Mefistòfil de vult trifront

Never again will I complain Ni em planyc amb tu ni sol. Ni commiser ni compateixc (aquest és un ofici Foll, per al qual no serveixc - hauríeu de robar’m L’amor propi i la dignitat amb què em basteixc), Ni em planyc aitampoc com gèl·lera brètol, Tòtil mitjamerda, de la pega damnada Que em condemna tostemps per dins a dur dol (Això fóra massa ridícul, a part, és clar, que Només ensarrona el ximplet cosó, carrincló, xaronet, Qui, gallina eixalada, sapastrívol a pler, Fa que fuig, il·lús, d’elleix). Plànyer’s, doncs, però no pas en el sentit erroni De sant Benet, ço és, que fóra molt mal fet De criticar el déu qui ens ha encolomades totes Les merdegades de l’ofec. No. No plànyer’s pas, sinó per virtut pròpia, pel seny O esme o consciència qui em vol sencer, gens contagiat, En fortalesa, perquè sabem que no hi ha déu que doni Re i que tot allò que ens esdevé hem de tomar-ho I per dins bastir-nos-en i damunt bastir-nos-hi. Per això. Diu: For five centuries the Turks Had ruled Bulgaria. I ara penseu: després De cinc centúries se’n desempallegaren i reesdevingueren Lliures comcal. Almogàvers bútxares, ferrenys, comencéssim De desvetllar, ca, el ferro novament, Car mai no és prou tard per a tornar-hi. Tornem, tornem-hi, tornem. Tornem, tornem-hi, tornem. A la claror enlluernadora d’aquest concepte, La tria esdevé palesa. La lluita per la llibertat cal mantindre-la tothora I en totes les condicions i menes de facetes. A l’embat del mascaret, a l’oreig dels ximecs O les gotes de sang quan el cos social esclata. Sota la ficta beatitud d’en Serapi quan s’estanca, Oprimit, l’oneig, i ens rodola damunt la falda Qualque cap escapçat, i de la llicorella d’escola, I simpàticament a totes les teulades, pengen, Per tota instrucció, xarons ex-vots molt sanguinolents. Si entre els ullals de l’alà bavallós Mudament s’escarrassen els infants, dos per boca, Vult trifront, triple Mefistòfil qui només Repeteix allò que li ordena de repetir el televisor. Corpuscles al brou, brunz el torn. Remenem, remenem. Amb quin moment de torsió contrària més gloriós No somiem que es girarà al capdavallet la truita! Sortiran de sobte els estilets dissimulats I amb cap punt no adobareu mai més els esvorancs Als polsos de les ídoles: Que mori cada Déu; ullals de pedra escalabornats i els fal·lus Itifàl·lics totalment esmicolats - algú en recull Les relíquies amb un mitjó o amb unes mitges, Dementre, tant acotar’s rere les engrunes, se’ls Veu els grassos tabolls: dones conilles qui els esparvers Adustament ullem d’ençà dels aixoplucs. Guaitem El pedaç celestí clariana amunt. Prou tost Se’ns esbaldregarà damunt el gruat capvespre I llavors atacarem. Preguem perquè mentrestant No se n’estiguin. Li havia demanat que no se N’estigués. No se n’estigo pas, senyora; qui sap Quant valdran aqueixes pedretes durant el temps De les catacumbes i, en acabat, en esdevinença del Restabliment, compteu, les ben poques homologades que Encara hauran sobreviscudes, compteu, déu-n’hi-doneret, Qui-sap-lo, prou podreu, pistrincs i anomenada rai. D’on haig de bravejar un darrer apedrec. N’ixc somrient, gairebé un colós jo mateix. En la llibertat, tot t’ho permet, adu que pugos Coldre un déu, i un déu adés suara descolgat I encara, ecs, gens flairós, pudent de podrit, Un déu assenyaladament enemic i tot: spanish. Car allò que ara només m’estreba els folres, Les pellaixeries de l’ànima, és el teu taboll- Ah, el teu taboll glatidor i grassonet, el Qual, esparver juganer, vull estovar’t ans nocar’t A cops picarolejaires de bec. Com amb escarpells Curosets les pellucalles o llepolies arqueològiques- Car tot està votat tard o d’hora a renèixer, Sobretot en el grotesc espectral on es degeneren Les ombres d’un foc morent, d’un foc morent. Mefistòfil de vult trifront, tot esperit, I tanmateix amb els fronts plens de bonys, Fins a la propera (oi?) em fonc, fonc, nc. Heus-ens: esdevenim el parell de nadons qui Nosaltres sols, ventre-escanyats, amb pler de feinades, Alhora que els arbres mil·lenaris No ens acaben de devorar, encara mig assolim De perbocar. Vull que sàpigos, venus avinent, asalta, adreta, De gençor curulla, eixerida, gentil i benagaia, Qui amb amorosiment i de bon fel vols tractar Els fills, que, si pareixes, és sols d’en tit, de manguis, Doncs, que has parit. S’estava la mare dolorosa Dejús la creu, tota llagrimosa, D’on penjaven els seus fills. Mes encara, mig colgat per l’arbre, li dic: Fuig! No pots fer’m plànyer amb tu, No em planyc amb dingú. “Amb dingú, amb dingú”, sonen a buit, En rebotre a terra, Els meus fruits.

Per òrbites

Desengavanya-te’n Si res d’inútil no t’engavanya l’enteniment Tornaràs a l’inici Albiraràs de bell nou l’inremembrada llum Qui esclata lentament i acoloreix Els paisatges resplendents de cada gènesi.

Addendum, vull dir, afegitó Com voler munyir la lluna o com Treure-li a en Jou el condó malficat Per tal de llavors pelar-li-la, Capoll en joli de cigala lila, Lila, lila, li la volem pelar, De d’altres vies làcties vol-ne hom per sopar. Aparell ideal, mànec hipnòtic, Si me li trec la cobra flonja, Estrany malefici, se’m fica a somiar Fantasies, un pic marejada com ara Per cervesa en dejú: un porc-espí És son coixí; d’escuradents fa anar La cua de l’escorpí; una llúpia Encesa de mena li ix gegantina Del melic — com se’n rescabalarà? Les pampallugues dels maragdes Dels ulls: gèrmens en microscopi, Cavalls de serp, espiadimonis, a Escosir-la, sotjar-la — els envia plegats, Ei, al bordell: Moqueu’s-e, voldreu? I no em torneu pas sinó ben mocadets. Car altrament ja ho digué, sense Camàndules, mon patronet sant Benet: Plànyer’s, tu, és el pitjor pecat; i prou.

Amb una certa calma (segon lliurament)

Tothom

Tothom va morint-se’m part la vora
Atacs de cor, feridures, càncers, accidents…
Això em referma en l’impressió que sóc immortal.

Fins que qualsevol dia em moriré
D’un atac de cor, de càncer, de feridura, d’accident
I segur que fortificaré amb això
Qualque altre il·lús, ninot favot
(Com adés jo) en la seua pàmfila immortalitat.








Un darrer cop d’ull

Un darrer cop d’ull al paisatge
Una darrer bleix d’alleujament
Una darrera capcinada.

Una darrera copeta
Una darrera ensumada.

Una darrera guerxina
Un darrer badall.

Un darrer esternut
Una darrera mocada
Un darrer rotet
Un darrer petet.

Una darrera gratada del meliquet
Una darrera sacsada al pipinet.

Un darrer escoltar d’espeteguet
Una darrera baleta
Al cervell…






Càncer de virot

Què fer’n, d’aqueix trompitxol espuntegat,
Milotxa, bombitxol esventregat?
Esbufegat gonfanó esfilagarsat
Pit manxoll? Mostatx desmanegat
Moixó empantanegat, trepitjat ans afetgegat
Monstre ajagut, desdentegat…
Cranc verdós amb malignes ulls d’un vermell brut...

Som una besti
Cavall gegantí, esbaldregat, esvellegat, esventegat

No tenim ni llar, ni mendraig ni barrastral.

Escosim arreu, a la percaça de l’indret —
Cap cova on per randes i serrells
De l’oceà sens fi els ximecs i els escatxics.

Exigim, majestàtics... Part en vull!

A les portes, capdemorts febrits
La ful harmonia de l’abominament esfèric dalt
Un grumoll més qui es fon al brou.

Som una besti
Morós, tristot llangardaix subreptici
Amb dèria desesperada de mal.

Pel vessant esquerre, a l’altre cantó més secret
Davallem d’esbiaix, com un cranc
Amb el raor punxent com als temps
De les cosmonaus, quan els horitzons
Havien esdevinguts irrecuperablement verticals.

A baix, silenci de la nit trencat
A les quadres pels malsons dels cavalls.

Lletanies — retrunys i tornaveus quallats
Dels heroics suïcides al port d’Alacant.

Som una besti
Neguitós, esgavellat, empedreït
Cos de suïcida ahontat per tothom
Impalat a la cruïlla, pudor de podrit
Entre el noc de l’adobapells
I les flaires de mirres, i les ferums de xerris
De l’esllavís relliscós.

Drecera a l’atzucac.

Aixarop de bastó de duler malmirrós
Fastiguejat del propi cos quan els festejadors
Se n’emparen, com qui davall la creu
Ve a cardar-hi o, més furtiu, a hi pelar-se-la.

Arqueòlegs qui escandallessin
I llavors escorcollessin entre el trasbals
Descolgat no trobaven tampoc
Cap vaccí contra l’absurd.

Relíquia irrisòria, estella eixumflada
En carrincló bofec.