25 truites

Truites (25) 73. Quan feia d’ordinari em van trametre a un burg diferent del que feia anys que coneixia – del burg de Nou York al de Xicago (on els mancava gent jove). Em ve a l’esment una altra nit on em calia lliurar un paquet i m’havia perdut (ço que m’esdevenia sovint); havia deixada la furgoneta tancada i havia sortit al carrer amb el paquet, que era oblong i força pla, una capça de tres pams si fa no fa de llarg, dos d’ample i tres dits d’alçada. Havia davallat perquè feia boira i d’ençà de la furgoneta no s’hi veien ni els senyals de tràfic ni els noms dels carrers. De sobte va començar a ploure de valent, i a caure uns llamps que esquerdaven la boira – els trons t’esquerdaven el cuquet de l’orella. Tota la lluminària dels carrers, degut al fet que els llamps encertaven els transformadors, s’havia fosa. I jo amb el meu paquet guaitant la casa... Nit fosca i pluja forta, quan vaig voler tornar a guaitar l’adreça a la llum d’un llamp carall que era il·legible...! Em trobava aleshores al carrer de les delegacions del govern – els edificis eren immensos i no es tocaven. De sobte, mentre era guaitant el nom als vidres d’un edifici gegantí, tot de vidres i ferros i ciment en daus, de l'atri n’ix un negrot malcarat qui pretén d’ajudar’m – diu: “No trobes l’adreça? No saps on repartir-ho?” Li dic: “És que no la puc llegir.” Fa: “Porta” – tret que per comptes de tractar de desxifrar l’escrit damunt la capsa, el fa saltar els segells i vol obrir-la. D’una urpada recobr el paquet, ara esminyonat, desponcellat, mes no pas encara violat. “No!” – esgarip – “Això no és permès!” Me’n record que vaig arrencar a córrer. Venien darrere meu uns negres uniformats i vaig sentir uns trets, el fulgor i la remor dels quals volien competir debades amb els llamps i trons de la nit. Defensava amb la meua vida l’illegible. Sempre he estat un idealista. Cap a la matinada, tot xop, portant encara la coca tova que havia esdevingut el paquet no lliurat, vaig ensopegar on era la furgoneta – inviolada, per sort. Vaig trucar a la base, els vaig informar que havia sobreviscut la nit de trons, i els vaig dir que en un parell d'hores acabava de lliurar el romanent – que encara podia lliurar tots els paquets a temps, que encara no sonava l’hora de l’ultimàtum, que tenia mitja hora llarga. Vaig continuar rabent com un fuet la meua feina. Vaig lliurar un paquet als Pott. Els Pott tenien tres filles. El pare, Phil, s’havia començat estimant molt la seua dona. A la primera filla l’anomenà Honey – ço que feia Honey Pott (el pot de la mel: deliciós). A la segona, quan en Phil ja sospitava que la seua dona li fotia banyes, l’anomenà Flesh – ço que feia Flesh Pott (nom que hom dóna a una dona cardaire: un pot de lubricitat). A la tercera filla, llas, en Phil ja en tenia prou i massa, de la seua dona, i ho va haver de pagar (passa sovint que paguin els innocents pels culpables) la xiqueta, l’anomenà Chamber – ço que feia Chamber Pott – o orinal, pobrissona. Na Chamber es feia dir pertot arreu Felicity i perquè el nom quallés (només tenia set o vuit anys, la preciosa), es trametia ella mateixa paquetets i lletres i missatges amb el nom de Felicity Pott – supòs que el missatger i el carter l’apreciaven tant com el seu humil ordinari, qui sempre hi afegia, de la seua butxaqueta, qualque pistrinc, que en tingués prous per a continuar poder enviant-se cosetes al nom molt feliç de na Felicity dolceta. Vaig passar vora un cementiri solitari i allí furtivament vaig colgar la coca sense haver-la encetada. Paquetet secret i il·legible, no pas traït per mi. En acabar, arribat a la base, vaig revelar què m’havia escunçat durant la nit de trons – hom m’havia assaltat i robat el paquetet tan defensat, vaig dir, i per provar-ho els vaig mostrar la bala que duia al cul... Per la lletja nafra que la bala em feia encara en rajava un filet de negra sang. * * * * * 74. Feia (molt jove) de tiró de barber i per a acabar d’aprendre’n el patró em digué d’anar a raure la barba dels boigs. Fins ara qui hi havia anat, cada matí cap a les deu, les onze, de cops gairebé a migdia, era el més vell dels “nostres” barbers. Afectat de pàrkinsons no li era permès de fer feina a la “nostra” barberia, però entre els boigs rai... Les mans li tremolaven esborronadorament – li tremolaven les mans, les cames, el coll, les anques, els genolls... Finalment, el dia abans, es veu que havia tingut un atac “massa” fort – amb el raor eixjugulava un boig. Això rai, un boig mort degollat en una casa d’orats, no té res d’estrany, però l’espectacle, l’oradura, si veieu què vull dir, i llavors encara pitjor: que el pobre barber ja no era capaç d’aferrar ni el raor, ni, d’amb la brotxa, ensabonar cap galta; ras i curt: els calia un altre barberet, i ací és on fui designat el seu substitut. Ja dic que era aprenent, poc en sabia gaire – i tanmateix, es veu que ho feia “massa” bé – cap dels meus “clients” no sortien de la cambra gaire escorxats – uns quants de bobòs i vèrtoles i xiribecs a coll i galtes i damunt el llavi, i a córrer – no re. No n’esnarigava ni n’eixorellava ni n’esllenguava ni n’escollava ni n’escollonava ni n’eixorbava cap. Allò meu, escoixendre’ls i gràcies: quatre esgarrinxades i au. Ni punt de comparació amb les carnisseries que deixava enrere el qui patia de pàrkinsons. Gossos tenia el manicomi perquè s’afartessin de sang. Entre els lleugerament escoixenguts i els matusserament botxinejats, un abís sideral, com si un cos planetari fos can tortures i el meu can pessigolles. Re. Tant se val. Perquè ho feia massa bé, doncs, fui acomiadat. Em digueren que ja en tenien un de “millor”, de barber. Millor perquè també patia de pàrkinsons. Es veu que així s’estalviaven els metges molta de feina. Els boigs havien de fer cua, de cinc en cinc, cada matí, davant la cambra de la barberia. Els qui esperaven veien sortir els altres “afaitats” rajant sang a cinc o sis indrets diferents, de vegades servant-se qualque bocí de carn que hom els l’empegués. Doncs, és clar, si érets prou boig, no en foties cap cas. Ara, si érets un qui feia comèdia, et costava qui-sap-lo de prestar’t a tal suplici. I això cada matí. Turment rai. I doncs, al capdavall, cap dels qui no volien entrar-hi, ja prou veien els metges que no era “prou” boig, i doncs l’enviaven. Car érem en temps de guerra – sempre en som, merda d’agressius americans – i n’hi havia qui no volien anar-hi i es feien passar per folls. Catch-22, o massa folls que eren, és a dir, no gens. Cada foll costa un colló a l’estat, i, a sobre, no fa la guerra – que tot mascle no prou ric, per això ha nascut: per a fer-la. Eren els anys que era molt jove, començos dels seixanta, ja ho dit, i les màquines de raure barba no n’hi havia encara que funcionés amb piles. Ja n’hi havia d’elèctriques, però els metges no anaven pas a permetre que cap boig jugués amb cap andròmina elèctrica. No eren tampoc tan malparits, ni potser boigs. * * * * * 75. Vaig plegar de cop killer o mata-bòfies només perquè me’n vaig cansar. No m’atraparien mai. Els morts no et poden reconèixer. La meua tècnica era perfecta. Em disfressava amb un uniforme de (molta de) fantasia i sortia armat al carrer – quan de tant en tant una parella de bòfies de debò se m’atansaven i no sabien què fotre, si saludar’m perquè allò meu passava de general, o potser, encuriosits o fiblats pel tàvec de la malfiança, volien ficar-hi el nas, nogensmenys plens de dubtes, i llavors furgar-hi i escorcollar-hi – tantost els tenia – rient rient – a dos, tres, pams, em treia de la màniga la pistola i els fotia a cadascú, al front, un tret. Un entreteniment innocu. Feia en acabat de tutor – de tudor, en dèiem abans – a un xiquet d’una família mig benestant. Amb la dona hi tenia una bona amistat – era un pot de carn escalfada, aquella dona. Li eixia un vaporet perfumat de cada foradet que deia: forada’m, forada’m. Amb el seu home no ens enteníem gens. El seu home no és pas que es digués Phil Pott, però prou podia haver-s’ho dit. Malfiat també, collons. Els tres mainatges de la família eren bona canalla. M’estimaven força. Tenien quatre, sis i vuit anys. Del de vuit era de qui era el tutor de matemàtiques. Aquell estiu se n’anaven de vacances, i la mare va insistir que havia d’anar amb ells, que el xiquet no podia perdre els números ara que començava a entendre-s’hi mercès a la meua palesa habilitat. El pare va fotre cara de mal gènit durant tot el viatge. El pitjor fou quan en un burg desconegut, molt turístic, va fer l’espifiada de llogar un “guia” – aquell xicot qui va triar era un desastre: socoltre, negat, obtús: tenia ànima de bòfia. Ell i el pare discutien asseguts als dos seients de davant d’on s’havia d’anar ara o no pas, i evitar-ho com el dimoni, mentre als seients de darrere la mare i la quitxalla i jo jugàvem a joc eixeridets. Quan en un embús d’un carrer estret el guia pudent, brut i maleducat demanà de davallar un instant per anar-se’n a comprar un paquet de cigarrets, el pare es veu (jo no me n’adonava pas, massa enfeinat fent de criatura) que ho aprofitava per a desempallegar-se’n, per a “perdre’l”. No sé quines maniobres més estranyes no féu ni per quins atzucacs no s’embotí. El cas és que acabàrem encaixonats rere una església mastodòntica, i no cal dir xarona com totes. Es ficà el pare a l’església tan de pressa com va púguer, tensament enduient-s’hi alhora de bracet la dona, i empentejant-hi la canalla. Jo em vaig quedar a fora. Les esglésies, per als datspelcul. Només als plens d’hòsties i a d’altres xuclapalters convé. No sé del cert llavors l’escena dins aquell edifici per a pecs – el pare esdevenint a poc a poc l’estranger – tan emprenyat – i tan diferent d’una persona com jo, de qui l’encant, sobretot a les meues joveneses, era llegendari – el cas que la dona i dos dels minyons foten el camp i vénen a trobar’m. Els consolava i torcava les llagrimetes, alhora que caminem amunt i avall a poc a poc, quan aixec els ulls i qui veig passar pel carrer principal, on el trànsit s’escola lent com un fideu massa gras pel trau exigu d’un colador...? El groller, llefiscós, guia perdut. “Ei, capsigrany!” – que el crid automàticament. I ve a trobar’ns molt alleujat. Es pensava que avui no cobrava ni acabava la seua lliçó d’irritar amb la seua estupidesa autòctona el foraster molt il·lús. Com m’odià llavors el pare! Com si fos culpa meua que no es dignés de parlar’m abans, de dir’m només que volia perdre el gamarús! Aquella família acabarà malament, em vaig dir. Massa bo que sóc. Un cor que és un tresor. Aquell home qualsevol dia esclatarà, i qui rebrà serà la canalla – estesa de cadavrets cor-robadors. Per això em vaig fondre allí mateix. No volia afegir llenya al foc. De més, el guia els duia a verals mortalment avorrits. Vaig adduir pixera. Em vaig amagar rere el tronc d’un roure doble com el cos d’un elefant. Per comptes de pixar-hi em fiu rebrec com panderol, d’on que rossolés panar oposat avall. Arribat al fons, em descargol com serp i serpenteig enlloc. Del tit, mai més no en sapigueren res. No els sóc probablement ni dolç (amarg per al pare – si és viu, amb tots aquells esclatons d’esclata-sangs que agafava) record. Filagarsa d’esme ventís de vida fosa. Ves.

Vint-i-quatre truites de tres ous

Truites (24) 70. Es trametien cròniques amb mans que voleiaven com ocells. Els batecs d’ales de durades subtils assenyalaven inesborrables ans indelebles proposicions. Les putetes volien cardar’s mos fills per tal potser d’inaugurar un món on les assortides discòrdies fossin soltes (no calia resoldre-les: amb soldre-les n’hi havia sempre prou) amb justícia solidària, és a dir, on tothom valgués exactament la mateixa xifra: 1. Mai 2 ni 2 mil milions. 1 i prou. Vàrem assentir, i ens avinençàrem per al jorn joiós quan el fang bare (qui ara ens podia engolir com ferramenta roent de terra furient) s’eixarreís i hom pogués doncs passar de ca les putetes al turó de vidre i recíprocament. Del turó vitri al tuquet o miró eburni on elles adés suara meravellosament emergiren com damunt l’esquena ampla d’un drac astruc de pedra negra, gaudinesc. Ens cantàvem mútuament i isocrònics amanyacs dolcíssims perquè dormíssim pelant’ns-la i alhora és clar gruant els jorns propvinents de la creació. Ens trametíem, a través de la frau de fang, pedretes i floretes, jocs verbals i capitombes fàl·liques. Gànguils monstres nous, cadells de no sé quins senglars escarransits creuats amb cocodrils tornats de les tenebres prehistòriques, assaonaven els fangs basardosos. Llurs nassos indecents terebrien les capes de fang cada vegada més dures d’aflorar i ens ensumaven bavejant. Si cap eixia sencer pel trau fumós, com qui de l’albelló irrespirable caplleva, els seus ulls d’assassí reflectien les lluïssors dels clots traïdors per on cauríem si ens aventuràvem a eixir del mendraig on ens aixoplugàvem com pigmeus estimulats pels mals crònics de l’adés caòtic. Ah, si havíem doncs de maldar a aprendre encar! Me’n vaig anar a un racó a rosegar-hi un crostó. Hi romania al llarg d’una estonada sense dir moixoni. “Li torna la dèria de la malenconia?” Dubtaven. “I quina en barrina?” Esgaripí llavors i aquella anomalia que solcava, ecoica, els ermassos alarmà els monstres tronats. “Què vol el mec?” “Hom sempre el bescanta de mimètic – i amb raó. En llegir amb pregona reverència quelcom produït per les glòries literàries qui, damunt, tenen prou lleure de cardar’s ara i adés la seua dona, en Zacaries llavors la pruïja l’ataca d’escriure quelcom d’aitan elevat. I el que escriu, llas, és sempre pastitx i empastif, còpia obscena i grotesca, de l’estil i temàtica del gloriós. Vet ací que es circumscrigui a escriure novel·letes tretes fil per randa dels llibres d’història on tot ja ve mastegat, i no cal tindre-hi cap estil – i damunt el que s’hi diu és veritat, és a dir, encara més mentider.” “Potser vol ésser avui original? Els espoderaments belleu el rebentaran? La parida el posarà a perperir, i qui sap si en surt sencer; ja no hi és tot, només mancaria que perdés més adí, o ja el darrer marro del suquet vital i tot?” No, no podia. Em rebregava de dolor. Torçons a baix; a dalt un crani esberlat. Dins, se m’hi ensorraven els ossos punxeguts a fer estralls dels veraços criteris fins ara formats. A l’endeví, perquè no hi veia, d’un rampell m’alziní aitan alt com era (no gaire), en perxa i reixinxolat. Era el meu atzep com un tentacle, de qui l’òptima puixança el nomena més que de bisbe d’arquebisbe. Ara sí que em trob valent. Els engranatges em bullen a l’uníson. Cap estirabot ensopit no vindrà a fer la guitza al que vull dir. Els antics creien que et feia morir rient, la serp. “Doncs amb aquesta serp”, vaig sentenciar, estripant-me, “qui, com tènia a receptacles paral·lelogramàtics claferts de dades defectives, se’m desfà a fragments que s’estimben a caire de l’altre bec, el bec de serp que se m’allunya enllà, fins a límits d’aflicció i de repapieig, vull sembrar’m als ventres d’aqueixos monstres qui ara l’avern s’engolirà fins a l’atzagaiada tel·lúrica del total capgirament que el cusc esdevenidor ens cova ple de cabòries i càrrecs d’absurda consciència.” I tots els monstres, tantost s’empassaren la meua lleterada, esdevingueren de sobre més robusts, amb què esgarraparen amb neguit d’urticària el nucli de l’infern per a fer-hi niu. Quan em vaig despertar, ullí el coderc esponerós on el fangar de tranuita es transformava. Els reps del coderc quan el ventijol en pentinava l’herbei dibuixaven sinuositats apaivagadores ans prou “artístiques” per a guaitar-hi força estona embadalit. Tret que en certs indrets remolins en macaven l’harmònica geometria – era on els meus fills gens algolàgnics s’aparionaven amb qualque puteta per a fer-la també feraç. Hora de morir’m, vaig dir. I els cucuts havien tornats. En chor delitós em deien de cuguç, cuguç... El meu lloc al món. Hi sóc, hi sóc: a la solemne convocatòria del cucut. Millor acompliment en ma vida. Ma vida no gaire reeixida, mes tampoc no pas cap raó de creure que fos cap afoll (ni la meua vida ni el seu producte fluctuant: allò que em dic d’ésser) de desconfita tan atroç. No. Somreia, asserenat. * * * Les putetes àpteres, les putetes àpteres, Per bancals herbacis, per deveses eutròfiques, En catamnesis sublims, en sublims regènesis, Comonides al centre de les tiges òptiques, En desfan l’ordre sinàptic, d’on neixen axis. Amb quina perversitat les lleis agronòmiques No esgarrien, sembrant, teomàquiques, vòrtexs Que utopòdroms s’eleven, amb virior automàtica, Com ulls ciclotrònics de vagines ciclòpies Per a dur, autòlatres, edens geogràfics Solcats per éssers perfets, a elles idèntics. I mos fills espuris injectant-los, genètics, Les lleterades xopes de mes justes lògiques. * * * * * 71. El meu sogre és un embriac; la meua sogra el maltracta. Els meus lats texts damunt les taules sovint apareixen escatxigats de vi i de sang, i les taques n’obliteren nius de paraules que fumegen amb violència, com dalt la pira o sots la lava carbonitzats cadàvers. A l’hora de posar’ls en net, els texts de trams sencers de línies escalabornades, aquelles fornals, o cràters, de vi negre i de sang fosca que els osquen i cremen es tornen roents de ràbia i d’inconsciència, i cada text adés plàcid amb socràtics, plaïbles, diàlegs, és ara tofonat o enllardonat d’illes volcàniques. [Butllofes de foc al tort cresp del full qui bull. Tènues bombolles de fum que espeteguen a llivells invisibles, per a mi inabastables. Espectres de mots qui s’enfugen cap al reialme de les muses desnonades, espectres qui ja no tornaran, jocs de mots doncs ja d’empertostemps inaferrables.] Hi ha fogueres rugents als esglaons adés perfectes de les escales de l’escrit. Un escrit que crema i que tost no fóra sinó rebrec ennegrit de magma, carbó i cendra, si doncs abans no el recopiés amb les llacunes bullents i tot transformades en vi i sang, que em taquen l’escrit com tota vida taquen. Car ningú no és mestre absolut del seu text. També en són mestres els batzacs clònics de l’esdevinença on coven. * * * “Segments d’aberrants protocols foren trobats en desferres de monestirs – desats entre barnilles de faixa, símptoma que era estesa, entre els monjos d’abans, la pràctica de servar’s la panx... vi!... stimularen la molt anomenada dansa dels pets. Per casuals flèndits petris allò que fins ahir mateix romania desdibuixat, avui en... vi!... ns pispaven ço del nostre, mentre llur tossa nyeu-nyeu passejaven pels cinyells de ronda amb tremp de qui com ara grat camàlic bonhomiós i flastomaire bastaixa, panxa envant, amples cofins de figues o... sang!... i baquetejats per una ferum de lluç... sang!... ls equilibris de la garsa en gàbia de qui l’habilitat d’acròbata només pateix als revolts dels marrameus on els gats múrriament s’hi vertebrav... sang!... i d’altres presumptes ingredients... sang!... Bledà, entre els escatxigats agrams, feia estelles de l’esmalt als queixals de l’ajusticiat amb un bordó bonyegut que estrafeia el seu fosc atzep reixinxo... vi!... garratibat volia incrustar nou avellanes als malucs de l’ostatge sollat am... vi!... arpellut, barrejà llet de querrines amb haixix i... sang!... el lloc nou era tot esculls de... sang!... i no no cal doncs que tots plegats em digueu el collonut que sóc que encara m’envani... sang!... vi!... sang!... na de dues: si l’altre no és sexe, és mort. D’on que reiniciessin l’estupre dels ànecs, amb fal·lus de contesa lúbrica en croada d’insubornables dotze famosos qui, per relleus, redissenyen la fins ara indesxifrada geografia dels greixos arrodonits que hom haurà llavors paït molt... vi!... fal·làcia o ensarronada que mants de consells en reguitzell d’afegitó fan córrer el risc de no transformar (la crònica) en altre que en fum gens cristal·lí per on els trets deixeladors no puguin traspuar, d’on que ens quedéssim a les escapces pel que fes a... sang?... vi?...?” * * * * * 72. Ara en aquestes alçades de la vida m’accepta com qui diu tothom – m’accepta la Clínton, m’accepta l’Obama – la Clínton pretén que ha llegit un llibre meu i tot – no em rebutgen enlloc – deu ser que m’he fet vell i respectable, amb cara d’intel·lectual ascètic, i de més a més vaig pertot arreu tan net i mudat – puc travessar ara els patis d’escola sense que m’aturi ningú, al contrari, saludat amb visible afecte per mares, mestres i armats – i pretenen de no sàpiguer que vinc a cardar-me’ls la canalla, qui m’espera amb candeletes, sobretot les minyones, perquè els sóc llur professor de sexualitat descordada. Fins i tot quan sóc per entrar a l’aplec del predicador Elmer Datova, i veig que els sedassaires (the winnowers) – és a dir, els qui a les portes decideixen qui pot de fet entrar a l’estadi on preacher Datova discursejarà de política ultradretana amb l’excusa d’aquell llibret irrisori que en diuen bíblia, carregat de brutícies de sexualitat aberrant i de prohibicions sense solta ni volta, tocades del bolet més corcat, quan m’esperava que (com sempre abans) ara em clavessin entrecelles l’adhesiu verd dels qui seran interdits d’entrar a cap porta, hom m’estampa l’adhesiu blau, que em permet d’entrar directe, mes no solament això, l’adhesiu blau (m’estampen) amb la xifra zero sobre. Amb la xifra zero! Faig l’envegeta de tots els veïns de cua! La xifra zero en fons blau vol dir que sóc, de tota la gernació qui omplirà l’estadi, el “most likely to convert and be reborn”, el qui, de tots els milers i milers qui dubten mica, és el qui té més números per a convertir’s més profundament i absoluta a les prèdiques de l’Elmer Datova. I així néixer de bell nou. Veig tot al voltant els malastrucs qui reben l’adhesiu verd amb nombres estampats altíssims, nombres amb potències damunt i tot, i quan els sedassaires et planten entrecelles l’adhesiu verd que (com el blau d’altra banda) no te’l pots treure altre que te’l posis en remull durant pel cap baix vint-i-quatre hores, tan enganxifós és, doncs quan te’l planten, els sedassaires prou et diuen la raó. De vegades et coneixen pel nom, si ets un cerca-raons de qualque organització anti-religiosa, per molt que hi vinguis disfressat, o siguis suspecte d’ésser’n, i et diuen doncs: “Véns a riure-te’n, pecador”; o et diuen: “Ets periodista escèptic”, o: “Ets investigador incrèdul”, o: “Ets de la competència”... I aqueixos pobres se’n van desfets, rere la riota dels cofois fidels ja a mig salvar – com si hom els trametia a can banyeta mateix, alhora llepant-se, fastiguejats, mocadors, com si patissin del pretast metàl·lic, de metall ardent, que hom serva a la llengua ja camí de l’infern, hò, dissortats! I jo rient-me’n amb els altres betzols datspelcul qui tenim la cua franca. Tret que no hi ha farsant pitjor que no el tit, qui amb la cara, l’edat, l’aspecte “noble”, les manetes fines, la roba impol·luta, el corbatí lluent, ja paga. Carallots del món, units. I ara fic les manetes fines en cuixes adiposes de dones llefiscoses a qui, professor de sexualitat descordada qui sóc, amb tota justificació, aller tota mena d’orgasmes, en escaient deliri religiós que els conys humecta, mentre els asmàtics marits, encara més convertits, cardats per l’esperit, prenien un batistot i, rabits, s’esvaïen.

23 truites ara mateix!

Truites (23) 67. Si sense por vas nu pertot arreu, sempre n’hi ha de molt caguelàstics i betzols qui et demanen si no te’n dónes vergonya; car ells efectivament tenen vergonya de llur propi cos – s’escau sovint que els qui t’ho demanin o reclamin siguin els mateixos qui proclamen que foren fets a l’imatge de “déu”, de llur déu molt maligne i travalloques. Els fa doncs vergonya la lletjor de llur déu – ah, ara ens entenem! En qualque llivell molt enfonsat de llur consciència se n’adonen que el déu qui han parit – i diuen (per qualque inconfessable capgirell d’aversió i d’horror i d’avorriment mental que no balafiaré ni mica d’estoneta ara a escatir) que és ell qui els ha parit – és malèfic i repel·lent, i, sobre, esfereïdorament xerec, lleig i roí, de què que se n’empegueexin bontròs. –I’m not ashamed. I’m not you – if I were you I’d probably be ashamed too. So, fuck you, scram. I entres en cap botiga, i a la botiguera o botiguer, el “dependent” o “dependenta”, el capdecony rere el taulell, li dius que només pagaràs per l’objecte el preu que tu estableixis, un preu sempre raonable, on el profit es reparteixi millor; i si et responen que no poden rebaixar-t’ho “tant”, els dius que doncs ja s’ho fotran. De tot, sense excepció, te’n pots pairar. Si amb aquest preu no, doncs millor, tot això que m’estalviaré, i tindré més pèmpins doncs per a comprar quelcom encara més adequat, i sempre al meu preu. –Don’t buy shit unless it is at my price. I always can do without (any item in the world at all.) So fuck you, I’ll now scram. I on duc els calerons si vaig tot despullat...? Pag amb l’empremta de la punta de la fava – únic disseny reconegut per tots els bancs on les xifres dels meus comptes suren i floreixen com nenúfars que bateguen com llavis de bes al cresp bressolaire de les fluctuacions monetàries, de les quals me’n fot com d’un pià. * * * * * 68. La destral del cataclisme asclà la síndria precària del món; l’osca sobtada delmà les arnes paràsites qui en rondaven per l’escorça. Zacaries Mur, l’infame escriptor d’historietes històriques, cuguç carregat de fills engendrats en el sinuós mes ferm ventrell de la seua delitosa ans escultural dona Minerva per escriptors de tota la síndria i molt més coneguts i celebrats, i no cal dir “bons”, que no ell – eximis, excel·lents i distingits, guardonats i engara-garits, i meravellosament compensats crematísticament i honorífica, etc. – i qui se li cardaven la muller en “vacances” de setmanes senceres – tres o quatre seguides – que se li l’enduien (la dona) a masos d’Irlanda i del Brasil, i qui sap per quins altres reialmes indis de luxes superns, sobergs, a esmerçar-hi en sublims èxtasis les passions més cony-nyaufants, en Zacaries, dic, cuguç curull d’infants qui la seua dona Minerva li fotia a la falda perquè els pugés, tot i que eren fills d’altri, i assenyaladament d’escriptors molt superiors, d’escriptors amb tots els ets i uts i tota l’autoritat de la creació magisterial, en Zacaries els pujava, els fills putatius, amb tota cura i afecte – dedicació de parot qui les velles mig aristocràtiques qui encara el llegien vantaven i li reconeixien i trobaven exquisida, tot i que per l’esquena se li’n reien amb rialletes de conill perquè era tan cuguç, la dona cardant-li pels descosits amb escriptors molt millors, molt més fins, i ell fotent l’orni i nodrint i netejant els culets de merda pudent dels fillets dels grans autors del segle, glòries per als segles següents, assegurant-ne doncs el cabal genètic molt més valuós que no pas el seu, cagadet autoret de novel·letes sobre Borbons i Trastàmares, trastesdemerda i tastamerdes, i datpelculades i capfelipades adjacents, com si era ell aquell ocell qui cria el caganiu qui el cucut li pon al niu, i després, ben aviat, no hi cap de tan gros, i per això, més fort i intel·ligent i maleït que no és, com ara els escriptors qui se li cardaven la dona, es fa lloc – com ara, com qui diu, tornem-hi, es fan lloc els baronívols, vigorosos, espermatozous de les magnífiques figures de la cultura, els prohoms de les lletres immarcescibles, qui li foraden els foradets de la dona a la carranxa, escanyant i debolint i enviant a prendre pel cul els seus espermatozouets tot degenerats i esbufegosos, mai no arribant enlloc, això quan es capaç (en Zacaries) de ficar-hi mai culleradeta, ço que s’escau molt rarament, gairebé n’hi hauria per a dir llavors que quin sant s’ha penjat, car amb les sessions de cony-nyaufant activitat amb els matrassos gegantins dels grans autors en masos exòtics i ricosos o opulents, culleradetes ell poques per no dir gens – doncs així mateix si fa no fa es fa lloc l’ocell intrús, el cucutet, bo i empenyent fora d’indret els fills qui hi haurien d’haver pertangut legítimament, els fills no pas fills del cucut, pare del cucutet qui en Zacaries puja tan bé com sap, i pelant-se alhora els collons tot confegint aquelles novel·letes tan deplorablement insubstancials i llampresades per veure si no pot proveir millor al benésser dels fills d’altri, cada cucutet la millor educació – i que es digui “cucutet” cada cucutet no vol pas dir que se’n digui perquè sigui o pogués mai ésser un banyut – el banyut és en Zacaries Mur, és clar – ans perquè el pare (el pare de cada cucutet), a sobre es passa l’estona durant cada nit d’estiu dient-li de “cu-guç, cu-guç!”, el bescanta, doncs, damunt, pel fet que compleix com déu mana, i exerceix doncs de bon parot, fa de bon pare-pedaç per al seu fill, qui, qui sap, d’afegitó, potser si doncs no els hagués morts, ara cuguços faria així mateix els seus fills de debò si de debò en tingués (en Zacaries) doncs cap, car prou s’ho mereixen (els cucuts qui el criden i li diuen de “cuguç, cuguç” amb vehements aücs de mut), per raça i per mascla voluntat, de fer cuguços els altres, exactament com fa l’escriptor magnífic com escriu qualque anècdota irrisòria sobre els banyuts, i més si són escriptorets de trucalembut, de secà, de fireta, sense pes, com en Zacaries, ves, i potser els anomenen, potser anomenen i tot en Zacaries, tret que una mica crípticament, tret que tothom una mica viu i llest al cas (com ara les velles pigmees qui el llegeixen) sap exactament qui és. Zacaries Mur, com la destral del cataclisme oscà la síndria girella del món, s’endugué els quatre fills dalt a la cova d’una muntanya de vidre. Davall, les arnes paràsites damunt l’escorça morien a milers. El vidre de la muntanya n’augmentava els trets patidors. Els fills demanaren al pare: “Per què ens ho fas veure? Hom diria que manques d’humanitat.” –Vull que tingueu, no fos cas que encara sobrevisquéssim, un ull clínic. Que ho veiéssiu tot de faisó freda i desencantada – no hi ha res més mortífer que les il·lusions. Tots aqueixos carallots qui ara es moren potser es pensaven mai que tenien cap dret a viure. I a viure sense aturador. Apameu-los-les: ganyotes patètiques que estergeixen els trets esgarrifosos de llur ridícul caràcter – ara incorregibles: massa tard. Només els solucionem així: amb el celebrat “crim amb martell”. En Zacaries amb un martell esberlà el vidre a través del qual la seua mainada (espúria) guaitava, com amb ullera d’augment, el patir dels delmats per la destralada del daltabaix ultracatastròfic. I continuava dient: –Algú de petits els feia beure a galet, i llavors es creien les falòrnies més peludes adés injectades a un cervell ara empedreït en pasta d’eixarreïda fal·làcia. Les falòrnies més peludes! Nosaltres serem gent de ploma, no pas de pèl falorniós. I els ocells som doncs així, plens de mònita i de murrieria. I amb cada cop de destral ens envolem més amunt – o niem més a fons, com les condicions dictin. No pas com dicti cap norma ni llei ni històrica merdegada. Reus de tot crim. Així us cal “fer carrera”. De cap crim no vull (ni puc) ésser innocent. M’he estudiades totes les lleis d’aqueixa síndria corcada. Les bestiades rai, abundants, aclaparadores. En totes les lleis, t’hi cagues. L’únic que compta és la destralada. Hi ha llocs on ets criminal si menges allò o allò altre, i on i quan; o si fiques el pirulí en aquest foradet o en aquell altre, o si el foradet és d’aquesta edat o d’una altra, o si el foradet el tenen emparaulat, i depèn d’a qui li’l tenen. O si el fiques en parella o desparionat, o si en forat múltiple o simple, o amb sang o sense, i amb pèls o amb postís... N’hi ha on no pots matar gens, o diguem-ne ningú, tret que et posis cert uniforme, i llavors pots matar’n tants com vulguis, al contrari, com més en matis més t’alzinen, i et guardonen i t’emmedallen, i et monumentalitzen i santifiquen – com més assassí més sant de santoral de merda de déu sanguinari, qui cal coldre així o aixà, o amb qualsevol bogeria d’altra manera, amb perill d’esfereïdora execució, mortificació, crucifixió, si doncs no ho fas... És clar, així mateix, robar rics és molt penat, punit, t’escorxen, et torturen, t’escapcen i trossegen; robar pobres, en canvi, esdevens heroi, el fenomen del negoci, surts a la televisió, tothom et raspalla i ensabona, surts a les cobertes del Fortune Magazine, i d’exemple al Business Today... Als marges d’aquella mateixa tallada de síndria, a l’altre cantó del turó de vidre, en Zacaries i els seus espuris plançons guaitaren el prostíbul emergir de la llau de fang. Damunt la taulada, les putetes (totes de sis a nou anys) els feien hola amb les manetes qui voleiaven. “Dels baixos colgats de fang, només en salvem uns llibres d’imatges. Ara, això rai i gràcies a déu, totes les putetes estàlvies...” Agraïda trametia la crònica la mare de tanta de puteta, i en Zacaries va comprendre que la síndria servava encara bocins sans. Els tornaren els saluts i cridaren que ja es veurien. * * * * * 69. Quina superfetació d’idees, fills meus! Se’m barallen per surar com peixets en ollal replè. L’altre vespre, per exemple, monejant per la cuina, em va sortir un suc fastigós. El vaig tastar i era el suc més repugnant mai inventat. Vaig escombrar tots els meus escrits de damunt la taula – dels meus escrits (del meu suc del cervell, com qui diu) no en trec mai ni un ral. I vaig compondre per comptes un missatge al capellà famós, qui de conxorxa amb el president d’un club amb un estadi majestuós, organitza vetllades religioses on hom et promet el paradís en pintura intermitent i d’altres gatades afins, i damunt t’eleva l’esperit bo i escurant-te el sorrat ignominiós ans pecaminós de la butxaca – pedruscalls o cigronets de què et desprens perquè les ales de l’ànima se t’eixamplin ans esbatanin. Els badocs mamuts arnats asseguts als esglaons que volten l’estadi s’acontentaven i adu gaudien doncs amb aquelles llepolies de cagalló ensucrat, amb pler d’altres fades peudebancades de místic aplec eclesiàstic, i, com dic, amb el sòlit tou d’agres lleterades que sol a vessar’ls, per baves, dels llavis dels posseïts profetes de per riure, d’enganyifa, i tal-i-quins, i qui actuen amb histriònic hilarant escarafall, i aquella, en fi, era una altra vetllada reeixida..., quan arribà l’hora del descans que el capellà i el president del club em permeteren d’omplir, esperant doncs a sucar-hi, amb les vicissituts de la venda del meu suc esgarrifós. Descansats de tanta de prèdica datpelcul del capellà suat, els qui respiren alleujats i potser se’n van a pixar o a prendre un refresc, s’aturen en sec i miraculosament encantats quan, amb musica etèria, surts a l’estrada del bell mig del camp i hi anuncies el teu suc rosa – el teu opopònac de riber – la teua panacea de pinsó – hum, hum, que és bo, per a la salut – no solament l’espiritual, no et fot, ni caldria dir, amb el non-obstat ans amb l’entusiasme afegit del capellà infós pel paraclet i tota la capdeconyada metafísica, ans bo per a la salut ausades física – o us trobareu com un roc, ple de músculs i briu i vigoria, com els jugadors qui són del president del vastíssim estadi clafert i qui tan trempats cada diumenge no demostren a bastament que tenen i els en sobren (músculs, briu, trempera), i és segur que tot, tant de bé i bo, és degut al fet que també beuen en culleradetes molt delicadament mesurades el nostre déu-beneït suquet. Anuncies llavors que als quaranta primers entre el públic captiu qui s’atansin a la tauleta de baix hom els fira de franc, d’arròs, sense pagar andola, insisteixes, l’extracte gargantuesc de coll d’oc selecte, fluixell espremut, moixell de carranxa, amb aroma de pòdex i d’altres perineus in nomini patris et matris et spirituus anserus, tira peixet, quils i llepadums sublimats ans subtilment cernuts d’espoderaments d’empeder del gran poder, pus idiopàtics entreviats d’exquisides fiblades prostàtiques i ondulant flonjor de suquet teopnèusic, melós, mistagògic, pureret de xerri d’anyellet diví, amb... Collons, collons. Tantost dius de “regalar”, tanmateix, i tothom com s’afetgega! Greu desconcert, el galliner s’escarota, els hipopòtams s’esparpellen, tot es descabdella ans desjuny; l’esbandida, la desbandada, la cridòria, l’aldarull... Has de córrer cap als micròfons i altaveus... Suspesa l’oferta, vull dir, l’ofrena, vull dir, la ganga! No volem cap altre mort! “–Això farem: sortejarem mil flascons del suquet giripiga, de l’aixarop lletovari, del ruà o guariment omnipotent, de la tutia olímpica, als mil sortosos ací presents per la gràcia de l’esperit – i els triats entre els triats encara seran més triats, doncs! Així que totdéu quiet i escoltant. I el servei d’ordre, si això no, garrotades rai. “–El procés (hi podeu pujar dempeus) prendrà hores i hores – pel cap baix demà al capvespre encara hi serem. Qui no vulgui esperar, pot eixir educadament ara mateix, car n’hi ha per a tothom, i les reserves rai, i a cada porta pot comprar-hi, a preus mòdics, tants de flascons com vulgui, sense esperar ni mica, només fent cueta – i, a sobre, pagant triple, per cada ampolleta tindrà un cupó per a rebre’n per correu una altra: aquesta de col·lecció i a coldre com ninotet o ídola de llum d’oli pels segles dels segles, tresor familiar heretat amb cangueli, car vindrà (la consagrada ampolleta) autografiada pel molt divinament inspirat inventor: Jo! “–Au, som-hi, som-hi, moltons del senyor; i amb càntics piadosos i amb ullades al cel, perquè encara foti més bonic.” Vint mil ampolletes venudes la primera nit, i tothom cardant-hi tastets i cagant-se en déu que era collons dolent – tret que, com sempre, com més dolent, més “bo” deu ésser, cavà...? Com més t’aporrinen i més t’estoven, més angèlic, més bo per a tu, més desprès de pecats i culpes, i doncs més lleuger. Més purificat. Com el suc rosa. Efluvi, vull dir, purgació, vull dir, essencialització de la substància limfàtica del paradís enjòlit. Pse. En nom de “déu”, tota ensarronada davalla com el suquet més llefiscosament empès amb embut i afetgegadora maça. Públic de sabatots, cascú molt més ruc que no cap oc, i de qui el suc que mai n’extraguéssim fóra per força molt més merdós encar.