Renaixença

Naixença del Va Paó Opalí [signat per Llem Gratulls]









Com deia l’altre dia, això d’escriure demana una vanitat de caldéu.



Així em veig: va paó.



I doncs, gens content amb el pilot de pseudònims que arrossec, i vellet que em faig, me’n cal un que els aglutini tots.



Dic: belleu amb el mot “Va Paó” te’n formes cap de ben característic...? Un altre Kafka, un altre Céline, un altre Joyce, un altre Gaddis, un altre Voltaire... per a la memòria immarcescible dels segles...?



“Paó va” (escriptor qui per, posar en fitó palesíssim el seu cul, se’l volta d’un plomall en ventall espectacular de plomes xaronament iridescents i acolorides), vejam què n’ix...? Un bon nom curt i impactant que pugui substituir retroactivament tots els meus altres noms de ploma (ausades iridescents i acolorits i xarons rai!). Som-hi.



“Va paó” com si fos el meu nom en bescunç; endreçant la cosa una miqueta, això en trec: Ap Ova. Ap, nom masculí que vol dir “qualitat”. Ova, plural d’ovum. L’ap dels ous. Bo.



Ova, l’immortalíssim autor, company dels Molière, els Rabelais, els Swift, els Goethe, és clar!



[I, si em feia passar per dona, com faig sovint, què me’n dius d’Ava Op. Op, gairebé singular per a “ops” – necessitat.]



Ara que guaitant-t’ho bé, el trobes naquis, no et fa prou el pes, és fluix, massa “homenet verd”...



I si dic Paó Vanitós...? Això defineix encara millor l’escriptor seriós, vital, qui sóc: car hi ha bontròs de nit en vanitós, i en paó hi ha la por i hi ha nit [“po” – nit en maori].



Hò, sembla millor. Barregem-ho una estoneta i què ens donarà...?



Bon nom adient. Per a algú a qui li abellien tant els pseudònims. Isòtop Avan(t).



Mestre Isop Notava. Perfecte així mateix per a un escriptor qui es plau a escriure faules.



Mes, és clar, cal afinar la cosa. “Paó” ja sembla incloure “vanitós” [pleonàstica, la cosa] i, en canvi, un escriptor bo com jo a sobre cal per força que en sàpigui – i en sàpigui amb prou mònita (i amb prou silenci i amb prou exili, hà!). Paó Subtil de debò és el que sóc.



Treballem-hi. Paó subtil, eh?



Palus Òbit. Bon nom. Diderot, Wilde, Burton, Òbit, Xeicspia, Marlowe i companyia.



Palus Òbit, bat “il” opus.



I de Palus Òbit a Tib Opalus.



M’ix de trascantó l’Òbit i tot seguit m’ix el Tib...! Ambdós entre els darrers nom que m’havia anats empescant. Els averanys ens plouen.



Tib Opalus, doncs, definitiu! Ovidi, Lucreci, Sade, Opalus, Xopi [Schopenhauer], Aristòfanes, Nietzsche, Foix!



Ara que... Una miqueta massa llatinot, i comú... Quants d’Opalus pel món...? I carrinclonet, no fa?



No; em cal un nom poètic per a òpal i ja hi fórem.



Estic pensant en l’immens Wilde, “ungles de jade, dents de perla..., etc.” Segur que entre els poemes hi desa opalets a embostes.



Mes vull aturar-me un instant a assaborir la cosa... Tornem-hi. L'univers és petit rai. Sembla que som a un gabieta no pas infinita, menudeta, gairebé a amplada de crani, cuades del drac del solipsisme t'estomaquen com menys t'ho esperes... M’ha sortit l’Òbit – que emprava darrerement. M’ha sortit el Tib també. Això sembla predit pels fats misteriosos de les forces interplanetàries. I me n’adon que opalescent equival a iridescent, com les plomes del paó...



M’ha de sortir un nom destinat.



Estudiéssim “òpal” part damunt...










Diu que els romans la tenien per pedra molt sortosa, i que en acabat s’ha anada tornant pedra de la pega. Hum...



És la pedra dels enamorats, tret que dels fidels i prou. Si ets infidel, l’òpal se’t revenja, et fa malbé la pell!



Diu que entre les propietats místiques que duu és de fer d'ajut a la creativitat... Perfecte, vós, ja us ho diré.



A part, veig que hi ha gent qui es diu Opal, o Òpal. A The secret of father Brown, d’en Chesterton, una de les protagonistes es diu Opal Bankes.



L’òpal és la pedra per al mes d’octubre, i representa l’esperança. Bo.



Va amb el signe del cranc, que és la constel·lació de la lluna. Lluna, eh?



Confós amb l’ull [per la proximitat amb el nom “ophtalmius”]... Esdevé doncs pedra de l’ull. I portaria pega de la mateixa faisó que les plomes del paó. Les plomes del paó són plenes d’ulls, i si les tens a casa, t’espien. Paó, eh? Ull, eh? Predestinat?



L’òpal es tornaria lletós prop del verí. Verí, eh? Té aquesta facultat d’ensumar-lo, ca?


Hi ha gent amb aqueixa mena de manies que la considera pedra guaridora. Tret que pel fet que absorbeix la negativitat del qui la porta, podria esdevindre maligna, absorbir la dolenteria de l'antic portador...



També anomenat “cerauni” pels antics, per creure que era una pedra produïda pel llamp. Llamp, oi?



Òpal, doncs, bé, bé... Toca la lluna, el paó, el verí, el llamp...










El cel, l’horitzó, un poblet pescador...



[Gigantic pine trees reared their graceful heads against the opal of the evening sky.] [One idle afternoon of opal skies, pied meadows and misty hills.] [Looked dreamily afar to the opal-tinted horizon.] [The little fishing village, nestled in the cove where the sand-dunes met the harbor shore, looked like a great opal in the haze.]




Toca la lluna en Shaw:



In the circle of light cast by the electric arc, which is like a moon in its opal globe.



La foguera en Cooper:



The crystal’s impurities are almost invisible to the unaided eye, but the laser hits the impurities and causes secondary emissions of light of all sorts of color — the more impurities, the more colors. It lights up better than a fire opal.



I les anemones, el nàutil, l’arc de sant Martí, la gola de certs ocells... en Wilde:



1. The sky was pure opal now, and the roofs of the houses glistened like silver against it.


2. The sea was sapphire coloured, and the sky Burned like a heated opal through the air; We hoisted sail; the wind was blowing fair For the blue lands that to the eastward lie.


3. And tremulous opal-hued anemones Will wave their purple fringes where we tread Upon the mirrored floor, and argosies Of fishes flecked with tawny scales will thread The drifting cordage of the shattered wreck.


4. She sang of the nautilus who has a boat of her own that is carved out of an opal and steered with a silken sail; of the happy Mermen who play upon harps and can charm the great Kraken to sleep.


5. He loved the red gold of the sunstone, and the moonstone’s pearly whiteness, and the broken rainbow of the milky opal.


6. The sudden flashes of colour reminded him of the gleam of the opal-and-iris-throated birds that flutter round the tall honeycombed Campanile, or stalk, with such stately grace, through the dim, dust-stained arcades.



Les pomes en Yeats:



Boughs where apples made of opal and ruby and pale chrysolite awake unsleeping fires.



De na Brontë, el cel:



Looking at the horn of the young moon, set pale in the opal sky and glimmering faint on the oriel of Jean Baptiste.



De coses meues que tinc per l’ordinador i el Copèrnic em troba, els testimonis de l’autèntic, els vidres, el cel, els ossos, l’aigua oliosa:



1. Als anys setanta, les noies no ens raíem mai ni un pèl, ni a les celles, ni als bigots; ni a les aixelles, ni a les cames, ni al cony. I dormíem sempre al ras. I no dúiem ni calces ni mitges ni sostenidor sota la roba baldera, un hàbit quasi monacal, diries, d’amples faldilles llargues fins als turmells; els pits ens sortien sovint enlaire; i sovint pixàvem dretes, ens eixarrancàvem, ens arregussàvem una miqueta les faldilles i au. I anàvem colrades i cardàvem com la natura demana, boquint, com boqueixen els bocs, i els gossos i gats i ocells. Millor contacte del matràs manxaire amb els punts seminals. I els òpals fervents a coll, dits i orelles ens feien parlar sense por i dir sempre les veritats. Els òpals no denunciaven cap amagada malignitat que duguéssim desada als plecs ombrívols d’una ànima càndia. I rèiem com existencialistes, desesperadament. I de vegades ens dutxàvem amb llet, i l’endemà amb cervesa, i ensumàvem els fems i hi saludàvem els puputs, i ens llençàvem als rius des d’alçades tremendes. Davant els columbaris on hi ficàvem les urnes dels herois caiguts, una recança glaçada feia cucut, sortint a la façana de la nostra pell feta cuir avesat als estiribels, i vèiem passar enjòlits cavalcant dolçament la carena els esperits suaus qui eren com fosforescències de cendres tanmateix feraces a l’altre món.


2. A través de l’òpal plorós del vidre, oh! Un petit esborneiament, també. L’actoret repel·lent i atrotinat és el mateix, i amb el mateix vestit de pelleringues i penjarelles esgrogueïdes, malaltes... Ara, l’escenari...


3. Corr àdhuc la brama que amb un raor rovellat una nit malastruga la seua desesperació havia esset tan grossa que la piula arran s’havia tolta - una piuleta, recony, que ja no espetegaria anc pus. Si ell no s’ha guanyat ja doncs el cel opalí i hialescent de les trompes angèliques i tot allò dallò, qui cony doncs, sant baró!, piadoses demanen, tan fleumes, les dones.


4. Opalescent encant dels ossos rostats per cucs i borinots, rentats per la riuada.


5. ...es clapen com un plom estès les aigües qui inunden totalment els edificis de la policia. Peixos abissals, balbs, en balmes submarines, deuen rostar-hi veredictes buls, i tedioses i falses relacions d’innombrables compareixences judiciàries. En una nit de pluja i de disbauxa dels llivells tectònics, tot cedulari incriminatori havia doncs estat esborrat, negat pels òpals líquids del diluvi delitor. Delits els noms dels qui delinquiren, i delits àdhuc els delictes en la deliqüescent opalescència de l’aigua oliosa dels carrers. Perxat dalt de l’arbre on segava la branca morta, ho albirava amb entusiasme. Els tres-cents taxis de més que havien també vinguts per a emportar-se la meua dona, roncaven en punt mort.




D’en Riba, els ulls:



Entràrem; els lleons ens miraren fixament amb els ulls d’òpal plens de mansuetud. Amb el servent de Déu férem la sinaxis, i monjos i lleons menjàrem en pacífica companya aglans i herbes, i beguérem aigua en silenci i temor de Déu.




D’en Carner, les cambres d’encís:



En aquells somnis de ninfes delicades i optimistes que s’esvaeixen com les boirines de l’alba, tingué una visió clara i amable de la seva alcova, la mateixa alcova de cada dia, però feta opalescent, dolçament lluminosa, com una cambra d’encís.



D’en Wolfe, també el somni:



Lovely as a dream, seeming to be upborne, to be sustained, to float there like the vision of an impossible and unapproachable loveliness, out of a huge opalescent mist.



D’en Harris el crepuscle, és clar:



Absinthe is to all other drinks what Aubrey’s drawings are to other pictures: it stands alone: it is like nothing else: it shimmers like southern twilight in opalescent colouring.



D’en Gratacap els viaranys:



Imagine between these paths of greenish opalescence the squares of buildings of domed, arched and castellated roofs.



D’en Bertrana, els estanys:



El sol traspuntava. Era un disc roent que apareixia allà d'allà en els confins de la selva, per damunt d’un llac opalí de boires arranades a la plana, d'on només sobreeixien, com illots blaus, els pics més alts de les gavarres.




D’en Conrad els núvols:



A low cloud hung before her − a great opalescent and tremulous cloud, that seemed to rise from the steaming brows of millions of men.




De n’Adams la ment:



La Farge’s mind was opaline with infinite shades and refractions of light, and with color toned down to the finest gradations.




D’en Joyce els poetes místics, els vestits, la pega:



1. What do you think really of that hermetic crowd, the opal hush poets: A. E. the mastermystic?


2. MRS YELVERTON BARRY: (IN LOWCORSAGED OPAL BALLDRESS AND ELBOWLENGTH IVORYGLOVES, WEARING A SABLETRIMMED BRICKQUILTED DOLMAN, A COMB OF BRILLIANTS AND PANACHE OF OSPREY IN HER HAIR).


3. Those Boers killed him with their war and fever but they were well beaten all the same as if it brought its bad luck with it like an opal or pearl.




D’en Twain les fantasies:



Aldrich was always brilliant, he couldn't help it; he is a fire opal set round with rose diamonds; when he is not speaking, you know that his dainty fancies are twinkling and glimmering around in him; when he speaks the diamonds flash.




D’en Hawthorne el destí:



He was to roam around the world till he should meet a beautiful woman wearing on her bosom a jewel in the shape of a heart - whether of pearl or ruby or emerald or carbuncle or a changeful opal.




D’en Meredith el llustre del cresp de la mar:



Bhanavar was borne over the lustre of the sea, that was as a changing opal in its lustre, even as a melted jewel flowing from the fingers of the maker.



D’en Lewis un joiell potser fatídic:



And into it he thrust a snake-head pin with opal eyes.




D’en Dos Passos les llepades de lluïssor al cel:



The sky was full of tempestuous purple clouds; between them were spaces of clear claret-colored light, and here and there a gleam of opal.



D’en Machen, la llum de la lluna, els raigs de llum:



1. One of the glass flagons, buried in damp earth for many hundred years, had gathered in its dark grave all the splendors of the light, and now shone like an opal with a moonlight glamour and gleams of gold and pale sunset green, and imperial purple.



2. The laurel garths were like cool jade; the gardens, where red, yellow, blue and white gleamed together in a mist of heat, had the radiance of opal; the river was a band of dull gold.



D’en Lessing l’encant:



Antanyasses a ponent un home rebut havia de mà reverenda un anell de vàlua sens fi: la pedra era d'òpal qui sense atur variava i, a sobre, servava la virtut secreta que qui el portés amb bonhomia amat era per déu i els homes.



D’en Mason l’òpal de foc és un món que t’empresona:



It was what is called a fire opal, for every now and then a streak of crimson, bright as
the flash of a rifle on a dark night, shot through the twilight which enclosed me.




D’en Melville les vapors del matí:



The sun is gold, and the world is green, Opal the vapors of morning roll; The champing horses lightly prance—



A Heinlein, la tassa, els núvols, els raigs, les horrors, les esferes: en tota la seua obra, veig que hi empra “opalescent” 5 vegades : opalescent bowl, opalescent clouds, opalescent radiance, opalescent horror, opalescent sphere.



D’en Jonson la bruixeria:



Not an opal Wrapped in a bay-leaf in my left fist, To charm their eyes with.




D’en Brooke els borrons de les flors:



The opal distillation of all the buds of all the spring.



D’en Macdonald els coloms:



Silvery cranes; red flamingoes; opal pigeons; peacocks gorgeous in gold and green and blue; jewelly humming birds!



D’en Milton les torres del paradís:



With opal towers and battlements adorned Of living sapphire.



D’en Harte les colors de l’alba:



As the opal tints of dawn deepened upon it, the eyelid seemed to droop lower, closed, and quickly recovered itself twice.










Llegint sobre tot això, veig que té molt a veure amb l’ull, tu. Es veu que n’hi havia qui pensaven que el qui portava un bon òpal podia passar per invisible i tot. Per error, confós, com dic, amb “ophtalmius”, i perquè sembla que et guaita, en deien pedra de l’ull. Més tard, carallots feren l’atans ull-mal ull [et malvull!], i de bo passa a dolent. Ull de serp en diuen uns quants.



El déu dels íncoles d’Austràlia es veu que, per a acabar la feina, es va dignar de descendir a la Terra damunt el grataculs d’un arc de sant Martí... A l’indret precís on petjà la terra, les pedres adquiriren vida i començaren de relluir amb totes les colors de l’iris. Així nasqueren els òpals.



Certs sarraïns es veu que creien que els llamps portaven els òpals a la terra.


“Opalus”, en deien els romans, per a alguns dels quals podia tornar la vista als orbs, o disfressar d’absent algú amb prou mèrit ensems empaitat llavors per maleïts enemics.









Tant se val. Bo o dolent, l’òpal és l’ull, n’estic convençut. I, doncs, qui diu òpal diu ull. I coadjuvant a l'escatir i el conèixer... N’Odí en perd un per tal d’esdevindre savi.



I si et pot amagar de vista, és alhora un ull qui hi veu de molt lluny. Màgic. Per força. Un ull opalí.



Llunyull, Ulllluny [amb els quatre pals i tot!], Ullnú, Nuüll...



Tots són bons, però Nuüll el millor, prou ho crec. Tib Nuüll.



Els crítics, sempre lluny d’osques, i sempre delerosets per trobar fàcils peudebancades, podran dir, de tot el que escric, que no solament sóc nul, sóc més que nul, amb doble U, amb doble L... Millor en americà. “He’s worse than null, he’s double U null...!” Aprofitant la fórmula: “He’s W null!”



Ah, i amb això ja ho tinc! Tib Nwll.



Nwll [estranyet, mes no pas més que Kafka, per exemple, o Mixima, o Kurasawa, o pilots rai]; Nwll, doncs, un nom a afegir entre els inesborrívols.



I els més assabentats (és a dir, els quatre gats molt privilegiats qui llegireu això) sabent que es pronuncia exactament Nuüll. Naked Eye, baby. Nu Ull.



O’Brien, Heller, Twain, Meredith, Nwll, Martorell, Llucià, Pedrolo, Burroughs..., sempre entre els millors! Nom irreproduïble, sempre recordat!












I nogensmenys... Aturin el carro!



Podrit google, veig que hi té gairebé quinze mil Nwlls. Xst. Em cal una alternativa ràpida, aquests són escrits d’un condemnat a mort...



Guaitem la llista...



Llampull... Irismoixó... Ullraig!



Engoogleguíssim-ho... Ullraig, ullraig...? No n’hi ha cap!



Ja hi som doncs. Tib Ullraig.



Prou veig que ja per sempre pus ho signes tot així, benaventurat. I retroactivament, com dic.




[Si dic “escrits de condemnat a mort”, i a sobre hi ha això dels òpals i joiells, em vénen a l'enteniment els d’en Braç i Llac, assassinat pel feixisme gaullista perquè belleu volia una realitat menys escanyadora...



(No m’hi cap. Ho ficaré demà...)]




Ara, Ullraig...? Molt germànic...? Tibull Raig...? T’hi bull un raig de què, carallot, i on...?



Ull, llamp, raig, iris, Tib...? Per què aquest Tib ha esdevingut tan intocable...? Iris i ull – tot això arrossega molt naturalment el mot col·liri, on l'iris hi torna a tindre presència, d’afegitó. I s’hi ha l’iris, l’altra partícula del mot col·liri, és clar, és el lloc (cap per avall i lleugerament escantellat) on el déu aborigen (ei, un déu no menys omnipotent que el vostre, gamarussos!) hi trepitja.



Potser encara haurem d’anar a Austràlia a fer’ns un nom! Com tants d’altres, genealogia sense preu de la llunyària d’on tornes altre.



Tornem-hi, doncs, que no ha estat re. Paciència, saliva, elefant, formiga...



Ull, tib, llamp, raig... Llampraigtibull...



Gratull...? Un escriptor es grata els ulls perquè el llegidor se’ls grati. Hum...



I amb Gratull, billamp..., dues vegades llamp, i si treies el Bill, et romania l’amp de l’amperi i del pam! (inclou l’electricitat de l’ull, i dels raigs, i del cel, i de l’iris, i del llamp...)



Bill Gratull. I agraït. [Garneu, molt autocongratulatori et veig!]



Bill, Will, Guim, Guillem..., Llem! (I amb això honoraré molt a gratcient en Lem, polonès deliciosíssim).



Llem Gratull, Llem Gratulls.



Part en vull, de la glòria sempiterna! Per ací sóc, en Lucà, en Demòcrit, en Lem, en Vonnegut, en Gratulls, en György Konrád, en Wang, en Kerouac, en Puig i Ferreter...! Hi sóc, hi sóc!



“Truc, truc!”



Gratulls, què hi fas, per aquí, amb en Goethe, en Gould, en Gombrowicz, en Gorky, en Greene...? Sí, ves, anar fent, el meu paper...



I “llem” va amb llimac, “gratulls” amb gratollar... Fet. Pessigolles de llimac – ha d’esdevindre el conte proper que ens escriurà en Llem Gratulls. Ens en fa dentetes, l’esperem amb candeletes.



Fascinació que tenim els joiosament maleïts pels grans autopublicats, Jarry, Firbank, Gratulls, Nin, Roussel...



Ara... Llem Gratulls..., no gaire eufònic..., ni és particularment espectacular; una mica estranyot a primer llambrec. I això de Llem... Llem Fotuda. Gonçal Ullal, Ermengol Copdecap..., aquests comencen amb millor peu.



Naüm Peó, Caïm Golafre, Jofre Escandall, Eixarmentaire Ambròs...



DeLlò Finzalaiguabarreig, Eiximenis Xifretes, Nul·la Tomàtiga..., això són noms!



I Hèrcules Bonjoc, Tristany Allioli, Genuí Minguella, Servei d’Ordre, Donzell LoBoc, Eixida del Foc, Tocat del Bolet, Margalida Ponts, Ponç Çonpare, Pere Quatrous, Cap(ità) de Cony, Tib Guix, Joanet Pedres de la Capçalera, Roure Vilòbit, Llull Ibn-batuta, Marcel·lí Çontul·li, Godall Enllaç, Prim Gras, Primo Levi, Günter Grass... Eufònics, eufònics...



Mes, és clar, l’eufonia s’adquireix amb l’obra, la bondat de l’obra garanteix, al cap d’estona, l’eufonia del nom... I, al contrari, l’eufonia del nom no garanteix pas l’èxit ni és penyora de bonesa, el nom sol no afavoreix l’obra, i en tot cas no pas en altre que en ànimes de càntir molt efeminades o infantívoles (sovint àdhuc a l’inrevés, massa d’eufonia fa fetor de carrincloneria, i hom es guaita el qui (o l’objecte que) el porta amb sospita, un nom tan pretensiós i “boniquet” només pot amagar rucada fastigosa...)



Tant se val, doncs. El vehicle comença de flaquejar... La projecció s’acaba, sorollets de fi de trajecte, de funcionament rancot...



Llem Gratulls it is. Som-hi, Llem Gratulls, fins a la torta de coll final, la darrera clucaina, quan farem l’ànec tots plegats sota el mateix nom nou, Gratulls, Gratulls.