Culs nous en finestra al darrer mas

Culs nous en finestra al darrer mas Hi havia dues serps al soterrani, n’hi havia una de petiteta, llefiscosa, nua. N’hi havia una altra de coriàcia, groga, llarguíssima, feia unes vint passes tot plegat, llonga com era, i era grasseta, ben nodrida, morta. En guaitàvem admirats la ferramenta; amb un burxó en destriàvem o esbrinàvem entre ullals i canins, o el que sigui, queixals i dents que fiblessin i fessin mal rai. En acabat, estrebant-la part la cua, la llençàvem fora. Amb la petita fèiem el mateix, fastiguejats, portant-la al bressol d’una pala i deixant-la lluny entre els matolls, que s’espavilés fora de casa. Molt més difícil era desempallegar’s dels “amicals” veïns – sempre fotent el nas on ningú no els demanava – “–sí que compreu carn!” – s’admiraven, perquè en volien bocí d’arròs, per a nodrir llurs bèsties, i les nostres que es fotessin doncs. “–Part en vull, part en vull!” – cridaven quan en feien saltar paquets amb un bastó, ja d’ençà de la porta del cotxe mateix, com si la bossa del boquer se’ns hagués esbotzada mentre caminàvem destrempadament cap a casa i els paquets empaquetats amb paper de maeller ens haguessin caiguts part terra. Lladres de merda. Molt somriure i molt fotre’t part darrere. Ens vam haver de vendre d’amagatotis, d’estranquis gairebé, la casa. Fugírem de nit per a no veure’ls més. Arribats al camp, un gat salvatge ens va saltar prop. Amb el diari que duia el vaig calmar: amb els fulls erts li gratí cap i espinada. El mesquer només volia fer coneixença. No era gens repropiós. Devia haver-hi pler de rates de sèquia i de talps i de rabassos i d’esquirols pels feraços voltants..., teca doncs rai. Sabia potser que érem ell i el tit i de la mateixa jeia indòmita. Qui ens va rebre encara millor foren els sembrats: totes aquelles plantes blaves que la marinada feia onejar: magnífiques per a tintar qualsevol cosa (ja no dic tela ni teixit) d’aquell blau tan pregon, d’aquell blau de cel molt blau i mar molt blava, on correm, embriacs de joia, en paisatge doncs sense horitzó, car tant la terra blava com la mar blava com el cel blau són blaus d’un mateix blau... Oírem llavors jeremiades que venien del çaplà. No sabíem si pujar. Ara, pel fet que el mas on anàvem era buit, i totes les mans del mas hi mancaven, deduírem que els carrinclons qui es planyien allà amunt eren els nostres fàmuls. Devien ésser gent de nàquisses facultats mentals. Prou, car es veu que era qualque festa religiosa i hi celebraven qui sap la merdegada. Doncs au, cap al calm fent cametes. Els vam veure de lluny: cavant fosses pels ventegosos rasos. Disfressat de camaleó em vaig avençar. Dic: “–Escosiré què.” Mes un guardià em sorprèn. No sé què collons s’empatollava, parlava en un llenguatge oldà. Molia amb les dents les paraulotes. –Què mols! – l’increpí. El mans m’ensenyà les mans: hi duia els trofeus si fa no fot herculis de dos garrots plens de grops. Aixecà els dos garrots com si volia descarregar-me’ls damunt. –No saps que sóc el nou mestre del mas, capdecony! – i alhora m’havia tret el revòlver. S’agenollà de cop sobte. M’explicà, tremolant: “–Tots vivim comunalment i tots matem comunalment, inclosa la canalla. La canalla claferta de salut, rossa i rosada i somrient. Canalla qui barregem fins qui no sabem quina és la nostra exactament, car tota la nostra comunitat fot la mateixa cara – l’ortodoxament aprovada – la bemparida, l’angèlica, l’agradívola. I en canvi les víctimes, cavà vós que lletges! Cares de maleïda víctima: grisa, malalta, bruta, pudent, esquelètica, vergonyosa, després que l’hem botxinejada pel cap baix una setmana molt colta i sagrada.” –I doncs tota aquesta cerimònia al camp-sa? Qui sacrifiqueu avui? –Només hi fem barrila en la salut de les herbes i els Solells, amb el porró i el selló a la vora i la botifarra i les llesques de fogasses. –T’he manat que em diguis qui sacrifiqueu. No fos cas que en acabat no el trobem a mancar. No vull sentir a parlar de les amors celadòniques (molt finetes) que només ens pertanyen, exclusives per a nostra classe d’ens superiors. No te m’empatollis amb participacions de nicis. Sempre hi haurà llivells. I el llivell més gros entre els il·lustrats i els bruts de cervell, fangós ans emboirat. Per exemple, prou sé que les vostres amors, en canvi, de celadòniques molla, ans són transmutacions instantànies i ventisses d’odis salvatges. Les nostres, carallot, demanen cortesanes d’alta volada, amb cares enfarinadetes amb polseguimets d’arròs molt trit, i amb lleons ensinistrats qui al rerefons toquen arpes harmoniosos rai, amb urpes delicades... Mes eh! Que balafii mots per a un carbassot gent esclarit com el teu! Qui escabetxeu, capeixes...? –Passa de ramat les filles qui té el bruixot, marededéu, no sé quantes, seixantes, norantes o milantes; al cortiol escombrat hom les met en reguitzell i llavors cal cerndre-les sense sarcasmes ni devessalls de renecs. Hom els toca bracets i cuixes i vagines, hom n’alfarrassa el gruix, la textura, la gerdor..., per a triar la més convenient per a passar-la per la pedra, i... –Ja en tinc prou. Vinc a salvar-la. –Heu fet collons tard, mestre. Ara, si voleu us deixarem rostar’n una costella... Li guaití un instant les berruguetes cucades que solcaven la seua carota. Em feia pessigolles l’índex al gallet. –El bruixot, ja el veureu, és (són?) tres germans fastigosos, comunistes a la força, car entre els tres només tenen una dent, un ull i un pipí – l’un porta la dent, l’altre l’ull, el tercer el vit de cardar-hi, de cardar’s cada femella, filla o no pas, tant se val... El bruixot s’ha... Els tres s’han d’entendre per força; si no, malament rai. S’enganxen en triangle, les tres esquenes equilàteres. Lloada sempre sia, al fons de mon cor, la gelosia – ésser trinitat, això hagués volgut tota ma vida, i no pas ésser únic com só. Tantost sent el so de les mandolines, com ballaré, si el meu pinyol essencial (kokoro, en japonès) només pot ballar sol-i-vern...? Augmenta el so qui eixorda fins que el creixent esdevé ditiràmbic i la dansaire, exhaurida, s’esbalça, somorta, per terra. Ja sé que qui balla sol, balla com vol, i peta i rota i fa el que... Mes l’essència dansarina em ve baldera, balla minúscula en embolcall aitan folgat – ah, ésser tres! – xifra alçaprem de l’ànima rebeca! Cada diàleg que tinc en el meu fur massa ample, dislocat i sull, en el meu si desert, és un diàleg escapçat, sense ningú qui el contesti ni hi fiqui el granet alat de l’esperit columbí ans hieràtic. Encara petoneja les brèndoles que tapen el pou on el presoner maleït, mig escapçat i tot, agònic hi rau. –Quin presoner? –El dimoni cavalca a l’arquet d’un violí, digué en Falstaff. I tenia raó. Car, quan sents la cobla tocar i la tenora refilar, i el tamborí tamborinar, la teua ànima ballarina instintivament i folla cerca parella com un altre tennista bord. Què us diré, patró? Qui que no sigui únic no ho ha sofert...? Hum, ja ho dic bé? Tant se val. La qüestió: amb empelts i unts s’atansa el fleuma a tothom bo i tractant de subornar un prospectiu jugador qui vulgui amb ell jugar-hi, mes els qui no el poden ni veure, per únic, li malmeten la raqueta, l’hi encolomen recte amunt. Mestre, n’oíssiu els gemecs, sobretot els sords i muts i ocults. Tots els efeminats volent cardar-se-li llavors aquell trau eixamplat, i de limfes i sangotes fet llisquent i faitís, amanós. Rifat, encara et pengen la llufa de talòs del ram. Vius d’ençà d’aleshores amb l’esglai que qualsevol mascle no et vulgui de cop-descuit prendre pel cul. –Quin tarannà més grollerot veig que serves, betzol. I apama, sobre, que, si fossis tres, encara pitjor, més val sol que mal acompanyat; amb tants, molta fressa i poca endreça, carallot. –Em dic Nunó Sanç, no pas carallot. –Doncs te’n vas a la merda, Nunó. Si sol ja ets ruc, aesma’t triplement! I li dius al capatàs que quan torneu, vull el sofà gegantí de baix de tot mogut a la corralina. D’ara ençà qui tingui ganes de barrila i d’ultratge i de noure l’ambient que ho faci amb els porcs. –Hoc, mestre – féu el primitiu, tornant-se’n, desmanegat, mes tot fimbradís, presumida – amb caminar de cuereta – bellugant el cul. Així s’enfonsés en les brees, preguí mentalment. Torní amb els meus a la cruïlla, on el jull bategava harmoniós com un drapaire pels laberints cassigallosos de la follia, parracs de molts de colorets que sempre lliguen, on hom hi ensuma tothora paradís ni que hom s’estigui a mig ofegar dins el pou de la comuna. –He parlat amb l’uixer – els comuniquí –. Ens garanteix que farà fondre malvins i rostirà castanyes i que rebrem de tot el servei mantes lloances i que demà ens amanirà el lleure amb estels de volar, papagalls, milotxes i altres volades de coloms. Així que... Totes ens ponen. Cansats de veure culs arnats i antics a les finestres atrotinadotes de la vila ens n’anàrem a veure’n de nous i gerds al camp de les lluentors. I en vèiem, jotfot!

Culs nous en finestra al darrer mas

Culs nous en finestra al darrer mas Hi havia dues serps al soterrani, n’hi havia una de petiteta, llefiscosa, nua. N’hi havia una altra de coriàcia, groga, llarguíssima, feia unes vint passes tot plegat, llonga com era, i era grasseta, ben nodrida, morta. En guaitàvem admirats la ferramenta; amb un burxó en destriàvem o esbrinàvem entre ullals i canins, o el que sigui, queixals i dents que fiblessin i fessin mal rai. En acabat, estrebant-la part la cua, la llençàvem fora. Amb la petita fèiem el mateix, fastiguejats, portant-la al bressol d’una pala i deixant-la lluny entre els matolls, que s’espavilés fora de casa. Molt més difícil era desempallegar’s dels “amicals” veïns – sempre fotent el nas on ningú no els demanava – “–sí que compreu carn!” – s’admiraven, perquè en volien bocí d’arròs, per a nodrir llurs bèsties, i les nostres que es fotessin doncs. “–Part en vull, part en vull!” – cridaven quan en feien saltar paquets amb un bastó, ja d’ençà de la porta del cotxe mateix, com si la bossa del boquer se’ns hagués esbotzada mentre caminàvem destrempadament cap a casa i els paquets empaquetats amb paper de maeller ens haguessin caiguts part terra. Lladres de merda. Molt somriure i molt fotre’t part darrere. Ens vam haver de vendre d’amagatotis, d’estranquis gairebé, la casa. Fugírem de nit per a no veure’ls més. Arribats al camp, un gat salvatge ens va saltar prop. Amb el diari que duia el vaig calmar: amb els fulls erts li gratí cap i espinada. El mesquer només volia fer coneixença. No era gens repropiós. Devia haver-hi pler de rates de sèquia i de talps i de rabassos i d’esquirols pels feraços voltants..., teca doncs rai. Sabia potser que érem ell i el tit i de la mateixa jeia indòmita. Qui ens va rebre encara millor foren els sembrats: totes aquelles plantes blaves que la marinada feia onejar: magnífiques per a tintar qualsevol cosa (ja no dic tela ni teixit) d’aquell blau tan pregon, d’aquell blau de cel molt blau i mar molt blava, on correm, embriacs de joia, en paisatge doncs sense horitzó, car tant la terra blava com la mar blava com el cel blau són blaus d’un mateix blau... Oírem llavors jeremiades que venien del çaplà. No sabíem si pujar. Ara, pel fet que el mas on anàvem era buit, i totes les mans del mas hi mancaven, deduírem que els carrinclons qui es planyien allà amunt eren els nostres fàmuls. Devien ésser gent de nàquisses facultats mentals. Prou, car es veu que era qualque festa religiosa i hi celebraven qui sap la merdegada. Doncs au, cap al calm fent cametes. Els vam veure de lluny: cavant fosses pels ventegosos rasos. Disfressat de camaleó em vaig avençar. Dic: “–Escosiré què.” Mes un guardià em sorprèn. No sé què collons s’empatollava, parlava en un llenguatge oldà. Molia amb les dents les paraulotes. –Què mols! – l’increpí. El mans m’ensenyà les mans: hi duia els trofeus si fa no fot herculis de dos garrots plens de grops. Aixecà els dos garrots com si volia descarregar-me’ls damunt. –No saps que sóc el nou mestre del mas, capdecony! – i alhora m’havia tret el revòlver. S’agenollà de cop sobte. M’explicà, tremolant: “–Tots vivim comunalment i tots matem comunalment, inclosa la canalla. La canalla claferta de salut, rossa i rosada i somrient. Canalla qui barregem fins qui no sabem quina és la nostra exactament, car tota la nostra comunitat fot la mateixa cara – l’ortodoxament aprovada – la bemparida, l’angèlica, l’agradívola. I en canvi les víctimes, cavà vós que lletges! Cares de maleïda víctima: grisa, malalta, bruta, pudent, esquelètica, vergonyosa, després que l’hem botxinejada pel cap baix una setmana molt colta i sagrada.” –I doncs tota aquesta cerimònia al camp-sa? Qui sacrifiqueu avui? –Només hi fem barrila en la salut de les herbes i els Solells, amb el porró i el selló a la vora i la botifarra i les llesques de fogasses. –T’he manat que em diguis qui sacrifiqueu. No fos cas que en acabat no el trobem a mancar. No vull sentir a parlar de les amors celadòniques (molt finetes) que només ens pertanyen, exclusives per a nostra classe d’ens superiors. No te m’empatollis amb participacions de nicis. Sempre hi haurà llivells. I el llivell més gros entre els il·lustrats i els bruts de cervell, fangós ans emboirat. Per exemple, prou sé que les vostres amors, en canvi, de celadòniques molla, ans són transmutacions instantànies i ventisses d’odis salvatges. Les nostres, carallot, demanen cortesanes d’alta volada, amb cares enfarinadetes amb polseguimets d’arròs molt trit, i amb lleons ensinistrats qui al rerefons toquen arpes harmoniosos rai, amb urpes delicades... Mes eh! Que balafii mots per a un carbassot gent esclarit com el teu! Qui escabetxeu, capeixes...? –Passa de ramat les filles qui té el bruixot, marededéu, no sé quantes, seixantes, norantes o milantes; al cortiol escombrat hom les met en reguitzell i llavors cal cerndre-les sense sarcasmes ni devessalls de renecs. Hom els toca bracets i cuixes i vagines, hom n’alfarrassa el gruix, la textura, la gerdor..., per a triar la més convenient per a passar-la per la pedra, i... –Ja en tinc prou. Vinc a salvar-la. –Heu fet collons tard, mestre. Ara, si voleu us deixarem rostar’n una costella... Li guaití un instant les berruguetes cucades que solcaven la seua carota. Em feia pessigolles l’índex al gallet. –El bruixot, ja el veureu, és (són?) tres germans fastigosos, comunistes a la força, car entre els tres només tenen una dent, un ull i un pipí – l’un porta la dent, l’altre l’ull, el tercer el vit de cardar-hi, de cardar’s cada femella, filla o no pas, tant se val... El bruixot s’ha... Els tres s’han d’entendre per força; si no, malament rai. S’enganxen en triangle, les tres esquenes equilàteres. Lloada sempre sia, al fons de mon cor, la gelosia – ésser trinitat, això hagués volgut tota ma vida, i no pas ésser únic com só. Tantost sent el so de les mandolines, com ballaré, si el meu pinyol essencial (kokoro, en japonès) només pot ballar sol-i-vern...? Augmenta el so qui eixorda fins que el creixent esdevé ditiràmbic i la dansaire, exhaurida, s’esbalça, somorta, per terra. Ja sé que qui balla sol, balla com vol, i peta i rota i fa el que... Mes l’essència dansarina em ve baldera, balla minúscula en embolcall aitan folgat – ah, ésser tres! – xifra alçaprem de l’ànima rebeca! Cada diàleg que tinc en el meu fur massa ample, dislocat i sull, en el meu si desert, és un diàleg escapçat, sense ningú qui el contesti ni hi fiqui el granet alat de l’esperit columbí ans hieràtic. Encara petoneja les brèndoles que tapen el pou on el presoner maleït, mig escapçat i tot, agònic hi rau. –Quin presoner? –El dimoni cavalca a l’arquet d’un violí, digué en Falstaff. I tenia raó. Car, quan sents la cobla tocar i la tenora refilar, i el tamborí tamborinar, la teua ànima ballarina instintivament i folla cerca parella com un altre tennista bord. Què us diré, patró? Qui que no sigui únic no ho ha sofert...? Hum, ja ho dic bé? Tant se val. La qüestió: amb empelts i unts s’atansa el fleuma a tothom bo i tractant de subornar un prospectiu jugador qui vulgui amb ell jugar-hi, mes els qui no el poden ni veure, per únic, li malmeten la raqueta, l’hi encolomen recte amunt. Mestre, n’oíssiu els gemecs, sobretot els sords i muts i ocults. Tots els efeminats volent cardar-se-li llavors aquell trau eixamplat, i de limfes i sangotes fet llisquent i faitís, amanós. Rifat, encara et pengen la llufa de talòs del ram. Vius d’ençà d’aleshores amb l’esglai que qualsevol mascle no et vulgui de cop-descuit prendre pel cul. –Quin tarannà més grollerot veig que serves, betzol. I apama, sobre, que, si fossis tres, encara pitjor, més val sol que mal acompanyat; amb tants, molta fressa i poca endreça, carallot. –Em dic Nunó Sanç, no pas carallot. –Doncs te’n vas a la merda, Nunó. Si sol ja ets ruc, aesma’t triplement! I li dius al capatàs que quan torneu, vull el sofà gegantí de baix de tot mogut a la corralina. D’ara ençà qui tingui ganes de barrila i d’ultratge i de noure l’ambient que ho faci amb els porcs. –Hoc, mestre – féu el primitiu, tornant-se’n, desmanegat, mes tot fimbradís, presumida – amb caminar de cuereta – bellugant el cul. Així s’enfonsés en les brees, preguí mentalment. Torní amb els meus a la cruïlla, on el jull bategava harmoniós com un drapaire pels laberints cassigallosos de la follia, parracs de molts de colorets que sempre lliguen, on hom hi ensuma tothora paradís ni que hom s’estigui a mig ofegar dins el pou de la comuna. –He parlat amb l’uixer – els comuniquí –. Ens garanteix que farà fondre malvins i rostirà castanyes i que rebrem de tot el servei mantes lloances i que demà ens amanirà el lleure amb estels de volar, papagalls, milotxes i altres volades de coloms. Així que... Totes ens ponen. Cansats de veure culs arnats i antics a les finestres atrotinadotes de la vila ens n’anàrem a veure’n de nous i gerds al camp de les lluentors. I en vèiem, jotfot!

Truites - 2 -

Truites (2) 4. Perquè el llogater o el propietari qui hi havia abans teu era un calçasses, ara amb quin disgust no et veus sorprès pels qui et travessen el predi...! Pler de mig tocats, capsdecony sense solta ni volta – gent palesament sense gaires esclats d’intel·ligència – i llavors les bandes d’enrenouaires força sovint agressius, destructors a la valenta, et passen pertot arreu, i tot t’ho trepitgen i violen. Si els vols aturar, cal ullar deçà dellà, cap a l’horitzó de les conseqüències, car hi ha més dies que llonganisses – una acció violenta sobretot, com fóra ara engegar’ls uns quants de trets que els esfereís de valent, o treure pit i cara, i potser agafar’n algun de sol davant els altres i etzibar-li una lliçó: arrapar’l pels collons i fer-lo xiular i vomitar, per exemple – aqueixes foren solucions d’avui, que demà, per mà de la fastigosa passió dita revenja, es tornaven bogeria de maldecap. Una acció pacificadora fóra pitjor: ningú no s’entén amb paraules, sobretot si tu només ets un i ells tants com volen. Com se te n’enfoten! L’acte bon-xicot et durà segurament a pitjor envaïment més endavant; de fet sens dubte força prest: si avui t’hi trepitjaven cinquanta, demà seran un regiment a trepitjar’t i fer’t malbé la casa. La bona solució és erigir una bona murada: doble murada, que els talli el camí d’empertostemps – que fotin marrada, que passin enjondre, que no et vinguin a emprenyar més – qui collons els demanava – que empudeguin, si volen, la casa d’altri. Doncs, surts en alta preança dels murs: – Ah per un mur prou alt que no poguéssim sentir’ls més – ni com puden! Car el nostre pulmó és Europa – no pas can pudent de ponent, d’on l’aire mort i nefast bufa. Cases contigues, sense murs, o amb els murs massa fluixos – veí et ve a fer malbé tot el que amb penes i afanys, després d’anys i panys de patir-hi, construïres – pus sobre el teu jardí empenyorat i trepitjat, els teus llibres emprats de paperot per a torcar culs, o per a fer-hi fogueretes de bogeria, els teus mobles estelles, els teus llits ronya i carronya, la teua família cadàvers o espectres encomanats. Quan el veí no sigui lladre ni anàrquic, ni comunista, ni escarransit, ni molt generós amb ço d’altri, com els maleïts capitalistes – quan el veí sigui pel cap baix tan endreçat i net, i il·lustrat i ateu, i estoic i admiratiu del tot, com naltres, llavors! Llavors aprimarem (no gaire) els murs. Aprimarem els murs quan posareu seny a ca vostra, dius als teus veïns massa tocats del bolet. Van vessats, sobreeixits de canalla – els marrecs sense educació ni esment t’ho vénen a toquejar ans a destruir tot – la vida és curta i no he arreglat re perquè vinguis a fotre-m’ho tot de creus! I si et diu la solidaritat, l’amicícia, l’espècie, la xuclem-hi tots ara que ací hi raja, li dius la figa la moma – perquè no hi xucles allí, paràsit – saps què, tip de falòrnies, murcià! * * * * * 5. Sentia als trens xerrar dos carallots bocamolls qui deien dels empenyoraires qui s’apropien de cases d’altri per a fer-ho malbé tot – i, ni que no fossin de ningú (les cases que envaeixen), encara foren de la vila, i la vila les podria posar a ús del públic – que l’únic que en treuen els infiltrats és el plaer de “cagar en ca d’altri” – prou són “els qui s’hi culiven” – “squat ready to shit” – cagar a ca d’altri versemblantment doncs un dels plaers més primitius i, en conseqüència, activitat que suscita un goig més apujat, animalístic. Les races dels rats i dels humans les mateixes pulsions de gaudi descordat – llur cervell esvinçat – sobrevivint ni que plogui merda: amb això mannà. Mes és evident que les cases s’han de tractar millor que com a canfelips. No; cagueu al camp! Femeu la terra, per comptes! Servíssiu per a quelcom altre que per a la deterioració del que hi roman més o menys prístin. Cada casa un temple de confort – i l’arquitecte qui la parí ésser molt colt – o si pus no, doncs respectat rai, car els qui tenim el luxe de viure sota teulat hauríem d’estar-hi agraïts d’allò pus. Això em duia a l’esment els anys de vaques magres. Mon amic l’arquitecte, els meus fills i jo li hem fet malbé el cotxe, això damunt el desori on hem mesa la casa que ens permet d’emprar. Li hem fosos o espatllats els de més dels llums de ca seua, perquè jugàvem com camàlics i els fèiem caure o perquè som gruixuts i barroers de mena i ens queien de les mans, o hi monejàvem a tall de manefles nassuts – la qüestió tot plegat que no sé com respondre-hi. “–T’hem espatllat el cotxe després que ens ho has pagat tot, l’estada, els dinars i sopars... I així t’ho paguem, i guaita com et deixem la casa, amb la meitat dels llums esguitarrats – n’estic avergonyit – saps què...? Vivim en fals. Visc en fals. Cal que em fiqui a fer diners sigui com sigui. Fins ara només he viscut somiant.” Massa bo, mon amic, respon somrient, em diu que ho deixi estar, que això rai, que prou ens en calen, prou ens calen somiadors. * * * * * 6. Ocells en gàbia, molt parlers... Cèl·lules se m’empastifen i em pasten... I esdevinc pàtria de cèl·lules qui treballem... Ensems... Abans la dissolució... En una solidaritat... D’individu – Aquest és el meu programa polític... I econòmic... Em mantinc viu... Ocells en gàbia, garlaires, garrulaires, xerramiques... Esbart qui giravolta enjòlit damunt el pinyol del niu... Com més pròxim m’ets, més te m’adius... I doncs, al contrari... Tot el que m’estreba cap a la dissolució... Tot el que em trenca... (O em trenca només els punts de referència...) Ja m’és enemic.