empedreïdament cleptòfob

De fora vénen a treure’ns-hi Trèiem fustots, rocs, foteses, vellures De casa, només per netejar-la, per fer’n Eventualment una de tota nova. Xirois, els meus se’n van de matinada. Carreguem el vehicle amb el que els cal Per a les vacances... Jo romanc darrere Com aquell qui diu guardant la casa. Ara hi rond, com els cavalls qui al paradís M’hi esperen… I qui no ha somiades eugues Rondant per un prat del cel sense límits? Mes qui se’ls esperava…? No som dels qui sotgen Amb urc ni desfici; just dels qui acaronen L’estona i ullen amb goig el llenç nou Així esbrinant a quin quadrant de la paleta Suca el Solell més competent quan pinta Ara el paisatge... De sobte, doncs, amb un cert Terrabastall entren els forts i durs, oïbles Dolents, i m’hi segresten, a la casa Que els xiula de robar’ns... Lladres assassins. Si encara no m’han mortrit és pel fet que Volen segurament que els sigui ham i esquer Que els meus enxampin cap endins, tantost tornats I així fer’n acop ensems... Ningú a criticar’ls L’avara presa. Mes ara els haig d’occir I amb mitjans tan brutals com els llurs, tot aprofitant L’espera i que en conec els topants... Alcohols, Maces, esventregaments, dementre que El poble ras, bonjan i amic de xarangues Abaix de res sap adonar-se’n... La casa Ara envaïda per molta de gent de fora, D’on és més fàcil garrotejar i ganivetejar Els qui hi festegen baixada la guàrdia, Tret que alhora tract de saludar tothom Perquè el ras embadocat no s’enfurismi Ni ens torni en acabat a fotre riu avall Quan tot torni al comcal... I, a més, m’hi agrada Veure-hi tantes de dones i minyones, tret que Ara, feina feta, cal eixir de l’invasió... Trob una porta insospitada, i ara ve El caminar per galeries subterrànies, Gens fressades, oblidades, amb tot De polseguera i teranyines fins que M’arrib fins a la casa del costat... El bubianès qui s’asseu a l’escala em diu Que tampoc no tenia pas sospita que les dues cases Comuniquessin... I em fa de fer-m’hi, desmenjat, Per a tornar’s a endormiscar repenjat a la mangala, Només obrint l’ull de lluny a lluny... Per a ullar les minyonetes qui juguen al pati. Als esglaons, empaquetats, en embolcalls Sense estripar, els llibres, col·leccions Senceres que, si a ell gens no li diuen pas res, Veig que l’adreça que nogensmenys duien d’antuvi Era la de ca nostra, i a mi m’interessen D’allò més, jotfot, i tant... D’on, aitantost sigui Possible de tornar, me’ls hi enduré, A la casa, abans no la fem nova i tot, Ara amb tots els meus astrugament de retorn. Car qui, avesat que el robin, i doncs empedreïdament Cleptòfob, tantost el laberint s’esborra Com el riu per l’aspre oceà, fóra prou foll que A manès no restableix l’equidistància...?