíssimes del cercle, les noses són encara vives, i belleu serven adu traces de consciència, fent la viu-viu, aguaitant generacions millors, temps belleu perduts en l’esdevenidor — justament com varen fer antanyasses certes races de lèmurs i d’ai-ais.
—Ep, no caiguis, ara —féu continent d’aturar-li la relliscada; sense ajut, però, ella romangué estampada al mur i en Carles esmenà el gest, s’acaronà el pèl moixí i blanc de la seua barba—. Vols dir que encara no podem treure el nas?
—L’enveja els reforça part dedins també — impermeabilitzats part defora per l’enveja mocosa dels forans, i part dedins per la secreció dels qui hi són i que raja a doll encara més profús. Com allò que al rusc hi fiquen les abelles, com se’n diu?, àmec?, màstic?, pròpolis. Car com més poderós més envejós. Perquè al poderós li fa l’efecte que la felicitat de l’altre (de l’abellot, de l’obrera), per petita que sigui aquesta felicitat, és com si l’hi pren, a ell. La pròpia felicitat (pensa, infeliç babau) ha d’ésser absoluta! Exemple: el religiós qui no vol que dingú s’esplaio gens — i menys sexualment!, car això de religiós i fotre pel cul sempre va junt. La religió, que només fou un invent repugnant dels poderosos per a tindre acollonits els de baix. Tret que hi ha camins que la bestiesa ateny límits inaesmables. Te’n recordes el Vagínula I? Es cregué la puta mentida, es cregué l’escandalosa falòrnia dels inferns i els pecats originals i tota la merda del contracardar paradisíac. Cal ésser filldeputa datpelcul, i popar’s els cagallons, per autoenganyar’s tan favament. Ja et dic que perill al món, rai. Car ja veus qui són els qui manen.
—Som-hi, que faré tard. Aquells de la persecuicó abrandada de bòfia retardat, tots plegats deuen ésser prou lluny. Som-hi, ja hi som…
Doncs, i eixien de l’ombra, i, tafoi, quin ensurt, però — vull dir, quin esglai més fort. De trascantó, els tombava la cantonada i, voltorenca, rampinyaire, com si els hagués estat escoltant l’estoneta, els queia part damunt la Germana Jagasdecrístol, monja eh-panola, és clar, qui de jorn mortreix infants a l’hospital i de nits fot de puta.
—Ja et tinc! —féu la bandarra, ronca com la qui prega fent-se estacions de rosari.
Dos mastegots ben entaferrats i simultanis l’esterrossaven. Plana del tot, bocaterrosa, gens a la xamberga ni escarxofada, covaria amb el cul de la boca un llambordí fins a la matinada.
—Totjorn diuen que ens tenen —apuntà no me’n record pas ben bé si l’heroïna o l’heroi.
—No ens teniu! —féu l’altre, cridant; i reprengué llavors, rient—: Ens tenim tot sols.



j) De Lleida a Watxapriggoe, o Del piu al trau

Us estalviaré les escurades pudents, amb ardus cercapous descriptius, del pap felromput de les pellarofes i només us comunicaré directament que, tot desorientat, enjús la pluja monsònica, fui aturat per una autoritat motoritzada qui em demanà que m’identifiqués.
“Motí ignominiós de les cèl·lules,” li responguí. “M’agradarie qualque jorn ésser capaç de púguer tornar a anar de ventre, o a fer un riuet, o a adormir’m com un angelet i clapar llongament i pregona, sense que els paràsits poixèvolament loquaços de la dolor m’interròmpon amb esgarips d’esgarrifaó terminal. Haig de portar bolquers de continu; altrament, només conec que estic tot concagat quan m’escometen escamots dels vostres gossos afamegats i claferts de brians i clapes encomanadisses, follament delerosos per arrabassar’m i menjar’s el palter. Visc en els llimbs aclaparadors d’un hospital, on tot és homogeni i blanc; m’hi apareden, cada dia més estretament, minsos escamots de maçons intercanviables, tothora armats amb llurs agulles de pam i mig, amb les quals m’hostilitzen, budells perforats a través, els òrgans engabiats, que, injectats amb verins molt virulents, ara esdevenen molt rabiüts, adés, ah, llas, fan qüec per sempre més. Les radiacions i els manipulaments hormonals a què hom em sotsmet em fan patir tota mena de quimèriques malformacions i m’han degenerat fins al punt que més aviat sembl un viró subterrani que no pas un hom. Envides si puc tombar xino-xanet aquet propvinentet cap de mes on faria els vint-i-cinc anys. Del conjunt dels erudits del món, aitant els coneguts com els altrament estereotipificats com a perillosos i alhora tocats del bolet, n’haig seguides, ausades, fil per randa, totes les doctrines (adu les pus precàries) i ensems practicades totes llurs recomanacions (per forassenyades que fósson) sense gens per això haver’n guanyat re. Allò que havie d’ésser just un episodi més de mon alambinat historial clínic s’ha tornat únic capítol curtet i darrer. Idò, ara que sóc a les envistes d’un nou temple refulgent on, per comptes de reciclar’m esgarriadament un camí de més la prou botxinejada matèria vital, amb els sòlits encadenaments dels soldatges corresponents entre elements antitètics i contraproduents, el subproducte extremadament deleteri dels quals tostemps sóc eu solet qui els conté en la meua carcassa, sitot que, com podeu comprovar (aital, no us m’atanséssiu gaire pus massa, mossen), pell enfora, me’n supúron tothora algunes bromeres excedents així mateix molt tuixegoses…, dic, doncs, en tost de tot aquet molt esglaiador martiri renovat, belleu un estolet suau de putes deesses, vestals i d’altres meuques d'església no eixiran, pampalluguenques, a reviscolar’m ni que només fos un instantet, en el qual cas beneït, oi que no voldríeu pas ésser vós precisament, general il·lustríssim, qui s’erigís tap, susany o obstacle definitiu a les il·lusions ja prou ruïnoses d’un altre ésser humà, si us plau, mossen — a fellow human being, sir, please, already fucked enough — aitant desemparadet i, com us és palès, pus de l’infern proper que no pas del present? Car qui pot ésser cruel i acerb d’afegir-hi aquet calçador bare que m’hi fiqués d’empertostemps una mica més isnellament que no vol ja el meu fat aitant criminal com ara, ah, llas, la pròpia natura o els de més dels déus diferentment empescats — no pas vós, mossen amívol, no veig pas que en feu la brètola carota, home, cavà?”
Aquell pària mesquí qui, fort ujat de furgar debadetes en abocadors nàquissos d’escombraries contaminades, tornae al forat malastruc qui apellae ca seua, m’esguardà llavors amb un cert rictus compassiu i es plangué: “Ah, germà, no ho sé pas prou; sàpigues que també eu em morc de la prostateta, cardada i acceleradament metastàsica com un bòlid que empestés el firmament sencer del meu caòtic univers com pus anem pus escarransidet.” On, amb una pota al pedal de la seua bicicleta desballestada, alhora parae la mà.
Li doní quatre piastres, vull dir, rupies, i el seu motoret de mantinent féu tuf-tuf careneta avall. Amb una breu capcironada, ell que sí, a tall de salut, s’havie ditejada la gorra autoritària i ara, retallat foscament a la ratlla de l’aigua, el seu posat geperut aparie el d’un elefant molt gegantí qui anés a envestir a patatxaps cataclísmics i molt sapastres aquell ridícul oceà de secà plenet de navilis de joguineta, i m’era vijares tot plegat que, efectivament, amb l’embranzida del vol d’una esbandida d’orelles, conqueririe al capdavall ben enjornet aquella ganga rebaixada i mútica de continent intuït.
Amb el cor un pèl menys feixuc, en acabat de veure un desgraciat content, fiu camí devers l’objecte de mos temorecs i cuscs desigs, cabalment, la tètrica construcció que s’aixecae una mica més amunt. N’era a les envistes, com haig dit, i com més a prop la tenia més poca gràcia em feie. No pas perquè presentés cap mena d’aparença si fa no fa cosina a allò que hom anomene, a l’engròs, gòtic, sinó perquè cap moixó es veu que no s’hi gosae atansar ni de ben lluny. En canvi, muricecs, aitant com vulgos; esgaripaen per les pastures com les caramelles d’una confraternitat cantacançons de bubianesos de conxorxa — shouting over the shielings as the shawms of a shebang of shills and shanachies.
Vora el trucador de la tanca, hi havie un rètol amb dues línies: Ca l’adobagèns, hi deie çassús. Çajús, amb lletres més grossetes: Ço d’en Pasqual Baratinsky i d’en Jerzy Ràkowitz — en Pasqual elleix, doncs, i en Jerzy d’afegitó, mon amic d’aqueixa ben recent (i, aitanmateix, que remota ara en l’esvalotament de mon consirer) travessada nostra.
Oi cavanet? Just.
(…)
Em venie a l’esment el recordatori de la primera operació.
(…)
Del Nyap més innoble neix l’inoblidívola Obra Mestra per antonomàsia; odissea pus acomplerta: de serf barrigador de xufles i vesc infecte pàs a l’Estorta emblemàtica qui persuadeix naturalment, amb la seua sola presència sobreixent de virtuts, i els nèctars i les ambrosies del seu alè sobrepur, la voluntat dels qui, en ullar-la, ja volen el seu món millor ans immillorívol (qui no hi corr, hi vole). Car eu, badocs i vans xarrupadors de galindaines, estruços del fins ara, com prou veieu, sóc… la dona més bella i asalta de la terra, na Genuïna Quical; sóc, planerament, la pus escultural i perfeta de totes les qui hi ha, aitant al món, com a la CI — Confederació Intergalàctica — com part de pels malmapats i malapamats esgarriaments de l’hiperespai — ei, poca cagarel·la, aitant hi fot, dieu-ne com vulgueu; fet i fet, em referesc simplement a tot l’univers conegut.
I no sóc pas sols man, qui ejacule, gaudent, aquesta molt punxegosa veritat; més cabalment: són els vostres ulls punyeters, que ho escridassen, bogets, pels descosits. Ep, a part, és clar, que, tot plegat, ja és prou quelcom que ha estat incontrovertívolament homologat pel CU (Consell Universal de la CI) en un ucàs extraordinari emès ara farà quatre jorns malcomptats.
Així que, companys, a fer’s fotre. Ara, tampoc, però, no us m’esfereíssiu pas aitant; valtres, rai, al capdavall. Ací, amb el que us en cont, us em rescabaleu. Car, ah, llas, allò cert és que per a arribar a aquet grau immillorable de beutat ultraperfecta, haig haguda d’endurar, naturalment, una balquena abassegadora de molt esparveradores operacions.
En efecte, no sempre fui com sóc; ausades, ben mirat, puc dir que, enjondre i antanyasses, era aital que, gairebé, hom més diferent, no l’hauríeu pas trobat aumon. Només us em cal confessar que ni d’afaiçonable femella no comencí. Hò, maleït, hom em malparie com a homenet, i, allavòrens, per a pus martiri, dementre que esdevenia homenet, així poc no em bellugaa, ah, llas, d’homenet: d'homenet; d’homenet rònec, escarransit, carrincló, molt lletjot, grotesc; xiscló congènit, nan, boterut, borni, malaltís — un bellugó virós, malèfic; pútrid abscés geperut amb potes nàquisses, aqueix sóc eu; escarbat merder desorientat, escuixat, cularrossegós; ah, fàstic! Cuca safarosa, microbi viral unflat descominalment amb sucs de llets molts virulents, monitòries, efervescents; amuntegamentet de bonys banyudament peluts que us obren als ulls esglaiats plagues incurables; que us encomanen, a menys de frec i tot, un tast letal dels pus espaordidors flagells…
Oidà, i així, si fa no fot, anar fent… Tant se val, ça com lla, doncs, qui era? De totes totes, minyons, re no gens prometedor.
I nogensmenys! Enveja i admirament sens límits, les faves! Car, a poc a poc, amb la força infinitament malarega i la voluntat omnipotent, del tot indobleguívola, del pinyol meu, que qualssevol horrors, per infrahumanes que sígon, fermament suporta, hom, amb l’ajut de totes les ciències cosmètiques i de reconstruccions, conjuminacions i empudegaments somàtics, al capdavall (sense que cap contra-efecte arranador pugo’m aturar, alípeda i homòdroma, dementre que, rauxosa, m’enfil devers el més alt dels podis, pedestals o acroteris olímpics, el qual, d’ençà del primer intent, haig tingut tostemps, com a única presumpta assumpta, exclusivament reservat al panteó dels immortals), hom, deia, amb totes les barreges i entrecavalcaments genètics ensems possibles i, fins a l’adveniment de meua trabeació o teofania, impossibles (granota transfigurada, promoguda a avatar paradigmàtic del súmmum de la perfecció anatòmica), em permet, tot comptat i debatut, que assoleixqui o reeixi a assolir d’esdevindre l’epítom perenne de la gençor insobrívola a l’univers — arran d’ara, tots els paràmetres de la bellesa es derivaran dels meus — els vostres ulls astoradament incrèduls no us enganen pas — tornem-hi: sóc, per a l’eternitat, la formosor i la xamosia personificades. Au.
Amb això, diguem ja que el llong procés prengué volada, prou innocentment, amb l’ablació tòpica de les berrugues dactilars — ah, llas, dobles com sanguinyoles encastades, pus doloroses que penellons de pam. Esgarrifoses llefiscositats us regalimen braços avall i us raten la puta pellarra, experiència d’allò pus estabornidora — els de més ja hauríeu perduda tota mena de moral per a tirar endavant; força, adu, bo i sobrepujats per l’impressió ultra-rigorosa, ja us dic que allò us haurie duts, via atac cardíac, al darrer abonyec del traspàs.
Eu, en contrast, escolteu-m’ho narrar amb tot empedreïment, tranquil·la i succinta, i infal·lívola.
Som-hi, doncs. Només els pocs, ço és, els de debò iniciats en les dureses místiques de la resistència, els qui ensinistràeu la vostra bullent vitalitat fins al punt que cap sacrifici no us pot ara fer cap por, posseïdors extraordinaris, sobergs i magnífics del collonut briu espartà, només valtres sereu capaços de mantindre-us ferms dementre que us assabent del cas — ferms i impertèrrits com ací me’n mantinc així mateix dementre que us el confegeixc, sense pietat.
En Pasqual Baratinsky, de fama priapúlica — els priapulacis, subordre dels gefiris, de cos cilíndric amb un trau anal a un bec i ganyes a l’altre — i llegendari adobador de l’ínclit cap de maquis Carles, i en Jerzy Ràkowitz, el gènit polonès, en foren els metges, de tota aquella primera carxena repugnant. Al capdavall de l’experiment, els prestatges de llur laboratori sobreeixien de cranis, vull dir, de calaveres, blanques i relluents, i d’allò millor rostades, sense la més petita desfila de carn encara arrapada a cap ascla dels ossos.
En Baratinsky s’havie finalment exiliat, i tots els qui pertanyien a la seua clínica clandestina d’adés ara feien el pelegrinatge gairebé sagrat a aquelles terres d’al·luvi prehistòric, ara desert, plenes de mormols primitius — a creepy weird susurrus — que us escanyaen de nit.
A en Jerzy, més sinistre encara, li abellie de camins de fer’m sopa de ballarina. Aital com sona, companys. Sortie de nits a encaterinar, pels cabarets, xicotes ben fetes, d’aquelles qui es belluguen nues pels esbellegats escenaris, i adu hi representen poixèvols actes sexuals (!). Les convidae, bo i fent continent, amb unes atencions exagerades, de coldre-les d’allò pus. Les festejae amb totes les de la llei. Entrò que, al cap d’un parell o tres de dies, ja les veie prou madures perquè, si els proposae d’endur-se-les a casa (uh, o castellot fosc i lleig), no li etzibessin cap escarafall ni rebuig, cosa que per aventura l’haurie mès en un grau d’endenyament aital, vull dir, aitan elevat, que perillae d’empènyer’l a escorxar-la allí mateix, als ulls lleganyosos de tots els empegueïts tranuitadors.
Llavors, aitantost a la cuina, les escanyae amb una clau si fa no fot bèl·lica apresa al temps que fou a l’exèrcit (polonès, el millor del món). Immediatament, amb ganivets ben esmolats, les tallae a bones peces i les desae a la nevera.
Aquella primera nit, me’n feie una truita de sang; les altres em portae sopa; cada nit, indefectiblement, sopa, sopa ben espessa, amb bocinets escollits (dits, ulls, orelles, mugrons) que es rabejaen en el greix — cal-me afegir tanmateix que anc no me’n feie rostits; i aitant que em semble que m’hagueren agradats!
Compreneu que el metge havie pensat (amb forceta llògica, pobrissó, cavà?) que un lletovari continu, extractat de dona ben plantada, ultra el fet indiscutívol que fóra’m bo per a l’estat anímic (la meua lletjor es veie esporàdicament bellament revenjada), tot ben comptat i debatut, havie de resultar ésser al capdavall quelcom de perfectament coadjuvant a l’eficacitat (així incrementada) de les seues més recolades operacions.
Evanescents nocions de beneficis totèmics ressonaven pels racons del quiròfan; com aquell qui diu per persona intermesa, en Ràkowitz em ponie al ponedor cagallós del cos segures potencialitats d’atributs d’altri, dels quals fins aleshores em trobaa, pobrissó de manguis, mesquinament nàquissa. (Ep, i noteu si us plau quina finor d’estil: que quan parl d’abans faig els adjectius masculins, i ara en el present els tornc femelles, per descomptat!)
Una vegada t’estimben entre les grapes graponeres dels metges, re que faços per ops d’extreure’t de llurs turments, serà gratar debades llims pudents amunt del pou on fores badocament entaferrat. Bocs emissaris i carnissers, a hores de llavors ja esteu, tots plegadets, massa emmerdats en els entrellats inics de l’operació. Malèfics mortridors, tractes són tractes!, us xiulen, verinosament, a cau del viu trepanat de l’orella.
I — és clar, quin altre remei? — tothom va fent.
Freturós de beutat, m’havia compromès delerosament a sotsmetre-me’ls.
—Això rai! —contestaa a cada tap esgarrifós que, com un altre monstre adormit encar pus roí i salvatge, m’aixecaen davant per davant per tal d’esporugueir’m.
Llavors, molt més tard, on ells bordaen, aèdics, incisius, amb cares de tretze déus:
—Cap de turc adés molt rèprobe, ben tost a tesa reexaminat;
En pic capgirats i reendollats a capbrots alternatius
I sovint oposats,
Els diferens estímuls i al·lucinaments que t’atenallen
Ans escarranseixen,
Desclouràs-ne un de nou:
Aquet de verge o venus molt benaurada!…
Tostemps els responc, joiosament supliciada: “Hò, doncs. Foteu-li’n!”
I és clar: “Albíxeres!”



k) En Lluïsot, un pallasset andorrà

Convalescent, cama amunt cama avall damunt una gandula de la coberta de dalt, em fou ofert d’oir’ls. Llur conversa es mantingué en un anglès bon tros maldestre, d’accents extravagants. L’escena es trobae d’ésser a bord d’un transbordador que, bo i manllevant el tresc de la filosa, anae i tornae entre la costa del continent i la part baixa d’aquella mena de punta de bigot de peninsuleta.
No re menys ben asseguts, els dos personatges fullejaen sengles diaris. Separats per uns tres metres — el petitó, el qui se m’estae més atansat, devia tindre’l jo a uns quatre.
Lletàrgic, m’espargia voluptuosament; cap restricció sexual no em pertocae; era massa lleig i fastigós perquè dingú cregués ni aitan sols factible que fos capaç de desitjar de cardar, i doncs, impunement, podia pelar-me-la sota la flassada, com aquell qui diu davant el nas de tothom, sense que en cap cap no hi hagués cap perill que cristal·litzés la noció que el meu sacseig era altre que cap tic esgarrifador, un afegitó repel·lent a l’horror amagada de la meua malaltia. Dues dones es repenjaen a la barana i el ventijol de ran d’aigua els aixecae lleugerament les faldilles. En pic escórrer’m, les saludaa amb íntima causticitat; gairebé imprudentment, feia empre d’una certa familiaritat (ah, llas, eixorca), i els deia de bellugar’s atès que m’obturaen el paisatge (inexistent, car allavòrens ens trobàem cap a mig trajecte).
Quan se n’anaen, quaix de recules, temoregues i bascoses, les acabaa d’anihilar amb el comentari faceciós i ruc, emès en aquella xerega veu meua, amb prou feines entenedora per amor al vell rogall, i, sobretot, als defectes estructurals amb què fui nat…
—Foteu el camp i negligiu, barjaules, de cloure la porta? Tanqueu, tanqueu, bandarres pudents, que em rofredaré!
Esborneiades, abans de perdre’s entrebancadament escales avall, encar cercaen sense voler l’esmunyedissa porta del canfelip del vent.
En acabat, amb un somriure tort al bec més tort, el nebulogen de la son m’embolicae i en cotó-fluixos em duie feliçment qui sap on.
S’escolà un instant dolcet així.
Llur conversa m’eixoriví. L’un, el qui tenia pus a prop, un pet d’homenoi de no-re (mes, ah, llas, prou ben format, ell), enraonae en un so greu cap al qui m’ere més lluny, un llarguerut i secardí, qui el contestae bo i cridant d’un mou prou escardalenc. Vull dir, la diferència de to ere palesa, i adu amb els ulls clucs podia seguir l’ensum del que s’hi deie sense confondre-m’hi molla. Féu el refilet de l’alt:
—So, from Andorra, yes? You must feel cold in here. For you come from a rather hot country, not true? (D’Andorra, doncs, oi? Deveu tindre-hi fredot, part de per ací, perquè bé em fa que feu cap d’una contrada força calda, no?)
—Not really —hi anae, amb impressionant roncaó, el baix —. No more than here, anyhow; actually, it’s colder, I’m sure. We are in the Pyrenees, you know. (De cap manera. Si fa no fa com ací. De fet, hi deu fumbre més fred i tot. Anem a raure als Pirineus, sabeu?)
—The Pyrennes, what? In the middle of the blessèd mountains, then? (Els Pirineus, hò? Allí enmig dels muntanyots, doncs?)
—Quite, quite in the middle, quite. (Ben bé enmig, sí, senyor.)
—Blizzards, snowdrifts, glaciers, brrr… I went to Egypt last year. (Brr... Allaus, eh? Glaceres, neu bròfega pertot arreu… L’any darrer em vaig arribar fins a Egipte.)
—To Egypt, uh? That’s bloody far. (L’Egipte. Cony, és lluny, això.)
—I’ll tell you. Took me twenty-four hours, by plane. (No ho sabeu prou. Vint-i-quatre hores d’avió, per a fer-hi cap.)
—I see, I see. Long. (Tafoi, cansat, cansat.)
—And what do the Andorrans do for a living? Sheep, yes? I mean, cattle: cows and goats, and baa, baa…, yeh, plenty of bleats, I’ll wager. Indeed, meadows on the mountains, I imagine. (I com es guanyen la vida, aquets andorrans? Ramats, oi? Vull dir, vaques, cabres, i m’hi jug que bels d’ovelletes per a donar i vendre. És clar, muntanyes plenes de prats; ja ho veig, ja.)
—And turism, we’ve got plety of that. (I turisme, bon tros.)
—Turism too. That’s a thought. (Oidà, prou podem, també turisme. Bona pensada, escolteu.)
—No taxes, you know, to speak of. Lots of people coming in from de surrounding lands just to get cameras, clothes, tv sets, even cars. (Sense lleudes, pràcticament, és clar. Gent de pertot els voltants qui pugen com ramats només per ops de fer’s amb càmeres, roba, teles, automòbils i tot.)
—Even cars! You don’t say." (Cotxes i tot. No foteu!)
—Oh yes. (De debò, de debò.)
—Twenty-four hours, though. Go figure. By plane, too. (Ara, com us dic, vint-i-quatre hores, buf. Imagineu’s-e. I això amb avió!)
—Yeah. (I tant, i tant.)
—Shit, look. I always lose my “MontBlanc”. (Guaiteu quina pega, sempre de perdre la “MontBlanc”.)
—Huh? —féu el nan distret, de sobte força destarotat—. The Pyrenees, I said, not the Alps. (Mana? No, no; els Pirineus, dic, no pas els Alps.)
—Always. It’s a strange thing, don’t you think? Got it tax-free, too. “MontBlanc”, that’s the real right stuff, believe me. Lost it, though. Always lose it. Make do with a “Pelikan” now. (Sempre. Cosa estranya, no fa? També de perdre-la sempre… Comprada a l’aeroport, de més a més; franca de lleudes. Feu-me cas: re com una “MontBlanc”. Sí, ves; de moment, prou m’haig d'arreglar amb la “Pelikan”.)
—Ah, pelicans; near the river, I bet. The Nile, its delta, o.k.? (Pelicans, i tant; cap a la vora del riu, segurament; al delta del Nil, rai.)
—What, excuse me? —car ara qui s’havie perdut ere l’estirat. (Eh?)
—Birds. In Egypt. (Aquells moixons, a l’Egipte; en deu haver pler.)
—Ah, yes. Lots of storks. Same storks come to Poland early in Spring. Do you get them there too? (Sí fa, pler de cigonyes. Les mateixes cigonyes qui ens pugen fins a Polònia a començos de primavera. Valtres no en teniu?)
—In Andorra? Quite, quite; we do. On the belfries of the churches. Romanesque, you know. (A Andorra? Cigonyes? Fan niu als cloquers de les esglésies. Romàniques, compreneu?)
—Just a “Pelikan”. —El llarguerut, amb cara d’aconformar’s flonjament amb el seu destí, es ficae a guixar amb la seua estilogràfica damunt un full de la publicació que llegie, per aventura bo i resolent-hi els mots encreuats. (Tot el que tinc ara, buf: una “Pelikan”.)
—And flamingoes, I believe. And ibises, in Egypt, not true? Isis’s emblems, what? (I flamencs, que hom hi trobe a Egipte, fa? I, és clar, els ibis — emblemes de N’Isis, ca?)
—Never did it up to the delta; just the pyramids, the sphinxes, the mastabas, o.k.?… (No, al delta no hi arribàvem; ens quedàvem amb piràmides, mastabes, esfinxs, coses així.)
—Ah, just the desert… (El desert i prou, doncs.)
—Nothing much, really; almost not worth the trouble… (Re de l’altre món, si voleu que us sigui franc; gairebé ni la pena no paga…)
—The Mont Blanc, on the other hand… Quite scenic, impressive… (En canvi, el Mont Blanc, oi? Escènic, impressionant…)
—Yessir, I’d say — the king of pens. (Ací us escolt, mossen. El rais de les plomes d’escriure.)
—Ah-huh… —el pallasset seriós, confòs novament, és clar. (Hò i tal.)
—Devil take it, though! —l’esprimatxat s’emprenyae per cabal, bo i maleint la seua ploma. Llavors, es calmae—. So, you are into birds, are you? (Merda d’estilogràfica!... Així doncs que vós, oi, us n’enteneu, d’això dels moixons?)
—Well… Not really. Not like you. (Home, ves; no gaire. No pas tant com vós.)
—Me?… No way; only so-so… (El tit? Re; no gaire, una miqueta…)
—What kind of birds did you spot while on the Alps? Plenty of eagles, right? (Quina mena d’ocells vàreu púguer veure, als Alps? Hi ha força àligues, no fa?)
—The Alps? Never seen the place. Couldn’t tell you. (Ni idea, escolteu. Als Alps? Mai no hi ficaa peu.)
—Ah. But I thought you just said… (Si m’ha semblat nogensmenys que dèieu suara…)
—Been in Egypt, though. (A l’Egipte, però, i tant.)
—Sure, where you saw the pelicans. (És clar, a l’indret on filustràreu els pelicans.)
—No pelicans, no. Maybe buzzards, harriers; you know, vultures, that kind of nasty bird. (Pelicans? No; cap pelicà. Home, potser hi veia voltors, i falcons i esparvers, aqueixa mena d’ocellarres…)
—Ah.
—Damn! I tell you: I wish I hadn’t lost my “MontBlanc”. “Pelikans” are not up to it. Not by a long shot. No way, man. (Merda, tornem-hi! Ja us ben dic: el greu que em sap, d’haver perduda la “MontBlanc”. Les “Pelikans” no els arriben ni al melic, jotfot.)
—Good. Well, excuse me. (Bé, ja em perdonareu…). Amb un posat de malfiat, el nan lleig s’aixecà i féu continent de fotre el camp cap a dins tot enfeinat.
—Gotta a take a leak? (Aneu a fer un riu?)
—Exactly: a leak, a leak. (Exactament. Un riu, un riu…)
Amb què, bo i guaitant-se’l malament i de reüll, s’acabà de fer fonedís.




l) Els mateixos dies de glòria eternament rescalfats

Si mai ens retrobem a la rambla de Tarragona, els diré, grans capitans Càncer i Amb Pa, que rebia lliçons dels caps d’escamot més significats del món resistent.
Quan el pallasset foté el camp, això pensí, amb el rabí Hil·lel dels manaments més idonis i eixorivits — “Genuí: si no tu, qui?, si no ara, quan?” — i qui s’asseie doncs a la seua gandula buida? El vostre aprenent a l’escola del treball per a enginyer estructural. L’elasticitat dòcil de la gandula em permet d’agenollar-m’hi, de treure’m la meua “MontBlanc” de la butxaca i d’oferir-l’hi al gegant eslau.
—Sir, found that (no tether attached) on the floor. Would it be perchance yours?
—Why, thank you. It’s gotta be mine. Thanks, sit down, boy.
Relliscaa llavors (el genoll mal ficat, i catacrec damunt la coberta) i em feia un trep als polsos, d’on me’n neixien rares al·lucinacions.
És cert que al capdavall tot és que em trob al llit amb ell.
I que ara gràcies a déu en record confidències molt íntimes i gaudents.
Em deie, i ho faré valdre més tard, quan hom m’accepti al maquis també.
(…)
“Del pilot de pilots presoners de guerra, sempre sóc el qui, en qualsevol bon aspecte, al capdavall es distingeix. Car haig estudiat un primer curs de medicina, abans no m’haig dedicat a l'art modista o del tall i la costura del vestit i, consegüentment, a l’art cisòria complementària del disseny de titellam en general — estaquirots, ninots i figures si fa no fa escultòriques, perquè em pórton aqueixos mateixos vestits…
“I, en acabat, és clar, ja en esdevinença de la guerra, em fiu pilot de caça…
“Doncs bé, ara que ens tenen tancats amb pany i clau, com aquell qui diu hermèticament, amb filferrades part defora, amb nius de metralladores encimbellats als vèrtexs, i valls traïdors amb un pam d’àcids molt càustics al cul i mines a capterreres i vessants, tot al voltant del casalot esbalandrat, sense cap contacte amb l’exterior, hom decideix d’anomenar’m infermer de l’escamot. Car per una d’aquelles bolles de la vida, els dos superiors meus qui s’escauen d’ésser a la presó amb naltres cauen malalts i, mitjançant l’acurada cura meua, per comptes de guarir, l’espitxen, amb què qui esdevé l’oficial de pus alt grau entre el pilot de pilots que dic, ausades, al capdarrer, sóc eu.
“Al cap de mesos de patir de la melodramàtica fal·lera del blasme, i doncs d’abuixir’ls com una bomba eterna d’acrònic i de dispers impacte per aital que, com a bons espectres acrobàtics, xops dels meus hiperbòlics mètodes científics, aprèngon de temptar equànimement els pus mòrbids laberints existencials, simptomàtics d’aquella tomba promíscua, on érem violentment colgats i on perillàem altrament de perir totalment atrofiats, ja puc, amb els ferms qui sobrevisqueren, fer un cert balanç, tenyit aitanmateix de supern escepticisme. Els reuneixc i els engaig en un col·loqui molt lleugerament informal. De cop i volta, els engec un bram.
“—Formats! Això no és cap arroplec de putes missaires i caga-hòsties de tots dos sexes corcats!
“Cabalment, quelcom de paregut, compreneu. Tot és que, ben instruïts i uniformats que els tinc, tallats de totes totes d’acord amb el meu patró ideal, dingú, com cal, ja no gose de bellugar’s.
“—Ara que us tinc tots plegats perfectament arrengleradets, i malaguanyat que hàgiu de respirar, atès que, quan respireu (gairebé imperceptiblement, però, llas, el mal es note!), insígnies i botons se us trastoquen i llavors m’espatlleu ans espellifeu horrorosament el paisatge; ara, dic, que us tinc perfectes i codolencs (i que dingú no es mogo ni em trenco aquesta perfecció aitan costosa d’haver tinguda, perquè, gundéu, el faig arranar en sec!), us explicaré un cas d’estratègia (logística, tàctica) cabdal.
“Tots tenim al nostre esment l’escleta imatge modèlica. L’òptima imatge poètica de la societat. És com el qui pinte un paisatge perfecte — sí fa, perfecte en la pintura; ah, però, dissortadament, no pas en la realitat: car (com l’individu malmès i infecciós qui hem d’escruixir i trepitjar en escreix ans no tingo temps d’empudegar dingú de la vora!) una muntanya (una muntanya sola en particular, molt emprenyadora) sobresurt en un dels cantons i trenque l’equilibri.
“Doncs, direu, què fer per què l’imatge ideal que tu has pintada s’adigo ni es correspongo amb la realitat?
“Una de dues, o t’aixeques i arranes la muntanya, com arranaries, irós, el soldat qui es bellugués de la teua formació perfecta.
“O, per comptes d’arranar, titànic, prometeic, etern, una muntanya sencera, què fots?
“Gos a dir que tots us miraríeu acollonits, és clar, en el cas que us poguéssiu moure gens.
“En canvi, doncs, tenaços i garratibats, agafeu’s part dedins, com qui els collons cove als budells, i, sense bleixar, m’obriu orelles!
“Inventeu l’obsés obscè pigotós de la berrugota al nas: En Satanàs! M’heu sentit bé: empesqueu’s el dimoni! Modeleu’s-el, dibuixeu’s-el amatentment en l’esquema que us capfique, esfumeu-l’hi primfiladament, el punyeter, que s’hi trobo com a casa, com si fos la presència imprescindívola qui profereix l’esperit anímic, vital, únic, a una obra mestra. Car al capdavall ell us ho resoldrà tot. Carregueu-li a ell totes les cabres! Feu-li pagar totes les terrors. I ell serà el filldeputa punxegós qui ha cardada aquella muntanya de sotamà i amb totes les malícies, sota manta de nit fosca, en aquell indret aitan poc adient. I re no serà nelet nostre. I tots els qui ens cúlpon del contrari seran fills d’En Satanàs, i tindrem tot el dret del món d’arranar’ls tot ras! De pelar’ls a lloc en sec! Denys, sobergs! Sens pietat! Gundéu, sí fa, com déus!
“Uf.
“I sols a manguis, és clar, li ere permès de bleixar — acte fet i fet retòric; i doncs, capaç i llícit de veure’s mestallat al cos arestós de l’arenga. Allavòrens, poixèvolament sibil·lí, els faig com ara part ulterior d’un secret:
“—Ep, però! (M’objectaríeu, astorats, si podíeu estireganyar prou l’enteniment.) La muntanya; la muntanya encara serà allà, com un maleït pegat de la història.
“Ah sí? Quina muntanya, capsdecony? Dingú no se’n recorde, a hores d’ara, en acabat de tants d’enderrocaments i daltabaixos, d’aquella merdeta de muntanya inescaient. Hem distretes les llambregades, hem capgirats els esments d’una manera que ja dingú no serve el mateix seti d’observació. Tots els punts de referència han estats barrejats. Ara, aquell qui miro la nostra pintura hi veurà la perfecció, perquè, guaito on guaito, aumon no tindrà espill de comparança.
“Per llarg que sigo eventualment el cercapous crític adoperat pel rossam captiu d’entesos pedàntics, burxo qui burxo, tostemps intrús, a la xarxa de les imatges camaleòniques, no en treurà pas altre llegat pollós 1ue el tornaveu rogallós d’un ròssec, rosec, càrrec o recança, un malésser molt ultratjant estatjat entre les ascles resclosides de l’esperit intuïtiu, al capdavall el continu ofec feixuc que paralitze ans enverine el cervellot, i li fa segregar un vidriol que l’ennuvole ans l’anorree de per de bo.
“Al llarg de l’univers proteic sencer, just en acabada la cacoguerra inquisitòria que esvalotae els dimoniets follets i nap-bufs qui ens gavanyaen el projecte ideal de la societat ben planejada, tots els paisatges ja esdevenien diferents. I el creat temps ha per naltres ha adquirides a hores d’ara vitalitat i personalitat pròpies; som mestres d’un model, el classicisme del qual de dubtes no en tolere gens ni vol que hom el vejo d’altre mou que no sigo el que, coltament i adelerada, empeny pertot de debò a imitar’l — no emular’l, car qui hi gosave?
“Tant se val. El poble embadalit ens obeeix ulls clucs, perquè fet i fet li hem ensenyat de veure!
“Tota ideologia coreografie el paisatge on prospere. Em faig entendre, cavà? Allò percebut és tostemps modificat pel joc jeràrquic que certa manera de consirar t’instal·le a l’enteniment; qualsevol sinopsi que et faços del món que t’envolte, mal que et sembli resoludament objectiva i prou ampla perquè t’hi abraci dilemes i contraarguments, és sempre, de fet, un altre pseudoraonament críptic únicament desxifrable dins els mateixos paràmetres de l’ideologia que et posseeix.
“Doncs, reconeguem-ho — qui domine les maneres de veure és senyor dels ulls de la gent; i qui n’és, n’és de llurs volers. Hom veu i vol veure allò que ara ens lleu o vaga (i, ulteriorment, procés evolutiu avall, allò que llavors ens vago o llego). I si diem la perfecció és això — això és la perfecció. I prou. Dingú, tret d’algun mutant esporàdic, no és anc capaç de donar acolliment a la baterola atroç de dubtar de la nostra veritat — i allavòrens aquella merda efímera de degenerat revoltant, una de dues:
“Amb quatre mastegots o quatre operacions, no hem trigat pas a permetre-li d’acabar l’absurd sil·logisme d’oposició i (gundéu!), pel·la gràcia de déu, ja ha esdevingut ranadiu còmplice cordial de la nostra proposta de felicitat genèrica. Car l’adreçàem amb la severitat paternal que ben calie, és clar, o…
“Ah, llas, massa esgarriat, conspiràem entre tothom de transformar’l en un exemple que esfereís la mateixa natura torracollons: el desemmascaràem i li cancel·làem les teratologies, vull dir, els bonys i vergonyes de monstre, i en fotíem de mantinent venerable escarxofall, matèria si fa no fot humana ideal per a pastar’n un músic qui vulgo tocar’ns tothora la tonada marcial que pus ens rote de rotar’ns. Perquè, sí fa (oi?), bons jans frugals i bons pintorets vivaços i efusius qui som tots plegats, la gent de les armes sempre ens arrambem juntets-juntets amb ganes de ballar.”
“M’abellie de somriure’ls bonhomiós allavòrens. Perquè els semblés podé que havien après res. I n’hi havie de fluixets, ah, faducs condemnats, qui per aventura es relaxaen.
“—Tu, què fotem! La mare qui et va; heretget, incrèdul, te m’has mogut! Us havia avisat! Som-hi! Peleu-me’l, ras!”




m) La ranera del tifa

Ja sabeu, doncs, que tota aquella estona havia vigilat d’esquitllentes. Aleshores, en pic havia vista com aquell qui diu la costa lliure, aitantost com el pallasset, bo i fent llampegar irritadament els ulls, llisquívolament fugie, gosaa d’adreçar-me-li. En un anglès encar més odiós, després del pec incident de l’estilogràfica, li demanaa el seu parer pel que feie ensems a la disponibilitat i la qualitat dels aixoplucs existents a l’indret d’estiueig on el transbordador ens portae.
En respondre’m, el polonès gegantí que així poc no ho sabie, encara sóc prou valent d’indicar-li que aitant se valie, atès que el demanament no ere pas altre que una excusa per aital d’establir conversa.
Que li dic: Would you please care to continue the interrupted intercourse with me? Forgive me if I’m too forward, but I couldn’t help but notice that you don’t appear to mind talking to a midget; I wonder if you’d do any exception with such a sorry malformed dwarf as me? (No fóreu pas aitan amable de vúlger continuar amb manguis la suara escapçada xerrada? Veig, amb goget escalfador, que aitampoc no desdenyeu d’enraonar amb cap nanell ben fet — o podé millor miniatureta d’homenet. Confii que no fareu pas una excepció amb un xapot nap-buf, geperut i fastigós com ara el tit.)
Em respon que de cap manera. Que, de fet, és metge, cirurgià, i que la seua molt estimada especialitat és haguda sempre la d’adreçar, sense estalviar mitjants, aquesta mena d’escarransiments repugnants o pecats contranaturals de la natura capsigrany. Metge antigament castrense (afegeix, amb una certa elació, de sobte tot tibat), de nom Jerzy Ràkowitz
—At your service, sir. (Per al que us calgo, mossen.)
Havia acceptat agraïdament de retre-li una visita al consultori aitantost d’enllestides les vacances. Llavors, ens posem a fer-la petar.
I ara li escoltaa, adelerat, aquella tirallonguenca collonada bèl·lica. Ausades, fins que fou l’hora de l’estramp o estirabot final.
Doncs, acabà d’atapeir’m el seu conte molt ultracuidat de guerra bo i amollant-me, significatiu, amb un doble arqueig de celles asimètric, l’entretoc que: “Xst, vós, eh? Només us dic que tots els presoners m’estimaen molt. I sapigueu que tothom qui emergí a la pau, hi emergí home nou, i molt devot al mètode. Sí fa, hò i tant; adu, els de més encar em trameten sovint qualque recordatori, o postaleta, o desig de cossera felicitat.”
Féu, pensiu, pregon, bo i nedant esbufegadament a ops de sobrar l’hiat: “I els immolats entrevores, camí de la perfecció amunt, tots plegats part del plint: daus de pedra del nostre acroteri o altar — és clar; ausades, no fotem, si tothom hagués de sortir a guanyar, ja ni caldrie jugar-hi.”
I em sentencià, mortalment seriós: “But you wanna play.” (Vós voleu jugar.)
On responguí, i amb una ferma capcinada: “Sure.” (Hò.)
Encaixem, allavòrens, per aital podé de segellar el pliu mutu (cavà?), vull dir, de consolidar l’acord, i, tot d’una, encar en el seu millor posat hipnòtic, em desitja bora nit! —jatsia siguem només, i qui no diu a mitja vesprada, si més no a principis del capaltard, i ça com lla amb pler de claror diürna). Un bri intimidat, aitanmateix, venuda la meua voluntat senil a la bravesa escrua de la seua, què faig, sapastret empegueït de manguis?
Re; amb una espontaneïtat ben fal·laç i malreeixida, educadament gir cua i enfil tentinejant cap a la porta que duu avall, com qui se’n va al llit, dementre que damunt els geps de l’esquena, les llúpies brianoses del clatell i el regalim apostematós de les carúncules dels turmells sent, molt penetrant, la coïssor d’uns ulls qui em sotgen.
M’arrib fins a la barra de la cantina, hi deman un gelat de bastonet i me l’enduc capcot devers un raconet, on m’assec a una cadira ranca arrambada a un pilot precari de caixes de flascons buits de refrescs. Llepant-llepant, reglot i aitantost desficiosament remuc les mateixes egagròpiles peludes i els mateixos betzoars repelencs i humiliants de la bare conversa que suara haig tinguda part dedalt. Car dementre que el diguem-ne metge explicae les seues carallotades de pistoler, home, encara com aquell; rai, oi? Jo qui em deia, íntimament burleta: quin cantacançons, quin comediant; ara, quan hem començat d’enraonar de les meues malalties, i, sobretot, amb una cara de fàstic palès d’allò pus on un somriure trapella mostrae una corrua pampalluguejant de dents de tauró, quan m’ha omplert el cos de ditades doloroses bo i assenyalant-m’hi les imperfeccions que calie esmenar a cop de furgar-hi amb eines esmolades, llavors sí que haig patit, vull dir, moralment, perquè me n’adonaa que els seus ulls molt fits i crítics no em prenien per cap mena de persona amb anhels, girades i sensibilitats, ans m’alfarrassae fredament com a l’obra repel·lentment espifiada d’altri, belleu un altre artista cirurgià enemic seu, embriac, destraler, tremolenc i patafier — un seu rival viltingut, demostradament menys excel·lent, no dic ja com ara el pobre Pasqual — molt més: com ara déu, com ara En Déu, cirurgià molt malastruc ans malfeiner. És a dir, allò que li ere gens important en aquella saó no era pas eu, el centre viu del meu ens o individualitat; eren, contrastadament, els accidents dels nyaps que se’m congriaen al voltant; ço és, ignorae el diamant de la meua ànima sentimental per l’arroplec carrincló de farda esbotifarrada, pel cridaner reble o calçobre malarramassat que embolicae grollerament aquet diamant bategós.
Ofès, corplagat, llagrimejaa mocallosament. El gelat regalimós se’m tornae salat. Algú tocà l’ase no pas gens lluny. Aixequí els ulls mulladets i viu en Lluïsot. El pallasset andorrà ere allí mateix, tres cadiretes més endavant. M’esguardae compadidament; de nan adret i bell a nan lleig i fastigós; sobretot, però, simplement, de nan a nan — el seu llambrec enamorós m’endolcie els sanglots; sense paraules, em mormolaen: Ai, fillet, prou que sé com has sofert.
Amb un somriure reconegut, me li atansí. Li fiu una reverència; llavors me li asseguí al costat. Em repengí, i viu que, a l’altre cantó, una dona alta, escultural, de pits agressius, li deia quelcom a cau d’orelleta. Ell assentí; aleshores, amb un espetec de dits, l’envià. La gata moixa se n’anà, bo i regraciant-li abans la gran mercè amb l’acompte (un mer tastet del tribut complet encar degut) o la bestreta d’un petó molt culfimbrós a la coroneta. En acabat, ell se’m tombà.
—Dones! —musclejà descomptadament en la seua veuarra ultramascla.
—Hi-hí —riguí, llefiscós, com un conill gamat, amb la marfuga, qui a les últimes es somnie trinxeraire.
—Veus? —m’indicà amb la tarota devers l’ordinadoret engegat que servae a la falda—. Aquesta matinada haig arribat de Colòmbia. L’avió, també, noi, quina cafetera esbalandrada, quin mamotrecte esgalabrat; ara, plepes i carraques, rai, allà baix.
Per a engrescar’l, amb el meló amunt i avall li feia que sí, que sí, tota la raó, home de món.
—A l’hora de pujar-hi, bo i ullant-ne amb disgust els atrotinats esglaons basardosos, de mal averany, haig tinguda la premonició que allò envides podie volar, que eventualment l’estavellada no ens la treie dingú. Part de dins, els quatre gats passatgers qui s’hi arrupien aitambé feien tots plegats cara de sàpiguer que l’accident ere gairebé segur. Amb resignament oví, de ramat que s’estimba sense demanar’s per què collons, tothom seguie amb el cul enganxifosament escarxofat al seient, dingú (potsefer per a no veure així poc les ascles i els esvorancs part de pertot arreu), ausades, dingú no ere prou valent ni d’aixecar l’esguard fins als ulls de cap altre dels condemnats veïns. Els motors ja s’escalfaen, estossegossament i valetudinària; arrítmics, amb feinades rai. En aquell instant, amb un esfereïment intens d’allò més, me n’adonaa: encara duia l’infantó als braços! El darrer de mos fills, obtingut en acabat de conviure nou mesos pelats amb una altra flairosa aventurera brasilera. D’un bot, salt devers la porta encar de bat a bat; baix de l’aparell quan ja ha començat de bellugar’s per l’asfalt boterut i ple de clots. Corrc fins a un dels límits de l’aeroport — un aeroport ausades exigu. Entre les dones qui juguen a l’all en un erm proper, la més asalta se m’atansa. Semble que sàpigo què li vull. És una dona xamosa i divertida, i feta d’allò milloret; i estranyament alliberada, directa, sense manies ni falsos avergonyiments. Quin descans, em dic. Tè, per a tu, preciositat, desa-me’l bé; el jorn que l’esqueraràs ja m’haurà estat anomenat hereu. Li lliur el petit, i me’n tornc cap a la planyívola baluerna sentenciada, la qual encar s’anae brandant destarotadament carrilet avall… M’hi his a força de braons; els altres morts em reben amatentment, amb solidaritat; hom m’ajude a fer’m dins.
M’esguardaa amb admirament mut el noble nan, autor impertèrrit d’aquella titànica proesa. Ell es begué d’un glop mig got de la barreja de licors que tenie al davant. Encontinent, prosseguí:
—Sitot veig que raó no en dec tindre pas; la qüestió és que encar em trob enjús la neguitosa impressió que en realitat fui occit aquesta matinada; que haig vingut a afegir’m al nombre anònim, tostemps creixent, de víctimes de la maleïda, indesarrelívola, imperícia de les nacions sapastres; que, de fet, sobreviure, jo, gens; que allò que ara visc és il·lusió, o, a tot estirar, va al·lucinament de comatós terminal.
“Ve-t’ho ací per què, impel·lit, escric el meu testament."
Amb això, em presentae, amb un moviment molt serè de la mà, el seu ordinadoret encès. Alhora, perquè em sap greu de veure’l ni que només fos una micoia pansit, enraonant-me greument de la mort qui múrriament l’empaite, vull, durant un instant atabalat, estintolar’l amb qualque mena de banalitat estarrufadora. Dissortadament, però, només reïxc d’ejacular una rautija força empegueïdora. Ell poc en féu cap cas; amb la nobilitat desentesa del rinoceront apedregat pel·la calamarsa insolent, al seu cuir paquidèrmic rebotien els meus estosseguets que hi assolien i tantost esdevenien mullena de pixum al terra pudent de la cantina del vaixell; atribolat, un pèl massa begut, i vençut pel cansament d’assajar de resseguir a les palpentes les màquines intangívoles que, a desgrat que ambdòs érem de la mateixa mida, feien de la seua identitat un triomf de la presència, i de la meua, ah, llas, el pecat més bord, lleig, llord, vaig ensorrar’m a la cadira, fet un drap tot brut, i ja no vaig dir re.
En l’endemig, la premseta incorporada de l’ordinadoret manxae fort. El pallasset m’ullà, enigmàtic, d’ençà de la seua elegant alçada.
Una tristor que li esqueie d’allò millor me l’orlae de llum argentada.
—Una teranyina d’embrions vol atrapar’m —em digué, llavors, en una altra frase memorívola lliurada de més a més en el to justament exacte. Hò, ves; oracions ben escandides, rai; les seues glànoles cerebrals en creaen amb el mateix rítme fàcil que les meues sebàcies produïen barbs gegantins i repugnantment espuntegats amb ulls foscs i mocallosos.
“Sols me n’esquitllaré per mà de les ales potents de la inspiració. Guaiteu, germà.”
No gosava dir-li qui só. Una nosa genuïna. A sobre. No.
—Em dic Socors. Socors Socoltre, So-So, àlies Tau-Tau —gosí per comptes piular.
—Doncs agafeu, sucós —i, en acabat d’arrencar’ls de les dents de l’impremteta del seu ordinador miniaturitzat, em féu a mans cinc o sis fullets atapeïts de lletreta molt minúscula.
Atès que els ulls em llagrimejaen profusament, renunciaa de moment a llegir’ls, aquells fulls sagrats que hom em confiae per primer camí a la vida com ara si fos aitambé, beneït de manguis, una persona de confiança. Agraït en excés, volia petonejar les galtes enamoroses d’aquell nanell formós i delicat com un angeloi de porcellana. M’aixequí exultant. Un altre obstacle impalpívol em barrà, però, l’afectuós continent. Tot d’una, em trobí amb un clatell burell que s’allunyae. Què hi fotrem. Una altra dona bellíssima em robae, riallera, el follet de la sort.



n) Fidelitat fa’m plorar d’emoció tendra

Bo i rosegat d’enveja, xarrupaa, a brida abatuda, esbaldregat part dejús la taula, damunt el terra llord, safarós de vells vòmits de mareigs, líquids forts i més aviat salats que hi gotejaen. Corferit pel·la rancúnia, mastegaa sense compliments el petge de fusta d’una cadira, com suara havia mastegat, ah, llas, el bastonet innocent d’un gelat de bastonet.
És que, pobrissó, no em sabia pas fer al nombre de dones fascinants (i esveltes d’allò més!) qui un home qui excepcionalment m’era paral·lel es podie permetre, i encar com aquell qui diu morganàticament, car ere ell qui semblae altrejar’ls el gran bé, i elles tothora darrere, a afalagar’l maleïdament embadalides, fetillerament preses en la meravella bufonament reduïda de la seua agraciada pulcresa, en l’atracció fatal i bare de la seua petitor imperfectible (ah, divinal reietó; idolet animat i sense manques!), delicioset concentrat gens amenaçador i fàcilment manegívol (gairebé mengívol) de totes les virtuts mascles!
Tret que el maljorn on t’enamoros tu, què! Les banyes que fiques et retornen ensems com si t’abraçaes a l’eriçó. Prou fa En Hil·lel, mon rabí molt seguit: Mai no faços doncs allò que no vulgos que et fàçon.
(…)
De mantinent, un bri pus endavant, mig endormiscat al cul del pou bavallós del degenerament pus roí, dementre que En Jerzy potser em donae pel sac, m’apariaa part dedins el magí o consirer imatges hipnagògiques de les unions desproporcionades entre ell i les asaltes amazones — i, sempre prematur, ejaculaa de valent sovintet.
Quina vergonya, quan, avisat per un sisè sentit misteriós, aixequí de cop i volta els ulls lleganyosos i doncs qui viu allavòrens molt impassible? Viu el metge polonès qui, a una distàcia de tres o quatre taules, em guaitae displicentment amb una palla de beguda a l’aresta dels llavis que em viltenien de ferm. Quin desig d’incorporar’m i d’anar-li a explicar que si em descobreix mesquinament pitof, enderrocat a un racó de la cantina, el nelet ha de pagar’l la bolla malèfica — la meua pega palesa; només cal veure com fui nat! — que volgué que m’empitimés amb un mer i molt falsament innocu gelat de bastonet — de bastonet fermentat que mastegaa, ah, llas, amb tota la raó, molt angoixadament.
Mes, en acabat d’esbarallar’m estona raiet amb tendències oposades que m’atuïen físicament i tot (els genolls no em responien ni els dits no trobaen part d’aumon cap alçaprem), quan m’haig amanit finalment de llevar’m i d’anar’l a raspallar, veig amb esglai que al seu tron ja no hi seu dingú. Sobtosament desil·lusionat, faig tentines molt mal coordinades, com si m’han cardat un mastegot traïdor. Caic on caic; i on caic és la cadira d’una altra taula. Al costat, hi tinc un company.
—Tat, gat —oïc que em diu.
Aitan pet com ara el tit, em rep com si sóc son fillet prodiguet i perdut. Ausades, adu m’ha petonejada la clepsa. Una escalforeta de reconeixença m’embolcalle; em fa l’efecte que a poc a poc faig parrup o corroc, com un moix o un colom feliç.
Al capdavall, encet sense pensar-hi la cançó melangiosa i fineta que comence, i l’haig cantada milions de camins: Fidelitat fa’t plorar d’emoció tendra…
I (oh, inspiració on l’ànima se m’eleva), tot t’una, ell m’és choret molt sentit.
Fem ensems: Doneta a qui pleveixes un indivís afecte…
Lloc de creixença; llengua que et compon i et projecta...
Indrets on reberes impressions bones i dolentes...
L’equip de la vila on vius, glòries fugisseres...
Un teu infant, teu d’empertostemps, en vida o sense...
Fidelitat!
Fidelitat fa’t plorar d’emoció tendra...
Mes a cap maquinota no pas, ni a cap objecte.
(…)
—Carles Càncer, em dic. (The name’s Crab, Charles Crab.)
Se’m presente i doncs encaixem al mou gladiador, bo i enllaçant’s-ens els sengles braços drets, el meu esquifit i esguerrat trenant-se amb el seu prim i angulós. Ens somriem; dos somriurets tristois. Se li veu que li cremen els ulls; els té densament humits, enfebrats; són els ulls d’un tísic qui pateix un atac; el seu vult emaciat traeix el consumptiu, vull dir, aquell qui la malatia consumeix indefugiblement a cent per hora. És un vell calb i barbagroc d’uns quaranta-quatre anys; encar ben muntat (tot i els músculs darrerament desumflats que li fan la pell baldera i plena de bosses), va vestit sense manies, esportivament…
—Donc la volta al món, i on em moriré em colgaran.
—Ceballut que deus ésser, en Cranc; i, si em guii pel teu nom (el nom fa la cosa), pos messions que voltes el món no pas part de pel dret, mes d’esbiaix —me'n record que li responc, si fa no fa—. És com ara aquell paiet qui es deie Esternut; es pensae, faceciós, que ere fill d’un déu i, és clar (atès que els religiosos, d’humor, no en tenen gens), el condemnen per heretget, i llavors me’l claven, ert. Ara, a l’hora del darrer badall, sí que no et podries mai imaginar quina altra mena de soroll ple de mocs no féu. Un soroll ran del qual: Se li escape l’ànima, digueren, de lluny, alguns badoquets, ascendeix al cel. I el declararen sant sagrat. Sigo com sigo, el resultat de tot això és que cada camí que feim (immaculadament) un jesús, diem, automàticament, i, és clar, amb molta de llògica, Esternut!
Em talle, fosc, amb un gest pausat de la mà, sense demanar’m tot plegat quina mena sisvol d’objecte, activitat o atzagaiada no deu amagar’s rere aquet mot simplista i adotzenat de jesús.
—Només puc oferir’t una amistat pòstuma, en Tau-Tau —em revele, profund—. Jo mateix estic condemnat a palmar-la a qualsevol instant.
I, doncs, pobrissó, allò que em va contar allavòrens!
Feu-me cas: com jo escric això bo i tapant-me els ulls, valtres, llegidors, llegiu-ho amb els ulls tancats, perquè, ah, llas, tot plegat és matèria que fa molt de fàstic i vergonya.
En Carles Càncer el vint-i-tants de setembre de l’any passat, fa envides cinc mesets, se la pelae eixarrancat davant la televisió bo i esguardant-hi una pel·lícula de cardar i riure. Quan, sense fiar-se’n gaire, perquè li feien molt de mal els ous i les regions toves de part dedins cap a vora la bufeta i fins cap a un dels ronyons; quan es va escórrer, doncs, per comptes de sentir gens de plaer, sentí, com ja sentie d’unes setmanes ençà, canó dels pixats avall, tota una coentor punxegosa que es tornae menjaó rasposa, com si en tost d’haver-hi passat un glop bla i llefiscós, pel bequet del seu moixó hi passessin els durs pedrolins d’uns betzoars (o, tornem-hi, millor: unes egagròpiles) tots eriçats i eixuts.
Quan es doblegà per ops de recollir el paper blanc que havie posat damunt la catifa perquè no se li taqués, s’endugué un esfereïment ferotge d’allò pus: aquella lleterada dolorosa ere una lleterada de sang!
Sang…, sang… El món se li esbaldregà damunt.
Romangué força estona atuït; a poc a poc el xopae el convenciment indiscutible que aquell ere el missatge peremptori que li signae, molt impacient, la mort. Immediatament, acceptà el seu destí. Lleu no fóra enllà d’un altre os d’amuntegament, abonyegat i boterut — aquet ere el feixuc sentiment que l’envaïe.
Rebregà el paper amb la lacra de l’anunci letal part de dintre i, bascós, ho llençà a la paperera. Eixí capcot i desfet del seu estudi i s’adreçà cap a dalt, on hi havie la colla dels seus. Es guaità la dona, la mainada, ensopits — qui cosint, qui llegint, qui entotsolat en un joc silent de daus…
—Tórtora vídua —mormolà, marrit, malmirrós, escotiflat, bo i autocompadint-se molt carrinclonament—. Cadells del vent tempestuós, a mercè de farfants i pirotècnics —afegí, vagament evocatiu, com certs bocins de musica—. Cadascun un paquetet malembolicat amb, a cada cantó i cantonada, l’avís cridaner que giscla: trenquívol, trenquívol… Déu m’ha castigat i, injust, us castigue.
Dingú no li’n féu molla cas. La gran, qui, amb els auriculars a les orelles, ullae un partit al seu televisoret de pam, mastollà: “Mossega-li l’ull!”
Els altres, com tostemps, el prengueren per foll. Musclejaren, continuaren llurs flàccids quefers.
Aquella nit patí molt, però patí d’un patiment suau, el patiment resignat dels fatalistes.
—Sóc —s’aconsolae—; sóc quelcom de pus que un cos, aquet traste atrotinat; com en tot traste, la suma de les parts esdevé quelcom d’altre que cap de les parts per cabal no ere; guaita el llum de la tauleta de l’espona: la bombeta i el traste que la serve: ni l’un ni l’altre no són, per ells mateixos tot solets, el producte gloriós: la llum. El llum és el traste és el meu cos; la llum és la conseqüència és la consciència. El traste, el llum, mor i es desintegre; la llum, la consciència, lluu eternament, bo i avençant foscors de l’infinit amunt-amunt, bo i il·luminant-ho tot.
Típicament, patètic, etcètera.
L’endemà de bon matí anà a veure-se’n el metge. El doctor Pasqual, uròleg, d’entrada, l’apavaigue amb alguna cançoneta rutinària. Ausades, li predique:
—Ves, això rai. Impotència és raig de font espargit devers pler de punts d'impacte; els escatxics són ubics; ara, si puges vetes amunt fins als orígens, veuràs que, prop l’aixeta, el raig multifacètic només es migparteix en dos dolls o etiologies: les psicològiques i les físiques. Jo no m’atans sinó a les darreres; no em vingueu pas amb brocs; anc no moneig amb els entrellats malcabdellats de l’ànima, mànegues entortolligades que ruixen el ruixaire. Prou feina tinc, i de la que val, de la que es veu i es toque; re de sense-substaciades. Tot rau en un embús o obstruïment de les artèries que reguen la fava. I aquet embús pot amanir-te’l qualsevol trompada als ous. Els esportistes, no n’hi ha gaire cap qui de debò cardo. Qui no ha caigut de la bicicleta, dels esquís, del diguem-ne vehicle…, li han fotuda alguna puntada, guitza, cop de banya, o pinyac estratègics. La diabetis, també déunhidoneret, i la pressió de la sang massa alta, i les venes brutes de fums i greixos, merdegades que tots plegats mengeu, fills meus…
Quan el té ben esverat amb el plec d’informació innecessària, l’empeny cap a la llitotxa i el persuadeix com aquell qui diu a jaquir’s fotre pel sés, viltat que ell accepte amb abnegada humilitat i ben diligentment.
—Així… Doblega-te’m amb els colzes repenjats al coixí… Et ficaré el dit del mig forat del cul estret endins.
Hi furgue poixèvolament, i encontinent, a través de la pell del recte, me l’hi burxe la puta pròstata, la qual li trobe prou botida d’un costat, amb una eixidura molt sospitosa, d’una consistència i gruixària d’aquelles que fan gronxar el cap consirosament…
Les primeres anàlisis, nogensmenys, són força encoratjadores: no hi ha gens de sang als pixats, ni microbis a les cultures que hom en treu. Allò tot plegat no serà re. Belleu una altra prostatitis bona noia, crònica, ben típica, d’aquelles que tot bon cardaire calb i fortet agafa tard o d’hora — i ausades més d’hora com més bon cardaire és. Unes pastilletes antibiòtiques, i a córrer, segurament…
Sí prou, pobret. Al cap d’un parell de setmanes, ah, llas, ja hi som. Anàlisis més primfilades (inclòs, és clar, el recaceig al laboratori d’una estella de l’eixidura, recobrada per mà d’un fregament al viu, en acabat d’una operació molt angoixant) esbomben cataclísmicament el resultat.
—Un mal cranc et rate les membranes que et contenen. T’hi obre tot de traus. A poc a poc et migres, la substància que ets tu se’t filtre enfora, se’t reconfon al tot obtús d’on véns — i, al mateix ritme que se’t fon, irreparívolament et fons. O adu et fa vulnerable a l’esqueix sobtat, part de per on, amb un sol bleix planyívol (una mena de glop perbocat damunt un desert molt sec), adéu-siau, inajornable, la identitat sencera se t’esmuny infinit enllà, invisible, fora d’abast d’empertostemps en el no-re d’un xiulet envides intuït. Fet i fet, ja dic, fotràs goig. Ara hauràs de sotsmetre’t de totes totes al molt empudegós procés habitual, fins a les darreres conseqüències, ah, llas, tostemps nàquisses, mai no prou efectives ni garantides ni pensaments acomplertes... Fillets de Déu, cap descans.
En Carles m’esguardae com devie esguardar’s les imatges de les verges, en vitrineta i a la llum somorta d’un llumet d’encruia. N’Elvireta em vingué a l’esment. La fidel infermereta d’en Pasqual qui t’ensabone i rau les parts abans no t’hi emboteixin andròmines rovellades o lluents.
—Els metjarres de tot pèl de cop i volta tot fou esvalotar’s; em porten a tota erra amunt i avall; ho endevines: me n’etziben, d’esturments, de penjarelles i d’anderris — osteu-me’ls!, que en gemec, ultra-astorat — i ells rai, esverar’m rai. Tau-Tau, amb la por que port, no tinc pas temps a dir doncs som-hi, nois. Encara estic sospesant les paraules que em condemnen ivarçosament a mort (altrament, sou d’aquet món per a quatre dies de malestirar), quequeig un ma-ma-maneu?, i ja m’han engegat esventadament al bell mig del quiròfan. M’estripen de mig a mig; em trauen la pròstata i la llencen ben lluny, fora!… Amb la pròstata, però, és clar, se m’enduen els conductes de la lleterada, i els nervis i les venes del trempar. Bora nit, jove qui sóc encar, i tot d’una se m’ha acabat coir i cerndre, cavà que m’entens? Sense follera ni trempera, malament rai, poc puc anar alt ni mogut per molt que hi pensi. L’arreçó l’esperaré assegut; abans m’arribarà el messies!…
En Carles, adés aitan valent, fent tanta d’armada patxoca, i ara, qui s’ho creurie que eren el mateix, amb aquell amb aquella fila de pa mullat en pixum de vaca? O potser no som mai els mateixos — en estireganyar’s l’espai on raem, el qui érem i el qui som són dos, adés veïns i com més anem més remots.
—I el tartranyet vinga corfondre-se’m, totalment incapaç d’engalzar re, per xic que sigo; el cony més escarransidet el veu com badall hipopotàmic; i qui ha pescat mai cap hipopòtam amb un esquer aitan inic i naquis?…
Es veie, Cranc favull a collons, que, ni amb allò (aquella descominal destrossa) ni amb les ulteriors radiacions que li fregien engonal i tres-quarts de panxa, no en tingué prou. De seguida li han de tallar els collons per tal que atúron de produir l’hormona mascla qui pertot transmet la malaltia.
D’home de mitja requesta, cassigall de mitja orquestra, esdevé home sens nulla requesta.
Neutralitzat, nul; null home, ah, llas, amb re aumon que li sono. Ara, és clar, per ops d’acontentar’l sisquer una mica, els metges li vénen amb remeis rapsòdics: d’adobant, de xarlatà; així, característicament, l’enganen sabeu com? Doncs bo i obrint-li de mig a mig la pixa, i aleshores entaforant-li’n empelts de plàstic flexible i d’altres pròtesis que consisteixen més que no re en tubets llargueruts que pots umflar de lluny, part dejús la pell, amb una manxeta.
Al capdavall, és clar, li emmerden aitan la piula que dingú amb re no la sap rembre, acabe en un estat desesperat, i tiren pel dret i així mateix l’hi arrenquen.
Ara fa pipí per un foradet vora el melic que es tape amb un tap vermell.
—Tot és temps malaguanyat, Tau-Tau. Però ells encar no es donen. Dementre que còbron, rai. Encara tothora aquell eixam empudegós i poixèvol de bates tabolles voltant-me i burinant desgraciades filigranes damunt les romanalles molt destralejades del meu cos. Oidà, minyons, borinotegen, a so d’òpera carallot, correguem-hi tots; pler de cràters a boixar, esvorancs a adobar, esquincets a sargir. Fiquem’s-hi, fiquéssim’s-hi, amb ímpetu hostilet, com bons fagòcits o soldats del ram de la salut més íntima, nyic-i-nyac, nyam-nyam, nyap-nyap; això rai, anc no acabem les reserves; tostemps en trobem d’amagades; som-hi, som-hi; albíxeres, tu prou pots, camp de batalleta de nostres proeses d’historials i patracols; car vençuts, naltres, jotflic, ben a tard, company!
El càncer sempre torne; de fet, no desapareix mai del tot. Els cirurgians se’n foten eufòriques creus, em referesc, amb efusió se’n senyen — acte perillós amb els esturments: xerracs, martells, gúbies i punxons, que sempre duen a les mans; qui no es guerxe el nas, s’eixorelle, es treu un ull o al front s’hi fa un trep: frontesquerdat, l’estel a la pell de l’heroic veterà de les clíniques guerres.
—El mec esdevé relapse quan haurie de trobar’s en ple reat! Vull dir, recau contínuament com aquell qui diu en el pecat. Com punyetes tractar’l, maleït emprenyador.
En Carles (com recorde l’únic qui per amor a la causa mai l’abandonà, el metge Baratinsky, en Pasqual), a pleret fou degradat, de xiroi camp de batalleta, a guaret recelós de mines i obusos mal esclatats.
—Fins que, és clar, se’n començaen a atipar, just cabalment, quina casualitat, quan se m’acabaen els calers. Fictament cofois, em tustaen fluixetament l’esqueneta: Au, noi, vés, bon aire i que sigo ço que a déu li passo pels ous; ací ja hem fet el que hem pogut. Xiquet, bonament, la veritat, guaita: l’enfarfec, l’engrony rosegós, la punyeta que tens, se t’ha encomanada, ah, llasset, per mà de les minoves pèlviques, què ho sé jo, al moll dels ossos, als lleus, al coll, de mica en mica arreu. Em treien, dins cadira de rodes, amb molt de compte — ep, vós, no fos cas que me’ls desfés dins l’hospital i allavòrens encar m’haguessin d’arramassar cap dins una altra vegada. A la porta, barroers, encara m’aconsolaen: Saps què? Dementre que pugos, t’enviarem un punxador a casa teua cada dimecres. El farem atapeir’t, per mà de bones xeringades, d’hormones de dona. Això et mantindrà finet, veuràs com sí. Contrarestarem l’excés assassí que ens duus de testosterona, i (oi?) qui sap mai; potsefer que… D’ençà que el món és món i els vivents són mutants, miracles prou n’hi han haguts… A semalades… Ara, no et volem pas dir allò que no és. No val a creure en fades, aitampoc. Un subproductet un pèl com aquell qui diu faceciós, cavà? Hà-hà, et creixeran els pits; re com ara un mamellam de dida, no et capficos; ara, t’hi podràs entretindre, això també, hi-hí.
Pits cancerosos, és clar! Pobre Cranc, volie que me n’anés de la seua vora. M’empenyie les berrugues del nas amb el front erisipelatós, com el xaiet qui encantadorament morca els mugrons pigallosos de sa mare.
—Fuig, no voldria pas entecar’t; vés-te’n de mi, estic aitan clafert de càncer; a hores d’ara sui càncer, pix i cag càncer, emet càncer, adu evoc càncer…
Li responc, escarafallenc: “Poc fotré. Eu anar-me’n? Germà!”
Un impuls de reconeixement em fa saltar-li al coll. Li petoneig les banyes plagades. Tot seguit l'anim com un boig.
—Guaita: ací et donc una adreça. Doctor Jerzy Ràkowitz. Quin geni, i quin gènit de geni, jotflic. Aprofita-te’n! Ell sí que fa miracles i bons mutaments a la seua clínica privada! Cirurgia estètica de l’única excel·lent i sobirana. T’agafe os per os, i te l’esquerde i te’n fa bocinets: catacrec i catacrac, i catacroc, de valent, sense plànyer’l (l’os) ni plànyer’t (no fotem, per al teu bé, és clar). Llavors, els ossos ben barrejats, te’ls combine i te'ls torne a endreçar d’una manera molt millor, professional, taumatúrgica, avinent, comcalerota. En acabat d’aquell purgatori d’esquelets trencats i tornats a trencar, allò és el jorn molt llustrós de la resurrecció ben escollida, tu. Et redistribueix les carns, de mou i manera que pugos dir: Home de déu, i tant, així sí que em puc estimar! I precisament… Això, aquesta gran oportunitat que dius que les dones no en tenen pas, de pròstata… Fot-li’n, justament enraonem de la seua especialitat pus especialitzada. La mà trencada, en això, ell. Empelts genètics, ve-t’ho aquí, empelts de matèria essencialment femenina; t’haurà transformat, i ensems esborrat el mal — anihilat per causa d’impossibilitat natural. Confia-hi! I encar que tot semblo que vajo a mal borràs, aitant se val, no te’n faços cap pedra al fetge. Això rai; ausades, simplement, llavors ell t’ho arregle tot perquè, en pic et tàllon el cap, te’l fícon en un tupí fumós de nitrogen líquid; millor nevera no la trobaries pas en tot l’univers; o, si t’estimes més, et desaran només el cervell en un altre tupí una mica més petit que li’n diuen cefalari… I au, re, com aquell qui diu calentet com un torró en el fred màxim, a esperar tranquil·lament que hom trobo un remei contra el cranc de pròstata metastàsic… Et cargolen el cap en un cos nou de trinca — un cos clonat d’aquell que portaes abans (això si ets de mena enyoradís i vols córrer el risc de patir més tard la mateixa ensopegada, a part que molts ens n’estimaríem, ni cal dir, molt més un altre), o, si doncs no, com dic, un altre del tot diferent, calcat de cap artista de cine, o adu un d’artificial: una màquina, un ordinadoret, on els àtoms del teu cervell es reestructuren, en un orgasme continu, amb els àtoms que reprodueixen, bri a bri, absolutament tot el coneixement científic de l’humanitat, i aleshores qui sap si aitambé el d’alguna altra espècie cel·lular o galàctica. Engresca-t'hi, home, i vés-me’l a veure; gos messions, aitantes com vulgos, que trobe solta al teu problema d’una esgarrapada. Ell, rai, i com si no re. Si només té clients contents! M’ho ha confiat ell mateix; aquella clínica seua és una mina de remeis còsmics inoïts. Oidà, tot s’hi cure peto qui peto! N’estic aitan il·lusionadet; ausades, eu mateix, caòtic, compt d’afegir-m’hi ben tost. Perquè també tinc jo qualque tapet, perboc o malendreç, en la meua distribució somàtica, també, també, no et pensos, ha-hà, també; home, com si no es noto!… Apa, i si t'haig d'ésser sincer… No sé pas si te n’adonaes: estrafotut estrafotall, malparit a collons, he-hè, no fa?
Però ell no se n’enrigué gens. Envides si semblae que estae per allò que li contaa. Ni va agafar el paper, el tovalló on guixaa l’adreça.
—Perdona’m —em va dir, bo i aixecant el cul de la cadira i reculant de mantinent devers la porta; força inestable, n’engrapà aitanmateix el pom al primer intent, féu mitja volta, i eixí.
El vaig guipar passar per una de les finestres, i m’atansí al vidre per ço car el seu capteniment m’havie encuriosit i, doncs, volia assabentar’m del que anae a manegar’s. Assegudes damunt uns calaixos de flix i eixàrcia, repenjades d’esquena a l’envà de la cantina, mirant cap a la barana de la borda, dues dones granadetes i dues nenes de cap als sis o set anyets xerraen elles amb elles de les rucades que xerren aqueixa mena de gent, sígon de vacances o no. En Carles Càncer se’ls plantà davant, d’esquena a mar, i, tot d’una (sense badar boca, tot i que no ho podria assegurar, car la gruixària del vidre em barrae tots els sorolls, inclosos els dels embats de la maregassa), de cop i volta, doncs, amb una salvatgesa bastant esparveradora, se’ls esbatanà la caçadora que l’abrigae, se’ls descordae la bragueta i, oidà, patatum-va! Els tirae endavant, ben il·luminada, la presència impressionant de la seua cigala — un fal·lusot en ple arret, majestàtic, titànic, tres o quatre pams, d’aquells que no empegueïrie pas cap elefant de vúlger’n doncs un de semblant.
L’esglai em tornà de pedra; aesmeu’s-em, doncs, com no anaen a respondre-hi les rectes senyores: s’alçaren de cop, amb una molla al cul, fent un bot molt còmic, i s’escarrassaren a cobrir els ulls de les dues verges, mal fos, a manca de millor tapall, orbera o aclucall, bo i aixecant-se les pròpies faldilles i ensenyant les flonjors lívides. I llavors els gisclets i escarafalls que aviaren sí que els vaig púguer sentir i tot.
Feta la feta emocionant, en Càncer girà cua i s’adreçà novament devers la cantina. Ençà de la porta, m’adonaa que duie un somriure angèlic, d’aquells de puret benésser. Em va veure i em féu vine! amb el cap. Encar tremolós i bocabadat, em re-arribí, doncs, fins a la nostra taula.
Aitantost fórem asseguts, em burxà amb quelcom tovenc part davall la taula.
—Tè, desa’t bé això, Tau-Tau.
Ere el pollot, la xil·la bestiota, una xil·la de goma, de mida màxima, d’aquelles que empren algunes dones i datspelsés per ço de donar’s qualque consol privadet. Me l’enfonyia sina endins, i li demanaa, esverat: “Què has fet?”
Amb els ulls humitejats de joia (una joia suau i amable, molt íntima i cor-robadora), em deie, esclafint-se’m, adesiara escomès, pulmons amunt, per una nova fornada de riallades mig reprimides: “Sí, guarda’m l’atrapabeguines, xiquet. Veus? Si més no, un benefici que n’extrec, de la malaltia. Sempre m’havia volgut revenjar d’aqueixa mena de putes fleumes. No saps tu prou com em feien patir, abans. Me’ls ensum de lluny, aquets temorecs de déu dels collons, gènere predicador escarbat, m’entens? D’aquells del jo pix una aigua beneita més beneita que no pas la que tu pixes; triats divins, és clar, els còmits del salvament; a tots els llibres sagrats, hi tenen garantida la reserva del paradís, els beneits. I, mentrestant, neuròtics, rai, cavà? Pertot arreu hi veuen pixes enlaire. I el seguici fúnebre de colltortes i rosegaaltars qui com escarbats merders tothora apiloten pels voltants!…
No m’hauria pas mai cregut que algú tan a les últimes servés nafres d’odis tan crues,
—Vés-te’n, que no tròbon que ens coneixem. Ara faran cap cagant-se en totdéu i demanant justícia al cel. Quan, en essent demà, arribarem al poblet, les autoritats em duran a jutjat. Elles m’acusaran esgargamelladament. Ensenyae les vergonyes trempades a les petites! I tothom respondrà: Càstig de déu, penjar’l (pels collons), hauríem!… Allavòrens, veuràs cop de teatre! Senyoria, senyores i senyors del jurat — tornaré a fer, tot seriós i molt, molt deny — el que aquesta gent perjura i fementida diu, no és sols pas monçònega podrida i infernal, ans és tortura il·legítima i sense cor del ciutadà menysvalgut, qui tots els miraments d’una societat comcal haurie de prou merèixer. Car… Esguardeu! Quin insult inhumà aquestes piadoses meuques són rees d’haver perpetrat… Guaiteu! Guaiteu-me, sacrificat! — I d’una espectacular revolada m’abaixaré els pantalons, perquè tothom s’horroritzi amb la visió apocalíptica del meu amputament. I de les ben lletges carnadures d’aitantes d’operacions i vils botxineigs, i del puta foradet neguitós del pixar-hi, i d’aquella mancança de malson, aquell no en té, no en té! No hi té re! Déu meu, pobrissó, no hi té... re!
Cerquí amb els ulls algun mirall clavat a les parets de la cantina. Dingú, ca?, ni per molt tomany, podrie confondre’m per seu bessó, i encolomar’m a mi els neulers del pecat d’exhibicionisme.
—Ha-ha-hà, però. Veuràs tu allavòrens quina cara fotran, les místiques nyeu-nyeus i llurs directors espirituals. Impagable, Tau-Tau; per poc que pugos, lleixa-t’hi caure. I ara, xst, mou-t’hi, que ja les veig que vénen acompanyades per l’oficial.
Mal-llamp, ere cert. pel·la finestra s’esventaen devers la porta de la cantina les dues devotes escarafallaires i el capità amb cara de prunes molt agres i la parella de guàrdies amb una mala llet de caldéu que els sobreeixie. Ans no hi foren, però (a la porta), jo ja me n’hi havia esmunyit, amb el secret delitós que em pessigollejae sina i mamil·les.
—Bora nit, i menys de fressa i més d’endreça —eu que els desig, amb el millor vult de bon noiet que sóc capaç d’estrafotre. Però dingú, ah, llas, no conteste una gàrgola en el crepuscle. Ells per feina, molt enfurismats, enfotimats, cap dintre.



0) En Socors se us esguardae, sucós, a l’espill reformant

Tot plegat ben baldadet, doncs, tornc al meu recambró; m’ajec damunt el clot del llit, i em dispòs a clapar-hi la mona, quan els fulls rebregats de l’escrit d’en Lluïsot, el nanell andorrà, em salten de la butxaca del gec i se’m planten amb peuets màgics davant per davant del nas.
Ah, l’imatge envegívola del benpastat, com m’entrevé l’enteniment!
Qui pogués doncs ésser ell, o si més no qui pogués disfressar-se’n si més no per a una nit — car dingú altre al vaixell no podrie fer’s passar per ell.
Baldament el destí esconillés una mica els papers i els portéssim erròniament bescanviats ni que només fos unes horetes. Si podia emblar un tastet de les manyagueses d’aquelles dones adorívoles qui m’adoressin. La cosa és prou factible (sí, badaràs, banau; no t’ho creus ni alhora que ho penses!); ell i eu som de la mateixa mideta, avui vivim a propet (i aitant lluny, ah, llas), tots dos tenim els gusts exquisits…, hò i tant, doncs, per què no podrie la natura errar’s aitambenet d’un pèl?… Prou s’erre sempre!
Res a fotre-hi. Em guaitaa a l’espill, i el gargall lletjot i escarransit qui sóc em tornae, sull, l’odiosa llambregada.
Sense adonar-me’n, havia començat de llegir’m el testament de mon idolet. Subconscientment, hi esperaa qualque prèmit — és clar, que al capdavall m’hagués fet hereu de qualcuna de les seues excessives virtuts i qualitats, vull dir, home, sisvulla d’algun detallet físic prou enamorador, o de l’indici d’una de les seues múltiples experiències sexuals amb les dones superiors, o, ausades (a manca, doncs, de cap profit que es derivés del ram de l’espiritual), somiaa que m’hagués llegat un ensumet, o millor encar un pessiguet, dels seus milions.
Sí prou, però.
Així se’m descordae; pareu, pareu els ventalls: “Això — per si de cas em morc d’un accident ruc, o d’un atac de feridura, o fins i tot de l’atzagaida d’una amb presses qui em despatxa per ço de fer’s riqueta en sec… Això ho escric — al meu ordinador que em dóna mastegats ortografies i sinònims, i em permet d’anar esmenant ça com lla ràpidament i sense espatllar-me’n el conjunt… Això, doncs, vull que sigo — només si em morc d’una cosa així imprevista i poca-solta, car, si doncs no em morc, llavors tot el que dic ací en realitat ho explic ja prou a totdéu cada vegada que m’escau i em rote, bo i de viva veu i molt millor; doncs… Perquè a mi ni fama ni diners aitampoc poc me’n calen gens — qui en voldrie més, per a fer’n què, al capdarrer? — aconseguir més paies? — escolta: em fan cua a fora, agències plenes me’n segreguen a raig fet com aquell diu, i que no en donc pas l'abast… — i això ja d’ençà del jorn u on vaig decidir que això de fer-me-les espetegar m’engrescae força.
“Tant se val, Doncs, això ho escric per a desmentir algunes idees fetes d’alguns derrotistes, i sobretot per a animar els vells. Els vells moderats, vull dir. Els qui fan la distreta viu-viu entre les setanta-cinc i les noranta patacades. Els qui passen de noranta, jo en dic els vells radicals. Les possibilitats que aquets darrers visquin deu anys més són més aviat mediocres. Amb aquets no m’hi vull ficar pas. Podé que quan sigo l’hora, encar em durarà la corda i també els obriré els traus com cal. Au, jaquim-ho promès, pel que pugo passar. Som-hi.
“Jo, ara, des del capdamunt dels meus seixanta-vuit anys de proto-vell, us puc assegurar que anc no havia cardat aitant com fins ara. Vaig començar tard, amb això dels gustets del flingant, això sí. Ja tenia trenta-nouet anys; la mama qui déu hajo perdonada encar ere viva. I re de ficar la vergella al morteret, no us penseu, re d’aitant apetitós. Peladeta i prou; una pelada fins a l’escorreguda amb una dona de món — tot plegat una amiga de la mama qui al cel sigo — una vella, pensaa jo llavors de la sublim pelaire-xuclaire qui us descric amb afecció nostàlgica. Devie ja haver fets els cinquanta. No en diré el nom, d’aquet àngel descobridor, car encar és viu — i que duro, ep! — què deu tindre, noranta-tants anys? — i si la veiéssiu no li’n faríeu pas vuitanta — encara s’hi deu fer entretenir el trau, no us cregueu — els milions els té per a això, i per a menjar polla capona cada jorn, si així li xiule — que al cel és, com aquell qui diu — car no hi ha com ésser vell i ric — sense la feinada d’haver’t d’acomparar amb dingú, com quan ets jove i cagadubtes; ni amb tu mateix d’abans, perquè cada dia ets millor, vals més, ets més ric… Ara, doncs, pel que fa a aquesta noble senyora, la veritat, segur-segur, tot això que toque al trau i a la seua boca peladora, no en sé pas molleta. El cert és que ja no m’hi faig gens. A manguis el que de debò m’encaterine és teca joveneta, vós. Xiquetes entre els disset-divuit i vint-i-tres-vint-i-quatre anys, sabeu?
“Cardar, allò que se’n diu cardar, fer espetegar el fuguet entre les cuixes d’una dona… Home, eu, amb això de pelar-me-la ara i adés, un cop cada semestre o així, ja en tenia prou. Cardar de debò, doncs, només l’any que es va morir la mama (qui déu vulgo protegir per les sales sumptuoses del seu serrall diví o bordell satànic, que ell deu saber). Cinquanta-sis anys tocats, tenia man, aleshores. Qui tard comence, a tard plegue enjorn; o com deu fumbre, aquella dita?… Qui aviat denta, aviat perenta, pereix, es mor, oi? És normal. Es veu que n’hi ha qui comencen de cardar als tretze-catorze anys. Imagineu’s-me’ls. Cap a la tendra joventut dels cinquanta-tres ja fa quaranta anyots fastiguejats que carden! Verinosa fugacitat, no fotos! Amb el posat ja paguen; tots amanits per al taüt.
“Eu, qui començ als cinquanta-sis, no hauria de trobar llur cansament, doncs, llur menfotisme, llur enfitament com aquell qui diu, fins que toqui els… noranta-sis! Car qui no la fa de pollí, la fa de rossí. És a dir, que qui ja la fa de jovenet, poc la podrà fer de vellarra. Ha estat demostrat científicament. El tresoret es gaste. El nombre d’espermatozous està comptat. I la saviesa popular tampoc aquí no va errada. Així que com deia: qui sap al capdavall si, vell radical i tot, la cosa no és pas al punt que ve més dolceta. Hum, pensar-hi i se m’hi fa líquid lubricant — el prim faraut de la lleterada, que en dic jo; la lleterada que és a punt d’arribar bo i gloriosament cavalcant.
“Bé, som-hi, aitant se val. Verge fins granadet, doncs, i de sobte — de sobte, no pas — gradualment… — hò, gradualment i climàctica, m’hi trob més i més bé; això d’escórrer’s al tubet constrictor d’una femella, el gustet cada jorn és pus grosset… I us assegur que encar ara no haig pas fet cap al punt àlgid, al zenit o àpex d’aquet clímax insistent; on vas a parar, no! Si només — què fa? — cinquanta-sis a seixanta-vuitet… — dotze anyets de no re que jo card!
“Sapigueu, per als qui no ho sabeu encar, que el meu nom és Condó — Paean Condó. Mon pare era americà. De l’Amèrica de debò, vull dir. No pas de la dels gitans de migjorn — mala maregada se l’endugués tota a can pistraus, jotfot, mireu què em fotreu dir, la part aquesta de merda continental que hem d’anar arrossegant com un pes mort i podrit aitants d’anys i panys.
“El papa em va posar Paean, que vol dir Elogi, i així mateix Càntic de Felicitat i de Gràcies, com aquell qui diu. El nostre cognom autèntic era Condon, que és molt americà, mes, en pic passat part de caps als Pirineus, sone, ah, llas, xarnec d’allò més, uix, ecs, oi? Amb complicitat de ma mare, andorrana de soca-rel, aristocràcia nostrada introntollable, una Requesens de Romaní, bufa, no et dic re; doncs, amb la seua aquiescència falagosa, me’l vaig adaptar al català. Paean Lluís Condó de Requesens de Romaní i Portolà de Ferragut-Gessamí de Roda-Milans i Apeu. Encaixa aquesta, vols? Diners a palades, car amb el nom ja pagues, que no?
“Ara, un nom així pot ésser una mica vergonyós i tot. Massa és massa. Un nom així aitan presumptuós, fa merdanyol (tu, vomita). Per això amb Condó jo ja en tinc prou. Abans dingú no se’m començo d’empatollar, sobretot les xiquetes pamfiletes qui se’m volen cardar — sense experiències ni coneixements, oi, diem-ne amb un cul prou eixiridet — el cul, rai; ara, el cap?… — eh? — doncs sí fa, a tothom els dic el mateix — ei, i imagineu’s-em en quina mà de llengües, idiomes, dialectes i codis secrets i reresubjacents — lingüista de manguis de tota la vida! — plebeu, curial, lacai i parell qui se’m presente, a tothom li faig, idèntic: Oh, call me Condó. Apelleu-me Condó, i a córrer, ca?
“Prou, prou. Mon pare el nafraren l’agost del 1917 a Europa. L’evacuaren, amb totes les condicions, això sí — un aeroplà per a ell tot sol — l’endemà passat no l’altre de l’espetegada de l’obús que me li foradà la melsa i no sé pas què més ara — pel gener havíem rebuda una ordre de promoció signada i comentada personalment pel Wilson, el nostre president — el declaraen general.
“Mon pare, doncs, el general Richard Condon, s’apagae definitivament un any més tard al nostre castell del Verdmont, quan ja s’ensumae madura d’a punt de caure la pau. La guerra ja estae pràcticament guanyada. Eu encar era un infantó de tres anys…
“Però això no vull pas que sigo el tractat de la meua vida. Aquet és el tractat de les meues cardades dels seixanta-vuit anys i escapolonet. Agafeu’s i som-hi, au, que hi vinc enfilat.
“La meua corrent es diu Xàron, quinze anys molt ben posats. Negra. Una estatueta mengívola, dureta, de bon tastar, saludable a collons. M’hi amistançava legalment abans d’ahir. La categoria d’amistançada comprendreu que no arribe pas a la de casada. Casat alhora ja n’estic. Ara, totes les xiquetes suquen, això rai, que no es proucúpon. Casada em dure entre sis i deu mesets. Amistançada generalment és més curt. S’ha de patir molt, o diguéssim sisvol moderadament. Si n’excel·leixes, en surts promocionada, demà mateix truc el jutge, quatre paperots, em divorcíic, i som-hi, em cas amb tu. Si em deceps, què m’has durada: setmana, setmana i mitja? Bona sort, xiqueta i ací tens aquells sucosos regalets: cotxets, pells, bons i interessos en les empreses més sòlides. I després, oi, t’haig introduïda a les millors famílies del món aristocràtic. Porta’t bé, estalvia una mica i ja tens la carrera xuclada. Què més podries demanar? De fet, mai no gosaríeu exigir aitant com ja us altreig simplement, de generositat com cal i regular, eu.
“Ara, na Xàron, cosa fineta, aitanmateix. Li’n feia de tampó, fàcilment. En faig tot senceret la seua pròpia oloreta natural. Ensum, ensum… Aitan reeixida. Salvatgeria recolada, primitivisme actiu. El túmul, vull dir, el cúmul a gom d’aitants d’anys de civilització encar enflairada del Sol i la jungla, de la vida comuna en tribu, de la basarda del misteri dels elements crus i escrús, i encar, davant aitant d’obstacle, amunt, avant va destralejada. Jeure amb tu i adormir’m, petitó, als teus bracets és un dolç perill calculadet. I jaquir que me la xarrupos, quina esgarrifaó ultradelicada — cap sotrac atàvic no t’atacarà pas de cop i volta i no m’hi engegaràs queixalada? — aquet dubte un pic pervers és d’allò que més em complau, d’entre els truquets de què disposes, aitan joveneta, de tota la panòplia aitan refinada i completa, nimfeta, que gastes. Una natural, ja us ho haig dit. Guaita, t'envíic un petonet alat, ha-ha-hà, atrapa’l. Et veig pel·la finestra interior entre les plantes exòtiques, ajagudeta al dormitori segon. Perfumada, amb randes i ruixes roses i blanques, com vol en Xavier de Peterburg — el meu sant patró epicuri, per a totes les samfaines del llit — i, entre aquelles flors exuberants, la més bella i fragrant: quina delícia de conyet conyot, el teu!
“Ja m’ha vinguda ben desminyonadeta, és clar. Jo desminyonar’n, pas cap, pas m’enganareu, marededéu, en aquesta no hi caic. La feinada que diuen que en tens, i tot per què? Perquè se’n recòrdon tota la vida, pobretes, del mal que els feies, i de com vau tractar-les després. Se t’arraparien de per vida; malament rai. Potser se’t matarien de passió — o et volien pelar a tu, això és molt pitjor. No vull pas tragèdies, eu, en això de ficar-la i treure-la. Ara què?… Estaria penjat amb una vellarra de trenta-cinc anys o més, i creguda de tindre’n tots els drets! I jo ben segur que apuntat als I.A. (Impotents Anònims), dels quals el capítol o secció d'ací al Verdmont, amb tots els castells de la vora, gairebé és un club exclusiu, i presumeix d’un membership, d’una membrada, hà, d’una quantitat de membres, hú, atapeïda que és un podrimener, tots els socis amb implantaments umflables i injeccions de mitja hora abans de la cardada, amb una trempera que dure hora i mitja, però que et fibril·la la polla de mou i manera que, utilitza’n el mètode uns quatre o cinc anys, i ja la podeu llençar als gossos, o us n’heu d’empeltar una de nova, això si la trobeu que no us rebutjo, car això de la sang i els teixits és molt micofilós i exigent… Prou que ho sé. Us penseu belleu que no tinc jo pas amics vells i rics i casats amb mòmies! Precisament ara n’esper un parell que em pújon a cercar al iot i m’acompànyon en acabat fins al prat de golf. Veieu, el golf i el cardar, ca?… Els únics dos esports que mai practicaa. I després de tot, si fa no fa, amb ambdòs es tracte de la mateixa maniobra. Burxar amb el bastonet i ficar les bales als forats. Ei, el mateix!”
(…)
Maleït pallasset! M’escarafallaa eu, em feia creus i jesusos (esternut, esternut!) de les seues proeses sexuals; frenètic, envaït pel desig boig d’ésser doncs com ell — i, si doncs no ell, si més no una de les seues deeses esculturals — ep, car la qüestió ere, peto qui peto, púguer prendre part en el joc del cardell, en el joc de la cardella — em sacsaa tortuosament damunt el clot del llit, quan trucaren a la borda del recambró.
Ans no tinguí temps de dir apa, en Carles Càncer es féu endins. Venie a fer-la petar, content d’haver establerta la seua partida de catxes amb la llei.
Fou aleshores que repassà el paperet que li donaa a la cantina, amb l’adreça de la clínica apuntada. Se’n rigué.
—Prou en malpronunciaes el nom. Ja la tinc. Prou penquen ensems. Aquet Jerzy metge fa tronc amb en Pasqual, el meu de capçalera. On m’atraces m’adreçaa, dolça providència!
I es cargolà prop meu, la galta al mateix galter, a mormolar-m’hi preciositats. Molta de gent (pallussos rai) els nans ens mesprenen per infantons.
Mes ah, quines poques ganes de treballar. Massa cansadeta — de vegades, fins m’engarbuixeixc tota, i, voldreu’s-ho creure: quan haig d’estrafer el gargot pseudomasculí i esquerdat, estrafaig la beutat clàssica, suggerent i alambinada — i viceverseta, és clar — ui-ui-ui-ui-ui, la son — sabeu què? — aturem la tartana, xicarró.
I allò altre que aquell llepat de la clepsa pèl-rasa em contà aquella vesprada al vaixell que sallae cap aquella punteta de península, doncs sí, que ja m’hi ficaré demà.



p) Vuit deesses francament lletjotes

M’ho deie sense ironia, a la meua voreta, en Carles Cranc — der krank Kerl, er krankt an Krebs. M’arrapae estretament dementre que defora la finestrella queien les volves, i t’imaginaes que, per comptes d’al creuer, més o menys luxós i tan falsament animat — all straight to Watxapriggoe, baby! — érets al vell tren molt mandroset de tes joveneses, amb els burells, polsegosos matolls de timonets als escampats — amb, més a prop, les branquetes que fregaen els vidres, els gatsaules i els magnolis (els decidus) i llurs borrons apelfats — dementre que, dintre, et distreie veure i oir remugar alguns dels passatgers amb cara d’emprenyats pel·la tardaó cada vegada més grossa. Sort que tu no anaes mai enlloc, no pas de debò. S’autoimmolaen al cel les esferes, els idil·lis es feien i desfeien dins i fora el tren a una velocitat de fum xiulós, i tu a un raconet, com un infantó lleig, com un pegat, com un ninot oblidat — i tu, impassible i sempre idèntic a tu mateix — fora de joc — fora de temps, intocat, com si no hi ets (gens).
—Hò, salut, doncs, Tau-tau —em desitge tantost obr els ulls.
I ara em vénen a l’esment cassigalls pollosos del que em deie anit, mig adormits tant l’un com l’altre.
No sé pas què de quines putes…
“L’altre jorn, doncs, en tornar de les primeres anàlisis innòcues, en acabat d’aitanta de repressió d’hores de por, em vull esbravar una micoia.
“Eu que sí, saps què faig? Em fic al paradís; vull dir, al “Paradís”, és clar — un bordell que sovinteig quan estic així si fa no fa deprimit (fa?), si em trob malganat i balderot.
“Escales amunt, bo i parant compte a no enllordar’m amb la brutícia tova i pudent de la paret escrostonada, i per descomptat sense fregar la mà pel passamà mig llefiscós mig eixarreït d’escopinades i de vòmits llunyans i vorans de suïcides i malalts, ja m’assalte un pressentiment de fracàs, de buidor (no sé com dir-ho), d’inutilitat…, allò de sant tornem-hi per a no-re, xiquet; et dic que çassús, atsí dalt, tampoc no hi ha molla que de debò s’ho valgo.
“Me’n record que, sense trucar, obr la porta, i cop d’esgarrifar’m — vull dir, tremolins rai. Car tot de sobte la llum líquida, regalimosa de sang, i, cabalment, aquella flaire enflasconada, desficiosament agafallosa, que hom adquireix, no pas a cap perfumeria, sinó a ca l’adroguer mateix (estíptic, carbòlic i males flors), i ausades a cop de garrafot (a l’engròs, com aquell qui diu), m’envaeixen insidiosament i se m’emparen com ara si hom m’embolicae en una mena de cotó-fluix punxegós i xop en qualque casta de resclum semi-sòlid a les hores de llavors corrosiu i tot, d’aitant vúlguer’l amagar part davall de tapabruts massa diguem-ne enèrgics i virulents… — ep, tot plegat… — podé que sí que en faig un gra de massa, prou saps com sóc.
“Aitant se val. Tot s’escaigué que… aitantost com veig el recapte que s’hi reparteix, el xorrèstic exposat, m’enduc una impressió ausades ben desagradable. Atès que (ja t’ho diré) teca nova, allà, gens. Ja hi som (jo que pens); novament, re de l’altre món; a acontentar’s, manoi, amb el que rage. Home, tu mateix; és que la renglera de deesses qui se’m profereixen, a banda que no n’hi ha ni una qui passo gaire de mitjaneta, tot i els llampants sediments de pinturetes, i llavors els traus estratègics i les randes i puntes fantàstiques de faixes, mitges, calces, sostenidors — dic, la renglera sencera, doncs, me la conec a bastament, és clar, n’estic (ah, llas!) massa profusament acostumat.
“Vós direu, tu diràs, allí hi tinc, viroladament arrenglerades — totes set fent-me la gara-gara i bellugant cuixam, pitrera, anques, panxes i malucs perquè les triï i me les endugui al recambró — allí rauen, paleses, les meues tres germanes, ma mare, la meua dona, i les nostres dues filles amb prou edat per a…
“Sempre el mateix recapte, hò!
“Fos com fos — en pic d’estona llonga de remirar-me-les encara, amb els ulls mig clucs i brandant el cap com aquell qui diu eruditament — som-hi — tot d’una, aquell jorn — és clar, perquè es veu que dec trobar’m força pervers! — ja em dispòs al capdavall a escollir la meua dona per a la, diguem-ne, tasca calenta — o si més no tebieta — i ves, doncs, que quan sóc a punt de fer-li vine! amb qualque parençós espetec de dits…, ves si una desconeguda — tota una presència imposant; alta i cepada, ella, i un bri massa seriosa, dominant — ves si una deessa anc no vista no ix llavors dels recambrons on hi ha els llits de la…, de la feina. Allò m’intrigue, i em jaqueix… no pas esbalaït ni destrempat, però sí paradot, atent, orella dreta. Hò i tant.
“Dementre que això s’esdevé, de cua d’ull veig que les altres bagasses, les consuetudinàries i ben conegudes (oi?), cap paper.
“On, contrastant amb això, com dic, part de cap a mi… Arresta el carretó, noi — m’estic manant, sobtosament prou eixorividet — no malaguanyéssim ara la tria, que no veig pas que això s’espatllo gens!
“La desconeguda — amb el coloret de les galtes, l’alcafoll dels ulls, l’alquena dels cabells i el pintallavis dels llavis un pèl escorreguts qui sap si degut a la suor o als refrecs veneris de suara l'escrua sessió — s’afegeix al capdarrer del bigarrat i cridaner — silent, però; tostemps silent — enfilall de…
“Ara l’assortit proveïment de senyoretes amanoses i a l’abast — oi que ens entenem? — fa més goig que no mai.
“Alhora, nogensmenys, me n’adonc que part de per enlloc no veig sortir el client. Potsefer que no hi hagués haguda cap sessió, doncs — ai, malpensadot de manguis — que la xicota tornés d’haver’s allargada a fer una migdiada, o adu de canfelip a deseixir’s amb tota naturalitat de qualque nosa a la bufeta o al budell…
“Tu també quines rucades d’aesmar’t en un moment aitant ponderós com aquet — jo que em retrec — engalta per comptes al dret, i jaqueix-te de probabilitats capsigranys i de misteris, banau! Som-hi, mou-t’hi, fiquem’ns-hi, que més tard, ben tost, no t’hàjon de sàpiguer greu durant el romanent de ta vida els mals passos ací empresos. Ei, agafa la minyona i amunt, homenet; no fos cas que te la prengués qualsevol carallot qui, bada gaire, i encara t’entrarà de trascantó, i tururut. Au, au!
“Som-hi, nena, doncs, que li dic. I — hò i tant, prou amplet i satisfet, una mica pessigollós part de parts baixes per amor a un sentiment força euforitzant d’anticipament — m’emport, és clar, ep, m’enduc la nova. De debò; i entretant les altres, cas, no me’n fan ni un; cap detall que els dolgo ni poc ni gaire l’expressió del meu desig, l’imminent, prometedor, congriament del qual poc crec, aleshores, que anc hauré de recar gens.
“Dins, m’ajec damunt el blau bast de la cócera del llit i, ben amanidet i amb una mitja rialleta, fic a esguardar’m la ferma bordegassa qui, descaradament, se’m comença a treure samarretes, lligacames i joiells.
“Badoc de manguis (oi?), em fa que m’haig distret una micoia. Aitant engrescat que estic a veure-la treure’s roba, em dec haver claupassat, n’haig fet com aquell qui diu una pesada de figues de massa; vull dir — escolteu — la desconeguda se’m despulle fins a l’esquelet.
“Dona, també — la rept, amb cara de fava, fent el botet, per ço de mirar d’induir-la a aturar’s) — aitant creus que cal? Enta l’esquelet?…
“Ara, pobre de mi, no és pas que hi sigui gaire gens a temps. En aquell instant se’m lleve (suaument, i amb quina facilitat avesada d’allò més!) les darreres carns. Se m’atanse la calavera, amb un somriure pus confiat i rutinari que no pas procaç i agolut, se m’atanse a petonejar’m…
“Dolça bandarra — fluixet, ronsejant, rosegadora, a cau d’orellona — en sent les dents que me n’enceten lleugerament el penjollet tovet del lòbul — em diu: Així, així… Pren-me com et prenc, íntim, íntimanent, íntima com et sóc, encara més, molt més, infinitament més íntima que dingú de ta família… Amor meu estimat… Pregona, pregonament…
“I allò una bona estona, no et pensos pas.
“Dementre que cardem?
“I..., oh, però. Hò que és tard! — li dic, a la porta del recambró mig fosc on acabàem de, diguem-ne, conèixer’ns forceta a fons — gràcies per tot, cavà? I passi-ho bé, doctora, passi-ho bé.
“I heus-me que tornc a eixir al rebedor amb més llum, on me n’adonc que tot hi roman si fa no fa com abans — dingú no semble fer’m cap cas; cap mena d’escarafallet, ni de salut, papa..., o fill..., o noi... — cap ganyota de reconeixença, re. Les femelles de la meua família — dic, ni ma mare, ni la dona, ni les xiquetes — ultra continuar ballant peuclavades i sense musica, i — flasca fimbradissa, vós — sorollant esquers — ja no gaire pas massa lúbricament, encar menys que suara — barrejant desmenjadament melics, sacsons, postissos, tampoc no fan cap altre paper. I que estranyes les trob totes plegades, tanmateix! Com ara forasteres, allunyades…, desconegudes; no em desvetllen cap batec d’afecció. I això justament ara que sobreïxc del càlid sentiment, de l’embolcalladora sensació que la nova — ella, l’antiga desconeguda — se m’ha feta verament íntima i la tinc encastada als teguments de l’ésser, d’allò més pregona, i em creix, m’hi creix — m’hi creix, inarrabassívola, de totes totes indesarrelable d’empertostemps…
“Aixec la mà per a dir adéu-siau. Me’n vaig sense pagar; ja ho trobarem. I aleshores, d’esquitllèbit, em veig també a l’espill. Ah, aquet haig esdevingut. És clar, haig pagat amb la carn. Que prim amb poques hores! Decrèpit, pioc. Mesquinament escurat.
“Me’n ric tètricament. Fic peu al carrer nitós; llambordes mullades.
“Aviat relliscaré. Tancaré els ulls per ço de no veure’m trencar-se’m el coll. Aquell espeteguet esgarrifós. En acabat, aitant em farà. Els badaré. Faig patxoca, així, aitant doblegadet. Exercici abracabradant. Em mates, xiquet; ets aitant trempat!
“Tot sol. Tot sol, enfil el camí estireganyat, costerut, desavinent, versemblantment sense terme, de tornada. Que patirem! Sóc un destil·lament d’esbufecs estossegosos, estertoris. Bora nit, em vaig dient, bora nit, bora nit. Profusament content de tindre algú. Algú. Algú de debò íntim… Em petonejaria el pit, però no m’hi arrib. Em fondria, per ço de trobar’m. De trobar’m sencer en la reducció de la cendra. I trobar-l’hi. Ella, oh diamant!
“Tornaré — això promet, en veu de prec, entotsolat, per cabal, solitari, camí desolat de casa deserta — pel cap baix, tornaré. Tornaré — bo i trepitjant, peunú, pedruscall molt nafrador — tornaré — ja ho dic, omplert de plagues.
“Sóc eu! Eu, gladiador sacrificat! Aparteu’s, feu-me lloc, catric-catrac… Minvant en la foscor humida, com la lluna.
“Minvant com la lluna. En efecte, cosmonautes — cosmonautes, car hom navega cosmos i no pas astres — això encara fou narrat a la Terra — aquesta Terra de doctores, com la lluna — a la llum radiogràfica dels hospitals — esquelètiques.”



q) Sense calces, o El poder d’una prou asalta dona és infinit

Prou; secrets enlaire, vós. Suara era al llit bo i consirant de quina manera anaa a continuar imbricant els diferents esdeveniments de la meua història, i hi haig caigut; vull dir, de sobte pensaa: re a fumbre-hi, xiquet; estic segur que, faços com t’ho faços, per cura que hi ficos, sempre hi haurà algun viu qui, en sentir’t (o, del que dius, en llegir’n una transcripció fidel), veurà per força un tap molt gros, a la versemblança de tot plegadet, en el fet (ah, llas, el gran nyap) que tots els teus personatges enraònon perversament en el mateix lleidatà pedant.
—En So-So, açò no va ni amb rodes —et retrauran, mal i fotent veure que et compadeixen —. Home, tu mateix, és que atsí tens el polonès monstruós d’en Jerzy Ràkowitz, el franjaire del Gaió en Carles Cranc (convertit per amor a l’historieta en el pseudovirginià Charles Crab), no cal dir el gran metjarra i la seua deliciosa assistent n’Elvireta, el mig andorrà Lluïsot Condó i adu — adu! — cambrers i saigs i tota la tresca i la verdesca del buròcrata aixarneguit, tothom les mastege si fa no fot, i dingú anc sense desdir-se’n.
—Com collons s’entén, So-so!
Ah, què respondre’ls, a aquets vivets xaronament a l’aguait? Carallots, gundéu, no teniu re pus a fotre? Què cony voleu, amb quins orgues de vindre’m, i és clar, que sí! Perquè sapiguéssiu que… en realitat sóc eu solet i per cabal, qui us enraone contínuament dins aquet magnetòfon i us explique fil per randa allò que prengué lloquet, i eh?… Jo quan enraon en català sóc un lleidatà pedant, del mateix mou i manera que si enraonaa en americà fóra una virginiana molt càlida i una mica apegalosa…, mes encar pedant.
Car cert és que pedant en sóc pels descosits, fins al punt que, de fet, el meu pedantisme és ausades l’únic màstic que em manté lligat a l’ésser qui fui, vull dir, que re altre no connecte les dues persones i personalitats — les de l’esguerro baixet i repel·lent, i les de l’esvelta beutat encaterinadora — fora d’aquet espectre del sàpiguer qui s’infiltre pel mosaic que em compon i li done ànima. Si allò que sembl part defora és hagut tothora canviant, és natural que m’hagi arrapat a aquell coneixement que em semble que haig assimilat, que he fet meu (sisvol poc, sisvol molt, mes mal sigo quaix re encar ho haig de mostrar peto qui peto). Part dedins (com tothom altri, és clar), sóc essencialment allò que sé; la part exterior només compte per a empaquetar aquesta ciència i donar-li salconduit. Per això tríic d’ésser bell o bella. Bell, bella, sents, sentiu?…
És clar, si a vós us fos ofert de veure com transcric al meu enteniment tot allò que dic, altra cosa fóra, potsefer. Ausades, hi hauríeu de sentir els dos espetecs ben distints: dob!le i dob!la, i, és clar, a l’hora d’ensumar, us proferiria la flò, adu, si havíeu feta prou bondadeta, el pom senceret de flòs i, cabalment, quan l’andorrà s’escau de parlar i diu el mot por, per exemple, vós què oïu, tu què ous?… Ous el seu pó o el meu pò?… M’agradarie que copsessis tostemps el meu i prou. Per què? Perquè sóc dels qui no es confonen anc gens. Re no etzib a la xamberga. Tot sospesadet, anys i panys de no fotre re més — com l’home-elefantet, la societat, en no altrejar’m d’altre espai vital que el del raconet tapat, m’empeny, monomaniàtic, a l’estudi, al continu enantament ans ennobliment i embelliment de l’esperit — sort miraculosa de cercar en Pasqual i de trobar en Jerzy, metge més boig, qui m’embelleix així mateix el cos i em permet cabalment de sortir del forat en la glòria del millor embolcall existent. Les dones precioses tothom (extasiat, rabit i en trànsit!) ens tracte divinament, tothom ens tracte amb exorbitants i molt afalagadorets miraments.
Doncs, quan dic bell o bella, dic béll, bélla, i tothom, és clar, sap que no dic vell ni vella, és a dir, vèll, vèlla — mateixa clara i doble diferència que quan diem béure i vèure, jotflic — vet ací per què a Lleida i voltants no ens calen pas els bords i fastigosos guapo i maco amb què alguns barcelonins datspelcul esfereïdorament es peten pel·la boca. I quan fem: havia anat ja sé que sóc jo, qui se n’anae, dementre que si dic: havie anat és sempre ella, ell o allò… La claror d’aital claredat enlluerna (o enlluerne. Tot i que la lluerna — el cuc — no enlluerne ningú, alguna llum d’algun llum o algun far o algun astre o alguna lluerna — la claraboia — sí que enlluerna a alguns — i a d’altres els enlluerne. Quin mal hi ha ni quina equivocació d’escriure-ho en l’establert o en el — fins ara! — per establir si sempre és correcte i no fa mal als ulls de ningú veure-ho escrit d’una manera o altra…?.
Faig: Nen, que rode, aquesta roda?… I tot hi sone bé, i enlloc no hi ha lloc per al malentès ni raó per a la glossa prolixa, distraient, al capdarrer enruquidora. Tots mos fills haurien sortits gènits pel cap baix...
I a prístin propòsit de tot açò, jotfot, quelcom semblant li escunçae a en Carles. Quan l’imperatiu és silenci, el corol·lari esdevé fosa. I cap refosa, com cap resurrecció, enlloc no és garantida. Més tost el contrari.
No hi ficaria la mà al foc, quant a la literalitat dels fets (aqueixes remors s’eslleneguen com més corren, i al capdavall ja no escateixes a quin animal pertanyen — granota, serp, maimó, llop, ai-ai), però si fa no fa es veu que el pecat d’en Carles, com més tard em digué l’amant de la seua dona, havie estat que a les senyoretes (qualcunes del ram del militar, i doncs els pares criminals i frenètics rai) els parlae en català — i en català de la Franja, vós. Atsí per ací; atsò per açò; enta per fins; vés i fica-li els bolquers al Sol — sobretot quan es colgue i se’n va a gitar’s — (semblant al go and catch a falling star) — pel menys finet: i els collons d’en Vamba (alternativament: i un colló de mico!), o demà m’afaitaràs, o atsí m’ho crec, o i un be negre amb potes rosses, o quan plógon figues…
—El català és el meu llatí; alguns dels millors escriptors qui escrigueren en llatí empraren tants de registres de la llengua com pogueren. És natural. És la nostra matèria primera, i amb atsò afaitsonem les nostres produccions. Però atsò tan fastigós i ignorant de valencià; és com si en tit deia que parlava barravès i prou, o tu, na Remei —li féu avinent a una rosseta qui podé es volia fer tastar pel seu llimac, vull dir, el seu tartrany, vull dir, la seua sanguinyola— perpinyanès i prou. No som pas cap mena de pagerol qui mai no ha sortit de la seua borda, i mai no ha escoltat la ràdio, o vist un llibre, per a sàpiguer que parle el dialecte d’un idioma molt més gran i gloriós, que es diu català. El català de Catalunya o Catalònia (i aquesta no és pas solzament la Catalunyeta dels caguelàstics, cagamiques, raques, escarransits i restrenyuts; tota Catalònia: D’Oriola enta Leucata, del Racó enta l’Alguer). Si aquells qui s’empatollen a dir que enraonen en l’idioma d’una sola ciutat, encara que sigui tan esponerosa com la ciutat de València, allò que volen dir és que no parlen barceloní, em càgun-dena, atsò és clar! El barceloní és el dialecte més repugnant del català. Però el català no és el barceloní. S’arriba a límits tan ridículs com vúlguer’ns fer dir a tots plegats la bajanada culte, quan l’únic mot bo possible és cult (per tal d’enraonar d’algú qui sap prou de cultura), i tot perquè els barcelonins pronuncien cul (per dir cul) i cul (per cult) — i atsò sí que és lleig, marededéu. Collons que n’apréngon a pronunciar-ho, cavà? Culs incults tots plegats. Cap païsenc del món no s’haurie mai de rebaixar a parlar’l, encara més a escoltar’l. Ara, barceloní no és català, barceloní és una merdegada de xarneguismes malsonants. El català és el català d’En Llull, En Martorell, En Marc, En Roig, N’Eiximenis, En Metge, En Desclot, En Muntaner, En Turmeda, En Jaume; el català d’En Puig i Ferreter, d’En Ferran Canyameres; el català d’En Fabra, d’En Moll, d’En Coromines, jotfot, de tants de bemparits bemparlats de les quatre bandes del nostre món gràcies a déu molt variat… Però que no diguin que no parlen català, que atsò denote que no tenen ni un mal dit de cervell, i que tenen la mateixa cultura d’un escarbat gens màgic, merder. Per sistema, minyones, gairebé tots els merdanyoloxampurrejants (sense excloure’n els sudaques els quals sovint són més furibunds i datspelsac en llur odi simiesc que no pas els soques merdanyols de soca), odien i tenen per molt ridículs els catalans. Atsò que no ens respècton gens ve sobretot del fet que mai no hàjom sabut desfer’ns del jou xarnec — xarnec en el sentit únic d’infiltrat qui (tot i que el nodrim i abriguem) en tot ens fa la traveta perquè ens estimbem al pou de l’anorreament) — a desgrat del piular carrincló rai amb què tostemps ens hem abellits de plànyer’ns. Tot català qui no vulgo la llibertat es mereix la mort; la mort qui ens aguaite cada cop de més a prop dementre que no aprofitem cap de les avinenteses devers la total independència.
Les senyoretes se l’esguardaen com si havie begut, o s’havie begut el seny, o pitjor, com si s’havie ferit i el pany d’enteniment que li rutllae era l’ocult. Una demanae per anar a pixar, i en realitat per anar’l a denunciar.
—Atsò de dependre dels merdanyols i llurs sistemes d’extorsió, filles meues, malament rai. Horrible multiplicació de les burocràcies paràsites, i doncs, multiplicació dels imposts — quin capdecony voldrie pagar’ls a una nació impròpia, d’aprofitats — a un govern aliè i enemic? — i amb Europa, triplicat. El concepte feixista que és i sempre fou Eh-pània ara ja és superflu de totes totes i ha de morir. Lladre estat dels merdanyols. Atsò és autonomia: dependència; com ara un lladre qui et burxés al coll amb la punta del ganivet fins que t’ho hagués pogut pendre tot. Allavòrens comences de gemegar. En acabat de plànyer’t i plànyer’t, el lladre et fa l’immens favor de deixar’t els calçotets (traspassos de competències vigilades). Encara has de continuar plorant ara perquè t’altregi ple de bondat (lladre fastigós) quatre cèntims per a púguer agafar l’autobús i tornar a casa, una casa espoliada — véns a morir-t’hi de vergonya.
S’hagué de pendre una píndola d’aquelles d’assuaujar la ronquera.
—Quan érem joves, tants n’érem lluitadors, alguns dels quals ara… Però potser en faig un gra de massa, i només és una deserció més, un traïment més a afegir, com ara els qui ens traeixen bo i veient el món a través del vidre emmerdat pel·la propaganda merdanyola, comprant i venent-se en merdanyol, escrivint en merdanyol, llegint en merdanyol, fent malbé el català, volent-lo millorar, facilitar, adaptar al temps que corr — ço és, és clar, eh-panolitzar’l. Un patriota reeixit (dels nostres no n’hi haurà cap fins que siguem independents, i llavors les resurreccions rai), N’Ibsen, vull dir, deia: Els qui diuen posseir la llibertat, ja l’han perduda, se’ls esquitllava entre els circells virulents d’uns dits balbs. Car la llibertat cal jurcar-la tothora. Com sempre feie el nostre teòric n’Abdul Cigró: Cal sempre jurcar a diferenciar’ns. Qui amb diables fa llaurada, adés n’heu bare burxada. No en compartíssim mai el jou — prou sabem el gossos que són. Si ells es diuen cristians, o catòlics, o com se’n dígon d’allò d’aquells qui adoren ídols i ninots d’una pseudoverge qualsevol, o d’un condemnat a mort, amb d’altres boigs i masoquistes escapçats en temples pagans, sant peret de baix, santes ostes, caralls trempats, etc., naltres ens feim per exemple sarraïns — no pas fer'ns-en del cert, ep, sinó dir que en som, per fer’ns quelcom completament diferent, car hi ha gent qui dóna importància a aqueixes falòrnies — o ens feim, jo què ho sé, bonzos, indis, japonesos — o ateus. N’Abdul Cigró sempre amb les seues bones recomanacions. Diu: De dues paraules que volen dir el mateix, sempre hem d’emprar la que s’allunye més de la que ells empren — xst, atsò si ho sabem, car no tenim cap obligació de sàpiguer com bavegen. Ah, i el més important: les aliances — sempre ens aliem a la superpotència del moment que sigui contrària a la superpotència de la qual ells llepen el cul, etc. Harmonies, serenors — perfecció del món somiat païsenc, on si no hi hagués gens de xarnec, on, tothom qui ve, ve per voluntat pròpia, no pas com a peó de l’enemic. Utopies del determini inestroncable. Obriu-me de bat a bat el diccionari Valencianenc-Illà-Cataloc. I tu, Margot, aguanta’t la pixera. Tot seguit és l’hora de plegar. I no et pensos pas que no sé que d’amagatotis m’estimes, Margot, Margot Bragot, la qui en diuen coqueta, no pas perquè en sigos, que n’ets prou, ans pel fet que t’agraden molt (les coquetes), sobretot les de sucre i el vi ranci. També t’agrade, sé, el conill amb samfaina. I que no et dius Margot pas debades — sempre atrafegada, ficant la mar en un got. Seu i aixanta la mui. De seguida acabem. I podreu somiar, cavà, Maneleta?, en fiblons de rave amb què ventres batre — galtes batre, deie algú altre. Ah, Mari Carme — desitjada, misteriosa — qui ets, després de tot, llas, sinó només una joguina sexual per a tos ostatges? Voldria esdevindre’n també un per tal també de cardar-hi. Presoner de tos braços. Du-bi-du-bi-dú. Bah, tant se valet. I ara totes alhora:
“Ah! — el mestre em va pegar! / Eh! — jo no sé pas per què / Ih! — perquè no hi vaig venir / Oh! — perquè no estaa bo / Uh! — la culpa la tens tu!
“Com et dius? / Follanius! / Com et trobes? / A les coves! / Com et tens? / Amb les dents! / Tu i ton pare? / Som parents!”
(…)
Psè, aitant se val, saps què, i així anar fent. No m’hi allargassaré pas pus. Prou feina tinc. Hi ha les veus, aitambé. Haig d’estrafer’n de totes les colors, adu les més contrastades ensems, com ara suara quan us pintaa la conversa entre l’andorrà i el polonès — la molt grotescament greu del pallasset, la carrincloneta, d’espinguet, del gegantí eslau. O barregeu la veu beguda i pastosa d’en Càncer — que, en instants lúcids i eufòrics, es torne metàl·lica, cristal·lina, amb drings de dinerets que espeteguen amunt i avall del doll d’una font prístina — barregeu-la amb la meua doble veu contrària — llas, alhora, sovint dins la mateixa frase i tot, la vellutada i delitosa, amb entretocs sexuals i caníbals, decreixents tonalitats que amaguen dolces amenaces obscures, inflexions senyorívoles, de dona idolatrívola, ideal, paramètrica, paradigmàtica, d’altar, la beutat entronitzada, fineta i forta ensems, qui, si cague merda, és merda perfumada, segurament èdula, adu ambrosíaca…, i ah, els garranyics trencats del monstre, l’atzeb xaparro i neurofibromatòsic, el cuc paquidèrmic i safarós, de debò la merda amb potes tortes, la merda pudent envides ambulant, qui, aitanmateix, sigo com sigo, ho tallos per on tallos, sempre en serà el pinyol de dessota, el pinyol lleig i malfet d’on nasqué, colta, gloriosa, N’Isis dels Ibis, la deua pus única…
Què hi fotrem.
Em fa tanmateix que, un poc massa esbarrívol, no atenc prou a les osques; me’n marcaré de noves. Ça com lla, ja m’haig fet entendre.
Som-hi. Reprenc doncs la narració. Us en recordeu?…
Era, merdeta esvalotat, en Genuí Lanosa, el qual, perquè no el volen ni serveix de guerrer es fa ben apropiadament propagandista — ineludiblement pel·la causa de la llibertat. Us esdevé, pels estadis metamòrfics d’en Tau-tau i en So-so, na Genuïna Quical, bòmbica beutat.
I ara prou.
(…)
Fos com fos, tot és que aquell altre jorn tenia poca son. Quan en Carles Cranc se n’ha anat, novament torrat, què doncs faig? Enllesteixc de llegir el testament del pallasset que havia lleixat penjat —dic que havia lleixat penjat: compreneu ara per què faig servir qui obligatòriament, i no mai que, quan faig referència a una persona viva o morta, i sovint adu a quelcom (gairebé a algú, doncs) amb vida (un arbre, per exemple) — car si per comptes de dir que us hi deia qui, malament rai, que, en execució isnella per mà de forca, ja us havia desempallegat d’un dels protagonistes — idò, cal vigilar, ca?
Xst, havia dit prou. Tornem-hi, doncs. Un milionari m’ha nomenat marmessor, o em fa beure a galet amb un altre feix de nyepes i estrafolles?…
Perplex, m’estic gratant la calbaó tinyosa. Sabeu què altre? Continuaré llegint — guaiteu com aitambé es despulle ell:
“Atès que aquet document només serà obert en cas que sigui mort, us deixelaré un secret clau. Aitants de fills qui hom m’atribueix i, de fet, re. Fill no n’hec cap, ni unet — car poc puc heure’n — gens — prou ho sé que eu mateix en servaa i nodria la brama — per què? — és evident — aquesta trampeta em serveix per a sàpiguer quina de les sòcies continue desperta i trobe recursos a d’altres bandes que no sígon les que em volten, massa còmodes, cavà? — no vull pas que se’m refíon i es pènson que ja s’ha acabat cercar.
“No, no; les vull ben eixerides, oi? Ausades, així mateix, comprovar la mà de sòcies que diguem-ne m’enganen, em justifique — per si em calgués cap justificament — cabalment la bondat d’aquesta dèria meua que em fa canviar sense descans de sòcia.
“I a les qui no m’enganen, què? Podé que (si me’n record de la llista) encar els jaquiré qualque prèmit, per tenaces i tota la pesca — vull dir, ací en una clausuleta del testament — podé hò o podé no — petiteta n’era jo — com em roti, és claret — belleu les millor premiades seran les qui més m’enganaen, jotfot — la meua manera d’anar amb el flux de la natura i, diuen, de déu, qui ajude sobretot a qui s’ajuda…
“Haig perdut una mica el fil, perquè tinc al costat un capdecony qui em dóne conversa…
(...)
“Ara me n’he desempallegat un instant; l’haig tramès a cercar’m una beguda. Se m’atansae i, amb tat-gats i d’altres familiaritats fora de to i de lloc, em tractae de compatriota, de confrare, de ximpletades patriòtiques d’aqueixes — i tot, es veu, per ço car aitambé és baixet i garle (esquerdadament rai) en català, en una casta de català, però, aitambé, que déunhidoneret. Carrincló, el capdecony.
“Em contae que es deie Sucós o quelcom així. Quaix que ni me l’escoltaa, encaterinat pel seu cos, una mena de reducció a l’absurd del model humà: tot allò que hi pot malfuncionar, em fa l’efecte que, en continu daltabaix, damunt-davall, sense cap ni centener, s’ha congriat al seu damunt. De debò sucós, raó que tens, rumiaa eu — sucós d’icor d’abscessos desbridats, de furóncols esbotzats, de pler d’apostematoses fastigositats. Me l’esguardaa i em deia: Osta, tu, quin cuc; no existeix, no pot pas existir; deu ésser una puta larva del teu magí embriac. Ell, en copsar que l’escodrinyaa com un sentinella exasperat pel·la boira, s’ha degut creure que m’interessae amb les seues pegueses terroristes.
“L’he sentit citar el gavatx Cornella, el qual em semble que ha qualificat idènticament com a quasicò-i-cò (-mpatriota i -nfrare) — carrincló rai, ja ho he dit — puix que, per mà del seu nom, se li veie que havie de tindre bona part de català i, per mà de les fotos de l’època, hom havie de col·legir que ere força arrupidet i curt de mida, a part de lleig i negrot com un escarbat — o, ve-t’ho aquí per on, una cornella.
“Feie la citació (que m’apuntaa mentre la deie): Quan tots els reis i manaires ens vénen imposats per fratricidis, parricidis i homeis a l’engròs, i hom assegure que, si són on són, hi són per voluntat expressa de déu, el qual representen a la Terra — aleshores, oi?, ésser un criminal ha d’ésser no pas sols el súmmum de l’estil majestàtic, mes adu allò pus diví que un humà menysvalgut i viltingut pot fotre a la vida.
“—I, doncs —encadenae el torracollons panteista—, per què no creem, els maldats pel·la natura — volie dir, els qui han rebuda per part de déu mala mà (cap atot ni un per a ell; per a manguis, encar rai, alguna basa) —, per què no creem una “Il·limitada d’Artistes” — un “Artists Unlimited” per als malxerrats —, ço és, és clar, una colla ultrasecreta molt recoladament especialitzada, ran d’on assassinaríem sense jaquir traces els protoparadigmes universals del personatge bemparit, sortós i puixant, és a dir, és clar, els grans cirurgians estètics, plàstics, cosmètics, genètics, aitan perfectes i ben peixats, i qui es creuen, grandiosos il·lusos, que el món amb totes les seues carns els pertany.
“—Dins la nostra petxina de ferro (de piorrea eixarreïda, més: per l’odi empedreïda a cent per cent), ens ficarem, celadament i ivarçosa, entre llurs llençols de fil flairós i, amb el nostre fibló exacerbadament metzinós, a tort i a dret, quin carnatge de les carns abominívolament mutants d’amants tovetes i de dogmàtics professors aitan pagats d’ells mateixos que, en desumflar’s, cagaran pistrincs, calers en metàl·lic! Us penseu pas que no els conec?… Oh, estimat doctor, com t’escorrs avuiet, dirà ella, escardalenca, a l’agre de l’orgasme postrem, i ell, mal i disgregant’s, encar atret pel·la descoberta, científic, perfecte, superior, li demanae, amb els tons de les múltiples veus escaguitxant-se-li com bromeres de bombolles d’insecte trepitjat per tots els esbotzecs i les esbotifarrades del seu cos bullent: Nena? Què has trobat? Què has trobat?…
“No sé pas per què m’hi estenc. Us cedeixc que guaitar-li esclatar a la impensada tot de granets estranys part damunt el cresp sencer de la pell, alhora que em deie allò si fa no fa, em tenie una estoneta fascinat.
“Xst, però jaqueix-me plevir-me’n que ha fotut el camp, bo i demanant tanda, fent reva rere la barra, per a continuar el meu testament.
“On era? Aitant se val. Potsefer que ja ho hagi dit: no comencí de cardar de ferm sinó quan ja ere tard — l’any on la mama pujà al cel, justament — i ep, re ací de psicologia de firetes; el primer qui piulo i digo èdip li clav un mastegot —aquell fou doncs l’any on entrí en possessió de totes les riqueses familiars; badaràs, ves que jo hagués fumut gaire el ximple, mumare, qui ere, pobra dona, un pet i una llufa al faldillam infame dels capellans, els ho haurie regalat tot, ans agraïda, ensumallufes de capellanufa ful, xerec i macarró. M’ho jaquí per comptes tot a manguis, jotfot. Per això mateix, perquè fiu aitanta de bondadeta i semblaa aitant oprimit, menjamerda i hòstiacontent a tota hora. Ausades, fins que la mòmia no s’acabà de metamorfosar en moltes de mosques de podrimener qui li dugueren l’animeta salvada çasús fins a la sina flatulent del déu petaner del capellanum eixexecrat, no em torní humà i comcal. Allavòrens sí. Allavòrens, prou podia, eu, totes em ponien de cop i volta; i esdevenia individual, autònom, bell i estimat, trametia els eclesiàstics a fer’s la puta mà i a parir panteres, i…
“Inspirat, tot d’una coneixedor molt exquisit de la teca femellesca, em destap, fimbrós, i institueixc (hurí rere hurí, brasileres sobretot, mes així mateix balineses, núbies, valquíries, circassianes, fel·lahs i caldees, allò milloret del món i colònies) un haremet rotatori personal, on altes i baixes es produeixen, tostemps ben pagades, al ritme volublet del meu tastaolletisme més filaprimat. Vivaçment, faig servir sense manies les xiquetes pus precioses produïdes en tres o quatre generacions, vull dir, me les pos i trec com camises — o no, millor que no pas com a camises que embrutes, sí, les empr quan m’abelleixen, com mocadorets on de primer et moques i llavors llences a la roba bruta d’altri perquè se’n continuo servint ell si li rote.
“Mocadorets, cavà? Aqueixes imatges són molt millors que la del condó. Car xst, qui hi té res contra els condons? Relíquia que l’humanitat haurie d’adorar. Però enraonaa només de xicarrones, no pas d’emblemes de civilització.
“Tant se val. Xiquetes totes plegades amb prou feines núbils, és clar. Gens empastifades pels virus del comú. I, ja ho he dit, que tenia un ruc ben sa i ensinistrat qui abans hi passae?… L’haig hagut d’acomiadar.
“S’havie enamorat d’una fotografia de la pintura d’una molt xarona verge (d’En Murijo o de qualque pampana afí) i per xò feie vaga. Pelant-se-la tot el dia, nit i jorn, i aleshores, és clar, esme per a re. Fora, home!
“Ara me’n cal doncs un de nou. De mestre himeneu, de pre-cardaire, de tastaconys. Per dues raons: primer, atès que no vull fills — i per això em fiu tallar el conducte seminal, viu de jo, murri de manguis, imperfectible escatilós, panurg del tit — per torna, adu la pròstata, vaig fer’m llevar; és clar, eu que em dic: Enlaire, tu; cria fills i se’t menjaran de continu el fetge, com ja avisà En Zeus mateix a En Prometeu… — i, segon, atès que tinc una por feréstega als aids (a la sida) — de fet, per a evitar cap malaltia, tost m’estimaa pus jaquir-ho anar i esmerçar tots mos recursos en qualsevol altra passió o excel·lència — la recerca científica, per exemple, o belleu ausades l’alta art terrorista, com vol aqueix ximplet qui, ai que patirem, veig que és a frec de tornar — doncs, per aquestes dues raons principals, per comptes d’un eunuc, em llog un ruc.
“Li faig de pare, em fa de fill, la millor confiança del món. Justament, doncs, i ara, al capdarrer, me n’haig hagut de deseixir, gairebé desempallegar com d'un ase mort — ere, de fet, aquell fill qui faig passar sovint com a nyec de bolquers i de qui, em semble, he parlat al començament quan contaa que, dalt a l’avió i tot que era, haig davallat de correcuita i l’haig encolomat, amb una estrena que cap enterramorts anc no ha ensumada, a aquella brasilera xamosa qui jugae al gep vora l’aeroport colombià. Hò, ves, pobrissó; ere un bordegasset qui feie la meua mida, és clar (mida condó, hu-hú); les proporcions, però, ni punta d’acomparament: lletjot rai, i de més a més força deficient mental. Això sí, nogensmenys, completament devot a la meua autoritat; qualsevol antull meu, la llei, per a ell.
“Doncs, com deia, verge qui adquireixc, verge qui poc se’n pot sotstreure, qui ha de sotsmetre a passar part davall el meu ruquet.
“—Condició sense la qual, l’avantatjós contracte a can pistraus, filla. El somni meravellós de la teua carrera de meuca cara, fet malbé de bon començament.
“—Només per obligació —fan elles, esgarrifades.
“—Jotfot, només mancarie altre —que els tornc, enjogassat.
“I és que sabeu què? Això em resol molts de problemes. I perill, en acabat, cap ni un. Car qui s’acabarà enamorant d’un ruc? Un ruc estèril (ni que li sortís d’ell mateix, dingú altri no voldrie cular ni coir amb ell, de més a més que el tinc tostemps lligat com un gosset), un ruc estèril, doncs, i esterilitzat amb totes les de la llei, per descomptat. Un parell de metjarres me l’acondueixen les vint-i-quatre hores. Llavors, enllestida l’única rutina (la seua sínia és cardar i prou, cada catúfol un conyet; som-hi, som-hi, roda, roda, eternament, cada catúfol un nou conyet, collons, vida de ruc), doncs, quan ha acabada la feineta, i li cal com aquell qui diu jeure una mica i abeurar’s i atipar’s de fenc, el metges cuiten a analitzar-me’l de cap a peus, i sobretot part de dins, i, escolats tres o quatre dies, hi donen, si s’hi escau, el vist-i-plau i m’assenyalen: Endavant, noi, ataca, que la costa és prou amanida. De mantinent, aboc borda avall la favorita corrent i prenc a bord la nova. La nova, ara que, ençà del traumàtic esbotzec himènic, ja se li han cicatritzades les dolors i penes que tastae barrejades amb el plaer de les primeres burxades, només reconeix que bé que ho faig, i agraïda, gundéu, com mai no n’ha estada ni n’estarà. Perquè quin pou de benifets sense fons, aquet de púguer’s sàpiguer estalviar la malallet que sempre porten les dones contra el filldeputa qui primer les ha encetades — tostemps me’n vantaré, d’aqueixa gran pensada.
“Sigo com sigo, deixa’m plegar de fotre el psicòleg de bot-i-fora, i vejam si resolc aviat el quòdlibet on m’ha enfonsat l’enamorament capdecony del fill d’abans i en trob encontinent un altre, de bon monstret qui em desminyono les vergetes…
“Ara em torne, amb l’ampolla que encar li relliscarà, aquell pobre desgraciat de compatriota confraternitzaire. Hum…
“Lleig i malfet, ho és prou, belleu massa i tot. Se’l veu força lasciu, com un bacó afamegat, però; això és un bon punt. Si no fos que ve aitan pitof encar l’escandallaa una miqueta… Ho haurem de jaquir per a un altre dia, si hi ha sort, un jorn que el tingui prou serè, una nit calmada… Fet.
(…)
Se’m refereix, ai, osta, se’m refereix!
Ja es pot creure, això? Per aventura, doncs, totes aquestes dents de gairell, aquesta llengua pudent de líquens que esclaten de postermeig i llampurneig, aquet melic aitan capgirat i tort i esgarriat que semble que sigo no pas el melic de la panxa sinó el del gep… Tots aquets tacons que, d’ençà de nyec i sense culpa ni nelet, sempre haig hagut de rebre, per bruixot i per dur’ls pega — fet i fet, és clar, per hòrreu i per sútzeu, quan, pobrissonet de manguis, aitambé, què altre podia fer-hi, si em neixien així? — gundéu, si ni mamerri anc no haig esset, puix que quan en tenia l’edat, adu a ma mare li fotie fàstic de donar’m a popar. Ni cap criada ni minyonia ni cosina ni tieta ni padrina m’ha estireganyat enjogassadament el pixot — que ara només em fa pam i mig (dels meus).
Ara, vols dir, doncs, que, després de zero carícies, i, per comptes, d’aitants d’atacs físics seguits, els quals normalment només podien fer’m anar covant hostilitat devers totdéu, i pler de ràbies i malesllets, les quals, a llur torn, reprimides per força, car n’era petitet i poc era capaç de tornar-m’hi, havien de fer’m candidat segur a tindre una ànima encar més merdosa, i doncs, bo i emmirallant-se-m’hi, fer’m un cos encar pitjor, més atrotinat i esgarrifós; psicològicament i somàtica un monstre angoixat, embasardit, apàtic, malencònic, deprimit, obsedit, paranoic, cruel i torturaire; agressiu, autoritari i, sobretot, contínuament, atenalladament i escanyadora, posseït per l’impuls apocalíptic de veure d’una puta vegada el món crebar escarafallosament en la traca darrera on l’univers se’n va a pendre pel cul definitivament — ja vénen, ja vénen, meravella, apunteu’s-hi hi tots: mil planetes se’ns estavellen damunt cataclísmicament i, de la Terra, feta tota a bocinets molt fumosos que s’esvaeixen en contacte amb la fredor del no-re terminal, ni el forat, ni el forat no en roman!
Vols dir — em deman delitosament astorat — vols dir que tot això al capdavall només és, doncs, l’embolcall molt safarós i repel·lent, disfressat, que amague amorosament el prèmit preciós de la floreta al sés amb què só nat i que, amb l’ajut desinteressat d’aitants de filldeputes qui m’han maltractat amb totes les atzagaiades que han pogudes etzibar’m, he anada conreant, conreant d’allò més encertadament, perquè ara, al capdarrer gloriós dels capdarrers, pugo desponcellar’s en un perfecte desponcellador de verges — verges núbils — verges — vols dir?
Prou hi diu: Si hi ha sort, i m’hi ensopec while sober, gens embriac! Ei, que no es preocupo pas gens. Me li faré topadís d’allò pus. M’agrade fotre’m en bucs, senyor Lluïsot!
Hi anaa ara mateix i tot. Dissortadament, tot just en ésser part defora la porta me n’adonc que és nit fosca i que aitampoc no conec a quin recambró viu el pallasset providencial. Me’n tornc doncs cap a dins, això sí, bo i fent-me un nus molt cridaner a l’esment, vull dir, aiguafortint-m’hi la resolució inajornívola que, aitantost com clarejo, ja em veureu passejant amunt i avall dels corredors, monomaniàtic i nogensmenys serè, gundéu, sereníssim, pus palmàriament sobri, comcal i llepaculs que no un dignitari de carrera, bo i esperant-hi el meu més promès, adu plevit, messies — mida embriònica, però encar pus resplendent que no l’altre — qui al capdavall es descolgo — de fet, es desclogo de la seua nit consuetudinària d’estimets, grapejades i burxims amb la qui ja podeu anomenar la pòstuma, ai, la mig desnonada, i en tot cas la prèvia, l’anterior, la deessa escultural d’abans, perquè heus-em per on, vinc dret i d’allò més dret a viure — i, amb aitant d’agoludam a frec d’esclat, belleu a morir-hi i tot — el moment més extraordinari que puc esperançar en aquesta vida — i, no fotem, ausades en cap altra — vinc, cabalment, a fer-li la salva corresponent, a tastar-li ja la verge idolatradíssima d’ara, la nova, l’ulterior, la propera, la qui viu i sue, i menstrue i cague, tu, el miracle total d’una dona, protodona — que encar és millor — qui de debò semble una dona de miracle, ideal, icònica, estatuesca, inabastívola totalment — bo i emboscant-lo, doncs, per a demanar-li, humil com un llimac, audiència i que em llogo, que em llogo, que em llogo sota qualssevol condicions que vulgo, per fotudes que sígon!
Quan m’he escorregut, bo i aesmant com m’esdernegaria, proficient, assidu, expert, en la bella i agraïda tasca, més calmadet, m’haig posat a rumiar, és clar.
De debò em voldrà? Recony, a jo?
Cal veure-ho de vista i de llista. Em rellegeixc els trams de text on parle de proposar’m la feina inconcevívola, de considerar’m pretendent bonament factible al títol divinal; arrib ullbategós al replà del triomf on hom assoleix al capdavall pel cap baix el tresor que l’immortalitzarà, on diu que, si no fos perquè vaig pet, em confiscae l’ànima — l’hi profereixc de grat sencera, i més en tingués — i m’armae el seu mestre-sala tastaconyets exclusiu allí mateix, i…
És clar, els dubtes. És sisvol prou càndid i genuí, ell, el mossen pallasset de les meues úniques esperancetes; o és, tot allò que m’entaferre, una altra maleïda broma escarnidora? El cert és, ben mirat, que tot allò (el testament i el tripijoc adjacent) put a vil renunci, que, tot i que és palès que en té del bo, s’amaneix a donar-me’n del dolent, del pitjoret, de l’anihilador. M’hi presentaré i què? Se me’n fotrà llongament i ampla amb totes les seues dones, ca? Rialles cristal·lines de les imatges adorades — ah, llas, i em trencaré com un glop rebavat de vidre, estavellat de retop pertot arreu pels esclafits nafradors de la riota. Ja desert de cap embranzida que s’ho valgo, pansit a mort, perempegueït, amb re tret d’un xiclet enganxat a la sola, per aventura escopinat per una de les deesses curvilínies, paradisíaques, entronitzades, monuments, el subordinat irreverent, sacríleg, pecaire, guille, se’n torne, escuat i escopinat, cap al seu raconet molt merdoset, a llepar-s’hi d'empertostemps les plagues, alhora que es pleveix aitampoc a no menjar mai més — re cor el xiclet a la sabata — re cor llurs rebuigs on se m’encàston — re cor… — tret doncs de mastegar, sublim delícia superna, molt ara-i-adeset, el descartat tampó, l’escopinat pinyol, el patatxapós gargall...
Plor fluix, no pas de pena que et fible i pertorbe, ans de tristor que dolçament, molt dolçament t’ensopeix.
Una mica sorprès pel·la suavitat que em pren, sabeu què? Caic abaltidet.
I consir, mig somiós: mes… — mes, si só tan brut, qui llavors em voldrà? Les mateixes qui em volen fins ara? — dingú?
I si cap jorn gloriós, per mà de mos cirurgians, só esdevinguda na Genuïna Quical, llavors?… Quina gràcia em farie que un tros de cagalló infecciós com el tit volgués ara vindre’m a manxar l’indret?…
Quins estires-i-arronses existencials, jotflic.
Ah, sort que era tan estalviador — gairebé un mesquí escanya-rals, com aquell Jesús Dallonses dels collons. Dingú li’n coneix el cognom? Potser sí que es deie Jesús Esternuts. Però pertot prou hi diu: “JESUS SAVES.” Valdrie la pena que ho esmenésson en JESUS SNEEZES SAVES? Creurien que estalvie esternuts? I els fidels una repressioneta pus? No ve pas d’una, ei.
Duc a l’esment En Cornelleta — ictèric, negrot, curtet, agafatallós, llefiscós, borni, pollós, xufanc picallós, caminant tot tort — son parrupeig balbot no ens inspire re de bo — si com més manés més criminal, ja em diràs tu el rei del cel. I al nucli, com més esguerrat psíquicament i física, amb més ínfules de rei.
Mon mestre Jaume Elvira tocae el cul a cada alumne. Menys el meu.
Mes sort que no tinc dingú on despendre els dinerons. I ara aquet feix em duu a la clínica dels miracles nus.



r) Doncs sí que anem mudats?

Mon son, com deia, és ple dels sons de mos tres o quatre o cinc societs. Assegut al gronxador, tibat pels tendons de l’airecel de la nit, oscil·lae, dolç, el vaixell, i m’acomboiae i bressolae. On eu, mansoi, clapaa.
Invasors de nyigui-nyogui, els espectres del somni em plantaen pels tendrums flors de ferotgia clafertes d’ocellets. “Pum-pum, pum-pum”, els fèiem, cofois, amb els dits i les mans, per ço d’esverar’ls, i que s’esvoloteguésson i ens afalaguésson amb les colors enlluernadores de llurs ales desplegades.
Es veu que per a mirar de treure’ns un vici aitan dolent com aquell, poixèvol i malveí, de cop i volta els quatre anàem armats amb pistoles especials. Cada camí que engegàem un tret, perdíem vitalitat. El tir reeixie només si se’ns menjae l’energia — vull dir, la nostra essència existencial ere el carburant de què la bala es nodrie, de moment amb aitant com li’n calie per a sortir — ara, com més lluny la volies fer anar, més havies d’estrènyer’t i despendre’t, de buidar’t. Estrany, oi? Doncs així i tot, encar n’hi havie un (el pallasset andorrà) qui, agressiu i neguitós com tots els pollapetits, s’entretenie a disparar contra els pobrissons moixonets.
—Lluïsot, fes-en espetegar un altre, i et descarrec el carregador al cul! —me’n record que li dic, alhora que ho faig — vull dir, alhora que li forad les galtetes del cul estret amb un tot un tacó de perdigonets.
—Vull morir’m —feie, bo i doblegant-se de riure, en Carles Cranc—, vull morir’m —i anave adu a aplaudir’m; tret que de sobte, la veu ecoica del metge l’en dissuadí.
—Bat mà? Qui? No gosaràs pas, l’eixelat! Ballmanetes, ben debades, en tot cas. Re no atreus. Null remei ni guariment que anc assuagessin ton gam són encar d’aqueix món. Què no ho veus, gundéu, encantat? Ja n’ets prou, un mort. I al reialme dels quòndams, cap so pot escampar’s; a tard bon Sol, mai fóra hora que cap plany ni oidà ni crit d’ali en desengalavernés els nervis molt garratibats del silenci concret, codolenc.
Dalt al trebol (al sostre del meu crani, part dedins?), el ventilador penjat semblae un muricec gegantí.
Ens n’informae, triganer, amb parsimònia, en Lluïsot Condó: “Això és el Tibet. Hi haig viatjat sovint. Les dones no hi valen molla, peronet.”
I ere cert. Guaitaa al voltant — de cadascuna de les finestres innombrables, amunt i avall d’aquell bosc de gratacels, un telescopi mig amagat part darrere les cortines treie múrriament el nas i recacejae esmeperdudament cap a tots els cantons, mes dingú no semblae ensopegar mai cap visió prou engrescadora, car tothom continuae de remenar caòticament les boires del crepuscle.
I, doncs, allò ere un fet: allí no hi reie ara cap ocellet aumon; tots plegats es devien haver transformats en rèptils, xufancs i muricecs.
—Cerca-ho gaire, i segurament ho trobaràs en N’Heròdot —destil·lae al capdavall el pallasset.
—Primer historiare, primer monçoneguer —mes aquet pensament em guanyae un clatellot sobtat.
El polonès em gisclae, rebotegós, que: “Invectives, no!”
La meua cara de muricec denudae les dents.
Enllaçae en Jerzy Ràkowitz, ara sense immutar’s gens: “Sí fa, pobre de tu; et veig calavera perasclada i recremada. Heu sofert un accident d’aviació, tu i ton pare, el batzac et desmanegae a tesa, el foc ulterior t’ha cuit del tot, i ara els dissectors qui et sotgen la boca per aital d’identificar’t no et poden aparionar de cap manera amb les teues cèdules dentals. Perquè el teu dentista defraudae, fecund, el fisc, bo i declarant’ls que et feie vint-i-tants empastats en tost dels tres o quatre de veritat, et sebolliran anònim i sens cap mena de compliment.”
—I el meu esquelet? —li contrarestaa, mostrant-me monstre molt reveladorament.
Amb una capcironada, em llençae lluny. “Et recoman la criobiologia, de què som adret expert. Fes-te’m glaçar en les presents circumstàncies, demà mateix. La meua adreça, prop de Watxapriggoe. En esdevinença d’un esdevenidor sense nyaps, espifiades ni ensopecs, et filustraré, taumatúrgic, gloriosament renéixer. Ja ho veus.”
En Carles Càncer, enfilat al capdamunt d’un penyal clapat de líquen sagnós, exhibie, part d’entrecuix envant, una xirivia trempada d’allò pus i, ensems, en un posat de tretze déus, ens alliçonae: “Fills meus, part dessús aquets bancals inhospitalaris, on els pocs gaions que hi ha lliures d’esbarzers metzinosos bullen amb eixams exquisits de moscallons, dels quals fet i fet ens en fotem, com dic, vers panxots de solemnitat, un jorn, fa milions d’anys, quan encar hi gambaen dinosaures i balenes, la serp pitó es cruspie de viu en viu el vampir màgic, i allavòrens la natura, és clar, donae naixença al primer drac. Estic si caic no caic de la bastida, qüídams, companys, i, jatsia que l’edifici de la nostra genealogia no s'aixeco pas d’un pam del terra commogut, tem, tinc por, sotragat, commòs, de trencar’m ensems barres, coll i espinada en aquet terrabastall magnífic que, irreversívol, se m’atanse. Les implicacions ètiques dels manucleigs genètics m’han preocupades sempre un niu. Ai!”
—No val a caure, en Cranc! —que li gisclaa, sol·lícit—. Fes-te el determini indefugible de mantindre’t inestroncablement dret, i rajaràs d’empertostemps.
Car poc volia pas que cap maltempsada bare me’l tombés de cop-descuit; ve-t’ho aquí per què, higiènic, vull dir, prophylactic (profilàctic), l’encaterinaa, sense cap esforç, en un ritme irrepetívolament perfecte, i fluent d’allò més, pobre de mi, amb americollonades cantables: “Thou gunsel, some rotgut’s got thy goat; forget those brodies too grievous to be borne; thy jerky skivvies wherein thine dyed-eggs are laid; bleed utterly over the cairns below; get down thy high berm, thy noggin’s bubbling skyward; never were the right skryer for the hylic hornbooks; selfextubate instead for the benefit of the most; come hobble our grylluses by the safe stanchions; shoal with the rest of the sachems; our hashmarks are contrails enough; left as eschars on the brindled irises; of the solecists watch us in spades as though; no other cynosure ever had such heft; such plain stone-tones to magnetize; the swiples of their blind brindlings; worse than screwed, augered, yet we strut.”
Cridaa oimés, estranyament content: “Oidà, Lluïsot, tradueix-m’ho, tu qui saps aitant d’anglès!”
Jaqueix-ho anar, datpelcul; quin xarel·lo dolent t’emmerdae; quan, suïcidaire, fas continent de llençar’t daltabaix, ni encobeir’t no puc; es dessagnen damunt les vedrunes d’enjús; els teus calçotets irrisoris, on hi ha posts tos ous despenyuts; tarteram avall rellisca’ns, ton meló ja ha esdevingut sideròdrom com bombolla; anc no benescatires, naquis endeví, els signes dels bosqueigs primigenis; desempallega’t per cabal per a ops dels de més; vine vora les fermes estaques de la cleda a ferrar’ns els grius; i arramadeix-te’ns, som el romanent dels almugatens; galons portem prou enlluernadors, en reverbere fort llur faraó, el ròssec fumós de la qual; encete boïges a les ninetes d’iris diferentment virolats; dels malxerrats qui decididament ens esguarden com ara si; mai no haguessin vista enlloc atracció d’aitant de pes; d’aitantes tones i tonalitats que, pètria, molt densa, imantés; les virolles a les llinyetes de les batolles de llurs orbs llambrecs policroms; doncs, pitjor encar que cargolats: cargoladament perforats pertot, camí envant, aitanmateix, ei, com presumim!
Presumíem pels cims, dues parelles sobreescarseres, recordeu’s-en, dos grans gànguils de bracet amb dos petits nanells; amb ales encarcarades, les meues de metall cru, les llurs versemblantment de tela dobla de disfressa i prou, peonàem pels clars carrers de les muntanyes.
Car havíem jaquides enrere les angoixes i les controvèrsies dels congosts d’ontocom i ens érem transpassats enjondre, on endreçúries tenebroses s’han tornades prístines avingudes ribetejades amb pins flairosets. De llocada tàbida i tronada, esdeveníem gairebé esbartet lleuger.
Això no contrastant, quelcom, feixuc com ara qualque greu recança, m’impedie d’envolar’m.
S’han arraïmats, com jugaires de pilota qui planegen l’estratègia del proper envit, a contar’s ells amb ells no sé pas ara quina mena d’anècdota aberrant, i doncs, eixoblidat a l’altre cantó, ran de penya-segat, en tost d’alentir el pas o adu d’arrupir'm com ells, de primer de puntetes part la vora, i ben aviat corrent i tot, si fins ara era de ferro i la pedra magnètica de la muntanya (cada roc petit i gros sengles caramides del mateix gruix) amb besades folles em xuclae cap al seu si, tot d’una sóc capaç d’endollar’m al seu propi doll elèctric i, sobreixent d’energia, puc botre bots que duren un cert nombre de segons i tot.
Esguard cap enrere, i me’n record que aleshores em dic: Jo haig tinguda més sort.
Car veig davant meu un sac que sure en joli. Amb una esgarrapada, m’hi arrap i li man: “Oidà, enfila-te’m!”
I (oh!) s’enfile — s’enfile fins als cims més soms i elevats. És quaix com si volaa, gairebé com si volés, sense ajut, com si se m’enduie pels aires una catifa màgica, les ales flonges del Rokh d’en Sinbad, millor: com si m’endugués a casa l’albatros benastruc, o en bernat-pudent de ma jovenalla — no, força pus còmode que no tot això encar; car perill de caure-hi cap: el sac m’ensaque, ferm.
Finalment, també, doncs, el gep li duie sort al tit — me’n duie.
I hom compendrà que aquet sac de la felicitat és com ara una bossa d’aquelles que hom empre per aital d’amagar la cara de les lletges quan hom se les carde (a facebag: un tapacares). Ep, i a l’inversa, prou hi confíic — baldament cap dona de veritat volgués mai posar-me’n una!
Hò, i més: pot encolomar’m tot un tapacòs i tot, i pot dibuixar-s’hi part damunt el més bemparit dels atletes; només cal que m’hi jaqueixo dos traus — un per a la meua piula retrunyent, és clar; l’altre per a mon ull bo (el de porcellana que es foto, és clar). I, així, contentot que m’hi estaa una estoneta, vós.
Llavors: “Animeu’s-em, goséssiu-hi, poseu’s-em d’orgue, ca?”, haig cridat un instant devers el munt per ops d’atiar’ls a imitar’m. Sense que em fessin gaire cas, la veritat.
—Fort pus lleig s’estrompe un gran gegant que no un petit nan —repeteix el metge, en la seua veu timpà-ficenca de fibló, ai, de flabliol.
—Doncs si en Bernat no ho vol, ai, vull dir, en Jerzy, tu què me’n dius, eh, Càncer? —enllamineixc, un pèl sicofàntic, cap al cranc-menjat, el qual se’m treu, aitant clàssicament si més no com l’altre.
—Maleït Alberic sense suc ni bruc, pots desar’t part de sés tots els teus anells (vulvars) molt mentiders. No picaré pas a cap de tos esquers, ni que te’m disfressessis del nan molt maligne qui dins el tombarell que guiae enxampà mon ídol el cavaller Llançalot, i aleshores, indefens i enamorat, empresonat entre els burxots, li féu patir tot d’atacs de vil apedregament.
—Embolica que fa fort, ermità —que li contest—. Lluïsot, confrare, tu no em diràs pas que no.
—Sense pròstata, sense pròstata! —em respon el pallasset, de sobte aitant escardalenc com el doctor Ràkowitz.
I en el meu cervell comprenc perfectament l’implicació del seu exabrupte; cabalment, que de collons, doncs, el soci aitan mudat, ben pocs o gens; que volpell, l’homenet, rai; que, part dedins, tot hi és palla pudent, i que, tifejar, els rics, d’això sí que en sabem.
Més tard, però, xst. Ja s’ha fet fosquet i tots plegats, és clar, hem tornats a la vila. Jo us vinc a cercar, de recules, com aquell qui diu, fills meus, perquè cal alfarrassar que arribaa força més enjorn que no valtres tresets plegats. Val a dir que la vila s’ho val — lluminàries pertot arreu: una vila alpina, de vacances — Andorra, ausades, em ve a l’esment. Quan pàs davant per davant d’una llibreria, amb tot d’aparadors plasentment ornats i il·luminats, amb tres o quatre bancs plens de llibrets de millor mercat part damunt la vorera, us cedeixc que m’hi embadoc com un badoc si fa no fot lletraferit (pedant, n’haig dit abans), i, és clar, badant-badant, ausades, no sé pas com, perdc el sac: perdc el sac!
Me n’adonc justament quan sóc a la porta de casa nostra. Al cancell, el polonès bese (prou apassionadament, em semble a manguis) una dona jove — pits, cul, llavis, d’allò milloret. Llavors, li fa adéu-siau amb la mà. La dona em passe part davant i n’absorbeixc, a oronells disparadets, la flaire deliciosa.
—La meua filla —em diu en Ràkowitz.
Anaa a dir-li: “Ah, sí fa?”, quan, part dedins la casa, surt una altra beutat, i aitambé me la bese fortet.
—L’altra —em diu.
Ja no sé pas si creure-me’l quan encar una altra xiqueta, aquesta més joveneta encar que les dues primeres, surt i me’l petonege enjogassadament.
—La meua dona —em presente—. Entres?
Dins, sobtem en Carles Cranc, qui es refregue cuitacorrents una lleterada que encar li gotege de la punta del seu rave; em bombege un somriure de desneletament: “Ves, Tau-Tau, prou que ho saps, com só. Drut, cuguç; cuguçfaent i exhibicionisteta, com l’ínclit cavaller del tombarell.”
El pallasset, arrupidet a un clot de la poltrona del racó, intervé llavors, ben ronc: “Allò que hem d’evitar sobretot és l’emergència d’un règim, on les autoautoritzades autoritats establèixon un programa perfecte que a fi de comptes els permeto d’envair, com bufaforats, o com llangardaixos, talla-robes i sargantilles d’ascla, els drets i la vida privada dels ciutadans. A part que caurem com mosques, o millor: com aranyetes injectades amb el verí i els ouets de la vespa lluent qui ens paralitze: sos ous llavors desclouen al nostre interioret, i les larves ens devoren de viu en viu entrò que, a l’hora del darrer mos, se’ns cruspeixen els òrgans vitals. Idèntic procés els qui volen millorar’ns perquè som petitons o, molt pitjor, malfotuts. Ens entraran al cos per tal d’esmenar’ns els genomes i fer’ns llur ideal de merda: el mateix genotip dels judeocristians, els lívids i ustoris, els feixistes, els capitalistes.”
Desesperat, el veia arrupir’s encar pus al seu clotet.
—Guanina, citosina, adenina i timina: G, C, A, T, els quatre genets de l’apocalipsi qui contenen, sencera, la nostra informació hereditària. Cadascuns dels cent-mil gèns qui se’ns esbarrien al llarg dels vint-i-tres cromosomes n’apamen desenes i adu centenes de milers, de lletres d’aqueixes, encadenades a lloure. El genoma humà complet és aquet text estireganyat de tres-mil milions de lletres: TAT, GAT; GAG: CACA, TACA, TAC; CAGA, GAT, CAGAT; CAG…, i així anar fent, jotfot, orqueries, oradures d’aqueixes tota la puta enciclopèdia; en acabat, només els caldrà allavòrens potinejar’m una lletra o un grupet de tres lletres, zap, hu-hú, i ja m’hauran fet alt i asalt — asalt segons llur ideal pervers i repugnant d’asaltiment, és clar — me’n graponejaran un altre, i em fotran fèrtil; (hu-hú) monejaran amb un tercer, i seré immortal; un altre, i tindran un nou esclau; un altre, i… No; ja estic prou bé així, collons, gundéu, no vull pas re altre, si fins ara prou em ponien prou totes.
Els responc, despitat: “No pas man, doncs!”
I, isnell d’allò més, sense emprar l’ínterim d’una exhalació, me n’haig tornat a la llibreria. Haig recacejat pertot arreu, part dessota els bancs, per terra, entre els fulls de cada llibret, embornal de claveguera endins bo i burxant amb la mà entre les dents infeccioses de les rates. Com fos, vull tornar a trobar el meu sac: el meu sac!
Re; fracàs immens. M’arrossec cap a casa novament, ara desfet i malmirrós. Els ho anaa a explicar fil per randa, ausades embolicant-hi un pic la troca pel cantó malauradet, de més a més, perquè em compadissin pus encar, quan, ans d’arribar a la porta, em surts tu pel·la cantonada, tota cofoia, bo i caminant-me amb el sac per barret!
—Oidà, Dorotea! —salt eu.
D’on haig tret aquet nom? I qui és la dama qui conec aitant de cor? Estic segur que és la dona (la legítima) d’en Jerzy, la qui li fa de mestressa calenta i impenitent en aquella misteriosa casa de barrets. Mes me la presentae algú? Se’m presentae sola? Ah, sou nou? Em dic Dorotea, mes mon marit i els fàmuls em diuen na Tarquims — brètols miserables, són sota l’errònia impressió que produeixc — i doncs els en forneixc a manès part de pell enfora, com si sóc cap estàtua més o menys miraculosa qui ressua ja no dic sang ni plors, ans vernís — un vernís cabalment llimutjós — perfecte per a revestir el plàstic protoplasma qui primparadament reparen o han fet créixer nou de trinca — i tot perquè un jorn, càlid rai, m’havia ajuntada amb uns negrets del barri pobre d’on pouem òrgans, i plegats menjàem típicament síndries, i les llavors, llur vernís, me n’havien envernissada tota en un clotet on juàvem nuets, i tothom em llepaa, que és l’activitat sexual que més m’abelleix d’ençà que tinc ús de raó o abans.
—I on has trobat el meu barr…, vull dir, saquet?
—Per terra.
—Per terra, i ho dius aitan tranquil·lament? Què has fumut amb allò que hi havie dintre?
—Eren un munt de papallonetes estranyes. Qualque mena d’arna fosca. Sí ves, pobrissones, les haig jaquides anar.
—Arnes? Papallonetes? Em vols pujar a cavall? Fuig, porta!
Me’n record que obr el sac, i, bo i esgarriats part de pels cornalons del cul, encar hi veig tremolar alguns escarbatets màgics. Tanc encontinent, i dic al sac, amb esperances quaix incineradores a la veu: “Enfila’t?”…
I, goig goget, s’enfile i sure de bell nou! Ah, llas, amb no pas gaire forceta, és clar. I aitanmateix!
—Ho veieu? —els dic—. Si doncs na Dorotea, vull dir, na Tarquims Llimutja no m’hagués aviades les bestioles, ara us ensenyaria com podríem volar fàcilment tots plegats. Confiéssim ara que els pocs escarbats qui hi tinc s’unèixon ells amb ells, s’acòb!lon esmeperdudetament, i es reproduèixon, és clar, i fàçon petits i tòrnon a omplir el sac volador.
Aleshores tu em dius: “Guaita’m, Socors.”
I veig que tens tots els braços i les cames, i adu les galtes i el bescoll i la pitrera, tots plens de picades dels escarbatots màgics.
Això em deman, perestès, com si era fet de goma, amb l’ull bo boterut, obsedit: “Què s’esdevindrà?…”
Anaa a dir: “Riem’ns-en tots”, per ops d’alleugerir l’ambient, massa prenys de possibilitats, quan, tot de sobte, es veu que haig acabat d’occir’l, l’araig o l’aranya del son.
M’eixoriveixc, doncs, i em descloc, com falena desorientada, del capoll de l’urna arcaica, vull dir, del talismà místic: de la coixinera (penyora que duia penjada a l’elm durant el torneig — quin torneig? — per amor a la dona d’en Càncer, n’Amb Pa). Tant se val, m’espols les formigues qui em rondaen pel cap, esguard com un banau al voltant. Gundéu, ja som passats migdia! M’aixec d’una revolada. Em vesteixc a la babalà…
Fora, ah, llas, tothom se n’ere partit. No hi guipaa ja no dic pas ni una ànima condemnada; ni un cos sull, que és pitjor.
On parae el pallasset redemptor? Qui sap a quina remota perpetuïtat, vull dir, a quina perpètua remotesa!
Vejam, no val a ajornar pus l’hora de la veritat. Bajà de jo, taujà de manguis, bec-groc, beneit del cabassot, vull dir, com la cagaes, tit.
Què s’esdevenie, part de per allí, fet i fotut? Ixc de l’ou, prematur patològic, vull dir, encomanadís, i tothom, esfereït, em desertae?… I, doncs, só solet dins un vaixell entrevingut?… Entrevingut per presències maleïdes — inclosa la meua, jotflic, i tant.
De debò ben cert?
Som-hi, aitant hi fot, mou-t’hi.
Doncs, cerc amunt i avall neguitosament — s’han escolats vuit minuts i, carall, no; lloat sia déu, llencéssim borda avall el llast i la brossa dels nostres èpics, eixelebrats corsecaments, car… Una tripulació esquelet (no d’esquelets, oidà) roman fent-hi feinetes esporàdiques de manteniment.
—Què fots encar ací? —s’escarafallae un marineret trempat qui sorprenc en un mal acte. Amb una puntada al cul, em fan fotre el camp del born.
Per terra, encar faig més lleig. Sense guia turístic qui em dirigeixo la cadència, ni cap altra excusa borda, estic tot desconcertat i a punt tostemps de caure de trompis amb quiscuna pedreta del camí, vull dir, sense cap mena de conegut ni d’acompanyament, quin paperet! — fotré goig — si no par prou compte, no els costarà re d’apedregar’m — pitjoret: de cremar’m — aquets salvatges que no acàbon pas prenent-me per bruixa. De gent aitan pallussa es pot esperar tot, i com més dolent millor. Les dues o tres vegades que gosaa demanar’ls, si els plau, amables prohoms, prodones (tot i que cada cop són haguts quatre mocosos o mocoses qui no passaen dels sis o set anys), que em proferísson traces i direccions cap al llogarret de Watxapriggoe, se’m treien de part damunt malfiats, renegaires i ensenyat les dents.
Es veu que part de per aquí dingú no n’ha sentit a parlar.
Providencialment, en una paradeta on un vellet curt-de-vista venie canyes esquerdades, ormeigs rovellats i llaunes de tartranys mig morts, hi haig vist un mapa antic, molt rebregat. Li compraa delerós, a preu d’or. I ah, carallot, és que tota l’estona (tenie raó en Lluïsot) malpronunciaa el nom de l’indret. Tot plegat, el tenia allí mateix, a quinze o setze milles.
Part damunt un fustot tort, plantat a mitja carena, veig que hom hi esbombe, amb lletres mig escorregudes i un fotimer de faltes ortogràfiques, l’existència propera d’un hostal; puig, a poc a poc, garrell i ranc, al rònec casalot; llavors, amb feinades rai, car es veu que totdéu em pren per un ninot o mometa de professó (em va per dins) de quaresma, i el poc cas que els puc fer fer’m el granegen en penjaments sense solta ni volta que, aitanmateix, els diverteixen un qui-sap-lo — al capdavall, doncs, mal fos mostrant cartera i tésseres de crèdit a betzef, assoleixc de llogar-hi una tartana al preu que m’haurie costat un cotxe nou, i, ajudat pel mapa, viarany pedregós amunt, oidà, tafoi, me’n vaig, xino-xanet, a Watxapriggoe.
Per sort, no; dingú no hi aixecae la manota perquè el portés ni un mal tram cap estoneta. Gràcies a déu, ni un trist pagerol no treie el nas a emprenyar’m ni cap bandoler no em violae…
Ara, com dic, mal de panxa, aitambé, rai.
Al capdarrer, fet cap a aquell poblet pescador perdut entre estretalls rocallosos de la costa atlàntica, tornc haveria i carruatge a l’altre hostal, i, amb el rebut pagat, enseny humilment el paper, vull dir, la tarja amb l’adreça de la clínica d’en Jerzy i en Pasqual a aquella vella llangorosa del cancell perquè m’atraço si ho vol.
Xiquets, què havia d’anar a fotre! Bestiarra de donota, véu l’escrit i engegà un bot gairebé hegemònic; isqué de cop i volta carrer avall en un vòrtex de fortors que cuidaen extingir’m. I, sobre, no sé pas què collons s’empatollae pel·la gola.
Amb cares de por de pel·lícula d’En Dràcula, bensenes impressionats pel prestigi de l’indret, un parell de pirates inveterats qui, asseguts al pedrís, repapiejaen ells amb ells bo i entrellaçant alhora, amb vímets tots blanc, esferes barroques i hauria jurat que del tot inútils, me l’assenyalen: “Allà baix, allà baix”, i, amb el mateix gest, gens sol·lícits, fan continent d’espentejar’m: ei, au, fora, osta, enlluny, mai més...
Modest i reverent, m’esconillaa de recules i viu com un argent (és claret, no em fotreu pas), no fos cas encar que la vella arribés de cop i sobte amb els reforços del sometent i el romanent de les reserves espirituals d’aquell cul merdós de món.



s) El pliu mutu acomplert en escreix part de per ambdòs cantons

Bon pic a “Ca l’adobagèns”, ço és, part dedins “Ço d’en Baratinsky cum Ràkowitz”, la clínica privada d’en Jerzy i en Pasqual, observ de bell inici que tot, inclòs el servei, hi són dones (en diferents graus de maduresa i adu d’afaiçonament), i, doncs, ja sóc a prometre’m unes vacances daurades, quan, ausades, aquella mateixa primera nit que hi sóc pregonament adormit per amor a qualque somnífer que hom m’injectae a l’hora de colgar’s, de cop-descuit (zas, bora nit!), d’una escalpelada en sec, l’infermera superiora del torn nocturn m’ha sanat completament dementre que clapaa!
—Maleït pseudopodi cacofònic; fora! —la sent gisclar.
I allò em desvetlle, ja us ho diré. Aixec el coll com un estruç i m’aguait l’entreforc: m’ha tolts, nets, ambdòs ouets, aitant el bo com el dolent — i per torna, és clar, la xil·la innocenteta i tot. Només m’hi jaqueix un trau vagament malasetmanós.
—Què és això? —m’esfereeixc, as who wouldn’t—. Fanàtica escarransida, per què em mortreixes ans m’occeixes tan barement?
I se me’n va la veu: “Psicòpata molt pervers, et creus per aventura que sóc la teua nina, pobrissoneta, la qual pots mutilar sexualment quan t’escaigo, et passo pels collons, a alt, a tots ops, a talent?…
“Mon trabuc potencialment il·lustre, sovint patològicament ensopit, encar és hora que hagués fotut mal a dingú”…
La seua boca molt pudent, tota de niells podrits, se me li obre a frec de mon nas ploramicós, i contumeliosa vomite: “Fuig, cap fal·lus epilèptic en aquesta santa casa. Ei, prou; fora temptacions, saps?”
Allavòrens me n’explique una de molt crespa i empatollada, la qual conclou amb el determini molt ferm que, doncs, allí de cap manera dingú no hi ha qui vulgo tindre fills — prou monstres al món.
Nogensmenys, naturalment, aitantost com el veig l’endemà matinet, em planyc al metge qui coneixia al vaixell, no pas al català, qui prou feina deu tindre a tractar en Càncer.
—Però Jerzy!
S’ho esguarde amb un interès vastament professional: “Ahà, quin tall més net”, aplaudeix.
—És tot el que et ve a l’esment? T’has creguda la historieta, doncs, cavà? Pel que hom me’n diu, a tu aitambé t’han degut capar, no fot? —que man li deman, ingènuament.
On s’escallafallaen les infermeretes un no ho vulgos sàpiguer pas, enfellonidetes rai: “Els senyors metges? Quins homes més únics!… Seriosament fora-seriats!… Jotfot, intoquívols, excepcions! Prou se les saben totes, ells dos. Mai no són haguts gens eixelebrats, ells, els caps gens capsigranys. Uns caps clars qui anc no l’esguerren ni anc adu són capaços de púguer eixoblidar’s de cap de les normes d’allò que cal fer i evitar — i, ça com lla, per a tot mal troben, impromptu, el remei escaient i just, ells, de pus a pus! Xst, i aquet més que no l’altre, ara qui no ens sent cap envejós.”
—Tira, home! —es vente enllunyet la moscallada infermeroide.
I es vincle una micoia per aital d’adreçar-se’m, franc, afable, de faula, ausades quaix enamorós, el gegant ogrós.
—Doncs hò. Aquet canvi d’hormones provarà d’ésser’t al capdavall miraculós pel cap baix. Gundéu, muts i a la gàb!ia, prou pots! Mot profètic, minyó, escolta-te’m la vera-vera veritat: ben aviat seràs tota una altra.
—Glop, Fermí, vull dir, Jerzy. Quin neguiteig. Dius: tota una?…
Em conteste, gloriosament pampalluguejós: “Yeah, yeah.” (Hò i tant, hò i tant.)
Enllà de l’engraellat gruixut de les reixes de les finestres s’esvalotaen, densos, els muricecots afamegats. Hauries dit que els tenies presoners en gàbies balderotes rai. Ara, què devien consirar ells de naltres, els malaltets (les malaltetes, vull dir), si doncs no aitambé, i amb més raó, que érem (ens tenien) dins gàbies comcals i esperaen només que ens engreixéssim prouet? Volia demanar-li al metge que em digués, per poc que ho sapigués, per què aquell concentrament d’hematòfags (xucladors de sang), però justament aleshores aquella pelleringa de dona amb cara de morta com un general s’atansà al meu llit per a lliurar a en Jerzy el full amb les corbes de la meues evolucions si fa no fot vitals encabides en tot de caselletes, una de les quals (supòs cabalment que la que assenyalae l’instant cabdal de l’ínclita capada) venie tota acolorida en vermell molt viu.
—Ah, mercès, senyoreta Mericandream —féu el doctor, i la infermera superior girà cua sense haver’m sisvol guaitat una vegada, i fugí.
—Com has dit que es diu? —demaní a en Jerzy.
—Cistinosis.
—No, la meua malaltia, no; l’infermera bestial obsoleta i prehistòrica qui m’ha tallats els collons.
—Mericandream. Senyoreta Mericandream Izguns.
—Curiós —responguí, pensiu; i llavòrens reprenguí—: I la meua malaltia?
—Pas te’m preocupos gens, Socors. Composicions harmòniques, açò cobegem, gundéu, estrategs del món natural en el front de guerra de la vida — sí, ben mastegat: això som, els estrategs del pinyol dels pinyols. Com per als religiosos l’univers present no és pas altra cosa que una cardada d’En déu (d’un o altre si més no); i és palès que cadascuna de les existències (homes i dones) són la cardada més o menys sostinguda del món si fa no fot personificat — t’hi fique, t’hi bellugue amunt i avall una estoneta, et duu a un cim d’activitat més o menys engrescador, i au, pleguem, t’hi treu; tu seràs la meua cardada — de fet, camí rere camí, aitants com càlgon, el meu coit interromput — et ficaré aquí, t’hi barrejaré i sacsaré de valentet, i, aitantost com paros de funcionar, t’hi trauré, per ops solament de ficar’t allà, dins un altre cony de la matèria animada, del banc genètic ara com ara encar d’infinites possibilitats.
Estoic, doncs, me l’escoltaa, sitot que, ambtant, no podia evitar que l’esguard se m’esconillés finestra avall cap a les cabanades del jardí, on hom entrae i sortie, i sovint amb paquets emmortallats força pareguts a mòmies.
D’una cabana n’eixie un fum espès com ara si hom hi coie quelcom; de tot el contorn quadrat d’una altra que feie pensar en un frigorífic se n’aixecae un vaporet quaix invisívol que rebregae l’airet del voltant; una tercera, més apartada, duie el teulat obert i vessae escombraries (sangoses, hauries dit, així d’ençà d’aitanta de llunyària; fos com fos, en aqueixa és on s’agullaen els de més dels atapeïts esbarts de muricecs batallers); les cabanes romanents, més petites i totes arraïmades, ere vijares que fossin podé gàbies arcaiques de parc de bèsties, podé dormitoris gens higiènics per a allaus de serfs.
Em costae déu i ajuda entendre el caló especialitzat d’en Jerzy; vet aquí per què, ara, si no vull fer dir-li cap rucada gaire massa grossa, m’hauré doncs de guaitar un llibre o revista que en parlo i assajar si fa no fa de reconfegir’n les idees fonamentals; ep, sense fer’m pesat, és clar, atès que qualsevol qui vulgués sàpiguer’n pus només caldrie que es cerqués elleix la teca en les publicacions que tracten d’enginyeries moleculars on es veu que agafes un anticòs i el recombines amb el d’un cocodril perquè et pugo caçar millor els microbis poques-vergonya i… Ep, tant hi fot.
Posem que em continuae dient: “Per exemple, si la síndrome de Down que fa els nens idiotes sabem que té l’origen al cromosoma vint-i-u, el qual llavors conste de tres còpies per comptes de les dues normals, i, més acuradament encara, aquella altra síndrome de retardament (follia incipient i lleugera) ix d’un nyap tòpic en l’únic cromosoma sexual X dels mascles (l’altre és el Y, dementre que les femelles, més calentes, els tenen els dos X), un nyap que desactive les propietats dels gèns veïns del mateix cromosoma; doncs, bo i plevint’ns-en que van totalment de bracet, el teu afligiment cistinòsic i els diguem-ne desequilibris psíquics (o més clars: les deficiències mentals) d’origen genètic (ausades, crec que, tret les originades per algun batzac al meló, genètiques ho han d’ésser prou totes), doncs, irremissívolament, aitambé t’hem de púguer’n trobar el gen o grup de gèns culpables (encar exonerables, però: aquest és el gran entrellat secret!), de la teua marfuga, vull dir. Llavors, sí, home, això rai, per mà de pilots d’empelts adients; oidà, som-hi, provant-provant a tort i a dret; bo i intervenint adequadament en els intercanvis electroquímics i neurònics; afegit aquet ió bonnoi ací, treient-ne aqueix lleig d’aquí; alterats, en acabat, per vies qui sap si magnètiques, els itineraris encantats (fets tots d’incerteses, paradoxes i atzarets) de les subpartícules, que (o hauria de dir qui?) empaqueten la llum en quanta (quàntum rere quàntum), veuràs tu, tot plegat (hò, i espera’t), si doncs amb aqueixes, i, com dic, d’altres tecnicolorocollonades, no els contraataquem amb totes les de la llei. Prou-prou — ui, i mal, que els hem de fumbre! No tingos pas por, valent, només cal ficar-s’hi de ferm i alhora cercar-te’ls tossudament part de pertot el genoma — els gèns, els gèns inics i nàquissos! I aleshores, és clar, visques i albíxeres, rai; car aqueixos cabrits essencials qui no sols et foten contínuament la llesca, ans t’han impedit de créixer, et profereixen un cas extrem de diabetis crònica, et fan malbé els ronyons, et desballesten la tiroide i t’han atrofiada per sempre pus la pròstata…, guaita-te-me’ls ara, arecs i marfosos, elegíacs, com passen i repassen pels adreçadors molt bel·luïns ans inclements dels malparits! En pic trobats els més bares i malignes, mitjançant el reversament, vull dir, el capicular’ls i fer’ls anar de recules i corcoll, per ço que et tórnon al punt de naixença normal (i adu, llavors, qui ens prohibeix d’accelerar’ls, part de pel·la bona via envant, entrò que atenyin qualsevol perfecció que la fantasia decreto?… Vós, al contrari, jotfot!), esbalaeix-te’ns davant els focs follets i les pirotècnies de llur extermini col·lectiu (la matèria orgànica subatòmica celebre aitambé, dins l’univers limitat pel·la teua pell de flames, la nit del tòrrid equinocci d’estiu); gundéu, xiquets, quina lluita pus titànica, a escala ben microscòpica aitanmateix! Ep, i de més a més, prou podràs: tot de franc, Socors, car ets un perfecte cos d’experiment, i la ciència mateixa t’ho pague, i això sense que calgo esmentar ara ton amiguet en Lluïsot Condó, qui ens ha tramès per compte i a nom teu un xec de caritat d’aquells, noi, d’agafa-t’hi.”
Amb aquestes, tot cofoiet i refregant-se les mans, malparit, s’esmunyie porta enllà bo i trepitjant confiadament les lluents rajoles com ara si sentie visques frenètics dels talossos qui l’havien oït perorar i ara, umflat com un altre general, el veien alardejar enlluernador asfalt amuntet.
Man, però, bé, ara què anaa a fotre — presoneret, gens animat, tot sull?…
Ben arreglat, pobret de manguis. Dubtes i temences, en vulguéssiu; recances i desassosseguets, rai.
Llavors, ves, què havia de fer? Aixecaa el coll i esguardaa pel·la finestra interior, sala endins, algunes de les altres dones, ja ho haig dit, en diferents estadis de realització. I em posaa a reconsirar els mots molt pressentits i anguniosos de la sinistra Mericandream.


t) Una gralla qui gralle

“Hò, i tant, comprendre-ho, t’agradarie. Doncs perquè ho sàpigos, So-So. Asseu-t’hi bé. Me’n record que, ans que el cronòmetre molt il·legal dels manuclats bacteris no toqués la malencònica hora del desfermament de tota la constel·lació de disbarats metamorfòsics, els quals tot seguit han de dur, per força, la condemnada humanitat al desmantellament i al col·lapse, eu mateixa era una dona no gens degenerada, vull dir, adu havia pensat d’unir’m sexualment amb algú així d’un sexe d’aquells si fa no fot sifonoides, amb relleu i projecció de canó (tanmateix tendó-tendrumencament flexible, eh?), així mateix propulsiu, expulsiu, expel·lidor, i, sobretot, d’afegitó, amb una quaix inexhaustívola reserva de molles o ressorts incorporats — un, un… — carall, com collons se’n diu? — una xil·la — o cigala — o titola, doncs.
“Els martells molt abassegadors de la necessitat, ah, llassa, com converteixen isnellament els perfèrvids, bromera-boquencs pseudopatriotes d’imperis claupassats en rabits i rabiüts militars occidors catòlics (qui maten totdéu sense filar prim, vull dir), a mi m’han transformada, de simple xiqueta ximpleta i conyescalfadeta qui era, en aquet gallimarsot fred, cruel i animalot, qui, com salvarie l’imperi de perdre un gram de podrit territori sacrosant, salve, és clar, el poc encar salvívol de la humanitat.
“Mes no és pas de manguis, que volem sàpiguer'n els cops amagats, sinó de la meua bella tasca d’universal redempció.
“I, doncs, tot començà (em cediràs que prou innocentment), ací i allà, vull dir, aïlladament, amb algun o altre d’aquells I ai, quin nen més estranyet! qualssevol. Car convinguem que, jatsia que tothora hi ha gent escarsa i tocada qui es capté molt nas-mocalludament, cal dir, nogensmenys, que el folc ordinari, pertot arreu al món, si fa no fa, s’atipe amb el mateix tip de llocs comuns i hi reaccione amb els mateixos tics. Ve-t’ho ací per què s’escau que els primers nadons qui, vulva ensagnadota enfora, sortiren amb una ferramenta ja a mig formar, només atraguessin una atenció mèdica que envides superae la pus efimereta de les curiositats. Els de més dels metges constitueixen entre tots plegats, com prou deus sàpiguer, una colla de lladres gossos d’allò més — s’aprofiten de les recerques estrènues i els experiments anorreadors d’uns quants prohoms agosarats i cruels, i llavors, damunt, bo i abandonant tota la feina bruta a les infermeres comcaleretes (dementre que ells, panxacontents rai, recepten amb lletra de gargots els remeis d’altri, i au, a córrer), cobrar, llavors, xiquets sí que en saben.
“Així, atès que d’aquella malatia capdéu no n’havie sentit a enraonar, ja no dic pas gaire, gens, doncs, de fet, al començament, ere, generalment, com si anc no hagués existit.
“Ara, això rai, aviat, les dolors als ventrells de les mares esdevenien massa punxegudes. Aleshores, hò, és clar, tothom se’n feie jesusos i creus; les publicacions en venien clafertetes; hom cercae pertot arreu, tribu per tribu, nació rere nació, tacons rai de lletovaris, d’emplastres, de plantificaments; i panacees, elixirs, vàlues, ritus, tuties, litúrgies, esguerramentes, escapçaments, clavades, i creuclavades i senyaments, i burxeigs i bruixeigs — mitjans tot plegat gens ortodoxos, carregats de supersticions i, ausades, de fetilleries ximpletes. I re, és clar, no hi fotie cap efecte.
“Llavors, tot d’una, les pobres parteres, pitjor, i els costae déu i ajuda sobreviure — damunt per damunt de totes les bunyolades que els cuinaen part dessús, ja acabaen amb els dedins excessivament mossegats. Al cap de no-res, sense moure’ns de la mateixa generació, quan hom encar es meravellae esgarrifosament del nou procés evolutiu, aumon no hi havie una dona qui se’n sortís viva…
“Llassa, agressiu com un salvatge, l’infant caníbal eixie del carnús mig menjat de sa mare per qualsevol altre forat que més li hagués vingut a dent.
“Els patiments de les prenyades eren infernals de debonet — ara, si volem ésser prou equànimes, cal afegir que, ah, llassa, abans no s’esdevingués realment, aquell malson terrorífic, dingú (qui no fos belleu qualque vil mig-enteniment massa podrit pel·la religió) aitampoc no s’ho haurie pogut aesmar mai.
“Allò que els pocs, heroics i escollits, és a dir, la part científica i raonable de l’humanitat, es ficaren a recercar seguidament fou de veure si, per qualsevol casualitat, arreu del món existent o extingit, qualque altra forma de vida ja havie trobada cap solució a aquet envitricoll anihilador.
“Hom descobrí que, en certes castes de taurons, les femelles sempre se’n sortien gràcies a l’estratagema, tanmateix ben esborronador, de fertilitzar, part dedins llur sac de l’úter, de dotzena a dotzena i mitja d’embrions, els quals se li barallaen per dins a eixelebrades queixalades fins que el vencedor (en general el més fort, o el més viu, o el primer d’eixorivir’s; en tot cas, sempre el més cruel — re més convenient per a sobreviure — a tots ops, el millor, el més ben equipat si enraonem en termes de possibilitats de supervivència, que al capdavall, és clar, és tot el que interesse a la vida abstracta — és a dir, la seua facultat de reproduir’s eternament, en qualsevol forma o condició i per qualsevol mitjà, per lleig i fastigós que ens semblo a naltres, qui, fet i fet, no som sinó una de les seues provatures encara qui sap — no crec — si prou vàlida), se li barallaen ells amb ells, els embrions, deia, dins la panxa de la taurona, fins que el guanyador s’havie menjats tots els seus germans i s’esqueie que no tornarie pas a tindre gana sinó quan li toqués de sortir, fet tot un homenet, cony avall, preparat per a endrapar el primer peixet qui li tombés pel·la cantonada, ulls i oronells badats amb una vivacitat, ja dic, pobrissó, famolenca d’allò pus.
“Ran d’això, d’aqueixa afortunada troballa, és clar, els escrús, ceballuts i escarrassats científics encoratjaren les dones qui volien esdevindre mares que es decantessin de totes totes cap als parts múltiples, i adu multimúltiples, i que es posessin doncs a concebre, no pas solzament bessons (es sobreentén, bessons de dos), car hom havie comprovat, per esgarrifosa via natural, que amb els bessons no n’hi havia prou per a satisfer la ganeta del més eixeridet dels dos nyecs encara per a néixer, sinó, per mà de força hormones, d’empelts d’ous ja fertilitzats i d’altres injeccions i manegaments, pel cap baix, que fossin capaces de fer-s’hi (de moment, de tota manera; car, al capdavall, tret que no hi sobrevingués el tap esfereïdor de cap nyap contrari a la nova llei natural, com ara, és clar, cap reversió al desdetegament, ço que els complicarie la vida novament, amb perill instantani de mort per mà de massa recapte bo i creixent-los part de pel paltruu), doncs, deia, que fossin prou dones de començar a criar, part de per dins, al sac de la canalla, ja no dic bessons de tres, ni quadrigèsims ni quintigèsims, ni, ep, ni sis ni set protoinfants alhora, re, sinó deu o dotze fetus, i tant, fàcilment, o més, per a més tranquil·litat.
“Ara, però, no tingos pas por; fet i fet, el minyó qui els resultés, veuríeu que robustet i quines galtetes — oidà, l’orgull de la marona, i de la família ensems!
“I, pel voltantet, ah, amb cara d’idiotes, com tostemps, és clar, totes les faves encara faríem: Oh.
“I: Oh, que bonic! A qui s’assemble, a qui s’assemble?
“A qui collons s’han d’assemblar — als taurons, als voltors, a les hienes, als cròtals, als cocodrils.
“Tant se val, ca? Sempre és així.
“Ausades, com si no re. Car, presos en grup, això rai, a qualsevol merder ens acostumem, els individus (adu tard o d’hora els més rebels), adu a les solucions objectivament pus absurdes, folles, criminals… Ni natura ni vida no fan cas d’aquet concepte buit, per a ús de vençuts — ètica? — ètica?, mai no n’hem sentit a piular; com es menja, amb forquilla i tovalló de fil, o és quelcom de molt abjecte i vescós que s’absorbeix canó del sés amunt? Som-hi, xiquets, xarrupéssim-hi a consciència, ben a poc a poc, doncs, oh, joiosos penitents; au, fiquéssim llavis i dents del forat del cul a la feineta santificada de fresc, esmercem-els àvidament a la tasca vital i necessària la qual palesament es veu (ves, què hi fotrem?) que ens toque, ara.
“No; per dissort, naturalment, tot s’empitjore — ah, llassa, null remei no ha reeixit, ni pensaments; i jo, és clar, ací no vull ara que vingos i em prenyos per equivocació cap de les meues germanes perfetes, ni fetes, ni a mig fer; ni aitampoc, amb més raó, les qui tinc per a bastir del tot, vull dir, de cap i de nou, com aquella qui diu, ran d’una pasta somàtica primigènia i prou, en aquesta aleta de la clínica — totes, totes veïnetes teues.”



u) El potineig dels itineraris encantats dels quanta ens altrejae
la bondat afegida d’una visió esmolada

En pic oberts, haguí de tombar els ulls i adreçar’ls devers uns aplaudiments esparsos ja oïts, prou enigmàticament, durant l’entreson.
Enfocaa lluny, i lleganyosament hi veia, com sempre, allà baix, unes quantes malaltes molt primes, sinistrament a l’aguait, com detrívors o estercoraris eixesplomats, bo i monejant amb llur botí de llongs ossos mig rostats.
Ara, quan, per ço car havia de lluitar amb el contrallum, arrupia les parpelles i sotjaa més precisament i apropada, cap allí mateix, al meu cantó, de sobte, fills meus, quin salt no em cardae el cor!
Car, és clar, descobria que jagut al llit de la voreta hi tenia ara el meu amic en Carlets Càncer qui em somreie bonhomiosament! Pobret del tit, em volguéssiu més feliç esclataa en mil bocins. Benaurança més aclaparadorament grossa, mai del món. Sisvol, ni si ho podré endurar, no ho sé pas. Els batecs d’aquell violent glatir per aital de beure-me’l amb els ulls i la totalitat dels receptors sensibles de la pell i de la carn m’eixorden, insistents, i cuiden, adu, d’asfixiar’m.
Mon heroi i eu ensems! Com qui diu al mateix cabàs de l’intercanvi més atòmic.
De moment, germà més íntim a qui plevesc, retut, un afecte ben indivís, hauria corregut a abraçar’l com un foll, però, ah, és clar, maleïts; com jo estaa lligat als barrots del meu llit, ell n’estae als del seu — tant ell com man, ambdòs enmig de processos molt delicats de transformació (i tampoc no pas del tot simultanis?).
Amb el seu cap colt ans estimat senyorívolament repenjadet damunt un tou de coixins, m’indicae a burxades de barbeta que esguardés finestra enfora. Per això, més calmat, al capdavall d’una estoneta de nervioses riallades, fiu com ell; m’amania un castellet de galters, hi jeia, ben arrepapadet, el coll, i llavors tombaa el barram cap a la claror molt contumeliosa del pati.
On, aleshores, espectacle de debò horrorós, tu, no fotos.
S’esqueie que na Mericandream ere fora, esdernegant-se damunt el jardí que voltae el pati. Amb una baluerna estossegosa de tallagespes sorollós, hi afetgegae i tallae feixugament la gespa acre i cremada pertot arreu per les caguerades dels muricecs. El nostre esgarrifament sobregròs ere producte de l’acuïtat miraculosa amb què l’art aleatòria de la ciència microbiològica ens dotae avui — una perspicàcia ausades esborneiadora que ens permetie de clissar’ls, un per un, tots i cascun dels pobrets brins d’herba supliciats aitant despietadament per aquella bestiassa cassigall, barroera i malmirrosa.
Car, tornem-hi, aquesta és la punyent veritat qui el cervell et maque i remaque: cadascun dels brins havie esdevingudet un cuquet múticament arrelat a la terra irritada, un cuquet totalment impotent per a escapolir’s, molt remugaire, rebregós i belluguet, amb la seua careta de persona qui gisclae com un boig, esfereït per una tortura sobrehumana: “No, no; compassió!”
Ambtant, sorda a llurs planys, precs de misericòrdia i d’exempció, i esqueixats aücs de sofriment, aquella dimoniessa esparracada i malairosa, amb el seu embalum estrepitós i esbalandrat, continuae, com si de no res no fos, de destrènyer’ls ans d’arranar’ls sistemàticament. Ah, quin crits més forts, i quin mal em feien els cuquets solidaris de les orelles, i com se m’amagaen cap endins, i llavors m’escanyaen el cor, i els tendons se’m tornaen cucs erts després de morts, menes de cordes incorporades que em paralitzaen tot.
Cuidaa romandre-hi definitivament, quan, afegida a la cridòria excitada dels muricecs malèvols qui rodaen pel capdamunt, un quadret d’herba més o menys sa, vull dir, encar no gaire escaguissat de por, veie llençar-se-li part damunt aquell drac pitjor que cap tanc damunt els pàmfils adoraires de qualque deuarra hindú, aquell marracot gegantíssim qui esgüellae i brogie molt esglaiadorament, i, ara doncs ja cagats del tot, gicaen anar les darreres punxes de llur extrem martiri que anessin a espetegar’m, enmig de l’ànima exhaurida, molt agressivament.
—No, no! —al pas de la desatrosa ens esgargamellàem espiritualment, ensems amb tots i cadascun dels brins, en Carles Càncer i eu.
No hi havie res a fer, però. Volíem eixir de tant de turment, com fos, o hi jaquíem la pell — les pells a hores de llavors — les pells i bocins de cos dels diferents personatges intermedis qui aleshores, tant se’n fotie, s’escaigués que fóssim.
Quan aquella atziaga esdevinença més s’enrigidie a prémer’ns les jugulars ja prou embussades per densos gargarismes de bombolles vescoses, i amenaçae, doncs, d’ésser’ns implaquívolament letal, sortosament copsàrem, aitambé, enjondre, a la cantonada més remoteta del jardí, a tocar de la tanca, un cas sisvol encar pus astorador — quelcom fet i fet que ens proferie la blana, baldera amabilitat d’un cert respit — uns flocalls de brinets més filosòfics recitaen, si fa no fa chorals i alternatius, floretes ben apropiades del poeta Malherba.
Feien algunes d’aquelles evocadores cançons d’enyor:
—Rigors com les de Na Mort aumon no en trobareu cap / Podreu pregar-li clemència / Ella les orelles se us tape, molt cruel, amb un tap / Se li’n fot com d’un pià qualsevol urgència.
—El mesquí, qui dins sa bordeta trobe que no té llicència / (Ni per a fer’s un rot ni un pet) / Ni per a ficar’s la mà al xap… / I el rei, ben fornit a palau — entre el dos cap diferència.
—(Per l’adreçador En Tort i En Dret) / pel·la pedra Lleó i Catxap / Llençol, Drap, Obra Mestra i Nyap.
Ran de què, és clar, en Cranc i man romanguérem una estoneta bocabadats. Allò calie pair-ho una miqueta, fa?
Fet.
Tost, tanmateix, ai, ens deixondí la batzegosa realitat molt contundent de la màquina tallagespes, que ara s’atansae molt terrabastalladorament i ensorradora devers els modulaires melodiers, qui, estoics, servaen l’honorívola identitat fins al darrer moment.
—Pobrissonets! —ejaculàem alhora. I, rere el vidre de la finestra estant, tornàem a ésser conscients dels esgarips dels muricecs i sobretot de la fortor molt penetrant de llurs palters, la qual, ausades, no sols empudegae el predi sencer, ans, cabalment, i no sé pas per amor a quin mou de filtrage o d’osmosi, entrae tothora vidres gruixuts de les finestres a través, i doncs, vull dir, ni que fósson ben tancades no ens n’estalviàem la maror.
On, redut el nostre esment a ço dels ofensius voladors, ens adonàrem que, decididament, part d’allà dalt, en pul.lulaen un bon munt més que no pas suara mateix.
—D’on deuen fer cap? —que demaní a mon amic.
—Guaita, Tau-Tau —de bell nou féu en Cranc amb la barbeta.
I aleshores comprenguí.
—Totes aqueixes animetes disfressades de muricec vampir! —m’exclamí—. Llas, i, que bufones: hosts i hosts, falanges i cohorts celestials d’angeletes custòdies qui vetllen solzament per a tu i per al tit. Ah, Carlets meu suauet; ai, gens deny de mi, si sapiguessis si me’n fas, tostemps, punyeteret, de felicet!
On, aitant cridar, gràcies a déu, havia atreta l’infermera bona.
Que hom se’n recordo que na Mericandream, la dolenta, ere fora, mal i empenyent aquella plepota de mort, i mortrint a l’engròs, destralera, matussera i bestiota d’allò pus, rengleres i rengleres de personetes indefenses, estacades amb ceps i argolles molt inflexibles al terra podrit i sanguinolent, qui suplicaen i obsecraen i, molt commovedores, pidolaen mercè, mercè çassús, devers un firmament colgat funestament amb bromes i bromes de dimoníacs muriceguets — en realitat (fotem pas cagarel·la), llurs avantpassats, a hores de llavors ja intercessors consagrats i diplomats entre ço d’ells — ço és, els morents, tantost noves animetes pipioletes en joli — i, amunt, amunt, sense fer abstracció de cap cerber per gos i poc qui sigo, esglaó a esglaó, jerarquia rere jerarquia, camalligues i la resta de condecoracions endalt, en acabat d’atesos i sobreeixits els trons enlluernadors de les divinitats més enlairades de l’empiri, ço de l’U o l’Ull de torn — fet i fotut, al capdarrer, com tostemps, inabastívol de totes totes — sí bé, però això què hi fa? — la qüestió encara ere — i sempre ha estada — ves, anar fent.
—Tat, gats, què heu trobats? —féu na Willable, la bella negrassa qui ens feie de mare, i, amb aquell salut tanmateix formulari, abdicàem de cop i sobte d’ésser subespècies excrementícies. Havíem sentida l’aconhortadora, flairosa escalforeta del seu atans i, com maimons poliglots qui només suara reeixíem d’escandir les beceroles, exultàem silentment i ensems esperàem, i amb candeletes, l’obsequi del seu toc afalagador.
Pels prismes intuïtius de les cues dels nostres ulls drogats, conjecturàem, contrits, si, alhora, amb els dobles tentacles molt referencials de la necessitat palesa del nostre mesquí estat i llavors de l’encant sobrepujat del nostre capteniment ultraagemolit, aquell do de déu de dona no la sabríem malcorar al capdavall del seu perenne zel expedicionari i, doncs, ancorar d’empertostemps en la nostra essència, com cada matí, ah, llassos, el dit burxegós del proctòleg s’ancorae retòricament entre els pòlips malignes de l’embolcall intern dels nostres budells més privats.
Car, ella, l’amàem — gundéu, si l’amàem.
Ens acaronae els vespers fosforescents dels estómacs (uns estómacs molt umflats i que com ara bullien part de dins, amb els cresps i les superfícies tothora tèrboles per les bombolles del xup-xup, per culpa, és clar, dels malharmonitzadors hormonosectes corrosius que aquells jorns ens feien empassar quaix sense descans), i aleshores les empremtes dels tous dels seus dits esdevenien fontetes totes balsàmiques qui anaen degotant, nervis endins, un calmant diví que durae hores i hores. Llavors, el temps s’eternitzae i, estètics i narcisets, bandejat de moment el paper angoixant que fèiem habitualment durant els insomnis (de formiga mastegada lentament pel tritó repugnantment tou i aitanmateix tenaç i abrasiu), ens encarnàem cadascú dura heroïna asalta, a qui cap calúmnia aitampoc no intimide, i allavòrens, oidà, arreu dels mons de l’univers, érem al capdarrer tot un èxit d’equanimitat, d’estoicisme i d’elegància, pertot mereixedores de felicitat inestroncable — sempre, ausades, ben triganerament païda.
Hò, i més: na Willable, en tocar’ns, ens n’explicae de bones.
Notàem a l’ambient, d’afegitó, la presència molt benèvola de la mestressa, na Tarquims Llimutja, dorotea, de les deesses molt colt obsequi, qui el ritme de sos massatges del deliciós s fènyer afaiçonador providencial marcae.
—Donetes qui mútues us pleviu indivís afecte. Conjugueu-ho.
I totes fèiem: Cardaa, cardaes, cardae, cardàem, cardàeu, cardaen… Eixa som eu, eixa som tu, eixa som ensems…
Quan llavors em cardaa na Carles, i na Carles se’m cardae (es cardae la magnífica Genuïna), ambdòs amb milles i milles de budells (ensems artificials i naturals) entrellaçats, i a mon escrú burxar (o al seu) bròfegues reaccionaen ses (o mes) cèl·lules vídues — com vidu ere cadascú — d’ell mateix — d’un elleix predecessor, ara avantpassat, difunt — fins que l’unió no esdevingués perfecta — és clar que, com els rats pus putrefactes són els primers d’abandonar el vaixellet periclitós i llençar’s suïcides, moltes fotien el mateix, d’on només les més fermes hi faríem al capdavall cap paper — tat, gat! — tat, gat! — tat, gat, què has trobat? — pler de salutacions arreu — tret que de vegades adu si fa no fa eufòricament cantades, car les retroballes de cops eren una joia, i enmig d’aquell oceà atzarós — anaa capcot i marrit pel·la mà (per la mar) procel·losa i bare, precari no-dingú, i ara amb qui faig tronc! — pujaa pel·la carretera cendrosa de no-re, esbufegat, a un pèl de lliurar l’ànima muricega, i ara on só, deesses beneites, afeccionadament cardant com un picot! — i cada cuquet ni corc de mon tronc ultracorcat feliç, feliç, feliç! — ploraen pel costats les putes infermeres, les infermeres putes, les putes, les infermeres, les dones, l’Elvireta, na Tarquims, la Willable…
En Viriat de la KGB també els ha havie ficat son dit al forat? Maleït Viriat, maleït Fermí, maleït Bernat! Ara que si eren de la ca-ga-bé, rai — ca-ga-bé, ca? — menys d’hipocresies — tothom qui et fa por et fa cagar.
Mes no, es veu que ere perquè: “El maleït paper d’estaquirots sense grau ni engruna d’humanitat que fotem metges i infermeres davant el mort — davant el mort! — es desprèn de la impotència que sentim de no púguer salvar un altre cos qui als nassos se’ns podreix — i alhora de l’íntima reconeixença que la nostra mort mateixa tampoc no és gaire lluny — el podrimener ja ens amenaça el pinyol, i el cor té els batecs comptats — a qualsevol instant — a qualsevol instant — pot fer — pot — fer — f— fi — figa.”



v) Bòbila, o Les rajoles de mestre escudeller

Recordareu que n’Edmon li havia dit adéu-siau i com se n’anava capcotet, sacsat ara-i-adés per qualque bocí de sanglot; com se’n tornava, doncs, cap a Oriola. Travessant el trau de la porta, taral·lejava, dolçament, o amb sentiment salivejava vessos clàssics de balada:
“She’s turned into a real Vagina Regina,
Alas, while my cock’s becoming tinier and tinier.”
I esdevenia tot plegat, un camí més, el quadre, un pèl carrincló, de l’enamorament creuclavat, llas, de la predilecció desnonada.
—Què hi farem —bleixà.
Això era a l’hostal — no pas a l’hospital; al sostre de l’hospital, en Lanosa Genuí, o si més no son cervell, hi penjava les barres, i tot allò ho sabia d’anar-hi (sol o amb n’Empar), i visitar’l.
Ara, en Xeiquàtgejonç per comptes de davallar cap al carrer i agafar un taxi cap a l’aeroport o l’estació de Sants, pujava, escales amunt i amb la maleta a coll, cap al terrat. Desolat, es repenjava a la barana. Nas avall, el carrer rugia inharmònic. La roba estesa al Sol, tota blanca, lluent, l’enlluernava i li feia vindre maldecaps. Li retrunyien pels timpans i d’altres membranes del cervell els mots de la mestra, per qui glateix, molt insatisfet, encara. Amb quin vaccí punxar’s per tal de fer’s fondre per sempre pus els pensaments trop sinistres que cova, car no sap fins i tot ara mateix si llençar’s daltabaix. Terapèutic vaccí, doncs, quin? Amb el verí mocgroc del subtil vernís momificaire, immortalitzador, del servei humil, lleial i callat a la pàtria, com recomana ella, nòmada, anònima i heroica? Car només ens perennitzem amb l’emperennitzament de la nostra ètnia tel·lúrica, volcànica, totabassegadora, força avial amunt, disparada com un coet cap als límits del temps i, esbotzats, enllà, allèn i enjondre. O periríem d’inanició, anèmics, letàrgics, resignats, esquelets espasmòdics qui es neguen en el fossat comú dels robats d’identitat, òrbites enteranyinades.
Tot d’una, fort acrobàtic, s’entaferrà un clatellot. “Monòleg patològic, collons; me’n desdic!” I, novament, com sempre, tot aquell fresc pansiment de llavors l’adscrigué a l’escarrasiment físic i moral derivat de la química somàtica tota destarotada. Fill guerxat..., què en diria en Boi (“fes, fes i calla”, calm, totjorn t’urgeix), mestre escudeller qui, comcaleretament testant, et jaquí la bòbila, amb la qual aitant pots crear i treballar per al millorament ans el propagament i la propalació de la pàtria? Car, per recorreguts planers i rosts, ets la llavor qui floria i esclatava, ets... la flor qui encara ha de surar a la sobrefaç perquè se’n sàpigui la vàlua intangívola, la força específica, la bellor que aitambé exalça (és clar!) l’harmonia del conjunt; hò, tu, flor exòtica meravellosa, qui, tot i que a molta de gent no li plau gens (i adu diran que put), ha de totes totes afirmar, ferma, el dret a la seua participació, amb agressivitat davant del viure, perquè viu i és viva, el dret al seu badar’s fins on els braços i les flaires li assoleixin.
Tot prenys d’una resolució il·legítima, se suïcida com aquell qui diu escales avall, ben rabent, i, amb la maleta rossolant-li darrere, fa cap a la vorera del carrer, ran l’entrada. Ara, molt més homogeni, sense córrer gens, s’espolsa i guaita, gairebé com un senyoret, a esquerra i dreta. Dret, se’n va pel carrer tort; tort, enfila el carrer dret, i en acabat, ni se n’ha adonat i ja s’ha embolicat pel bell (gens bell, pel trop fastigós) mig del keramikòs, del barri xinès —quin esfereïdor cau de xarnecs — poca-vergonya, vós; cap excusa que ens n’endinya ni el rem ni redimeix.
(És que… en temps hel·lens els qui fèiem ceràmica érem la gent més baixa — és clar que ara quina traça altra que la d’encomanar malalties tenen aqueixa púrria? Merdadedéu, cap.)
Dues rengleres paral·leles de purètic meucam li fan guàrdia, no fos cas que, esdevingut vaginúlic cap d’estat, no prengués encara mal en la seua visita extemporània. I per comptes de cridar, fanàtics feixistes, amb urpes enceses i ulls desorbitats, el nom del dictador, criden, putes pepes d’a pela, “pela i el llit, pela i el llit!”
Ell, gairebé com si no hi fos, com si tampoc no anés per a ell; unça a unça, formigueta qui molt acunça; i se les esguarda totes amb entrecuidament ans interès. La més lletja finalment me’l malla. Li diu, a cau d’orella: “En gran bordeller, no tastaries, podé, abans de fotre el camp, com un cranc, cap al teu poblet de bagasses sense ofici ni prou mònita, a fe de déu, una professional de debò i ben barcelonina?”
N’Edmon Xicolí no sap pas per on empatollar’s. Lloba pudent, l’empeny al barjauleig repel·lent com el falsificador t’empeny bavós als pseudocalers.
—Nèctars i catarsis en osmosis mocalludes i sangfluixos tebis —li recita, tuixegosament, la puta—; desclouen les crisàlides més corretjoses, calapetenques, estopenques i obstinades; oidà, creben arrets tendrums de cabòries; flagells de glòries qui s’abaten als paradisos que suren entre cels i discs d’esferes en joli, melodioses d’un misteri tombal, on se’t congrien les odalisques tovíssimes i les hurís del serrall; poc te n’abstens, i burxes entre cortinetes i vels; i en burxes, bombolles astrals, viroladament desminyonades; deliquis, col·lapses promiscus, eclipsis, panoràmiques opaques; ubic, te’m mors; símptomes de l’infinit: esdevens, amb l’escorreguda i la lleterada, el monòlit perfectament cairat qui guia, mnemònic, la via làctia. Bon dia, déu; fins avui fores hermètic i dogmàtic; mai més, puix que et penetr; abdica, abdica; petulant ultimàtum: abdica, o nomèn al tron la meua bandarra, sagrada verge eterna, de qui el plaer em commou fins a fer’m eixir de l’ou, àngel de la redempció, dominador, lluminós, totpoderós i cruel; i ple d’urc i el pus bemparit; i enlluernadorament bell, bell, bell.
Satànica, jotflic, del tot el té; li fotia empassar ham i esquer, suro, llinyol, canya i tot plegat, senceret, l’heteròclit ormeig.
—M’hi moc —digué ell, però pujava les rònegues escales cap a la cambra del cardar capjup, esquerp i com aquell, espiot caçat, criminal de guerra, qui acaben, sense apel·lament permès, de condemnar a molt iniqua, dolorosa, mort.
Car, de més a més, el capdecony hi pujava amb la meuca més lletja, malalta, gueta, bruta, cagota, gafeta, enfarinada, albardana, piorreica, pollosa i horrorosa, amb pler de treps, trencs i xiribecs, i nius de cucs esbojarradament virulents pertot arreu, i mant abscés basardosament umflat o amb dues ungles ronyoses desbridat tot just de fresc i ara, com tothora, supurant repugnantment.
Una altra 29, una altra Pintes, una altra Esclafidors i Castanyoles, una altra Memorial de Greuges, una altra Llúpies, una altra Bàjols, una altra Morta-Viva, reïra, una altra Nèmesis — una més d’entre les legions envaïdores llogades pels merdanyols, fetes soldades de l’exèrcit del contagi que roman i s’encaserna pels racons purulents del carrer de les Tàpies, els Llocs Vacants i els Enteniments Vagues — un sorge assassí més del flagell infiltrat i podridor que cap mesura profilàctica que no no sigui el foc, la foguera absoluta de tot el barri tràgicament aritjolat, no serà sinó baboiada inútil d’heretget, al qual li agrada, hò i aitant, la color local, filldeputa, au.
—Com te dius? —l’interrogà, a mig replà, aquell tros d’harpia gorgònica; de borbònica, gargòlica, vaginúlica medusa.
—Xeiquàtgejonç —respongué ell; és clar, recordeu que, malfiat, molt escaldat per les roents vicissituds que la clandestinitat es duu, mai no diu n’Edmon i prou a qualsevol.
—Ou, Xeiquàtgejonç? Ar ju Amèrican? —molt malaviciada als dòlars, naturalment.
—No, I am from Oriola, where the Catalonian Sea starts to cry stinking tears of corrupted treason. Ai, vull dir, sóc d’abans d’arribar a Armeria.
—Ah, Armeria meu curaçao. I jo em dic la Germana Jagasdecrístol. I ja ho saps doncs que, per quatre rals més, t’haig d’ésser amigueta al màxim enèsim, potent?
Ah, llas, cabronet, doncs; l’has comprada per l’equivalent de sis puntes de cigarret, per una rajoleta de sabó, per una presa de xocolata. Però si ara vingués sa mare a reclamar-la, per quant l’hi revendries? Li la revenc, senyora, li la revenc per quatre-cents guitarrots i xeremies, tres tones de cols i xirivies, un chor de milions qui em cantin fins a mai més pus nyigo-nyagos de pets i lletanies.
(…)
S’eixugaven les parts en sengles draps; el seu petitet, de miniatura, menys de la mida d’un segellet d’allò tan barat; el d’ella, gros com tretze o quinze llençols embastats en rastellera, i encara per pus gegantí que fos, això, rai, que mai no en donaria l’abast.
—Minyó, vols? Arramba’t. Lleixa-m’hi fotre una caguerada abans de baixar. Ah, ara que ve a tomb, tu qui dius que ets mig americà —féu la marcolfa, eixarrancada damunt la tassa del buidar-hi budells—; vaig tindre ahir un moro (es deia Abdul, em va dir), i, pobret, se’m va tornar boig d’entusiasme; encara deu estar cantant ara els goigs celestials de torcar’s a l’americana.
—Torcar’s a l’americana? --xiuxiueix ell, encara més fluixet, com l’eco d’un mitocondri tot escotiflat.
—Hò, però no pas torcar’s els mocs a la màniga del gec, tu, ep; aqueix és un invent trivial d’allò més; adotzenat peu de banc que totdéu ja coneix. Els moros són rucs, eh, però tampoc no tant. No. Vull dir torcar’s el cul a la manera americana!
—Ah —fa n’Edmon, i es mulla el mareig a raig d’aixeta.
—Me’n trec de la bossa de mà un rotlle que tot just m’ha regalat un mariner de la sisena flota, l’hi lliur i n’Abdul em fa, tot estranyat: I aquest mocadoret de luxe on el sucarem, eh? Pobrissó, acostumat solzament a netejar’s la merda a glopades d’aigua bombejada amb la mà esquerra; desori rai, cavà? I cada camí un merder per terra. Màxima concessió als nous descobriments: una esponjota que grata i t’espunta i promou morenes — oidà, ves, fins a aqueixa comoditat no han sapigut arribar. No, home, no; sigues modern, l’alliçon; la mà que et convingui, la més adient al moment, adu la dreta, si cal; i tatxum-tatxum: cabalment amb aquest paperet! Bada, però ah, paperet, paperet! Fillets, fillets. Trobador més inspiradament per l’esperit infòs no el trobaríeu aumon — ni a can patalè. Som-hi, pobrissonet, no se’n pot avindre de cap manera. Se m’enruixa operàtic: Això és progrés! Flonget d’allò més, fluix com el cotó-fluix més finet; mollet, vull dir, tovet i una miqueta humit, ah, delícia, sóc a la glòria d’En Mafumet i la dels altres profetes infidels i tot, me’n fot un clau; nelleix cap llengua tebieta, et dic, meuca dilecta, li’n dóna un rampeuet…
(…)
És que el sarraí N’Abdul Cigró havia pujat a Barcelona després de magencar de valent pels cebars de vora Almacelles, on, feia mes/mes i mig, i d’estranquis, és clar, havia arribat, amb tot un escamot de companys, ensardinat d’allò més atapeïdament al doble fons dissimulat d’una furgoneta infernal.
Amb una voluntat de caldéu, malgrat les nafres sofertes (com tot passerell, llas, prou en pateix), féu al capdavall allò millor que podia triar de fer. Per comptes d’estergir brètolament la tècnica suïcida de tants de baliga-balagues qui, barrejats pengim-penjam a l’hora més que minsa del lleure, badoquegen, embajanits, i ignoren per força (i adu, si els ho demanes, diuen que els la porta fluixa d’allò puset) la terra qui ventissament els adopta, ell, per ço car sap que perquè hom hi reïxi cal esdernegar-se a romandre-hi tothora fidel, s’ha, de debonet, tot plegat, ullprès de la nostra pàtria.
I recordéssiu d’ençà amunt que cap de les gavarreres flamejants de les nostres idiosincràsies genuïnes, ni, fet i fet, res d’allò que pertany a l’originalitat dels nostres tarannàs, mai no fica en sac pertús.
Barement eixelat per les lleis maleïdes d’una altra clandestinitat dictada (en llur llengua paràsita i esgarrifosa) pels il·legítims ocupants, en tost de doldre-se’n, pastós, i parar l’esquena a l’hora desenvigoridora de les oracions, s’ha dit, ardit, amb urc encara, que si li han defès el vol natural i li entravanquen el camí amb bofegats armats i paperots, tant se val, que pel cap baix lliscarà, com la serp, o adu, colgat, minarà i barrinarà a lloure devers la llum molt dolça del nostre descobriment.
I, cabalment, això l’ha salvat: la nostra bella llengua, eina única per a dir-ne només de benaixafades, lenta ambrosia dels eterns, com cap altra delitosa, sens fi, eufònica i sublim.
Car és cert que, amb pocs jorns, ha apresa la llengua nacional — de la qual cal dir que el corquim repel·lent qui ens envaeix (tret d’alguns botiflers i federals qui, gens denys, mes fort indignes, autoodiats, venuts, on és més podrit, bavallosos, se’ls han enganxats) poc en pesquen borrall, i ve-t’ho ací per què mai no seran acceptats.
Pecats de la demografia ens damnen i condemnem ceballudament i cíclica al desballestament pus esborronador, i això fondària amunt dels segles. Quan perdem els darrers senys que ens identifiquen internacionalment com a gènere del tot diferenciat (començ del XVIè), som amb prou feines un milió contra sis ben llargs d’ells, conills forassenyats. I això sense comptar els pudents gavatxs per l’altre cantó, vull dir, l’altre front — delícies de la traïdoria, tostemps s’ho conjuminen per a fotre’ns alhora.
Bé, a part, doncs, que ens en calen per a aturar el flagell insectoide dels eh-panols accessoris, als quals dingú (en tot cas, no pas naltres, els soca-relencs, únics senyors) no ha convidats perquè s’afegissin, volpells, a l’estupre de la nostra pàtria, als païsencs ens són balderes totes menes d’inhumanes lleis de filtre inic per a immigrants africans.
Altrament, és clar, la llengua nacional és (i hauria hagut d’ésser ja al XVè, al XVIè, al XVIIè, al XVIIIè, al XIXè i al XXè, si, llas, per pecats de demografies sobretot, no haguéssim perduda tot plegat cada guerra) prou i natural barrera.
I, la llengua nacional, si l’enraones, ja ets de la família — adu més: si l’enraones bé, ets de debò l’aristòcrata, i més aristòcrata com millor l’enraonis (amb tota autoritat, cavà?, i aitan elegant i amb mèrit legítim i esbombívol), per ço car molts dels qui es creuen aristòcrates, de fet, són els més maleducats, poquesvergonyes, bords, ridículs, gànguils, pecs, insolents, ignorants i dignes ja no de no manar gens, sinó d’ésser exposats i escarnits ans espoliats ans, si tant botzinen i reboteguen, emprenyadors, afusellats o si més no bandejats a viure a tres quarts de quinze, vull dir, a la quinta forca, foramurs, a can pistraus, més lluny, a passar gana amb les famílies encara salvatges i primitives (isardes i ordials) de llur minyones i lacais, sovint més cults i comcals, ben enraonats, que no pas ells, de mou i manera, tot plegat, que, n’Abdul Cigró, ei, benvingut amb totes les de la llei al pastisset que entre tots ens pastarem!
Directe a l’acció, car esdevé, com dic, un dels nostres, i adu molt més nostre que no tant de botifler amb carota de jutge. Tants pertot qui ens volen fotre fora, i n’hi ha qui se’ns volen, i els volem, dintre — perquè menys s’esfiguin els qui encara resisteixen tant de setge.
Ça i lla, doncs, tots plegats, o no ens en rescabalarem mai, feu-li lloc. Ve-li, benvingut, i l’admetem a cada llar, dingú no l’acomiada enlloc. Que bé que es camufla amb son excels coloret safrà, i ses rugues a tot el cos de bataller avesat, ni els escurçons sagrats de N’Isis no li’n saben ensumar l’amagatall. Valtres, enamorats qui entreveniu les torres balmades dels ulls de l’amor per on amunt-i-avallen incessants els ascensors, on verges hi són desponcellades i fills plantats i el desmanec del sexe fugisser s’esdevé a totes hores, atureu’s cada cop que toca el timbret per a ficar-s’hi, no fos cas que s’escaigués que els saigs l’empaitessin, bares.
Cada muricec, gens sec ni criptògam, és una xil·la alada. Cec i sec, è i é, no casen mai — è i é, è i é, è i é — guaita’ns volar — prô prou sabem que quan morirem entrarem al cony, al taboll promès de la deessa. Et fem rodar el cap? Ets de natura nerviosa? T’entrevé l’esme l’imatge rosegaire dels intrigaires ajusticiadors qui rondinaires ronden forques on cada reu es fa esperar?
El dilecte sarraí, esdevingut païsenc prous (un prohom dels Països, vull dir), hom l’afegia, doncs, i ben escaientment, a l’exèrcit d’alliberament. Nat sota el sistema feixista i gavatx de quitances per al bofegament de la demografia i la sobreproducció de carn mòrbida de canó (segons el qual el govern et profereix, quan et cases, un préstec o crèdit de mil dinars o diners — manlleu que has d’anar repagant a terminis, cada mes, començant d’ençà del desè, amb l’encoratjadora condició que quan tens la dona prenyada el compte roman glaçat de moment i cada cop que tens un fill pots sotstreure un quart del deute, de manera que amb quatre fills el govern et declara quiti del tot), sap que en aquest món de diaris on el joc de viure i el d’escacs té la mateixa planor, tota vida té un preu, adu la del peonet més merdoset aclaparadorament aixafat pels pedrots del roc (i millor qualsevol salonet de ridículs del palau) fet esclatar per un atemptat.
Dos-cents cinquanta dinerets, collons, l’esplet! La rateta petulant s’hauria pogudes comprar dues-centes cinquanta cintetes de totes les coloraines per a la seua corona de morta. Car sa mare moria en néixer’l, l’hereu, i ara els seus encara deuen calers llongs a aqueix cercle corromput de burots i duaners, pudents de la secreta i uniformats, mestres, escombriares i buròcrates de tot pèl qui es fementeixen dementre que et roben amb la cara descoberta i, tornem-hi, amb totes les de la llei.
Pastisset tot emparaulat, poc s’hi cabia gens, vet ací per què ens venia a reforçar, on sap que romandrem oberts i dingú no tanquem enfora qui dugui la clau comcal.
Havia travessat l’estret de Gibraltar amb una barqueta molt prima. Els destrets, però, havien començats al desert. Hi rebia la lletra que li enviava d’estranquis son cosí n’Ibrahim Turmeda, qui, injustament presoner a la cangrí de Cadis, li indicava, entrelínies, de quin mou fort arriscat podria treure-l’en.
Som cap a Mesoputàmia, doncs, país de les mitges putes; de fet, un pèl més lluny o més a prop; tant se val, cap a ca la Quica, direm.
Som-hi, la qüestió: n’Abdul és cabrer d’un ramat de quatre cabres. Querrines, querrines, sentiu-lo, rapsòdic, cridar-les. Li’n manca una; ep, desfici, desori, rai. Tanca les bones noies ja no dic pas a la cleda; allò és cobert, més aviat una ubla, doncs, i surt a empaitar la perduda. Ara, tant córrer entre esquerps pedregars d’escorpins ans d’escurçons, manoi, belleu (ich meine, vielleicht) ens convé un instant d’assossec ans de conhortament, oi?
Gaudíssim amb el buf reprès de la beutat espectacular del paisatge d’aquest rere Transvaal amb balenes a l’horitzó, i bernats pescaires pel cel i pangolins entre els turons.
Pel fet que excel·leix en seguir rastres, tampoc no patíssim gaire, però. Fet: penedida, la troba bolcada al capdavall d’un cingle molt espadat.
—Com hi ha món; no és gens morta, ans viva — exulta.
No és, doncs, cap altra, consuetudinària, cabra pútrida, feta malbé pels adips, força rostada pels voltors. Ah, llas, tanmateix; quan acaba de despenjar’s i l’ateny, el rep ben torbada per la por de la mort.
—Què deus tenir, na Iusufeta? —li fa.
Entre paparres i xacres més usuals i simples, li veu la cama trencada.
—Déunhidoneret el mal que deu fer, cavà? —li diu, suau com el vellut dels seus pantalons, i afegeix—: Això, rai, peronet; molt més mal no fot, i de pitjor guarir ans remeiar no és, la més maleïda ans malparida de les malalties, cabalment: un mal de queixals.
I, sense ufanejar d’aquelles tristes experiències de les fiblades de les arrels poixèvoles d’un os esdevingut tot de cop i volta tressallit i traïdor, arramassa de part de pels voltants quatre barrots i li’n fa un encric que li immobilitza la cama borda, li profereix tot seguit un pom de serpoll i de jull i, quan la segalleta avia el rotet en pic d’acabar’s el ressopó, se l’enduu cap a l’ubla a coll i bo i vigilant en la foscor de no enfonsar-se a cap clot.
S’esqueia, és clar, que l’endemà era el jorn on tots els poblets d’aixafaterrossos i glevatombaires, de pastorets, i dulers i manescals, i manuclaires i camandulaires del costat pujaven cap a la tomba del sant pagà d’aquell llocs, En Sidi Bou Boc, i li sacrificaven alguna bèstia grossa — preferentment, jotflic, un bou — un bou tot engarlandat, emmedallat, encintat i esquellerincós — com per raoneta dels enyorívolfaents tres tombs, llas, d’antanyasses — antanyasses, llas, quan les nenes juàvem per les eres no pas com juem a ciutat ara ni com jue la filla del capellà, amb hostietes rai, ans amb capets renats (renats per mà del bruixot) dels molt reduïts enemics. Allò ere una glòria veure (em deia en Genuí repenjat al coixins), aquells capets qui, en espetegar (ere el joc del pam i toc), tant l’un com l’altre aviaen un gemec i obrien molt espaordidors els ulls!
S’atansaen, diu, com insectes de flagells, amb llur cervell molt instintiu d’insecte, cap a les aigües lustrals de l’oasi, d’on de l’ara xarona ja n’oïen emergents i ondulants els psalms de l’himnòdia entonats pel lleig ronc corifeu. Basts mercaders, mal-raguts (i mal-riguts), amb llurs càrregues pudents de morbiditats més o menys embalsamades i adu, ensacats, cadàvers sencers en diferents estadis de putrefacció qui llavors trametran per lent vaixell a les clíniques americanes, on en rebem pedaços, pegats i aparionaments.
La qüestió que, a ca n’Abdul i encontorns (no al magí malrecordós d’en Lanosa), el brau qui agafaven, abans, per tal de preparar’l per al sacrifici, el duien a la cleda nupcial on l’aguaitava una jònega verge i histèricament moguda; tothom aplaudia l’arret esglaiador del brau aitan bon punt com li flairava el taboll. El tendrum gloriós de l’atzeb del mascle s’atansa en joli, bategós, autònom, i al capdavall, teledirigit, s’afona perfectament taboll endins de la femella. Taboll escoixengut ans esqueixat, un vi dens de Borgonya se n’escola. És que el brau li ha tolt el poncellatge. Amb el poncellatge tolt, la jònega esdevingué vaca — ara, però, serenor — no és pas hora de massa pregones filosopades; cabòries esvigoritzaires rai, altrament — car, corcrebats, esguardéssim els àvols moviments de l’enemic — ço és, és clar, per transferiment del poble ingenu, l’enemic per antonomàsia: el dimoni — el dimoni, assenyaladament, viat amb una sentida de l’usurpador, vull dir, el colonitzador d’urpes llarguíssimes — el xarnec (islamitzat o cristianitzat, eh-panolitzat o altrament enverinat amb quina altra dèria assassina) qui envaeix i desposseeix i usurpa, reïra, els ho usurpa tot — terres, conquestes, personatges, fetes, paraules — exactament com a naltres; tot ens ho han pres, a poc a poc, al llong del segles; tot ens ho ocupen il·legítimament, a sac, sense demanar cap permís, amb merda pertot arreu: Barcelona, Perpinyà, Mallorca, Alacant, Oriola, Benavarri, Nàpols, Sicília, Sardenya, l’Alguer, Montpeller, la dama d’Elx, sant Vicent, sant Ramon, Llull, els Borges, En Jaume, Sorts, Mompou, Sert, Serra, Ferragut, Requesens, Servet, Vilanova, Orfila, Ferran, Aragó, Maillol, Huguet, Ribera, Ribalta, Miró, el descobriment d’aitants de ginys, remeis i vaccins, Monturiol, Gaudí, els gols del Barça i el València, la paella, l’escalivada…
Ull viu, via fora, doncs, el xarnec (cogotç o botifler, de fora o de casa), el sanador, vull dir, s’ha ficat dins el clos amb les seues estisores tètriques; secretament, horrorosament disfressat, rau a lloure — tens rai, emperò — rere el brau qui, molt esbufegós, manxa; en aquella posició indigna i bare, el dimoni hi ha romàs una estona descominal (arbitrària) — quan li sembla que, efectivament, tant la vaca com el brau atenien el paroxisme, ço és, tant l’una com l’altre s’havien escorreguts si més no un camí, llavors, sense avisar, destraler, zas, ha tallat.
Els collons enormes rebotien entre el vi i la pols. Bogeria entre els animals botxinejats sense nelet ni culpa, ara nàquissos per a més cruel honor del màrtir. Recordéssiu com se’ns regiraven els budells. La tomba tombejava; trons d’espectre i un tuf que se n’enfugia d’aquells de fer’n cas i fotre el camp si doncs no vols pendre’n més mal encara, no fos cas, ep, que el flagell de la pestilència no fos a frec de tornar a treure el nas.
Ara, si n’haguessin oberta la tapa, haurien vist que part de dins s’hi feie malbé un altre boc emissari. Mort pels resistents, un federal atrapat anit dementre que fornicae amb la mitja puta de la dona d’altri. Xst, moixoni, dingú no en diu re; tothom calla. Ara, no n’havien tingut prou amb capar’l; calie fer la feina ben feta.
Al rastà o a l’estroncany d’una olivera, n’Abdul hi penjava la jaca. Amb la màniga de la camisa es torcava la suor; llavors feia veure que s’ajustava la corbata. Era, al capdavant del seu ramat, el capità de l’empresa, vull dir, un dels principals estrategs del ministeri de la defensa a l’ombra.
Com adés, vora el desert, explanava al ramat, ara, en la fredor clandestina d’un soterrani alliberat, eixexplana als resistents qui assistim a la conferència:
“Avui, mon cosí, n’Ibrahim Turmeda, m’ha trucat des de Dénia. Prou sabia eu que s’havia escapolit de la cangrí de Cadis, on, amb quatre anys d’ésser-hi, hi aprenia l’andalús i tot. Ara, el que no sabia pas és que encara fos viu. Més tard us en faré cinc cèntims. De moment, només us vull dir que sapiguéssiu que ja som un de més.”
Recordeu com els qui l’escoltàvem cridàrem minses i empedreïdes albíxeres. Somrèiem com de tornada; guaitàrem l’arengaire amb bondat ficta, trop indulgent: l’arengador fa d’arengader i ens passa pels oronells l’esquer de l’arengada d’un toquet sentimental (sentimental: ecs, res de pus avorrible) perquè piquem i, entretinguts, deflectits, bo i rosegant la raspa de l’ham, tampoc no el jutgéssim aitan acarnissadament si al capdavall l’exposició falleix o, si més no, no fotia prou el pes, com hauria calgut.
—Ara, som-hi —prossegueix, un bri empegueït pel que es veu que consirem—. Conselleria de Defensa a l’ombra. En el procés de reorganització del Departament de Guerra Guerrejada per a la Independència, bo i seguint el Pla Os Pedrera, hom ha proposat darrerement (posició afavorida sobretot per les Forces de Terra de l’Exèrcit païsenc) que el Servei de Mines Submarí sigui transferit del Cos Costaner d’Artilleria al Cos d'Enginyers. En conseqüència, les Forces de Terra es troben emplegades ans afermades fins als colzes en l’enllestiment del programa extensiu que pertoca al mapament de nous llocs, campaments i estacions; tot seguit, hom eixamplarà aqueix programa per tal que inclogui el mapament de noves àrees per a l’entrenament dels elements civils. De moment, estem tractant de cercar algú qui pugui acomplir no pas la part tècnica, sinó la de detall, de la comesa: un ajudant d’enginyeria, topògraf, qui sàpigui tot plegat dur al paper el mapament amb totes les previsions afegides quant a les seqüeles que les noves instal·lacions tindran en el paisatge ans en l’equilibri esversat de la vida dels ciutadans. No volem pas que totes les forces paràsites d’agressió se’ns estavellin damunt cadascun d’aqueixos nous gorgs d'activitat. Més aviat al contrari, volem…
Me’n record que l’anunci de la conferència si fa no fa deia: “El coronel a l’ombra n’Abdul Cigró, oficial entès en míssils, destacat al Districte Mòbil dels Enginyers de les Forces de Terra enraonarà aquest vespre del tema Els enginyers i l’amansiment de l’espai. A més a més d’informar del costat tècnic dels míssils, l’orador farà referència als satèl·lits, l’introducció i prestidigitament de nous i antics microbis, la repercussió en els uadis dels desequilibris del temps i de les dimensions del temps en els espais de l’univers. Especialment en acabat de xuclar’s una mica les genives, aquest llicenciat en física nuclear es capaç de dir’n d’amanides d’allò més. Veterà de la campanya d’Eivissa, en una avinentesa, en acabat d’haver’s desempallegat d’un aparell inutilitzat per l’enemic, romangué una dotzena de jorns empatanegat a l’oceà. Un altre camí, cama-romput i sense coneixement per amor a una trompada rebuda en joli, el seu paracaigudes fou bufat al capdamunt d’un pi formentorenc i hi romangué esperxat i hostilitzat pels voltors gairebé una setmana. Fet i fet, minyons, ni cal dir, us la recomanem a mans besades, i així anar fent, ja ho sabeu, i doncs: pus poc pas que ens hi estendrem. Au.”
Hum, n’Ibrahim Turmeda, un altre andalús qui juga doncs per al nostre equip, consirava n’Edmon, qui es retreia últimament que ell covar, rai; ara pondre, no gaire. No gens, si no tornc dejorn, i em pos a treballar.
Les forces econòmiques s’arrelen en les ètniques; tot el comerç rau en la confiança — i en qui confiaràs més sinó en els teus? Els vendré gerros, sellons, plats i olles, i d’estranquis estamparé rajoles — com més primitives semblin, millor. Hom les veurà un bon matí, i dingú no n’estarà segur si ja hi eren de tota la vida. De tota la vida que hi són — herois de la contrada, indesencastívols, jotfot.
—Com me reca, com me reca —xaró, s’havia plangut, despús-ahir, tot fent ganyotes al mirall del canfelip de la cambra de l’hotel que llogava per tal de tranuitar-hi, car poc hi havien vols a la nit.
Li venien a l’esment els records d’en Lluïsot Condó a l’avió. L’home, de qui la dona s’entenia amb l’home amb qui també la meua dona s’entenia, vingué a veure’m i… Who’s fucking my wife? —com un boig.
I ara hi tenia la resposta al mirall de casa. Ans d’anar a clapar la jaqueta del seu pijama color de vi de Borgonya, hi deia, dalt: HOT, davall: NEWS…
Tothom sap la seua mica de rus. Doncs, al mirall hi diu, ben gros, TOH, és a dir, Ton!, i llavors: SWEN, és a dir, swine, el brut! El brut d’en Ton se’m carda la dona, la Germana — la Jagasdecrístol? — la vella puta pollosa? — deu delirar.
Tret que coneix només un Ton. En Ton, l’arreglador d’espatllats, son oncle, el germà d’en Boi.
Se’n va al taller i en recull dos alhora: totxos; no, maons, un per mà; de pila en pila; mai no li’n cau cap; d’ençà de ben menut. Ara té unes mans grosses, hàbils, potents; fóra un magnífic recollidor (pilota-rebedor) en el joc del futbol americà, en rugbi, entomaire, al trinquet?
—A coure rajoles, la mare qui em va parir i prou. Somnis de glòria, empastif. No; en faig sense descans, rajoles. Rajoles ben historiadetes que estintolin la memòria col·lectiva per molt que els feixistes continuïn destralers, d’esquerdar’n, d’empastifar’n, d’esmicolar’n, de deturpir’n. Saben fotre altre? Mai no els hem vist fotre altre que desfer, que desfer per a malfer.
Es cremarà?, no es cremarà?, com patia sa mare. Prô ell determini rai. Fins a l’infern del forn, catacroc!
—Papa, papa, ara vinc!
Salvà en Boi, i en Ton acabà d’arreglar’l. En Ton qui al cel sia, home molt bo.
A uns magatzems secrets de Montalt, ací mateix, prop de Tolosa, on hom desà les obres del Louvre durant la guerra, hi veig el Catal del gran Watteau. M’inspira el paisatge on els ínclits capitans de la pàtria amb cavall i sense passen, sense passar mai, ben llustrosos sota la llimutja i l’esmalt.
Per als Estudis Valencians Molt Profunds, Tant Que Els Orcs S’Hi Sobreixen, el president, en Morondo Búrrez em demana una rajola que commemori el maleït muricec penat — banyut objecte, jotfot. Son cosí Xirel·lo, del Cercle del Rapatrà (Rangers of the Paper Trail), Secció Països Païsencs — escamots d’escoltes dels camins d’ase de paperassa que darrere lleixen els buròcrates — diu que en vol una altra, que el difuminat d’En Watteau és perfecte per a la boirina espessa que han de travessar cosserament.
Si qualsevol datpelsés es veu amb prou cor per a fotre-hi cullerada, no estic jo pas menys habilitat per a no poder mirar d’esmenar la plana encara una miqueta millor… Així s’avença cap la restitució dels signes que ens foren enllordats amb la merda feixista — és a dir, ultranacionalista eh-panola — de tots aquests anys.
No callarem.



w) El mecenes Lluïsot diu que d’amagatotis untarà la causa

Per encàrrec de n’Empar, havia ha anat a veure els seus pares. Quan ixc de casa llur (més que no pas de la seua car ara em fa que viu a les muntanyes, això si no l’han mort o s’ha mort) he dit als pares, doncs, de n’Alliberament Llibertat que morir per consignes catalanes t’assegura si més no un epitafi gens monçoneguer en el sepulcre buit de qualsevol paret de les nostres ciutats i viles fet per un artista ardit.
Se’n foten com de la lluna i els paisatges llunàtics d’En Miró. Diuen: A naltres que ens dèixon en pau. I que llur filla: Com si mai no n’havíem tinguda cap. Tret que la dona m’acompanya fins a fora, plorant.
Em demana que la perdonem — i son marit, cada dia més tocat pel verí dels diaris i la televisió, llas, aixarneguit gairebé sens remei.
Repassant la seua vida, no podia fer altre que demanar-li com es podia haver casat a aital desgraciat? Però, és clar, prou sabia que m’hauria apaivagat amb parauletes: Que tothom fem el que podem, que cal no mirar enrere, etc.
—De vegades, encara ara, tornant de fregar pisos, espellifada després d’haver caminat tantes d’hores sota la pluja, amb perill que se m’emportés doncs la propvinent pulmonia, quan em veu, tramet ais al cel i m’eixuga gairebé tan amorosament com feia quaranta anys, aquell nadal primer on érem tan enamorats.
Faig capcinades de comprensió i trenc cantonada. Adéu-siau, ja us ho fotreu.
—Ahir —m’ha dit—, vull sortir de casa meua, obr la porta, i m’esglaii tota. A la gespa rònega i groga del jardí de davant mateix, una tortuga de caire prehistòric, amb una estranya closca en forma més aviat d’esquelet, ara amb la mateixa tonalitat tota ella del ferro rovellat, rau, tractant d’amagar-se sota un arbret que hi tinc, un sanguinyol arronyacat, però és clar, és massa grossa, és enorme, cremada, rovellada — però la tortuga de darrere seu encara és més bestial, és deu vegades més grossa, també de caire prehistòric, com ara un dinosaure, amb la closca també foradada, com un esquelet, però verda de molts de verds, ella, no pas rovellada, eruginosa… Malèfica, la de darrere li té la boca a la cua i comença d’empassar-se-la, la rovellada — la rovellada, amb els ulls em demana ajut — no sé què fer — paralitzada — no sóc capaç de bellugar’m ni per a fer’n una foto… No hi ha amagatall, senyor.
La jaquia estar marinant-se en llàgrimes. Sí ves. Una de les principals consignes catalanes és deixar’s d’orgues. I ben fet que fem. Guaitar cap a l’estació vinent, que ens duu més a prop de l’independència. Altrament, d’altres mitjans més oficals, prou ens n’enfiten, amb llur sentimentalisme eixorc i capador.
No caurà n’Edmon en aquest bertrol. Això diem també: Ah, malatia fastigosa de la sensibilitat; tota art que gosa messions a favor de fotre plorar és per definició una merda. Carall, i que cal ésser amb Sòfocles o amb qui sigo que diu que: Dingú no pot ésser declarat heroi fins ben bé en acabat de mort — car dementre que hi ha vida prou hi ha possibilitat de bausia, d’acte traïdorenc, jotfot, de malpàs.
Veig, de cua d’ull, de retorn a ca meua, un taxista qui recull una vella amb cadira de rodes; el taxista ha feta malbé la cadira: no l’ha plegada prou bé quan l’ha ficada al bagul de darrere amb els paquets. Ara, la vella, quan el taxista xarnec l’hi vol asseure, cau de cul amb la cadira feta un nus fastigós i tot això, dementre que el taxista guilla, entre la gentada atapeïda (els macips sortien de les fàbriques, els clercs de les oficines) qui se l’esguarda sense fotre re. Què haig de fer? Dur-la al carretó llarg d’un aprenent de forner qui lliurava pa? On l’embotim, a una panistra? Entre les panistres buides?…
Per sort s’atura la llemosina d’un milionari. Em diu en Lluïsot. “Puja totdéu, la vella i tu.”
—A Louisiana, vaig veure’n encara un cas pitjor. Una puta blanca, na Louise Bover, va acusar sense cap raó, de violar-la, un negre, el qual fou immediatament penjat per la voluda. Quan la Louise fou ulteriorment assaltada per tota mena de càrrecs de consciència i recances, tothom altri, parents, capellans, advocats, se’n foten com una mona d’un mapamundi. Descompta-t’hi, li diuen, un negre més o menys, carronya, per qui et capfiques?
Em forada el petitet amb ulls de filaberquí, em diu: “M’han sortits tots de granets blanquets al voltant del virot. La badada és que no sé pas si me’ls ha encomanats la dona o n’Edwina. Si l’hi dic a la dona em dirà emprenyadíssima que m’ho ha encomanat qui sap qui, és clar. Si tanmateix l’hi dic a n’Edwina, encara pitjor — em gisclarà com una boja que m’ho ha encolomat la meua dona. Ei, i potser tot plegat m’ho etzibaven totes dues. Potser hi ha algun nyèbit infectat que se me les carda totes dues!… És clar, hi sóc jo, ja ho sé, prô vull dir… un altre, a part de jo, oi?”
Li responc: “L’espitxaràs pelant-te-la, per justícia poètica. L’escanyaràs i t’escanyarà. I llavors, ton famós virotet, qui se te’l vendrà com la pixeta d’en Nap (7ooo francs el 1977), o com el braç de la santa feixista Teressah, te’n recordes com en Vagínula I (el segon, amb la seua cara d’orinal curull, ja no sé pas quin colló assecat es deu fotre traginar amunt i avall), te’n recordes com se’l fotia portar per un bisbe pertot arreu on anava a petar — professons, marxes marcial, garrots vils, vacances de pesca i iot, inauguracions?”…
Em sembla que se m’ha emprenyat.
—Qui ets?
—Psè. No-dingú.
—Doncs dec enraonar sol. Collons, és clar, si m’empatoll amb no-dingú, llavors sí que em bevia el senderi. Bah-bah, deixa’t estar d’Odissees de pa sucat amb oli, i anem per feineta, vols?
—Em dic Nisialbirdingúespigolant Menvénencapganesniuna.
S’encén sol: “Quin pseudònim més ruc!”
—Cascun som, per al comú salvament, cèl×lules individuals d’alliberament de la terra. I hem de sàpiguer pairar’ns-en, d’estar’ns-en d’afegir’ns al desori, a l’espoli, al balafi, al malbargany.
—Animista, jotfot. Au, castigat, als racons dels dolents, entre els barracots sense trebol i les descàrregues d’escombraries. Em vols engalipar, un amant de la natura inerta? Ja no cal que et belluguis. Amb vocació de mort. Qualque jorn hi reeixiràs, i d’una faisó definitiva.
—Pertanyc als Catalonian Queens (who strain their greens).
—No et diuen re els parrups de parrufs, ah, melodies de sidèries harmonies.
—Això sembla la corranda del catiu obtús, el recitatiu del catiu escollonat. Qui més en presumeix, menys hi suca.
—Qui t’ha dit que me’ls tallaven?
—El nostre comú amic, en Genuí.
—Ah, en Genuí, quin peça. No hi és tot. El feia empaquetar vers una clínica magnífica, a Califòrnia, jotflic. El tenim ben encaselladet devers sant Quicu, més amunt de sant Dídac, de veí d’aquell home vell qui amb una galleda matava i recollia cossos d’oreneta, a munts. Un artista de caire ingenu i assassí. Adu les orenetes qui feien niu i criaven sota el llivell de l’aigua, en receptacles, dins la cisterna de líquid claríssim, les occia i els en robava els nius, amb els quals feia escultures que ara es venen a milions o gairebé. Un jorn, cap a la vesprada, des de lluny, damunt la gespa, el seu veí se li atansava, resolut, a pendre-li el niu i l’oreneta que hi té, pobre Genuí, a l’escarranxa. Sonà un tret. La bala se li ficà crani endins. Pel forat, el lent cotó-fluix del seu cervell s’esfilegarsava dins l’espessa aigua llorda del riu.
La senyora gran era una gran senyora i fins ara no havia dir re. Es guaitava el clatell molt rapat del xofer, com si hi anava a espigolar-hi a qualsevol instant, i a eixonar-hi i esquerrar-hi llémenes, puces, xinxes, rènecs, arnes, polls…
Digué: “Mon fill Jacint, el capellà, no creu en cap de les dogmàtiques ximpleries de l’església. Cada camí que albira cap injustícia es fa un estrip a l’uniforme negre que els fan portar. Cada dia acaba amb l’uniforme tot estripat. De jovenet, sovint, pel carrer, de cop-descuit es veia, com qui diu per epilèpsia, atacat per l’atac de pitjera. Quan t’ataca la pitjera, tot ho pitges: tecles, timbres, melics, clatellets, forats del sés, ulls, res avinent… S’enduia encontinent podeu comptar els mastegots i penjaments — de les dones més putes i empedreïdes especialment — i la puta bòfia el persegueix sense descans, i el mortreix i el destreny. En parava boig, per això l’apuntí de capellà.”
—Un altre suïcida vocacional —féu el nan—; doncs sí que fotrem goig, amb els catalans dels collons. Encara no hem perdudes prous guerres?
La vella se’n rigué part dessota el nas. Com era el cas d’aquells robots als quals, per tal d’afegir’ls un somriure, els cal un cop o dos de tornavís, reeixia a donar’s ara un somriure cargolat, de tornavís.
—Sí ves —féu—. Tothom, en aixecar’s, prou fot cara de pallàs. I en néixer encara més. Venim a aquest món a fotre tots plegats el paperet del ruc. El minyó qui tornava del restaurant de l’estació de portar’ls el pa amb el seu carretó llarguerut, de més petit feia de pastoret de fedes — en tonsirar-les i arrencar’ls els véllors, patia martiris de calvari. Son pare amb una puntada al cul el féu anar a ciutat. Ací, m’ho deia mon fill, l’estruparen en un cancell vint o trenta addictes. Ara l’indestructibilitat del virus de la síndrome el té somiant llunes en cove. Creu que l’indestructibilitat del virus per ell adquirit vol dir la seua pròpia indestructibilitat, atès que ambdòs prou viuen al mateix cos. Pertot fa el merda, el tifa, especialment davant les barjaules, i tot el que guanya s’ho fa espetegar en dones. Cadascun dels conys que empelta els anomena amb una lletra. Com hac, cony hac prim, cony hac segon, cony hac a la potència enèsima. Li toca esfereïdorament el voraviu que li garleu de cap vaccí. Matar-li son virus, fóra matar’l, consira. Els parapsicòlegs del govern, gossos buròcrates, tot ho veuen de rosa; encoratgen la víctima. Li diuen que, aitan indestructiu, adu pot volar; per això ho intenta sovint; trompades bestials de balcó a balcó en casa de fusta que atrotina a trompades. Als barracots on viu. D’estranquis l’han filmat. I n’han venut, per a consum dels forans de Mallorca, un anunci on surt. És un anunci tot de trompades, és clar. I diu: Don’t trust your flying ways. Trust ours. Fly Air Tromp — i ensenyen llavòrens una avió magnífic i lluent qui finament enjòlit salla pel firmament.
Quan la vella la deixem a ca seua, el nan Condó ve a asseure-se’m darrere a la vora.
Em diu: “Acarona’m l’esquena, lleopard”, perquè es veu que ja som amics.



x) Li diu el ginecòleg metafísic, com li endollen el cloroform, que somiï truites

Era un vent tan dens de broma que, a bufegades, tapava el Solell. Tothom se n’esfereïa. Les ràpides onades de foscor i claror bruta i polsegosa, els vels estripats i les persianes esparracades a les finestres esbotzades, el quequeig planyent de les estructures, l’espellifament del cel, el botzineig impertinent, les fures ressentides amb destarotat uniforme d’infermera qui sortien i entraven de les cambres. Tot contribuïa a llur terroritzat mareig.
En Lanosa havia somiat que sa mare esquerpament el bonia.
—Has tornat a fer llenya com un boig a cop de destral.
—Mama, per què ho dius?
—No sóc pas la qui rente? Sang a les lleterades dels calçotets, i a les dels llençols. Sempre que agafes la destral per a desfogar’t, ronyons i pròstata i bufeta et fan l’enze, massa estrenyuts i putejats.
Allí començava l’adéu-siau dels seus òrgans de xiquet poc, lleig i a mig fer. De primer, doncs, la bufeta, i llavors la pròstata, i ara eren el seus ronyons els qui deien prou, plegem, i es retiraven, sense ni acomiadar’s, fotent el camp a tot estrop, i es piraven, raspaven enlluny a tota llet…
Es despertà cridant: “Mama, mama!”
Dingú no hi era per a fer-li’n cas. La tempesta havia morta. Mentrestant es veia que, per por que tot no s’esfonsés, tothom havia estat evacuat. La clínica deserta. I ell oblidat, entortolligament comprimit entre els ferros i cables del llit.
Al seu cervell, de sobte un clic!, com ara si se li desfermava un altre nervi. Féu cara de badoc. Petrificat. I, tost, per cabal, una corda de l’orquestra endegà el soliloqui. S’ablaní.
La guerra guerrejada per l’alliberament del nostre poble, oh, goig. Quan dingú no ens dirà com hem d’escriure i com hem de xerrar, ni com hem de jutjar, ni com hem de guarir, ni com hem de veure’ns al món, ni com hem de veure’l. Quan jutjarem de cada cosa amb nostre propi seny, no vigilats pel golut, avar, rapaç paràsit aliè.
Quan per comptes de merdes ambulants serem persones amb tots els ets i uts. Ja no més putrefactes d’abans de néixer i tot. Nets de la taca original d’ésser nats esclaus.
I s’hi trobava.
(…)
Sóc l’esponja qui en acabat de néixer i fer créixer el ganglionet qui li permetrà de trobar l’indret on viure, per comptes de deseixir-se’n en acabat (d’aquet inici rudimentari de cervell), i doncs, perquè ja no li cal pensar pus on anar, qui sap per quina etivocació, esponja, s’esponge en un cervell de milions de ganglions qui el volen fer anar amunt i avall, confusament.
Mon món és el boldró bigarrat d’imatges que el cervell em projecte i recuine per tal que m’hi trobi dementre que vaig d’un costat a l’altre.
A l’oliva jussana del cerebel, les neurones qui rodegen la qui porte el ceptre de mos pensaments batlleixen, molt autoritàries, tant mos somnis de bella dorment com mos malsons de lleig despert.
I els tres som el mateix: una esponja a l’il·lusa percaça d’un indret altre.
—Well, well, well, well, well, well, well —fa l’Einstein qui em tracte, en Jerzy—. And what do we have here?
Trepanat, em calibrae el fal·lus massa tou i estantís de la massa encefàlica. El sentia de lluny, i em sonae pallasset, en els còmics clarobscurs de pel·lícula de por força pomposa i mal parida.
—Aquet homenet qui tornem donassa de monument, sos lòbuls parietals jussans, què és això tan petitet, marcit, i podridet? Per això és tan ruc que mai no sap on rau ni quants fan tres cents anys d’esclavatge ininterromput i de propaganda anorreadora. Ara s’entén, veieu?
Com si encara visc a l’esperança de l’any 1704, on els volums pictòrics del possible s’harmonitzen com en En Watteau en una boirina de pau i acceptat fugisser paradís — cascú de naltres moixons d’un paisatge gens agressiu, on respires el teu darrer bleix bo i beneint allò que roman i els romanents qui hi romàngon, i s’hi arromanguin per anar fent la feina camperola, dolça, suau, tot solidària, on hom s’hi afegeix a son albir.
Colcant un raig de llum enlluny, no mir enrere altre que per a somriure-us, cada cop més a prop, fins que us em fonc.
—Clavem-hi l’escalpel —diu—. A eix indret que no glaçàem per a no desavesar’l de cap tutia d’aqueixes qui promouen a l’estadi propvinent devers el canviot acomplit. Només per a veure què s’hi escunça, ca?
Puig, amb feiens rai, pels penya-segats de l’esquerdall silvà, escarbat piloter qui els mals minyons de dalt han llençat i rellençat. Si mai esdevenen grans, minyons xerecs, atès que llur mare mai no sabie reptar’ls, baldament els rènyon els anys. Pels circuits molt envitricollats del laberíntic cervell on ens movem, a velocitats de vòrtex i vertigen, no emergim als còrtexs sinó perquè ens hi esclàfon, cuques odiades. I tant com voldríem per comptes envolar’ns.
Bilions de boges sinapsis ens hi enrampen, i destrenyen i emboïguen, escrues, les ales. No sé pas si arribarem a sentdemà, on tot allò que encar reïx a ésser ha esdevingut, u, l’únic cervell.
—Ets fems —em diu—, d’on la millor floreta neix.
—Veieu-me’n doncs rabit —respondria, tret que poc puc. Amb la pelleringa qui sóc, amb prou feines si escarneixc, amb la sang qui em glopege a deshores, ni el feble rosec del milcames ni l’orxec d’un fort escotiflós priàpul.
—Et fem més lleig perquè ressuscitos més formós —diu, fent anar les eines d’esmolat tall.
—No és aqueixa mateixa la religió amb què enganeu el pobre anyell propiciatori qui serve tanmateix dèries i neguits de preferències d’ultratomba?
—Aqueixa carota de crostes, llúpies, trencs i bonys, aqueix cos arreu profligat, estavellat per terra i per cantons i panys de parets, vernissat doncs de moltes de capes de sang eixarreïda, quins pròdroms no són d’un sentdemà gloriós —va explicant el cirurgià a les assistents qui remuguen no sé pas quines aprovacions—. La seua síndria, aventurera rai. Amb aquet cervell esponjós qui sap quins horitzons siderals no escoseix. Fem-lo que prefiguro on reïx d’ésser demà, i passat i l’altre — cada camí més emperfecteït — inundat tothora de presències quasi idèntiques, com despulles de metamorfosi, qui en realitat són ell mateix, aquell qui fou a cada instant apartat, mentre es distancie d’ell mateix i reïx d’atènyer’s estàtua. Estatuesca estàtua d’imperfectible deessa. Per què collons d’altre servirie un cervell?
Why indeed? Per què, ausades. Com diu. Tret que davall el pont opac d’un Sol esgarriat, se’n van els jorns, i la nit roman.
Enjòlitament perdut per les intermembranes dels firmaments tangibles (els toc, els toc!, tot i que no existeixen altre que a mon magí), repesc ça i lla els retrunyets molt febles, filagarses de so, dels chors cantants d’antic per tants de morts adés patèticament il·lusionadets pel càntic.
Voldria algun jorn raure de peus en quelcom de sòlid, no pas solzament aesmat per una síndria mig asclada qui rebot entre ontocoms de fantasia, xuclada i repel·lida per esfínters afòtics, umflada per flogists, per èters molt feixucs estranyament suraire. Ei, no, destralers, treieu-me d’eixa cangrí qui desconeixc!
—Don’t I know what you mean —fa—. Guaiteu, xiquetes, fa?, com rondinen les seues viscositats; ui, ui, ui, ui, ui, ui, ui, quina pirotecnieta de desesperadet, el micropsíquic; guaita quines bombolletes empampallugaires entre la boirina dels estralls encara fumosets. Xàldigues de protesta, ai, noi, doncs sí que en fotrem cap cas. Fora, home. Maneig brutal, si vols que res sigo fet. Pròstates, collons, glàndules, panys sencers d’estantís cervell, tot això sobre! De moixó a cuca, i envant. Trenques aquet os i l’allargues fins on vols. Triumph des Willens, Wiedergeburt, d’irrisori nap buf a pallanga esveltíssima. Guaitin, senyoretes. Zip-zap. Si això no, doncs un altre, vós, per això pas que ens barallarem. De mal pedaç a bon. Al Brasil colonial, tot s’hi val. Quando se perde a noção do composto, malament rai. Não fui eu que o assassinei. Eu sou bom. Si bon, si bon; c’est si bon, bon-bon, bon-bon. Mes, ai, com plore, pobrissó, mentre tots ballem. Això no va ni amb rodes. Ja hi ficarem més seny, xst, xst, au, fastigoset. Qui vol aigualir’t la festeta? En Jerzy amb el seu jersei de llana verge és bo per fer-te’n, i gens llanuda ni amb cara de fada, fava feda per torna, jotfot. Guaita, aquet tel de la melsa inútil, d’himen i ja està. Provarem totes les vies, i, si aquesta no fila prou, una altra. I qui es mesprèn, es reprèn. I així, ca?, anar fent.
Hi haig esdevingut, pròpiament engarjolat, rere brèndoles ondulants com fideus, sonores, però, com elàstics — una tossa més o menys amorfa, genuflecta, i no del tot tova — un objecte cantaire a diferents modalitats i modulacions, frases de cançons em ragen no gaire harmòniques, la veritat.
Si qualque eina, haptotròpica, em burxe el carpó, sóc la truja eròtica, a qui el gall cardaire clave els esperons, i llavors em desareg, i mon tremp adés ferm ara s’ha dissolt, i mon tarannà jaqueix d’ésser equànime, i doncs, com el riu o el tramvia qui se sobreïxen avii uns borbollons de caldéu — em semble que tac totdéu de limfa i sang.
—Quin cuïc l’ha picat! Ens fas més gràcia ensopidet i narcolèptic, tu. Qui li tocae el voraviu? Jo no haig sigut, qui ha esset? Quins eruptes, vull dir, eructes de volcà. Celests fums. Qui es deu pensar qui és! Alguna punyetera qui me l’ha mal atraçat, eh?; duu l’adreça perduda, totalment esgarriat. D’ací el desesper, meucarra meu. Injecta-li això, salada. Ara, ara… Guaiteu com torne a casa com aquell qui en canvi ha feta a estudi tanta de bondat, i com recull pel camí els llibres adés abandonats, i com tot l’espatllat (la bicicleta, el baló, les sivelles, els descosits) ara ho adobe amb molt recomanable assiduïtat… I amb quina sang freda no es capté si veu nogensmenys com li voleien i se li envolen els òrgans, com roba seua (parracs) penjada a la babalà i de sobte imperialment escombrada pel vent del nostre discerniment… Vantem’ns-en, ca?
Mon ànima, riu ample qui flueix devers la fosa suau amb el vastíssim oceà de l’ésser, és fora de l’acció del cirurgià. Condemnada a viure lluny del campament, exiliada, bandejada, treta de la companyia, tanmateix es manté autònoma i intocable. Maleït general, ell i la seua nova arenga, m’entre, propulsada amb pler de capellans, per un esvoranc de la ruïna del meu cos desconfit i ix, com un bufarell gens sa, per un altre. Els coleomòmims qui em retoque a la dura mare dolorosa…
—Sharp edges of a crossroads, you bet! The dura mater and its coleomomyms — aquets folres d’estrafet desig qui es cabdellen als filaments axònics del còrtex, quina descoberta — wouldn’t it be nice, girls, that I got for ’em the Nobel prize? — (plenty deserved, boss!) — mentre que l’únic de bo que fot mon col·lega, el col·locaire de priàpuls, és hipnotitzar amb no sé pas quins heliògrafs la forma del pacient i allavòrens alterar’n ça i lla els embalums fent-li creure que tots els mals, dolors i punxades que li etzibe no és pas ell qui els ressent al seu cos molt botxinejat ans és un personatge o altre aleshores somiat pel pacient — qui pateix és com qui diguéssim una o alguna de les projeccions menys secretes dels seus coleomòmims — implantacions naturals del que podríem haver esset i no som — facsímils propis no reeixits, car, llas, normalment només ens n’ix un i a córrer — i poc pot cascú llogar’s cap cirurgià d’excel·lència sublim — poc podem dingú collir’n cap altre i encara menys engrescar’n enfora cap de triat mitjançant la mà del gènit — poc és qualsevol qui sap induir de cap multimilionari bateròlic que així es captingo, i es pago trinco-trinco aital beutat inèdita — heroica ans històrica per a exemple de les nacionalitats de tot un futur universal inescandallívol de totes totes.
Els coleomòmis qui em reajuste al cresp de la dura mare són adjacències gens determinants. “Per molt que em toquis, mon destí d’essència a la finestra del conscient no es mourà. Els vidres de la finestra, sí. I prou. L’espectacle que m’és destinat que sigui testimoni de presenciar no variarà per molt que les teues arts es pènson màgiques, capdecony.”
—Let’s never let go either of hope or of the task at hand, like dummkopft doctor Baratinsky is fond of quoting. Tantost esdevingos preciositat escultural, ardida i superdònica, segur que t’eixamplarà les vistes de la teua puta finestra existencial. Qui ho nego, gens no és científic, és una mena de carrincló cristià místic, i d’aquets l’infern de la badoqueria escruixida n’és ple. You are not yesterday’s news anymore. Welcome to the new life — you’ll be another Charles Crab plus the amazing glamour of your beauty. Passeu-me martell i escarpre, bufones.
—És veritat que si t’agraden les sorpreses més et val ésser ateu i no creure’t que ets re altre que un joc de casualitats a cada segon modificades sense cap altre significat. Que ets truc de memòries per cap batzac fàcilment estavellades cap aquet costat o l’oposat.
—I doncs, aesma’t quina sos! presa! quan, mort, et trobes que hi ha re! Al contrari per als creguts de falòrnia, els embadocats amb déus rai, quin balafi de poca vida trobar’s no re. Ni sospresa no els és allerada, car ni són, i qui ni és què pot sentir?
—Al Brasil colonial, tot s’hi val. De petit em ficae nerviós, neguitós i neuròtic el tic-tac incessant d’un rellotge de pèndol a la cambra del padrí moribund. Em pensaa que allò ere el temps qui s’escolae. Però qui entén això del temps? No en treia l’entrellat. Només hi veia l’eternitat. L’eternitat gastada. Absurd — l’eternitat no pot passar — justament és estàtica — s’equival — de zero a infinit, zero. Per això el temps no existeix. El tic-tac no el fa el temps passant per cap sedàs mecànic, el fa un mecanisme autònom, solipsista, carallot — quelcom que en diem el rellotge i que no mesure re, no fa altre que aviar els cagallonets d’uns sorollets, els rotets païts per rodetes dentades i ressortets. Si se li acabe la corda, s’arreste el temps. I el temps espere ton padrí que torno a fotre l’univers en marxa. El dia que el padrí es morí (a tot estirar el sentdemà que es morís), tot s’haurie glaçat. Qui esperaríem ara? Com la bella dorment del bosc, la cardada del príncep nou?
—Quin nou déu neix, o quin reneix, ressuscitat? Així m’agrade: aqueixes imatges de renaixença et treuran, tota noveta i tan xamosa, de l’ou del teu eidòlon vellarra, anterior, qui descartem, només aprofitable per als fems.
—Mon enteniment d’insecte capeix damunt les aigües lustrals de les palanganetes profertes les formes dels òrgans de recanvi, i un crit mut — mut perquè no vull despertar dingú en l’esfereïment — em brolle, oimés destructor d’integuments, tendons i venes.
—El teu segon cervell — car sàpigues que de la cresta neural de l’embrió es formen alhora el sistema central i l’entèric els quals, més tard, el nervi vague manté tothora en contacte, de manera que el seny del paltruu i el del cervell s’interinflueixen (maldecap, el ventre ho sap!), i que si a un determinat moment un obligue l’altre a obeir i ho fa per bon motiu tothom hi surt guanyant. El teu segon, el del paltruu, el que amb neurones folre pap, ventre i budells, deia, la seua memòria instintiva encara et voldrie nan lletget i incapaç de saltar edificis i elevar rocs i vehicles part damunt els caps dels armats qui t’empaiten, per xò n’hem de ficar de nous. Tot plegat un sistema digestiu qui no penso gaire (car com menys pense menys tems) i qui desfaço el malefici del nan — qui no et faço, doncs, ni nic ni volpell, ni pèrfid.
—I el gep? I el gep?
—El gep que el bòmbon, només duie sort als altres. Sulfamides a dojo, nenes, sulfamides. Som-hi, un bon raig.
A poc a poc, i bona lletra, em duran lluny de la ganga fugaç i amorfa qui fui a l’imatge colta d’un perfecte Maillol entronitzat — confiem-hi!
—Prô per què vols ésser’n tant, de bemplantadota, jotflic (em reptae ahir mateix, abans no es morís, en Càncer), encar acabaràs fet una altra deessa, i això mateix ha estat font de tants de mals. Mon priàpul no feie distincions, poc balafiae l’estoneta debades. Totes li eren prou boniques, adu les més lletgetes. Prou saps com tantes i tantes em sol·licitaen, la novetat de l’animalet (el qual, és clar, l’ha sobreviscut, i vés a sàpiguer en Pasqualot a qui l’empelte ara) les atreie com boges. Planyívol convent de bruixes, me les trec mosques, tret que ell (la sagonella) mai no en té prou. Ai, on et fiques; ni ho saps, escolopèndric. Víctima dels desigs, esbatanada, eixelebrada, esbudellant-te per cada cucot p’en Pasqual col·locat adientment intercruralment, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, qui la sang alhora et xarrupe i enverine. Ara que, segons En Càtul, “fets mos breus jorns, entr a la nit de la dormida sens fi”, si d’una cosa no em penedeixc és d’haver’m somiat, en vida, mascle, car la dona, prou ho deien els clàssics més carrinclons, és de tot mal origen — i quins somnis somiaria, sabent-me aitan culpable, al llarg d’aqueixa clapada sens fi?
—Girls, is that true? O són només els salaços repapieigs de l’anestèsia? Nobody told me Crab is dead. Aquell Baratinsky és un metjarra de poc gàlib, jotfot. Cul-i-merdejar amb el seu pacient, rai; ara, a l’hora de la veritat se li escape com un moc. No fóra la primera vegada que el veig cagar-la. No volguéssiu que us digui quines fastigositats no empre de xampú, aixarops estantissos de gènere empeltaire sense remissió podrit, això si no es mesprèn entre suquets de lleterada i de lactació. Quin objecte de riota entre els congèneres als simposis més tronats. Els seus invents els invente un psítac, només cal estudiar’s amb aclucalls i un tarannà ultracrèdul els manuals dels utòpics. En Fourier, En Sade, En Szaz, aquets. Sort en té aquet altre que l’agafaa eu. En Baratinsky el pren per ocellet malcantaire — com féu amb aquell violinista nan — ere un homenet vermell com un tomàquet qui amb el seu esturment odiae tothom — els xerrics i nyigui-nyagos que aviae, malsdecap a betzef. En Baratinsky l’adormí i el ficà en una gàbia, ere una gàbia muntada a tall de càmera de fer fotos. El portàem a la clínica els dos amb el cotxe meu. Em diu: fiquem-lo al cotxe, prô amb molt de compte, eh? I sobretot no en pitgem ni per malastrugança l’ull de plàstic blau marí que fa com ara el piu de la càmera. En realitat és el seu ull humà qui dorm, i no veu res. Ni res ha de veure fins que la seua xil·la no sigo un obelisc.
—Em retreie en Càncer que això de dona porte tots els mals. I el pitjor, com prou feie el gens carrincló En Silvà Gal, ja agonitzant, més de dos-cents anys ha, planyent-se’n a les infermeretes més distretes de veure, que per culpa de la més adreta i bella la superstició s’imposae al món:
Allò de coldre ídols, la religió, que en diuen,
la vostra beutat, dones, féu néixer — els ulls us riuen,

la boca promet, i la figura és meravellosa.
Hom trià, entre tantes de coindetes, la més xamosa

i l’encimbellà al plint — aquet altar inicial
la mort tacà, i calgué inventar un déu “immortal”,

— lladre cosó, i espia qui dingú de sobre es treu.
Sense valtres, totdéu fóra encar feliçment ateu!

—This Crab was very brave in the field of battle, but an idiot pel que fot als ideals del viscut. Et descabdellem dels àxons el més impressionant de tots els coleomòmins: amb uns retoquets ça i lla, uns empeltets, uns renovellamentets, uns trenca-i-adobets, un canviets en l’ordre d’activació de certs gèns… De tots els coleomòmims emmagatzemats, de tots els tus qui podries haver estat, fem realitat del tu més astoradorament magnífic, prou pots, collons, qui es queixarà. Tothom en romandrà hebefrènic vist el resultat. Et cauran de jonollons per tots cantons.
—No, però em veig mort i quasi entrant al pampallugueig incessant del riu ascendent dels morents qui foren i van desfilant devers el no-ésser; hi som tots, en perceb llurs siluetes, cucs, cuques, plantes, edificis, signes, totes les creacions naturals i humanes enfilant-se cap a un cel qui tot ho devore… Ases…
—Les sorts, bones i dolentes…
—Gats…
—Els lladres, propis i estranys…
—M’esqueixeu, m’esqueixeu…
—Tot això són els canvis de la personalitat. El cos també altera l’interpretació. Tos nous ulls es projectaran d’una font novella a un paisatge obligatòriament novell, poc pots fer-hi altre.
—Ah!… Esfereïment sens límits, ah!
—Serveu-me’l fort, gundéu! Si et bellugues tant ho espatllarem tot. Com En Tirèsies qui hagué de separar amb el seu bastó les dues gegantines boes qui cardaen desesperadament, i per aquet fet esdevingué míticament dona, senyorassa avinent com N’Isis mateixa, a tu prou cal que et separem amb els escalpels i ganivets aquets budellams d’on els fats malignes et descargolaen un coleomòmim aitan erroni — collons, oidà, no en treien sinó un ninot nanot i malfet, i ara volem que te’n tríon, més benèvols i assenyats, i adu per a rescabalar-te’n, en acabat de tant d’ignomini, el millor possívol.
—Auxili, m’esquarteren!
—Prou pots! I, esquarterat, passaràs pels dotze estadis de rigor. Et calcinem, et congelem, et fixem; et dissolem, et païm, et destil·lem; et sublimem, et separem, et mà-cerem; et fermentem, et multipliquem, et projectem… I, ve-li, through the dismemberment to the shining that blinds. De l’esquarterament dels cossos baixos (objectes geomètricament malformats qui gossament s’arrossegaven repixant cobles esfilegarsats i bords d’errònies connexions) (oh, Splendor Solis!) accedim a la vigoria de l’or pur! Quin alquimista més acomplert que sóc.
—Socors, Socors!
—Sí, anomena’t, anomena’t — però no et contestos, car ja no hi ets!
—What? Help, help!
—Prou, gundéu, et fotré un parell de mastegots sobre! Veieu, nenes, com ens ho agraeix? Les bones maneres i l’educació els ignorants les prenen per mostres de feblesa. I ara em trepitgen malignament l’hortet, tot fent veure, amb llurs feixugues botes del delicte, que llur barroeria és distracció — es foten passar amb esquírria per més rucs que ja no són. Li dic a la dona que tot i que sóc tan bona persona, ara, amenaçat d’intrusió, puc tornar’m violent. Els dónes la mà i t’arrenquen la màniga. Sabeu què feia? Pujaa dalt i agafaa el fusell, i tornaa a baixar. Ara tenia el fusell a la vora i no deia re, amb cara seriosa, calmament emprenyat. I volia que s’adonessin que la broma s’havie acabada. M’apuntaa ben conspícuament els números de llurs vehicles. Ara sabíem que els tenia fitxats. T’has de sàpiger fotre respectar. O totdéu et puge a cavall. Amb aquets pacients sense paciència, el mateix. Fotríem goig si els féssim cap cas i aturéssim a mig camí la feina. Quins monstres no ens en sortirien! Millor que es mòron! Cantem-ne el gori-gori, celebrem-ne d’amagatotis els kterísmata (les pompes fúnebres) i emparedem-lo, hermètic, al sostremort. Poc fóra el primer.
—No, no! Vull viure! Perdó!
—Doncs moixoni, ca?
—És que això que t’escòrxon fa tan mal, i això que t’òscon i escrúixon de pertot; i aquets escarpres que et rompen en escruix, home, si fóssin clips i xinxetes, i algun puntet, rai...
—Sou un poner, senyor Socors, ni un espotzim d’ardidesa, gundéu. Pit enfora, home, vull dir, dona. I veureu quins pits! Com volen els oscil·loscopis per l’espai i creen bromes de polsegueres de matèries estel·lars i hom els confon per nèbules qui milions d’anys llums no travessarien, de tal faisó que qui els observe no sap si allò que veu és pols d’estels o de miasmes, així qui us veurà. Dirà: collons, descendí la deessa o veig miratges? I els psiquiatres firaran. Guaita’ls com suren, llurs consultoris de gom a gom. Doctor, veig visions o el paradís comença de buidar’s, car veia abans-d’ahir aital beutat que en romanc enlluernat. O me’n vaig a l’oculista que em buido els ulls, car ja no veuré mai més re pus sensacional. A cavall del divuit i el dinou, el psiquiatre Esquirol prou ho deie, això de malalt i dolent s’equivalen per equació existencial. El mal-alt, és a dir, el mal-bo, dol, és dolent. I el dolent malalt. El mal-alt és lleig, i qui és lleig pateix. Ésser bo i bell és el mateix. I, patir, la lletjor pitjor. Enjorn, de pària us veig, ni bo per a carn de canó, a la pus gruada — oh, miracle — nineta de totes les càmeres. Perfecció de cos cataplèxicament reforme l’ànima. De feral i temut, a colt objecte de cobeig universal per qui totdéu malde. Content us vull, projecteu’s-em al sentdemà, on gloriosa ascendiu.
—Pujaré sense ballar, no fos cas que em confonguésson per cap oscil·loscopi o broma de polseguera o nèbula, glop, glop, glop…
—Nenes, ja està. El cervell del paltruu totalment canviat. El que empeltem fa goig. Noves interaccions amb el de dalt garantides. N’albirarem als aparells les espurnes de les astorades salutacions. Pirotècnia rai.
—Qui som, qui som?
—Cert que n’estic orgullós. Quina obra mestra, ni En Miró. Tot aquet budellam. L’empelt de la jornada. Una foto, si us plau. Estic temptat de signar la brillant composició. Saps què? Signem-la, que collons. Quan el radiografíon, o quan l’anatomítzon (així que la reputada beutat lliuro l’ànima, ha-hà), es trobaran que el déu qui la parí ere prou un altre!
—Qui, qui?
—Els japonesos tradicionalment veien, com cervell principal, el de baix. Idèntic capteniment el dels sexualment obsedits qui només veuen el peret de baix, i el de dalt ni sentir’n parlar. En el cas dels nipons, això volie dir que, si els feien un rentat d’estómac, els ere com un rentat de cervell. D’ací la facilitat amb què els dirigents manufacturaren kamikazes i procuraren harakiris a tort i a dret, hom en feie candidats mantxuris a betzef. Sense la putada de les bombes atòmiques haurien guanyades les guerres. I és que l’humà és tan plàstic com el plàstic. En fots el que et rote i pitjor. Tant se val. Ara vigileu-me — les més matusseretes, i les qui despengueren les hores de tranuita en disbauxes i insomnis desesperats, les vull a segona línia. Només les més fermes de tremp i tarannà davant. Feix a feix, congelem la massa, del tàlem amunt — arribats on són els culpables, hom s’hi acarnisse — cremem-ne al còrtex els coleomòmims qui el volen nan i lletjot — recacegem i tractem de trobar, per a fer’l ben palès, el coleomòmim qui el vol una altra Isis triomfal i raspallem-lo ben lluent per ço que s’imposo. Som-hi, i que dingú no hi prengo mal.
—Doctor, i l’allò? — l’allò! On em bull el residu animalot; on em rau el dipòsit instintiu del caos innat d’on l’escatxic cosser de les tendències agressives se sulfure i m’impel·leix de cop-descuit a no endevinar’n cap, o gairebé; on tota irracionalitat té la via lliure; on el cavall boig qui em mene es desboque com un capdecony.
—Cada partícula opere en tàndem amb qualsevol altra a qualsevol altre punt de l’univers. Univers nostre metastàtic (per això en Carles Càncer s’hi trobae com a casa), i cada univers (oi, senyoretes, qui sap), un tumor nou. Si t’alterem les teues dades, totes les de l’univers s’alteraran per correspondència quàntica i llavors seràs acceptat — la teua nova realitat serà la realitat qui haurie d’haver’s realitzada al començament. Aquesta és la gràcia. Corregim els fats, qui el dia que et conceberen badaren de valent. En corregir’ls, retroactivament els millorem. Així amb el re u (l’entitat una) qui n’hi ha qui anomenen déu. El re u esdevé el nostre reu — qui cree déu som naltres. I aleshores tot entre al comcal. Quant a tes connexions cerebrals, never worry. Et desaconsellem cap mena de neguit. Car tot brolle de nou, tendres dèndrits es refan; trincosos, íntimament dringants, circuits són reinaugurats; l’obsolet reneix bel·licosament desembolcallat; l’encetat de fresc, com l’arna de la carcassa, s’erigeix en l’ànima del cos renovellat — l’allò retrobe el seu això — i la teua esvaívola consciència reprèn el trajecte. No sé per què t’hauries de ficar gens nerviós.
—Ah no?
—Non-non, non-non…
—Quan, damunt el mapa, l’ombra de la mà que m’atrace al retorn té als dits un molt esmolat escalpel?
—Falòrnies. Aprèn el nom d’aqueixa flor / O aprèn el nom d’aquet taüt / Com papalló amb maldecap / Curiós dels envitricolls / Aprèn-ne el nom, aprèn-ne el nom…
—És això cap cançó de bressol?
—Fes el tomb ací i enjondre / Papalló per poms i tombes / I encamalla’t per les barreges / Diferents qui vida donen / Tiges, teies, tigres, tones / Mà del fat omnipunyent / Dins l’esquerda de la muntanya / Matràs, morter, oli, catàstrofe / Qui aquet jorn de fresc ens paste / Insectes, bacteris, polímers / Llavors, pinyols, dèries, metàstasis / I dingú no ens diu, vós, dispensi / Ni faci cas del va intrusisme…
—(Ronc, ronc)
—Xst, senyoretes, i, ara que dorm, tot és possible.



y) Ací som, quasi deessa


—Esvaívola consciència, ja els direm que t’ho fícon d’epitafi —em diu el vell poeta en Peà Condó, qui em revisite a la clínica, dementre que dec convalescir de la darrera operació—. Aüquen agònics, trepitjats per les nostres peülles de cavallots bojals i eixorbits, els poms florits de damunt els taüts. Com en Genet, jo també m’havia cregut que l’obra poètica establie conflictes i et marejae bon tros; ara a les vellúries, me n’adon per comptes que els cancel·le. Quan la beutat de l’equilibri poètic s’estableix, qualsevol contradicció passe per lògica, harmònica, sensata. Vera car bella, ca?
Li dic, o pens que li dic: “Perdoneu, Pasqual, prô, en síntesi, mes sinapsis, temoregues com la tórtora qui se sobresalte i musclege d’esglai a cada sorollet que sent, no acomboie gaire comprensió amb el que dieu; dèndrits i àxons no deuen collar prou bé. Em recorden jo tractant d’entrar a casa i aquell porter bast, brut, de tendències totalitàries, qui tothora m’agredie les orelles i ell encara convençut que no en feie prou, odiós d’allò que representaa, la llibertat de fotre si fa no fot el que vull. De l’home cerebral esdevinc l’home-pistó. Tot em puge i baixe. Tot ha canviat, i de banda del pitjor: tot ha empitjorit. Trucaré la consellera de distribució del territori cerebral perquè s’ho miro. Prolècticament (anticipant-me a la seua objecció amb un bon argument que li tallarà la rèplica), de bursada, li diré: A cada ictus (on de sobte em trob molt més fotut), les cèl·lules electrocutades s’exclamen, etèries, al cel. Aviat no seré cor un saquet de cendres, fa mon cervell.”
—Tret que ton cervell és com aquell qui diu nou. I prou us heu d’adaptar mutus, recíprocs, ell i tu. I aquell espectre massís qui adés caminae sol (l’hauries d’haver vist, la gràcia, sirgant incessant com si caminae caminet de sínia!), és a dir, ton cos, qui hem tret, il·lès, de les illes de la civilització minoica on N’Isis nasqué, només tènuament se’t balance al bec de l’ésser qui si tot va bé sereu — encara no és teu del tot, ni tu d’ella. Dones grosses, gairebé gegantines, amb caperulla de monja verd marí al cap, la guardaen zelosament tots aquets dies i la tapaen bé per ço que no fos cap esca (i els llurs pipís falleta i estella) del pecat entre tants de boigs i pseudosans com carrilen pels corredors de la clínica. I el pitjor ton ex-espectre, vull dir, ton ex-cos. El minyó, escervellat i tot, es coneix tots els topants d’aquesta botiga i adu els dels magatzems subterranis on la musa (una infermerota granada i degradada qui tanmateix fa una feina immensa allà baix) batlleix. La musa se n’encaterinae, del teu titella pòstum, i li xiulae el xiulet, i del capoll li’n treie bromereta, i l’afavorie sobre tots, fins que hem hagut de dir prou.
—I ara sóc mort!
—No t’esvalotos. No som l’inquisició. Això per als merdanyols. De fet, te’ns has escapat, hum, se’ns ha escapat. Pels masdéus subterranis és ara com un rat molt esmunyedís. Com et dic, es coneix totes les maquinàries que la musa hi manté. Els mobles insòlits, les estructures oldanes d’enginyeria pseudomàgica, les andròmines, i els secrets aparells mèdics, i les carcaixes i els tarararats.
—Doncs quin panorama. Tot i que cal dir que n’estic orgullós, del, hum, de la meua despulla autònoma. Com la dona del melic umflat qui se la pelae amb el biberó de la seua filleta i l’hi impregnae de tota mena de sa vibrió immunitzador (nombre nombrós que n’hi ha, haig sentit a dir, entre el del tètanos i el de la ràbia, i l’esglai de tanta de química amunt i avall per les esferes boterudes qui som, d’on, sense química, ni fórem, es veu), crec que ens hauríeu de reunir tots — al tit, a mon cos d’adés, al grumoll d’ara, a l’estatuesca hel·lena qui em ve, imposada i imponent, i, no ho sé, belleu endollar’ns amb qualque tubet que ens coneguéssim millor?
—Faràs de metge, o de pacient?
—Car — o bé sóc sencer i el cos una àncora — o el cos em pense i llavors sóc altre — depenent de quin cos em segregue. I no vul perdre’m, no vull perdre’m!
—El neguit no és gens bo per a l’ànima. No et perdràs mai. Saps que la tortuga com deie En Zenó no ateny mai la línia, car sempre li cal fer la meitat del camí abans del fer’l tot — i així infinitament. Tampoc no ets mors. Ni en Carles qui déu hajo perdonat és mort. Naltres qui vivim a un altre ritme l’en creiem, però no pas ell. Ell d’elleix encara es creu viu. A part que el seu darrer instant consirat té per força la cua d’un darrer instant, car què hi ha darrere el darrer? — si el darrer és quelcom, ha d’ésser quelcom, amb un davant i darrere, i doncs darrere aquest darrere hi ha d’haver un altre darrer consireig, el qual té darrere, i així eternitat avall — allò mateix s’esdevé morint. Per a morir del tot, cal d’antuvi mig morir, i mig morir en aqueixa mitja mort, i així anar fent.
—Però això qui cony s’ho creu? Et creus això, i creus en déu i déus, i en tot aquell embalum de nocions màgiques afins.
—Corr el cavall del teu instant qui colques leri-leri si caic no caic, i en la vostra correguda salvatge, el cavall de darrere te’l mossegue a gropa i ventrell, i el teu gemegue, i sue, i creu que el sobrepassaran o es morirà d’un puta atac.
—Cos putrescent part davall la pell lluent. Per quins fangs i fongs verinosos no ha trepitjat abans? Em guait les peülles de totdéu, al llarg d’immenses sales d’espera i d’atapeïts magatzems, llurs ferradures o sabates, tant se val, per a veure’n qui les té tacades de fang sagnós i de la llefiscaó del bolet qui fa embogir.
—Ai, filla, que escrupolós.
—I encara no haig après res.
—Cal sàpiguer triar, ja t’ho diré. Te’ns presentes a escola sense llibres i sense claus. Dues la vareta o el portaclaus de portar les claus, prô no pas les claus. I doncs, així no es va aumon.
—Les claus del desllorigador?…
—Tot t’ho fas tu mateix. Qui se n’empegueeix, massa tímid, roman estancat en l’aixarop estantís. S’hi negue tantost nat. Pes mort. En canvi, l’actiu sure, de qualsevol faisó, estrambòtica i tot, prô sure. Quan era adolescent, molt afeccionat a les paràboles de l’evangeli, rucades rai, em creia qualsevol correspondència entre semblants, com ara allò de morta la cuca, mort el verí. Doncs bé, abans de la crisi del gran desengany que en acabat em dugué a estudiar per a metge, creia sobretot en l’os del desig. Cada carcanada de pollastre em procurae l’objecte màgic. Al començament sempre funcionae. El trencava comcal i quan la mà esquerra, la del desig, es feie amb el bocí més llarg de costelleta agafada a l’estern xifoide, el nostre equip guanyae o el queixal no em feie mal aquella nit. En acabat, les coses es van anar espatllant. Un camí deia que aquesta xiqueta davant meu em trobi irresistible, i, monejant amb l’os per tal de partir’l, una esquerda saltae i venie a enfonsar-se’m a l’ull. La xiqueta els crits d’esfereïment, en veurem un ull sagnós. O l’esquerda se li clavae a l’ull d’ella, i encara ere pitjor. O ens empassàem l’esquerda i ens traqueotomitzae horrorosament. Després, tenia la mare malalta — vaig agafar l’osset i, molt inspiradament, li demanaa que ma mare no es mori, si us plau. Monejant sapastrement amb l’os (prou saps de camins com són difícils de fer petar), llas, m’espetegue d’espetec, i el bocí punxegut em rellisque dels dits (amb tots aquells llefiscosos tendrums) i, a ma mare, se li clave al coll. La caròtida. Amb l’esglai, i l’hemorràgia, i el fluixeta que la tenia, tan malalteta, pobrissona, allí se’m mor, mormolant-me, amb un filet de veu molt esquirriós: As. . . sas. . . sí, as. . . sas. . . sí…
—Quin drama, vós, no ho sabia.
—Oh, i espera’t. Era al carrer, que tornaa a ésser a l’internat. Érem de passeig per Lleida. A Ferran, sota un plàtan esponerós, un soldat se me n’ha rigut grollerament, i, per presumir davant la seua xicota, m’ha fotut, sobre, un mastegot. Que es mori, dic, que li vingui un atac o que un balcó li caigui a la clepsa i l’esclafo. Em trec un altre osset de la butxaca. Estic tan nerviós que, en vúlguer fer’l espetegar, em cau, precisament damunt del palter d’un gos. El roplec. Encara em coste, ara encara em rellisque més. Al capdavall fa nyec, amb aital mala fortuna que alhora m’encete un dit. I on havia desitjat la mort d’algú altre, per correspondència parabòlica, sóc eu qui es mor, de tètanos, prou aviat.
—Tret que no sou mort, collons, que us veig.
—Per això et dic, com n’estàs tan segur? La realitat i el que veiem, cap punta de comparació. Dimensions rai. I rareses, se te n’estergeixen a dojo dins un enteniment qui és com un palimpsest punyit incessantment al matalàs esponjós del plexe pels pinyacs únicament cosmètics dels senys. Els senys, carismàtics paladins qui et tornen de rampinya amb les despulles robades enjondre, entre els empantanegaments d’ortigues carnívores i goles esbatanades on s’envileixen els grills, car tot grille, saps, sobretot el cervell.
—Cervell, freixura, pàncrees, budellam, fetjot… He vists penjats a les vostres oficines ninots dibuixats per a les classes d’anatomia o per a fer bonic (l’error terrorífic!), i veig que només som un caixa d’òrgans tous, fastigosos i a mig podrir. Si em podíem fer passar sense cos i tot!
—Tothom em ve que li fa por o fàstic el cos. I que l’odie, intermediari traïdorenc. Només us puc recomanar una cosa. Per a putejar’l, agafeu tot el menjar que li donaríeu, i aboqueu-lo directament canfelip avall. Fora merdosos intermediaris, ca?
—I un cos sense òrgans, home? Posats a fer, ara que dèieu xifoide, que em fa que és l’osset o tendrum que tenen els homes penjant-los al capdavall, entre costelles, damunt la cavitat del paltruu, però que a les dones els manque, d’on el mite d’Eva transformada de costella qui hom arrenque de N’Adam, per què no m’hi fiqueu tubs i molles que dúron qui-sap-lo déu rai, i que cap no costo tampoc gens d’anar recanviant? Pensaa que allò dels ciborgs ja feie anys que estae inventat.
—Oh, es rovellen, s’enferritgen, s’electrocuten fàcilment…
—Excuses rai. Saps que em semble que feu, malparits, si us puc ésser sincer? Que sóc la prova de l’experiment. Em semble que ton parent Lluïsot — prou és qui pague! — espere amb candeletes el resultat. Si tot reïx, llavors ell vindrà a esdevindre-hi una beutat genial.
—Vols que li digui que el creus lleig i poc intel·ligent. I que aturo la font dels diners. I que et quedos a mig embastar?
—Em pensaa, Pasqual, que em venies de poeta, vist que de cirurgià la cagaes tan grossa amb el pobre Càncer qui al cel sia. I ara em surts amb amenaces de doctor, maleït inquisidor.
—Tens raó, manoi; no ho faré pus.
(…)
En Peà — i com pot sàpiguer, en Genuí Lanosa, també anomenat (car en aquest ofici és indispensable un nom de guerra) Socors Socoltre, i doncs, hipocorísticament So-So, és a dir, Tau-Tau, tot plegat nanet instruït, però qui sap si tant — i doncs, com pot sàpiguer, si dingú altre no li ho ha dit (per exemple jo), que Peà és el nom del metge dels déus de l’Olimp, i alhora un poema hímnic d’allò més altisonant i generalment en homenatge a quelcom o qualcú? — en Peà, dic, se n’anà al racó a castigar’s i a compondre mentalment qualque peà al primer (microbi o toc químic) que li encetés vista o olfacte, o tacte, o qualsevol altre seny, o que li passés per l’enteniment, car així és com és decretat que es formin els mons, els cossos, els cervells, les consciències, i doncs els poemes, i tota mare o matèria artística.
Quan tornà se li posà a vantar el procediment científic. Com si es justifiqués. Diu: Som així, tot ho fem a fi de comprendre. Res per profit, no. Malviure, els metges comcals, si vas a mirar. Sempre en contacte amb la mort, per veure de què està verament feta. I si la mort així, com la resta?
—A Açanui hi teníem un profeta — un home lleig i esparracat qui ho endevinava gairebé tot. Tenia les orelles prou llargues per a púguer anar mastegant-ne els tendrums; li feien de xiclet tranquil·litzador i alhora en mastegar-les se les massatjava, d’on, amb tanta d’equanimitat allerada, n’extreia els vaticinis. Si vindria cap huracà, si els conills agafarien la passa, si quin infant faldilletes i estudiós esdevindria marieta, o quina dona pariria tort… Treballava a Manresa, on l’havia seguit la fama, en una fàbrica de paraigües, i de sobte un jorn tingué la visió. D’espetec s’enlluerna, sent la veu i diu, encara eixabuït, força ronc, La virolla d’aquest paraigua travessarà un ull, tocarà un cervell, occirà un xicarró… Entelèquia arranada, correu-hi tots, car el xicarró prou hauria pogut estar el messies, o pitjor: un altre vagínula, el general qui pròximament ens dirigirà a la més il·lustrada, llustrosa tirania. La cridòria. Convoqueu científics, els millors del reialme. Mes què havia d’haver anat a dir? Milers de paraigües surten d’ací cada setmana. Atureu les màquines. Tots confiscats. I ara a escatir el dolent. I a seguir’l científicament per veure qui de debò mata. L’equip de doctors que hom va triar, no sé si ho vas llegir, era eminent d’allò pus. Una fundació fou creada només pel motiu d’anar’ls subvencionant. Així és com som la gent de ciència. Cada dia, nit i jorn, seguíem (els del gremi pagats per a la feineta) les vicissituds d’aquest particularíssim paraigua, al qual, palesament, o hom no era prou científic, li permetíem tota mena de llibertat afí al seu estat, de tal manera que ell (el paraigua encantat) mai, cas que hagués estat capaç d’adonar-se’n, mai, doncs, us hauria pogut tampoc endevinar — i menys l’adventici propietari, és clar, car la gent és encara més badoc que no els objectes (la fantasia incessant del cervell els fa veure coses, sobretot les que enlloc no hi són) — endevinar que la seua trajectòria era constantment mil·limetrada. De moment, em fa que fa seixanta anys i escaig que roman arraconat a les golfes d’un casalot a la part vella de Barcelona. Ara, només cal que esperem, car matar, matarà. I llavors tindrem la solució. Car si mata, el pare Vigardi era de debò profeta (fet provat, doncs!), o es podreix o es crema, aquella virolla rovellada, i hem provat que aquell no era el paraigua del qual el pare Vigardi havia tinguda la visió, o que el profeta, llas, no era tal, d’on totes les endevinades anteriors, i n’havia tingudes a betzef, llavors què collons eren? Casualitats? Tantes? Estudies ciència perquè t’aturi el rodament i te’l fa rodar (el cap) en un vòrtex de vertigen encara més envogi-embogidor…
—El meu darrer desig? —em diuen que es despertà amb un ensurt en Genuí—. Sí! Mateu-me cagant, mateu-me cagant!
—Mani?
—Garroteu-me damunt una cadira foradada, a l’estil dels reis d’antanyasses, i a l’orinal dessota el cul fiqueu-m’hi mapes i banderes, i bíblies abúliques i mètodes d’instruccions per a tot, i amulets i ossets i codis de jutjot, i cartes anatòmiques i bitllets de banc, i les fotos i les penyores de cada familiar, que així, si més no metafòricament, em pugui morir cagant-me en totdéu, jotfot, únic plaer, únic consol.
—Fetus senil, i nogensmenys prou cul-afanyós, pel que veig. Les hordes invasores dels follets de la son et feien veure un món poca-solteta a collons, i ara et deixondeixes esverat com si t’he dit qui sap què. No, no. La desagradable sorpresa es veure’m, així tan normalet, i creure doncs que re no ha canviat. Que tota la merda continua igual. I tanmateix cada somni de debò congria prou energia que només pot seguir-se’n catàstrofe. Quan massa se n’amuntega, esclata i es resol bé en abaltiment, bé en desesperació. Els déus ex-màquines, això ens cal. Salvadors qui colquen com corsers apocalíptics i tot t’ho capgiren i et donen l’il·lusió que et traslladaves autènticament a un univers tot nou, al qual per aventura, per comptes de l’altre, potser valdria la pena de provar de viure-hi. Si fos per mi, posaríem davant els malalts crítics tots els déus ex-màquines de què el teatret d’operacions disposa als soterranis que la musa desa. Ah, si et féssim pujar del xibiu espantós on el teu altre tu tan hàbilment s’amaga els monstres metàl·lics qui politges avall tan espectaculars t’esglaiaven, ja en cantaríem d’altres.
—Malparit, molta de trona, molt de púlpit, i de paranimf i d’aula magna, i dins de dins encar no comprenc re. I tot el que proposes és d’enganyar’m amb noves armes.
—Desgraciat, perquè tampoc no sé res.
S’esbatussaven, tret que un d’ells no era ni humà. Per sort féu cap aleshores, per a reptar’ls tots dos, en Jerzy Ràkowitz, amb posat ful de molt sagrat, amb una alosa arega fent-li d’esperit sant tothora a la coroneta.
—Nens, no vull que us em baralleu. I vós, Baratinsky, quins exemples de donar. Se us moren els clients, ara entenc per què. La taula rasa de llurs nous cervells massa plena de gargots per començar. Qui no se’n fotia un embolic de mort? Idees clares, això cal; idees simples, ximples i tot. Tres o quatre i ja s’ho fotran. Més tard, quan siguin fora de les nostres mans de creadors molt esclarits, que es maréjon tant com voldran. Tothom s’ha de suïcidar amb les pròpies raons. Vós i jo, Baratinsky, som com En Dèdal i En Perillós. Un construeix una vaca i Na Pasifae contenta rai cardant-s’hi el brau blanc d’il·lusionant pixot, i vós (i ell, qui amb el nom ja paga) construint un brau de bronzo balmat perquè l’ablàmon per sota i qui hom hi cogo brami com un bou de veritat molt enfellonit i venèriament eixit, tret que qui l’estrena és el constructor. Llas! Ha-hà. La vostra visió tràgica, on totdéu vampiritza totdéu, i la meua clàssica on el carro del Sol vogeix sense contracops, i qui hi puja veu davall un món de bigarrats ninots fotent, és clar, el molt divertidor ninot. Aquesta senyoreta deixeu-me-la per a mi. Ara li dic què cal aprendre. Que el que compta és adquirir — adquirir béns, jotflic, és clar — i encara influència sobre els mortals. I ella amb la seua beutat de moment prou hi podrà. I li direm que en això de l’adquirir que paro compte amb les sensacions, que se’n pairo forceta, que adquirir-ne gaires, això gasta molt de pressa l’estofa de l’ànima. Ah, i li assegurarem que això rai, que això durarà molt, que no es preocupo si durarà gaire, car durarà, ui (i ens desarem les guerxines al fur més íntim, furfuri i pelut), durarà molt i molt. Ep, sense que s’escaigo cap denou. Però que aquests, cavà, són tan rars. I al capdavall que això rai, que quan se’n canso o quan la cosa afluixo, bora nit. Li vindran darrere amb un flabiol. I la sebolliran en mausoleu bestial. I també li direm que les cerimònies pòstumes se les guaitarà del cel estant. Això per a treure-li cabòries causants de rugues, i tints lleigs al cutis, cavà? Vejam, vejam. Shit, nurse, for starters, escort the doctor out, please. We are too busy here for all those feckless ficklenesses and frivolities of his. Hi anem seriosament, ací.







z) Truites doncs de xorrèstic xop


Quan en Genuí tornà a ca seua, després que a la rambla de Tarragona n’Empar i en Carles se’n desixin tant a la xamberga, es llençà al llit a covar-hi fantasiosament el moc, hum, o el refús.
S’hi havia estades dues hores pel cap baix, quan sa mare el cridà a sopar. Quan sa mare féu a sopar, nen!, les construccions mentals se li estimbaren en escruix. Una altra torratxa d’En Bavós a torrar porres.
En acabat, feia força calladet nyam-nyam, i al rerefons, a la pantalla de darrere el crani, part de dins, ell o els seus sòsies més adrets i valents encara continuaven a la percaça de llurs proeses. Hi passava un seguici de sacerdots obscurs i sabeu què diu? Doncs m’hi afegiré, quina il·lusió.
—Mama —féu—. Per a demà de matí adobeu-me si us plau un bon entrepà que faré cua al port a veure si hi trob cap feina.
—I els estudis, fill meu!
—Això s’ha de compaginar.
—Cert.
Demà, hò, o despús-demà, o l’altre, emigraria a Califòrnia, on es veu que els cirurgians en saben un tou i un ou. Veuria de primer si el volien de grum o d’estiracordetes a cap vaixell — petrolier o bastaix del que fos, maquinàries, animalots africans, pintorescs pirenaics poblets sencers… Per aventura oïria d’esquitllèbit les converses cosmopolites d’alguns dels passatgers. Que cap no s’hi enllaminís. N’hi ha d’aqueixos desvagats força aviciadets als vicis perversos i més divertits. Hò, hò, viatjant aprens molt. Qualque o altre, per comptes de propina, li darà un petonet, un tust al culet?…
(…)
Sa mare guaitava el televisor a baix, i ell novament a les golfes, tret que ara engruixint el farcell per al viatge.
La dona vella qui sortia a la tv, ensenyant avui com fer una truita, em sembla que de cervells, i ganglis afins, no era pas encara en Carles fent de xarona dona vella culinàriament alliçonant favots televidents. En Carles encara trigaria uns vint anys si fa no fot (els mateixos si fa no fot que si de cas en Lanosa, després d’aquest sopar decisiu, trigaria a fer’s operar del cervell), trigaria uns vint anyets, en Carles, dic, a accedir als platós estel·lars per a esdevindre-hi cuinereta cusca i decent.
Aquella donota d’aquella nit, era de l’antic règim del Vagínula u, feixista com un plom, adusta, repugnant, religiosa, fent la viu-viu, i ben sovint la mort-mort, en un aparell escotiflós, de tristes pampallugues. Potser la mare hauria guaitat quelcom d’altre, però aquells anys no hi havia res més. Engegaves i t’endollaven llur gasofi, sempre repel·lent. Aquells castellufes, massa carrinclons. Cal dir que el ridícul i sanguinari tirà d’aleshores, molt escarransit, es feia també dir, de nom de guerra, Caldillo Frasco (flascó de brouet) — el d’ara es fa dir Quan Caldo (brou instantani, per a quan dius quan), perquè el bord és gros i no li escauen diminutius, tret a l’hora de parlar del seu cervell. Confiem que els qui fiquen brous (de conreu infecciós) perquè els manin, qualque dia aviat trobin que ja en van prou escaldats, i ho deixin córrer. La qüestió: que els programes culinaris ja eren (i són) patriòtics per pura correlació de dalt a baix.
Tant se val. Dementre que de baix li’n pervenien les bestiades que deia la cuinera ruc, en Genuïnet havia emprès d’escriure una “Lletra de Comiat” als seus (virtuals) companys de lluita. “Dingú més generós que els lluitadors. Doneu la vostra vida perquè el vostre poble subsisteixo, i perquè no ens perdem, ni tot hajo esset debades. Viviu (i perilleu de morir sense altre guardó) en el respecte constant dels nostres — dels nostres i prou — del nostres recurrents — magnífics — llur ombra ens reenvigoreix perquè cresquem — avantpassats qui es reesdevindran en els nostres descendents. I, si no els defensem naltres, qui? — i, si no ara, quan? Els gloriosos lluitadors qui els larvàtics escarxofats als trons dels aterradors flagells il·limitats insulten de terroristes — i d’altres penjaments sense solta ni volta — mentiders dels cofis-i-mofis aclaparadors i rituals — fastigosos cucs grassos del brandar unànime, embolicats amb els mateixos símbols botits de putrefacció, vaginúlics, flasconaires, borborígmics, anorreadors, borbònics — fetillers del verb merdós qui amb mots de passa-passa esbombats per tots els mitjans i exèrcits massius ens volen, en un tres i no res, no sols inexistents, ans mai existits i tot. No sols violats i escruixits ans devorats i engruixint’s-els les morbideses infeccioses. I que no se’ls n’escapi cap. Embogeixen d’odi per heure’ns sencers. Es deleixen per fondre’ns tots plegats en llur maleïda fonedora, fonedora per ells patentada, pels enemics qui ens fonen en llur enteniment d’insecte àvid, fiblaire i picallós.”
Fa: “I l’acabaré dient: Keep it up i a trempar fort!
“De moment, no pas que em trobeu a mancar, prou que ho sé prou. Qui no és al món, no és aumon! I tanmateix, espereu’s quan torni, qui et véu i qui et veu, que direu! Car per a mi tot começa més tard.
“But what’s the time now? / Time of course to count the money. / Perquè no en tinc prou, espoliat, / haurem de fer’n dringar amb el suc de l’esforç. / Com sempre, proletari, quin remei.
“Però em deixaré de conya, em posaré la clàmide dels estoics i començaré amb el relat del fet cabdal que de petit m’obrí els ulls. Qualque diumenge havíem sortit d’excursió amb mon pare. Els tres atapeïts a la seua moto, ma mare, ell i jo. Cada vegada, invariablement, el mateix trajecte. Sempre la mateixa aturada (suposadament per anar a pixar encara que dingú no tingués pixera) just al mateix indret, entre els monticles de cendra — pertot cristalls atomitzats d’argó que el ventijol feia surar, pessigollós, a llivell de tos oronells — i dic argó sobretot, però qui sap quins altres metalls feixucs i productes tòxics i radioactius? Isòtops, ploms, mercuris, plutonis. Sulfits d’hidrogen per als ous, i cisplatins per als testicles, vincristines i prednisones per a la sang, procarbazins i mostasses nitrogenades per als ganglis, adriamicines per als limfomes… Pler. Car allí hom hi descarregava detritus antics de cementiri, i recents de crematori i de qui sap les llordíssimes fàbriques.
“Vós, dementre que no gaire lluny, gairebé s’hi podia anar caminant, ens podíem haver arrestats a un prat prop del pontet que duia a un poblet tot bonic. M’hi havia escapolit qualque copet si els pares discutien de banyes i afanys semblants. Tot hi era herbei fresc de rou, i hi voltaven pler de cargols. I ocellets hi feien niu, somrients. Yellow bird up in the banana tree, you sit all alone like me; / did your ladyfriend leave your nest again? Sota un lledoner al capdavall d’un vessant suau, hi jeien dues dones, tranquil·lament escoltant un transistor. Sempre abans les havia vistes separades, i fins aquell jorn m’havia semblat que era mateixa dona, qui un jorn s’havia aixecada agreujada i podrida, i un altre poc o molt s’havia refeta de la malaltia esgarrifosa que l’arrugava, aprimava i engeperudia. Ara queia del cavall i me n’adonava que eren mare i filla. I que no eixien mai de casa juntes perquè hi tenien un moribund qui no podien jaquir sol. Entretant, el moribund es devia haver mort, i ara, per comptes, en un carretonet a llur voreta, un infant de bolquers hi seguia la musica. L’enrònia dels mitocondris és sobreviure caigui qui caigui. Es veia que les tres dones de les tres generacions compartien mitocondris a balquena car, si posàvem que l’infant era producte híbrid de dona i ximpanzè, per un exemple, com s’entén que seguís la musica amb el mateix brandar de cap i la mateixa cara de felicitat, d’on venia aquella palesa afinitat? Aquelles tres eren parentes — parentes per relació directa, sense mascle interposat — m’hi jugava un ou. Llurs vibracions les copsava clares i sense estàtica, duien Na Xantipa a l’hipostasi, i em revelaven, sense haver’l estudiat mai, el pensament d’aquella immensa filòsofa — res a veure amb el capdecony d’En Sòcrates, llepacul dels burgesos més espletaires i doncs menys solidaris, vaginúlic ja dels anys de la picaó.
“Sense mascle, eh?… I, al capdarrer, per què no?… Ja em veia senyoreta elegant. Com elles, com les quatre (o adu set) femelles del deliciós epígon, excel·lent al·legorista, En Baldung-Grien — ep, i hi mancava, jo — les quatre saons com les quatre edats de la dona, infantona, xiqueta (eu!), madureta, anciana, sense oblidar’ns de les tres d’entretemps, ei, encara en cabem. Ah, sí, doncs, si m’hi encabíssiu, pot-se-fer de cosineta, del que fos? Car allò sí prou que era una familieta comcal! I us ens aesmeu juntetes al bany, com ens hi aesmà el mestre En Dürer?
“Prou cagarel·la. Per què l’existència ni la necessitat del mascle? No pas per a afegir al cabal genètic, el qual altrament sempre fóra idèntic, i doncs decadent i abocat a la degenerescència, és clar que no, tot això falòrnies d’inútil alquimista mascle (o et tractaven de bruixa).
“L’agonitzant qui tots aquells mesos dingú no havien deixat veure, em fa que devia haver pertangut a l’ordre dels primats — ximpanzeic?, goril·lí?…
“Cal dir que aquells dies jo era jovenet i empatollós i que confonia mito-condri i mite-cendri. Ara sé si fa no fot que el mite de la cendra qui es refà en l’objecte cremat del tot, i el granet del metabolisme oldà qui de dona a dona s’encomana no té gaire a veure. Un és un comprensible desig de millorar’s, i l’altre una veritat com una casa. Els mitocondris, organismes tanmateix autònoms, porten al gep un grapadet d’anys, milenes i milenes de milions. Ara, en avinent pacte femellenc, fan llit amb les cèl·lules femelles; combinen allò menjat (truites de truita i de bolet i de nous i d’enciam) amb l’oxigen molecular per tal de parir energia pura. Exercici diví, això de parir, jotfot. Perfecta biografia. Qui fos dona, tot en tot!, em deia, delicadament apassionat com les flors del mangraner rere el tronquet del qual esguardava l’escena de l’autèntica nativitat qui encara ara colc a la memòria.”
—Quant a cervells, tots són bons; tret que no recoman —arengava a baix la vella—, allò que es fregeixen els ateus i pagans de part d’allà, ecs, a Califòrnia, amb els macabres cirurgians qui hi abunden, empeltant cervells a tort i a dret, i d’humà! Dos hemisferis, un parell de lliuradors de tova matèria; se’n va devers les tres lliures, alfarrassen, hum, bona truiteta, tot s’aprofita, escassos, com els catalans! I, per comptes de metre’ls en sepulcret obtús, metal·loide, lluent i virolat, per a sebollir’ls com sebolleixen els gossos (sense menjar-se’ls; quin balafi, bàrbars malaguanyadors!), els cervells massa inservibles se’ls cruspeixen entruitats! I els veuríeu endrapar’n, a palades, sense perdó de déu!
“No podies arribar amb un esbufec i dir-li: Papa, amb tot el cel obert, un jardí paradisíac amb oriols qui hi canten, per què aturar’ns sempre atsí, estossegosos entre les cendres eixorques?
“I se’t fotia com un energumen.
“Per què? Perquè la seua dona, ma mare, li havia fotudes, un jorn d’absència, banyes? Per què jo era tan lleig i no semblava gens l’imatge que ell es feia d’un fill? Up in the banana tree? Simiesc, li recordava que els pobres venim d’unes mones més degenerades que no les mones tan mones i bufones d’on vénen els rics?
“Ell, carn putrescent de fàbrica, fonedor qui fon i es fon i morfon, i qui en privat sempre el senties i t’ensenyava (t’hi feia treballar els senys) a tractar els enzes burgesos a baqueta, com a criminals qui només botxinegen els obrers, amb mètodes de camins tan subtils com els de fer’ls respirar merda pulveritzada molt càustica, llurs enteniments d’insecte claferts d’orbs dimoniets a les ordres d’oblidades lleis que la selecció natural fa repetir sens atur als altaveus encallats i ratllats dels gèns, (auto)fets únicament per tal de refer’s eternament a través teu o de qui altri calgo, delirava que els cavalls de serp, els metàl·lics espiadimoniets esvelts qui hi vogien pels aires, no pas entre l’eixorca cendra, ans al camp dels senyorets, on els moixonets xiulaven i els cargolets escruixien enciamets d’ase, damunt la gespa humida de serena al bon indret no gaire lluny dels monticles radioactius, eren infecciosos de burgès botifler i escanyaire, els dimoniets orbs de llurs enteniments d’insecte, i no volia que me n’infectés, no volia, mon pare, que esdevingués insecte com els ocupants o els cofoiament ocupats.
“I em va dir, amb un clatellot ben entaferrat: Altrament qui tem la guerra? Només els poners qui tenen quelcom a perdre — només als ocupants, als lladres, als qui detenen ço del llur, i sobre ço d’altri, els acolloneix la tercera guerra mundial. Els qui com naltres no tenim re, ni una mala pàtria nostra on caure morts, al contrari — potser confiem que de les ruïnes, si cap en roman, quelcom com ara quelcom nostre prengui forma, renascuts de les putes cendres.”
—Aquells cirurgians ianquis —sense parar-hi esment, en Lanoseta sentia bramar la vellarra teletramesa de baix, davant sa mare segurament ja aclofada i adormida a hores d’allavòrens—. Només guarden els odiats hispànics en moderada bona salut per a púguer’ls torturar millor. Tot de sobte, hom els lliga i constreny, hom els revela llavors a cau d’orella i molt sàdicament llur fat molt malastruc — perquè el neguit els faço ballar el cap, gest qui dóna més gust — loosening the screws for the screwing, as it were. I de patac hom els trefina el crani, i hom els carda, els xinga i els xil·la amb xil·la de bàrbar el cervell de viu en viu. Allò, i les lleterades, els els estova bon tros. I llavors (afirmen) la truita és més saborosa. No tenen, no, i gens, del déu veritable de la santa mare perdó. Ah, si tinguessin en canvi una religió cato-lòlica com cal. Aprofitant l’avinentesa, els embotirien si més un snòrkel avall, fins que els toqués el voraviu de l’ànima on eixa és en contacte amb l’autèntic món (el del més enllà) — qui sap, en situacions tan ultranceres, podé una connexió casual salta de sobte, i albíxeres, runfla, sac-i-peres!, ací déu lo pare qui et revela el secret del món — eu, si la connexió és bona — car, si no vigileu prou i no l’endollàveu prou bé, heretgies de maleït heretget rai, jotfot. Així que per això, i per consell infal·lívol de sa santedat, els cirurgians cristians no toquen re de la feina imperfectible ja feta per déu al tou de la creació. A l’instant u on digué: gundéu, sia fet l’hom així i aixà i prou. Altrament, per això només ha de servir un cirurgià cristià, per a establir contactes; per a re més, ja en tenim prou amb els boquers, botxins, carnissers i maellers. Els cirurgians han de reparar les connexions amb déu, això és tot. Que els de més les tenen incompletes i a la babalà, i tot és un forfet vergonyós a les veritats revelades i al coneixement absolut, a part que un cervell sense déu no és tan bo ni pensaments — feu-ne un tastet dels dos, si hi discerniu prou, senyores meues, i ja me’n tornareu contesta.
“Renats de la puta cendra. Oh, yeah, yellow bird. Com el déu dels burgesos es clonà en milenes i milenes d’esclaus barats i de fiar, als quals anomenà fills meus, i els boté i votà, esperits sants, a un paradís segur, en pic feta l’odiosa feina inquisitorial, així naltres, tret que a l’inrevés, car ens valem tots sols, i poc ens calen les crosses corcades de l’esclavatge aliè (llas, tard o d’hora sempre traïdor). Som fems de naltres mateixos. Del vernís vescós psicocatalà qui unta i s’esllenega part damunt tot aquest territori eternal, en brolla i se n’escaguitxa el fènix micalet qui recita el Miquel Costa i Llobera de les antigues osseres qui, interrogades pel llaurador, floreixen sense fre. —Qui sou, qui sou? —Som els qui diuen, únics aumon, De N’Indíbil a En Xirinacs, xeiquàtgejonç, xeiquàtgejonç!”
Car, pobre Genuí, llas, confonia la signatura del bobilaire, vull dir, el rajolaire heroic, pel crit de guerra d’un poble qui es re-reneix.
—Quan el planeta on som —fotia la boja del televisor—, la Terra, vull dir, entitat sencera i massa xaruga, pensà de suïcidar’s, creà el cervell. Res més ignorant ni doncs destructor per a fotre-ho tot a rodar. Prou diuen els pares de l’església que això del cervell és un apèndix molt emprenyador i prou. Sant Aristòtil, d’acord amb el seu evangeli aprofitat, diu que si amb prou feines serveix per a regular la temperatura del cos. Això del cervell, quan et refredes prou et raja pel nas! L’òrgan qui pensa i ama (déu sobretot) és el cor. I aquells ianquis malèfics no us penseu pas que no l’empèlton tampoc, i també se’n fàçon estofats i rescalfats, de les receptes dels quals durant una altra sessió això rai que ja n’enraonarem, si déu ho vol. Sant Descartes, gens tanoca ell, troba la seu de l’ànima encoixinada pel cervell — d’això serveix, per a encoixinar la glàndula pineal i per a res més, i aqueixa glàndula, quin dubte pot cabre a cap cap comcal i cristià, esclau de déu, admiraire incondicional de ses obres acollonidores rai!, que és el que déu vol que semblo!, car prou sembla (i és!), eixa glàndula, el dit monitori, groguenc, allargat i tou del déu ull-burxaire i consuetudinàriament molt revenjós qui tothom temem a mort. I gens no s’assembla a l’invisible (com es podria assemblar al dit de re invisible, jotfot, ha-hà) de jueuots (ecs i reecs, i renecs i rènecs), de jueuots, dic, i de protestants — ianquis podrits i condemnats, el bavós déu contemporani dels quals, d’una amorfia mòrbida, d’una amorfositat fastigosíssima, ja prou rau a hores d’ara — per a naltres, qui el flairós paladí de sa santedat, el flascó de brouet, protegeix — mort i colgat per a uf dels estorts ans allerats cristians del temps presents, al·leluia, mai aitan gloriós.
“Com sempre he tinguda una mena de feblesa per la dona autoritària, mon pare tot el contrari. Ell, adu la burgesia addicta al règim (i a la dieta de la bona bastonada, i envant) la veia com a dona fementida i prostituïda qui pots doncs donar pel cul i ataconar sense nelets ni recances ni càrrecs de consciència en acabat. Va vindre una vaga clandestina, i s’hi apuntà, i fins i tot assistí a una sobtada manifestació. Aquella nit va tornar a casa desconfit. Portava un parell de treps als front com si les porres dels pudents (saigs llogats i, per a més deshonor, xarnecs) li n’havien trencades, tot arran, les banyes. Ja mai pus no fou el mateix. Pobre papa, pudent a llúdria, s’arrossegava pel corredor, del dormitori al canfelip, del canfelip al dormitori, nu i comptant-se molt a pleret al cos les noves llúpies bubòniques. U-una, du-du-dues, tr-tr-tr-tres, qua-qua-qua-qua-quatre…
“Former martyr, be reborn! — invocava, tímid i anhelós bruixot, pobret de manguis, amb tanta d’emoció, a les fosquetes, rere la meua porta ajustada. Ací ets, màrtir qui fores, quòndam màrtir, i nogensmenys reneixes, com a la molt gerda font de sant Llorenç reneixen cada pasqua a l’hora de menjar la mona, els malalts i les malaltes de tot l’any, font miraculosa qui cada cranc fon!”
—El gastrònom addicte al règim, en Lleïr Llonganissa, ens ho recorda al seu llibre que cada sessió no em cansaré mai de reconamâ’us, senyores meues. Heretges ha tinguts la santa mare església, llas, prou ho sabem, per això el Martell sempre és vigent. Contra els separatistes Raimon Llull i Arnau de Vilanova, per exemple. Sabeu que aquest segon (ara abraçat pels californians maçònics, roigs, jueus, qui volen renéixer no pas al paradís amb déu lo pare, ans ací baix en esta vall de molt merescudes tortures), sabeu que el separatista Arnau, (ens diu en Llonganissa) s’empescà la recepta per al qui viu centúries i tanmateix, esmerçant el seu emplastre, jovenot recreix?… Damnats adoradors del cos empastifat, se l’unten i freguen diàriament amb mare de vi. Després, a l’hora d’anar a jeure, treuen la manxiula de la caixa de plom i se l’emplastren al pit — hi ha només substàncies repugnants i fètides pel maligne temptadriuament infiltrades al món. Safrà, mòrbids pètals de rosa porpra, ambre, donzell, xicolí (suc de sèver), tot deslligat en aigua-ros i cera blanca. I amb tot això damunt qui gosa atansar-te’t per a fer-t’hi fills, que és el que déu mana que fotem ací baix? És clar, si vius tantes de centúries, per què collons els fills? Maleïts heretges. Aquest és el tractament quotidià. Però espereu’s, que el del cada set anys encara és més vital. Cada set anys agafes i, dos mesos durant, hi poses, en corral a part, setze pollastres (si ets sanguí), on vint-i-cinc (si flegmàtic), o trenta (si melangiós), i els nodreixes només amb pastetes d’escurçons triturats, segó i vinagre. Després, te’n cruspeixes un cada dia, els setze, vint-i-cinc, o trenta, per tal de completar el tractament. L’adúltera enamorada d’en Raimon, n’Ambrosia de Castelló, es ficà l’emplastre al pit cada dia un mes i mig durant; al cap d’aquesta estona, en Raimon, puja a cardar-se-la, i horroritzat veu que un crac galopant s’ha menjat amb tota mena de putrefaccions els pits de l’enamorada castigada per déu totpoderós. N’Il·lusa Seitó, meuca de n’Arnau, un vespre s’acabava el pollastre, tret que mai no rostava el seu osset tabú, talismà diabòlic, l’osset del desig. Se’l desava sempre a la butxaca per a més tard fer’n les seues fetilleries de bruixa puta. Tret que aquell vespre un trobador adúlter la distragué per la finestra. Per veure-li millor el culet ajustat i sobretot la tossa del xap del davant, extingí l’espelma. Sense adonar-se’n, rostà l’osset del desig i desitjà que el trobador es morís d’amor per ella, on de sobte amb l’osset s’escanyà i n’Il·lusa molt esfereïdorament perí.
“S’atansà a casa una nit el bidell de l’institut. Era el bidell qui tenia el deure d’aplicar els càstigs decretats pels mestres criminals molt adeptes al feixisme flasconaire. Aquell vespre m’havia escapolit sense rebre el tacó decretat. Quinze mil fuetades, sengles cinc mil a coll, ronyonada i entrecuix. Era nit fosca, potser les tres de la matinada. Per a trobar ca nostra li devia haver costat força. I ara, en acabat de desbrossar el seu pas entre les canyes i l’aiguamort davant ca nostra, i després de trucar sense que dingú es dignés a obrir’l, el bidell s’havia adormit, com el gos qui no teníem, fora, part davall el pedrís. Quan, sota el plugim hivernal, es féu la claror del Solell eixit rere el cel embromat, tornà a trucar. Mon pare obrí. Que vinc a atupar de ferm en Genuí. Mon pare l’en desdigué. El xiquet no té malícia, home; quin pecat fóra el seu? Agafeu per on heu vingut i torneu-vos-en. Per anar contra la llei, fou mon heroic pare el més greument punit. Al tit l’atuparen de valent, i molt més que no havien decretat al començament. Per això he crescut tan geperudet i esguerradet. Car un organisme ataconat és un organisme escarransit. Els tacons no deixen créixer. Generacions senceres de catalans pel maltracte continu deperides. Però a mon pare, dic, pitjor, l’engarjolen i aneu a sàpiguer les perversions sofertes a grapes dels cristians de torn. No en surt viu, és clar. Encara record l’astoradora elegia de l’humil mossèn Sostres. La fi de l’ànima justa rau a anar a raure amb la presència de déu — en déu s’afegeix, com ens diu En Llull, i és de seny. L’ànima injusta roman en l’absència de déu. Car només existeix allò que conceps. Perfecte. Em rajaven les llàgrimes com em ragen i em taquen el paper on us escric aquest adéu-siau a reveure fins al dia que em trobareu que dins el vostre exèrcit d’alliberament també us hi valc i hi tinc lloc. Perquè això no pot continuar, i tots ens devem a extreure’ns-hi.”
—Infernals! —gisclava a baix la cuinera marcial—. Mai us hi atanseu si us conviden a taula. Com els infidels en temps dels jueus es fotien un sopar amb només els caps dels nins pubills qui havien sacrificats per a coure’ls en l’olla dels malremeis (apòzemes d’estranquis a betzef) per a enverinar pous, així els heretges a la Califòrnia pispada a l’imperi pels ianquis descreguts. Caps rostits punxats amb coltells de punta esmolada. Rumieu-hi i la sang se us qualla. Quan era minyona, jo mateixa, convidada per un marquès nimfolepte puguí assistir a un festí jueu d’aqueixa mena i us ho puc encertir, en flagrant els veia com tothom rostava amb tant d’afany que, de llurs nas-aixeta, el moc els queia. Quan ho remarquí al marquès, aquest molt finament eh-panol, em va dir, que enlloc millor amanit que el mocs, per als caps de nins malrostits i pútrids. Que els denunciéssim a l’ínclita inquisició flasconaire ens valgué un altre guardó, que tinc entre velluts a la vitrina. Per al cel, totes hem de fer mèrits.
“Prou sabeu que tota autocensura de fet és esbiaixada autopreança, com aquell qui diu tinc l’ànima tan blanca que per molt que me la denigri encara serà més blanca que no la del qui babau m’escolta i tanmateix se n’adona que em menystinc de per riure. Per això em vantaré els atots una mica.
“Irònic rai, però el cos malaltís, arronyacat i ple de grops em salvà. M’estalvià d’haver de baixar a la mina, per exemple, m’allunyà de la corrosió de les feines inhumanes on els pobres ens aboquen tantost som capaços de valdre’ns. I el poc que durem, produint incessantment per a les butxaques dels farts armats i ultracuidats. El cos esguerradet em féu murri, malparit i estudiantet. Me’n sé unes quantes, cavà? Mònites per al sobreviure. Geperut i sortós sovint va junt.
“Després, és clar, amb qui t’embolicos, determina on acabaràs raient. Entre els rebuigs a can boig; a la cangrí; al cementiri… O a l’avinent jardí en comunió amb plantes i animals qui només són altres manifestacions del teu continuum. Tu cases perfectament a l’harmònic designi natural. Aqueixa és la posició que t’has de guanyar a pols. Pagats els deures de formació, ens erigim sòlides i duraires personalitats qui batlleixen llurs encantats voltants.
“Tothom pels carrerons i atzucacs (els minyons, afolls enlluernats qui re no comprenen) feia medecines d’estranquis i les ven per un profit sideri; marrecs de vuit, nou anys, qui abassegaven efímeres fortunes ans de caure aixafats pel crim organitzat de la policia o traïts pels estruços companys.
“No m’hi enxampaven pas. Futilitat del sarcasme de canilla. Només eixia quan els llisons apareixien a un cel assolellat i cap baralla cuidaria esclatar. Tothom ujat per les disputes anteriors. L’ennuec de trons i llamps només m’abelleix de nits, quan tothom altri s’amaga per por. Llavors mos crits, només emmasquerats pel soroll ambient, ixen potents, llur estridència gens afeblida, ans adu afegida a l’enrenou, i hi esdevinc, capa-estès, enorme muricec. No sabeu que carismàtic retorn si m’esguard a l’espill. Tant de desfogament, de neteja d’humors, de catarsi, i tant salvatge i demoníac com m’aesmava entre el torrent esbojarrat i el cel irós, i ara sóc un cuc prou normalet i acaronívol, vós, per comparació.”
—En llur truculència infame —continuava a baix la sobrecóca metzinaire—, en llur excés anti-apostòlic, se n’han empescades de diabòliques a collons per a fer prosperar la causa de les aborcions — us redic, senyores, que arreu afolls rai — a betzef — n’omplen els pers de les escombraries — els escombriaires tips com truges de menjar-se’n tant, i crus — i els galzes de les clavegueres, a caramull, i pus, jotflic, i pus, ianquis purulents, qui ens prengueren les colònies el noranta-vuit! Quina diferència amb naltres (los eh-panoles!), tan santíssima verga polla, vull dir, santíssima verge de l’ampolla de l’aigua de l’exorcisme, i la del Carme, i la beneita, i la del bateig, i la dels olis, i me’n pas, la puta, redéu, salpàs.
“Ma mare em volia dur al Melics, el quiropracte màgic, on la veïna havia dut el seu fill, ara lluminós. El Melics havia adobat totdéu, la mare, el fill, l’home. Hi anaves amb el cervell corcat, un parell de tortes on amb qualsevol altre mag no en sorties viu, i, amb ell, nou. Tots els cucs fugint esperitats per cada forat, orelles, oronells, boca, ulls. Ara aquell xiquet adònic, quina munta per a atreure babaus cap al metge meravellós, tret que alhora tothom se’l volia muntar. L’estrupen en massa els trinxeraires dels tres carrers reunits. No es pot ésser massa bonic en veïnatge lleig.
“Mama, no m’hi apuntis pas. Dingú amb la cua de palla que calo foc a la falla. La cua de palla de la pobretat, te n’has de desempallegar abans de vúlguer’t significar. Només els és permès d’ésser excèntrics als rics. Tot t’ha de sortir de dins, amb les grapes de l’ànima et fas amb el coneixement, el seny, l’enteniment, la pau i la saviesa. La beutat vindrà en acabat, quan el cercle de la seguretat sigui prou ferm. Cap vaccí contra la ràbia fins que deixis d’ésser rabiós. Llavors fluiran les endorfines del gaudi, i fruiràs de l’alta intel·lectualitat, i les vàlues morals i estètiques se t’adossaran com pagellides a l’ànima, guardons de la superioritat, ah tu, l’esclarit clamorós de resplendor.
“Sempre és l’hora, catalans. A cadascú quan li arribi. A valtres fa anys que us ha arribada. La meua és ara. Lluny de la xarnegaó escanyadora, lluny del congreny dels pecs, on els més bacius i xerecs passen per emulívols exemples, i els idòlatres capellans castrenses ordenarien (quina contradicció) l’intel·lecte. A Amèrica, doncs! Empelts, empelts! A Califòrnia, on el xerri és palletes d’or. On lliures sallen, a cavall de llurs ambicions, els cirurgians aventurers. Quasars al cor de la galàxia del meu cervell. Ionitzacions al còrtex oscat i esportellat. El teixit del cervell mai no refusa cap afegitó ni pedaç. I tant li foten els treps i sets, només et cal recosir i sargir. Tot ho vol, tot se li val. I endavant, això rai. No pateix cap mena de dolor, cap trauma de naixença, cap font de religió. La seu del seny irònic i objectiu. Vull ésser superior. Tothom ha de tendir prou a millorar’s. Deessa — és un lloc que trob, a lloc adient, meravellós.
“Et tallen i passi-ho bé el cervell llangardaixós, i és com si reneixes al reialme de les muses. Abans et circumcidaven, ara t’extreuen el bocí lleig al cap. Capoll per capoll, l’humanitat ha fet un gran progressiu pas. Quin endarrerit criticarà el procediment ànima-elevaire? Maleïts reaccionaris massa acostumats a llur presó d’agressius caòtics impulsos d’on només se’n segueix corrupció. Fora, tothom trepanat. Que en fújon els dimonis. Dels humils leucotomes del manifasser Moniz a l’empelt generalitzat de l’insigníssim Ràkowitz — en cinquanta anys, ens hem tornats de debò valents. Aniré que em fàçon un capmàs de franc, a free estimate, i en acabat m’espavilaré a evaginar calers d’on ràjon. Cal escandallar al pou de l’ésser i extreure’n la manifestació més adient. I quin millor cercapous que l’estilet de l’expert?”
—Deliciosament malèfics —pujava el botzineig d’aquell satànic pet de puta enredaire—, neguen el món amb tota mena d’anti-eclesiàstics mètodes d’anticoncepció. Molt elàstics, els cagaelàstics. S’han empescat per exemple el condó amb elàstics. Molt antieconòmic, tots els adobacossis i adobacossos qui viuen dels afolls es van morint de gana, a l’Índia i a can negrot, on enviem els cinc cèntims anuals de la nostra immarcescible caritat. Car és un condó que gairebé no es gasta mai, reusable, i, doncs, a la llarga, surt de franc. Altrament, encara pitjor. Això recomanen: Que dones de totes les edats, tantost el marit ha perbocada la seua lleterada de deure matrimonial, es fóton cap per avall — que fóton la figuereta, l’arbreforc, que s’ajúdon amb crosses o cadires tombades, que es repènjon al capçal del llit amb coixinots rai; la qüestió: els peus al trebol (encara millor amb sabates amb xucladors a les soles, com fa l’home teraranya), i ara que es sàcson, que es sàcson… Els espermatozous, qui sempre neden cap amunt, pobres fillets de déu ara deliberadament confosos per la diabòlica ingenuïtat del iaqui descregut, nedaran amunt, però, llas, enfora, per comptes d’endins com volia el designi diví! Oh, i espereu’s; fan servir, oimés, seguint el principi del congreny esponjós incombustible que hom aplica perquè si la llet o el brou se sobreeixen hom pugui després tornar’l a esprémer cap dins, el traslladen a un braguer especial que absorbeix tot el suc llefiscós de l’homenot, substanciós a fe, senyores meues, car déu poc fot re debades ni poc nodridor, i tornem-hi, les caramaseres infidels el poden esprémer després a la sopa, i així res no foten malbé (escassos us dic, com els separatistes!) — en diuen, de tanta de maldat, no us creureu, verga santíssima, entre cometes: una sofisticació en l’aprofitament de l’energia i en l’encoratjament molt sa de l’estalvi joiós i sense escanyaments!
“Si dic Amèrica tothom m’entén que vull dir la de debò, no pas la dels asteques i capsdecony afins. Si on poses les aspirines en dius aspirinoteca, on poses el cul (ass, en americà) és una assteca — i és per això que els primitius mexicans foren tan fàcils de donar pel cul, adu per púrria tan inepta i volpella com la castelladra.”
—I ara que dèiem —cada camí que en Genuí pensava la lletra, la veu de la fava mortífera de baix se li feia més conscient—, ara que dèiem suïcidi esventat i col·lectiu de la superpoblació galopant del món, inic concepte de protestant i d’anglo-saxó. No us podeu aesmar fins on arriba llur akelàrrica insídia! Diuen: al capdarrer aquest és el millor procediment per tal d’obviar’n l’armaggedó esbojarrador. El millor mètode de salvament, la solució ideal a aquest exacerbament escanyador provocat pels papistes conillaires, multicriadors! Prohibir l’avortament arreu i pertot, sense excepcions! Exacte, com em sentiu! Us ho creureu! No pas que s’hagin tornats, amb l’ajut de déu, també cap boldró estantís de reaccionaris ximplets. De cap manera, volen com més voluda millor. Farà llur nova llei: “Tothom qui afolli o es gasti per mà d’artifici, i per qualsevol mitjà natural, químic o físic, serà declarat de mantinent assassí sense apel·lació. I tothom qui faci afollar altri encara pitjor, naturalment.” Direu: doncs, collons, collonut, exacte el que volem els més divinalment encarcarats esquizofrènics religiosos del món dels escollits en la vera superstició. Això de declarar cada afoll o gastament homei cert, i cada productor d’afoll o gastament assassí sense apel·lació, que collons de millor volem. I… Però callem. Callem per respecte a tanta de victimeta, llas, innocent. Car tothom condemnen, com volem, a l’instàntania pena capital. Maten així dos pardals, i amb sort tres o quatre, o cinc o sis, d’un tret tot sol. Maten l’afoll (qui en general ja és mort), maten la mare, per còmplice, és clar, maten el metjarra (amb tota la raó, ell és sempre la mà monstruosament ensagnada del crim), maten la llevadora, maten bona part de la família, per fotre-hi nas, maten tothom qui de lluny i d’a prop ha tingut res a veure amb la prenys i el seu prenyat. I els qui no maten els foten a la presó, això rai, el marit, la sogra, qui sigui, els qual, llas i rellàs, perquè els hi és interdit de cardar, qui no folla no afolla, tampoc no es poden reproduir, d’on la població mundial es redueix perillosament, sobretot en el nombre de cristians, soldats del crist i del brouet. I com menys serem, senyores meues, més gemegarem. I ja em direu al capdarrer on collons anirem a parar.
“Si hi vull entendre res, en tot això de la vida renovada, de primer m’haig de treure el pes de l’angoixa personal. No pots consirar re seriosament si asincrònic, emprenyador, et fots pel mig. Em tranquil·litz, doncs, tot buit, com si visc, com cranc molt cusc, en escondit xibiu al sem del cresp, i qui es mou aquiescent amb l’onada, i que es diu: tit, ací i enjondre, arreu idèntic, si saps assaborir, cada camí que pertoca, el tast infinit de l’instant.
“Gaudi i joia, aristocràcia del viure.
“I em planteig: tit, doncs, qui ets?
“Sóc el testimoni fred, un espectador equànime, algú qui estudia la situació amb absoluta calma i es diu: quin és el punt essencial? Allò cabdal, allò més bàsic és palesament sàpiguer d’on surt el primer tot, del qual ara et vols desempallegar. Per què, en tost de no haver-hi res, hi ets, entre els rocs, les radioactivitats, els planetoides, els volcans, les catàstrofes, els ions, els universos cafits de salvatges meravelles? I no ho pots contestar altre que amb un muscleig. Hi sóc, producte del malastruc atzar. La contesta evidentment no pot ésser mai creació de conscient ninot, car això et duu a recomençar: i qui creava aquest ninot? Falòrnies de la voreta del foc. La vocació d’esclau dels babaus qui se les empassen me’ls fa molt repel·lents, no hi puc fer més — altre que desitjar que aviat desaparégon i ens deixin de botzinar amb llur macabre infantilisme.
“Cal consirar tranquil·lament l’existència del tot canviant i prou. Sense mesclar-hi merdes egoistes. Tu un objecte més a la barreja. Objecte més o menys conscient de formar una unitat, la qual unitat, mutilada d’un braç, d’un membre qualsevol, un òrgan, un cervell més o menys, es reorganitza per tornar a considerar’s unitat. Els elements descartats, qui sap on es barregen per tal de formar noves unitats si fa no fot conscients. L’il·lusió d’unitat és un objecte eteri qui, en deseixir’s (posem en disgregar’s el vell cos on reia), on va a parar? Car tota il·lusió existeix com a il·lusió. Si no existís com a il·lusió, en diríem z. I si no existís, i prou, ja no l’hauríem anomenat. Car només anomenes el que conceps. I només el que conceps pots anomenar. Totes i cadascuna de les parts, adu transformades en cendra, s’afegeixen a noves unitats, més o menys conscients. Ara, el sentiment unificador on va?
“Se’n va volant a la percaça de re que pugui ocupar? Una pedra adormida, un liquen subterrani, un bòlid aeri? No, perquè aquella adaptació de l’il·lusió a l’unitat que entrevenia era un miratge. Tret que el miratge existeix. Tot ho absorbeix, embòlies, cops traumàtics, comes, escapçaments. I s’erigeix en nova unitat. Bloc de ciment, escorça de roure, bony d’insecte, càncer de bolet. Tot roman encara per escriure, o gairebé. Els déus de debò encara són per fer. Tornem-hi: tot allò que veus només t’ho concep un enteniment molt limitat. L’eixamplaries, el substituiries per un de millor? I tant. Ara mateix.
“Som-hi, doncs. Tranquil·litat, això és allò més recomanable. Hom s’oblida d’elleix. I es guaita el canvi d’un món en formació. On hom hi pren part. Tret que per què tan passivament? De cops, cavà?, et vols accelerar i, si pots, et fas tornar deessa. Per què no? Segur que, enlairada de colta, intocable deessa, encara es veu millor l’idiosincràtic va-i-ve dels més desorientats. Calla, dius, que riurem.”
—M’agradaria que sentíssiu llurs predicadors (les heretgies, marededéu), i us n’anéssiu d’encontinent a confessar. El mossèn li dieu abans que es prengui la píndola del cor. Car l’esquírria anticrística el jaquirà ben ert. Parlen de miracles. I ho diuen rient. Porten enfonyats sota llurs sotanes, que no són ni sotanes, que són americanes de gent normal, al butxacó de dins, novel·les gràfiques pornogràfiques reblertes de flastomies, i, si el llibrot els atura una bala o una ganivetada (ja sabeu com són de violents, els descreguts per déu abandonats), parlen tanmateix de miracle, com si hi portaven en tost (no pas aquell llibrot abúlic amb pler d’orqueries protestants) els evangelis! I llavors treuen el llibre amb els pixots i els conys i el gundéus, i tota la condemnada congregació les riallades!
“I de grat els beneiries, perquè els veus tan beneits, però te n’estàs, estatuesca, car cascú ha de trobar el seu caminet sense ajuts extemporanis que només afegeixen caos.”
—I quan expliquen els misteris de la santa mare, són gràfics a més no púguer. Si això és didàctic, totes llurs dides deuen marinar a l’infern. La resurrecció del morts, la reformació de la carn, els morts qui ens reaixequem sencers per a dir bon dia al pare, així la mostren a la canalleta ja esca de flames i d’orcs. Damunt la xil·la, el pixot, alguns dels quals enorme, car molts d’aquests predicadors són negrots, hi dibuixen, a la cara de dalt, un cadàver lívid i escotiflós, a la de baix el mateix paiet ara xiroi, vivaç, ple de colors. Doncs bé, davant tota la canalleta bavosament adelerada, els diuen, veieu, és mort. I ara: ta-tà, ta-tà, la resurrecció de la carn, i es posen a trempar. I apareix, part la cara de sota del virot, tot tibat i reviscolat, el ninotet ressuscitat!
“Quants d’ergs en un gram de matèria? Doncs un nombre gairebé cap-rodaire. Nou per deu a la potència vint. Imagineu les possibilitats que no abastem encara. Només fa dos milions d’anys que parlem català. D’ací dos milions més, què no haurem inventat? Per què esperar tant. Aprofitem-ho ara. Fa vuit centúries que els cirurgians et canvien de sexe, feraç i tot. Només mancava el cervell. I ja hi som. A part que et garanteixen que, si res surt malament, te’n refiquen de trinca un de nou.”
—Es pot ésser més criminal? A part els negrots, qui ja se’ls veu prou la marca diabòlica a la pell, els altres són aris bords. Només els eh-panoles som purs. I no bevem llet. És la llet, qui els emmalalteix i trastoca la via de déu. Déu, en la seua suprema saviesa, ha establert que en pic ja pots campar-te-les lliurement per tal de procurar’t teca, no has de pendre pus allò reservat, per la seua bonesa, a qui neix, creix i meix. Ve-t’ho ací per on els qui paeixen llet en llur vida adulta són monstres contranatura, o són encara nenets rucs, amb l’intel·ligència d’un mamerri datpelcul. Escolteu qui us ho diu, tècnica diplomada pel brouetíssim mateix en dietètica marcial. Els aris europeus, els sobrehumans de debò, som els aris olivacis, morenets, bètics, de la Manxa. Els bords de tramuntana, qui vingueren de l’Índia dels cinc cèntims, i que ara han perdut el sagrat, adorat respecte a les vaques, i per això, en beure’n la llet adults i tot, i en menjar’n el formatge cru i la mantegota, i devorar’n, cent per u, les llonzes dels vedells, han emblanqueït, empal·lidit, s’han tornats fantasmagòrics i rancs d’enteniment, aquests, aquests, són els bords infrahumans qui abracen l’heretgia del protestantisme malcuiner. En tot cas, aitan pecs són, afeblits per la degenerescència làctia, això rai, abans no vagin a l’infern i tot, els podem conquerir fàcilment. No sé si el brouetíssim ho considerarà apropiat. Però inadaptats, estigmatitzats, subnormals, inaptes per a la societat cristiana normal on escaldats ens banyem, orats, carn mòrbida d’asil i d’hospici, només en tenim prou beneint llur llet amb els salpassers de la santa mare. O és moren tots en tastar-la, com vampirs ofegats en pica d’església, o, enllaminits (i naltres en servem l’exclusiva, d’aital droga ultrapotent), els convertim en subjectes, que és a allò, de tota faisó, a què déu destinà tots els americans d’ençà del gloriosíssim 1492 i el comandant Palomo. By the way, un altre dia us donaré la recepta per a l’estofat de colom de plaça cagaire.
“Un dia singular on havia nevat vaig sentir uns esgarips d’allò pus esfereïdors. Una noia qui havien violada — un grapat de brètols, cinc o sis. Com pots gisclar d’aqueixa manera, la vaig abuixir. Prop l’escullera, entre pedrots desmanegadament amagada. Tanc els ulls i l’ajud a vestir’s i a abrigar’s. Misèria excel·lent d’un món de plors, rialles, merda, sang i lleterades. Crueltat, bondat. Amb ulls penetrants de qui qüestiona te’n guaites, objectiva, el caliu incessant qui forja tanmateix quelcom. Punyetera, encara prou pots. Èpica glaçada, vasa per vasa. T’han fets cinc o sis gols. Però i tots els que has aturats?… No veig tant que t’hagin cardat com que tu te’ls cardaves a ells. Ets com ma mare (la mare si més no qui hauria volgut) — és capaç de tocar un goril·la, adu de fer’n un fill, i tanmateix s’escridassa si l’ataquen una aranya o un grill. Ja sé que un goril·la no canta ni sap filar i fer jerseis de seda, però collons, algun atot o altre deu tindre. I això és el que ens acolloneix, que la matèria tornada unitat autònoma sigui capaç de tanta de meravella. Per comptes de criar mal fel, per què no t’admires de la creativitat de tant de brètol deixatat pel món. I pel camí de l’experiència, de més a més, alhora, ja te me’n vas massa lluny. Adéu, adéu. Mentre darrere rac, esbufegós, perdut en el meu trivial xanxeig… S’assuaujà, doncs, i junts tractàrem així de fer un ninot de neu, alhora amb xil·la i pits. Antropomòrfic, hermafrodític, volador.”
—De l’aliment únic de nostressenyor se’n foten qui-sap-lo. Guano! — en diuen els més malparits predicadors de l’Arizona, desert àrid on hom adora serps qui la verge treptija heroica. Si els dius, No, no, mannà; déu ho manà i el cel es desféu en aliment ambrosíac, se’t foten a riure com escruixits de mal vogi dantesc. Man-hu, man-hu (“què és?, què és?”) feien, en arameu o en goril·lenc, els primitius qui primer en tastaren. A la península del Sinaí. Ara i adés, els escollits, els eh-panols originals, beneïts quan més gana tenim. Quaranta anys sense vagínules. Errant per a fer mèrits brouencs. I ens plouen els carbohidrats dels hidrocarbons de la cua d’un cometa per déu directament tramès, per a ús només dels seus fidels. Mannà no menjat, l’endemà corcat, fan les nostres cròniques alfonsines (èxode, xvi, 20), d’on ja em direu, si és guano, ni merda de cap alosa sant-esperitenca, o merda d’esparver angèlic, o de quin ocellot estàtic i flotaire, per què no s’ha fet malbé ja el dia primer, on ens l’han post a la clepsa i al clatell? Si sóc En Moisès (et responen judeïtzants protestaires escorniflaires i escarnufots), i em cau quelcom tovot i espastifadorot al cap, també dic Mana? (ho diuen en separatista; ací veieu, un altre exemple palès, la conxorxa maçònica, vermella, jueva, catalanista). Et diuen: Quan quelcom fumeja i hi ha prou fam, tot té bon gust. Adu el guano, jotflic. I si em demaneu: “I el mannà doncs qui de trast en trast s’encasta al sepulcre de l’evangelista Joanet a la vila d’Efes?” (Així blasfemen.) Caspa! Caspa del pop o del papu major qui te la presenta rascant-se molt místicament la puta clepsa! Així se’n foten, ja us dic. Quan el bacallà va callar, després que déu, en acabat de tant de mana?, li va dir que es fotés la llengua al cul… Per això hi ha d’altres evangelis apòcrifs que diuen que es tractava del llenguado… Ni el bacallà ni cap peix, per simpatia piscívola, ja no reneguen ni flastomen més. Ni flastomar no poden Són els únics que no diuen res. No ens desdiuen mai. Per això déu l’escollí de símbol: a callar i a obeir. I això fot el peix. Per això per quaresma i cada divendres en mengem. I no ens surten paraulotes quan ho fem, tret si el dimoni cap aresta al carcanyol, vull dir, carcanyell, ens fot de través. Ni diran, els peixets blancs, mai res dolent contra el mannà, de què sovint capiculats, miraculats, dolçament en veuen caure ells solets, pels vasts, amples estanys i oceans deserts… Qualsevol dia quaresmer us en donaré la recepta, per déu mateix i son fill polifem, vull dir, paraclet, inspirada; només us avenç, bestretera, que conté pètals de rosa rosa, safrà, ambre, donzell, xicolí i estripets de rebuts sempre ajornats de sastrinyoli marrà.
“Quan el sac amniòtic se’t contreu, vet ací la teua primera catàstrofe. Així mateix, els catastrofistes pensen que els universos coneguts i a mig conèixer foren causats per un nombre molt reduït d’esdeveniments violents atapeïts en un instant molt curt. No em direu que no em roman temps de canviar re.”
—I ara per a les més fidels i piadoses televidents el secret d’una recomanació. Aneu a cuejar pels hospitals i maternitats. Feu-hi cua que hi venen a bon preu placentes a betzef. Per a fer’n salsitxes i embotits de qualssevol recaptes que trobeu mig fets malbé per cuines i rebosts poc que hi ha res més adient ni avinent. I truites de limfa i sang. La millor pell, el millor farcit. A part que veureu que les femelles de cada mamífer el primer que foten es menjar-se-les elles abans no els les prengui dingú. Bo per força, jotfot. I al mascle que el bòmbon. Apa, noies, doncs, i ja ho sabeu, a fotre prou i a fotre fills per a la santa mare i prou. I a l’hora de cruspir placentes recordeu la providència de nostressenyor. Que re no fa debades, ni re no fot per terra que no serveixi pler. Feu-me cas, tot s’aprofita, gundéu!
“Quan els feixistes pagats per la burgesia panxacontenta mortriren mon pare a la presó, ens tornaren el cos sense el cap. Prou sabeu que els feixistes dels vagínules són desadors de caps. Temen, em sembla, que, lliures, se’ls tórnon insectes, amb l’atroç habilitat metamòrfica dels insectes, d’on grops a llurs vides en acabat rai. Càncers, llúpies, nafres, bubons. Terroritzats, massa culpables. Cadascun dels caps qui es desen els col·loquen, enfonyades pregonament a les orelles, banyes dels bous qui maten a les places xarnegues de braus. Tots els caps dels subsversius morts i mortrits tornen ara a ésser banyuts. No volen que l’esperit insectoide de l’heroic mort pugui sentir els esgarips de la violada família del clandestí, qui ara vindria a revenjar’ns. Els feixistes vaginúlics són per natura volpells i cagats. Només es mantenen, a part de llur crueltat que ens delma tan sovint, perquè els feixistes dels món els estintolen, abans el gavatxs, els teutons i romans, ara els americans.”
—Per això us recoman truita de cervell. Tothom sap que el crani és el rebost de totes les lleterades de l’animal. El cervell es va aprimant amb cada descàrrega. Les dones no en tenim. Tots els pares de l’església ho proclamen. I adu els clàssics llecs de la nostra literatura. Mentre que el dels mascles pot ésser més gros o més petit, depèn del nombre de lleterades allerades per déu. Aquest és el destí. I, doncs, si voleu força canalla per als exèrcits cristians, això de menjar truita de cervell us fa feraces a collons.
“L’agressivitat eròtica i la guerrera fan llit dins el mateix pesolet al sistema límbic. Els sàdics qui començaren pixant-se al llit, torturant bestioles i calant focs amunt i avall, els qui avorreixen dels conys i tanmateix els és un èxtasi destruir’ls, caldria que en Ràkowitz i un equip mèdic mundial de milions els cogués el puta pèsol i en paus. Per comptes, aquests són els qui hom fica als trons dels jutjats perquè mànon de penjar o garrotar els comcals qui voldrien justícia social. I els qui prohibeixen els procediments de neteja del calaix de la bogeria — perquè es perpetuï el règim feixista americà — o es quedaven sense soldats amb què servar’l — sense fanàtics, sense reprimits, sense assassins — cada infant enemic pres per un insecte nociu — al servei de les pulsions exacerbades, els ecos, els retrunys, les ràfegues, els embats d’odi i verriny sense altre objecte — per això els inventen cada dos per tres un nou enemic — tant de bo els sortís els nostres — posats a fer mal, que en fàçon a qui ens en fa — remember the Maine, to hell with spic spain novament…”
—Per a les sortoses qui sou les molt fidels dones de membres del nostre gloriosíssim exèrcit nacional, un plat exquisit, avui que parlem de truites, és el fetge amb bales — hum, nyam-nyam. Demaneu-los del vostre enamorat marit. Que us porti el fetge de cap afusellat. Com treieu els perdigons de la llebre, el colom, la daina o el senglar, treieu-ne les bales — totes menys una, la penyora! — i coieu-lo amb ous batuts. Punyeteres, ja us em podeu llepar el bigots.
“Rac anosognòsic al quiròfan i em crec tanmateix complet, perquè si bé un de mos dos cervells al crani hom me la pres, l’altre es pren pel tot. Els seus esquemes esdevenen l’esquema i prou. Car les ficcions de l’altre rauen al per dels òrgans rebutjats, de què algú voldrà fer-se’n sofregits i truites. Tot i que, com N’Ícar, una de les meues ales s’ha fos i m’esbaldrec a tot estrop, encara mantinc la fantasia que sóc en joli, lliure i a lloure, acopant-li devers el bon lloc. Només la forca i la força del cirurgià collant-me el coll a la taula de marbre em deté. Allò que veig i allò que és no casen mai. De quin costat esteu tocat?, em demanarà el metge. Respondré: Dels dos?, de cap?”
—Cervells de mallerengues es regeneren sens fi. Com els dels nyecs. Si cap dia aneu curtes de teca, ja ho sabeu. En poueu dels vostres fills més tendres (sis o set cullerades per qualsevol foradet). Això rai, que se’ls refaran isnells, i encara més impol·luts per a les lliçons l’endemanet del sacratríssim catecisme. Les plaques proteíniques de l’Alzheimer són picants i un assaonament selecte a collons. Tot és providència per al diví millorament truitínic. I com més vocabulari coneix el cervell més ple d’essències exòtiques. Heu tastat muricec, vesc, vertigen, vedellaire, vitiligen, trirrem, tauròmac? Hum-hum, n’hi ha d’exquisitíssimes per al paladar prou discernent. Enforquilleu primer que dingú, ja a la cuina mateixa, la formació reticular, xarxa qui enxarxa els conceptes adjacents a cada bocinet de vocabulari, i ja em direu si heu tastat res més ric i complex de sabors i deixes. Hi passen els districtes vermells, fumós bordell de paelles i graelles, quin calfred d’emoció, de cada país cafre, de part d’allà a Tailàndia i Benigne, Lapònia i Tasmània.
“De la tristor del fòrnix i el putamen (o closca a la llentia) a la benaurança del vogi temporal dret sobirà i del còrtex prefrontal. Llarg viatge que emprenc amb carretó de nanses portat amb mandra de pagerol pureta i cansat. I mentrestant sentir vivament el sotrac de cada pedrot i clot al camí. Ni deprimit ni balb. Fins que arribi al plint on m’enlair, amb una torxa a la mà dreta, la lluna per barret i una serp fent-me non-noneta als peus, blanca deessa.”
—…la blava mantellina de la verge, el blau cel del seu mantell, la seua blanca faldilla, la truita de cervell…
“Addicte a l’emoció del perill més temut, cada bata blanca de clínica i hospital m’és l’herald qui m’atraça a la porta del jardí. Mai no en tinc prou. D’ençà de néixer malparit, tantes de cloroformitzades operacions. Tret que el gep encara el duc. I la lletjor de gnom centenari. I les espantoses cicatrius, l’hipocondri a mig badar i el caos químic a mig treure-hi el nas, les cremalleres mig claupassades. I allò que tant em put, ai, ai. Car així ho perceb. I ho percebré fins que el que no m’adrecin i redrecin ben adret i redreçat sigui l’objecte a través del qual el subjecte qui só no percep.”
—…l’any 1492, quin any més rodó, i suma set (màgic!) — entre la molt catòlica Isabel·lolla i el seu amant Palomo, fotem totdéu, moros, jueus, indis, separatistes, vermells i maçons! Cada set, compteu, senyores meues, i els refotem! I toca enguany, de ferm!
“El neuró de l’àrea tegmental ventral es sinapsitza massa adeleradament amb el neuró del nucli acumbent, el canalets per a la dopamina s’estreteixen, i ara tinc set. Qui em nega l’acció, m’hi empeny més durament. Amics, no moriré. I tornaré per testimoniar del vostre jurqueig mai va. Mon cervell, pergamí infinit on les vostres glories i proeses es desplegaran, multiplicades a cada templet on els pelegrins de la galàxia hi pelegrinen, amants i amatents.”
—Els receptors del nucli caudat s’obren i es tanquen com botris. Per això la truita de cervell i la de potes de popets no s’allunya de cops gaire, pel que fa al gust qui discerneix. Mon cunyat, bessó del coronel, mon marit, pateix de la síndrome d’en Turet. Sempre li volíem tastar el cervell, prô l’adust mai ens ho permeté. Encara es podreix a la presó — esgaripant sense repòs obscenitats i flastomies molt ertes i tanmateix creatives rai. És veritat que si mon coronel nasqué el primer i ben parit, son germanot el segon i primot i escarransit. I tota la vida se l’ha passada, gratant-se el forat del cul, i estireganyant-se el vitet, i escopinant pertot arreu, insultant totdéu qui creua, i tot plegat, tantes feinades, no creixent gairebé gens. Un cervell que deu tindre, tot en tot, un gustet una miqueta prohibit, no els sembla, senyores meues — ens salla i solca l’epilèptica espinada una esgarrifaoneta i uns tremolins d’anhel per a tastar el permès prohibit, si hi pensem. Unes compulsions ganglionars totalment normals en l’ama de casa més eficient, baluard i piu de la societat econòmica nacional.
“Si tries un cervell de recanvi, la tria ha d’ésser triada d’allò pus. Sobretot la part orgànica. La part artificial, rai. T’altreja cada sàvia vel·leïtat força fàcilment. Sempre havia volgut sàpiguer xinès. Amb quatre infusions de menys d’una horeta en quatre setmanes, ja hi som. Li Tsè Csiè Qi. L’altra, vull dir. Pares compte amb els prions, cavà? El donaire (un porc amb bon humor, una feda sense sarna) ha d’haver menjat tota la seua vida cosa sana, i prou. La corralina neta, les seues relacions sexuals exclusivament humanes, i d’humà controlat — res de bordell talismànic, vull dir, ni tailandès ni tasmànic. I si absent li és la facultat d’una oïda perfecta, rebutja’l pla i de patac. Ha de sentir el to i automàticament denotar’n la nota. Si doncs no, doncs res. Un altre. Li poses un diapasó a la vora, i si doncs no diu això és un “mi” bemoll, fora. I un altre, i si aquest no et diu: quin “la” greu, vós, te’n desixes sense cap recança. Car en sentiràs a balquena, de pregàries, i vols sàpiguer quines són de debò sinceres. Cap deessa no es pot permetre cagar-la ni poc ni gaire, quant a la concessió a tort i a dret de dons, no fotem, prou és obvi.”
—A la meua jovenesa d’artista de vodevil, grassa, pell-roseta, lluent, tibada i luxosa, la meua mare, la dispesera, llavors marcida com n’estic ara, una nit fou atacada per un dels seus diguem-ne rellogats — l’hoste aquell era l’hòstia, problemes mentals rai, massa de batzacs rebuts al meló — lluitador de pancraci, apareixia al ring disfressat de faune, amb picarols als turmells, nu com en temps hel·lens, tret del tapaculs obligatori que l’església amb molt de seny imposa — aparegué com dic al dormitori de ma mare, la dispesera, pitof i nu de pèl de pèl, i bròfec i cerca-raons, blasmant-la que sempre li posa al plat xirivies mal amanides, “i doncs ara m’amaniràs aquesta”, volent dir, tot trempat, el seu virot tot tort i rebregat, i fet un blau regalimós de les guitzes rebudes a la lluita. “Roba’m, mes deslliga’m que fugi”, digué, espiritual, perquè pel fet que també fos veterana del vodevil, se sabia tota mena de rèplica poètica, ma mare. Ambdues, ella i jo, què hi farem, eixerides com gínjols, amb la fal·lera de complaure el personal, beneites gràcies a déu pel senyor amb dosis imperials de gracieta nacional. A part, és clar, els hams carnuts i bofegosos qui tant atrauen els cavallers. Tot en aquesta pell tan lluent i greixosa color de fang argilós d’aquell d’afaiçonar sellons i rajoles. Jotfot, Manel, típiques del migjorn salat i assolellat. Ep, i tant se val, prou és sabut. La qüestió: que el dispesat atlètic, dispèptic i pet com anava, comprengué l’inrevés: “Desroba’m, mes lliga’m que duri.” Marededéu, i fotérem goig. Se la cardà de tort i de dret, i naturalment d’esbaix. Quan devers quarts de sis de la matinada, torní, força trompa jo mateixa, me’ls trobí fets un nus damunt el llit, ell primet i envides visible, ella encara més farta, tota part damunt i al voltant, com si ja se l’hagués mig fagocitat — els tapí amb una mortalla, i truquí un cirurgià qui s’esqueia aquells dies de fer’m la gara-gara a primer reng del teatre cada vespre. Justament amb ell havia “sortit” aquella nit. El senyor Marcel·lí, quan va veure allò es va esgarrifar. “Com els separarem? Això és pitjor que no aquells siamesos qui es comparteixen l’espinada o el cervell — aquests dos molt més que els budells; observa, noia, que només li caplleven, al gimnasta, cap i cames.” Això féu. Operà allí mateix, amb els ganivets de la cuina, i el llum que jo servava, una mica vacil·lant pels efectes de la disbauxa proppassada. Les cames, ben trinxades, a estil maeller, anaren a la nevera — el cap el professor mateix el foté a mar, penya-segat avall, aprofitant que, tornant a casa al seu barri benestant, envers la dona i la quitxalla, leri-lerijava, amb el seu descapotable, ran la costa.
“No sé qui em trasposa els llibres a la lleixa. La qüestió: que mai no ensopec enlloc el que vull a aquell instant, o trig tant a trobar’l que l’urgència s’ha fosa. Algú aprofita la meua absència per a trastocar-m’ho tot. Ma mare diu que no li carregui els neulers, que prou feina té. Neteja cases i oficines tot el sant dia. I no tenim (on cabrien?) allotjats qui puguin vindre’m a escarotar re de rampell. Ha d’ésser per força la puta bòfia. Per veure si de debò sóc missatger per a la resistència. Em veuen parlant de vegades amb gent tan comcal, els ha d’espantar per força. Hi ha un avi a la platja, vell llop, la fem petar sovint — només esdevé parrhèsic, vull dir, valent en l’enraonar, amb mi; una afinitat que ens devem sentir; ambdòs bèl·lics en l’intenció.
“Qui en descabdella el cabdell? Ara havia fet un hiat, em calia un glop d’aixarop. És cert que els esguerradets no viuen gaire. Ens hem de bentractar més que els altres. Ja som vells i arrugats en néixer. Prou cal esmenar la natura si volem surar gens.
“M’he gitat un instant, marejadot, i hi he pensat. A quin llibre amagava els fulls amb les troballes? A fe macabres, de camins. El llibre ja no hi és. L’avi m’ha ensenyat a seguir la traça, l’esclau que deixa damunt la sorra cada aeròlit o objecte esfèric tossit per l’oceà i empès platja endins per l’oneig. Tot avença com els càncers, lentament i ràpida. Vides empeses pels anys. El calm de sobte agredit pel torb. Al paper hi tenia apuntats tota mena de detalls: la cara que fotien els caps; els dits multitrencats de les mans i peus; l’aspecte fastigós, lívid, de cada monyó o mossada de peix, i mida i escletxes dels genolls, i gruix i llargària dels ossos vomitats… Dibuixets amb els rebuigs de la xúrria també; mentre ens torràvem al Sol, entre mica, escata i escuma, el fustam a la deriva, tan artístic, si voleu; la pansida lluentor dels vidres tan ben llimats, i així anar fent, enderivells assortits, bocins de soga, talls de raor rovellats, tampons i biquinis estripats, mant amuntec de condons; plàstics i llaunotes rai, cagallons, ocells malmenjats, tota una barreja caòtica comonida, convocada amb esquírria escarnidora pels esperits escatològics, com ara si s’hi escolés una de les nafres al cul de la Terra i en ragés, així escurçat, en escorç, merdegada a balquena, tot un magatzem sobreeixit del que hom hauria d’haver ja enterrat i que tanmateix reïx a esmunyir’s i tornar, eixabuïdorament, al cresp. El burot, i el parrot (En Caront, En Plutó) qui en tenen compte s’han adormits o són morts.
“Veus?, em deia l’avi Llop, i al capdavall de l’esclau de vegades palès, de vegades esborrat, m’ensenyava la grassa geoda escopinada per l’embat. Allò era el millor. I com l’asclàvem per albirar’n el gemmat secret! Com sabrem treure’n l’entrellat, si és un missatge geomètric tramès pels alienígens de qui sap collons on? Neguitós com un burxet, ni el deixava treballar. Se m’havia de treure de damunt. Vés si en trobes cap tu! I com m’esgargamellava (avi Llop, avi Llop!) si trobava cap aup jo solet. Tret que al capdavall, desengany rai, car sempre era cap piloteta de plàstic blanca, petitona, flonja, buida. O per comptes d’aqueixes de jugar, eren de les que omplen de verí insecticida o contra guineus i mosteles pagerols criminals. O eren gaiatells boteruts qui durant cap tempesta es descordaven sols o algú havia descartats. O esquelets de bèsties abissals. I garotes — com n’obria cap de prou grossa que pogués ésser, part de dins, el cervell de cap extraterrícola! I res. Qualque cap de mort mig rosegat i prou. Res misteriós, res prou ple d’esperança de quelcom d’enllà dellà.”
—I s’imaginen, senyores meues, el fòsfor aportat per l’ingestió del cervell sanguini? Els follets escatològics, els belluguets de la desesperança atea, qui amb llur fiblons d’angoixa ens burxarien l’ànima, l’il·luminació del fòsfor ingerit en descobreix el vil guaitajorn oblic, la clandestina esteganografia que com qui convoca vagues i avia visques a nacions inexistents, en panys de parets que després els hauríem de fer netejar amb la llengua o emprant d’esponja llurs inútils corcats cervells, no ens voldria totes plegades sinó condemnadament subversives. Per això us dic, mengeu tant de cervell com us sigui factible de reeixir a abassegar, estibeu-ne alts els rebosts, que ni la més mínima pandiculació us hi sigui possible per causa d’atapeïment cerebral —la veu fosca i fonda de la cuinera, ronca i nogensmenys vellutada, veu de dimoni avesat, pujava a esborronar’l, tremolins li recorrien l’espinada, com qui rep intimacions d’infern.
“Tret que les millors esferes piques (d’ambigus mugrons que en fregar’ls et concitaven estranys pensaments: simulacres d’accions enjondre, on les teranyines dels electroencefalogrames no capturen res — sembles mort i tanmateix vius a frec del forat de tots els misteris, per on s’escola tota la merda de l’infinit, on el riu dels morts es buida, on veus cada cosa que fou i es desfà bunera avall, i re no demana socors — cada cosa, per ínfima o majèstica que adés fos, ara accepta el seu fat i desapareix, pel continu glopeig, eixidiu avall, sense abandonar sisvol un parrac de si mateix al morrió), aqueixes esferes, amb llur pell abrupta, es ficaven d’elleixes al dez, a l’amagatall en forma de cau insopitat, dues pedres en desequilibri qui s’obren com parany part de sota el peu esquerdat del penya-segat. Em deia en Llop, adip dels ximecs, i les xiloies, dels escalaixaments i les calabruixes, i els embatols i els crespellars, guineu de restingues i farallons i d’altamar, diu: Tranquil, com entrem. Tot trauma psíquic et redueix el cervell, les hormones de la por que acompanyen l’acció són molt verinoses per a les cèl·lules pensaires; per això els militars i la bòfia són sempre tan rucs… Trontollava al camp magnètic de l’entrada. L’angúnia repel·lent m’impedia d’anar envant. En Llop, gens mesell, s’adonà per quin tràngol passava — em foté una empenta que em féu espetegar el cul damunt un roc. És que també ets punxent, tret que la teua punxa (em deia, tocant-me el gep) deu abassegar massa d’acetilcolina, eclèctica electricitat; i quina panòplia de químiques enrampaires que deus desar-hi, punyeteret; gens estrany que tothom et fugi! Per apaivagar’m, suau, em digué: El coneixement astronòmic dels catalans (el coneixement astronòmic, ep, no pas l’astronòmic coneixement, no cal fer’n pas cap gra de massa, fórem altrament els amos de l’univers); el nostre coneixement astronòmic és llegendari. Sempre sabem on som. Copsem les constel·lacions a la nostra manera, tenim noms únics molt mnemònics per a identificar-les. Ambdòs hemisferis perfectament mapats al nostre maginet. Això és cultura. Nècsia privilegiada, per això re no ens desconfeix a desgrat que siguem quatre gats i voltats de polloses voludes aitan cobejoses i genocídiques. Perihelis, afelis, marees de sizígies — per a naltres el cel no té secrets. I l’estel d’en Perris, i En Jou i En Mart i la deessa de tan clar designi cada jorn de l’any, amb totes llurs entenimentades nimfes resplendents, cossos celests i xalests qui amb guants de nit els catalans magregem. Aquesta familiaritat ens ha permès, i això de fa milenes i milenes d’anys, per l’Egipci i l’Hel·lènia, la Patagònia i les mars tèbies d’illots malaspergits, de descobrir-hi (privadament, a cap altra carta revelats) mendraigs i amagatalls rai, covarres singulars. D’aqueixes aitan amagades fonts, tornem a ressorgir per molt que les dèries terroristes de certs veïns sempre ajudats per les forces diabòliques del feixisme internacional jurquin tothora a anihilar’ns. Som-hi? — demanà aleshores, que era palès que, mercès a la seua iatrolèptica salivera, mon cor bategava amb compassat aplom, ple de l’urc d’ésser doncs català, és a dir, familiar escollit dels divins estel·lars. Compte doncs ara, que travessarem la crosta de la falòrnia del viure que veu fals. Com qui neix orb i en acabat l’operen de gran per ço que vegi, i el que veu no té res a veure, geometries boges incessants — tot punxegut i agressiu, enlluernós i emboïgós, com si cada imatge (milions per dècima de segon) li llença gots de vidriol al cervell — no té res a veure, dic, amb les contarelles d’esquena llisa que li contaven d’ençà de nat, i s’ha doncs de suicidar de mantinent, així el que ens fan veure als qui tanmateix creiem de veure per naltres sols — malensinistrats, ja ens autoenganyem que veiem, amb els nostres ulls opacs, que hi veiem, a l’escuma bruta dels ulls, que hi neden rebuigs en midó, guatlles gates, gats de guatlla, rats morts d’esquena llisa, pels mocs d’aitanta de lleganya perennement pentinats. No, la realitat de sota és massa esparveradora — som paràsits a la crosta, pràcticament orbs, amorrats, xuclant al liquen ensucrat de la mentida, amb lluminàries i ocellets, papallones i ventijols, i floretes i nyecs de pell fineta... El batiport de les dues pedres malcollades, doncs, s’enfonsà llavors sota mos peus. Érem al nàrtex fosc del templet subterrani on els aeròlits dels secrets secretament s’ensecretien. Diu: Via fora, que ara obrirem la porta. I us ho creureu que amb aitanta de malestrugança que el fil que la segellava part darrere, en deseixir’s, espetegà amb embranzida de fuet, de tal faisó que el bec lliure, en desenganxar’s, adés enganxat amb merda seca, m’encetà l’ull! Ui, ui, com corria amunt i avall. A més a més, merda seca de quins éssers i de quins mons? Aesmeu’s-em les infeccions! Esgarrapat per cada anfractuositat, eixia a la superfície i anava de cul a tot estrop devers la platja, esvarant-me amb cada pedra, rajant sang a doll, fins que em cabussava vestit i tot al gros de les onades, a rentar’m l’ull i tanta de llatzèria congriada al gep i a l’ànima. M’hi estic mitja hora fregant-fregant… Tornat a terra ferma, l’ull bo ni en Llop ni el forat màgic no reeixia a escatir que fossin enlloc…”
—Senyores, el nostre món és la cuina. No ens aventurarem pas aumon altre. No volem pecar debades. Aquest és el nostre santuari. I l’hem de tindre sempre tan ben acunçadet que els més mirats en veure’l s’hi caguin. Per exemple, en aquest calaixet, una mà de drapets nets a l’abast. No podem fer com aquella qui perquè tenia el drap de cuina brut se’n volgué anar a trobar’n un de net, s’etivoqués de porta, sortís al carrerot nocturn, es perdés entre la voluda pecadriu, i ja ni déu ni la verge, dingú no en va sàpiguer res més. Robada pels qui rapten putes i se les enduen a terres de moros a engruixir llurs llords serralls? Morta d’un atac, negada en aigües tèrboles? Això l’escrutini ferotge de l’altíssim només ho escateix.
Roplegava crostetes del taulell, aquella monstruosa dona al televisor, i els rosegava treballosament amb la seua ferramenta falsa. Entre pitrera, panxota, cul i cuixam, només li podies retreure que no s’envolés com globus umflat. En Genuí la veié d’esquitllentes mentre passà part davant l’aparell. Sa mare, escarxofada a la cadira de braços, roncava. En Genuí duia a la mà una tovalloleta rebregada i bruta. Em sembla que l’anava a llençar a la roba bruta, i que en acabat comptava arribar’s a l’armari del bany per tal de fer’s amb una tovallola més grossa, neta i esponjosa. Per al seu viatge, és clar. Per comptes de què, agafà la porta del carrer. Per quins set sous? No ho sé. Era llavors cap a les onze del vespre i hi havia força gent als carrers. En tost de fer’s cap la rambla a comprar-s’hi quaque revista alemanya o francesa de modes, per a després tornar-se’n a casa i pujar al seu recambró a les golfes per a pelar-se-la salivosament, com ha fet cinquanta vegades o més, cada camí que, per manca de calers o d’embranzida, no ha pogut o gosat pujar als pisets de cap hostalet amb cap barjaula per a mariners, massa vergonyós, ell, s’encaminà cap al port. I s’hi perdé.
Tort camí de la metamorfosi.
Encara que, tot i malevesat pels ensenyaments massa xirois d’en Llop, tampoc no crec que se n’hi anés nedant, ja us ho diré.























ÍNDEX


a) La malifeta feta per en Carles 1

b) En Pasqual i la seua assistent Elvireta 1

c) Ninotets 2

d) N’Edmon Xicolí (àlies, Xeiquàtgejonç) 14

e) En Lluïsot Condó i na Xàron 16

f) N’Amadeu Amadéu amb na Trini 22

g) N’Apostroféssim (àlies, n’Alliberament) 26

h) En Genuí Lanosa (àlies, na Genuïna Quical) 35

i) En Tirant Alapà 40

j) De Lleida a Watxapriggoe, o Del piu al trau 47

k) En Lluïsot, un pallasset andorrà 52

l) Els mateixos dies de glòria eternament rescalfats 55

m) La ranera del tifa 59

n) Fidelitat fa’m plorar d’emoció tendra 63

o) En Socors se us esguardae, sucós, a l’espill reformant 71

p) Vuit deesses francament lletjotes 76

q) Sense calces, o El poder d’una prou asalta dona és infinit 79

r) Doncs sí que anem mudats? 90

s) El pliu mutu acomplert en escreix part de per ambdòs cantons 98

t) Una gralla qui gralle 102

u) El potineig dels itineraris encantats dels quanta ens altrejae la bondat
afegida d’una visió esmolada 104

v) Bòbila, o Les rajoles de mestre escudeller 109

w) El mecenes Lluïsot diu que d’amagatotis untarà la causa 119

x) Li diu el ginecòleg metafísic, com li endollen el cloroform,
que somiï truites 122

y) Ací som, quasi deessa 132

z) Truites doncs de xorrèstic xop 138