Homenatge a la vedet dels bons records

A honor d’En/Na Coccinel·la (1931-2006), qui dugué joia i trempança de la bona al món tanmateix esperançat dels quasi anihilats. Te’n recordes, Marçal, com trempàvem, com trempàvem davant la divinal Coccinel·la a l’escenari del New York entrant a Escudellers...? I com protestaves massa que no érets marieta, Marçal, amb la por que tenies que els marietes potser t’ullaven amb massa d’humit basqueig o verrinyós desig i, si t’acaçaven, o t’ho semblava, car tenies un culet d’atleta (i tots els atletes tothom sap com són d’ambigus i estranyets), corries com si qui t’empaités fos un monstre amb sang als ullals; corries esperitat, entrevingut per qualque dimoni burxegós, tu qui, com dic, Marçal, campió de saltar tanques (i un esport ben adient, avinent, aquest de saltar tanques, en aquella saó i en aquesta – temps de persecucions), tu qui érets doncs ben plantat i forçut, i, això encara millor, tenies un culet rodonet, i els dubtes i pessigolleigs de l’homosexualitat, quelcom no gaire definit, potser indefinible, tot plegat sotraguejaire rai, que al capdavall et portava doncs tan neguitós...? Te’n recordes com trempàvem davant na Coccinel·la, escultura de cos exemplar entre núvols i pirotècnies de colors, deessa mai més magnífica dels heretgets i pagans, i com ens quedàvem amb un pam de nas si al retruc darrer, com més estret ens servàvem l’aflat, na Coccinel·la esdevenia en Coccinel·la, i, més tard, les galtes al caliu, una mica pets, encara rèiem, pixant a la rònega cantonada, tornant a casa, Paral·lel amunt, i hi devíem emprenyar, amb no cap dret, els escarbats i els talla-robes, o pixàvem a les fosques damunt la gespa, sense cap dret tampoc “a emprenyar-hi les marietes”, com fa la cançó que ara na/en Coccinel·la deu cantar pel cel, car diu Le Monde ah, que s’ha morta/mort, i com encara, pixant-pixant, guaitaves un pèl garratibat cap a totes bandes, no fos cas que cap marieta dels de dues cames i gens alat, qualque bòfia de la secreta per a més anticor (tots marietes de tirat sàdic, com tothom sap), no t’hagués clissat, i com pixaves, Marçal, amb pixa encara mig tumefacta, tot i el destrempament sempre dubtós...? Te’n recordes d’altra banda que ens pensàvem, carallots, que quaranta anys envant, això del feixisme, doncs, ni fóra altre que mala memòria, i que, si ara tothom hi parlava català d’amagat, llavors tothom hi parlaria amb tot l’urc dels vaixells conqueridors...? I com se n’ha anat tot en orris perquè potser som una raça decadent, ja molt menys valents que els bascs i tot...? I ens hem enlletgits, com monstres amb pus a les dents, massa empeltats amb la sang podrida dels ronyosos invasors...? Saps què et dic...? Tant se val, totes aqueixes foteses dels anys de la picor, Marçal, que ara, llas!, ara som vidus, vídues, una miqueta més a fons, com qui ens clava amb crueltat el coltell cargolat de la vida rebregadament despesa a l’esquena, i pitja i cargola, amb el coltell eixut, eriçat, de la vida arronyacada, perquè ens moríssim encara més amargs. Se n’ha anada en/na Coccinel·la al paradís clapejat on van les coccinel·les, s’ha envolada vermellament i negreta cap als capaltards melangiosos de l’enyor on tot és núvol ambre i gloriós. El seu, entre flors i plomes, això fóra paradís, i no pas aqueixa merda fada i tova que encara ens volen vendre els escarransits cristians de malamort. Ni punta de comparació el seu paradís i el llur – car ella era la verge de les joioses latries i no pas la de les latrines irrespirables dels cristians.

Malencònics cons de foscor pregona: embuts cap al forat

Reguitzell melangiós na Didion t’hi fa pensar: dificultat d’acceptar la mort (d’algú tan proper com qui ens ha acompanyada la vida), dificultat d’acceptar’n la mort, perquè la pensem com un greuge, quelcom dolent, lleig, comès contra naltres (comès per qui...? pel mort mateix...? pels fats...? per les vapors interplanetàries qui com espectres gens astrucs adquireixen ulls i goles fosques...?) un crim, potser, àdhuc, una maltempsada, un cop baix, una atzagaiada, un tort molt lleig, tort, quan l’altre es mor, un ultratge contra naltres – contra naltres, contra naltres, malaguanyats, no pas contra el mort, el qual, estort de tot mal, angoixa i cabòria, ell, rai, és clar. arramba’t a port, acotxa els pals, desa eixàrcies i velam. til·les i orxates, carcèruls a covar – famosa brouada, xufles a esprémer – i enfredorir ben fresc. endreçúries a escatir. ton pliu a acomplir. vingui o no a tomb, tos mots a exprimir. damunt l’àbac, l’ídol – a coldre. arbitratge dels esclavatges – cal trampejar-s’ho. tombes un toro d’un cop de puny – neguitosa heroïcitat. amb urpes escansòries (prou serveixen per a escalar) t’enfiles on, contubernial, hi ha la gentalla qui vetlla l’espectre qui has esdevingut. finestra avall, carrers corcats, cucats per cucs, per corcs, per gent. ningú no t’hi trobava a mancar ningú no t’hi trobarà a mancar. el món no és pas més naquis sense el teu pes gens important. fes-t’hi, doncs, de dol. truca al capdemort, i entra-hi, malaguanyat, a la foscor. tots neixem morts. la finestra és massa breu per a guaitar la vida. el paisatge de la vida va de mort a mort en un esbufec d’aire roent, podrit. se’t tanca la finestra tantost se t’obre. (i més val.) el viatge s’acaba com qui diu abans de començar. els senyals dels trànsits desapresos ràpidament. les sueques serioses, lletges, qui es panseixen en un tres i no res. (et tu, Utte...?) (un truc curt, nu.) les gracietes que sonen buides, les riallotes balmades, quan el dia enllesteix. el teu passaport denegat. cal tornar doncs a empaquetar el mateix desori. més valdria cremar-ho tot. espadat avall, carcassa qui es podreix. de dol, de gairell, com cagalló esgarriat pel cec, budell atzucac. ja no et trobaràs altre que, amb molta de sort, fet pedra, copròlit, rudiments, quelcom lúgubre, record de mort.

D’errats i de rats (3)

D’errats i de rats (3) 1. Gaudeix-ne com un boig li dic al meu fill i ara a la dona qui esfereïda no sap on escarransir’s guaita la rata guaita la rata davall el llit enorme ratassa, jotfot! mes ara surten dessota el llit els animalons la mare i dos infants són llargueruts i no en sé el nom més alts que no les fures de pell neta i escalfadora de color beix, el ventre blanc net, molt tofut són allò que en diuen mosteles? no són pas rabiüts tot i que amb les meues sorollades els tinc ben astorats aculats a un racó i m’ensenyen les dents de boquetes sense bromera. mossega-me-la, mostela! aücava com un ruc voluble i erroni fugisser i precoç, vull dir procaç, qui s’exhaureix braent. i em penjava la xil·la com un esquer procaç vull dir salaç i em solaçava, vull dir m’hi rabejava en carallot solaç. gaudeix-ne pler prou pots mostela i les petites, foteu-hi també un mos si podeu! ei, ei fotografieu-les, fotografieu-les (cridava) fotografieu’ns-e mentre toregem! o porteu-me un cistell cap per avall que els caçaré. ___________________________________________ 2. cau amunt amb llengua de picot n’Elisend em llepava el cul amunt amunt per al capdavall barrejar-m’hi cada sinapsi al cervell. tot hi és ara reescrit no en trec l’entrellat enlloc. això dels orgasmes més que no pas petita mort esconillament dels paràmetres vull dir paradigmes vull dir vedrunes tant se val se t’hi intercalen bordons d’enjondre quin mareig ja hi som sant tornem-hi aquest Elisend i la seua llengua de picot esquer pengívol per al rat qui hi tinc al meló. ______________________________________________________ < br> 3. tot el que passa pel cap per les pols llunàtiques al seu nou clotet la més lleu espora espera vivent per l’eternitat. pels sutges dels mons volats la petja de l’inconegut s’hi estotja ans estatja. per les cendres del meu cap tot el que hi passa – i sovint és mínim – entitat de passatge – morta naixent – batec d’ala de breu insecte efímer hi jaqueix ensems l’empremta i l’empenta del seu pas s’atraci on s’atraci, dret. només el mínim s’hi val i com més gros més bast com més vast més dissolut com més diluït més perdut per les galàxies qui mai no s’embagaran. vist el no-vist (quan el vist és tan lleig) el reveig en el rabeig. a les fosques... em serv amb dues mans els collons ulls clucs... em serv amb dues mans els collons sense ulls... em serv amb dues mans els collons sense mans... em serv amb dues mans els collons sense collons... em serv amb dues mans els collons. per què doncs aquest excés de sentiment per què doncs aquest balafi de carn...? per què em caldrien ulls ni d’altres senys si els signes em neixen de la sang qui les hormones abriven... i els somnis mateixos em reviuen i em fan reveure l’invisible...? els peus de gat de l’hivern m’entren el cor i tot hi és neu i blanc impol·lut com mur on la projecció és la vida mateixa – hiperreal. el no-vist altre que sense senys aquest és l’únic tros bo d’allò que deu passar-hi eteri com batec d’ala de mínim efímer. en passar-hi, jaqueix de debò solc damunt les cendres de l’existència. aup que escateixc amb delectança, encantat com roc impàvid pels elements bufetejat. no hi ha brossa no, per la rampa rellisquent res a escombrar-hi. brossa no n’hi ha tot el que passa pel cap val aitant i, com més subtil la brossa, més val.