Massa caps per a un sol barret

Massa caps per a un sol barret



Això féu n’Iu Moixó un parell d’anys durant la llarga nit del feixisme castelladre... S’imaginà esdevingut novament en Màrius Torres (“llum resplendent per a la lleidatana joventut insatisfeta i idealista durant la nit fosca de la repressió”, en mots si fa no fa de l’insigne Lladonosa).

Tot i que de fet no estava malalt (altrament que malalt de malaltia afectiva pel fet d’ésser un xicot molt sensitiu), n’Iu Moixó tossia com el tísic Màrius, i com ell es retirà, no pas al sanatori, però sí a una masia de la serra de Prades. Allí fou visitat pel seu amic Ot Boc de Biterna, el qual li portà sovint qualque llibre per a llegir. Si romàntic, el llibre, i adobat amb caires misticoides, encara millor.

Quan n’Ot li dugué Els Miserables de n’Hugó, n’Iu no se n’avingué. Aquella història era digna d’ésser viscuda en els somnis de l’ínclit tísic encomanadís.

Tot hi lliga, al llibre, si t’hi fixes bé. Hi tens en Màrius, lloctinent dels rebel·lats, massa delicadament enamorat de na Coseta. A coll-i-be, el bon Valljoan se l’enduu de la barricada, molt nafrat, inconscient, boca de claveguera avall. Per la xarxa repel·lent del clavegueram laberíntic, en Màrius és portat sense adonar-se’n mai de re. Duu una bala encastada a l’esquena. Quan són a punt d’enfonsar’s al fang merdós, en Valljoan troba l’esglaó. Un dels trinxeraires maleïts venuts a la bòfia els obre la reixa…

Llavors en Màrius, “aquell (altre!) jove republicà”, es refà a ca seua. “Dels malsons porprats i vermells dels deliri ascendí al món entenedor dels voltants.” Valljoan porta na Coseta perquè s’hi caso — i amb l’afegitó somrient d’una dot de deunhidoneret.

Tot allò tan sentimental i lamentable rai, però hò i espera’t. Li féu un bot el cor molt català en fer cap a la mort de n’Escublò de Surdís... (en un pou de claveguera — tornem-hi!)…

Tret que amb això n’Iu Moixó caigué en el somieig, com cregué que en Màrius Torres (bard molt admirat, sostenidor music dels fidels ilergets romasos al soterrani vital on s’assaonava la renascuda renaixença que brollaria triomfal tantost els enderrocaires ocupants fossin expulsats d’una puta vegada — ei, i esperant que fos la definitiva — car algun camí havia d’ésser el darrer on les nostres terres tan cobejades pels avariciosos veïns romanguessin ja estortes, i ara doncs ja només existents per a goig dels catalans!) devia caure-hi.

“Hi hagué aquell jovencell, l’eixarmant vescomte d’Escublò, un dels herois del setge de Lleida…”

Setge de Lleida?… Mes quin, malviatge? — es devia demanar, en Màrius, es digué n’Iu. I tornà a veure les destruccions totals de la capital, com els devia haver vists la seua ànima bessona només predecessora de la seua per uns anyets de no re (“Màrius, ara vinc!”)

Dels dies molt gloriosos de la República Independent Catalana de 1641, sobtadament a protectorat borborígmico-borbònic (gavatxoide). Per culpa de l’invasió dels àutries (castelladristes) l’any abans. Els àustries castelladristes repetidament desfets pels catalans estintolats pels borbònics.

Ara, què hi farem. Eixim del foc per a caure a les brases. No podia ésser altre. Els ocupants es valen. “Munta tant, tant munta, el flagell castelladre com l’altre.” Idò, els gavatxoides ocupants no són pas millors.

1644, setge. Lleida als lladres. 1646, un altre setge. 1647, setge nou, destrucció de Lleida...

Fou ací on l’anècdota hugoniana tingué lloc?… Hi ha ací, fent malbé Lleida, l’Escublò aquell, bisbe de Bordeus, almirall de la flota borbònica, i saquejador de Laredo?…

No confon el capdecony descordat d’Hugó el Laredo de les antigues Astúries pel Lerida (morú) de l’antiga Catalònia…? Fotrem goig. Això és tot el que sap aquell capdetrons latíssim. Només cal llegir’n les rucades “hispàniques”. No en toca ni una. I no m’estranyaria que l’únic instant on anomena Lleida la cagui — consirà n’Iu, tot i que sabia que en Màrius, molt més fi, no li passaria pel cap de dir ni paraulotes ni de dubtar de la grandesa dels “clàssics”…

Altrament, potser que… es tractés d’un descendent. Escublons de Surdís en haver a manta. Se’n mor un i pren el relleu (el comandament) un altre. Tots aquells “herois” vivien de matar i de saquejar. Eren “nobles”. Es grataven la butxaca per tal de comprar’s una “comissió”, un títol militar, i llogaven o els “assignaven” un exèrcit, i au, a robar, mortrir, violar, esclavitzar i, en fi, a borbonejar i a castelladrejar els veïns.

L’exemple que en Víctor posa, doncs, fóra (diu n’Iu, si ens volem generosos) un descendent de l’altre, tornant a “ajudar” d’assetjar i fer malbé Lleida novament, el 1707, ara, on ara el borbònics gavatxoides i castelladristes se les heuen amb els catalans pro-àustries — quins embolics — tantes d’excuses per a la destrucció i el robatori!

Hum. O som als setges napoleònics…? O som a l’ara, 1938, destruïts pels feixistes, els alemanys, els marroquins…? — devia rumiar (es dei en Moixó) el magnífic poeta.

Als noms cal pouar-hi, per tal d’extreure’n tot el suc. Als perers plens de peres madures cal bentractar’ls perquè els fruits no càigon i es màcon. A bàsquet cal jugar-hi amb detall i preparació, i dur cada jugada a les darreres conseqüències de l’estratègia ben conjuminada…

Així pensen els historiadors, mes no els poetes, qui ens inspirem en els somnis de les fonts siderals — d’on raja la veritat purgada d’animalitat.

Repassà en Moixó part damunt un llibret que tenia d’en Torres.

1.“Des dels pòrtics del temple d’un déu abandonat…

2.“Del llum d’aquesta terra amarada de plors…

3.“Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!…

4.“Cal creure i esperar la nova arquitectura…

5.“Una ciutat molt llunya, dolça i secreta…”

Era evident que l’heroic poeta havia pensat en les runes de la seua ciutat, i en somiava l’alliberament i la reconstrucció en la pau paradisíaca. Tantdebò, així fos, baldament…

N’Iu Moixó es reféu. Tornava a somiar truites. Brandà el cap perquè les feixugues boires fantàstiques se li deseixissin dels cabells (increïblement llargs per al temps de repressió marcial on era, però és que, a part de malalt, no es deixava veure gaire sinó per l’aviram i la masovera.) Bescanvià volums. Jaquí el primet de l’ètic i fi i recollí el grofollut del pompós i enfadós.

Continuava dient l’Hugó: “Hi havia aquell jove i simpàtic vescomte d’Escublò, un dels herois del setge de Lleida, on hom amb mitges de seda i violins al capdavant [quina carrinclonada d’homosexual carnisser no gaire latent, pus tost declarat!] donà l’assalt. Més tard, d’Escublò, sorprès una nit a ca sa cosina, la duquessa de Surdís, es negà en un llenegall de femta, bo i fugint per la claveguera, on s’havia refugiat esquitllant-se de l’arribada del duc. La Surdís, tantost l’informaren de la mort de l’Escublò, demanà que li portessin les sals d’ensumar, i, ensumant-ensumant, s’oblidà de ploriquejar i tot. Això s’escunça en casos on la merda de l’albelló s’hi barreja. No hi ha amor que valgui, llavors. La pudor l’extingeix. Aquella noia, n’Hero, no vol rentar el cos de Leandre. Na Tisbe es tapa el nas quan veu en Pírame, i, sobre, hi diu: Ecs!”

“Car s’afigura hom traspàs aital?… Si enfonsar’t en sorra vora la mar ja és esfereïdor, què no és si t’enfonses en claveguera?… T’ofegues lentament a l’immundícia… La ranera se t’ennuega amb la pestilència… Pobre Escublò… Re més fastigós que debatre’t a mort sebollit en femta, agonitzes alhora que fangueges… En aquelles tenebres infernals, en aquell llim pudent, el morent ja no sap si esdevé espectre o gripau.”

N’Iu Moixó rebé l’endemà n’Ot Boc de Biterna, qui li portava un altre feixet de llibres. N’Iu féu: “D’aquest obsedit de merda, no em portos res més, si et plau. No pas que no t’ho agraeixi, però estic malalt, ja ho veus, i més em val cosa poètica i fineta que m’elevi.”

Respongué n’Ot recitant, d’un llibre que es tornaria a endur: “La veritat, guaiteu-vos-la: Navarresos, Bascs, Aragonesos, Catalans, tots tenen llurs terres. Per què fotre’n doncs? Per a enriquir’n els prínceps. Monestirs i senyors són el sest [l’objectiu] del pagès. [Em sembla que vol dir que els pagesos només vivim per tal de complaure els rics malparits.] La força és la cara del poder, el dret la creu, i això d’ençà que el poderós atacona el feble. Entre el qui duu l’espasa i el qui mena el carro existeix una llei, el primer article de la qual és que un és l’amo i l’altre el llogat; el infants hi són perquè els manis; les dones perquè et serveixin. No cal discutir. No calen tractes sobre a qui pertany el mas — pertany al més fort, això diuen totes les lleis, i el poble sencer pertany a qui té dret de penjar’t; tot pertany al millor armat…”

—Això també és Hugó, saps? —féu n’Ot—. La Llegenda dels Segles.

—Doncs què vol dir?

—Segurament que bascs, catalans, etc. fotrien millor de no tindre terres. Així els rics malparits no se n’aprofitarien.

—Hum, comunisme, vull dir, sant-simonisme, com en deia en Musset? —féu el jove republicà aquells dies cloc-piu.

—Qui sap. Qui ho entengo, que ho emprengo, si ho vol, i s’hi entretingo, que diu ma padrina Montserrat.

—Saps si parla de cap hiparc?

—Hiparc, en Víctor Hugó, per què?…

—Això somiava anit. Massa empeltat del nyic-nyic gavatx. Grandeur, fa tremolar. Enduus-te’m això. Tot el que és napoleònic put sangassa. No entenc com cap poeta pot vantar aquells criminals. No solament maten pobra gent ja prou putejats per les circumstàncies de la vida, de llur crims tan fastigosos i cruels en fan còmplices els cavalls!

Què devia pensar’n l’ètic Màrius, entre estossecs i ofecs i la por de morir?… Si tingués més llibres d’en Torres!

En anar-se’n amb bicicleta, n’Ot digué que els li cercaria, però que no prometia res. Durant la llarga nit de cendra feixista, els saigs cremaven els llibres catalans. No en deixaven capllevar cap, tret d’alguna oradura eclesiàstica, el Verdaguer malescrit, algun altre rosega-altars inepte i rosegat d’enveja. Per això ens havíem d’acontentar amb els gavatxs — almenys el patuès gavatx s’assembla al per-claríssim idioma català — l’infame castelladre no gens.

Entotsolant-s’hi de ferm. I escandallant-hi. I n’Iu se n’adonà que en Màrius Torres al capdavall havia tinguda certa relació amb l’Hugó. Darrere el llibret molt minso que en tenia hi havia un requadre on l’editor anunciava d’altres cosetes del gran poeta. Entre les quals el trasllat d’un sonet de Musset. A Víctor Hugó, del francès al català.

Pel fet que aquest sonet no hi era entre el recullet, en Moixó cercà a traslladar ell el poema. Això li sortí:

“Cal estimar en aquest baix món moltes de coses
Per tal d’escatir tot plegat què estimem més:
Si les dones, l’oceà, els jocs, els llorers,
Els cavalls [!], les llepolies, el blau, les roses.

“Cal trepitjar unes flors amb prou feines descloses,
Cal plorar a pler i dir adéu fins a mai més…
I així anar fent, fins que te n’adones, després,
Que llavors ja ets vell — i a la font clara et reposes.

“De tots els benifets efímers que tastem
No n’hi ha cap com el vell amic qui ens roman.
Renyits, ens fugírem — l’atzar ara ens vol ensems.

“Ens atansem, encaixem, un somriure gran
Introdueix records dels anys que érem junts,
I ahir és demà, car l’ànima mai s’atura a un punt.”

En acabat, d’un tret de ploma, imaginà en Màrius Torres imaginant l’imatge de n’Hugó. Aquest de baix és el dibuix de n’Iu Moixó. I confià que qualque jorn assenyalat hom trobaria el d’en Màrius, i tot s’enllaçaria d’allò més com cal. Car així devia veure en Màrius en Víctor, es digué n’Iu. Amb tres cares. La noble, amb els bonys excretoris de les altres dues, la del maliciós gnom i la del diabòlic burleta, confoses en una mena de turbant al capdamunt.

Car quants som encara cascú de naltres part de dins?… Manies avials a betzef. I qui doncs hi portem perquè fem i diguem tantes de bestiades?… No ens en sabem estar. Estem fets de les sangs no solament dels naturals pagesos ans dels agressius malparits qui en violaven les dones. Per això som tan malfets.

Per això només la malatia ens angelitza — només… la… malaltia… ens… angelitza… — consirava n’Iu, oblidant-se d’estossegar tot i que per la finestra se n’adonà que, testimoni del seu oblit subversiu, la cabra passava, escarritxant, brandant les barballeres, frunzint l’entrecella, amollant uns esbiecs de censura... Per això tossí ara. I fort.

La masovera, qui nodria les tites, es féu, per a ella mateixa, que no-que no, i tornà a tocar l’ase i, com havia solgut tots aquests dies, tornà a mormolar: “Carallot!”




dibuix

Que caigui fet no-res com sigui més umflat

Ambrose Bierce: The Power of the Scalawag (1899) Poder del trinxeraire L’encarregat jurisdiccional dels boscs ha fet toldre un arbre gegantí, mes, tantost ha vist un home honest qui s’hi atansava, ha fugit – i l’assassí amb ell, deixant caure la destral del crim. L’endemà, com, amb prous precaucions, tornaren a recobrar la destralota, es trobaren escrites aqueixes línies a la soca: “Ve un trinxeraire i, sense pensar-s’ho gaire, Lent miracle de la natura fot enlaire. Malparit, que això li passi ben aviat: Que caigui fet no-res com sigui més umflat.”