Renaixença

Naixença del Va Paó Opalí [signat per Llem Gratulls]









Com deia l’altre dia, això d’escriure demana una vanitat de caldéu.



Així em veig: va paó.



I doncs, gens content amb el pilot de pseudònims que arrossec, i vellet que em faig, me’n cal un que els aglutini tots.



Dic: belleu amb el mot “Va Paó” te’n formes cap de ben característic...? Un altre Kafka, un altre Céline, un altre Joyce, un altre Gaddis, un altre Voltaire... per a la memòria immarcescible dels segles...?



“Paó va” (escriptor qui per, posar en fitó palesíssim el seu cul, se’l volta d’un plomall en ventall espectacular de plomes xaronament iridescents i acolorides), vejam què n’ix...? Un bon nom curt i impactant que pugui substituir retroactivament tots els meus altres noms de ploma (ausades iridescents i acolorits i xarons rai!). Som-hi.



“Va paó” com si fos el meu nom en bescunç; endreçant la cosa una miqueta, això en trec: Ap Ova. Ap, nom masculí que vol dir “qualitat”. Ova, plural d’ovum. L’ap dels ous. Bo.



Ova, l’immortalíssim autor, company dels Molière, els Rabelais, els Swift, els Goethe, és clar!



[I, si em feia passar per dona, com faig sovint, què me’n dius d’Ava Op. Op, gairebé singular per a “ops” – necessitat.]



Ara que guaitant-t’ho bé, el trobes naquis, no et fa prou el pes, és fluix, massa “homenet verd”...



I si dic Paó Vanitós...? Això defineix encara millor l’escriptor seriós, vital, qui sóc: car hi ha bontròs de nit en vanitós, i en paó hi ha la por i hi ha nit [“po” – nit en maori].



Hò, sembla millor. Barregem-ho una estoneta i què ens donarà...?



Bon nom adient. Per a algú a qui li abellien tant els pseudònims. Isòtop Avan(t).



Mestre Isop Notava. Perfecte així mateix per a un escriptor qui es plau a escriure faules.



Mes, és clar, cal afinar la cosa. “Paó” ja sembla incloure “vanitós” [pleonàstica, la cosa] i, en canvi, un escriptor bo com jo a sobre cal per força que en sàpigui – i en sàpigui amb prou mònita (i amb prou silenci i amb prou exili, hà!). Paó Subtil de debò és el que sóc.



Treballem-hi. Paó subtil, eh?



Palus Òbit. Bon nom. Diderot, Wilde, Burton, Òbit, Xeicspia, Marlowe i companyia.



Palus Òbit, bat “il” opus.



I de Palus Òbit a Tib Opalus.



M’ix de trascantó l’Òbit i tot seguit m’ix el Tib...! Ambdós entre els darrers nom que m’havia anats empescant. Els averanys ens plouen.



Tib Opalus, doncs, definitiu! Ovidi, Lucreci, Sade, Opalus, Xopi [Schopenhauer], Aristòfanes, Nietzsche, Foix!



Ara que... Una miqueta massa llatinot, i comú... Quants d’Opalus pel món...? I carrinclonet, no fa?



No; em cal un nom poètic per a òpal i ja hi fórem.



Estic pensant en l’immens Wilde, “ungles de jade, dents de perla..., etc.” Segur que entre els poemes hi desa opalets a embostes.



Mes vull aturar-me un instant a assaborir la cosa... Tornem-hi. L'univers és petit rai. Sembla que som a un gabieta no pas infinita, menudeta, gairebé a amplada de crani, cuades del drac del solipsisme t'estomaquen com menys t'ho esperes... M’ha sortit l’Òbit – que emprava darrerement. M’ha sortit el Tib també. Això sembla predit pels fats misteriosos de les forces interplanetàries. I me n’adon que opalescent equival a iridescent, com les plomes del paó...



M’ha de sortir un nom destinat.



Estudiéssim “òpal” part damunt...










Diu que els romans la tenien per pedra molt sortosa, i que en acabat s’ha anada tornant pedra de la pega. Hum...



És la pedra dels enamorats, tret que dels fidels i prou. Si ets infidel, l’òpal se’t revenja, et fa malbé la pell!



Diu que entre les propietats místiques que duu és de fer d'ajut a la creativitat... Perfecte, vós, ja us ho diré.



A part, veig que hi ha gent qui es diu Opal, o Òpal. A The secret of father Brown, d’en Chesterton, una de les protagonistes es diu Opal Bankes.



L’òpal és la pedra per al mes d’octubre, i representa l’esperança. Bo.



Va amb el signe del cranc, que és la constel·lació de la lluna. Lluna, eh?



Confós amb l’ull [per la proximitat amb el nom “ophtalmius”]... Esdevé doncs pedra de l’ull. I portaria pega de la mateixa faisó que les plomes del paó. Les plomes del paó són plenes d’ulls, i si les tens a casa, t’espien. Paó, eh? Ull, eh? Predestinat?



L’òpal es tornaria lletós prop del verí. Verí, eh? Té aquesta facultat d’ensumar-lo, ca?


Hi ha gent amb aqueixa mena de manies que la considera pedra guaridora. Tret que pel fet que absorbeix la negativitat del qui la porta, podria esdevindre maligna, absorbir la dolenteria de l'antic portador...



També anomenat “cerauni” pels antics, per creure que era una pedra produïda pel llamp. Llamp, oi?



Òpal, doncs, bé, bé... Toca la lluna, el paó, el verí, el llamp...










El cel, l’horitzó, un poblet pescador...



[Gigantic pine trees reared their graceful heads against the opal of the evening sky.] [One idle afternoon of opal skies, pied meadows and misty hills.] [Looked dreamily afar to the opal-tinted horizon.] [The little fishing village, nestled in the cove where the sand-dunes met the harbor shore, looked like a great opal in the haze.]




Toca la lluna en Shaw:



In the circle of light cast by the electric arc, which is like a moon in its opal globe.



La foguera en Cooper:



The crystal’s impurities are almost invisible to the unaided eye, but the laser hits the impurities and causes secondary emissions of light of all sorts of color — the more impurities, the more colors. It lights up better than a fire opal.



I les anemones, el nàutil, l’arc de sant Martí, la gola de certs ocells... en Wilde:



1. The sky was pure opal now, and the roofs of the houses glistened like silver against it.


2. The sea was sapphire coloured, and the sky Burned like a heated opal through the air; We hoisted sail; the wind was blowing fair For the blue lands that to the eastward lie.


3. And tremulous opal-hued anemones Will wave their purple fringes where we tread Upon the mirrored floor, and argosies Of fishes flecked with tawny scales will thread The drifting cordage of the shattered wreck.


4. She sang of the nautilus who has a boat of her own that is carved out of an opal and steered with a silken sail; of the happy Mermen who play upon harps and can charm the great Kraken to sleep.


5. He loved the red gold of the sunstone, and the moonstone’s pearly whiteness, and the broken rainbow of the milky opal.


6. The sudden flashes of colour reminded him of the gleam of the opal-and-iris-throated birds that flutter round the tall honeycombed Campanile, or stalk, with such stately grace, through the dim, dust-stained arcades.



Les pomes en Yeats:



Boughs where apples made of opal and ruby and pale chrysolite awake unsleeping fires.



De na Brontë, el cel:



Looking at the horn of the young moon, set pale in the opal sky and glimmering faint on the oriel of Jean Baptiste.



De coses meues que tinc per l’ordinador i el Copèrnic em troba, els testimonis de l’autèntic, els vidres, el cel, els ossos, l’aigua oliosa:



1. Als anys setanta, les noies no ens raíem mai ni un pèl, ni a les celles, ni als bigots; ni a les aixelles, ni a les cames, ni al cony. I dormíem sempre al ras. I no dúiem ni calces ni mitges ni sostenidor sota la roba baldera, un hàbit quasi monacal, diries, d’amples faldilles llargues fins als turmells; els pits ens sortien sovint enlaire; i sovint pixàvem dretes, ens eixarrancàvem, ens arregussàvem una miqueta les faldilles i au. I anàvem colrades i cardàvem com la natura demana, boquint, com boqueixen els bocs, i els gossos i gats i ocells. Millor contacte del matràs manxaire amb els punts seminals. I els òpals fervents a coll, dits i orelles ens feien parlar sense por i dir sempre les veritats. Els òpals no denunciaven cap amagada malignitat que duguéssim desada als plecs ombrívols d’una ànima càndia. I rèiem com existencialistes, desesperadament. I de vegades ens dutxàvem amb llet, i l’endemà amb cervesa, i ensumàvem els fems i hi saludàvem els puputs, i ens llençàvem als rius des d’alçades tremendes. Davant els columbaris on hi ficàvem les urnes dels herois caiguts, una recança glaçada feia cucut, sortint a la façana de la nostra pell feta cuir avesat als estiribels, i vèiem passar enjòlits cavalcant dolçament la carena els esperits suaus qui eren com fosforescències de cendres tanmateix feraces a l’altre món.


2. A través de l’òpal plorós del vidre, oh! Un petit esborneiament, també. L’actoret repel·lent i atrotinat és el mateix, i amb el mateix vestit de pelleringues i penjarelles esgrogueïdes, malaltes... Ara, l’escenari...


3. Corr àdhuc la brama que amb un raor rovellat una nit malastruga la seua desesperació havia esset tan grossa que la piula arran s’havia tolta - una piuleta, recony, que ja no espetegaria anc pus. Si ell no s’ha guanyat ja doncs el cel opalí i hialescent de les trompes angèliques i tot allò dallò, qui cony doncs, sant baró!, piadoses demanen, tan fleumes, les dones.


4. Opalescent encant dels ossos rostats per cucs i borinots, rentats per la riuada.


5. ...es clapen com un plom estès les aigües qui inunden totalment els edificis de la policia. Peixos abissals, balbs, en balmes submarines, deuen rostar-hi veredictes buls, i tedioses i falses relacions d’innombrables compareixences judiciàries. En una nit de pluja i de disbauxa dels llivells tectònics, tot cedulari incriminatori havia doncs estat esborrat, negat pels òpals líquids del diluvi delitor. Delits els noms dels qui delinquiren, i delits àdhuc els delictes en la deliqüescent opalescència de l’aigua oliosa dels carrers. Perxat dalt de l’arbre on segava la branca morta, ho albirava amb entusiasme. Els tres-cents taxis de més que havien també vinguts per a emportar-se la meua dona, roncaven en punt mort.




D’en Riba, els ulls:



Entràrem; els lleons ens miraren fixament amb els ulls d’òpal plens de mansuetud. Amb el servent de Déu férem la sinaxis, i monjos i lleons menjàrem en pacífica companya aglans i herbes, i beguérem aigua en silenci i temor de Déu.




D’en Carner, les cambres d’encís:



En aquells somnis de ninfes delicades i optimistes que s’esvaeixen com les boirines de l’alba, tingué una visió clara i amable de la seva alcova, la mateixa alcova de cada dia, però feta opalescent, dolçament lluminosa, com una cambra d’encís.



D’en Wolfe, també el somni:



Lovely as a dream, seeming to be upborne, to be sustained, to float there like the vision of an impossible and unapproachable loveliness, out of a huge opalescent mist.



D’en Harris el crepuscle, és clar:



Absinthe is to all other drinks what Aubrey’s drawings are to other pictures: it stands alone: it is like nothing else: it shimmers like southern twilight in opalescent colouring.



D’en Gratacap els viaranys:



Imagine between these paths of greenish opalescence the squares of buildings of domed, arched and castellated roofs.



D’en Bertrana, els estanys:



El sol traspuntava. Era un disc roent que apareixia allà d'allà en els confins de la selva, per damunt d’un llac opalí de boires arranades a la plana, d'on només sobreeixien, com illots blaus, els pics més alts de les gavarres.




D’en Conrad els núvols:



A low cloud hung before her − a great opalescent and tremulous cloud, that seemed to rise from the steaming brows of millions of men.




De n’Adams la ment:



La Farge’s mind was opaline with infinite shades and refractions of light, and with color toned down to the finest gradations.




D’en Joyce els poetes místics, els vestits, la pega:



1. What do you think really of that hermetic crowd, the opal hush poets: A. E. the mastermystic?


2. MRS YELVERTON BARRY: (IN LOWCORSAGED OPAL BALLDRESS AND ELBOWLENGTH IVORYGLOVES, WEARING A SABLETRIMMED BRICKQUILTED DOLMAN, A COMB OF BRILLIANTS AND PANACHE OF OSPREY IN HER HAIR).


3. Those Boers killed him with their war and fever but they were well beaten all the same as if it brought its bad luck with it like an opal or pearl.




D’en Twain les fantasies:



Aldrich was always brilliant, he couldn't help it; he is a fire opal set round with rose diamonds; when he is not speaking, you know that his dainty fancies are twinkling and glimmering around in him; when he speaks the diamonds flash.




D’en Hawthorne el destí:



He was to roam around the world till he should meet a beautiful woman wearing on her bosom a jewel in the shape of a heart - whether of pearl or ruby or emerald or carbuncle or a changeful opal.




D’en Meredith el llustre del cresp de la mar:



Bhanavar was borne over the lustre of the sea, that was as a changing opal in its lustre, even as a melted jewel flowing from the fingers of the maker.



D’en Lewis un joiell potser fatídic:



And into it he thrust a snake-head pin with opal eyes.




D’en Dos Passos les llepades de lluïssor al cel:



The sky was full of tempestuous purple clouds; between them were spaces of clear claret-colored light, and here and there a gleam of opal.



D’en Machen, la llum de la lluna, els raigs de llum:



1. One of the glass flagons, buried in damp earth for many hundred years, had gathered in its dark grave all the splendors of the light, and now shone like an opal with a moonlight glamour and gleams of gold and pale sunset green, and imperial purple.



2. The laurel garths were like cool jade; the gardens, where red, yellow, blue and white gleamed together in a mist of heat, had the radiance of opal; the river was a band of dull gold.



D’en Lessing l’encant:



Antanyasses a ponent un home rebut havia de mà reverenda un anell de vàlua sens fi: la pedra era d'òpal qui sense atur variava i, a sobre, servava la virtut secreta que qui el portés amb bonhomia amat era per déu i els homes.



D’en Mason l’òpal de foc és un món que t’empresona:



It was what is called a fire opal, for every now and then a streak of crimson, bright as
the flash of a rifle on a dark night, shot through the twilight which enclosed me.




D’en Melville les vapors del matí:



The sun is gold, and the world is green, Opal the vapors of morning roll; The champing horses lightly prance—



A Heinlein, la tassa, els núvols, els raigs, les horrors, les esferes: en tota la seua obra, veig que hi empra “opalescent” 5 vegades : opalescent bowl, opalescent clouds, opalescent radiance, opalescent horror, opalescent sphere.



D’en Jonson la bruixeria:



Not an opal Wrapped in a bay-leaf in my left fist, To charm their eyes with.




D’en Brooke els borrons de les flors:



The opal distillation of all the buds of all the spring.



D’en Macdonald els coloms:



Silvery cranes; red flamingoes; opal pigeons; peacocks gorgeous in gold and green and blue; jewelly humming birds!



D’en Milton les torres del paradís:



With opal towers and battlements adorned Of living sapphire.



D’en Harte les colors de l’alba:



As the opal tints of dawn deepened upon it, the eyelid seemed to droop lower, closed, and quickly recovered itself twice.










Llegint sobre tot això, veig que té molt a veure amb l’ull, tu. Es veu que n’hi havia qui pensaven que el qui portava un bon òpal podia passar per invisible i tot. Per error, confós, com dic, amb “ophtalmius”, i perquè sembla que et guaita, en deien pedra de l’ull. Més tard, carallots feren l’atans ull-mal ull [et malvull!], i de bo passa a dolent. Ull de serp en diuen uns quants.



El déu dels íncoles d’Austràlia es veu que, per a acabar la feina, es va dignar de descendir a la Terra damunt el grataculs d’un arc de sant Martí... A l’indret precís on petjà la terra, les pedres adquiriren vida i començaren de relluir amb totes les colors de l’iris. Així nasqueren els òpals.



Certs sarraïns es veu que creien que els llamps portaven els òpals a la terra.


“Opalus”, en deien els romans, per a alguns dels quals podia tornar la vista als orbs, o disfressar d’absent algú amb prou mèrit ensems empaitat llavors per maleïts enemics.









Tant se val. Bo o dolent, l’òpal és l’ull, n’estic convençut. I, doncs, qui diu òpal diu ull. I coadjuvant a l'escatir i el conèixer... N’Odí en perd un per tal d’esdevindre savi.



I si et pot amagar de vista, és alhora un ull qui hi veu de molt lluny. Màgic. Per força. Un ull opalí.



Llunyull, Ulllluny [amb els quatre pals i tot!], Ullnú, Nuüll...



Tots són bons, però Nuüll el millor, prou ho crec. Tib Nuüll.



Els crítics, sempre lluny d’osques, i sempre delerosets per trobar fàcils peudebancades, podran dir, de tot el que escric, que no solament sóc nul, sóc més que nul, amb doble U, amb doble L... Millor en americà. “He’s worse than null, he’s double U null...!” Aprofitant la fórmula: “He’s W null!”



Ah, i amb això ja ho tinc! Tib Nwll.



Nwll [estranyet, mes no pas més que Kafka, per exemple, o Mixima, o Kurasawa, o pilots rai]; Nwll, doncs, un nom a afegir entre els inesborrívols.



I els més assabentats (és a dir, els quatre gats molt privilegiats qui llegireu això) sabent que es pronuncia exactament Nuüll. Naked Eye, baby. Nu Ull.



O’Brien, Heller, Twain, Meredith, Nwll, Martorell, Llucià, Pedrolo, Burroughs..., sempre entre els millors! Nom irreproduïble, sempre recordat!












I nogensmenys... Aturin el carro!



Podrit google, veig que hi té gairebé quinze mil Nwlls. Xst. Em cal una alternativa ràpida, aquests són escrits d’un condemnat a mort...



Guaitem la llista...



Llampull... Irismoixó... Ullraig!



Engoogleguíssim-ho... Ullraig, ullraig...? No n’hi ha cap!



Ja hi som doncs. Tib Ullraig.



Prou veig que ja per sempre pus ho signes tot així, benaventurat. I retroactivament, com dic.




[Si dic “escrits de condemnat a mort”, i a sobre hi ha això dels òpals i joiells, em vénen a l'enteniment els d’en Braç i Llac, assassinat pel feixisme gaullista perquè belleu volia una realitat menys escanyadora...



(No m’hi cap. Ho ficaré demà...)]




Ara, Ullraig...? Molt germànic...? Tibull Raig...? T’hi bull un raig de què, carallot, i on...?



Ull, llamp, raig, iris, Tib...? Per què aquest Tib ha esdevingut tan intocable...? Iris i ull – tot això arrossega molt naturalment el mot col·liri, on l'iris hi torna a tindre presència, d’afegitó. I s’hi ha l’iris, l’altra partícula del mot col·liri, és clar, és el lloc (cap per avall i lleugerament escantellat) on el déu aborigen (ei, un déu no menys omnipotent que el vostre, gamarussos!) hi trepitja.



Potser encara haurem d’anar a Austràlia a fer’ns un nom! Com tants d’altres, genealogia sense preu de la llunyària d’on tornes altre.



Tornem-hi, doncs, que no ha estat re. Paciència, saliva, elefant, formiga...



Ull, tib, llamp, raig... Llampraigtibull...



Gratull...? Un escriptor es grata els ulls perquè el llegidor se’ls grati. Hum...



I amb Gratull, billamp..., dues vegades llamp, i si treies el Bill, et romania l’amp de l’amperi i del pam! (inclou l’electricitat de l’ull, i dels raigs, i del cel, i de l’iris, i del llamp...)



Bill Gratull. I agraït. [Garneu, molt autocongratulatori et veig!]



Bill, Will, Guim, Guillem..., Llem! (I amb això honoraré molt a gratcient en Lem, polonès deliciosíssim).



Llem Gratull, Llem Gratulls.



Part en vull, de la glòria sempiterna! Per ací sóc, en Lucà, en Demòcrit, en Lem, en Vonnegut, en Gratulls, en György Konrád, en Wang, en Kerouac, en Puig i Ferreter...! Hi sóc, hi sóc!



“Truc, truc!”



Gratulls, què hi fas, per aquí, amb en Goethe, en Gould, en Gombrowicz, en Gorky, en Greene...? Sí, ves, anar fent, el meu paper...



I “llem” va amb llimac, “gratulls” amb gratollar... Fet. Pessigolles de llimac – ha d’esdevindre el conte proper que ens escriurà en Llem Gratulls. Ens en fa dentetes, l’esperem amb candeletes.



Fascinació que tenim els joiosament maleïts pels grans autopublicats, Jarry, Firbank, Gratulls, Nin, Roussel...



Ara... Llem Gratulls..., no gaire eufònic..., ni és particularment espectacular; una mica estranyot a primer llambrec. I això de Llem... Llem Fotuda. Gonçal Ullal, Ermengol Copdecap..., aquests comencen amb millor peu.



Naüm Peó, Caïm Golafre, Jofre Escandall, Eixarmentaire Ambròs...



DeLlò Finzalaiguabarreig, Eiximenis Xifretes, Nul·la Tomàtiga..., això són noms!



I Hèrcules Bonjoc, Tristany Allioli, Genuí Minguella, Servei d’Ordre, Donzell LoBoc, Eixida del Foc, Tocat del Bolet, Margalida Ponts, Ponç Çonpare, Pere Quatrous, Cap(ità) de Cony, Tib Guix, Joanet Pedres de la Capçalera, Roure Vilòbit, Llull Ibn-batuta, Marcel·lí Çontul·li, Godall Enllaç, Prim Gras, Primo Levi, Günter Grass... Eufònics, eufònics...



Mes, és clar, l’eufonia s’adquireix amb l’obra, la bondat de l’obra garanteix, al cap d’estona, l’eufonia del nom... I, al contrari, l’eufonia del nom no garanteix pas l’èxit ni és penyora de bonesa, el nom sol no afavoreix l’obra, i en tot cas no pas en altre que en ànimes de càntir molt efeminades o infantívoles (sovint àdhuc a l’inrevés, massa d’eufonia fa fetor de carrincloneria, i hom es guaita el qui (o l’objecte que) el porta amb sospita, un nom tan pretensiós i “boniquet” només pot amagar rucada fastigosa...)



Tant se val, doncs. El vehicle comença de flaquejar... La projecció s’acaba, sorollets de fi de trajecte, de funcionament rancot...



Llem Gratulls it is. Som-hi, Llem Gratulls, fins a la torta de coll final, la darrera clucaina, quan farem l’ànec tots plegats sota el mateix nom nou, Gratulls, Gratulls.

L'alció perí i amb ell mitologies rai. No sóc prou pas bo per a ressuscitar'l.

Desferra i ferralla de l’armada dels mags







Profetes, sacerdots, astròlegs; copromants, sortillers, àugurs; vestals, sibil·les, bacants, coribants, vampiresses; botxins de sacrifici... Oh, vosaltres, perfets espècimens dotats per a l’interpretació de les teranyines tentaculars de l’esperit, dels delicadíssims filets d’Isis que ens el lliguen al pinyol del secret qui deu raure sota les aparences, torsimanys de l’ànima, no n’abuséssiu pas, us deia fa segle i mig!



Els màrtirs, els il·luminats, els alquimistes; els bisbetons, els transvestits; els encucurullits i altrament oldanament cofats, els qui d’abstrusos envitricolls semiòtics per elleixos constituïts troben a triomfar; els gens rovellats filaberquinaires del zodíac; els savis ocults qui passeu, disfressats amb cares lletgíssimes, per ésser els pecs incorregibles del llogarret; els fetillers, bruixots, somnàmbuls, harúspexs; estocàstics, saurins, hipnostes; els mèdiums, tots els qui romaneu com parracs plens de brutícia a les tenebres procel·loses de la despús-desfeta de l’armada dels mags, no en fotéssiu pas cap de gra de massa, us urgia doncs llavors, humil.



I ara així mateix, tret que cap a l’adreça oposada. Aneu-hi subrepticis com la serp qui reneix de les cendres del volcà. Amb silenci, llivell a llivell de cendra abrusadora, emergíssiu fins a cúspides enlluernadores i pampalluguejants d’on atraçar el tràfec cosser de les ànimes salvables. Car..., llas! Del trípode auri on la vostra paraula era oracle... al batibull infecte de les trones de les esglésies i al dels falorniaires enfilats a les caixes de taronges i als fanals dels embriacs i a les tribunes dels podrits polítics..., ecs! Quina davallada abissal!



Víctimes sacres, malaguanyades, del propi sobreeiximent, generositat. Profetitzàreu massa, sovint sense solta ni volta, sense encertir-vos-en cent per cent – l’intuïció una mica somalla, feixuga, per lleterades de l’aliè – sotmesos belleu a influències errònies de pagans en vena, no pas per cap déu o deessa posseïts, ans per qualque substància enruquidora – d’on que, ultra perdre encís i encuriosidora deliqüescència i manca d’agafatall, certes equivocacions inevitables, per profusió massa explícita, us duguessin al capdavall a condició de supernumerari, de superfluïtat – roms resten i no pas doncs esmolats, ara doncs, els vostres instints que endevinaven amb prou sovintesa (fixant-s’hi hom bé, ajustant ací i allà, cargolant i descargolant certs piuets a certs trauets; el git del llast dels mots epactes fet adientment a l’instant necessari perquè la frase molt prenyada tanmateix flotés...), endevinaven, dic, els vostres divinals instints, el misteri doncs on es recolza la carn de l’efímera clofolla damnada a fer’s malbé rabentment – carn a mig podrir que embolcalla sacrílegament el pinyol immarcescible de l’únic incognoscible, al qual nogensmenys el vostre infós do us duu de dret – vosaltres, per tant, qui desminyonàveu (amb el forroll teopnèustic que atia el subjacent molt més veritable), qui esponcellàveu l’himen, com dic, molt amagat de l’autèntic, a poc a poc així us vèieu: bandejats, rebutjats els vostres massa exposats màgics atributs pels científics de quatre rals, de nyigui-nyogui, sense cap mena d’inspiració olímpica, i vosaltres doncs, esfereïts per llur violència de bèsties mecàniques, apeiròfobes, autòmats sense farida, ni intuïció, ni gràcia infusa, de nas anòfel i embussat, ara vegeteu, sota el cresp on la fètida bromera dels influents sobre el fat del planeta qui ens és també encara gàbia, per comptes de la crema que fóreu, sura. Vegeteu, ai, al rerefons clandestí, amb els llucs i els agalius esmussats, com fòtils arraconats, i en tot cas disminuïts per no emprar’ls sinó en causes fútils, hò.



Ah, el crim de lesa ànima perpetrat pels científics! L’ànima adés inviolable del planeta ara enverinada amb tota mena de pol·lucions que la sorren tant i tan de pressa que tost passarà per ull, forat fosquíssim endins, fins al xemicament absolut.



Piuléssiu ara, ocellets molt vius i tanmateix cuscs de la consciència! Piuléssiu cuscament i tanmateix vivaç perquè les consciències de tothom s’eixoriveixin i desvetllin! El temps perilla, i cal fúmer que tothom sàpigui veure la llum impacient, gairebé supernòvica, qui capllevaria enllà d’un horitzó sense recursos, balb, tentinejant, pitof, massa enfumegat. Demanéssiu, doncs, amb obscurs horòscops i averanys, l’extinció del maleït científic qui pretén saber res i sap menys que el gos qui assenyala on rauen la guatlla i la perdiu, o el bacó qui descolga la tòfona, el macac qui el desconfeix als escacs, l’ocell qui prediu les saons, la gallina qui cloqueja diferent quan l’aire duu, inconfusibles, els agalius del terratrèmol i del copdefibló; menys que les puces qui peucalciguen amb tremolins d’agitació sexual els entrecuixos de les pitonisses, o el llangardaix qui adapta el color de la pell i s’hi empesca clapes a tall de glaçons si s’atansa la pedregada, la pedra qui es belluga segons l’espai: si l’espai s’arregussa les faldilles o s’apuja els mitjons, així la pedra èmula; ah, i el bri d’herba qui sap perfectament d’on bufa el vent, àdhuc el tèrmit qui fa mel del fel dels arsènics i els nitrits de les fustes a les bresques entaforades a les cavorques abracadabrantesques de vora dels orcs; i l’estruç qui boxa..., i el cangur qui esquia..., i l’oda nostradàmica, mística, profètica, de la kookaburra... quan senten l’inspiració tocar’ls els voravius anímics com vareta de paitida; i l’ornitorinc visionari de qui la defallença, quan l’auguri fa figa, s’estén sense pal·liatiu fins als plànctons acrobàtics de l’altra antàrtica, hò, ep, i el mosquit qui fiça on la sang és dolça o agra segons li convé de guarir el malalt o emmalaltir l’ultracuidat... Sempre hem d’ésser a favor del malalt contra el metge repressor, a favor del dolent contra la bòfia qui assassina els instints...! Aquest món se’n va a rodar per òrbites extemporànies, fugitives, lluny d’osques, a contracor d’on el fitó rauria; quan vosaltres en portàveu el governall, cada gaiatell era a lloc; i ara tot és desori!



Ah, laberint indestriable de la raó, fotrem goig, ara que els científics han emprès de menar’ns-hi; poc en sortirem gens indemnes; al contrari, ja hem begut oli i per això ens escossem a cada topall, més i més afeblits i primets, fins que no som sinó pudor constant que només l’esclat de la gàbia esborrarà. Ací jeu el cadàver de la terra, deia la pudor de carnús d’embrió carrinclonament monejat per l’impiu científic. Mes ara no hi jeu res. Gràcies a les deesses i als déus de l’univers qui ens escombraren cap al racó on ni la pudor no sobreviu.



Llengües d’Isop, ells us les tallaren perquè les llurs creixessin fins a llargàries il·limitades de gàrgoles amb ulleres de savi boig i aclucalls de mecànic de motors. No volen que les xàldigues de l’invisible els cremin els ulls! Mentre els nostres ens creixen com els del mussol de la nostra patrona, Minerva! Sedecs de Solell, hi som – hi som, enjòlits, tot ulls, volant a cop d’orelles!



I ara, contem-nos les costelles... Totes hi són. Incòlumes. Ningú no es fa mal quan vola amb les ales del magí. I parlant de les costelles de l’arbre del bé i del mal... Ah, sí...! Símbol extispici i molt feixuc misteri a resoldre, malum, que vol dir alhora poma i malefici – llur cervell és la poma corcada on qui hi mana és el corc més assenyat, aquell qui perforarà el crani per on ja hi ha ve esportellat de natural: la via que pren és doncs la més fàcil, com fa tot científic menat pel cuc tuixegós de la raó – la via dels ulls! De tal faisó que qui és més orb (car, si hi veu de cap ull, només hi veu pels ulls molt composts i doncs imperfectes del cuc més fanàtic), el més orb, doncs, dic, és qui ens guia, planeta dut en doina, a mal borràs!



Tornéssiu a parlar, folls divinals, enfal·leradament i delerosament enfollits per les deesses i els déus! Curullament oraculars, reveléssiu el secret dels altres temples profans, els imbuïts per la gràcia vera. Cap animal no s’esguerra, només l’humà capsigrany s’amputa de les dots i el dons allerats per les potències etèries! S’amputa no pas per a menjar, s’amputa per a morir’s de gana espiritual!



Amb zel reclutéssiu pipiolis i inicieu-los en els ritus...! Tornéssiu a ésser horda conqueridora i atracéssiu llavors el planeta bon solc amunt, vull dir, avall. Devers el Solell, fita resplendent!



Cal tancar el cercle bo i fent cap justament al punt igni d’on tot brollava de bon antuvi...! Som-hi, endevins, que reneixi doncs la secta dels homenets-llumí i que cremin forts i furients el fòsfor i els ions d’heli – elis – ali – aiòs – oidà!

Mercè Manacor, vídua instantània

Mercè Manacor, vídua instantània








Perquè hom es grate on li pruu, em grataa el cony… Mentre al racó al fons de la cambra s’esqueie que, llegint el llibre que llegie… es gratae desmenjadament el nas.



Al capdavall, gemegosa, li vaig dir: “-Lluís, si us plau, fica-me-l’hi, fica-me-l’hi…”



Va aixecar els ulls del llibre, i, sense ni esguardar’m, poca-vergonya, va dir: “-Mercè, ets massa lletja i farta; ficar-te-l’hi em fa vindre ois.”



Em vaig fondre en suaus plors, lleugerament desfeta.



Malparit, de mi s’empegueeix, i després de tot el que havíem fins ara endurats plegats! Ens havíem escapats de la presó, de nit, amb aquella closca de barcota sense rems, abandonats a les aigües fosques i furients. Havíem fets cap a l’imponent ciutat dels edificis cada cop més alts i alçurats, i encavallats ben endreçadament, i de milers i milers de finestres totes en cunç, com ulls de feres molt plàcides i ensinistrades. I havíem surats, a poc a poc, anant fent, treballant de valent i anònima. I ara teníem un jardinet i tot, feraç, com qui diu, i a la primavera en Lluís hi sortie armat amb garrots, a mortrir-hi tota mena de “vídues negres” i escurçons, ara que encara no eren del tot esquerats, i perquè en acabat, a l’agre de l’estiu, no em vinguessin a fiblar amb llurs fiçosos ullals i punxons. Ere en Lluís el meu sant Jordi de l’Aranya inclitíssim com qui diu. I tot hi ere doncs bon viure, vós. Hi giravoltaen molt llambrescament les papallones, els raïms hi maduraen, les mosques s’hi cagaen, i els pebrots i les tomàtigues déu-n’hi-doneret l’ufanor. No em flectia de genolls sinó per collir juliverts, pixallits i altres enciams, i no es flectie de genolls (en Lluís) altre que pels directors a qui servie molt assidu, i potser davant els conys de les directores qui em semble que ja llepave llavors. Tant se val, la vida ere un solaç, menjaa molts de bombons, bevia molta de cervesa, em grataa molt lo cony…



Tret que llavòrens el cos se’m revoltà. Teratomes m’aparegueren arreu. Adu un teratoma amb dents al sifó dolcíssim del cardar…! Un teratoma amb queixals. Em semble que d’ací ve el mite de la temuda “vagina amb ferramenta” que ere un dels temes favorits que empraen per a embolicar la troca els clàssics més desgraciats, aquells qui inventaren les esglésies i les maneres d’emprenyar i no deixar viure la gent, amb llurs déus datspelcul i cruels.



Però ere un teratoma que no mossegae gens, escolta, el meu teratoma de dins lo cony. Ere un teratoma bon noi. Els teratomes, tot i que no pas cancerosos, esfereeixen qui-sap-lo. Són cèl.lules esbojarrades qui comencen de créixer justament on molt atzarosament els rote, i doncs llavors, creixent-creixent, les cèl.lules s’especialitzen i comencen de desenvolupar, qui sap, nassos, orelles, ungles, dits, forats de cul, ulls, fufes, virots, cames, collons, ous de serp i cuques i corcs menjacadàvers, i cabells, i queixals, i cervells de gènits qui s’empéscon bombes més netes o de monstres molt animals amb idees pus tost tèrboles…



En Lluís sempre em retreie que em passaa el jorn pelant-me-la - a la nit només guaitaa televisió, i de tota manera ell dormie i ni se n’adonae si me la pelaa o no - i li responia que prou havia de raspallar els queixals del meu teratometa vaginal i prou havia de pintar-li les ungles dels peuets. No tot és pelar-se-la al món, també cal ésser curioset, i anar netet i comcal.



Estranys tendrums (el meu teratoma conyenc) en desenvolupae pler, i això t’arrapae el pirulí encara més ferm, i la delícia et prenie i t’escorries esglaiadament com un camell de qui els geps fósson tots plens de lleterada, però és que en Lluïset ere un cagat. Tenie por, més que no pas fàstic - això cal reconèixer, i què hi farem.



Esotèrics bessons no gaire bemparits, vet ací com veia els teratometes meus - i el del cony com un fillet tampoc no gaire valentot, amb no prou vanitat tampoc d’afermar’s i dir: “Ací sóc, xiquets, obriu-vos-em de cames!”, i amb por doncs de treure el pit a la vida i les tendres genives llises als vidrets i causticitats del món - ja sabem que vida i món poden ser tan recollons de déu putejaires, però, home, tampoc no cal patir-hi tant; tot pot rullar també amb sort i astrugança com qui diu, i trobar’t al capdavall amb un grier ben actiu i fort, i un pap ben clafert, i un jardinet i una eixida i un parallamps i una ombrel.la pel que calgo - no fotem, no tot és sempre tan dolent! “Podríeu néixer-vos-em i m’aprimaria i en Lluís potser em tornarie a fer cas” - els deia sovint molt íntimament.



Tret que els teratomes, és clar, pensen per ells mateixs. Fóra collonut un teratoma que em creixés a la coroneta, i llavors tregués ulls, i escosís i inspeccionés, molt a tall de jutge tres déus, el panorama. Tothom acollonit pels voltants, com ara sotjats pel déu molt seriós i blasmaire. Podries ben dir la dita que un nan damunt un gegant hi veu més i millor i més lluny que no pas el gegant mateix. “Pigmæi gigantum humeris impositi plusquam ipsi gigantes vident” - com deien els metges i els bernats pudents dels anys fort enyorats de la classicaó. Voldria veure en Lluís tot censurat pel nostre fill qui duia tostemps per barret. No gosarie pas dir a sa mare (la mare del meu fill!) que ere massa grossota i tipota i que cardar-hi fos ecs i equivalgués a salvatges orxecs i inquisitorials ordalies…, no!



Aquella nit, despitada, vaig cremar la casa. Res a salvar-hi. Vaig sortir serpetament de nit, com a la nit que en llagut precari davallàrem per les ràpides aigües lluny de la presó, i vaig robar un camió d’aquells que duen un dipòsit gegantí de benzina a l’esquena, i el vaig estavellar a la paret de casa. Tot espetegà en eixelebrades flamarades. Empaitats, jo i els meus bessonets, correguérem fins a la selva endolada. No teníem aquella nit por dels adelerats escurçons ni de les maleites vídues. No ens calie cap sant Jordi de l’Aranya - la mateixa fogositat odiosa que llençàem esfereïe adu les pus peludes bèsties. Tantes de generacions assassinades pel Lluís, per culpa meua, i ara potser tindrien raó de voler-me’n tortures. Mes no pas; res. Desfilaen davant nostre, com els romans desfilaen mostrant els benifets de llurs depredacions, tret que ells desfilaen mostrant-nos els caps escapçats de molts d’escorpins i d’escurçons i moltes de cames i caps i ambdòmens d’aranyes assassinades a casa nostra. Què hi farem, què hi farem…! No tothom pot guanyar, algú prou ha de perdre, i millor valtres que no naltres, bestiarres innocents nascudes víctimes. Les generacions sempre són immediatament velles tantost els neixen hereus, hereus qui se’ls en riuen perquè són tan vells, tot i que de fet són joves, i joves es veurien si doncs no haguessin produïts aquells maleïts bords qui ara se’ls en enfoten, així que, anaa dient, haguéssiu fet com jo, amb fills i sense alhora ensems!



“Qui ret massa al començament, al capdavall s’ha quedat a les escapces. No doneu mai res. I menys la vida, bordegassos.” Deia als galifardeuets qui desfilaen davant nostre, mostrant-nos molt lamentablement els cossos escapçats o els caps escossats de tanta de víctima feta al jardí benèvol, a l’eixida molt còmoda del qual, a un raconet ombrívol, mentre me la pelaa, en Lluís guaitae àlbums amb fotos de les seus drudes sense teratomes als conys qui llepae a desdir, i més tard llegie llibres tècnics i d’enginyer, i, en tornar de la fàbrica, esbarriae els queviures tantost adquirits perquè m’atipés.



Ens ficàrem a una borda mig esfondrada d’enmig de la selva. Hi ensumàrem catipens de xipòtols. Ens gitàrem a passar-hi allò que romangués de nit. Somiaa (els meus teratometes somiaen qui sap què) en els tutús, els tututs, els tutis i les tuties que hauríem poguts compartir, i em queien llàgrimes de dolcesa - els tutús rebregats amb les xicotelles; els tututs tocats amb els xicotells; els tutis jugats amb les tietes i les altres mares dels amics de la meua canalleta; les tuties encolomades, és clar, per a les calipàndries i gams i xerequeses no pas de xaruc, de neòfit, que els infants pateixen cent per cent, mes que els teratometes rai, se’n flixen, exempts…



Bleixaa, ruflaa, sospiraa, roncaa… I vet ací que dos xipòtols, i ja s’hi veie, feren cap a la borda. Eren molt còmics, se’n reien molt. Havien vist de bon matí, amb les primeres clarors, quan s’esfigae la matinada, caure un manobre qui es veu que pintae o empostissae un trebol o hi monejae amb claus i martells, escarpres, i xàvegues de desembussar canaleres, i taloges d’enguixar tremujals. Havie caigut tot un quilòmetre o més daltabaix. S’havie esclafat totalment. Pensaen que amb l’acceleració haurie d’haver fet un esvoranc al paviment, mes el paviment (o ni que fósson més tovetes llambordes) impàvid, incòlume, menfot - ni una esgarrapada, re.



Em van veure i abaixà un dels enjogassats xipòtols pudents un ample llistó del trebol de la borda i hi ere ple de teranyines i aranyotes immenses i se’m van entortolligar pels cabells i em vaig esfereir com una boja, i allò els divertie qui-sap-lo - i com més embogia més se’n reien. I allò ere un malson i em volia morir. Grumolls d’aranyes i teranyines eren a frec de colgar’m, i tothom se’m volie cruspir, les dents de les teraranyes molt a prop de les ninetes dels ulls, i els dos xipòtols doncs servaen tots els atots. S’estaen com dos ninots fent tombs a tapar la porta, i els teratomes es tornaen monstruosos i s’escridassaen i s’esgargamellaen, i s’empescaen tota mena de verins i fiblons per a injectar’ls. Quan els dos xipòtols em van violar, els teratometes els fiblaren, hò!, i caigueren ambdós morts, erts, apresa la lliçó, llurs erines voravius d’esborronadores nafres o de llúpies en orrupte crebades o de mossecs de bèstia carnívora molt afamegada, vós - de mantinent els engonals tot d’una absolutament podrits.



Fugírem i avançàrem pels carrers bo i fent trampa, com qui diu amb dos vehicles - amb l’autèntic, doncs, i amb l’ombra que l’autèntic feie. Car si jo menaa el meu vehicle, ells com qui diu menaven els llurs. I així guanyàem tothom.



Fosc maragde com la selva ere el vehicle i anae com ombra entre els altres vehicles qui el veien passar com ombra que no sabien si ere ombra que passae o ere un defecte dels ulls.

Pensaa sobretot mentre conduïa en els savis col.loquis d’en Vives, no pas en les pregoneses de les qüestions del fruit morè, tot i que és cert que sentia unes oldanes pessigolletes a l’entrecuix. El meu teratometa vaginal canviae de forma, probablement.



Vaig abandonar el cotxe robat vora els pixadors. Els pixadors, sempre molt freqüentats per putes lletges i gruixudes i per marietes culcagats, és el millor indret (si fas fila d’estranyet) per a passar ignorat.



Escoltant mentalment els clàssics, em vaig dir que, en pic escàpol, ningú no t’és més útil que els amics dels amics - els amics (amb els familiars amb els quals t’entens, és clar) és el primer que la bòfia ve a recacejar amb nas barrigós d’obnubilat bacó; ara, els amics dels amics, coneguts doncs qui deuen favors als amics dels amics, no solament són indetectables, són d’allò més de fiar.



Esguardant sus i jus, vigilant que cap fètid agent (regalimós de la passa) de la bòfia no romangués repenjat a cap cantonada escalabornada, i llavors doncs ja travessant, vaig anar deixant enrere carreteres costerudes, per massa enrevessades ja interdides als vehicles. En acabat, baixant escales d’esglaons molt rosts, de metre o metre i mig cascú - vaig fer cap a un carreró molt pregon.



Se’n sentien, ara i adés, de rere els balcons ennegrits, espetegades de rialletes de conill, o passaen patinant jovent escarransit, i també se’n reien burletament, com la mort.



La púrria s’embadoque amb el barat. “Vilia miretur vulgus” - el vulgar admire allò vil. Uns americans veterans de moltes de guerres d’agressió ara s’havien quedats parats davant una paradeta on una velleta hi venie fesolins. Uns lladregotets s’hi estaen explicant el nom i la funció del fruit… “They are called grimes…”, inventaven. “-Whrimes…?” - feien els arrugats assassins, amb cares de betzols. “-Yeah, whrimes”, acceptaen els bretolets, “and they are used as fodder for a special type of monkeys which then are eaten by the almost dead. And then the dead revive.”



Els americans en van voler comprar cascú un saquet. A l’instant on es treien els doblers, foren ganivetejats. S’amagaren els coltells a les falcies (les mateixes faixes on llurs avantpassats menys degenerats ça enrere hi enfonyaen els mànecs de les falçs o els falçons) i ara espetegaren a córrer ben lluny, pels atzucacs torts, pujant i davallant per forats de clavegueres, els minyonets dolents.



Un forasteret tot de blau marí em passà fregant part la vora, mes no en fiu cap cas; al cap d’estona s’escaigué que me n’adoní que m’havia esgarriada, havia oblidada ara l’adreça d’en Frederic (un amic d’un amic d’en Lluís), per això fiu camí enrere - girí cua ràpidament; en tornar al carreró d’on venia, doncs, el tinc, el noiet de blau, un altre instant a la vora - em semble que es pense que li he anat darrere - se m’arrape tot seguit tot segur d’ell mateix, dels seus poders de seducció, del seu atractiu sexual. L’escridassaa: “-Deixa’m estar!”, immensament fastiguejada, i el teratometa al cony me n’adonaa que volie sortir a cercar gatzara, ullals i urpes com garfis d’abordatge.



Em semblaa que anaa a parir. Em vaig ficar a un cancell fosc i em vaig aixecar el faldillam. Allí treie el nas el meu fill bessó. Ere irònic el cas que, no essent com no ere cancerós, tingués ara pinces de cranc…! Li vaig acaronar la clepsa peludeta. I vaig pensar: Ningú no gosarà dir “-Xiula!” si de cop sobte m’engrapone la collonada; la mossada de caldéu que el teratometa li fot (ultra emmudir’l) no l’hi treu nidéu.



Llavòrens fui prou astruga de veure força a prop en Frederic; parlae amb uns estudiants del seu carrer. Els estudiants, com pertot al món, eren uns ridículs homenets armats amb cagallons més o menys ressecs. Ai, carrinclons, pobrissons; em duien a l’esment el fàstic impaïble d’aquells caramellaires bords d’imperialisme estantís de bassiot merdós d’invasor àvid qui, tapats amb capes ronyoses de capellanufa tètric, amb llurs esturments de fotre hòrreus sorolls, amenitzen el cendrejar dels crematoris. Escombren amb llurs bandúrries i tamborins, com qui escombra l’era en acabar de batre el blat, les cendres i els grumolls malcremats dels morts qui nogensmenys prou poden, car tenen la sort de no poder’ls sentir ni menys la dissort d’haver’ls d’escoltar.



Fatxendes maleïts; no et preocupos, Frederic; naltres te’n defensarem la casa, si mai t’ataquen de cop descuit, com solen. Prou els coneixem.



La casa d’en Frederic tanmateix ere un enfarfec. Bruta, infectada. Amb un rònec estatger, rere les cortinetes ratades del qual les medecines bombollejaen, a frec d’esclat. Li deia: “-Noi, quina te n’esdevenie de més cargolada…?”



Em va dir: “-Discutia amb uns estudiants que el nom “marrà” aplicat als jueus no té res a veure amb porc, que ve de “mardà”, mot català, car el que mengen no és pas porc ni lluç, és justament mardà, i pertot hom anomene, com déu mane, el personatge pel seu tòtem. Així: Si t’empare el llop, et dius llop; i el corb si et dius corb, i au, anar fent. Ja sé que els invasors són molt malparits, i són capaços d’anomenar algú no pas pel tòtem qui estime ans pel tabú qui odie, mes entre poc i massa! Ja fóra massa crueltat!”



Els ultracuidats invasors li van dir de tot. Més tard, damunt ca seua, hi ploien mots corrosius com pluja àcida - estridents invocacions, i càntics d’espinguet mortridor de cuquet d’orella, en oferir la cabreta o el boc en sacrifici, això no té punt de comparació amb els penjaments i blasmes que li entaferren - i teies i cremalls i torxes, i buines ardents i bombes incendiàries.



En Frederic té ara el nap com un carbó. L’hi rostiren com els jueus rostien els mardans.



Per part meua, li explicaa el cas; com esdevenia vídua instantània: “-Se m’obren les venes com esbotzats aquaris - els monstruosos peixos abissals de l’odi rabiós i la folla gelosia em ragen desbocats com afamegats cavalls esquelètics, rossins inics tots d’urpes i dents…”



En Frederic s’escarafallae. Se n’anae a la cuina i, en acabat d’una trencadissa, tornae amb un ordiat d’allò més gustós. Finestra enllà, fumerals torts, altíssims, escopinaen estalzins. A pleret el tinc damunt que també se’m vol cardar. Em fa l’aleta, com el trencalòs fa l’aleta a la trencalossa, duient-li al bec no pas ordiat encigalonat amb qui sap quins afrodisíacs més rucs, mes amb qualque rat espellat i curat amb sal com pernilet.



L’haig d’avisar, confidencial, com bona dona qui sóc. “-No em ficos pas el matrasset al cony. Guaita, al meu fillet teratòmic ja li ha eixit i tot un dels queixals del seny!”



M’ensumae llavòrens encuriosit el cony amb el seu nas tot de carbó, i amb corruix ix el meu cranc gegantí i l’hi pessigue de tal faisó que més val que el desnonem, nas inservible, ja ni bo per a ensumar ni per a cardar.



Vingué l’hora de clapar. Estaa retuda i m’enfonsí en un son de mai no acabar. Algú ens ha envaïts i robats mentrestant. Ja no tinc el fill.



“-Frederic!” Esgaripí. “-Cada teratometa ere un ocellet per qui molt curaa. I ara no me’n trob ja cap. Hom me’ls ha robats. Ells robats de mi, jo robada d’ells, ai, pobrissons, què passarà!”



-Potser són morts…? - Gosà dir en Frederic.



-Quina medecina em daes? Com morien tots plegats…? Rebentaren? Es corromperen part dedins elleixs solets, per cominal, enverinats? O foren rosegats part defora, per qualque flagell sobtat? Vull tornar a ésser amb els infants qui em justifiquen…! Vull tornar a ésser amb els infants qui em justifiquen…!



Amb quina tristor no cardàrem llavors. Ell sense cap por dels teratomes. Jo una ombra d’allò que no fui. Si res no substituiex per a una bona mare un fill, encara pus un regiment de fills duts a perperir pels despietats mariscals del viure. Em trobaa tan buida, oimés que el matràs d’en Frederic no donae gens rampeu a l’enorme pixot de mon teratoma vaginal adés molt crescut i trempat…, adu gairebé… autònom…, per aventura adu doncs escàpol de la presó escanyadora del meu cony…, baixant ara per aigües rabents cap a la ciutat de la salvació…, déu natural ho volgués…, aigües lúties i sanguinolents avall, fins a la lògica arquitectura geomètrica de l’amuntegament harmònic, a viure-hi doncs la seua vida emancipada…, independent…, només molt rarament fent-se el pansidet i l’enyorat de la seua mare… qui tant el volgué…, i qui ara somriu…, amb una esperanceta… que, com carismàtic teratoma, se li encaste indesarrelable entre els bategosos teguments…