Gens abstracte - (vermeeresc)

Lleu casolà barceloní (quadre
concret)








La veig a l’altra cambra,

Asseguda al sofà dins la llum groga, càlida.

Duu una brusa rosa viu

En forma de pètals concèntrics,

Cada mena de flor cosida part la voreta

A les sis altres que la volten.



Fan bot els seus dos pitets entre les roses,

Paisatge deliciós amb dos turonets suaus.



Duu els bruns braços nus, el bru coll nu;

Sota els lluents cabells jacints,

A la cara colrada, els ulls negres,

Amb un blanc d’ulls esclatant-li de blancor,

I uns llavis vermells i lluents com la sang

Que bull al coll del brau llavorer,

O al coll del corser o estelló, més robusts i vigorosos,

Nafrats adés per mossada amorosa.



En aquesta cambra més fosqueta

Sóc a l’enceradet bo i ensenyat fórmules matemàtiques

A llur fill més grandet.

Llur filla mitjana és amb ells.

Ell parla de mi.

–Et dic que hi és – que fa, amb veu esperançada.

I ella: –Vols dir...?



I ara vénen amb llur fill petit en un cabasset.

Ella em veu i li pugen els colorets a les galtes.

Rojor sobre colror – beutat sucosa.

Sap que me la vull tornar a cardar

Llongament i fervent, com ahir.



Dic: –I què fa el petit...?

N’és de debò, petit; massa.

Quan el prenc, se m’esmuny.

És un cuc blanc, un viró, una larva amb espinada.

Tou i relliscós com un verm. I ara se m’esmuny

Verament com un cuc.

Abans no se m’estavelli amb un catacroc a terra,

Per sort, entre son pare i jo el salvem.

Li ve d’un dit que el crani no li hagués

Espetegat damunt l’escaquer de les rajoles

Que en domèstic escorç s’acuncen fins a la cuina.



S’escola l’esglai, i tots plegats bleixem,

Alleujats, i hi afegim qualque rialleta neguitosa.



Ella m’ulla, ulls humits, boca humida,

Cony humit, forat del cul bategós,

Mugrons eixorivits sota les roses,

Un coll vigorós i robust, bru, colrat,

Que demana més mossades, i xucls...



La fit intensament, la meua boca sense dir res

Diu: –Aquesta nit...



Llur minyó m’estreba la màniga.

Sóc el seu heroi – vol que tornem a la llorsarda,

A guixar-hi axiomes, teoremes, enigmes rai,

I que l’hi descobreixi doncs

Tant de bé de déu de tanta de fórmula

Meravellosament viva, és clar, matemàtica.

na Totlò, sa mare, en Gròtil

Una xicarroneta qui diu que es diu Totlò Quehihà. Em trobava sol a casa, i tanmateix sentia uns sorollets part de baix. Ara sóc conscient d’una presència – quelcom més gros que cap ratolí. Per això m’he aixecat i he baixat a veure... Ara he albirats, per una fenella de la porta que bad amb molt de compte, uns dits que sense fer gens de soroll en tancaven una altra... He pujat a armar’m amb el primer que trob, molt neguitós. Tinc un paraigua a una mà, un ganivet a l’altra... Davall les escales amb prevenció rai. Vaig a cercar l’intrús... Al capdavall, a la sala de màquines, monejant amb tornavisos i cargols, hi descobreixc una xicoteta força espatotxí, gens esverada, qui em somriu com una bona minyona... Faig, bleixant un bé-de-déu: “–Uf, m’havies espantat.” Muscleja i el seu somriure s’eixampla i em sedueix. “–Què hi fas ací, com t’hi has ficada...?” “–La meua mare m’hi ha deixada... Ma dit que fes bondat, que ara tornava a arroplegar’m.” Diu que es diu Totlò Quehihà i em diu que sa mare li ha dit que ha de travessar (qui...?) tres etapes: minyonesa, jovenesa, maduresa... I que la primera etapa i si fa no fa la meitat de la segona les ha de passar (na Totlò) fent bondat amb mi, qui sóc prou de fiar, tot i que sóc a la darrera etapa, i és aquesta així mateix l’etapa que sa mare vol travessar amb prous garanties de reeixir la llonga i poixèvola comesa de travessar-la amb una certa dignitat. Que la tinc (na Totlò) per a la minyonesa i mitja jovenesa, i que la maduresa de sa mare i la meua hauran de coincidir a ésser travessades sense altres crosses que les sapiguem empescar’ns, reïficades enllà de l’aire fi de l’ofec terminal... No crec que ningú entengui gaire allò que na Totlò recita. Ni ella, ni sa mare, ni encara menys, bleda de manguis, el tit. La qüestió que ja hi som, harmònicament vivint ensems. Pujant sovint pels caminets mig apariats, mai del tot enllestits, sempre amb reparacions, afegitons, tapaforats a betzef, ciments frescs, bocins badats, relliscalls de caldéu, sots perillosos a cor-què-vols... Pujant sovint, doncs, i baixant, pels caminets a caire de penya-segat que menen de casa nostra a la civilització. Sort en tenim dels cartellets a la vora dels caminets – d’ací extreiem el bessó més feixuc i sucós de la nostra educació. Car duen els cartellets bones explicacions d’art i de paisatge – amb apunts molt saludablement científics, i amb cites estoiques, panteistes, paganes – amb no res doncs, del pec dogmatisme inhumà de les religions. Això s’agraeix enormement – tinc una minyoneta per pujar comcal, no com cap pallussa sense interès pel que hi ha. La noieta amb mi, doncs, bona parella fem, anar fent, esperant la seua mare qui mai no vindrà a reclamar-la. Sense sexe – ací la salen greument els mals pensats – mes, això també, amb una certa saludable i innòcua intimitat – per exemple, li abelleix, quan juguem al llit, refregar’s la carranxeta flairosa de pixumets a la meua cara i assenyaladament al promontori tou ans tendrumenc del meu nas. Al carrer anem ull viu, car tractem de trobar-hi sa mare, i així mateix per tots els altres mitjans legals i tanmateix adients – tot i així, mai percebuda enlloc, ni per les molt balderes sales de justícia ni per les enormes estacions de tren espargides pel món, ni, encara menys, als albergs de muntanya ni a les esteses esbiaixades de la neu. La beutat impressionant de la geomètrica geografia que des dels cims albirem, sovint ens fa amollar esgaldinys de joia, llas, tenyida adés-i-ara d’una certa recança pel fracàs a trobar la genitriu. Una guatlla de neu s’envola rere un avet i ens fa dentetes – tornem a dins, on, a la cuina, damunt els fogons, hi fa xup-xup el brou. Hi ha encara una “P” enganxada a la nevera – no sabem qui li ha deixada – algú qui tractava de fer una gracieta, mes ningú no n’ha fet gens de cas; massa enfeinats a xerrar entre naltres de matèries molt més interessants. Mes és cert que m’ho ha demanat de vegades, i li he dit que la lletra potser era l’inicial de ptarmigan – la perdiu blanca, la “guatlla de neu” dels deliciosos cartellets – i no pas l’inicial de prostituta per a insultar sa mare. Car què me’n dius de l’inspector de l’estat qui de tant en tant ve a ficar el nas en els nostres afers...? Fins i tot a ficar el nas al nostre llit – literalment a ensumar-hi, a analitzar-hi les secrecions, no fos cas que hi vinguessin gaire massa barrejades, gaire massa a parer seu. Somia segurament en una proverbial aixecada dels llençols que amaguen tota la merdegada (l’apocalipsi). L’apocalipsi que li resolgui el romanent. Car se’l veu cansat de la feina. L’inspector Gròtil. Qui altre hauria ficat la “P” a la nevera...? Un matí vam guaitar per la finestra i, de dalt estant, el veiérem bocaterrosa, tot estès a terra al jardí, el cap en un forat. Pensàrem que algú l’havia mort, o ell mateix, excavant amb les ungles com un talp s’havia extenuat i negat en els fums nocius o els gasos deleteris i en el fang negre. Mes aleshores ens n’adonàrem que aquell on hi tenia enfonsat el cap no era pas l’únic forat que havia fet, n’hi havia pertot darrere seu – com cràters d’espetarregosos meteorits. Ara es bellugà ell mateix. Estava furgant sota terra, recobrant antics tubs i canonades per a embaular’ls d’altres maneres. Era una feina segurament inútil, mes es veu que no se’n podia pas passar: calia que ullés sempre, per compte del govern, on s’enfilava cada piu que ragés encara que només fos una mica de rovell si fa no fot líquid. Abans de naltres, havia hagut de vigilar tres parelles d’homosexuals qui vivien plegats. Llurs caralls calia cada nit que sagnessin. Capolls safrà, ens va dir que volia, o hagués hagut de noure força el modus vivendi de tota aquella pobra gent. A estones mortes ens contava anècdotes inofensives. Ara, el veies empegueït, excusant-se de la tasca que li havia tocat a la vida: “–Sempre ficant el nas on no em demanen...” O bleixant com un sofert: “–Só massa vell per a fer de dona vella.” El tenim com un paràsit estatal, paparra que no et pots desencastar. Balafiant l’estona, esmorzant a qualsevol hora, ocupant la cuina, guaitant-hi un aparell de televisió petit... De trast en trast el convidem al menjador a l’hora de dinar – hi pot veure l’aparell gros. I dorm a fora, com un gos. Després, a la matinada, pot entrar, ha de fer un cop d’ull al nostre llit, no fos cas que haguéssim acomplerts els deures indeguts a l’estat, no volguts per l’estat que vetlla per la salut mental dels qui gosen consirar mica. Les seus rialletes de conill de bon matí, ell i els seus guants, fent-hi el borinot – ens està fent pujar la mosca al nas... Es veu, com he dit, que feia la mateixa feina quan era prospector de parelles homosexuals: quan les parelles havien acabats llurs deures estatals al llit, llurs sis caralls havien d’haver sagnats – els els aixecava una miqueta, ja destrempats, i en comprovava les esgarrapades de l’extra-ús, la sang eixarreïda, les restes de safrà fangós (que en deia), els carralls i romanalles ensofrades, ensafranides, a llurs loments, o faves, i a llurs carrolls. Un jorn m’alç de mala jeia, li fot un mastegot de mandró i el deix estabornit. Quan li torna l’esment, se’m plany: “–Renoi, quin gènit.” Bregàrem per l’espai vital. Plantifiquí pasquins, petits poemes a les parets de la cuina, a les portes: “–Ningú no t’espia – i en qui t’espiï tothora t’hi cagues – només li duus escorn – i si el tenies a l’abast el trepitjaves com cuca maligna.” Per exemple. Agredolç capvespre tardoral... S’ensopeix sota el gatsaule. Crec que té febre. Amb el peu el sacs. “– Gròtil, Gròtil!” Tinc por que no se’m mori, com un pòtol sense mendraig. –Com te trobes? –Gens comcaleret, Genís. Em torna a l’enteniment la gran tempesta que patia de ben menudet – l’huracà tot s’ho enduu, incloses les gàbies dels conills. I jo romanc tancat, i no m’hi poden treure, engalavernit a la fenella del tronc de l’arbre al bosc, el roure qui esgaripa perquè li caigui un llamp al cap, a la capçana, vull dir; car llamps cauen pertot... I me’n caurà un aviat. I això s’haurà acabat. Es culiva rere l’arbre a evacuar, té tot d’empremtes fastigoses al cos: esgarranys, plagues, fiblades de cuques, amples verdancs als malucs. Calia que li ho demanés abans no se’m morís. “–Quan escrigueres la “P” i l’afegires a la porta de la nevera, què hi volies dir...?” –Un dia era al pont gros, encertint-me que tothom complia en la reparació de la barana on no feia gaire una grua s’havia estimbada enduient-se sobre una bastida de treballadors que adobaven unes bigues de sota, quan qui veig passar a l’altra banda de pont...? La mare de na Totlò. Anava amb un vestit gris fosc molt elegant. Una dona d’una certa categoria, amb sabates negres de taló llarg. La vaig seguir fins als vestidors de l’estadi. Es barrejava familiarment amb els atletes de totes les nacions. Entrava a les cambres on es dutxaven, on es canviaven, on feien barrila si havien guanyats. On l’entrenador els escridassava pel malament que ho havien fet. Els atletes són cent per cent homosexuals – sobretot les femelles, qui ho són mil per mil, si vols. En aquell moment em va agafar caguera. Cerquí un canfelip. Mes tots eren ocupats. Vaig haver de sortir dels vestidors. Les olimpíades bullien llavors al bull més bullent. La cridòria era eixordadora. El personal als budells de l’estadi anava de bòlit. Em vaig treure l’insígnia d’inspector estatal per desallotjar un canfelip. Vaig trucar a una porta i alhora tot d’una la vaig esbatanar. La mare de la na Totlò s’hi eixonava la fufa. A la culcagada xona, aquella dona tan elegant, se li eixamenaven tota mena de cuquetes fiçoses. Amb els ormeigs molt esmolats de les seues ungles pescava de valent al molt poblat serrellet damunt el seu cony maragde, ple de verdet gens sa. Allò era un llatzeret per a tots els lletosos paràsits qui aritjolaven les carranxes de cada poble al món. Manyac, hi atansava la mà com qui l’atansa al cony de la petanca per tal de servir’s un pessic de pot per al paperet de fumar... La “P” vol dir afegitons als rosegons de les escorrialles i rerialles. Vol dir “paralipòmens”, és clar. –Paralipòmens...? Em malfiava que no volgués dir “pedòfil”, o “parvànime”, per a insultar’m només. –No, no. Paralipòmens. Com en En Xopi. “Parergs i paralipòmens” – exergs bromídics i didascàlics... On em semblava que hi havia l’historieta dels porcs espins. Potser la “P” volia dir “porc espí” i tot. Els porcs espins, atacats pel fred, s’arraïmen i llavors, és clar, per atansar’s massa, molt poixèvolament s’entrepunxen; per això ara se separen de valent, i llavors tornen a tindre fred; un fred de caldéu que s’escau de fer aleshores. Al capdavall cal que trobin un punt d’escalfor on la cabdal fredor individual pugui tanmateix surar... Massa a prop tot ens pruu; un neguit i una angúnia ens angoixen. Això comentava la meua “P” – em volia recordar cada vesprada (feta malbé rondant per la cuina esperant la nit on tampoc no cardaríeu, i l’endemà on hauria de bell nou d’ensumar i tastar els llençols) que el que em calia de totes totes era mantindre el nas allunyat de la merda. Que te n’arribi la catipèn ja n’hi ha prou. Tots tendim a recórrer el camí de la salvació de l’integritat del cos que (com un baló molt perforable, leri-leri que se’ns foradi irremissiblement) molt precàriament ens conté – tot camí que ens dugui a la permanència de l’integritat de la butllofa és fantàstica il·lusió – només som vius perquè som vius, no pas per cap altra causa – i, damunt, tothom vol produir la caca més preuada. El químic Joan de Rocatallada inventà el procés invers (i molt útil en casos de perill en presència de parvànimes brutals i agressius, ço que abunda a desdir), de convertir or i argent en sorra i pols – quan vaig ficar la mà a la fufa de la mare, una fufa claferta d’una gernació fervent, efervescent, vehement, rabiosa i esbojarrada, estrident com la de l’estadi, mes amb els ullals tuixegosos, i els fiblons i les urpes, i les llengües forcades, i els garfis i botris i xucladorets atacant a tort i a dret, al fons d’aquell parruf esvalotat i irredempt vaig tocar-hi un caparró... Fui jo mateix qui va batejar la teua poncella, aviat dona, i só qui (disfressat de dona elegant, amb vestit fosc i sabates altes) te la pongué, com bon pare cloca qui só, a la palla del teu niu, en pic vaig veure el bona persona qui érets, i xenòleg per molt vàlid sobrepuig, i só jo doncs en canvi qui tots aqueixos anys, sota l’estratagema dolç de l’inspectoriat bul, l’ha vigilada... Na Totlò Quehihà... Pare putatiu só de qui és filla de tots els pobles del món – llas, i llurs paràsits i sapròfits. Ara que l’espitx definitivament, fills meus, teniu doncs la meua benedicció. Au. Pregonament. I felicets que us vull. El vam sebollir en un d’aquells boigs clots amb què va traucar la pell bròfega de la terra on fem casa, burxents i espletaires, conradors, i d’on les runes de passades civilitzacions tractaven de capllevar com antenes d’insectes monstruosos, ara renaixents.

Això és crueltat --- Què vol dir ésser honest?

Això és crueltat

Això és crueltat – t’esclafeixes, mig ennuegat, entre rialles, car cal morir rient – te’n fots de tots aqueixos maleïts desgraciats qui encara han de patir tots aqueixos anys per a morir plorant.

Què vol dir ésser honest?

Què vol dir ésser honest si et mors de gana? Honest ve d’honor – i honor és el gambuix que el vanitós duu per barret; gambuix o barret que l’humiliat es veu obligat a coldre, amb tot el respecte. Per definició doncs, cap humiliat pot ésser honest. Cap humiliat pot rebre honors; al contrari, en té prou rebent i prou.

--més a prop de la pedra--

Davant l’horror de viure, com més empedreït millor. Només als pobles febles els calen déus. Carrincló espectacle d’entronitzat gegant en temple grec. Veus Lincoln i et deixa fred. Els ingenus patriotes del voltant mentalment els planys. Pujaves ranc per les escales, no sliding down banisters. Qui pogués, relliscar pels passamans. Ara ecoics els respectuosos ruminatius hoplites t’inspiren rebuig. Vas a la vora, al costat, on hi ha els pixadors. T’has guaitat a l’espill amb la lluminària que mai no tens a casa. El de casa, asclat i fosc, i no l’il·lumina sinó una finestra mig opaca. T’esfereeix el propi vult, de mig mort, rosegat pel càncer. Breu angoixa instantània. En acabat, muscleig. A les vitrines, un life mask d’en Lincoln. Foteu la mateixa cara! Això ja no et descoratja. Fots la mateixa cara que un déu. Una cara de mig mort sense gaire categoria. D’aquesta màsquera en vida en tregueren el ficte vult de l’ídol. L’escultor la masegà fins a fer’n el model. Amb escarpre i maceta els constructors construïren l’imatge a coldre. “Els sis germans Piccirilli en 28 blocs de marbre de Geòrgia.” Els sis germans de pitxirril·li, dius! Els sis germans de fireta, de ferro colat, de secà, de bot-i-fora... Això és massa divertit. Com tant de militar marieta, guaitant-se les ungles mentre enraonen. D’empedreït a empedreïts, a l’altre cap de pont. Davant l’horror de viure, com més empedreït millor. Amb unes poques còmiques camàndules ens acontentem. He carved his signature of courage... No impious footsteps on, of your grave, the herbage... Poesia d’impotent. I damunt tanta de tomba els meus – els meus trepigs impius. Els meus trepigs de déu sense templet. Cansat, cap a la fosa, somrient sota el nasset.

empedreïdament cleptòfob

De fora vénen a treure’ns-hi Trèiem fustots, rocs, foteses, vellures De casa, només per netejar-la, per fer’n Eventualment una de tota nova. Xirois, els meus se’n van de matinada. Carreguem el vehicle amb el que els cal Per a les vacances... Jo romanc darrere Com aquell qui diu guardant la casa. Ara hi rond, com els cavalls qui al paradís M’hi esperen… I qui no ha somiades eugues Rondant per un prat del cel sense límits? Mes qui se’ls esperava…? No som dels qui sotgen Amb urc ni desfici; just dels qui acaronen L’estona i ullen amb goig el llenç nou Així esbrinant a quin quadrant de la paleta Suca el Solell més competent quan pinta Ara el paisatge... De sobte, doncs, amb un cert Terrabastall entren els forts i durs, oïbles Dolents, i m’hi segresten, a la casa Que els xiula de robar’ns... Lladres assassins. Si encara no m’han mortrit és pel fet que Volen segurament que els sigui ham i esquer Que els meus enxampin cap endins, tantost tornats I així fer’n acop ensems... Ningú a criticar’ls L’avara presa. Mes ara els haig d’occir I amb mitjans tan brutals com els llurs, tot aprofitant L’espera i que en conec els topants... Alcohols, Maces, esventregaments, dementre que El poble ras, bonjan i amic de xarangues Abaix de res sap adonar-se’n... La casa Ara envaïda per molta de gent de fora, D’on és més fàcil garrotejar i ganivetejar Els qui hi festegen baixada la guàrdia, Tret que alhora tract de saludar tothom Perquè el ras embadocat no s’enfurismi Ni ens torni en acabat a fotre riu avall Quan tot torni al comcal... I, a més, m’hi agrada Veure-hi tantes de dones i minyones, tret que Ara, feina feta, cal eixir de l’invasió... Trob una porta insospitada, i ara ve El caminar per galeries subterrànies, Gens fressades, oblidades, amb tot De polseguera i teranyines fins que M’arrib fins a la casa del costat... El bubianès qui s’asseu a l’escala em diu Que tampoc no tenia pas sospita que les dues cases Comuniquessin... I em fa de fer-m’hi, desmenjat, Per a tornar’s a endormiscar repenjat a la mangala, Només obrint l’ull de lluny a lluny... Per a ullar les minyonetes qui juguen al pati. Als esglaons, empaquetats, en embolcalls Sense estripar, els llibres, col·leccions Senceres que, si a ell gens no li diuen pas res, Veig que l’adreça que nogensmenys duien d’antuvi Era la de ca nostra, i a mi m’interessen D’allò més, jotfot, i tant... D’on, aitantost sigui Possible de tornar, me’ls hi enduré, A la casa, abans no la fem nova i tot, Ara amb tots els meus astrugament de retorn. Car qui, avesat que el robin, i doncs empedreïdament Cleptòfob, tantost el laberint s’esborra Com el riu per l’aspre oceà, fóra prou foll que A manès no restableix l’equidistància...?