Solaç salaç de cèl·lula ancil·lària

Solaç salaç de cèl·lula ancil·lària







Ah, indelebles matinades de bisbe dilecte maldant faldes amunt!



Dolç gladiol qui ens duus udols i miols melòdics!



Tant de deler a gomboldar-hi, baldament redundés

en lúdiques il·lusions

per les arreludes fondalades de l’al·ludit quòdlibet!



Diem-ho clar: Esternuts d’orgasme.

Qui diu “atxum!” diu “gratulls!”.

I eixavuirir’s vol dir escórrer’s...



Saludi tothom aquest preludi i fiqui-s’hi, simfònic.



Les benaurances del bisbe Gratulls - aquell qui al bec

hi duu l’orgasme - són infal·libles.



Tantost el bisbe en acció, se’t mullen els ulls,

et pruu la punta del nas, et pruu (encara pus!)

la llenegoseta claueta del plaer.

I llavors, què...? Melmelades d’orgasme.



Posi’s un didal al “dildo” i, dèdals amunt,

burxi-hi - sense fer-s’hi espetegar tampoc cap delicat

tendal de tendrum - que ningú aitampoc no vol, galdós,

anar de dol.

guixots i calçobres de museu

En Guixot Calçobre, al museu. Esgarrifaó davant l’enderroc del mas pairal. I ara tot és vaporosa recança i penediment buit, mentre el vit se’m dispara inaturable fins a la fi dels temps, omplint nímies galàxies per mon mínim firmament… Indeleble temptació, com si et pengen del nas els bolquers, de qui la suggerent ferum a aitanta de trempera et duu. Pàmpols al·lusius als obstacles de tant de miracle com fou la teua trajectòria se t’apareixen com tomàtigues llençades per urpes invisibles rere paravents historiats de paisatges soms, ensopits. En forn cous, remembrant sentors d’infantesa, tornat tendre i dolç per dins. Els entotsolaments a la nit. Quan del soterrani adés mut, de sobte s’aixeca la veu escarnidora de la ràdio. Tot hi era silenci, i ara, en esborronadores onades, aquell xivarri esglaiador. Desarmat, com anul·laràs l’espectre qui t’empaita amb desigs d’occir’t...? Fora, plou; en el vent pluig, a biorxa es belluguen, desconjuntats, els paraigües negres, estesos als cordills d’estendre-hi la roba. Por arreu – a dins, a fora. Ruïnosa ridiculesa del que sóc. L’espectre Ramonet, fecal, mig abolit, sorneguer, remugant amb els forrellats, i en Guixot estantís, mai del tot guarit de cap insult, ensurt, com li duu el fat. Cap altra triaga (com et deixondeixes de maleixamús) com ara ficar les claus al microones. Conspicu espetarrec mentre es fonen en estimets i abraçades, o només s’intercanvien entretocs electrificats. Ara que les tens franques, a la pingueressa, t’obriran cada comiat. En aeroport, perdent la mare, vestida de blanc, autònoma. Ara traspassant doncs magatzems ràpidament, no hi té pas lleure per a res, ni aventures, ni violències ni cardamentes... Mare, mare! – cridant en català en contrada d’estranys. Cap acte no vol dir res, si saps on tot fa cap, al mateix indret enjondre, fat i boirós, subterrani, de l’infern. Tant se val, hi ha pertot més familiaritat en temps de crisi, gens de modèstia entre la gent. Hi ha unió, hi ha solidaritat, estem perduts, hom comparteix, hom jeu en grumolls, esperant que el proper esclat tot s’ho endugui. “He perduda ma mare com un ocell en magatzem ple de verdures perd el cuïc o el centpeus.” Un instant la tenia rere uns llibres apilats, i em guaitava un corcs com rosegaven fusta, i ara els meus oïdors, les meues oïdores sobretot, ploren, i escriuen a l’aire, voleiant de mans, comiats molt tendres, les dues mans dos ornitorincs a la basseta fent giravolts de lletres que l’aigua esborra… En Guixot ho aprofita, s’arrigola tornant de l’enterrament. Engrapant una ampolla de whisky, ha avisats tots els veïns i famílies que s’armin i que vigilin doncs rai. Fugir dels compromisos et condemna sempre a cercar menjar, i aixopluc a la babalà. Córrer amunt i avall, doncs, només per mantindre un cert nivell de possibilitat d’anar surant-hi, sense enfonsar’s definitivament en la desídia. Fins ara no s’ha pres mai seriosament el menjar (tot i que sovint ni li’n tocava gairebé gens). Enmig dels carrers deserts, gesticulant...; si surts a cerca-hi ous, i en canvi a través la boira et trobes amb la Pandora qui torna del teatre, t’hi afegeixes, com qui no té cap cabòria al cap ni enlloc, deixant-se relliscar amb el desglaç. Si al començament tothom semblava passar’t davant, ara demostres més d’entrenament, o més de resistència, o més d’habilitat, i segurament més d’estar-hi avesat, de córrer avant. Tens una millor combinació de virtuts, i doncs al capdavall guanyes, escales troncs d’arbres ja petrificats i antiga runa i arribes davant els tres o quatre qui han resistida l’envestida darrera al final. El mas pairal, ara un cau ruïnós sense cap altra sortida. Sota les pedres, monstres diminuts, bípeds molt degenerats qui no us donaran cap premi, car ni no ells saben per què hi són, encara, perduts per les ruïnes, estudiant-hi frenologia, a les palpentes passant-se les urpes pels cranis tots de brians. Després que els prenien el mas, hi monejaven qualque mes, mes ara l’enderrocaven. Esgarrifaó davant l’enderroc. Eixida doncs d’indret fosc per llocs fàcils – es diu: “no em vull pas trencar res, ja no sóc un infant – presoner de la necessitat fisiològica – deixem-ho estar – no tinc ni l’esquena ni la constitució de ferro – me n’esquitll...” Enrampat mentre fuig, com titella encarcarat, de cartró glaçat pel fred. Mon germà m’havia dit: “Pensa el que fas. I sobretot no acceptis cap regal dels déus. Els déus són al món només per a ficar’t a l’ull llurs ditots llords de sang.” Mes quan vaig veure na Pandora – la meua dona – tot fou oblidat – i esbojarradament agraït donava gràcies al meu destí que aquella dona-deessa m’acceptés. I ara què faig amb tants de dits feixucs de merda i sang ficats a l’ull...? Amb falciot d’estiracordetes voldria tallar les corretgetes de les haveries que duen el carruatge on saltironen els taüts. S’engaten als sàbats, n’Epimeteu i ell, i creix la pedra que ningú no sega. Malalt per dins i per fora, d’haver de menjar viandes dolentes fetes per la sogra, i llavors infectat amb les malalties sexuals dels amants de la dona. De sobte em comença el cagalló (una altra vegada, la vergonya!) – amb el cagalló a mig penjar, l’angoixa de trobar un indret on defecar entre tanta de gentada, cap canfelip a l’abast, cap raconet, cap capseta on fer-ho amagat rere cap cortinatge... No puc expel·lir’l enlloc. I sé que en pic trobi l’indret el desfici haurà passat, i encara amb el mig cagalló penjant em neguitejaré debades a fer’l caure tot. No puc, no puc, no puc – l’angoixa...! Així sóc, perdent-me per cambres on pogués fer la feina d’amagat, quan sóc a una cambra que sembla molt privada; me’n record que en una cambra així un cop vaig demanar a mon pare permís de poder-hi regirar els calaixos a la percaça de record, volent retrobar la infantesa, la jovenesa… I que mon pare, gegantí, de pell molt fineta damunt els músculs ben dibuixats, m’ho va atorgar sense gaire bon humor… I que hi vaig trobar secrets que em desmuntaren tot el calidoscopi a través dels qual guaitava l’existència… Quines coses desa la gent…! Ormeigs rovellats, i les foteses...! Doncs ara igual, al sofà semblava haver-hi un cos emmortallat per flassades fosques; semblava haver-hi algú mort; com el càncer que se m’amaga sota els bonys i les punxades… Tot tapat i flonjo sembla tanmateix un cos… ...de gos...? Destapar’l una miqueta… Porta una careta de carota de fantasma, ulls negres molt grossos i caiguts, i una boca com una barca negra en la boira… Què hi feies tota l’estona...? em diu mon pare amb la veu de botxí merdeta, carrinclona i esquerdada, la veu del Wojtila, la del l’Schwartzenegger… Subversiu, el·líptic, menjasopes..., mut, musclejant... En chor s’esclafeixen, heroics familiars, bastaixos onírics – em volia furtiu, clandestí i complicat, i em prenen per titella. Un taló molt primet i esmolat de dona et trauca la mà quan vols recollir la flor del trau d’algú caiguda per terra. Sofismes, tornant del cementiri. “Nena, això que et tinc és amor, o és només verriny, cardera, ganes d’umflar’t…?” Llor descendent, no en só digne... Mormols de vent. “Què dius que dius?” Li dic: res; eixit de pare bestial, com tots els qui feren la guerra, el xiquet té fred. Em manava que me n’anés a les meues cambres... (Cambres...? Mas pairal...? Deus tindre calers!) Dic que hi aniré: a les cambres, principesc, tan eixorividet. Sóc prou bo per a fer-hi rols petits, al cinema, o davant la lluna de l’armari. Tanta d’ambició, no vull caure pont avall. Renecs barana avall, em diuen d’espantall els qui traginen amb panses o opis, trasllats d’estranquis, mentre part damunt ella s’enllustra les sivelles de les sabates i tots els mariners s’ofegarien, ulls com carbasses. “Senyoreta, orgia? orgasme? esperma...?” A mastegots, en perdc l’ull; ara borni, un de vidre. S’empassa tots els esquers, la tinc com el millor peix. Del meu tòtem en fa escuradents, de cada menstru excel·lent escudella, de cada verdanc sou de plom vellutat. Electricista qui desnua fils sense enrampar’s, escalfadet com un torró sota l’esclat de tant de desdeny, reduït a la pols daurada que li regala del maquillatge. Tot paraigua ara a l’eixut. I a corns i a crits muts es revela la meua salut. Altrament, mai no he fotut re (prou n’hi ha prou existint), justament perquè faig de..., no, justament perquè en dec ser un, vull dir, artístic, poeta.

en Tarquí pel Cesc aixafat

Per l’ascla a l’esclat. [El general Cesc Rat-tòs contra en Tarquí Malcargolat, capità.] Quan a en Tarquí Malcargolat el jutjaren En cort marcial hermèticament desada amb mocosos caporals Les nafres que el solcaven s’enfonsaven en nius d’insectes, Cràters invertits sota la pell, on les bales l’oscaren, I en sobreeixiren laves de pus, eixutes flors per tots els seus soldats Qui en periren, enfebrits, dient bestiades, delirant. El general Rat-tòs no podia veure ni en pintura Els volpells qui es caguen a les calces. En canvi, qui calia imitar (aücava, assegut nerviosament A la seua cadira de jutge) era el cap d’escamot d’indis escoltes, En Merdós, qui al seu cos de ninot de fusta, o tòtem, Aturava la saba de la sang només amb la pega del pensament. I quan, en comptes de sang (això ensenyava en Merdós), T’hi ragen bolets corcats en un bull de sucs llefiscosos, Les bombolles dels quals s’esbadellen en melodies paradisíaques On els cavalls piulen i els ocells cavalquen per prats sense aturador És hora de cremar’t el cervell. Això fots, saps? Et banyes als flumets i uadis al capdavall dels quals L’enemic ha de beure. Els esclata la ferramenta al cap mateix, Llur cos tot s’esbargeix. Cos esclatat, burxant pels orificis. De l’ascleta a l’asclat. De l’asclat a l’esclat. Tot segueix les lleis de la física. Corquim esventat. Traca de trons on cada tro és un crani En mil bocins tramès. Ningú no en desxifrarà el broix intent. Bords padellassos, afollats escalaborns d’incoada becerola. Incipient gest gens reeixit, crecs d’estridulació sense inventat parell. Ah, gallets opalescents de sobrepujat abandó, I la memòria dels mantells romàtics qui s’esquitllen dels muscles Escarransits ans tremolosos de ta mare a la finestra, Dels brians i les llúpies al cap de senglar qui era ton pare Quan s’esgargamellava i es treia la corretja, I la suor i l'humitat al cony de la teua dona qui vergonyosa Veu tornar els impertèrrits valents, i delerosa Raja de boca. El plec de retrets durà fins al destrempament total. Tothom volia que el pompós predicador el solqués ara mateix Qualque atac de feridura. Ningú no ens dóna pel cul impunement Els cuquets a les orelles, tanta d’estona, sense respir ni respit, Els caporals remugàvem. En Tarquí Malcargolat, tanmateix, ni moure’s, estoic a collons; Els ronyosos caporals hi quèiem de cul, Sobretot que pudíem a merda, i no cal dir la bromidrosi, Redéu, vós, la catipèn! I ell fresc i llis com albergínia; Si t’hi atansaves, flairós com fulla d’enciam qui entre roses cresqués. Ombrívol, doncs, com dic, en Tarquí ni piu, Silent com l’arbre qui floreix en rama a cap inescandallable satèl·lit De planeta d’argent. El foraden bales argentades de fusells silents. Cap de les bales no assoleix de guanyar la correguda Perquè cap no ho vol - totes volen arribar darrer Per veure com de debò, amb un cop d’ull fugaç si més no, No es transforma en quelcom d’altre l’univers. Dels caus de malamort d’on els ratats caporals No veníem, els barracots s’estergien com rius de misèria als plecs Irisats de les seues sedes, i amb ell, com àngel adolescent Qui s’envola, totes les cabòries s’enduia cap un cel qui l’acollia Com el darrer dels ídols qui coldrem per molts d’anys En el silenci de l’antiga inòpia.