Duad -- 0 --

En Llucià a l’illa dels Somnis: “–Érem prop l’illa dels Somnis, i semblava l’illa un somni: com més ens hi atansàvem més feia l’efecte que ens fugia… Fins que al capdavall, ve-li que ja hi érem. Ancoràrem al port de l’illa, que es deia Hipne, no pas lluny de les torres d’ivori dedicades al gall. Era cap al capvespre i s’hi veien força somnis rai, i abillats amb robes rares. Només n’Homer en parlà fa anys, i sense entendre-s’hi gaire, d’on que provaré jo mateix d’explicar com era de debò aquell indret. “Damunt l’illa s’hi estén un bosc atapeït, amb arbres no pas gaire més alts o més baixos que cascalls i mandràgores, on hi viuen esbarts i esbarts de muricecs (l’únic volaire qui hi veureu). L’illa la travessa un riu que li’n diuen pel nom de Nictípor, o correnits, i naixent ran les torres d’ivori hi ragen dues fonts que en diuen de Negrets, o sense-son, i de Panníquia, o totdenit. “La ciutat la volta una muralla amb totes les colors que agafa l’arc del cel quan hi ha a l’atmosfera gotes enjòlites de dorment plugim. I hi té quatre entrades, la ciutat, no pas dues com va dir n’Homer. Dues de les portes d’entrada (l’una feta de ferro i l’altra de maons) vénen del prat de l’Indolència – hi entren, diuen, els somnis de por, els que porten sang i fel. Les altres dues portes d’entrada a la vila vénen del port i l’oceà (fetes l’una de banya, l’altra d’ivori, i per aquesta darrera arribàrem nosaltres). Entrant com entràrem, hi veus, a mà dreta, el temple de la Nit – amb el gall, la nit és l’altre ídol sobretot qui els ciutadans adoren. A l’esquerra et trobes el palau d’en Somne, qui és llur sobirà. En Somne té sota seu dos lloctinents, l’un es diu Taraxió, o desencantat, fill d’en Mateògen, i l’altre es diu Plutocle, o ric-tifut, fill d’en Fantasió. Enmig del mercat central t’hi trobes una altra font que en diuen de Careot, o molta-son, i t’hi trobes també dos altres temples, l’un dedicat al déu Veritat, l’altre al déu Falsedat. Hi ha un oracle qui hi fa la viu-viu, i un tal Antifó, o cantaire-brunzidor, hi fa de sacerdot suprem, i, per la gràcia de l’emperaire Somni, qui li donà aquest alt càrrec, s’hi empesca tota mena de somnis. “Els ciutadans o somnis així empescats són de totes menes, n’hi ha de llargueruts, vull dir, esvelts, ben plantats, plasents de veure, i n’hi ha d’arronyacats i lletjot i boteruts; n’hi ha de daurats i pròspers, i n’hi ha de mesquins i rebotits i escarransits; n’hi ha amb ales, gegantins, millor que aligots, cerimoniosos i plens de cofis-i-mofis, com si fossin fets per servir déus i emperaires; després, ens en trobàrem alguns que diries que els coneixies de casa teua mateix, anaven de paisà i els tenies vists – de fet, n’hi havia entre aquests qui no sols eren coneguts, eren familiars nostres i tot, i ens vingueren a saludar, i n’hi hagué d’altres que ens convidaren a clapar a casa llur i ens hi van tractar d’allò millor, i ens van omplir de promeses d’un esdevenidor lluent i surant, i n’hi hagué qui ens varen fer viatjar fins al poble d’on venien, on poguérem xerrar una mica amb la família i els amics, i després ens van tornar a casa, en un tres i no res. “Romangueren en aqueixa bona illa trenta jorns i nits, i ens hi estiguérem d’allò milloret, amb festes molt de luxe, i clapant seguit-seguit. De sobte, ai, una ferotge tronada ens desvetllava, d’on que correguéssim cap al vaixell, on aixecàrem veles i ens endinsàrem a mar.”