guixots i calçobres de museu

En Guixot Calçobre, al museu. Esgarrifaó davant l’enderroc del mas pairal. I ara tot és vaporosa recança i penediment buit, mentre el vit se’m dispara inaturable fins a la fi dels temps, omplint nímies galàxies per mon mínim firmament… Indeleble temptació, com si et pengen del nas els bolquers, de qui la suggerent ferum a aitanta de trempera et duu. Pàmpols al·lusius als obstacles de tant de miracle com fou la teua trajectòria se t’apareixen com tomàtigues llençades per urpes invisibles rere paravents historiats de paisatges soms, ensopits. En forn cous, remembrant sentors d’infantesa, tornat tendre i dolç per dins. Els entotsolaments a la nit. Quan del soterrani adés mut, de sobte s’aixeca la veu escarnidora de la ràdio. Tot hi era silenci, i ara, en esborronadores onades, aquell xivarri esglaiador. Desarmat, com anul·laràs l’espectre qui t’empaita amb desigs d’occir’t...? Fora, plou; en el vent pluig, a biorxa es belluguen, desconjuntats, els paraigües negres, estesos als cordills d’estendre-hi la roba. Por arreu – a dins, a fora. Ruïnosa ridiculesa del que sóc. L’espectre Ramonet, fecal, mig abolit, sorneguer, remugant amb els forrellats, i en Guixot estantís, mai del tot guarit de cap insult, ensurt, com li duu el fat. Cap altra triaga (com et deixondeixes de maleixamús) com ara ficar les claus al microones. Conspicu espetarrec mentre es fonen en estimets i abraçades, o només s’intercanvien entretocs electrificats. Ara que les tens franques, a la pingueressa, t’obriran cada comiat. En aeroport, perdent la mare, vestida de blanc, autònoma. Ara traspassant doncs magatzems ràpidament, no hi té pas lleure per a res, ni aventures, ni violències ni cardamentes... Mare, mare! – cridant en català en contrada d’estranys. Cap acte no vol dir res, si saps on tot fa cap, al mateix indret enjondre, fat i boirós, subterrani, de l’infern. Tant se val, hi ha pertot més familiaritat en temps de crisi, gens de modèstia entre la gent. Hi ha unió, hi ha solidaritat, estem perduts, hom comparteix, hom jeu en grumolls, esperant que el proper esclat tot s’ho endugui. “He perduda ma mare com un ocell en magatzem ple de verdures perd el cuïc o el centpeus.” Un instant la tenia rere uns llibres apilats, i em guaitava un corcs com rosegaven fusta, i ara els meus oïdors, les meues oïdores sobretot, ploren, i escriuen a l’aire, voleiant de mans, comiats molt tendres, les dues mans dos ornitorincs a la basseta fent giravolts de lletres que l’aigua esborra… En Guixot ho aprofita, s’arrigola tornant de l’enterrament. Engrapant una ampolla de whisky, ha avisats tots els veïns i famílies que s’armin i que vigilin doncs rai. Fugir dels compromisos et condemna sempre a cercar menjar, i aixopluc a la babalà. Córrer amunt i avall, doncs, només per mantindre un cert nivell de possibilitat d’anar surant-hi, sense enfonsar’s definitivament en la desídia. Fins ara no s’ha pres mai seriosament el menjar (tot i que sovint ni li’n tocava gairebé gens). Enmig dels carrers deserts, gesticulant...; si surts a cerca-hi ous, i en canvi a través la boira et trobes amb la Pandora qui torna del teatre, t’hi afegeixes, com qui no té cap cabòria al cap ni enlloc, deixant-se relliscar amb el desglaç. Si al començament tothom semblava passar’t davant, ara demostres més d’entrenament, o més de resistència, o més d’habilitat, i segurament més d’estar-hi avesat, de córrer avant. Tens una millor combinació de virtuts, i doncs al capdavall guanyes, escales troncs d’arbres ja petrificats i antiga runa i arribes davant els tres o quatre qui han resistida l’envestida darrera al final. El mas pairal, ara un cau ruïnós sense cap altra sortida. Sota les pedres, monstres diminuts, bípeds molt degenerats qui no us donaran cap premi, car ni no ells saben per què hi són, encara, perduts per les ruïnes, estudiant-hi frenologia, a les palpentes passant-se les urpes pels cranis tots de brians. Després que els prenien el mas, hi monejaven qualque mes, mes ara l’enderrocaven. Esgarrifaó davant l’enderroc. Eixida doncs d’indret fosc per llocs fàcils – es diu: “no em vull pas trencar res, ja no sóc un infant – presoner de la necessitat fisiològica – deixem-ho estar – no tinc ni l’esquena ni la constitució de ferro – me n’esquitll...” Enrampat mentre fuig, com titella encarcarat, de cartró glaçat pel fred. Mon germà m’havia dit: “Pensa el que fas. I sobretot no acceptis cap regal dels déus. Els déus són al món només per a ficar’t a l’ull llurs ditots llords de sang.” Mes quan vaig veure na Pandora – la meua dona – tot fou oblidat – i esbojarradament agraït donava gràcies al meu destí que aquella dona-deessa m’acceptés. I ara què faig amb tants de dits feixucs de merda i sang ficats a l’ull...? Amb falciot d’estiracordetes voldria tallar les corretgetes de les haveries que duen el carruatge on saltironen els taüts. S’engaten als sàbats, n’Epimeteu i ell, i creix la pedra que ningú no sega. Malalt per dins i per fora, d’haver de menjar viandes dolentes fetes per la sogra, i llavors infectat amb les malalties sexuals dels amants de la dona. De sobte em comença el cagalló (una altra vegada, la vergonya!) – amb el cagalló a mig penjar, l’angoixa de trobar un indret on defecar entre tanta de gentada, cap canfelip a l’abast, cap raconet, cap capseta on fer-ho amagat rere cap cortinatge... No puc expel·lir’l enlloc. I sé que en pic trobi l’indret el desfici haurà passat, i encara amb el mig cagalló penjant em neguitejaré debades a fer’l caure tot. No puc, no puc, no puc – l’angoixa...! Així sóc, perdent-me per cambres on pogués fer la feina d’amagat, quan sóc a una cambra que sembla molt privada; me’n record que en una cambra així un cop vaig demanar a mon pare permís de poder-hi regirar els calaixos a la percaça de record, volent retrobar la infantesa, la jovenesa… I que mon pare, gegantí, de pell molt fineta damunt els músculs ben dibuixats, m’ho va atorgar sense gaire bon humor… I que hi vaig trobar secrets que em desmuntaren tot el calidoscopi a través dels qual guaitava l’existència… Quines coses desa la gent…! Ormeigs rovellats, i les foteses...! Doncs ara igual, al sofà semblava haver-hi un cos emmortallat per flassades fosques; semblava haver-hi algú mort; com el càncer que se m’amaga sota els bonys i les punxades… Tot tapat i flonjo sembla tanmateix un cos… ...de gos...? Destapar’l una miqueta… Porta una careta de carota de fantasma, ulls negres molt grossos i caiguts, i una boca com una barca negra en la boira… Què hi feies tota l’estona...? em diu mon pare amb la veu de botxí merdeta, carrinclona i esquerdada, la veu del Wojtila, la del l’Schwartzenegger… Subversiu, el·líptic, menjasopes..., mut, musclejant... En chor s’esclafeixen, heroics familiars, bastaixos onírics – em volia furtiu, clandestí i complicat, i em prenen per titella. Un taló molt primet i esmolat de dona et trauca la mà quan vols recollir la flor del trau d’algú caiguda per terra. Sofismes, tornant del cementiri. “Nena, això que et tinc és amor, o és només verriny, cardera, ganes d’umflar’t…?” Llor descendent, no en só digne... Mormols de vent. “Què dius que dius?” Li dic: res; eixit de pare bestial, com tots els qui feren la guerra, el xiquet té fred. Em manava que me n’anés a les meues cambres... (Cambres...? Mas pairal...? Deus tindre calers!) Dic que hi aniré: a les cambres, principesc, tan eixorividet. Sóc prou bo per a fer-hi rols petits, al cinema, o davant la lluna de l’armari. Tanta d’ambició, no vull caure pont avall. Renecs barana avall, em diuen d’espantall els qui traginen amb panses o opis, trasllats d’estranquis, mentre part damunt ella s’enllustra les sivelles de les sabates i tots els mariners s’ofegarien, ulls com carbasses. “Senyoreta, orgia? orgasme? esperma...?” A mastegots, en perdc l’ull; ara borni, un de vidre. S’empassa tots els esquers, la tinc com el millor peix. Del meu tòtem en fa escuradents, de cada menstru excel·lent escudella, de cada verdanc sou de plom vellutat. Electricista qui desnua fils sense enrampar’s, escalfadet com un torró sota l’esclat de tant de desdeny, reduït a la pols daurada que li regala del maquillatge. Tot paraigua ara a l’eixut. I a corns i a crits muts es revela la meua salut. Altrament, mai no he fotut re (prou n’hi ha prou existint), justament perquè faig de..., no, justament perquè en dec ser un, vull dir, artístic, poeta.