Feliç qui en cull la cirereta (estrafent en Thomas Campion; 1617)

Feliç qui en cull la cirereta (estrafent en Thomas Campion; 1617)

Feliç qui en cull la cirereta La seua cara és un jardí Amb roses i lliris tots blancs, Paradís sens demà ni ahir Amb plaents fruits a tots els brancs I cireres que collir és crim Si ans no et diuen: “pots collir’m.” Cireretes de tint sublim Duu la noia i, quan se’n riu, Perles, roses, neus, reeixim A esbrinar-li’n, i si no ens diu Que collir-hi fóra bo i net Ni rei ni bisbe no hi té dret. Els ulls vigilen al son prim I amenacen els plecs frontals Tothom en cim clar o en fosc llim Qui en violés les virginals Cireretes per què patim Si ans no ens diuen: “pots collir’m!”