amb embranzida nova

La por el pitjor enemic. Molt religiós abans, perdut en les disbauxes de les misses on, perquè ens entrés més franca la veritat, de pèl a pèl ens despullàvem, homes, dones i els altres, i cardàvem, els tres o quatre gèneres, indiscriminadament, ara tanmateix, després de tants d’anys doncs sense profit, i tampoc no trobant satisfacció en la dissolució i els vicis, esdevingut doncs disbauxaire penitent i penedit, m’he tornat molt reservat, i alhora un molt reservat estudiant de nits; esdevinc, amb l’estudi assidu, de neteja-canfelips que no era, a infermer que no sóc; i ara revinc a casa de matinada amb el contraban a les butxaques de certs nòduls defectuosos que arrenc als malalts dels dos o tres o quatre gèneres, sempre, en llur disminució, embarassats d’ensenyar-me’ls quan els dic que m’ensenyin on els fa mal; els suren, els nòduls, com alimares de joia, miratge en el desert de llur emaciada pell, palmeres, aus de pas i rocs i roques al voltant dels estanys de la corrompuda limfa esclatada d’ençà dels nòduls lloques, covarots; fet cap a casa, abans d’anar a dormir, i ja deuen ésser tres quarts de nou del matí, faig saltironar en oli d’oliva a la paella els nòduls cancerosos de limfàtic grumoll, i en faig un bon sofregit amb allò que s’escau que tinc més a l’abast (un nap, una safranòria, una ceba, una xirivia, tant se val) i bons que són, la qüestió. Guillotines i escapçaments, i catàrtiques diatribes tinc amb els vegetals condemnats, tot i que ells rai: han vists morir els companys de rebost i sabien que la meua justícia despietada se’ls abatria, i d’hora pus tost que no a tard; mes els nòduls, innocents, carallots! Ah, els nòduls, llur horror malaltissa quan se n’adonen que els pispava i me’ls desava a les butxaques i me’ls enduia a caseta no pas per a covar’ls i fer’ls brollar de la closca membranosa i llavors fer’ls créixer, monstres secrets i gomboldats, ans per a capolar’ls i fregir’ls, ah, l’horror malaltissa, com dic! Ah, les experiències de debò vitriòliques que ara travessen com ordalies de maleït extrem, i com s’escridassen, com xanguet esbojarrat cuit de viu en viu! Mes no m’hi estendré. Nodrit de nòduls cancerosos fins que no m’expulsen també de l’hospital, el cas és que sóc a la vorera, capcot, amb les butxaques només plenes de borra eixarreïda pels suquets d’òlim els nòduls, i una veu d’autoritat m’atura en sec. Esfereït segurament, aixec els ulls i veig, nua i armada, l’urbana. Els seus mugrons em punxen les ninetes. No m’han acollonit prou mare, àvies, monges i infermeres, ara m’han d’acollonir les guàrdies ciutadanes! Impulsiu, vull fer trits aquells mucrons de mugrons, mes l’embranzida se m’estronca i per comptes m’arrenc a estrebades borrissol del pit. La porra de l’urbana gens urbanament s’abat damunt mes banyes, se m’abat com qui em llossés el front amb rude martell de boteruda enclusa, i m’enfonsa lleugerament el crani cap al pinyol glabre que al meu poble en diem “cervell” i que em sembla que només serveix per a concebre Atenes i d’altres deesses també armades, mes no pas gens nues, ans déunhidoneret lo cuirassades! La nuesa li escurça caritativament les armes. En semblar més curtes, no em faran tant de mal. Me’n feien, tanmateix. Probablement no tant com me n’haurien fet si m’haguessin feta l’impressió que eren més ferotges, mes... etc. Se m’enduia ara, maduret, el meu cervell nespra, a l’ergàstul. Sense presses em passen part damunt mants companys de llorda cel·la. Una cel·la minúscula on tanmateix hi cabem nusos i nusos de criminals ben grassos. Al terra hi ha claus que amb les mans nues clavem a les parets perquè quan vulguem repenjar’ns-hi també ens encetin i torturin. Sempre cercant el plaer. Sense canfelip, hem de pixar i cagar cascú en boca d’altri. Tot s’aprofita, com a casa, com al seminari, com a l’hospital, com a l’exèrcit; per què voldries que la presó fos cap excepció? Si no volem trempar gaire, ens hi clavem un clau. Hi ha una aixeta a un racó; hi raja si la descargoles cintes de diferents materials, setí, tul, etc. El cul em fa mal. Rere el vidre, un visitant. Té un crani perfectament esfèric, mai martellejat ni llossat. Qui se’n fia doncs! No li respondré ni mot. Em clavaré a la llengua un clau, dos, tres, més. Els meus llavis, paràgraf perquè hi càpiguin només els claus de l’admiració. Dempeus semblaré un clau, recte, puntual, primmirat. Qui em toqui es punxarà de debò. Potser es cremarà, car per via de febre faré cada clau prou roent. Tàctil abstracció que se m’enduu en somni i d’on no he sentit, lluny, ni mot dit pel seriós visitant. Em trauré el clau d’una orella. Diu: teoremes de carn en categories minerals. Dic: què? Diu: idees de con truncat, i llavors intercís. Dic: parleu de quòndam les safranòries i xirivies qui, cilíndriques i còniques, d’antuvi escapçava, i llavors de mig a mig tolia? Mes aquell discurs era segurament massa llarg per al visitant. Quan m’havia tret un dels claus de l’ull dret, amb tenesmes rai me n’adonava que rere el vidre no hi havia ningú. Que rere el vidre hi havia el quadre gonorreic d’una sabateria buida: tota feta de ruïnes i sabates depredades, i això, damunt, envernissat per qualque terrible esllavissada porpra – tot era porpra: el que pixaves, el que escopinaves, el que inundava el paisatge; adu la llostre insinuació del laberint era porpra. Eixint a cremadent del laberint, agafava fred. Les butxaques del roquet o balandram que em vestia la tremolenca nuesa se m’enduien les mans en espiral, com vòrtex que me les dividís sens atur. Espermes em sortien del nas, espermes d’on es regeneraven un seguici de minúscules festejadores criatures qui llavors es posaven a explorar’m la carcassa i a rosegar-me-la com estercoraris de qui l’irremeiable antiguitat ans immensa solitud els fes recar els relliscosos ans impertorbables ectoplasmes d’on xuclaven suara, es rabejaren adés. Ja dic que se m’hi ficaven joiosos a rostar’m, els ninotets famèlics, mes era evident que les fèrtils boires de la memòria on els crits se’ls enfonsaven fins al moll de la reminiscència dolça de bruscs ans francs ans sublims orgasmes, els tornaven ara i adés prou lúcids perquè aturessin de mastegar’m. Sóc un nòdul cancerós, i ells eteris escamots de ben gomboldats, estimats per tot el poble, allerats, salvadors de la pàtria. Cantaven els Segadors en llurs idiomes particulars, en moltes de llengües doncs, i tot era meravellós, emocionant; senties els Segadors en ucraïnès, en lituà, en hongarès, en patuès, en hindustànic, què em sé; molts de morts per la llibertat de la pàtria eren ara honorats en tot el territori del meu cos que es degradava ràpidament, esdevenia precari, la salut mental se li fonia en rares transluciditats, la vivesa d’antanyasses garranyics d’artritis l’enferritjaven... El to de la meua veu poliglota esgarrapava’m la llicorella del cor, i, davant, les hectàrees em traïen: serpentines, es cargolaven en grops com més avançava més indesxifrables. El zel tanmateix de surar cap on fos, em feia agafar al cercapous de l’escandall que em mesurava les pregoneses; seguint amunt el coble, comptava atènyer la bastida que era arnot de la meua corcada desferra. Amb grunys i tendons, em deia, hi seré. Llas, les mateixes instruccions (hi seràs, hi seràs) m’atenyeren l’enteniment encar un mes més tard. I no m’havia mogut de lloc. Tornà l’estiu, i amb ell el fenomen, prou irònic, del consuet ultimàtum: o vida (malson que et trenca el somni), o les columnes dels estrenus escamots qui confegien frases d’èxit i eufòria en òrbites de simposis no gens fats ni dubtosos, ans ballarucaires i barrilaires, i queixuts i queixaluts rai (just com les rucs animadores a l’hospital). Tot anava esdevenint una mica més indistint i incoherent. Veterà de provades receptes, em ditejava els nòduls i se’m feia la boca aigua. De debò et vols tornar a nodrir de llúpies, que em dic, perplex. Els metges et condemnaren a mort fa deu anys. I vet ací que per qualque miracle (i sobretot perquè t’escapolires de l’hospital segurament, i de sobte no t’atenyeren pus les nosocomials pestilències), vet ací, insisteixc, que encar cueges, sortós malparit, la bolla! Torna’t iatrofòbic i potser viuràs per sempre. No tornis mai més vora els caníbals, i no et condemnaran doncs a bullir en llurs calderes quirúrgiques entre regalimosos ganivets mal esmolats de típics cirurgians boigs. Encar ets viu; amb prou feines, mes cert que et veus millor ara les orelles que no te les veies fa deu anys, llavors enfonsat, empantanegat, acollonit a mort, escaguissadament leri-leri al caire escabrós. Ah, massa sòbries disbauxes de les criatures qui us se’m mengeu! Mengeu’s-em per graus més alentits la coriàcia disfressa, ha-hà! Epigramàtic, m’estic, com qui es baralla amb si mateix, mastegotejant: entomeu aquest pinyac radical, chor angoixat; no em vantareu mai més el primet que sóc de pell; car ara vinc amb cuirassa d’armat! El ramat de rosegadors detritívors qui ominosament i densa se’m convocaven damunt, rebia doncs de valent. He entrat com ocellot amb prou feines salvat del quitrà a cal cerveser. Els xibius nocturns són d’allò pus aptes a les implicacions. Agressiu, m’he posat a escurar’m els racons més llostres del carbassot. Ara me n’adonava: havia començat de tindre més por que ja no tenia, perquè les sonses atiadores a l’hospital m’havien dit: contra el càncer, la por el pitjor enemic; es veu que fins ara no ho havia entès prou bé! “La por, l’enemic del càncer”, em decebia interpretant, capdecony qui sóc. Mes no; ara em deia: eh? la bona manera d’analitzar el sentit de l’injunció o l’engrescada que t’etzibaven les males putes de la bata llorda de sangs i limfes i d’altres merdes potser que fos pus tost: “la por, l’enemic del cos qui lluita contra l’invasor”, l’invasor de la pàtria del cos! Vaig eixir del laberint dels alcohols amb embranzida nova. Sense por, què faràs? Probablement, em dic, un vaitot.

la sobrepuig qui-sap-lo, car ella pocatraça rai

Bordegàs retratat pel forat del cul d’una dona enfilada a una escala d’estisores









—Doncs, que s’ha mort, oi, la malaputa; doncs massa poc, també; doncs ja era hora…. El dia que li vaig entrar de minyona i em demana com em dic, ruc com és, tot i les pseudofaramalles d’una educació que a casa meua no podíem ni somiar — ai, sí, la cassigall — carallot te’n dares — no sap ni pronunciar el meu nom — diu, amb veu de flauta de preu, fent-se la tràgica estarrufada: “Preprètua…? Perpatua…? Trupaprepa…? Traqueotrombosi…? Déu meu, filla, que n’és, de difícil, no sé pas si m’hi veuré amb cor!”



Li dic (tot i que part de dintre vaig maleint: Sang i fetge, si n’ets, d’estruç, bandarra), obsequiosa, amb equanimitat: “Mani…? No; Perpètua, Perpètua…”



—Oh, la verge, la paciència! Prepúcia, diu…? Priàpica…? Perspícua…? Procòpia…? Paròtida…? Paròdica…?”



—Paròdica…? No, no. Perpètua, Perpètua Socors i prou.”



Respon: “Dona, que ceballudeta; comprens…? Si et deien per cap malnom facilet…?... I doncs si te l’escapçàvem…?”



Que faig: “Doncs que li’n sembla Socors sols…? Vol nom partívol, mollar…? Socors.”



—Ah, Socors, això potser sí, veus? Socós, Socós; filla, xiqueta, mercès, et caic de genollons, ha-hà. Buf, això no és tan llarg ni entortolligat. Som-hi, verge santíssima. No et farà pas re, oi…?



Au contraire, ma potte. Què m’havia de fer. A casa necessitàvem els calers. I allò del nom; no era pas com si ja no hi anava preparada. A ma germana gran (sempre dic gran, però hauria de dir bessona, potser, perquè fet i fet, oi…? Al capdavall, només la naixien un parell d’hores abans que no a manguis, tat…?), a ma germana una miqueta més gran, doncs, també. Que li’n passava una de ben semblant, només cosa de quinze dies abans. La seua mestressa, encara més fina que no la meua, li diu, vellarra ronyosa: “Teòfila? Teòfila!… Déu meu, quin embolic, quina samfainarra de nomet, ca…? Fora, escolti, prou. A casa nostra totes les minyones s’han dites Maria. S’imagina que l’hagi de cridar davant dels convidats; què dirien…? Totes les converses s’aturaven en sec; allò sí que fóra un esbarria-sardanes, maremeua, i tant; esqueixagrues, esgarriacries; més en volguessis. Teòfila! Set sinades, catorze lliuradors; quin sobreeiximent; bocaplens; buidarades rai; guec-guec! Massa cofoies, aqueixes criades, quins noms més sacrílegs de pagar’s! Hecatombes, això en pens; bufem-hi. Res. Prou. Maria. Tampoc no li farà pas re, oi?”



Doncs, tant se val; que ja ho sabia. I allò del nom, pse, vés a gemegar, tu també, dallonses; colltort, vull dir. Home, si ma mare ens el posava a la babalà; si ficava el dit al santoral hagiogràfic que tenia, l’únic llibre que mai no li havia vist rebregar i malconfegir, i, en acabat d’un ensum boví, vull dir, ben inspiradament, amb qualsevol remuc d’oració vés a sàpiguer a quin patró o patrona dels noms, hi embotia de cop-descuit la pota, i el full del sant o santa que li sortia, aquell ens encolomava.



I així anar fent. Germana rere germana. Vint-i-tantes… Això, rai.



Ara, però. La presumida, morta, eh? Vull dir, l’exmestressa dels cofis-i-mofis i de les contemplacions. I de quin mal més horrorós, també. Reina, i si en feia, d’anys, que no la guipava pel carrer, cinc o sis. Ja dic d’abans de vindre on som amb en Frederic del tractor. A cap botiga ni concert de Barcelona, vull dir, cavà? Però ja se la veia ben desmillorada, les últimes vegades; el corc qui la rosegava, oi; la freixura, tat…? Massa anys de cigarret ros i de fúmer’s la meuca pels salonets, amb el menovell ridículament ganxut i aixecat, unglallarguerut, pintat i esmaltat.



Putes bufones; així acaben totes, podrides. Cama-raguda, i diria que l’entrecuix també; amb roba minsa d’interior, tota de foradets, de blonda i de percala, i amb ruixes carrinclones, i tampons endiamantats amb diamants de firetes. Per a ensenyar’ls a qui…? Ja em diràs tu, tot plegat. Buf, a ningú. A les altres meucarres de la reunió. I als majordoms i als cambrers qui les devien espiar. Això confiaven elles, encara que vés a sàpiguer, ja et dic.



Ara, últimament; molt feta malbé, molt. Ja d’allavòrens. I abans tan recolada i presumida, ja et dic, d’aquelles qui s’acotxaven en deliqui i es tapaven el cul amb set flassades. Només cal que guaitis al voltant, xst. Tot arriba, tot fa cap, vull dir, una mica de paciència. Gairebé ni et cal bellugar; el món es tomba i hi tomba totes les truites. És clar. La voldria veure ara; massa fotuda, gens de presència; ni per a netejar’ns els canfelips no la sabríem llogar.



Ep, la vanitat personificada; amb sabates de taló. Aparteu les criatures. Els esglaons de les escales feien crec, crec, crec — com qualsevol rosegaaltars o colltort; o és que li aplaudien cada pas — això darrer es devia pensar. Amb retruny, l’ovació llunyana; tro remot. Fugiu. La senyora se n’anava de passeig; de xerrameca amb les amiguetes; totes tan putes, estufades i parençoses com ella. Cada jorn. I a manguis em deixava a la cuina; bruta, amb quatre parracs llardosos, esvellegats, damunt, esgavellada, feta un perboc; doncs, imagina’t quina comparació, ella i la tita, tat…? La nit del jorn, el cel de l’infern, la lluna del Sol.



I ara que dic clar i fosc, vull dir, claror i fosquedat; sessions nocturnes, i tant; també n’era molt llaminera; és que de nits les joies i les pells de mart i vebre rellueixen més — i les de conill, que ja ens coneixem — els dissabtes se’n va al cine amb el marit, un ex-soldat de vint-i-un botons, seriós com una soca; ara flequer, té quinze esclaus al forn; ell dirigeix i s’enfarina com els altres, no et pensos pas; la qüestió, però, que guaita quins pares, estranys: em deixen que els guardi el nenet, l’hereu, lo n’Iu.



El primer que no faig: em fic al llit amb lo n’Iuet. Me l’amorr al cony. I ell n’ha après al primer minut i, amorradet i xuclant, va fregant-se damunt el matalàs; la tita vigilant, no passis ànsia, titet — i ve-t’ho aquí que, quan és a punt d’escórrer’s, me’l trec de sobre amb una burxada i li etzib batzegada a l’atzep. “Ep, manoi, fins aquí i prou! Ha-hà!”



Amb allò, al cap de poques sessions i dissabtes, ja és meu. Meu del tot: em va darrere com un gos de verriny roent — i desdentegat — les genives avesades. I el pirulinet tothora dret com la cueta d’un gat.



Fins i tot, poques-vergonyes, convida algun amiguet — de mena intel·lectual, molt pervers, hà! Un bon altre com ell. Oh, voluptat del llegir alliberadoret, del text que t’alforra: porten literatura de marrec a cabassos: historietes de valents qui ho maten tot per a assolir la noia!



Com dic: tota mena de quaderns amb ninots i dibuixos; i llibrets verdets, alguns recomanats per manguis mateixa, de sotamà, és clar — me’ls amag davall el coixí, bo i fent els grans escarafalls que allò no ho hauria de llegir cap jovençà massa inexpert. Ni tampoc mirar-ho, és clar — si hi han il·lustracions ben escandaloses, amb cardamentes a lloure i escalfor rai — vull dir, teca calda—calda, saps…? Tant se val, per a fer’s l’home, convida el veí, o algun escarrasset de baix al forn. És que, ben sovint, vaig per casa sense calces.



Aquell dia fregava els vidres enfilada dalt una escala d’aqueixes que s’obren com unes estisores, i ells dos se’m fiquen davall, a veure’m el gran espectacle del misteri adorós del parruf pelut entre les galtes botumflades del cul amb granets i, enmig i joliu, ben espatotxí, la glorieta sagrada del foradet pelat i porprat, amb morenes — “Ai, capsigranys, desvergonyits, què feu; cal ésser dolent; això es mereix un bon tacó; si ho dic als vostres…!”



Greu eixabuc; quin crim; s’ensorra el trebol, eh…? Els escridàs, després que me’ls hi ficava bé i els retratava ben retratadets, així, a la gatzoneta, cavà…? Positura repelosa, dalt el replanet precari, damunt els barronets darrers, més estrets; com la qui grata dels panys de la part alta de les vidrieres del balcó una caguerada ceballuda d’ocellot qui sembla que ha menjat xiclet — ara, en canvi, faig veure que allò no va ni amb rodes, molt emprenyada, eh…?



Fugen corrents, embotint-se malament els mànecs, xap esbotonat endins.



Al cap de dos minuts, furtius que se m’atansen... i ja els hi tornc a tindre, “Serveu-me bé l’escala, però aquest cop sense espiar, eh...?” I l’escala que tremola, els dos manxant amb l’altra mà a tota manxa, xac-xac-xac — deuen estar a frec de lleterada.



“Ei!” Els lleix caure als ulls l’aigua tota llorda amb el lleixiu de la galleda; i d’eixauc la galleda de ferro i tot — “Ai, perdoneu, no em recordava que encara fóssiu aquí baix... O potser hi fèieu una dolenteria, eh...?” Qualsevol excusa és bona. L’acusació i el desplaer alhora per a confondre’ls més encara. Ploren, els couen els ulls d’allò més; quines barbaritats de coïssors, pobrissons — allò és càustic de caldéu, gairebé cirròtic, vull dir, corrosiu, com vidriol — imagina’t si ha de fer mal — lleixiu i brutícia — no, allò no és pas una brosseta de carbó que t’enceta l’escleròtica i a córrer — allò n’hi ha per a perdre’ls totalment — dins les òrbites escalabornades, dos ouets cada dia més podrits, ha-hà — tentinegen i, rancs, carranquegen cap al rentamans, a fregar-se’ls desesperadament; això, rai, però; a ningú no gosaran dir re, d’aquell trep al front i els ulls rabiüts i vermells… Massa culpabilitzats per l’espiar pecats…



Hè! Pels matins, quan em llevava i me n’anava al canfelip de l’eixida — el rònec canfelip de la minyona, tat…? Ell no sé pas quan dormia, perquè per les nits m’espiava com em despullava, i com em badava de cuixes per a filustrar’m les carcanades del niu, i ell respirant... fins que jo no alfarrassava si fa no fa quan li tocaria d’escórrer’s i allavòrens, de cop i volta, li tancava el llum i es quedava a les escapces, sense veure si hi trobava el que hi cerqués: llémenes, bolets, afolls...? I en acabat, de bon matí, primera hora, tantost com m’aixec i me’n vaig a la galeria, cap al meu canfelip, i ep, allí el tinc — de seguida present, espectre tremolós, embolicat amb un llençol o una flassada, a l’altra banda de porta, part de fora — i només eren quarts de sis de la matinada, i sovint, ja dic, hi fotia un fred…! — ell allà, amb l’ull enganxat a l’esquerda de la porta, a veure’m cagar i pixar, i sobre encara pelant-se-la, primet, menjat pels nirvis — ep, això, rai — tu bat, bat — el lleixava estar una estoneta i, quan em pensava que potser s’escorreria allavòrens, allavòrens li cardava cop de porta als nassos — i cop de porta a la pixeta trempada, sobretot.



Oh, i espera’t. El malparit (allò jo no ho sabia): el vaig sobtar ensumant-me les calces de la malasetmana que ficava davall del safareig de l’eixida, en una galleda, perquè s’estovessin i les pogués rentar millor — patapum, l’hi vaig amorrar part darrere, enxampat, dins la galleda, i es va haver d’empassar aquella aiguota plena de grumolls de sang i pelleringues blanquinoses — s’hi ofegava — i força fastigós que era tot allò, ecs, fluix d’alguna malaltia vaginal, vés a sàpiguer; allavòrens, això de ginecòlegs, els llords, jo no sabia ni que n’existien — ara, aquell emmatxucament de moltes de figues massa madures, força repugnant, ja dic.



Ara, els seus pares rai; com si de re no fos; encara se’n van al cine, de nit, cada dissabte, tranquils. Me li fic doncs al llit, li agaf la pitxolina, i l’hi sacs — i sacs i sacs — som-hi, som-hi, a pelar-l’hi, amb devoció; és clar, mai no el lleix pas escórrer’s, si puc. Li etzib un pessic recargolat al capollet abans de la lleterada; perquè ja comença de tenir lleterada i tot, el cabrit — vuit anys, deu tindre — algun dia, nyèbit garneu, se m’escapoleix, vull dir, assoleix d’escórrer’s abans de la pessigada o del mastegot als collons — o alhora, ben sovint — i allavòrens no hi ha remei, no se li pot estroncar a mitja escorreguda, per barrades que no li cardos, res a fer; i aquell suquet, sembla aigüeta els primers mesos; encara no hi deuen haver espermatozous, vull dir, com més endavant, que la lleterada sembla, diries, mocs, mocs de subtàncies i ectoplasmes, tat?



Ah. O m’estic al balcó, bo i guaitant, rere les persianes, cap al carrer, els homes i xicots qui hi passen, bellugant els culets, tifejant de cames primetes i llargues, penjant d’ampla collonada — jo pelant-me-la — hauria de dir, pelant-me’l, el clítoris, el piu del cony — tret si en deia pipeta, com els de Manresa, o llengüeta, úvula o campaneta del cony, o crica, a l’estil dels menorquins — allavòrens... Tant se val. La qüestió: estic guaitant els minyons bemparits, i ell mentrestant se’m refrega part d’arrere; jo pelant-me-la, ell refregant-se’m — quin parell! — sòlita escena, vull dir, consuetudinària, ben sovint; ell allò, l’atzep estampat al meu cul, mentre m’engrapa adeleradament els pits; i llavors, mec! Me li tomb, tot de sobte, i genollada als collons. Pobre n’Iuet. Estic segura que encara és a can Pigem — o com diu que se’n deu dir ara, del manicomi de Lleida; en deuen tindre un de nou, més públic…? Em fa que hi ha molts més de folls ara que no abans, molts més d’estrangers, ja se sap.



A poc a poc, ens vam fer amigues, amb la mare, amb aquella malaputa tan cernuda i delicada; exquisida, aristocràtica (oh, sí, aquí m’atur, i els collons d’en Vamba; ja m’afaitaràs demà); la qüestió, tant se val; algunes nits d’hivern, sense televisió encara, no sabia amb qui parlar, la mare del n’Iu, i allí em tenia — li n’explicava de totes les colors, boles a betzef, és clar; i ella empassant-s’ho.



Que abans havia feta de puta — se li feia la boca aigua: “De puta…? De puta…? I com és…? Com és…?” Li’n deia de verdes i de madures, la tresca i la verdesca, la verdesca sobretot, i ella avall, vermella, amb unes ganes, més li’n digués, i de més peludes…!



I lo n’Iuet escoltant rere la porta, peunú, pelant-se de fred i segurament pelant-se-la, és clar, com sempre, datpelcul.



“Dispensi un moment.”



Sortia amb qualsevol excusa, que tenia corrípies, que havia de canviar l’aigua de la bugada, o la dels cigrons, el que sigui — el cas era que esbatanava la porta d’una revolada, me li llençava damunt com una fera, l’enxampava pel bescoll, me li agafava els collons i li fotia un pessic i un rebrec al mànec que li feia treure llàgrimes grosses com medalles de soldat als ulls — ara, sofert, rai, aquell trinxeta — patir, rai, vull dir, i sense fer ni un crit… I tant.



Allavòrens, de cop i volta, tot es va espatllar una nit de nadal. Hi tenien convidats, i un es va quedar a clapar; el germà d’ella; un capdecony molt lleig qui es pensava qui sap què; se’m volia tirar pels racons de la cuina quan no el veia ningú; pels corredors de la casa em volia tocar, plepa, agafallós.



Xiquet, li tenia el dit ficat a l’ull — ve-t’ho aquí, doncs, per què, aquella nit, quan, al primer son, lo n’Iuet, massa destarotat, pobrissó, per les festes i la xerrameca incomprensible dels forasters, tota aquella gentota falsa i aitan xaronament endiumenjada, va vindre’m, somicós i petitet, que el consolés, ell qui sí, també, carallot d’ell, amb el seu caragol viu — un caragol, els més gros qui mai no he vist — aquell dies era la seua mascota i animal de companyia, anaven a tot arreu junts — i me’l va ficar entre els pits abans de despertar’m, és clar, tu, ep, em vaig eixorivir amb un esglai d’upa, tat…? Entre somnis, em vaig imaginar que allò era el matràs llefiscós, vull dir, la titola, la cigalota trempada de l’oncle capdecony qui se’m venia a tirar després de tantes de magarrufes barroeres i insolents durant tota la reputa diada de mai no acabar’s.



I, és clar, tu què hauries fet…? Vaig esgaripar com una boja, com si m’escorxessin de viu en viu — “Redéu, redéu, em violen!”



Lo n’Iuet va fotre el camp, acollonit d’allò més. Mentrestant, la tita, sense pensar en res, sense voler creure que aquella ombra fugaç de follet escuat fos lo n’Iuet, em vaig aixecar com una gorgona, vull dir, com una harpia, i obr de bat a bat i amb tota la malallet la porta de la cambra dels hostes; l’oncle pallús (Oms em fa que es deia, o Verns o Salzes o Saulons) i lleig, capdecony, tòtil de caldéu, aixeca la seua cara estruça de lluç, mort de son, i vol badar la boca per a dir’m boranit o vés a sàpiguer ara què, i no li’n donc pas temps — amb les presses i el neguit i la passió no sé pas d’on l’he treta, però barram! — li estamp la planxa als morros.



Allavòrens sí, xiquets, bada, s’aixeca com un esperitat (sort que no l’he mort; els franquistes m’haurien garrotada) — ell, esfereïdament, encén el llum amb la pereta que li trontolla a les mans com un picó d’obrer qui picona el carrer; i quin mapa, tanmateix, tu! Tot el seu nas és un grumoll de sang i pelleringues, una malasetmanamenta tragitosa d’allò més, pitjor que cap de les meues o de les de cap mestressa o malalta de bordell; tant se val, la qüestió que ell, i, escardalenc, arrupint-se, escarransint-se pels racons, xiscla pertot arreu: “És boja, és boja!” I crida sa germana: “Fineta! Fineta! M’ataca, m’ataca; em vol matar!” I jo alhora, cridant: “Filldeputa, gànguil, garró! M’ha atacat al llit, m’hi volia violar de cop-descuit; estuprar, se’n diu; vull dir, barganyar’m de viu en viu; fent-se’m espetegar a contracorrent, tibat com un vampir, bavós com un faune sangós — ei, ei, traieu-me'l del damunt, el malastruc, qui em conytrinxa i pol·lueix eternament; què farem…? Què farem…! La meua virginitat en orris, vull dir, al carall, és clar; i, maleïda d’empertostemps; ara amb quin desgraciat deshonorat tampoc no em casaré…? I encara vindrà el meu papa repelós i us matarà tots plegats, blasmats, ben revenjaire, bon carnisser, a cops de punyal, amb totes les de la llei!”



La mestressa i el seu home, ultra-sever, vull dir, molt recte, el ninot, i tot perquè havia estat vés a sàpiguer també quina altra merdegada d’oficial durant la guerra; doncs, com sabien quina fama tenia de conyarrí, de bagasser i de faldiller l’oncle capdecony, borratxet i casat (la seua família de part de dona eren de la Niça del casino), què han de fúmer…? Se’m creuen més a manguis que no pas a ell, és clar. I, de tota manera, tant se valia, moralment tenia raó: aquell banau m’havia mortificada tota la reputa diada com a una màrtir del plomall, vull dir, del palmó. I pensava quedar-s’hi fins passat cap d’any i reis, així que apama si m’ho feia espetegar com cal; me’n surt d’allò milloret; defensa’t atacant, i vista! que, si això no, bufa, quinze dies més (com aquell qui diu) suportant aquell suplici; burxadetes temptadores, oh, sí, pots comptar; el senyor merdós; galdoses vacances; prou podré; fuig, ben lluny; sinistre sapastre enamorós, tan fastigoset, escotiflat, malmirrós, mig mort, amb malalties que li vessaven per tota mena de mocs; pudor de forats — aire, aire! — no ho puc resistir ni un maljorn, i volen que m’ho hagi d’empassar tants i tants…? Fins l’endemà mateix de reis, on lo n’Iuet havia d’haver esdevingut, durant una horeta curta, pobrissó, el rei; el rei, ah, llas, qui ara ja mai més ni fóra ni seria, perquè aquell era l’últim any abans del seny — el seny que per comptes de guanyar, perdria d’empertostemps.



Matinet de reis, tothom, fins als set, vuit anys, fent-li festetes fins l’hora d’esmorzar; altrament, tot l’any, és clar, manyaguet pixatrempadet, re, ningú ni cas — l’únic qui li’n feia molla era ací la tita; pom-pom.



L’endemà de l’escena, ben dematí, patac-patac, després d’un parell de trucades a ma mare, a ma germana gran, em donen un feix de calers (em compren el silenci, hà!) i me’n vaig d’aquella casota de tocats: monstre pervers rere monstre pervers, tots prou goig hi fumen— i tant, em lliuren la remçó, el rescat, i jo guillant, tant se val, no hi romanc ni per a dir adéu al menut, pobrissonet, boget sense remei, guerxat, la tirada a canpistraus, no sé si m’entens, propens a la tragèdia, encarrilat de dret devers el desastre, adob amanit perquè hi càigon totes les llavors criminals de les malalties psíquiques — a la mercè molt cruel de quines altres minyones molt més salvatges — pitjors, maremeua, i tant: patològiques, psicòtiques, psicòpates, vull dir, vampiresses de l’esquelet corcat, se’t tornen muricec i et lleixen sense limfes, tat…?



Mentrestant, aquí, apa, doncs, som-hi, tant hi fot, a viure uns quants de dies bords amb la Teòfila, l’ex-Maria estorta, vull dir, estàlvia, remuda i redimida; també s’espavilava, també: s’ha feta protestant i s’ha casada, molt múrria, amb un altre tractorista separat qui es lloga als pagerols de tot el Segrià.



I ara viuen força bé, no es perden cap pel·lícula d’en Xarlot ni d’en Cantinfles.



Allavòrens em passejava pel carrer, i ella, la Fineta del germà calent i esnarigat, em va veure i, recordant la nostra antiga “amistat” de les confidències espúries de les nits d’hivern, em crida des de l'autobús: “Socors, Socors!”



Molla de cas, com si no hi fos — al contrari, faig veure que ni la conec; passant de llarg, la tita; “em dic Perpètua, no et fot! Sóc na Perpètua. Perpètua: el meu nom molt generós, digne, constant, filosòfic, ben bé transcendental…”



Mentrestant, tothom de l’autobús tirant-se-li damunt: “Què li passa? Què té, senyora…? Que es troba a les últimes? Quin malpàs no li sobrevé?” O: “Qui l’ataca?” “On li fa mal, s’està morint…” “Crideu el metge, la bòfia, els de l’ambulància, els de la presó…!” — s’escarafallaven els altres, tots plegats, molt esfereïts.



I: “Lladre, lladre!” — inici de pànic: una vella fent-se creus d’exorcisme i etzibant-ne frenèticament cap a la tocada-i-posada — ara, però, prou desballestada, la pobra. “Mal-llamp forcat no et partigués! Ai, ai, damnada; posseïda per mil dimonis, fora, osta, fora!”



Enorme sorollada de màquina infernal: l’autobús maleït pren una abracadabradant embranzida i després ja fot el camp, taca grisa de gos com fuig i que tot ho envaeix, hipopòtam viviseccionat qui envesteix abassegadorament totes les puces de peu i tots els centpeus en cotxe de la rambla — “Ei, i ja us fareu fotre, però, germans” — no pas aquest llambreig fugisser de tàvec esmolat qui t’enceta a lloure, com vol, i allavòrens, au, brrum-brrum, boranit.



L’albir de cua d’ull a la finestra, impetrant, vull dir, amb una cara de pena que mouria una pedra a compassió; verge torturada per un escamotàs molt esquerp i malparit de tocats del bolet. I tant, ben merescut, algun dia s’ho havia de trobar…



I ara, després de la gran relliscada, empegueïda d’allò més; corsecada, la malaputa; neguitosa rai; poc sap on ficar’s, tot plegat; perquè... quin paperot de fúmer, cavà…?



Més vermella que no el vermell del semàfor.



Amunt va; part de dins, encara me’n ric ara. A part que, ja a hores d’allavòrens, ja vaig més elegant i tot que no ella: moderna, jo, gràcil. La sobrepuig qui-sap-lo. I ella pocatraça, només en autobús, perquè no sabia menar cotxe i es devia estalviar el taxi per a comprar’s d’amagatotis algun altre joiell carrincló, cridaner — com dic, tant se val, per a ella fotrà; engec la moto i me’n vaig — a contracorrent — trec més de fum, i més negre i més esponerós i ferm que no el que no treu el potrós autobús — i avii un soroll més eixordant — doncs, campiona — tram-tram, molt senyora, segura de mi mateixa, tram, puta de manguis, i tant, i senyora, molt senyora, ja era hora, tat…?

la sobrepuig qui-sap-lo, car ella pocatraça rai

Bordegàs retratat pel forat del cul d’una dona enfilada a una escala d’estisores









—Doncs, que s’ha mort, oi, la malaputa; doncs massa poc, també; doncs ja era hora…. El dia que li vaig entrar de minyona i em demana com em dic, ruc com és, tot i les pseudofaramalles d’una educació que a casa meua no podíem ni somiar — ai, sí, la cassigall — carallot te’n dares — no sap ni pronunciar el meu nom — diu, amb veu de flauta de preu, fent-se la tràgica estarrufada: “Preprètua…? Perpatua…? Trupaprepa…? Traqueotrombosi…? Déu meu, filla, que n’és, de difícil, no sé pas si m’hi veuré amb cor!”



Li dic (tot i que part de dintre vaig maleint: Sang i fetge, si n’ets, d’estruç, bandarra), obsequiosa, amb equanimitat: “Mani…? No; Perpètua, Perpètua…”



—Oh, la verge, la paciència! Prepúcia, diu…? Priàpica…? Perspícua…? Procòpia…? Paròtida…? Paròdica…?”



—Paròdica…? No, no. Perpètua, Perpètua Socors i prou.”



Respon: “Dona, que ceballudeta; comprens…? Si et deien per cap malnom facilet…?... I doncs si te l’escapçàvem…?”



Que faig: “Doncs que li’n sembla Socors sols…? Vol nom partívol, mollar…? Socors.”



—Ah, Socors, això potser sí, veus? Socós, Socós; filla, xiqueta, mercès, et caic de genollons, ha-hà. Buf, això no és tan llarg ni entortolligat. Som-hi, verge santíssima. No et farà pas re, oi…?



Au contraire, ma potte. Què m’havia de fer. A casa necessitàvem els calers. I allò del nom; no era pas com si ja no hi anava preparada. A ma germana gran (sempre dic gran, però hauria de dir bessona, potser, perquè fet i fet, oi…? Al capdavall, només la naixien un parell d’hores abans que no a manguis, tat…?), a ma germana una miqueta més gran, doncs, també. Que li’n passava una de ben semblant, només cosa de quinze dies abans. La seua mestressa, encara més fina que no la meua, li diu, vellarra ronyosa: “Teòfila? Teòfila!… Déu meu, quin embolic, quina samfainarra de nomet, ca…? Fora, escolti, prou. A casa nostra totes les minyones s’han dites Maria. S’imagina que l’hagi de cridar davant dels convidats; què dirien…? Totes les converses s’aturaven en sec; allò sí que fóra un esbarria-sardanes, maremeua, i tant; esqueixagrues, esgarriacries; més en volguessis. Teòfila! Set sinades, catorze lliuradors; quin sobreeiximent; bocaplens; buidarades rai; guec-guec! Massa cofoies, aqueixes criades, quins noms més sacrílegs de pagar’s! Hecatombes, això en pens; bufem-hi. Res. Prou. Maria. Tampoc no li farà pas re, oi?”



Doncs, tant se val; que ja ho sabia. I allò del nom, pse, vés a gemegar, tu també, dallonses; colltort, vull dir. Home, si ma mare ens el posava a la babalà; si ficava el dit al santoral hagiogràfic que tenia, l’únic llibre que mai no li havia vist rebregar i malconfegir, i, en acabat d’un ensum boví, vull dir, ben inspiradament, amb qualsevol remuc d’oració vés a sàpiguer a quin patró o patrona dels noms, hi embotia de cop-descuit la pota, i el full del sant o santa que li sortia, aquell ens encolomava.



I així anar fent. Germana rere germana. Vint-i-tantes… Això, rai.



Ara, però. La presumida, morta, eh? Vull dir, l’exmestressa dels cofis-i-mofis i de les contemplacions. I de quin mal més horrorós, també. Reina, i si en feia, d’anys, que no la guipava pel carrer, cinc o sis. Ja dic d’abans de vindre on som amb en Frederic del tractor. A cap botiga ni concert de Barcelona, vull dir, cavà? Però ja se la veia ben desmillorada, les últimes vegades; el corc qui la rosegava, oi; la freixura, tat…? Massa anys de cigarret ros i de fúmer’s la meuca pels salonets, amb el menovell ridículament ganxut i aixecat, unglallarguerut, pintat i esmaltat.



Putes bufones; així acaben totes, podrides. Cama-raguda, i diria que l’entrecuix també; amb roba minsa d’interior, tota de foradets, de blonda i de percala, i amb ruixes carrinclones, i tampons endiamantats amb diamants de firetes. Per a ensenyar’ls a qui…? Ja em diràs tu, tot plegat. Buf, a ningú. A les altres meucarres de la reunió. I als majordoms i als cambrers qui les devien espiar. Això confiaven elles, encara que vés a sàpiguer, ja et dic.



Ara, últimament; molt feta malbé, molt. Ja d’allavòrens. I abans tan recolada i presumida, ja et dic, d’aquelles qui s’acotxaven en deliqui i es tapaven el cul amb set flassades. Només cal que guaitis al voltant, xst. Tot arriba, tot fa cap, vull dir, una mica de paciència. Gairebé ni et cal bellugar; el món es tomba i hi tomba totes les truites. És clar. La voldria veure ara; massa fotuda, gens de presència; ni per a netejar’ns els canfelips no la sabríem llogar.



Ep, la vanitat personificada; amb sabates de taló. Aparteu les criatures. Els esglaons de les escales feien crec, crec, crec — com qualsevol rosegaaltars o colltort; o és que li aplaudien cada pas — això darrer es devia pensar. Amb retruny, l’ovació llunyana; tro remot. Fugiu. La senyora se n’anava de passeig; de xerrameca amb les amiguetes; totes tan putes, estufades i parençoses com ella. Cada jorn. I a manguis em deixava a la cuina; bruta, amb quatre parracs llardosos, esvellegats, damunt, esgavellada, feta un perboc; doncs, imagina’t quina comparació, ella i la tita, tat…? La nit del jorn, el cel de l’infern, la lluna del Sol.



I ara que dic clar i fosc, vull dir, claror i fosquedat; sessions nocturnes, i tant; també n’era molt llaminera; és que de nits les joies i les pells de mart i vebre rellueixen més — i les de conill, que ja ens coneixem — els dissabtes se’n va al cine amb el marit, un ex-soldat de vint-i-un botons, seriós com una soca; ara flequer, té quinze esclaus al forn; ell dirigeix i s’enfarina com els altres, no et pensos pas; la qüestió, però, que guaita quins pares, estranys: em deixen que els guardi el nenet, l’hereu, lo n’Iu.



El primer que no faig: em fic al llit amb lo n’Iuet. Me l’amorr al cony. I ell n’ha après al primer minut i, amorradet i xuclant, va fregant-se damunt el matalàs; la tita vigilant, no passis ànsia, titet — i ve-t’ho aquí que, quan és a punt d’escórrer’s, me’l trec de sobre amb una burxada i li etzib batzegada a l’atzep. “Ep, manoi, fins aquí i prou! Ha-hà!”



Amb allò, al cap de poques sessions i dissabtes, ja és meu. Meu del tot: em va darrere com un gos de verriny roent — i desdentegat — les genives avesades. I el pirulinet tothora dret com la cueta d’un gat.



Fins i tot, poques-vergonyes, convida algun amiguet — de mena intel·lectual, molt pervers, hà! Un bon altre com ell. Oh, voluptat del llegir alliberadoret, del text que t’alforra: porten literatura de marrec a cabassos: historietes de valents qui ho maten tot per a assolir la noia!



Com dic: tota mena de quaderns amb ninots i dibuixos; i llibrets verdets, alguns recomanats per manguis mateixa, de sotamà, és clar — me’ls amag davall el coixí, bo i fent els grans escarafalls que allò no ho hauria de llegir cap jovençà massa inexpert. Ni tampoc mirar-ho, és clar — si hi han il·lustracions ben escandaloses, amb cardamentes a lloure i escalfor rai — vull dir, teca calda—calda, saps…? Tant se val, per a fer’s l’home, convida el veí, o algun escarrasset de baix al forn. És que, ben sovint, vaig per casa sense calces.



Aquell dia fregava els vidres enfilada dalt una escala d’aqueixes que s’obren com unes estisores, i ells dos se’m fiquen davall, a veure’m el gran espectacle del misteri adorós del parruf pelut entre les galtes botumflades del cul amb granets i, enmig i joliu, ben espatotxí, la glorieta sagrada del foradet pelat i porprat, amb morenes — “Ai, capsigranys, desvergonyits, què feu; cal ésser dolent; això es mereix un bon tacó; si ho dic als vostres…!”



Greu eixabuc; quin crim; s’ensorra el trebol, eh…? Els escridàs, després que me’ls hi ficava bé i els retratava ben retratadets, així, a la gatzoneta, cavà…? Positura repelosa, dalt el replanet precari, damunt els barronets darrers, més estrets; com la qui grata dels panys de la part alta de les vidrieres del balcó una caguerada ceballuda d’ocellot qui sembla que ha menjat xiclet — ara, en canvi, faig veure que allò no va ni amb rodes, molt emprenyada, eh…?



Fugen corrents, embotint-se malament els mànecs, xap esbotonat endins.



Al cap de dos minuts, furtius que se m’atansen... i ja els hi tornc a tindre, “Serveu-me bé l’escala, però aquest cop sense espiar, eh...?” I l’escala que tremola, els dos manxant amb l’altra mà a tota manxa, xac-xac-xac — deuen estar a frec de lleterada.



“Ei!” Els lleix caure als ulls l’aigua tota llorda amb el lleixiu de la galleda; i d’eixauc la galleda de ferro i tot — “Ai, perdoneu, no em recordava que encara fóssiu aquí baix... O potser hi fèieu una dolenteria, eh...?” Qualsevol excusa és bona. L’acusació i el desplaer alhora per a confondre’ls més encara. Ploren, els couen els ulls d’allò més; quines barbaritats de coïssors, pobrissons — allò és càustic de caldéu, gairebé cirròtic, vull dir, corrosiu, com vidriol — imagina’t si ha de fer mal — lleixiu i brutícia — no, allò no és pas una brosseta de carbó que t’enceta l’escleròtica i a córrer — allò n’hi ha per a perdre’ls totalment — dins les òrbites escalabornades, dos ouets cada dia més podrits, ha-hà — tentinegen i, rancs, carranquegen cap al rentamans, a fregar-se’ls desesperadament; això, rai, però; a ningú no gosaran dir re, d’aquell trep al front i els ulls rabiüts i vermells… Massa culpabilitzats per l’espiar pecats…



Hè! Pels matins, quan em llevava i me n’anava al canfelip de l’eixida — el rònec canfelip de la minyona, tat…? Ell no sé pas quan dormia, perquè per les nits m’espiava com em despullava, i com em badava de cuixes per a filustrar’m les carcanades del niu, i ell respirant... fins que jo no alfarrassava si fa no fa quan li tocaria d’escórrer’s i allavòrens, de cop i volta, li tancava el llum i es quedava a les escapces, sense veure si hi trobava el que hi cerqués: llémenes, bolets, afolls...? I en acabat, de bon matí, primera hora, tantost com m’aixec i me’n vaig a la galeria, cap al meu canfelip, i ep, allí el tinc — de seguida present, espectre tremolós, embolicat amb un llençol o una flassada, a l’altra banda de porta, part de fora — i només eren quarts de sis de la matinada, i sovint, ja dic, hi fotia un fred…! — ell allà, amb l’ull enganxat a l’esquerda de la porta, a veure’m cagar i pixar, i sobre encara pelant-se-la, primet, menjat pels nirvis — ep, això, rai — tu bat, bat — el lleixava estar una estoneta i, quan em pensava que potser s’escorreria allavòrens, allavòrens li cardava cop de porta als nassos — i cop de porta a la pixeta trempada, sobretot.



Oh, i espera’t. El malparit (allò jo no ho sabia): el vaig sobtar ensumant-me les calces de la malasetmana que ficava davall del safareig de l’eixida, en una galleda, perquè s’estovessin i les pogués rentar millor — patapum, l’hi vaig amorrar part darrere, enxampat, dins la galleda, i es va haver d’empassar aquella aiguota plena de grumolls de sang i pelleringues blanquinoses — s’hi ofegava — i força fastigós que era tot allò, ecs, fluix d’alguna malaltia vaginal, vés a sàpiguer; allavòrens, això de ginecòlegs, els llords, jo no sabia ni que n’existien — ara, aquell emmatxucament de moltes de figues massa madures, força repugnant, ja dic.



Ara, els seus pares rai; com si de re no fos; encara se’n van al cine, de nit, cada dissabte, tranquils. Me li fic doncs al llit, li agaf la pitxolina, i l’hi sacs — i sacs i sacs — som-hi, som-hi, a pelar-l’hi, amb devoció; és clar, mai no el lleix pas escórrer’s, si puc. Li etzib un pessic recargolat al capollet abans de la lleterada; perquè ja comença de tenir lleterada i tot, el cabrit — vuit anys, deu tindre — algun dia, nyèbit garneu, se m’escapoleix, vull dir, assoleix d’escórrer’s abans de la pessigada o del mastegot als collons — o alhora, ben sovint — i allavòrens no hi ha remei, no se li pot estroncar a mitja escorreguda, per barrades que no li cardos, res a fer; i aquell suquet, sembla aigüeta els primers mesos; encara no hi deuen haver espermatozous, vull dir, com més endavant, que la lleterada sembla, diries, mocs, mocs de subtàncies i ectoplasmes, tat?



Ah. O m’estic al balcó, bo i guaitant, rere les persianes, cap al carrer, els homes i xicots qui hi passen, bellugant els culets, tifejant de cames primetes i llargues, penjant d’ampla collonada — jo pelant-me-la — hauria de dir, pelant-me’l, el clítoris, el piu del cony — tret si en deia pipeta, com els de Manresa, o llengüeta, úvula o campaneta del cony, o crica, a l’estil dels menorquins — allavòrens... Tant se val. La qüestió: estic guaitant els minyons bemparits, i ell mentrestant se’m refrega part d’arrere; jo pelant-me-la, ell refregant-se’m — quin parell! — sòlita escena, vull dir, consuetudinària, ben sovint; ell allò, l’atzep estampat al meu cul, mentre m’engrapa adeleradament els pits; i llavors, mec! Me li tomb, tot de sobte, i genollada als collons. Pobre n’Iuet. Estic segura que encara és a can Pigem — o com diu que se’n deu dir ara, del manicomi de Lleida; en deuen tindre un de nou, més públic…? Em fa que hi ha molts més de folls ara que no abans, molts més d’estrangers, ja se sap.



A poc a poc, ens vam fer amigues, amb la mare, amb aquella malaputa tan cernuda i delicada; exquisida, aristocràtica (oh, sí, aquí m’atur, i els collons d’en Vamba; ja m’afaitaràs demà); la qüestió, tant se val; algunes nits d’hivern, sense televisió encara, no sabia amb qui parlar, la mare del n’Iu, i allí em tenia — li n’explicava de totes les colors, boles a betzef, és clar; i ella empassant-s’ho.



Que abans havia feta de puta — se li feia la boca aigua: “De puta…? De puta…? I com és…? Com és…?” Li’n deia de verdes i de madures, la tresca i la verdesca, la verdesca sobretot, i ella avall, vermella, amb unes ganes, més li’n digués, i de més peludes…!



I lo n’Iuet escoltant rere la porta, peunú, pelant-se de fred i segurament pelant-se-la, és clar, com sempre, datpelcul.



“Dispensi un moment.”



Sortia amb qualsevol excusa, que tenia corrípies, que havia de canviar l’aigua de la bugada, o la dels cigrons, el que sigui — el cas era que esbatanava la porta d’una revolada, me li llençava damunt com una fera, l’enxampava pel bescoll, me li agafava els collons i li fotia un pessic i un rebrec al mànec que li feia treure llàgrimes grosses com medalles de soldat als ulls — ara, sofert, rai, aquell trinxeta — patir, rai, vull dir, i sense fer ni un crit… I tant.



Allavòrens, de cop i volta, tot es va espatllar una nit de nadal. Hi tenien convidats, i un es va quedar a clapar; el germà d’ella; un capdecony molt lleig qui es pensava qui sap què; se’m volia tirar pels racons de la cuina quan no el veia ningú; pels corredors de la casa em volia tocar, plepa, agafallós.



Xiquet, li tenia el dit ficat a l’ull — ve-t’ho aquí, doncs, per què, aquella nit, quan, al primer son, lo n’Iuet, massa destarotat, pobrissó, per les festes i la xerrameca incomprensible dels forasters, tota aquella gentota falsa i aitan xaronament endiumenjada, va vindre’m, somicós i petitet, que el consolés, ell qui sí, també, carallot d’ell, amb el seu caragol viu — un caragol, els més gros qui mai no he vist — aquell dies era la seua mascota i animal de companyia, anaven a tot arreu junts — i me’l va ficar entre els pits abans de despertar’m, és clar, tu, ep, em vaig eixorivir amb un esglai d’upa, tat…? Entre somnis, em vaig imaginar que allò era el matràs llefiscós, vull dir, la titola, la cigalota trempada de l’oncle capdecony qui se’m venia a tirar després de tantes de magarrufes barroeres i insolents durant tota la reputa diada de mai no acabar’s.



I, és clar, tu què hauries fet…? Vaig esgaripar com una boja, com si m’escorxessin de viu en viu — “Redéu, redéu, em violen!”



Lo n’Iuet va fotre el camp, acollonit d’allò més. Mentrestant, la tita, sense pensar en res, sense voler creure que aquella ombra fugaç de follet escuat fos lo n’Iuet, em vaig aixecar com una gorgona, vull dir, com una harpia, i obr de bat a bat i amb tota la malallet la porta de la cambra dels hostes; l’oncle pallús (Oms em fa que es deia, o Verns o Salzes o Saulons) i lleig, capdecony, tòtil de caldéu, aixeca la seua cara estruça de lluç, mort de son, i vol badar la boca per a dir’m boranit o vés a sàpiguer ara què, i no li’n donc pas temps — amb les presses i el neguit i la passió no sé pas d’on l’he treta, però barram! — li estamp la planxa als morros.



Allavòrens sí, xiquets, bada, s’aixeca com un esperitat (sort que no l’he mort; els franquistes m’haurien garrotada) — ell, esfereïdament, encén el llum amb la pereta que li trontolla a les mans com un picó d’obrer qui picona el carrer; i quin mapa, tanmateix, tu! Tot el seu nas és un grumoll de sang i pelleringues, una malasetmanamenta tragitosa d’allò més, pitjor que cap de les meues o de les de cap mestressa o malalta de bordell; tant se val, la qüestió que ell, i, escardalenc, arrupint-se, escarransint-se pels racons, xiscla pertot arreu: “És boja, és boja!” I crida sa germana: “Fineta! Fineta! M’ataca, m’ataca; em vol matar!” I jo alhora, cridant: “Filldeputa, gànguil, garró! M’ha atacat al llit, m’hi volia violar de cop-descuit; estuprar, se’n diu; vull dir, barganyar’m de viu en viu; fent-se’m espetegar a contracorrent, tibat com un vampir, bavós com un faune sangós — ei, ei, traieu-me'l del damunt, el malastruc, qui em conytrinxa i pol·lueix eternament; què farem…? Què farem…! La meua virginitat en orris, vull dir, al carall, és clar; i, maleïda d’empertostemps; ara amb quin desgraciat deshonorat tampoc no em casaré…? I encara vindrà el meu papa repelós i us matarà tots plegats, blasmats, ben revenjaire, bon carnisser, a cops de punyal, amb totes les de la llei!”



La mestressa i el seu home, ultra-sever, vull dir, molt recte, el ninot, i tot perquè havia estat vés a sàpiguer també quina altra merdegada d’oficial durant la guerra; doncs, com sabien quina fama tenia de conyarrí, de bagasser i de faldiller l’oncle capdecony, borratxet i casat (la seua família de part de dona eren de la Niça del casino), què han de fúmer…? Se’m creuen més a manguis que no pas a ell, és clar. I, de tota manera, tant se valia, moralment tenia raó: aquell banau m’havia mortificada tota la reputa diada com a una màrtir del plomall, vull dir, del palmó. I pensava quedar-s’hi fins passat cap d’any i reis, així que apama si m’ho feia espetegar com cal; me’n surt d’allò milloret; defensa’t atacant, i vista! que, si això no, bufa, quinze dies més (com aquell qui diu) suportant aquell suplici; burxadetes temptadores, oh, sí, pots comptar; el senyor merdós; galdoses vacances; prou podré; fuig, ben lluny; sinistre sapastre enamorós, tan fastigoset, escotiflat, malmirrós, mig mort, amb malalties que li vessaven per tota mena de mocs; pudor de forats — aire, aire! — no ho puc resistir ni un maljorn, i volen que m’ho hagi d’empassar tants i tants…? Fins l’endemà mateix de reis, on lo n’Iuet havia d’haver esdevingut, durant una horeta curta, pobrissó, el rei; el rei, ah, llas, qui ara ja mai més ni fóra ni seria, perquè aquell era l’últim any abans del seny — el seny que per comptes de guanyar, perdria d’empertostemps.



Matinet de reis, tothom, fins als set, vuit anys, fent-li festetes fins l’hora d’esmorzar; altrament, tot l’any, és clar, manyaguet pixatrempadet, re, ningú ni cas — l’únic qui li’n feia molla era ací la tita; pom-pom.



L’endemà de l’escena, ben dematí, patac-patac, després d’un parell de trucades a ma mare, a ma germana gran, em donen un feix de calers (em compren el silenci, hà!) i me’n vaig d’aquella casota de tocats: monstre pervers rere monstre pervers, tots prou goig hi fumen— i tant, em lliuren la remçó, el rescat, i jo guillant, tant se val, no hi romanc ni per a dir adéu al menut, pobrissonet, boget sense remei, guerxat, la tirada a canpistraus, no sé si m’entens, propens a la tragèdia, encarrilat de dret devers el desastre, adob amanit perquè hi càigon totes les llavors criminals de les malalties psíquiques — a la mercè molt cruel de quines altres minyones molt més salvatges — pitjors, maremeua, i tant: patològiques, psicòtiques, psicòpates, vull dir, vampiresses de l’esquelet corcat, se’t tornen muricec i et lleixen sense limfes, tat…?



Mentrestant, aquí, apa, doncs, som-hi, tant hi fot, a viure uns quants de dies bords amb la Teòfila, l’ex-Maria estorta, vull dir, estàlvia, remuda i redimida; també s’espavilava, també: s’ha feta protestant i s’ha casada, molt múrria, amb un altre tractorista separat qui es lloga als pagerols de tot el Segrià.



I ara viuen força bé, no es perden cap pel·lícula d’en Xarlot ni d’en Cantinfles.



Allavòrens em passejava pel carrer, i ella, la Fineta del germà calent i esnarigat, em va veure i, recordant la nostra antiga “amistat” de les confidències espúries de les nits d’hivern, em crida des de l'autobús: “Socors, Socors!”



Molla de cas, com si no hi fos — al contrari, faig veure que ni la conec; passant de llarg, la tita; “em dic Perpètua, no et fot! Sóc na Perpètua. Perpètua: el meu nom molt generós, digne, constant, filosòfic, ben bé transcendental…”



Mentrestant, tothom de l’autobús tirant-se-li damunt: “Què li passa? Què té, senyora…? Que es troba a les últimes? Quin malpàs no li sobrevé?” O: “Qui l’ataca?” “On li fa mal, s’està morint…” “Crideu el metge, la bòfia, els de l’ambulància, els de la presó…!” — s’escarafallaven els altres, tots plegats, molt esfereïts.



I: “Lladre, lladre!” — inici de pànic: una vella fent-se creus d’exorcisme i etzibant-ne frenèticament cap a la tocada-i-posada — ara, però, prou desballestada, la pobra. “Mal-llamp forcat no et partigués! Ai, ai, damnada; posseïda per mil dimonis, fora, osta, fora!”



Enorme sorollada de màquina infernal: l’autobús maleït pren una abracadabradant embranzida i després ja fot el camp, taca grisa de gos com fuig i que tot ho envaeix, hipopòtam viviseccionat qui envesteix abassegadorament totes les puces de peu i tots els centpeus en cotxe de la rambla — “Ei, i ja us fareu fotre, però, germans” — no pas aquest llambreig fugisser de tàvec esmolat qui t’enceta a lloure, com vol, i allavòrens, au, brrum-brrum, boranit.



L’albir de cua d’ull a la finestra, impetrant, vull dir, amb una cara de pena que mouria una pedra a compassió; verge torturada per un escamotàs molt esquerp i malparit de tocats del bolet. I tant, ben merescut, algun dia s’ho havia de trobar…



I ara, després de la gran relliscada, empegueïda d’allò més; corsecada, la malaputa; neguitosa rai; poc sap on ficar’s, tot plegat; perquè... quin paperot de fúmer, cavà…?



Més vermella que no el vermell del semàfor.



Amunt va; part de dins, encara me’n ric ara. A part que, ja a hores d’allavòrens, ja vaig més elegant i tot que no ella: moderna, jo, gràcil. La sobrepuig qui-sap-lo. I ella pocatraça, només en autobús, perquè no sabia menar cotxe i es devia estalviar el taxi per a comprar’s d’amagatotis algun altre joiell carrincló, cridaner — com dic, tant se val, per a ella fotrà; engec la moto i me’n vaig — a contracorrent — trec més de fum, i més negre i més esponerós i ferm que no el que no treu el potrós autobús — i avii un soroll més eixordant — doncs, campiona — tram-tram, molt senyora, segura de mi mateixa, tram, puta de manguis, i tant, i senyora, molt senyora, ja era hora, tat…?