Això és crueltat --- Què vol dir ésser honest?

Això és crueltat

Això és crueltat – t’esclafeixes, mig ennuegat, entre rialles, car cal morir rient – te’n fots de tots aqueixos maleïts desgraciats qui encara han de patir tots aqueixos anys per a morir plorant.

Què vol dir ésser honest?

Què vol dir ésser honest si et mors de gana? Honest ve d’honor – i honor és el gambuix que el vanitós duu per barret; gambuix o barret que l’humiliat es veu obligat a coldre, amb tot el respecte. Per definició doncs, cap humiliat pot ésser honest. Cap humiliat pot rebre honors; al contrari, en té prou rebent i prou.

--més a prop de la pedra--

Davant l’horror de viure, com més empedreït millor. Només als pobles febles els calen déus. Carrincló espectacle d’entronitzat gegant en temple grec. Veus Lincoln i et deixa fred. Els ingenus patriotes del voltant mentalment els planys. Pujaves ranc per les escales, no sliding down banisters. Qui pogués, relliscar pels passamans. Ara ecoics els respectuosos ruminatius hoplites t’inspiren rebuig. Vas a la vora, al costat, on hi ha els pixadors. T’has guaitat a l’espill amb la lluminària que mai no tens a casa. El de casa, asclat i fosc, i no l’il·lumina sinó una finestra mig opaca. T’esfereeix el propi vult, de mig mort, rosegat pel càncer. Breu angoixa instantània. En acabat, muscleig. A les vitrines, un life mask d’en Lincoln. Foteu la mateixa cara! Això ja no et descoratja. Fots la mateixa cara que un déu. Una cara de mig mort sense gaire categoria. D’aquesta màsquera en vida en tregueren el ficte vult de l’ídol. L’escultor la masegà fins a fer’n el model. Amb escarpre i maceta els constructors construïren l’imatge a coldre. “Els sis germans Piccirilli en 28 blocs de marbre de Geòrgia.” Els sis germans de pitxirril·li, dius! Els sis germans de fireta, de ferro colat, de secà, de bot-i-fora... Això és massa divertit. Com tant de militar marieta, guaitant-se les ungles mentre enraonen. D’empedreït a empedreïts, a l’altre cap de pont. Davant l’horror de viure, com més empedreït millor. Amb unes poques còmiques camàndules ens acontentem. He carved his signature of courage... No impious footsteps on, of your grave, the herbage... Poesia d’impotent. I damunt tanta de tomba els meus – els meus trepigs impius. Els meus trepigs de déu sense templet. Cansat, cap a la fosa, somrient sota el nasset.

empedreïdament cleptòfob

De fora vénen a treure’ns-hi Trèiem fustots, rocs, foteses, vellures De casa, només per netejar-la, per fer’n Eventualment una de tota nova. Xirois, els meus se’n van de matinada. Carreguem el vehicle amb el que els cal Per a les vacances... Jo romanc darrere Com aquell qui diu guardant la casa. Ara hi rond, com els cavalls qui al paradís M’hi esperen… I qui no ha somiades eugues Rondant per un prat del cel sense límits? Mes qui se’ls esperava…? No som dels qui sotgen Amb urc ni desfici; just dels qui acaronen L’estona i ullen amb goig el llenç nou Així esbrinant a quin quadrant de la paleta Suca el Solell més competent quan pinta Ara el paisatge... De sobte, doncs, amb un cert Terrabastall entren els forts i durs, oïbles Dolents, i m’hi segresten, a la casa Que els xiula de robar’ns... Lladres assassins. Si encara no m’han mortrit és pel fet que Volen segurament que els sigui ham i esquer Que els meus enxampin cap endins, tantost tornats I així fer’n acop ensems... Ningú a criticar’ls L’avara presa. Mes ara els haig d’occir I amb mitjans tan brutals com els llurs, tot aprofitant L’espera i que en conec els topants... Alcohols, Maces, esventregaments, dementre que El poble ras, bonjan i amic de xarangues Abaix de res sap adonar-se’n... La casa Ara envaïda per molta de gent de fora, D’on és més fàcil garrotejar i ganivetejar Els qui hi festegen baixada la guàrdia, Tret que alhora tract de saludar tothom Perquè el ras embadocat no s’enfurismi Ni ens torni en acabat a fotre riu avall Quan tot torni al comcal... I, a més, m’hi agrada Veure-hi tantes de dones i minyones, tret que Ara, feina feta, cal eixir de l’invasió... Trob una porta insospitada, i ara ve El caminar per galeries subterrànies, Gens fressades, oblidades, amb tot De polseguera i teranyines fins que M’arrib fins a la casa del costat... El bubianès qui s’asseu a l’escala em diu Que tampoc no tenia pas sospita que les dues cases Comuniquessin... I em fa de fer-m’hi, desmenjat, Per a tornar’s a endormiscar repenjat a la mangala, Només obrint l’ull de lluny a lluny... Per a ullar les minyonetes qui juguen al pati. Als esglaons, empaquetats, en embolcalls Sense estripar, els llibres, col·leccions Senceres que, si a ell gens no li diuen pas res, Veig que l’adreça que nogensmenys duien d’antuvi Era la de ca nostra, i a mi m’interessen D’allò més, jotfot, i tant... D’on, aitantost sigui Possible de tornar, me’ls hi enduré, A la casa, abans no la fem nova i tot, Ara amb tots els meus astrugament de retorn. Car qui, avesat que el robin, i doncs empedreïdament Cleptòfob, tantost el laberint s’esborra Com el riu per l’aspre oceà, fóra prou foll que A manès no restableix l’equidistància...?