Truites -- 30 --

Truites (30) 88. “Per la llet de mos cascalls”, sentia renegar algú qui intentava (això em pensava) d’obrir una caixa forta fort oculta. Acèrrimes sentors (creia que) caçava amb el nas ensumós. Em deia: dinamita, o qualque explosiu més poderós. Hi haurà (em prometia) un enrenou i una pèrdua com qui diu celestialment vaginal de pedruscall, com la roina ruïnosa que cau a horabaixa vora les cales. Calia admetre (em convencia) que qualque patètic retrògrade, encar cregut que els diners efectuen la felicitat, s’esdernegava remugós a esventrar qualque caixa de ferro molt fort per tal de treure-hi el contigut molt valuós. Qui festes es faci a la bestreta perquè serà tost més ric, ja el planyc (que mentalment em sermonejava), car, pobrissó, així com els viatges no il·lustren ningú (qui se’n va de viatge ruc no en torna pas mai cavall), així mateix qui pobre pateix, no pas per ric deixarà de patir – malalt amb doblers, de fet, encar fa més pena que no pas ésser’n pelat. I qui per diners es migri prou és palès que malalt ja para. Un feix de bitllets o un grapat de joiells eixits per desarrelament contumaç de caixa d’altri, i aterrats màgicament a les pròpies butxaques, mai, altre que en els romanços sense suc ni bruc, no atorgaran lluent llinatge al pagerol, ni al jovencell exasperant i suós millors símptomes de beutat. Aquell exabrupte, doncs, havia encetats ressons crònics pels caus polsegosos del meu crani malplè. La síndrome de la peudebancada etzibada a la babalà m’afligia com la ferotge tempesta palesada pels déus del martiri cada nit de gualpurga on colen els vius els sepulcres dels qui se n’anaven de vacances a l’altre món; vacances també horroroses com les vacances de sempre, si hom jutjava pel fet que dels sepulcres que hom venia a coldre només se n’aixecaven planys i complantes, i pudors de cucs horroritzats, i, si algú gosava ficar-hi el nas, de les penombres i els clar-obscurs conflictius una tovallola de platja plena de sorra i gargalls en sorgia a esborrar aquell nas com qui l’enfonsa a ensumar-hi conys al gorg que les aloges teixeixen amb llurs baves de vellarres repugnants, mantingudes a l’entrevida per especial concessió del règim maligne i en guardó (això juraria) per haver viscuda (mentre eren mig vivents del tot), revera, una vida de mort. Tant se val. M’havia quedat tot sol als soterranis dels magatzems, era de nit, una gran pluja a l’horabaixa havia inundats els soterranis, i ara m’hi havien deixat a treure’n l’aigua amb cassoletes i baietes. Ah, imperant ruixada que tothom desconjumina, treu de polleguera i duu al mareig; així, aprofitant el caos, ara aixoplugats al sisè fonament, es veu que dos dels afermats als magatzems s’havien al capdavall abraçats en assemblea, com se’n diu?, carnosa, ah sí, carnal. Els vaig veure, jo amagadot rere unes capses altes. Volia fondre’m de magnanimitat. La meua màniga sempre ampla, poc em calen encara més apologies per ma vida, tan benèfica per a tothom, i fins i tot per als éssers inexistents qui sempre duc tanmateix a l’esment, justament perquè aquesta fou llur victòria: pas néixer, vós, i per això col·lectivament que els trobi tan excel·lents. Eren (els dos marietes qui s’enculaven d’amagatotis) en Jordà Paltruu i en Virtuós Papeete, reconeguts concupiscents. Gens discret, amb baietes i esponges i tovalloles a la mà, em vaig plantar prop d’on eren. “Em pensava – mes pensar fa de brètols – que part d’ací baix era l’únic masc..., vull dir, era l’únic no-dona, just un obscur articulista d’encar més obscures revistetes, just tot pensant-se’n de bones mentre treballa...” Que els dic, a llurs cares d’espantats. Espantats fins que se n’adonen qui sóc. Pudgy, quirky, embarking in never succint gasconades; boterudet, tocadet del bolet, sempre empatollant-se en tediosos galeigs; els sóc, com dic, llur company d’orquestra lleugera. Hi som cinc, en aqueixa orquestreta d’afeccionats qui tanmateix es guanyen, tocant als funerals, de trast en trast qualque pistrinc. En Jordà i en Virtuós hi són els dos clarinets; en Filibert Rius i Nagasaki, de Perpinyà, hi porta el ritme amb el tamborí i hi toca també el flabiol; llavors hi som dos trompetes – jo hi sóc el segon (i la segona) trompeta – el primer trompeta i cap del conjunt, en Kismet Ruà, truà roí, ens fa sirgar de valent. Quan en Filibert, el tamborinaire-flabiolaire, no és troba prou bé, portem el ritme fent-nos espetegar els elàstics damunt els pits. Toquem, com dic, als funerals selectes i assortits. Som, hò, els farauts de la victòria marcial, per part del mort, al cel. Em diuen, en Jordà i en Virtuós, estroncats llurs plaers enmig de l’oblic manxeig, que foti el camp, que els estic torrant els collons. Que si els empipava massa, parlarien amb en Kismet i em fotrien fora del conjunt. D’on que me n’anés, cuita-corrents i moixoni, a continuar recollint aigua, amb la llengua i tot. Collons, és que de tot arreu em treuen. Enlloc m’hi volen. Pertot hi sóc de massa. * * * * * 89. Havia sentit a parlar a la botiga d’aquell pati a l’hostal allunyat on es manegaven aquells aplecs nocturns plens de lluminària, musica i mam, i píndoles, on tothom hi anava a cardar. Tothom amb tothom i prou. Parelletes geloses i carrinclones, que se n’abstinguin. A la porta em rebutgen, com era, ai, de preveure. Só naquis, que en diuen, no faig la mesura, no. “You are not invited to the fucking party.” “What...?” –que els dic als de la porta, amb cara de màrtir. “Don’t qualify. Your wife does...” –aquell li suca els dits al taboll – la troben prou bona i sucosa, la meua dona. A mi han barriscat que òbviament el meu carallet no compta – borinots, si sabessin que trempant se m’empetiteix encara més! – com dic, no em puc mai ficar enlloc on l’acció s’escunci. Destinat, pel físic, a l’escopofília, el frotisme, les perversions, la marginalitat, l’exhibicionisme autoflagel·lant (all those little girls singing carols and having to endure the curious excrescence on the bum’s crotch, the crazy bum, half concealed in an absent neighbor’s entrance...) Que deman: “Not even as a silent witness...?” “A silent witness, what the fuck’s that...?” “Just an unobtrusive nobody, the forgotten inconspicuous creep...” – pledeig, mentre la meua dona ja és dins, probablement ja boquint i querant amb totdéu i tot. Em diuen que me’n vagi a la merda, i que no els emprenyi més. “I was (els dic) in another marvelous play written by the great B.L. Gratulls, and...” Els volia contar com en aquella altra peça mestra de teatre del fenomenalment bo B.L. Gratulls fins i tot hi havia fet de “presència inútil, de l’home aquiescent: un personatge extra, figurant superflu, farida inquietant, repel·lent custodi espectral”, sempre present a cada escena de l’obra... A cada escena sempre allí, com un estaquirot. Sempre, hi passi el que hi passi... I mai no hi diu res – només, en qualsevol ocasió on s’escau que hom hi assevera quelcom amb prou fermesa, o quan hi ha qualque discussió, l’home inútil només fa signe de fer sí o de fer no, tothora fent costat a qui més crida o qui més autoritat té – ell és l’immensa majoria concentrada en un cuc fastigós, diminut, camuflat, vagament percebut, inconspicu, gens vist..., sempre servil i a un raconet, ombra de malaverany, llepacrestes bavoset... “In that miraculous play, I am the fucking psycho sycophant, the loathful worm, the obsequious shit...” –hi faig, en aquella altra obra miraculosa (que els dic), de cagalló llagoter... Un pudent parrac de memòria de malson, la meua presència inútil, sigui on sigui, ubic, tant si els personatges són al canfelip, com al llit cardant-hi, com a llur llit de mort. Tant se val, avariciosament allí. “Greedy ghoul.” Hi sóc l’oblidat – no hi compt per a re. Confós al safrà dels cortinatges del rerefons. I tothom a la peça (com al món) a la feina. Tothom rere el lucre (after lucre), la neboda rep la dot (niece gets dowry), sense escrúpols, l’oncle hi és mortrit (murdered is the uncle, and no scruples about it), el poca-vergonya qui venia despulles i pells (the glib one who used to sell moltings and pelts), s’amorra a la veta mare (stuffs his snout into the motherlode)... L’obra és boníssima, ja dic. –Moixoni, tu sempre moixoni –m’havia dit el director–. Et vestirem de fustany, seràs sempre un desmanegat animacle, un pillet ni plaent ni repulsiu, sempre donant la raó, amb ganyotes d’idiota, al qui porti la batuta. Un no-ningú, un no-ningú. Volia dir: “Sissenyor...”, però ja amb el dit a la boca em deia l’assistent d’aixantar la mui, de muts i a la gàbia, de moixoni, moixoni... El director ja m’ignoraria d’empertostemps. Hi sap un dels protagonistes que el fill de la seua dona és mort en accident, però prou s’ho estalvia durant més d’una setmana, on la dona rau doncs a les escapces..., i ell se n’aprofita per a cardar-hi cada instant, perquè sap que en pic la dona se n’assabenti (per boca d’altri..., la bòfia..., els veïns..., els diaris..., els jutges...), de tanta de tristor ja no voldrà cardar mai més. “Ah, quina setmana i mitja mística de goig agònic intens...!” –s’exclama, radiant, aquell podrit protagonista, i jo hi he de fer cara de content, i fer qualque botet no gaire distraient d’alegrança, i aviar qualque ursa de murri ruc, i donar-li doncs sempre la raó. És nit freda de nadal nevat; mentre les xicotelles canten nadales davant la porta d’una casa, ran d’un cancell veí, aquell protagonista maniàtic i flac, delerós, se’ls exhibeix el pirulinet tot trempadet, i elles continuen cantant i guaitant-li com ell els exhibeix més i més nu el carallet... I jo darrere, a un raconet encara més fosc, he d’aplaudir la proesa. Sempre surt el protagonista més còmic amb la fórmula: “D’abord j’ai cru que c’étais de la merde, après je me suis aperçu que...” i després en diu una de “collonuda”, com ara: “D’antuvi em pensava que allò era un bocí de merda, llavors me n’adonava que...” era la meua cara al mirall. “D’abord j’ai cru que c’étais de la merde, après je me suis aperçu que...” era un altre discurs dels polítics al televisor. “D’abord j’ai cru que c’étais de la merde, après je me suis aperçu que...” era el dinar que em donaven a can xarnec “...et j’ai regretté que cela ne le fut pas.” I cada cop havia de fer les mateixes cares de tastaolletes eixelebrat i de fastiguejat colló. Un mim tothora nociu d’allò més. Com al segle dotzè na Castellosa li diu al seu gint rapidor: “Les dones tenim en cau tresorer una ferideta que ens duu a neguit de mort si cap cavaller no ens la guareix. I ara, descomptant com fotesa tot el greuge i el mal que em fèieu, us diem, no solament eu, ans la família sencera, i molt especialment el meu home, us diem, ardit cavaller rapidor, mercès, mercès, mercès...”, així una de les protagonistes, ferotgement violades, i jo no gaire lluny, fent que té raó, té tota la raó. Té tota la raó. Ah, i durant les batalles, i els espellaments, escorxaments, esquarteraments, mutilacions, passades pels tortors... Sempre el tit, a darrer pla, fent costat als més violents, i doncs, als guanyadors. I la justícia hom se la passa pels ous arnats o ja pel trau cagat, és clar, és clar, és clar..., notfot, és clar. Tot això explicant-ho rere un arbre gruixudet. Cridà un dels salvatges de la porta: “Scram, I’ll whack you one yet...!” –fins que decidien d’atiar’m a la cua el gossos. D’on que encara en corri ara. * * * * * 90. Aquell xiquet, el plançó guerxat de l’hamadríade encarregada de la secció de cosmètics, na Medea Llúpia, sí, en Díl·linger Sarbatana, quin peça, maleït...! Amb la seua càmera i els seus trucatges havia preses fotos falses de tothom. [Al tit el té cardant amb un (i una) hermafrodita – la gran cosa, on és el gran pecat? – com si els hermafrodites no fóssim de déu!] Em sembla que aviat tindrà un “accident”, li caurà de les lleixes més altes un microones massiu empès per un ratolí ebri... Qui sap. Si badava gaire, potser em queia a mi – no pas que me’l mereixqui menys. Esclafat, segurament faig més patxoca. Una calcomania del tit per als temps pòstums i les ara somrients generacions de ca la Tònia alliberada: ah, sendemans que exulten! Accidents, hum... En Filibert veig que li’n prepara pels soterranis... Dispèptic, amb irades colobres per budells, el flabiolaire-tamborinaire Filibert de Perpinyà, a cada cruïlla on els paquets feixucs, les capses massives, les caixes reblades, s’apilen i apilen, la seua vindicta acarona, amb embalums mesos de leri-leri, amb precàries disjuncions, amb híbrids amuntecs, amb deutes rabentment vencents al sacrosant equilibri de la pesantor claferta d’inexorívoles lleis de repaïda merda... És que les fotos que en Díl·linger imputa a en Filibert són més punyentment feridores. El trobes donant pel sés a mant nadó..., aitambé escanyant a quatre mans (a dues mans i a dos peus goril·lins) quatre velles escarransides ensems..., i pitjor i més greu i més penat i ja, llas, de matar’t allí mateix: el mostren, d’ençà de tots els angles i repetidament, bo i espellant, o només occint amb un tret al clatell, qualque altre bòfia maleït. Ah, la bòfia, t’atracen a lloc perdut, t’hi enxampen, i, per tortors i d’altres instruments de mort, et van triturant si els tocaves el pèl, o només el voraviu a cap dels llurs! Màfia assassina, armada, permesa – aquest és el pitjor invent del món: llogar els més malparits, datspelcul i violents del món, la púrria més fastigosa, i donar’ls uniforme i arma, i vantar’ls pels descosits (i s’ho creuen, no pas per no res són els més pecs dels pseudohumans) i llavors atorgar’ls permís per a matar tothom, tret dels rics. Amb això ja en tindríem prou per a col·legir que, si hi havia cap déu, havia d’ésser més maligne que no un bòfia i tot. En Filibert era al parc i havia untat el balonaire perquè a cadascun dels globus que umflés amb heli hi fiqués un paperet que hi deia: “Et vols casar amb mi, Ignàsia?”, i en Díl·linger d’amagatotis el fotografiava. Eren a un banc del parc assolellat en Filibert i l’Ignàsia i va passar el balonaire venent globus de colors. En Filibert el crida i li’n compra un de tot vermell. El dóna a l’Ignàsia, qui riu. Amb l’anell, fent-se el matusser, en Filibert fa esclatar el globus. S’esglaia l’Ignàsia, mes quelcom li cau a la falda, un paperet doblegat; se n’adona, llavors subtilment entretocada, que dins el globus hi havia hagut un paperet rosa plegadet. Féu l’Ignàsia: “Look, Filibert!” –What, my lovely? –Look, they carry fortune cookies, those balloons. –They do...? –féu en Filibert, amb cara de fava. Crida, doncs, tot entusiasta, l’home dels balons. “I’ll buy them all!” Declara. I amb una punta de cigarret, el cigarret del balonaire, els fa esclatar tots: cada missatge és una declaració d’amor... I tothom al parc contents, i encara més aquell nyèbit d’en Díl·linger inic i collerat. Tot hi és carn i passions brutals, sense treva ni lleure, a les seues fotos del poètic escunç del parc, tot hi és vessar llàgrimes a barrals, verm rossegador, escopòfil, amb rares pruïges a la punta la fava tan petit i tot, maleït Díl·linger – pensa el de Perpinyà, i ja veu el marrec acerb menjat pels cucs al nínxol fètid. Qui esbrinarà l’enigma de la mort per “accident” d’en Díl·linger...? Serà un esbrinacrims d’aquells simbiòtics, on et bomba i xucla bo i bombant-te’n i amollant-te’n ell mateix de bones...? O serà l’eixut de qui el diagnòstic desil·lusiona sempre per massa lògic de merda...? O ho farà, com gairebé cent per cent, qui s’erra i la caga per sistema, i encoloma el crim a qui menys l’ha comès...? Em carregaran el mort a mi...? Segur! Per això em va caure al cap el microones. Més em valia una concussió i quatre dies al llit, més mogut que mai, i doncs pelant-me-la tostemps amb l’excusa que encara hi sóc menys tot que no hi era abans, i així alhora assolir seriosament d’encapçalar el full del noticiari intern dels magatzems, cosa que no feia mai amb els meus poemes que ells posaven escapçats quan tenien un buit que no volien omplir, per estètica de contrapès, amb cap altre dibuixet xaró, i alhora m’arronsaré mentalment de muscles pensant-me tan bon noi i humil, tot i que al fur intern em reconec salvador d’un matrimoni aitan prenyat de prometences (més catalanets exiliats, petites llavors amb què omplirem la terra amb la bona gent soferta)... [Aquesta frase darrera m’ix un pèl ranca, mes cal allevar el nyap al trep.] Tant se val. Com mon altre tòtem, n’Apollinaire, vaig sortir al carrer amb el cap tot embenat. El cop al cap m’havia oberts els ulls. Hum, tot aquell abús urbà! Ara que era de baixa per a la feina als magatzems on tampoc no em pagaven, esdevinguí el fenomen qui escombra les voreres, gens enfellonit, sempre polit i obsequiós, i desencastant amb les ungles els xiclets enganxifats i els cagallons de gos fent-los esfumar’s amb rasclet i taloja, i portant el ritme amb els elàstics que m’espeteguen al costellam, i amb els dies de llit fet un espectre falb, ja no pas safrà, esdevingut com dic el fenomen qui obstaculitza i nou el fluix, el contratemps amb qui, si hom hi coincideix, aprofita per a fotre-li una puntada al cul perquè se li fotia enmig. Cinc setmanes s’escolaven en aqueixa plaent activitat, el gruix existencial de la qual mai no em durà cap altra recança que the bitter twirls that by dint of their shady sulks my brain’s multiplied lips suffered... Cap altra recança que el record que duc fins a la mort de llurs llavis cargolats en el disgust per la presència empudegosa i xeringaire del pària ombrívol... Simpàticament, se m’escarransia i rebregava el cervell. Ah, en canvi, com enyoraré mos rols de no-ningú... On, facis el que facis, l’autor ha ordenat que no seràs mai percebut. Pintat de safrà, com als fons els cortinatges, tu un referent més dels referents que ningú realment no copsa; elidit, així m’acompleixc, així m’afegeixc a l’elenc dels de més dels qui, ves, visquérem, ventissos i amb prou feines ensumats, com els miasmes a la brisa.

Duad '01 (2)

Duad ‘o1 (2) (Memòries de l’inviscut – dos) En Jung visita en somnis el museu d’en Morfeu. Diu: “Sóc a ca meua, i trob que, com més avall vaig, cap als pisos de sota, i llavors cap als cellers, els mobles es van fent de centúries precedents, són més antics, d’èpoques més endarrerides com més avall davall: som als anys dels romans, als anys fins i tot prehistòrics (algun moble mesopotàmic, algun gerro escalabornat...)” Exacte, vós. Car els somnis els pouem així mateix de l’altre pou: el de l’història – tant l’escrita, com la mitològica, com la “perduda” pels culs ombrívols de l’alba de l’ésser. Pels cellers més arraconats de l’amagat hi rauen els malsons. La penombra nitosa, o la subterraneïtat del museu, causen la manca de colors vius als somnis profunds – el blanc hi és viu, el negre de camins hi lluu; altrament però tot hi són grisors i colors somorts – verd fosc, castanya fosc, groc fosc; adu, quan hi lluu el Solell, és un Solell de somnis, ço és, somiat, i doncs passat pel barutell de l’espai del temps: imaginat – vague record d’antigor. Els colors es panseixen lluny del present – perquè no són essència, només accident, sobretot els vius – els somorts són els únics encar amb prou vitalitat – els vius floreixen al present, i doncs, tantost se n’allunyen, es marceixen. Poues a la memòria i els colors llampants gens no llampeguen: guaita-te’ls com es migraven i esdevenien mats. Car allò que compta, allò que deixa empremta al palimpsest de l’ésser, és l’acció i l’emoció que hi desvetlla. Recorda la teua vida d’insecte, o de pintor: la flor només viu en el present; quan l’oblides i la reveus, si mai et torna a l’esment, ha perduda la coloraina de l’engany. Quan el cervell et desvarieja, els cercles infinits, els arranjaments geomètrics de l’eternitat, són exclusivament en blanc i negre; només els esclats efímers són claferts de colors – això t’ho diu un migranyós i un depressiu [manifestacions de la mateixa vida al·lucinada] qui ho veu adés-i-ara durant més de cinquanta anys. I hi incloc els fosfès. Els colors dels somnis, com els sèpies de les velles fotos, són sovint (diria que sempre entre els molt malalts i els moribunds) els colors de les merdes. Però per què...? Casualitat dels subproductes...? Massa proximitat amb la duad: la torrentada que duu tots els cadàvers i llurs cagades, a la vora de la qual el moribund vol guaitar’s, Narcís agonitzant...? I tanmateix! Tornant a recordar el somni d’abans-d’ahir, veig que hi havien colors – no pas com als somnis d’anit – on els caquis dels soldats i els helicòpters, i adu els personatges il·luminats a les finestres on els militars s’enduien tothom, res, pel fet que érem a la nit, no hi lluïa cap color viu. Som-hi. Ix en Morfeu, de darrere la tàpia on vivia na Maricarme (l’altra), ix tot de sobte, al capdavall del pati de la casa pairal. –D’on sortiu? –que li demanem [som jo i dos dels meus germans, en J. i en P. – en M. no hi és, potser perquè alhora que en J. i en P., els dos qui m’acompanyen són també els dos meus fills grans, en Llibert i en Lluc – els tres hi som crescuts i forts, “plens de vigoria”, m’apunta el somni mateix]. –Oh, he feta una galeria subterrània –ens respon en Morfeu, tranquil i somrient; i ens indica en un moviment com la mina deu córrer part dessota la tàpia, pels forats de la qual, culivat i amorrat als foradets, tants de jorns em passí espiant les dones: la mare i les tietes de la Maricarme (sovint sense calces quan es rentaven els peus en gibrell o es vinclaven a l’hortet), i ella, ben petita, banyant-se al safareig. Afegeix en Morfeu que ens voldria comprar aquell bocí de corral nostre per tal d’eixamplar el seu territori, el seu pati. Diu: “Guaiteu” – i de darrere la tàpia, ara obrint-ne una bona escletxa, o adu una porta, hom pot veure-hi les particions d’obra que hi ha anat fent. –Per a la canalla –diu. Res d’espectacular, alguns esglaons d’obra per a jugar-hi a coudineta i joquets semblants, de xiqueta, amb cadiretes i taulellets damunt els esglaons, i algunes cambretes endevinades davall, cobertes amb teuladetes de fibra de vidre verd clar. Els tres germans li diem que ho consultarem amb els pares [qui, doncs, són vius, pare i mare, “i amb plenes facultats”, em col·legeix el somni mateix]. Llavors, doncs, aquella part per a mi tan privada del corral, on em passí, creixent, tantes d’estones espiant (i molt més encara només tractant d’espiar), d’espiar-hi sexe – i que, abans no se’m despertés la dèria, havia estat de debò corral, amb ponedors, d’on remia de petit ous, i amb sorollós aviram qui hi gambava, i amb gàbies de conills repenjades a les parets, i que més tard, quan ja m’havia emancipat i doncs no ullferia ni entrevenia, llampat, aquell racó, es convertí en corralina fastigosa quan els escorredors de les quadres del costat [aquestes separades no pas per cap envà amb traus, mes amb un mur amb tots els ets i uts] tanmateix s’embussaren i la merda dels bous i vaques se sobreeixí, i el nostre bec de pati s’inundà com dic amb la merda inaturable del bestiar (aquelles quadres eren de passatge, però eren sovint plenes de ramats vinguts d’enjondre i duts allí, vora l’estació de mercaderies, esperant a dur’ls als vagons per a emmenar’ls qui sap on, probablement a llunyans escorxadors) – una merda líquida, més o menys filtrada per la superfície de la terra tan negra per on havia d’emergir. Mentrestant mon germà P. m’assenyala el cirerer (de fet inexistent altre que en el somni, i és el somni mateix qui suggereix que potser fui jo qui l’hi plantí) [al lloc on de fet hi havia haguda la gegantina figuera (de figues excel·lents) de l’altra veïna (la vella), amb tot el brancam que vessava damunt l’altra tàpia, gairebé tocant, més ençà de l’eixida de casa nostra, amb les parres (de bons raïms plens de vespes qui eren com raigs de Solell)]... Doncs bé, aquest és el cas: el cirerer és sec, evidentment mort, tot i que té les cireres (vermelles de diferents tonalitats les de més) a lloc. Com és “a lloc”, al lloc que li correspon, un ocell groc plantat a una de les branques. Tanmateix, en P., amb un bastó llarg (amb una llecadora, segurament) només li cal tustar una mica damunt l’ocell per a demostrar’m que també és mort: cau sec, com fet de terrissa, o potser empallat, i alhora cauen algunes cireres, que hom diria encerades – semblen una mica vives, mes hom les sap mortes – s’estimben sense soroll. Tot l’arbre i el que hi té és mort. Tant se val, ara li volem fer veure a en Morfeu – ço és, al veí desconegut qui ens visita, tot d’una tranquil·lament emergit d’un forat amb bona porta i cobert de terra negra, un forat que teníem al terra del nostre pati, i ni ho sabíem – li volem assenyalar que, tot i que ens compri aquest bocí nostre, encara fóra molt millor per a ell si podia així mateix fer-se amb la part de la vora, ara vedada pel mur, per la paret comcal. Un mur a través del qual ni es podia espiar ni hagués pas mai valguda la pena de fer-ho. Tanmateix, sense cap esforç, naturalment, hi obrim una porta, justament al mur de gruixuts maons que adés ens separava de les pudents quadres a hores d’ara esvaïdes. I ara, oh, victòria! Hi ha, per comptes de les quadrotes, una eixida arran de terra – prou ampla, triangular, tota voltada de portes vidrades i triomfalment assolellada – dins s’hi respira benaurança i bonhomia – “ací sí que hi estaria bé la canalla!” Enllà de les vidrieres, hi ha el camp, i adu ja una intuïció de l’aigua – per aventura, net, el riu. Llas, això no ens pertany (ni li ho podem doncs vendre), i en Morfeu se n’entristeix – potser per ell – sap que no l’obtindrà tan fàcilment com el nostre bec orb i tancat de pati miserable – o potser s’entristia per naltres – tan a prop i tanmateix mai no en gaudírem – o qui sap, belleu encara s’entristeix que puguem pensar que podria voler-ho, quan en tindria prou amb el fet que naltres (els nostres pares) accedíssim a vendre-li el trosset que vol. Ça com lla, rere les vidrieres, la prometença. Un bon bocí de camp amb arbres alterosos, pollancres, sembla, i herbes altes, i un jorn plàcid i ple de Sol. Aquell, és clar, era el territori on a l’estiu (devia tindre cap als dotze anys) les meravelloses dones – mares i filles – sortien de la fàbrica del costat a l’hora de dinar, a descansar, a fer la migdiadeta, abans de tornar-hi a omplir llaunes de conserves – de préssec, sobretot, i pera. Es deportaven, es cruspien els dinars desembolicats; llavors, per boldrons, de vegades només mare i filla, s’asseien i s’ajupien i s’endormiscaven una estoneta, i jo, adelerat, rere els matolls, vora la sèquia, amb els espiadimonis, els cavalls de faves, els sabaterets, les sanguinyoles, les granotes, els cucs, les rates d’aigua, els espiava les cuixes tan blanques i sedoses – paradís enderiat, qui hi tornava! – camp silvestre i feraç, amb la fortoreta de la quadra al meu costat. També hi record els codonys, tan aspres, i els verns i els vímets vora la sèquia, i els ballarucs eixarmats, i l’herba tofuda, les flors atapeïdes, els matolls poblats, el ritme brunzidor de les cuques, els llangardaixos, les sargantilles, els cargolins, tant d’escarbat sagrat... – tots plegats espiàvem, beneïts. Dead-on, Morfeu: amb quin rebost de consols no m’empares – i m’hi deses les millors mossades perquè me’n serveixi quan més em calen, ara que m’estic morint! I ah, si alguna d’elles vingués cap on sóc a culivar’s per a fer un pipí! No em tornaria a morir del cor? [Tant se val – somni doncs on alguns colors treuen el nas – inconfusible – el verd lletós de les teuladetes, el vermell viu de les cireres, el groc viu del moixó... Car no pas tots els somnis són nocturns, encara que en temps “real” s’esdevinguin a la nit – i, és clar, podries dormir de jorns, com pare gairebé tota la seua vida – pastisser (flequer) d’antanyasses, on et passaves la nit pencant.] Què hi vols (què m’hi vols), Morfeu? Comprar’m part (en part; part de mi)? Per què fer-ne? Si augmentes la teua part dins meu, la meua pròpia es redueix... Hum, no en trec la bugada pas més neta. [Notes de color: Pel fet que el color no és pas essencial per al desenrotllament i la comprensió del somni, només te n’adones de quelcom acolorit quan el somni mateix t’ho indica, o, pel fet que ho tens present bo i somiant (pel fet d’haver-t’ho prèviament advertit: “me n’haig d’adonar si somii en colors.”) Llavors ho veus, entretocat pel somni mateix (“fixa-t’hi!”): ah, moixó groc, suc d’un color verdós de caca, blancor molt lluent d’un plàstic embolicador... Són les anotacions les que et provoquen la visió acolorida, car, si sents el nom del color, i doncs hi penses, el veus. Els nivells del somni, llavors, són més d’un. El somni mateix, l’anotació al somni, i la teua presència “superior” bo i observant tot el muntatge.]

Duad (1)

Duad (1) (Memòries de l’inviscut – u) Això no és altre que un mínim, cusc quest per tal de cerndre-hi en Morfeu... Has de començar, és clar, per allò que en saps... Llas, es redueix a mitologia molt elemental. Tot i que en Morfeu és de fet l’únic déu qui encara goses d’invocar... [No pas d’altres, te n’adones, mes cascú se sap les pessigolles, o: but no accounting for individual tastes, com diu aquell.] En Morfeu, doncs: déu (o guia) dels somnis – i tanmateix això és el que li prega i demana el lat poeta Estellés al seu poema dedicat a la veneçolana Jackeley (1974), demana: “Un son perllongat... “i sense somnis”” – ! [Em sembla que vas errat d’osques. Això ho demanes a son pare (son pare d’en Morfeu, no fotem), carallot. I sense somnis, per què...? Vet ací el teu desesper i la xerrameca baldera i vaga — massa poc que somies, badoc!)] Tot i que és l’únic a qui, forces nits, ans d’adormir’t, li pregues, recollit, que et deixi entrar cancell d’ivori seu endins..., la collita al capdavall aquests darrers dies és tanmateix ben minsa. En Morfeu és fill d’en Son (n’Hypnos) i nebot d’en Mort (en Thànatos)... [Això és feixugament prenyat: hi veus el parentiu compartit... El somni, el son, la mort — cascun participa dels altres. La bona nova que n’extreus és que, si la mort pren palesament del llarg son, què pren del somni...? Què hi véns a raure, Morfeu, company dels somnis, pels territoris eixorcs de la mort? Hi pintes gaire? Baldament fos cert! Aqueixa és la pensada, l’associació que els avis avials lliguen a llurs enteniments – en el somni (que s’esdevé quan som a casa del pare, en Son), visitem sovint indrets que ja pertanyen a l’oncle, en Mort, indrets on els morts (els estadants a can Mort) hi fan doncs estada, i sabem qui són, i on són, i com s’hi escarrabillen.] En Morfeu té un palau (o magatzem) dels somnis amb dues portes. La porta d’ivori — hi entres (o ells n’ixen) i t’hi trobes (o te’n vénen) somnis divertits, somnis que et metaMorfosen a d’altres realitats molt més xiroies, tot comptat i debatut. Per l’altra porta, la de banya — feta doncs de les banyes de no sé pas quina bèstia sacrificada — els somnis, llas, són profètics, simbòlics, oraculars, d’aquells que cal doncs interpretar [de tots aqueixos, és clar, te’n fots com d’un clau]. Els somnis que vols són els tintats d’ivori, els ivoriats. [Els altres, dius, us els podeu confitar, torsimanys de la falòrnia, estiracordetes de l’estrafolla estrangulaire. Ni claus ni esclaus devers cap esclariment més o menys còsmic no vull pas que no em puguin ja prou vindre per via de consciència, de raonament, d’intel·ligència.] Els somnis que desitges, doncs, són els de fantasia, on l’esperit frueix i es renova. [Es veu que els fets que el magatzem de somnis sigui moblat amb dues portes — i que de més a més aqueixes portes siguin del que són — depenen de dos jocs de paraules. Ivori en grec es diu elephas – i engalipar (algú) es diu eliphairo- – doncs per ací passen els somnis engalipadors (per l’ivori dels ullals). Banya és kera, i el verb karanoo- vol dir acomplir’s, escunçar’s, realitzar’s (quelcom) — doncs, els somnis que hi passen, per les banyes ceballudes, cal que per fas o per nefas s’esdevinguin.] Quan somies aqueixes tendres i fresques delícies de perfecció – noietes deesses de 14, 15 anys, qui, a desgrat de tots els inconvenients societals, es volen tanmateix casar amb tu i dolçament posar a la teua disposició llurs meravelloses casetes vora les ones de la costa viva... – qui han d’ésser doncs sinó les muses...? Les muses qui et visiten – les muses delicadetes qui s’amusen a visitar’t, i així tant t’amusen, en un dolç pessigolleig dels sentits, i, en bonacenc somieig, muses, tu, musard, qui prou pots, així files, bo i destriant-ne les plaïbles, solacívoles amuses (amuses: feines que et roseguen el temps del treball, és a dir, t’allargassen benignes el temps que de debò a ton lloure et pertany) – les muses, doncs, qui, del palau d’en Morfeu, es dignen d’acompanyar’t durant un tram beneït només perquè s’escau que totes dues entitats, elles i tu [tu més feixuc, carregat d’un cos qui a poc a poc claudica], aneu bontròs cap al mateix indret – per les dreceres sensacionals de l’art – cap al record del benésser acomplit – de somni en somni – bo i visitant calms paisatges d’entrevida on el gaudi és permès: car qui somia crea, i qui crea gaudeix. Al palau d’en Morfeu, les muses, hò, hi viuen. Quan t’acompanyen, llavors tot hi és net i delitós. Nom, doncs, del palau d’en Morfeu: pel fet que hi habiten les muses, Museu. Al palau hi vivim les tres senyoretes delicioses: na Melete, na Mneme, na Aoide... [Dedicació, Recordació, Expressió.] Na Melete t’acompanya de bracet entre les roques i els matolls, i els esbarzers i els clots de l’estudi, t’ajuda a esmerçar-t’hi de valent, et fa ensumar les herbes, conèixer els pinyons, tastar les cireretes, reconèixer les cuques i cucs, distingir els ocells, admirar els minerals... Na Mneme et mostra l’estesa de l’oceà qui panteixa sense atur, ujat i fruent, delerós i enyorós – i al seu espill hi retrobaràs les sensacions d’adés. Hi remembres allò sabut – i insabut, és a dir, recordat de l’entrevida, de l’inviscut, de l’estona de lleure lliure a l’univers, quan fóres per inferns, per llimbs, per paradisos... La musa qui es diu Aoide et fa dir-ho – recitar-ho, cantar-ho, ficar-ho en net. Bona noia, t’esperona. Et diu: “Ho veus, ja ho ets! Ja ho tens. Ho sabies!” Et diu: “Som a la casa vora les ones i ens gaudim ensems. Tu vell, jo jove de cos fresc i llaminer. Perquè junts ens toquem en esperit qui es concretitza. Plenitud doncs del goig de tindre’s mútuament...!” En Periandre diu, famosament: Melete to pan – esmerça’t en el tot – (a)dóna’t al panorama sencer – ço és, pren en consideració la totalitat qui t’existeix – això inclou no pas solament tots els éssers qui (en el moment) puguin implicar-s’hi, ans també l’ésser mateix [l’ésser, el dimoni de la vida, qui en envair’t et fa sol] [la condició que en embolcallar’t et produeix a la vida (en oposició a la manca de condició que et produiria a l’entrevida)], ço és, doncs, atura’t a considerar tot allò circumspectable en cada cas esdevingut, ço és, mai no facis abstracció de l’acompanyament possible de la musa, ni viltinguis doncs com a brutícia de l’inconscient el teu pas (sovint sacre) pel Museu. N’hi ha qui es migren per sàpiguer de segur si somien. Txuang Tzu, xinès del segle IV ans l’era d’ara, diuen que va somiar que era una papallona. En acabat, despert, es demanava això: “–I si sóc de fet una papallona qui es somia home...?” Que somiïs que sou a punt de trasllat – a frec d’anar-vos-en de la vella casa pairal, i tanmateix t’hi atansis i te n’adonis que no duus damunt la clau, i tanmateix en aquell instant ton pare t’obri (ton pare, traspassat ja fa un bontròs de temps)... I que ton pare mateix t’expliqui que acabava d’enllestir d’empaquetar quelcom... És aquest un somni distret o un somni profètic...? Ton pare tot esperant-te a l’altra banda (ara que et saps i et sap malalt) per a guiar-t’hi una miqueta, una estoneta d’introducció al propvinent...? O només ton pare vist de bell nou, en una llum tanmateix distesa, i ell tot tranquil i amable (car ja no pateix!)...? Car per aventura tots els somnis són distrets. I alhora tots profètics si els estudies prou acuradament, i llavors n’extreus la lliçó que millor et convingui. (Per això hi som, les muses, musant amablement al rerefons.) L’estudies, el re-recordes, el remastegues com pinyolet no gens codolenc, l’expresses..., bo i donant-li el tombant que pus et roti, t’acontenti. Si et reveus com a l’home del cementiri (de dol). Sempre el desolador esquinç arquetípic de l’infant sebollit... Dementre que, rere la finestra, tot reviu – les flors i els cucs; i els sexes i els assassins; i els pianos i les claus, i els ocells grocs... Dintre, ni esme. O no gaire, no. Massa medicat. Analitzant amb l’analista, el metge Eduí Lluent, quan apareix, amb bata neta – analitzant, dic, un teu llibre de poemes que t’has endut al sanatori per a revisar’l, si mai en tens prou briu... Aleshores, si doncs s’escau que no tens cap somni o cap por sobtada per a contar-li, massa desfet, o al contrari, una mica més xiroi del normal, n’agafeu, de la tria, un poema, hò, i aneu fent... No gaire lluny. Les llàgrimes de la llunyana salut d’antany sovint t’impedeixen de fer via gaire lluny... Cap dels teus cinc fills, i encara el pobret qui és mort (i no pots pensar-hi sense esbalçar’t), no saben on ets. La dona confia que aquest mes d’aïllament i tractament amable en aquest paisatge plaïble t’adreçarà, t’acunçarà per dins — car deus tindre (“tothom” consira) un cervell massa tronat, i desolat... “Opacitat del vidre” – aquest és un altre dels títols de la llibreta... Hi pensaves guaitant per la finestra. Mes te n’adones que potser ho llegeixes malament, que allò que hi havies volgut dir era: “Opacitat del viure.” Tens altre a fotre?... I don’t think so... Transcriu doncs la llibreta de l’estiu de la depressió encara més grossa... O cures deixar-hi l’ànima... Fugir cap al tot... D’on véns... On no érets ni viu ni artista... Repassa la llibreta atapeïda, plena de gargots de lletra ràpida... Només et cal llençar’n..., només cal ja no fer cap cas de tot allò que ja ni entens... No val la pena perdre-hi l’estona desxifrant-ho... Bontròs ja deu vindre implícit en el que sobreviu... Hò, aprofitem belleu el romanent. El romanent veja’m què hi diu... En aquell estat (tanmateix d’espiritualitat apaivagadora, convençut que et mors i que ets ja gairebé eteri), qui sap per on t’embranques... És cert que transitòriament (és clar!) et trobes altre, ara, en pic t’has tornat a arrapar a la vida..., i la matèria se t’ha tornat a fer seua... Qui t’enyores...? Te n’enyores...? Sí, car cada estat d’ànim enyora l’altre. Un dolçament, l’altre amb pena. L’espiritual recorda el material amb perdó a mans besades i un somriuret comprensiu. El material aspira a l’imponderabilitat, la finor enjòlita de l’angèlic... Només deprimit entens certs texts... L’exegesi de certs texts et duu a la catarsi de la sublimació. Deixes enrere el cos mort. L’ànima et parla de continu a ritme de batec de sang: “Catric-catrac, allibera’m del sac...” – fa la sang perquè l’ànima qui l’atia se’n vol estòrcer, d’eix sac boterut i mòrbid — el cos. Quan el cos sent la mort, ve la depressió. De vegades, és clar, en Morfeu pot triar de visitar’t elleix a manès – per comptes de tu haver d’anar al seu magatzem, o les seues visions eixir a embolcallar’t – ell (en persona, quite) en missió atènyer’t... En Morfeu, si t’envaeix, pot representar qualsevol mena de persona – coneguda, desconeguda, amistosa, enemiga, composta... Germans d’en Morfeu: n’Icel i en Fantàs (en Phantasos). Si t’envaeixen, et representen... el primer tota mena d’animal: ocells, rèptils, batracis, carnívors, dracs, farts predadors..., el segon paisatges — carrerons coneguts, muntanyes, estanys, boscs, llocs fantàstics, entremons... [A la faula d’en Ceïcs i n’Halciona, en Morfeu s’apareix a la dona, li ret visita un cop l’home ja ha perit naufragat. En Morfeu encarna en Ceïcs i fa veure a Halciona que ja no tornarà perquè, com veu pel seu aspecte d’ofegat, l’oceà l’ha reclamat. Ara, li demana, això sí, que guaiti la costa, no fos cas que el seu cadàver aparegués, i així el podria recobrar i allavòrens el podria així mateix sebollir comcal. D’això es tracta. Per comptes de què, quan n’Halciona el percep, massa desolada, s’aboca elleixa a ofegar’s – on els déus se’n compadeixen i els transformen ambdós en blauets – ocell valent i deliciós, goig per als ulls i que et duu memòries felices d’assolellada jovenesa – i sobre, els déus, decreten, en honor a la pietat amorosa de n’Halciona, els proverbials 14 dies de calma, set abans i set després de cada solstici d’hivern.] Bo i enraonant de les muses qui viuen al magatzem dels somnis, sembla gairebé lloc comú l’acceptança del somni com a poema — i encara molt més, és clar, la del poema com a somni. Quan llegeixes El vaixell ebri, d’en Rimbaud, tens l’impressió sovint que somies. I Coleridge diu que va somiar pràcticament sencer el de L’ancià mariner. [Segons Wordsworth, l’origen arquetípic de La rima de l’ancià mariner rau en un somni, no pas d’en Coleridge mateix (contràriament al somni del Kubla Khan i al malson de Christabel que sí que s’hi originen), ans en el somni d’un amic qui l’hi contà i que ell arreglà i eixamplà a pler. (Tu mateix has integrats de cops parracs de somnis de la teua dona o dels fills en el conte que contaves aquell dia.) D’on es desprèn l’idea que els somnis raguin per elleixos (hi xauxinin dolçament o s’hi rabegin) en qualque oceà fantàstic perdut per l’eteri. Oceà accessible només per a qui s’hi transporta. Per a qui sap transportar-s’hi. I, doncs, cert que, en pic atraçat a l’indret on qualque somni particular rau a l’onírica estesa oceànica, el traçut poeta sàpigui reaccedir-hi.] En català encara més collonut que el que conec surava entre paraules d’eufonia tan delitosa que deliqüescent m’hi tornava, glorificat en tebi oceà paradisíac. Trans-monstrificació simbiòtica – hi sóc balena qui s’hi desfà – estic totalment endeutat amb els meus heroics avantpassats, qui crearen doncs aquest idioma just perfecte, on el meu “esperma” també s’hi deixata ans afegeix. Per a en Jung, els complexos [ara personificats en algú – conegut o desconegut] apareixen sovint als somnis. En aquest cas, Morfeu, qui (com diu el seu nom) és qui es canvia de forma [si fa no fa humana], és també el complex [de fet, els complexos, tots els complexos – definits com bocins de psique autònoms i pus tost enemics (tot i que sovint ignorats) a la generalitat de la psique conscient]. Dius: “Morfeu, si et plau visita’m, mes fes-ho pel caire bo; no vinguis pas a trair’m. Vine’m, en canvi a il·luminar’m. Et conec, i doncs, disfressat i tot, sé que em duus noves del fet que quelcom no rutlla prou bé, que en qualque indret dels desplegament estratègic del meu cavil·lar hi ha un nyap que cal doncs esmenar – un escamot qui caldria netejar – una embosta d’idees poixèvoles que irriten els voltants i adu la totalitat – caldria orejar-les, ço és, treure-les al Sol i exposar-les pel que són: elements de disgregació, rovell d’una segona personalitat, creixença sediciosa, repatània recrescència que ens durà a la confusió i doncs a la desfeta.” La part amagada del conscient: l’amagat. Tothom té amagat; més: tothom n’ha de tindre si doncs no vol ésser un ximplet – hi emmagatzemes els secrets (importants o ridículs, tant se val), i de vegades els somnis te’ls recorden – “ei, encara hi som, encara som ací, ben desadets”. L’amagat és el palau d’en Morfeu. [El que hem d’amagar – hè! – sovint tan irrisori. Una cultura sense mentides ni fanoqueries se’n fotria tal panxot: colossal. Bells amors vedats i corromputs en pecats pels maleïts trepitjaires d’ànima. Hi ha tantes de vanes i malignes lleis que de cops diries que els morts d’esperit t’ho prohibeixen tot, o almenys tot el que fotria la vida menys feixuga i dolenta, només per tírria i enveja d’allò que és viu i autònom, i això perquè arreu s’emparen de les regnes del poder els mateixos titelles rònecs i podrits del puritanisme i la repressió, i sobretot l’hipocresia: et volen encarrilat treballador amb aclucalls i boç perquè als privilegiats – qui paguen els mesquins saigs togats i armats qui dicten i forcen les lleis – res no els posi en perill de perdre els privilegis per què les lleis més estrictes i doncs inútils han estades doncs fetes.] És clar, tot allò que existeix fora de la nostra consciència (inclòs el conscient i l’amagat) és molt més, moltíssim més, que no pas allò que hi pot existir dins. Per a en Jung, l’amagat té dos compartiments – el personal, on hi deses manies pròpies; i el col·lectiu, on s’hi desen fortes impressions de la raça humana – és a dir, al magatzem d’en Morfeu, part d’allò que en pots extreure ho has ficat tu mateix, part ja ho tens proveït per la natura: arribes al món, prou pots, amb els prestatges del rebost on poues mig farcits: són productes que tothom amb dos dits de cervell també pot abastar amb una mica de traça, car els fixos estatgers, i allò que contenen, són idèntics per herència comuna.