Nas ratat

Bordaló Li vaig dir a na Lisette “Faré el que em diguis...” I me’n record que arrossegava el nas Per l’ombra fluctuant d’on amb les amples faldilles al jardinet Ella ballava. “Lleparies el meu bordaló...?” “Ara mateix...!” amb gran entusiasme. Me’l donà i El llepí i rostí i escurí I re-rostí i rellepí, i amb les dents caquetes en desencrostí I amb la punteta de la llengua eixarreïdes llepies n’estoví I hi insistí Llengua, llavis, nas i ferramenta sèduls, al tall, industrials, ergastres Fins a deixar-li (el bordaló) lluentet I febrit com plateret de ritus sectaris Obsedidament anals. Aleshores em revelà que allò que tan afal·leradament Havia repelat I ragut fins que relluís Allò que havia tan meravellosament adecentit I a sobre assaborit Havia estat el bordaló de la seua àvia. Diu: “Per què no capgires el bordalonet i prou en veuràs el nom...?” Ho fiu, i hi deia, oidà, “Odile” El nom de la seua molt pudent àvia No pas “Lisette” no hi deia, el nom de la meua adorada Fada. I totes les dones se me’n reien, les germanes, les tietes, les amigues I les amigues de les tietes Les amigues de les germanes Les amigues de la mare El gineceu al complet i sobreeixit. Com s’havien pogudes servar el riure tanta d’estona Encara ara me’n faig creus Putes senyores fines S’esclafiren ara Ara, com descobria el truquet I no pas mentre escurava, rostava, rellepava Car allò havia estat com el clímax Cap a l’orgasme O la titil·lació ans tantalització del clítoris I no pas la burxada en g amb el virot de l’ase. Molt empegueït, fotia cara de ruc Tot esbaldregat a sobre amb els esforços de la gran netejada Uns rots vellutats d’orxegueig postprandial, gairebé postparturial Com si per comptes de delicioses mengies m’havia engolits Daus cairats De plint al monument al tòtil. Un pop empipador em rebregava el melic Mes vaig tindre encara prou ànim o presència d’esperit Per a tapar-li a en Jaumet les orelles La cridòria obscena Les paraulotes que les senyores fines M’adreçaven o pus tost s’adreçaven pel que feia a la meua proesa Prou haurien ofesa una ànima menys impol·ludeta encara Que no la d’en Jaumet. Cal dir que els lloros No neixem gaire ensenyats, sense gaires instints Hem d’anar aprenent, amb l’esbart Com l’humà amb el boldró familiar – som éssers amb una cultura, doncs. Com qui diu, pel diàleg al consens Pel consens a la comprensió dels voltants Car sense diàleg només erres al voltant del mateix indret on et perderes I tornar a l’indret on te n’adonares que de bell antuvi et perderes No ajuda sinó a trobar un nus de cruïlles sense eixida. I en Jaumet és un lloro molt educat qui Només respon molt dignament: “Mani...?” On aleshores qui li demani re (Generalment qualque carrinclonada amb veueta de flautí) És qui esdevé el lloro I el lloro roman el personatge amb seny i ponderat. Lloro tapat d’orelles (i perquè no tinc caputxeta de falconet) Perquè no aprengui doncs res lleig rai... Tret que aquesta nit li faré aprendre el mot “Bordaló”. Bordaló: orinalet de viatge Les dones se’l fiquen sota les faldilles Hi pixen (o pitjor) sots el faldillam I el buiden per la finestra de la diligència. És desaconsellat de netejar’l amb boca, nas, galtes i orelles Tret que no fos el de la teua molt escalfabraguetenca Enamorada Mes, és clar, abans encerteix-te’n, ca? Encerteix-te’n Encerteix-te’n que el bordalonet és el bordalonet De l’ultracardívola xicotella. No la caguéssim per segona vegada.

Elegíacs, oidà

Escosíssim-los-els, tanmateix ardits Escosíssiu el territori antic, els man. Dementre que l’escoseixen, eu... Agaf pel mànec el canó. Ara m’agull. Llavors Engeguí el primer tret. L’ocellúria s’esvalotà. I ells... Farsants, elegíacs - Elegíacs, oidà - Tornaren amb catorze morts. Dels quals me’n fotí, I dels qui els vetllaven. Ara escosiríeu el territori novell...? Sou-hi, doncs. On, és clar, parteixen de cop i volta molt esbarriadament. Prou!, crid, al cap d’estona. Ningú, però, ja no em sent. Sull, al planeta aliè, i moribund, n’esguard els satèl·lits que Canvien vertiginosament ensems de formes i de colors. De gegant a nan, de vermell de foc a blanc d’ultra-roent (Pulsacions, durs batecs) Els meus tous dels dits, Botris sedecs, fan Balluernes, pampallugues (estranys neons, neguitoses Galivances). L’estossec estireganyat, Ranera proditòria - infiltrant-te’m, ca? Com darrera serp gargamella amunt i avall. Moribund, doncs, Moribund, oidà. Moribund, sense servents, Brosses eixarreïdes als ulls, no veig Ben dejorn sinó fosfès, aparicions sense solta ni volta (Ni suc ni bruc, cert), d’on no en destríïc, doncs, Cap averany. Ep, tanmateix; Tot i batut per la sang, sóc capaç de burxar La pols burella cap a la fada flor, Vull dir, el fat, el fat piu de la bombarra. L’esclat, doncs, L’esclat, oidà. L’esclat. Un vent. Pertot S’espargeix la foscor. Bocins De cossos, rabents. Un braç Cremat a les dents. Hi mossec. Hi mossec, oidà, queixals de cendra. Em trobareu tot plegat ben tip, adu Clafert. El varengatge d’ossos entortolligats A frec de sobreeiximent per cada trenc Enllà. Doncs, i la pell, aitan febrida i Lluent, malva, mirall de la salut sense Cap altre truc de remeis, lletovaris, metgies. La pell, espill del cel on, estàtics, Els estels sobrevivents, Com la qui es quilla lentament, s’admiraran, Blaus pins amb agulles de nit sota la lluna, bo i durant Una altra estona aitan perllongada com la son que els Acluca, els cus a pleret les palpebres, i el son Etern (Etern, oidà) d’en acabat. Esquerdes de silenci entreviades al martelleig. Com ans coien les carns, ara ploien els rocs: fragments De la muntanya. Vaig obrir la boca: un trau Fosc, un pou. De les dents de sílex, em rebotia la metralla. Minyons, sou morts? - una micoia planyent. L’aflat al coll, l’aflat lasciu de la rapinyaire, Lleig! - escopín - lleig ocellot, gargall D’amples ales ganxudes. Tanta d’agoludam, tanta d’agoludam! I això, l’ennuec, l’ennuec...? Catipèn irrespirívola, Irrespirívola, oidà. Pudentor de podriment: la meua Carcassa, indecent farnat, Serp que a la gola te’m mors i rabentment Et corroeixes, com la fusta corcada Que m’entrellava, i espetega, Espetega, oidà, En mandrós plugim d’incomptívoles arestetes.

Fast toward nowhere

Prioritats Em plau bontròs travessar jardinets per assolellats oratges Em plau bontròs mai no pujar en vehicle Em plau donar a cada cotxe o altre vehicle La prioritat Em plau de carregar’m de paciència mentre passen I sempre els donc pler d’espai Car em desplau bontròs d’haver d’ensumar’n Les podrides essències que traginen I llavors deixen enrere com solcs mortífers Pestífers De flagell. Em plau arribar a la feina a la botiga on venc Taronges tomàquets alls cebes préssecs trumfes raïm Cogombres alvocats Em plau entrar a la caseta dels meus afermadors El senyor Guillem Gras La seua dona la senyora Marieta El seu fill en Guim El seu pare, el senyor Pompeu, qui no s’aixeca Mai de la poltrona fins que el fiquem A jeure a la nit I la senyora Marieta li canvia els bolquers Els el canviaria jo, tret que a aquella Hora ja he plegat i dit adéu I me’n tornc a la bordeta guaitant els insectes Enfeinats Pels jardinets. Aquest matinet d’oratge net i assolellat He arribat a la caseta i abans d’obrir la botigueta He vist que els canviaven els fogons Eren uns fogons tots blancs i nets i relluents. Els fogons de la cuina figuejaven Qui se’n fiava, pampalluguejaven Cloc-pius s’apagaven quan més et calia escalfar El cafè i de sobte que no els volies per a res S’enfurismaven solets. Feia dies que li deia al senyor Guillem Que ara venien a les botigues d’electrodomèstics Uns fogons molt avençats, amb finestretes I tot per a espiar què s’hi coïa. He anat a xocar-la amb el senyor Guillem He dit hola a en Guim, qui ara baixarà amb mi A obrir la botiga He tocat el muscle del senyor Pompeu Amb la tendresa que em caracteritza I he felicitat efusivament la senyora Marieta Qui feia cara de preocupada Per la despesa dels fogons nous Però li deia: que no se n’adona, dona Que a la llarga, a la curta llarga i tot Li serà un estalvi, que aquests fogons nous Són molt més eficaços, i despenen menys Energia per a coure més acuradament i aprofitada...? Aleshores m’ha fet un somriure Amb què m’he sentit immensament pagat Les clientes em deien que sí que estava avui Renoi, de filis I que semblava Jesucrist Que és el nom que les dones ara empren Per anomenar un déu jove, barbudet i bo I d’aquells qui per molt que trempin mai Se n’aprofiten - ho consideren, i prou Una altra manifestació de la carn - I nosaltres, oi més, no som cap carnisseria Carnisseria, ecs. Les dones sempre somien en deuetons així I si ara en diuen, com em diuen, Jesucrist Qui sap com en devien dir adés En temps encara més mitològics I com en diran més endavant Quan ja no hi serem Mes els fogons sens dubte hauran encara millorats I potser aquells vehicles portadors de la pesta Hauran estats tots colgats i oblidats Malson de fum espès Malson de golut volcà, malsà.