on em pruu l'urpa duc: d’octubre 2005

Nèctars punxeguts

Me li atansí amb pors rai. (—Se’m cruspirà, em temia.) De lluny semblava un parruf gegantí. De prop ho era. M’hi encabia agraït com qui s’encaua alleugerit al seu cau… Tret que aleshores dimoniets brollaren arreu, com escarbats, amb cuirassa. I ara s’encenien en pampallugues caòtiques… Vaig aviar el crit que cada malson em constreny a aviar… Vaig dir, en un esgarip repetit: “—Posi’s la corretja ara mateix…”

“Tantost sigui l'hora de sortir, posi’s la corretja, posi’s la corretja…”

Perquè els meus sons encara es veien entrevinguts per l’accident. No creia pas que mai me n’estorceria. “—Estavella-t’hi, estavella-t’hi…!” — insistia el malson. I m’estavellava al parruf com adés, feia tres anys, ens havíem estavellats contra el mur.

Hi érem tots…, els atletes, com en Roent i jo; els ciclistes, com en Tello i en Martín; en Llamolla de la barca; els futbolistes Ribelles i Gençana… — érem molt amics amb en Gençana, veníem del mateix barri i sovint, com en aquell moment aquella nit de l’autobuset embalat, li contava intimitats, i ens en rèiem…

“M’han sortits tot de granets blanquets al voltant del virot… La badada és que no sé pas si me’ls ha encomanats la dona o n’Edwina… Si l’hi dic a la dona em dirà, emprenyadíssima, que m’ho ha encomanat qui sap qui, és clar… Si tanmateix l’hi dic a n’Edwina, encara pitjor; em gisclarà com una boja que m’ho ha encolomat la dona. Ei, i potser tot plegat m’ho etzibaven totes dues… Potser n’hi ha una passa… Potser un nyèbit infectat qui se me les carda, el viu, totes dues…! És clar, prou hi sóc jo, prou que ho sé, però no vull dir el viu de jo, vull dir, algun altre, prou m’entens, Enric, que no…?”

Sabíem els esportistes, és clar, que les dones ens guanyaven en tot. Ja ens guanyen i tot d’un trau natural. Deu a nou. Deu traus a nou traus. Bé, no ens guanyen pas per un tacó, però tant se val. Ens guanyen en això i tot. Na Guillemeta Rovirosa, qui tenia el parruf més estretet del món, i per això era tan famosa — àdhuc certs marietes se la volien picar: un parruf més estretet que no un forat de cul i tot… Na Guillemeta era de la secció femenina i venia a l’autobuset amb les altres dues campiones de fer boixets.

Pensar-hi i trempar tot va ser u. Vaig voler atansar-me-li, quan vaig veure que n’Enric roncava, i allò, quan ens vam estavellar a la roca de la carretera — i encara sort que no ens estimbéssim a l’altre costat, pel fet astruc que qualque roc desprès encallà les rodes de l’autobuset — allò , dic, que m’estigués dret, anant de seient a seient, va fer que anés disparat a espetegar contra els vidres xemicats que em van toldre els nervis que ara em fan anar en cadirota de rodes — per sempre més (ei, barrant miracles de la ciència).

Ja s’hi veia… Encara entrevingut pel somni del parrufot desproporcionat, muntanyenc, qui amenaçava de cruspir-se’m… És clar, els somnis són molt més detallats que la resta de la “realitat”, i per això de moment no sabia ni on era.

Grinyolà el metall feixuc de la meua cadira quan, a força de braços, d’esme hi muntí… Nacres entre els llençols rebregats del llit on l’emprempta del meu cos encara hi reia… Vestigis, residus insignificants… La meua història… Molt menys concreta que els nacres fòssils a les platges remotes… Lluny dels gratacels qui encara pesen figues — sense esfondrar’s amb cap terrabastall… Els gratacels els veus tòrcer el coll i fer capcinades i becaines a la nit… i tanmateix conservar l’estiba i no estrompar’s…

Quant a mi… M’han castigat (els fats) a dur el mort pertot arreu on vaig… Qui sóc…? El mort (amb un viu robòtic, escervellat, qui em tragina pertot on va… — qui em bressola un instant i em col·loca a la cadira — i fins em fa travessar rius i tot…)…? O sóc el viu qui porta el mort a l’esquena…? El riu darrer és a frec… Qui el travessarà…? Com el travessarem…?

Vaig obrir de bat a bat els batents del balcó… De la terrasseta. Vaig esquivar les torretes amb les plantes lleganyoses… “Ah, jardiner!” — les sentia exclamar’s en veure’m. Gens platxerioses. No pas dient: oidà ni iopaè. Al contrari, com ara lamentant-se… “—Ens ignora… Llas, ens ignora pler i de ple… El jardiner totpoderós… Ni se’n recorda qui fórem… Cap paper.”

—Sí, ves, noies, m’he fet vell…

“—De primer érem benvingudes novetats a la casa… Tot hi era meravella, i nosaltres tan desitjades…! Guaita quina esponera, i aquesta quina lluentor en la claror…! La seua filleta negreta, primeta, nervioseta, rebequeta, malesqueradeta…, ens prenia per selva i per laberint, i se’ns hi perdia… Algunes rebíem qualque topada i ens esquerdàvem, i tot hi eren escarafalls… El jardiner qui ens colia llavors amatentment ens adobava el cos mort qui ens duia peu-sec pels rius… Si l’oratge era lleig fins podíem entrar a les oficines de l’interior… On hi vèiem els mudats assistents del jardiner… Seriosos, enfeinats ajudants d’arquitecte… Car d’això feia llavòrens el jardiner, d’arquitecte, colt arquitecte de qui els sensacionals esplets eren carament venuts a cases de molts de diners… Dissenyà una mà de gràcils gratacels… I ara ens ignora, i ara perim… Només l’aigua que cau del cel ens remulla i quan ve la tempesta ens trenquem i en la riuada ens hi mig neguem… Tanmateix, ens en pairem…, tot ens hi està bé…, ens apariem a posar’ns a parir, a patir la darrera ranera… A cada planta li arriba el seu sant ja-hi-som… Comprenem que ja no ens vulgui com abans… Declinem com ell declina… Caduquem com ell fa catúfols… Repapiegem com… Mes… Qui ens treu l’enyor…? Ah, els temps inicials, amb aquell flagellet de xiqueta tan trompitxoleta i poca-vergonyeta fent-ho malbé tot… O venint amb la nineta tota blanca a amoixar-la i a llagrimejar-hi dolçament… I com l’acomboiàvem amb el ventijol de l’airecel… Li agafaven rampells, a la minyoneta… I no parava gens de compte llavors… Com si a la seua laberíntica selva l’assaltés qualque tigre o bèstia grossa d’ullals sanguinolents… Fins que no… Un malvespre, pobrissona, vingué esventada, s’estavellà a la barana, féu un mal bot i va caure daltabaix… Després vam veure el jardiner totpoderós pintar amb degotalls de llàgrimes a l’eixida — hi pintava d’antuvi només tristes postes entre els ennegrits gratacels… Amb aquell pinzell o amb aquella ploma amb què cada artista de terrat privat ha exorcitzada la por més pregona — la pèrdua sobtada del fill — ell no exorcitzava re. El seu pinzell que feixugament degotava densos sucs de colors fosques només expressava lenta desolació… Un gosset féu bup-bup qualques jorns entre nosaltres, banyades ara de pixum… O abuixia a la lluna… Fins que pres de vertigen i d’un sobtat ofec també, ara recte, ara oblic — també, també — també prengué comiat estimbant-se cap al carrer…”

Què hi faig, ací…? Ah, havia pujat a la cadirota d’esme… I eixint cap a la terrasseta, encara era perdut al viatge en tren i vaixell on el llit tovet m’havia immergit… Era alhora conscient dels voltants… Les noietes flairoses qui comentaven al costat meu les peripècies del circ… El crític Crestetes, gras i esbufegat, qui perorava, pompós, sense que ningú en fes gens de cas… El xiquet potser esporugueït per l’espectacle atrevit qui s’estimava més de llegir o guaitar el seu llibret de ninots, a les fosques gairebé, i, deixant relliscar l’índex només, fent-ne córrer les pàgines on de mantinent les noves vinyetes apareixien nítides i acolorides, bé que ni jo ni ell, segurament, no en podíem llegir les bombolles, massa ràpid el passatge de les pàgines i les acrobàtiques aventures… Mes és clar, em sobraven ulls, i per això en tenia prous també per a l’espectacle mateix, abans la sobtada fugida cap a l’enorme parruf…

Devia haver fugit cap al parruf pel fet que l’espectacle fos, com dic, tan picant... A l’escenari il·luminat, cadascun dels qui hi treballaven tenien gests molt precisos, elegants… Les balladoretes, sobretot, llurs pitets, llurs cametes tan tibades, llurs cassigallets que amagaven tan poc… Els endevinaves els parrufets tan estretets…

M’hi estic tan satisfet… És un jorn on tot hi surt com cal. Al circ ningú no hi pren mal… I tots els balls i jocs dels equilibristes, funambulistes, malabaristes… són tan inventius i enginyosos… Quin plaer.

Estava disposat a fer abstracció de totes les penes… Batallades fragmentàries damunt l’ambient… Tocaran a mort, però no pas (mai) per a mi… Si mai hi toquen, no ho sentiré…

Vaig eixir doncs a la terrasseta… Dalt al cel, sòpit gallinot al llostre abans l’abracadabrant llevada… Al carrer, pollós, un home vell qui amb una galleda matava i recollia cossos d’oreneta, a munts… Malparit veterà ara contra les orenetes també indefenses… Àdhuc les orenetes qui (en originals cassoletes dissenyades per un nostre veí ornitòleg afeccionat) feien niu i criaven sota el llivell de l’aigua de la cisterna de líquid claríssim… Els etzibava batzac amb el cul del poal, esmicolava els nius i recollia els cossos… Des de lluny, damunt la gespa, vaig veure el nostre veí qui s’atansava resolut… Ferotge…

Aqueixes festes passades, a tots ens havien regalades idèntiques barretines, de franc… Ell, amb la seua, n’havia abaixada la gira, i doncs anava com aquell qui diu emmascarat, d’incògnit, ocult… Vaig sentir l’espetec de dalt estant, el vell havia rebut un tret al cap… Pel trep, el lent cotó-fluix del seu cervell s’esfilegarsava en l’espessa aigua llorda del rec…

El circ de la realitat mai no és tan detallat ni per descomptat innocu — i per tant satisfactori — com el del somni.

Se m’escapolí un xiulet. Es regirà, esfereït, l’homeier. “—Qui ets…?”

Es devia haver pensat (com l’altre, l’assassí d’ocells) belleu que tant d’hora no hi hauria testimonis. Vaig respondre, remot: “—No-ningú.”

“Dec enraonar sol, doncs; collons, és clar, si m’empatoll amb no-ningú! Bah-bah, deixa’t estar d’Odissees de pa sucat amb oli, i anem per feineta, vols…? Qui ets, et dic!”

“Em dic…” En aquell instant es va encendre el Sol. Com qui, enlluernant totdéu, una corda de l’orquestra qui endegués per cabal el soliloqui embruixador…, tant el veí tapat com jo, enartats, aixantàrem la mui.

Davant la glòria del jorn nou que et sedueix i t’empitofa millor que no cap xirel·lo ni xacolí, fas muix i moixoni, no xamulles ni per déu, com si no hi ets — fos al tot — fos al tot de bell nou — com abans de néixer…

Quan vaig tornar a obrir els ulls, l’homeier no hi era. Àdhuc el mort algú l’havia arrossegat fora de focus. Damunt l’esclau llefiscós jaquit pel cos del mort, hi havia ara gossos llepant-hi; aviat el netejaven, deixaven un terra tot rellepat…, i ningú, cap altre ensumaire, s’hi podria atraçar, ni a cal veí ni enlloc (altre belleu que on visquessin els gossos)…

A casa del veí ocellaire hi rostien fort. Una fumera estossegava fumeral amunt… Vaig veure el capità Tro amb el nas enlaire… El vaig veure estavellar’s a l’om. Bescantava en xinès l’ordenament del territori — fotre arbres enmig dels caminets de la plaça! — renegava en xinès, blasmava totdéu — cada axiòmat o batlliu o arquitecte municipal — en xinès, i s’arrapava el nas sagnós. Que renegués en xinès, era comprensible; en català li hauria sortit tot un garbuix. Son pare se l’havia endut a la Xina tantost nat. Era sociòleg empíric, son pare, i a la Xina — a Hongkong, en realitat — en un barri on ningú no parlava en català li va ensenyar un “català oposat…” A la mà li ensenyà de dir’n “peu”; i al contrari. A tu: “jo.” A “vés-te’n!”: vine! A merda: “mannà de déu.” A déu: pluja. A la pluja: l’ou. A l’ou: cul. A la gallina: cervell. A la closca: moll de l’os. A l’embolic: “perfecta lògica.” Al foc: “aromes del Montseny…” Quan ja tenia dotze anys el tornà a València… Els valencians tots l’entenien. Perfectament. Tot i que notaven — ah, murris, és clar — que el minyó parlava català, no pas valencià. Va concloure el pare del capità que els valencians eren la gent més difícil d’enganyar del món... En acabat el capità n’esdevingué a la flota britànica. Vocació d’almirall esfondrada per manca d’entesa amb certs superiors de nas molt enlairat… “In my ship, I’m the fucking brahmin in first…” — deia, a l’estil matalot, a la vora de la font, on pastava argila, tant si tronava com si feia bo — i tot el jovent, clotets de joia a llurs galtetes, se l’escoltaven sense entendre-hi re.

Punyents historietes a cada cantonada… Ara, un torçó… Capficat, em vaig tornar a embotir a casa. Els meus budells, no pas de felí ara que l’inactivitat m’havia fet mandrós també en aquest aspecte, demanaven tanmateix de buidar’s…

Com en deu dir en Tro de “mal de ventre, cagant es tempra…?” I de “mal de cap, el ventre ho sap…?” Rient-rient… “Meravelles de fonament, l’esquena n’és a les escapces…?” “Benifet de clatell, menjant te l’afluixa…?” Tanmateix, en cert llivell, tot és sempre veritat.

Ferri, l’excatalà Tro, esqueix o empelt de tenebra en ambre celíac de copròlit renat, té l’instint per deixelar certes celades realitats… — antigues o per vindre, tant se val, car el temps mai no ha existit. El brac d’on ix fet nou home de nou llenguatge, com l’argila que afaiçona en models d’animals no pas recordats en cap catàleg fòssil ni contemporani, és el mateix llevat o agràs on es coven, acrobàtiques, les altres visions orgàniques… Qui pot perdre el temps si el temps és inexistent…? Cap lleure no és mai prou malaguanyat… Tota concatenació crea quelcom o altre. Dels retrucs més boteruts les perfeccions més improbables. Metamorfosi cap al més abstrús… “Hirsut, pudent adip atret pel cimbell abassegador del parrupós parruf que la vestal al temple solitari es grata perquè li pruu, esdevingut sobtat estrupaire, doncs, serà no gaire més tard pare estranyot de qualque semidéu o altre…” — no tinc pas l’Ovidi a la voreta… Mes no hi ha res més cert que, com aprengué en Tro a València, “qui no arrisque no pisque…”, i que “qui amb diables fa llaurades, adés n’heu ben greus burxades…”, al capdavall que “a tot porc li ve son sant martí…”, i que “lladoncs, noves realitats només confirmen l’irrealitat d’allò ja obtingut…” — com digué son pare, a l’hora de l’espetec final, quan es creia convertit, pira amunt, ja no pas només en enlluernament de corcat ronyós qui es crema i prou, ans en reeixida magrana qui gens ujadament s’esgrana en pirotècnia d’estels nou-vinguts… Car, no hi ha res a fer, i per molt que facis, s’escolen els ions sempre amb la mateixa ràbia.

Podria haver dit que el meu accident fou causat no pas per cap conductor d’autobuset adormit o pitof, ni sisvol per cap trau de parruf (estret gairebé com trau de meat del pixar), ans per cap altre pare d’en Tro, experimentador molt il·lustrat…

Molt a gratcient i pagada, sóc pega víctima de parapsicòlegs garneus qui m’encoratgen… Em diuen que puc volar, un atleta tan collonut… D’on que, influït, ho intentés sovint… Trompades bestials de balcó a balcó en casa de fusta que s’atrotina més i més amb les trompades… I tot això ells filmant-ho… Ara, quan ja t’han retirat, riquet, en cadira de rodes, n’havien fet un anunci per a les televisions… “Don’t trust your flying ways, trust ours! Fly Air Tromp!” I en acabat de totes les meues ridícules acrobàcies, heus-lo, llur magnífic avió que enjòlit finament salla pels aires… (Ja sabem amb quin missatge subliminal… És clar, que suïcides ignorats d’ells mateixos n’hi ha a munts pertot.)

Quina realitat triaré avui…? Totes són prou bones, i en tot cas totes tan bones, les unes com les altres. Qui sóc jo per a desdir “ningú”…?

Amb un barret i una ombrel·la tornava a la barana… Hi veig a baix el minyó negret i nervioset qui fan treballar per al flequer, amb el seu carretó de dur-hi pa, curull de coves ja buits. El veig passar sovint duient els pans per als esmorzars a l’estació…

Ah, guaita-te’m…! Alhora a dalt a la terrassa i avall a la porta de la casa del davant… Sóc jo repetit… Sortint-entrant, albardà tristot… O no, potser el de baix és la vella aquella, la com se diu…? La Margot.

—Ja sé que encara m’estimes, Margot — de jove li’n dèiem Bragot, molt afeccionada a les braguetes. Bragot Coqueta, no pas perquè en fos, ans pel fet que li agradaven molt — sobretot les coques de sucre i vi ranci… Què més li abellia…? Ah, el conill amb samfaina. I tampoc no es deia Margot pas debades, pobra xiqueta. Sempre atrafegada, ficant la mar a cada got… Això és el que fa la gent feinera i molt manefles, fica la mar al got… O era també molt “aventurera” — ja ho he dit — mes volia dir també no pas sol pel cantó de la bragueta, pel de l’experiment, com el pare d’en Tro…? Ficant la mà a cada got… Cremés o fos glaçat… I si es perd per la selva laberíntica de cap laboratori…? Amb àcid sulfúric, amb vidriol…? Es cremarà…? No es cremarà…? Alça Manela, quin determini, xicarrona! Ha perduda una mà — hi tenien covant al got gros un tauronet…! I quan hagi de ficar’s a la boca de got de l’infern, com li’n diuen…? Cràter de volcà — s’hi fotrà de cap, tan enderiada — albíxeres, catacroc…! No és gens estrany que ara vagi en cadira de rodes també, l’eixorada minyoneta, l’eixelebrada cavallot.

Un taxista recull la Margot del davant, la vella amb cadira de rodes; el taxista duu una mala jeia de caldéu, deu ésser del maleït ram de l’ocupant (aquells qui els valencians — ah savis tan punyentment emocionants — també saben entendre tan bé)… Ha feta malbé la cadira: no l’ha plegada amb prou cura, quan l’ha afetgegada al bagul de darrere amb la roda de recanvi, i el gat i les caixes i paquets… Ara la vella, perquè se li queixa, el taxista diu que no la vol ni menar, que es faci fotre, l’agafa i quan la vol asseure de qualsevol manera a la vorera li cau de cul entre la gentada atapeïda qui se l’esguarda sense fotre re. Deuen pensar: —Poc n’haig de fotre re, prou feina tinc, i se’m fa tard… O potser també pertanyen a la maleïda raça de l’ocupant… 300 anys destrossant’ns-e les infraestructures… Voleu més infraestructura que una cadira de rodes…?

Ara veia l’aprenent de cal flequer pensiu, pobre noi. “Què haig de fer, com haig de complir…?”

Es decideix, heroic, a dur na Margot al carretó llarg, entre les panistres buides. Amb capteniment de cirurgià inspirat, molt exactament l’estintolta (amb la cadira i tot) i se l’enduu cap al destí que vulgui… Potser el cadiraire adobacadires (de rodes)…? De dalt estant i tot, se senten els ruflets indignats dels vils devastadors d’infraestructures… Que ens ajudem mutualment els desfà les perspectives d’eminent, imminent, encontinent, incontinguda victòria total… Ho esperen amb candeletes…

I nosaltres què esperem…? Vaig guaitar amunt i avall del carrer per veure si al capdavall hi veuria alguna de les vantades, vull dir, bescantades (als diaris i televisors terroristes), mes al capdarrer fantasmals, cèl·lules individuals d’alliberament de la terra (per al comú salvament, és clar)... Debades.

Un lleopard m’acaronava l’esquena.

—Ah, Esteveta, ets tu…?

D’ençà que sóc vidu i sull que tinc aquesta infermereta qui em ve a mig matí a massatjar’m una miqueta, no fos que em morís com diu el metge de cap embòlia o aneurisme… Em tocava el baix ventre amb qui sap la… O em torcava la suor del ventre baix… — ham gens punxegut de quin pasquí de pergamí — el niki obert, els pits aflorant… “Ni que ho facis, Bonifaci!” — ella reptant-me si les mans em relliscaven cap als esquers…

—Avall, una mica més…

—Quin nou sacrifici…! — es planyia, malaputencament.

I llavors…, llavors, helicopteraven els ginys de les… “Una mica més avall, llas, si et plau…” Els ginys qui podien tindre’m les illes moderament flotants... “Al fred de l’escatxic, escurci’m el malacopterigi, si li plau, peixcatereta de mos anhels…” “Ah, frare, el transcurs! Orgues virginals de les Borges!” “L’atzucac del crustaci! Les boges orgies de la freginada!”

Després de dinar, jo, qui haig perdudes moltes de guerres, en vaig perdre una altra. “Em vols engalipar…?” — se’m planyia molt escarafallosament, tot i que em sap impotent, incapaç de queixalar cap figa — com en diuen…? “—Et penses que no m’abelliria pler, allò de batre ventres (o de batre galtes, com deia aquell). Ventres batre, amb fiblons de rave encès… Pebrots picants, tota la pesca mig culinària mig… oi que m’entens…?”

Em va deixar amb els desigs escapçats… Cridada cap a l’altra tasca… A baix, pansits, els macips sortien de les fàbriques, els clercs de les oficines...

Hora dels lladres armats, uniformats… Paràsits, multiplicació interminable de la burocràcia ocupant, avariciosa fins a l’escanyament. Multiplicació dels imposts — quin capdecony voldria pagar’ls a un ocupant qui t’escanya… “Per força!” — i els burxen al coll amb les puntes de les baionetes… Comencen els gemecs… Sòlits, banals… En acabat de plànyer’t i plànyer’t, el lladre et fa l’immens favor de deixar’t posats els calçotets… Encara has de continuar plorant ara perquè t’altregi ple de bondat (lladre fastigós) quatre cèntims per a púguer agafar l’autobuset (“—posi’s la corretgeta; no es bellugui gaire; no se’m mogui gens!“) i tornar a casa — una casa sempre espoliada — véns a morir-t’hi de vergonya… O potser en faig un gra de massa, i només és una deserció més, un traïment més a afegir, com ara els qui ens traeixen sense ni adonar-se’n, bo i veient el món a través del vidre emmerdat per la propaganda…? Entre els circells virulents d’uns dits balbs se t’esquitllava qui sap on la llibertat. La jurcaràs tothora on…?

Tot i que ell, el del turbant, només parlava metec, per conveniència s’entén amb un dels dos guàrdies-setrills — un qui era una mica més marieta encara que no l’altre, i crec que se’l volia cardar (es veia d’una hora lluny), però l’avinent sarraí devia pensar: —Espera’t una mica i et cardaré primer — però no pas de la delitosa faisó que t’afigures, estranyot de merda…!

Es deia Faustí-no. Li diu que es diu: —Sadurní-no. L’altre es deia Felicià-no, li diu que em diu: —Serafí-no… Amb això els dos marcials marietes es foteren un garbuix ells amb ells… Es van barallar i van partir peres per aquella nit… Doncs bé, en Faustí-no (o era en Felicià-no…?) se l’enduu als raconets dels dolents… Where the Catalonian queens strain their greens… Em sembla que hi van ambdós amb vocació de mort…

D’una ràdio puja la corranda del catiu obtús, el recitatiu del catiu — no se n’escateix altre que minses esqueixades… Es veu que una puta ocupant acusà sense raó un sarraí de virot eixorivit… El sarraí fou immediatament penjat per la voluda… Les seues ulteriors recances (les de la puta ara mongívola, fanoca, mes sempre ocupant…) foren, és clar, descomptades pels altres del ram — parents, jutges, capellans. Li deien: —Tant se val, dona, no t’hi capficos, saps…? Un sarraí, puaf…!

Afegeix-t’hi un nou estrip a la sotana, en Jacint, capellà qui no s’empassa ni una de les ximpleries dogmàtiques de l’església de l’eterna inquisició… Per això duu l’uniforme tot estripat…

Sents els parrups dels parrufs…? Això fóra vida — qui pogués, atleta, corrent-hi… Aixeca’t les faldilletes plenes d’estrips i de sets… i potser qualque jorn hi reeixiràs — i d’una faisó definitiva. I tornaràs a ésser un home. No pas un col·laborador dels qui espolien totdéu…? Carall, prou cal ésser amb en Sòfocles, o amb qui sigui qui fos… Ningú no pot ésser declarat heroi fins ben bé en acabat de mort, car dementre que hi ha vida hi ha possibilitat de bausia, d’acte traïdorenc, de malpàs… I a l’inrevés, en Jacint, te n’adones…?

Por de la mort ens fa dur vida estreta… Som apeiròfobs — tenim fàstic i por de l’infinit… I què ens volem assegurar…? Amb falòrnies…? No siguis així, Jacint!

Ah, tanmateix que fàcil és donar consells… —I pendre’ls…? —Una altra cosa.

Si gosés casar’m amb l’Esteveta…? Mes quan duraria…? Em va dur a veure la família. La seua mare és molt disl·lèxica. Diu camarel·let, mocoradet, til×larirot (per comptes de caramel·let, mocadoret, taral×lirot, posem per cas…) Es veu que llegeix sacs sencers de llibrots — i que no hi llegeix pas allò que hi fica, sinó allò que vol… —Sí, ves (que li responc), qualsevol realitat és tan realitat com qualsevol altra.

Tot són novel×les romàntiques, d’amors secretarials, adúlteres… I quines transformacions…! (D’Ovidi boscà, tarzanenc, sense empallegadores tradicions.) —De riure, se’n fot la filla. La veus malaputa, maligna, la filla, tota arestes i escates, ara que l’albires sota la llum on ella no és aquella damunt la qual el projector es vessa...

—De “l’estruç amb crosses” en fa “la coça a les turmes”…! Ha-hà! Confon positiu i ensopit. Gamadiu i dongui-m’ho! Devessall indeturable, cataracta de riotes… De “caminant mirà rimar, llunàtic, l’apòstol nu” en fot “mica anant rimar mirà l’inestètic pòtol despullat”!

—Tot és u, recollons!

El text interpretat. Això és el que foten certs professors molt ben pagats, o almenys no pas acorralats de trascantó com clercs pansits i macips esgotats.

—Ma mare és disl·lèxica. Els seus sumptuosos sopars… Ara té la minyona emprenyada… N'havia preparat el lloc per a un amb cadira de rodes; i per comptes del de la cadira — qui no ve, és clar — en ve un amb una dona qui no és la seua (la carida: la druda, l’amant, l’amistançada, qui tothom nogensmenys pren a primer cop d’ull per la seua filla…). Li vaig dir: “Apunta mama: El metge Betriu i la seua carida. La seua dona, no; la carida, recorda-te’n; no em faços quedar malament.” Quan a la nit es presenta el cirurgià en Betriu amb aquella interna qui es xil·la ara… Ma mare: “—Ah…! Ja pot caminar …?” Ells estranyats. “Oh, és que m’havia dit la nena que venia vostè amb la seua cadira…” Quin empegueïment, Bonifaci, ni t’ho pots aesmar… El cirurgià en Betriu, amb l’influència que té a l’hospital… Vam adobar el nyap de seguida renyant la minyona — com sempre. No era la filla, no era la mare…, la culpable: la minyona — i la pobra no hi entenia re. “—No veu que s’ha oblidada un altre cop de posar un cobert més i dues cadires! Marieta, recollons, al·lota, filla meua, què és això, on té el cap…? Ja et dic prou jo…, aquests dies, aqueixa xicota…” “—Dues carides més, Colloneta, remarrons, loteria, fideus de milla, i això…? Té el pac a tres quarts de quinze…, deu ser l’emmoronament…” Alhora, cacofòniques. Amb l’enamorada fent morros. I en Betriu i la bagassota tanmateix fent-se’n càrrec, molt senyors. “—Ah, festeja la senyoreta amb un immigrant…?”

Malentesos del parlar massa… Quina por, o del carrincló malparlar. Qui està fet encara per a aquests rodaments de cap…? I és clar que vaig refusar d’anar-hi. Excuses rai… —El metge m’ho prohibeix; tinc fòbia…, i tinc por de la bòfia qui surt a caçar al vespre, i què me’n dius dels sarraïns, i de caure marejat daltabaix de les escales, com de cap terrassa…? Molt malalt aquests darrers dies, sense esme, ja ho veus… Sóc com en Cam Caminaire (heroi irlandès) — tan gros que cap cavall no pot portar’m, i menys cadira de rodes… L’altre dia (ahir o abans-d’ahir) vaig veure de dalt estant la Margot del davant; se li trencà la cadira al carrer… Desvalguda, vingueren els gossos a menjar-se-la… Poc fóra gens estranya per a ningú doncs aquesta fòbia meua, ca…?

Però és clar que alhora llegia el text de part dessota (entrelínies, entresíl·labes, entrelletres)… Si sóc l’home de la cadira, ella esdevé, als túrgids llavis de sa mare molt taumatúrgica, la meua carida… I ja hi som…! Creats novament, recreats en doina, recony! I si amb això m’hi fan casar d’espetec…? L’esgarrapaire i qui sap quina màfia de parents…! I lladoncs… És tan fàcil esdevindre hereua d’un esguerrat…!

Ah, en contrasemble, qui pogués, com abans… Atlètic, ferotge, rabent, de bòlit… —Bona nit, salut, bon profit, us donc comiat —fotent ràpid el camp… —Reïra com es pira el teu encadirat, raspa a tota llet, li copa a tot estrop; quantes de marxes hi duu…?

Com aquells robots als quals, per tal de dar’ls un somriure, els cal un cop o dos de tornavís, ella, el seu somriure cargolat — era un somrís de tornavís… Ah, la falsa! Haurem de trucar l’agència… Canviar d’infermereta massatgista… —Cercant un parruf hac… Un parruf hac… Amb totes aqueixes qualitats… —Totes aqueixes…? Lluna en un cove, vós.

Si tinguessis prous calers per a llogar’n dues i tot… “—Va morir molt feliçment, esguardant lasciu les crestes bategoses dels parrufs qui dues llepacrestes adeleradament es llepaven… I en la glòria de déu i els sacres sagraments i els olis i les andròmines…”

De ben jovenet, sovint, pel carrer... M’atacava la pitjera, una pitjera feréstega, la pruïja de tot pitjar-ho — prémer arreu, amb dits erts — quina dèria inarrencable, quina mania boja… Tecles, timbres, nius de vespes, melics, clatellets, forats del sés, caus de xona, ulls... M’enduia encontinent mastegots i grofolluts penjaments a manta — de les dones més putes i empedreïdes especialment — i la bòfia em persegueix per a matar’m… Era allò un tic reivindicatiu…? Tothom sap que el feixisme ocupant no ens permetia la democràcia… Ara tampoc, i encara cap dret de debò no tenim. No pas com els que tenen ells… Ara ens permeten (ells, llurs vils armats) pitjar botons, per a treure’n el verinet que ens va mantenint contentets… Robadets i contentets… No pas millors que ocells mig plomats, eixalats, eixorbats, i muts i engabiats — pitjant ara-i-adés al maleït, covard sucret…

Què altre fotre…? Bah! Em vaig ficar al llit. Llegint-hi històries d’antropòfags…, de robots i ribots afaiçonant amb fustes i metalls els homes menja homes… Hum. Què somiarem, doncs…?

Tol·le-tol·le de tètric pintor desesmat… Ha pujat a la capçalera del llit a penjar-hi una pintura de tu, i no hi reïx… Ho emprèn un camí i un altre… Fins que el teu retrat ja és desfet a bocins… I encara ho provarà una altra vegada, només per a caure ell també i trencar’s en escreix…

Corrent, fuigs cap al parc — sempre a veure-hi el mateix. Entre les altres gàbies… La teua filla fent-hi d’animal extingit…

I no pots arreglar l’aixeta. Per tothom viltingut: “Tens tan poca traça! Per què serveixes, doncs, sapastre…? Serveixes de fet per a re…?” Despitat, t’apagues com una espelma. L’espelma semblava alta com gratacel, mes és menudeta com el meu polze massa apropat… Tot és defecte d’escorç, de perspectiva, de proximitat, de casualitat… “—Aprofita la negra lluna on ets, i suïcida’t…” — diu ella, la teua filla, l’esgarrapaire.

Alt, fort i expert, sou en presència del verdulaire. Verdulaire de terra estranya. Viu a la cua d’un avió avarat i desmantellat, aculat al mercat, amb d’altres venedors que el comparteixen, cascú al seu indret ben marcat… T’agrada, com a ell, veure passar les noietes… Llurs calcetes que amb prou feines si els tapen re… N’hi ha una, de noieta, molt colrada — tan colrada, absolutament negra per trams de cos — l’alt de les cuixes, l’esquena — ah, i les natges…! Negres com carbó. Perquè li deus fer gràcia se t’atansa, et deixa veure-li el blanc enlluernador de la pell que el vestidet de banyar molt minsíssim s’escau altrament, quan ella s’assolella, d’amagar… Només el trianglet a l’entrecuix… I, als pitets, els voltants immediats als mugrons… La blancor total contra la negror absoluta. La diferència fa veure pampallugues, i mareja… Mentre t’atreveixes a tocar-la, molt lleugerament, per palpar’n la realitat, la solca un ràpid (molt pregon) orgasme… En acabat, tot seguit, se t’adorm als braços…

Quan la vil voluda ix al carrer… I la voluda sempre ix de cop i en densa massa… Car s’embadoca tota plegada a la televisió, sempre que hi ha un “esdeveniment” cabdal, quelcom com sempre adotzenat, molt merdós… Sort en teniu llavors del verdulaire forçut…! Ell us empara… Us treu de la vista de tothom… Arrossega la flassada on l’adormida minyona i tu, l’inútil, l’immòbil, l’incapacitat, qui la tens abraçada, i, qui, per a no sobtar-la, i per a apaivagar-la en el son suau, li vas xuclant mandrosament un mugronet… Dolçament, el verdulaire, qui també és del Barça, us arrossega fins a recer — fora de la vista del vulgar perillós, sempre amb intents assassins… Ah, la negra-blanca, amb la teua llengua jugant-hi pausadament a escacs…, si us descobrien, quin nou interdicte no invocaven per a fê-us la pell…? El crim de majoria és immediat. Més tard ja es confessaran.

A l’esgardís d’una sivella se m’encallà la llengua… Fora, un ocellet (un cargolet) escarritxava incessantment — poixèvol, agressiu, milhomes — mentre en contrapunt refilava molt melòdic un ocell més grandet, sensat (una carderola)… Vaig eixir a la terrasseta…

Perpetu moviment de carrer.

Nèctars punxeguts… La llengua… Cuc mesurador… Com els cucs mesuradors cridats pel cos ja mort, perquè rellisquin pels ulls o pels altres òrgans que cal calibrar i alfarrassar… Van sallant pel cos… El cos és llur oceà… Són mans, i eixems i pams a l’aigua tèbia on sures… Si els observem, en sabem… Amb prou cura… En sabem els secrets, car les mesures de les realitats del teu cos es mostren a llurs pells mateixes…

I àdhuc t’ho deixelen en xiuxiueigs molt lleugers… T’ho diuen si saps parar l’orella… Para l’orella amb molt de compte… Atansa’t, atansa’t… Xiuxiueig… Sabràs si ets el mort portant el viu…, el viu traginant el mort…

S’escolen els ions rabiüts… Te n’adones tot d’una… Tots els escandalls van a deshora… Vermífug — corrent tan de pressa com pots — esfereït, cap al parc, on la teua filla hi fa d’animal extingit… Entre les gàbies… El bec de l’ocell nic em sembla que se t’atansa… Ah, a cruspir-se’t…!

“—Ara, ara! Posi’s la corretja, posi’s la corretja…! Què fot…! Què fot!”