Vint-i-tresè lliurament

w) El mecenes Lluïsot diu que d’amagatotis untarà la causa







Per encàrrec de n’Empar, havia ha anat a veure els seus pares. Quan ixc de casa llur (més que no pas de la seua car ara em fa que viu a les muntanyes, això si no l’han mort o s’ha mort) he dit als pares, doncs, de n’Alliberament Llibertat que morir per consignes catalanes t’assegura si més no un epitafi gens monçoneguer en el sepulcre buit de qualsevol paret de les nostres ciutats i viles fet per un artista ardit.



Se’n foten com de la lluna i els paisatges llunàtics d’En Miró. Diuen: A naltres que ens dèixon en pau. I que llur filla: Com si mai no n’havíem tinguda cap. Tret que la dona m’acompanya fins a fora, plorant.



Em demana que la perdonem — i son marit, cada dia més tocat pel verí dels diaris i la televisió, llas, aixarneguit gairebé sens remei.



Repassant la seua vida, no podia fer altre que demanar-li com es podia haver casat a aital desgraciat? Però, és clar, prou sabia que m’hauria apaivagat amb parauletes: Que tothom fem el que podem, que cal no mirar enrere, etc.



—De vegades, encara ara, tornant de fregar pisos, espellifada després d’haver caminat tantes d’hores sota la pluja, amb perill que se m’emportés doncs la propvinent pulmonia, quan em veu, tramet ais al cel i m’eixuga gairebé tan amorosament com feia quaranta anys, aquell nadal primer on érem tan enamorats.



Faig capcinades de comprensió i trenc cantonada. Adéu-siau, ja us ho fotreu.



—Ahir —m’ha dit—, vull sortir de casa meua, obr la porta, i m’esglaii tota. A la gespa rònega i groga del jardí de davant mateix, una tortuga de caire prehistòric, amb una estranya closca en forma més aviat d’esquelet, ara amb la mateixa tonalitat tota ella del ferro rovellat, rau, tractant d’amagarse sota un arbret que hi tinc, un sanguinyol arronyacat, però és clar, és massa grossa, és enorme, cremada, rovellada — però la tortuga de darrere seu encara és més bestial, és deu vegades més grossa, també de caire prehistòric, com ara un dinosaure, amb la closca també foradada, com un esquelet, però verda de molts de verds, ella, no pas rovellada, eruginosa… Malèfica, la de darrere li té la boca a la cua i comença d’empassarse-la, la rovellada — la rovellada, amb els ulls em demana ajut — no sé què fer — paralitzada — no sóc capaç de bellugar’m ni per a fer’n una foto… No hi ha amagatall, senyor.



La jaquia estar marinant-se en llàgrimes. Sí ves. Una de les principals consignes catalanes és deixar’s d’orgues. I ben fet que fem. Guaitar cap a l’estació vinent, que ens duu més a prop de l’independència. Altrament, d’altres mitjans més oficals, prou ens n’enfiten, amb llur sentimentalisme eixorc i capador.



No caurà n’Edmon en aquest bertrol. Això diem també: Ah, malatia fastigosa de la sensibilitat; tota art que gosa messions a favor de fotre plorar és per definició una merda. Carall, i que cal ésser amb Sòfocles o amb qui sigo que diu que: Dingú no pot ésser declarat heroi fins ben bé en acabat de mort — car dementre que hi ha vida prou hi ha possibilitat de bausia, d’acte traïdorenc, jotfot, de malpàs.



Veig, de cua d’ull, de retorn a ca meua, un taxista qui recull una vella amb cadira de rodes; el taxista ha feta malbé la cadira: no l’ha plegada prou bé quan l’ha ficada al bagul de darrere amb els paquets. Ara, la vella, quan el taxista xarnec l’hi vol asseure, cau de cul amb la cadira feta un nus fastigós i tot això, dementre que el taxista guilla, entre la gentada atapeïda (els macips sortien de les fàbriques, els clercs de les oficines) qui se l’esguarda sense fotre re. Què haig de fer? Dur-la al carretó llarg d’un aprenent de forner qui lliurava pa? On l’embotim, a una panistra? Entre les panistres buides?…



Per sort s’atura la llemosina d’un milionari. Em diu en Lluïsot. “Puja totdéu, la vella i tu.”



—A Louisiana, vaig veure’n encara un cas pitjor. Una puta blanca, na Louise Bover, va acusar sense cap raó, de violar-la, un negre, el qual fou immediatament penjat per la voluda. Quan la Louise fou ulteriorment assaltada per tota mena de càrrecs de consciència i recances, tothom altri, parents, capellans, advocats, se’n foten com una mona d’un mapamundi. Descompta-t’hi, li diuen, un negre més o menys, carronya, per qui et capfiques?



Em forada el petitet amb ulls de filaberquí, em diu: “M’han sortits tots de granets blanquets al voltant del virot. La badada és que no sé pas si me’ls ha encomanats la dona o n’Edwina. Si l’hi dic a la dona em dirà emprenyadíssima que m’ho ha encomanat qui sap qui, és clar. Si tanmateix l’hi dic a n’Edwina, encara pitjor — em gisclarà com una boja que m’ho ha encolomat la meua dona. Ei, i potser tot plegat m’ho etzibaven totes dues. Potser hi ha algun nyèbit infectat que se me les carda totes dues!… És clar, hi sóc jo, ja ho sé, prô vull dir… un altre, a part de jo, oi?”



Li responc: “L’espitxaràs pelant-te-la, per justícia poètica. L’escanyaràs i t’escanyarà. I llavors, ton famós virotet, qui se te’l vendrà com la pixeta d’en Nap (7ooo francs el 1977), o com el braç de la santa feixista Teressah, te’n recordes com en Vagínula I (el segon, amb la seua cara d’orinal curull, ja no sé pas quin colló assecat es deu fotre traginar amunt i avall), te’n recordes com se’l fotia portar per un bisbe pertot arreu on anava a petar — professons, marxes marcial, garrots vils, vacances de pesca i iot, inauguracions?”…



Em sembla que se m’ha emprenyat.



—Qui ets?



—Psè. No-dingú.



—Doncs dec enraonar sol. Collons, és clar, si m’empatoll amb no-dingú, llavors sí que em bevia el senderi. Bah-bah, deixa’t estar d’Odissees de pa sucat amb oli, i anem per feineta, vols?



—Em dic Nisialbirdingúespigolant Menvénencapganesniuna.



S’encén sol: “Quin pseudònim més ruc!”



—Cascun som, per al comú salvament, cèl×lules individuals d’alliberament de la terra. I hem de sàpiguer pairar’ns-en, d’estar’ns-en d’afegir’ns al desori, a l’espoli, al balafi, al malbargany.



—Animista, jotfot. Au, castigat, als racons dels dolents, entre els barracots sense trebol i les descàrregues d’escombraries. Em vols engalipar, un amant de la natura inerta? Ja no cal que et belluguis. Amb vocació de mort. Qualque jorn hi reeixiràs, i d’una faisó definitiva.



—Pertanyc als Catalonian Queens (who strain their greens).



—No et diuen re els parrups de parrufs, ah, melodies de sidèries harmonies.



—Això sembla la corranda del catiu obtús, el recitatiu del catiu escollonat. Qui més en presumeix, menys hi suca.



—Qui t’ha dit que me’ls tallaven?



—El nostre comú amic, en Genuí.



—Ah, en Genuí, quin peça. No hi és tot. El feia empaquetar vers una clínica magnífica, a Califòrnia, jotflic. El tenim ben encaselladet devers sant Quicu, més amunt de sant Dídac, de veí d’aquell home vell qui amb una galleda matava i recollia cossos d’oreneta, a munts. Un artista de caire ingenu i assassí. Adu les orenetes qui feien niu i criaven sota el llivell de l’aigua, en receptacles, dins la cisterna de líquid claríssim, les occia i els en robava els nius, amb els quals feia escultures que ara es venen a milions o gairebé. Un jorn, cap a la vesprada, des de lluny, damunt la gespa, el seu veí se li atansava, resolut, a pendre-li el niu i l’oreneta que hi té, pobre Genuí, a l’escarranxa. Sonà un tret. La bala se li ficà crani endins. Pel forat, el lent cotó-fluix del seu cervell s’esfilegarsava dins l’espessa aigua llorda del riu.



La senyora gran era una gran senyora i fins ara no havia dir re. Es guaitava el clatell molt rapat del xofer, com si hi anava a espigolar-hi a qualsevol instant, i a eixonar-hi i esquerrar-hi llémenes, puces, xinxes, rènecs, arnes, polls…



Digué: “Mon fill Jacint, el capellà, no creu en cap de les dogmàtiques ximpleries de l’església. Cada camí que albira cap injustícia es fa un estrip a l’uniforme negre que els fan portar. Cada dia acaba amb l’uniforme tot estripat. De jovenet, sovint, pel carrer, de cop-descuit es veia, com qui diu per epilèpsia, atacat per l’atac de pitjera. Quan t’ataca la pitjera, tot ho pitges: tecles, timbres, melics, clatellets, forats del sés, ulls, res avinent… S’enduia encontinent podeu comptar els mastegots i penjaments — de les dones més putes i empedreïdes especialment — i la puta bòfia el persegueix sense descans, i el mortreix i el destreny. En parava boig, per això l’apuntí de capellà.”



—Un altre suïcida vocacional —féu el nan—; doncs sí que fotrem goig, amb els catalans dels collons. Encara no hem perdudes prous guerres?



La vella se’n rigué part dessota el nas. Com era el cas d’aquells robots als quals, per tal d’afegir’ls un somriure, els cal un cop o dos de tornavís, reeixia a donar’s ara un somriure cargolat, de tornavís.



—Sí ves —féu—. Tothom, en aixecar’s, prou fot cara de pallàs. I en néixer encara més. Venim a aquest món a fotre tots plegats el paperet del ruc. El minyó qui tornava del restaurant de l’estació de portar’ls el pa amb el seu carretó llarguerut, de més petit feia de pastoret de fedes — en tonsirar-les i arrencar’ls els véllors, patia martiris de calvari. Son pare amb una puntada al cul el féu anar a ciutat. Ací, m’ho deia mon fill, l’estruparen en un cancell vint o trenta addictes. Ara l’indestructibilitat del virus de la síndrome el té somiant llunes en cove. Creu que l’indestructibilitat del virus per ell adquirit vol dir la seua pròpia indestructibilitat, atès que ambdòs prou viuen al mateix cos. Pertot fa el merda, el tifa, especialment davant les barjaules, i tot el que guanya s’ho fa espetegar en dones. Cadascun dels conys que empelta els anomena amb una lletra. Com hac, cony hac prim, cony hac segon, cony hac a la potència enèsima. Li toca esfereïdorament el voraviu que li garleu de cap vaccí. Matar-li son virus, fóra matar’l, consira. Els parapsicòlegs del govern, gossos buròcrates, tot ho veuen de rosa; encoratgen la víctima. Li diuen que, aitan indestructiu, adu pot volar; per això ho intenta sovint; trompades bestials de balcó a balcó en casa de fusta que atrotina a trompades. Als barracots on viu. D’estranquis l’han filmat. I n’han venut, per a consum dels forans de Mallorca, un anunci on surt. És un anunci tot de trompades, és clar. I diu: Don’t trust your flying ways. Trust ours. Fly Air Tromp — i ensenyen llavòrens una avió magnífic i lluent qui finament enjòlit salla pel firmament.



Quan la vella la deixem a ca seua, el nan Condó ve a asseure-se’m darrere a la vora.



Em diu: “Acarona’m l’esquena, lleopard”, perquè es veu que ja som amics.

Vint-i-dosè lliurament

v) Bòbila, o Les rajoles de mestre escudeller







Recordareu que n’Edmon li havia dit adéu-siau i com se n’anava capcotet, sacsat ara-i-adés per qualque bocí de sanglot; com se’n tornava, doncs, cap a Oriola. Travessant el trau de la porta, taral·lejava, dolçament, o amb sentiment salivejava vessos clàssics de balada:



“She’s turned into a real Vagina Regina,

Alas, while my cock’s becoming tinier and tinier.”



I esdevenia tot plegat, un camí més, el quadre, un pèl carrincló, de l’enamorament creuclavat, llas, de la predilecció desnonada.



—Què hi farem —bleixà.



Això era a l’hostal — no pas a l’hospital; al sostre de l’hospital, en Lanosa Genuí, o si més no son cervell, hi penjava les barres, i tot allò ho sabia d’anar-hi (sol o amb n’Empar), i visitar’l.



Ara, en Xeiquàtgejonç per comptes de davallar cap al carrer i agafar un taxi cap a l’aeroport o l’estació de Sants, pujava, escales amunt i amb la maleta a coll, cap al terrat. Desolat, es repenjava a la barana. Nas avall, el carrer rugia inharmònic. La roba estesa al Sol, tota blanca, lluent, l’enlluernava i li feia vindre maldecaps. Li retrunyien pels timpans i d’altres membranes del cervell els mots de la mestra, per qui glateix, molt insatisfet, encara. Amb quin vaccí punxar’s per tal de fer’s fondre per sempre pus els pensaments trop sinistres que cova, car no sap fins i tot ara mateix si llençar’s daltabaix. Terapèutic vaccí, doncs, quin? Amb el verí mocgroc del subtil vernís momificaire, immortalitzador, del servei humil, lleial i callat a la pàtria, com recomana ella, nòmada, anònima i heroica? Car només ens perennitzem amb l’emperennitzament de la nostra ètnia tel·lúrica, volcànica, totabassegadora, força avial amunt, disparada com un coet cap als límits del temps i, esbotzats, enllà, allèn i enjondre. O periríem d’inanició, anèmics, letàrgics, resignats, esquelets espasmòdics qui es neguen en el fossat comú dels robats d’identitat, òrbites enteranyinades.



Tot d’una, fort acrobàtic, s’entaferrà un clatellot. “Monòleg patològic, collons; me’n desdic!” I, novament, com sempre, tot aquell fresc pansiment de llavors l’adscrigué a l’escarrasiment físic i moral derivat de la química somàtica tota destarotada. Fill guerxat..., què en diria en Boi (“fes, fes i calla”, calm, totjorn t’urgeix), mestre escudeller qui, comcaleretament testant, et jaquí la bòbila, amb la qual aitant pots crear i treballar per al millorament ans el propagament i la propalació de la pàtria? Car, per recorreguts planers i rosts, ets la llavor qui floria i esclatava, ets... la flor qui encara ha de surar a la sobrefaç perquè se’n sàpigui la vàlua intangívola, la força específica, la bellor que aitambé exalça (és clar!) l’harmonia del conjunt; hò, tu, flor exòtica meravellosa, qui, tot i que a molta de gent no li plau gens (i adu diran que put), ha de totes totes afirmar, ferma, el dret a la seua participació, amb agressivitat davant del viure, perquè viu i és viva, el dret al seu badar’s fins on els braços i les flaires li assoleixin.



Tot prenys d’una resolució il·legítima, se suïcida com aquell qui diu escales avall, ben rabent, i, amb la maleta rossolantli darrere, fa cap a la vorera del carrer, ran l’entrada. Ara, molt més homogeni, sense córrer gens, s’espolsa i guaita, gairebé com un senyoret, a esquerra i dreta. Dret, se’n va pel carrer tort; tort, enfila el carrer dret, i en acabat, ni se n’ha adonat i ja s’ha embolicat pel bell (gens bell, pel trop fastigós) mig del keramikòs, del barri xinès —quin esfereïdor cau de xarnecs — poca-vergonya, vós; cap excusa que ens n’endinya ni el rem ni redimeix.



(És que… en temps hel·lens els qui fèiem ceràmica érem la gent més baixa — és clar que ara quina traça altra que la d’encomanar malalties tenen aqueixa púrria? Merdadedéu, cap.)



Dues rengleres paral·leles de purètic meucam li fan guàrdia, no fos cas que, esdevingut vaginúlic cap d’estat, no prengués encara mal en la seua visita extemporània. I per comptes de cridar, fanàtics feixistes, amb urpes enceses i ulls desorbitats, el nom del dictador, criden, putes pepes d’a pela, “pela i el llit, pela i el llit!”



Ell, gairebé com si no hi fos, com si tampoc no anés per a ell; unça a unça, formigueta qui molt acunça; i se les esguarda totes amb entrecuidament ans interès. La més lletja finalment me’l malla. Li diu, a cau d’orella: “En gran bordeller, no tastaries, podé, abans de fotre el camp, com un cranc, cap al teu poblet de bagasses sense ofici ni prou mònita, a fe de déu, una professional de debò i ben barcelonina?”



N’Edmon Xicolí no sap pas per on empatollar’s. Lloba pudent, l’empeny al barjauleig repel·lent com el falsificador t’empeny bavós als pseudocalers.



—Nèctars i catarsis en osmosis mocalludes i sangfluixos tebis —li recita, tuixegosament, la puta—; desclouen les crisàlides més corretjoses, calapetenques, estopenques i obstinades; oidà, creben arrets tendrums de cabòries; flagells de glòries qui s’abaten als paradisos que suren entre cels i discs d’esferes en joli, melodioses d’un misteri tombal, on se’t congrien les odalisques tovíssimes i les hurís del serrall; poc te n’abstens, i burxes entre cortinetes i vels; i en burxes, bombolles astrals, viroladament desminyonades; deliquis, col·lapses promiscus, eclipsis, panoràmiques opaques; ubic, te’m mors; símptomes de l’infinit: esdevens, amb l’escorreguda i la lleterada, el monòlit perfectament cairat qui guia, mnemònic, la via làctia. Bon dia, déu; fins avui fores hermètic i dogmàtic; mai més, puix que et penetr; abdica, abdica; petulant ultimàtum: abdica, o nomèn al tron la meua bandarra, sagrada verge eterna, de qui el plaer em commou fins a fer’m eixir de l’ou, àngel de la redempció, dominador, lluminós, totpoderós i cruel; i ple d’urc i el pus bemparit; i enlluernadorament bell, bell, bell.



Satànica, jotflic, del tot el té; li fotia empassar ham i esquer, suro, llinyol, canya i tot plegat, senceret, l’heteròclit ormeig.



—M’hi moc —digué ell, però pujava les rònegues escales cap a la cambra del cardar capjup, esquerp i com aquell, espiot caçat, criminal de guerra, qui acaben, sense apel·lament permès, de condemnar a molt iniqua, dolorosa, mort.



Car, de més a més, el capdecony hi pujava amb la meuca més lletja, malalta, gueta, bruta, cagota, gafeta, enfarinada, albardana, piorreica, pollosa i horrorosa, amb pler de treps, trencs i xiribecs, i nius de cucs esbojarradament virulents pertot arreu, i mant abscés basardosament umflat o amb dues ungles ronyoses desbridat tot just de fresc i ara, com tothora, supurant repugnantment.



Una altra 29, una altra Pintes, una altra Esclafidors i Castanyoles, una altra Memorial de Greuges, una altra Llúpies, una altra Bàjols, una altra Morta-Viva, reïra, una altra Nèmesis — una més d’entre les legions envaïdores llogades pels merdanyols, fetes soldades de l’exèrcit del contagi que roman i s’encaserna pels racons purulents del carrer de les Tàpies, els Llocs Vacants i els Enteniments Vagues — un sorge assassí més del flagell infiltrat i podridor que cap mesura profilàctica que no no sigui el foc, la foguera absoluta de tot el barri tràgicament aritjolat, no serà sinó baboiada inútil d’heretget, al qual li agrada, hò i aitant, la color local, filldeputa, au.



—Com te dius? —l’interrogà, a mig replà, aquell tros d’harpia gorgònica; de borbònica, gargòlica, vaginúlica medusa.



—Xeiquàtgejonç —respongué ell; és clar, recordeu que, malfiat, molt escaldat per les roents vicissituds que la clandestinitat es duu, mai no diu n’Edmon i prou a qualsevol.



—Ou, Xeiquàtgejonç? Ar ju Amèrican? —molt malaviciada als dòlars, naturalment.



—No, I am from Oriola, where the Catalonian Sea starts to cry stinking tears of corrupted treason. Ai, vull dir, sóc d’abans d’arribar a Armeria.



—Ah, Armeria meu curaçao. I jo em dic la Germana Jagasdecrístol. I ja ho saps doncs que, per quatre rals més, t’haig d’ésser amigueta al màxim enèsim, potent?



Ah, llas, cabronet, doncs; l’has comprada per l’equivalent de sis puntes de cigarret, per una rajoleta de sabó, per una presa de xocolata. Però si ara vingués sa mare a reclamarla, per quant l’hi revendries? Li la revenc, senyora, li la revenc per quatre-cents guitarrots i xeremies, tres tones de cols i xirivies, un chor de milions qui em cantin fins a mai més pus nyigo-nyagos de pets i lletanies.



(…)



S’eixugaven les parts en sengles draps; el seu petitet, de miniatura, menys de la mida d’un segellet d’allò tan barat; el d’ella, gros com tretze o quinze llençols embastats en rastellera, i encara per pus gegantí que fos, això, rai, que mai no en donaria l’abast.



—Minyó, vols? Arramba’t. Lleixa-m’hi fotre una caguerada abans de baixar. Ah, ara que ve a tomb, tu qui dius que ets mig americà —féu la marcolfa, eixarrancada damunt la tassa del buidar-hi budells—; vaig tindre ahir un moro (es deia Abdul, em va dir), i, pobret, se’m va tornar boig d’entusiasme; encara deu estar cantant ara els goigs celestials de torcar’s a l’americana.



—Torcar’s a l’americana? --xiuxiueix ell, encara més fluixet, com l’eco d’un mitocondri tot escotiflat.



—Hò, però no pas torcar’s els mocs a la màniga del gec, tu, ep; aqueix és un invent trivial d’allò més; adotzenat peu de banc que totdéu ja coneix. Els moros són rucs, eh, però tampoc no tant. No. Vull dir torcar’s el cul a la manera americana!



—Ah —fa n’Edmon, i es mulla el mareig a raig d’aixeta.



—Me’n trec de la bossa de mà un rotlle que tot just m’ha regalat un mariner de la sisena flota, l’hi lliur i n’Abdul em fa, tot estranyat: I aquest mocadoret de luxe on el sucarem, eh? Pobrissó, acostumat solzament a netejar’s la merda a glopades d’aigua bombejada amb la mà esquerra; desori rai, cavà? I cada camí un merder per terra. Màxima concessió als nous descobriments: una esponjota que grata i t’espunta i promou morenes — oidà, ves, fins a aqueixa comoditat no han sapigut arribar. No, home, no; sigues modern, l’alliçon; la mà que et convingui, la més adient al moment, adu la dreta, si cal; i tatxum-tatxum: cabalment amb aquest paperet! Bada, però ah, paperet, paperet! Fillets, fillets. Trobador més inspiradament per l’esperit infòs no el trobaríeu aumon — ni a can patalè. Som-hi, pobrissonet, no se’n pot avindre de cap manera. Se m’enruixa operàtic: Això és progrés! Flonget d’allò més, fluix com el cotó-fluix més finet; mollet, vull dir, tovet i una miqueta humit, ah, delícia, sóc a la glòria d’En Mafumet i la dels altres profetes infidels i tot, me’n fot un clau; nelleix cap llengua tebieta, et dic, meuca dilecta, li’n dóna un rampeuet…



(…)



És que el sarraí N’Abdul Cigró havia pujat a Barcelona després de magencar de valent pels cebars de vora Almacelles, on, feia mes/mes i mig, i d’estranquis, és clar, havia arribat, amb tot un escamot de companys, ensardinat d’allò més atapeïdament al doble fons dissimulat d’una furgoneta infernal.



Amb una voluntat de caldéu, malgrat les nafres sofertes (com tot passerell, llas, prou en pateix), féu al capdavall allò millor que podia triar de fer. Per comptes d’estergir brètolament la tècnica suïcida de tants de baliga-balagues qui, barrejats pengim-penjam a l’hora més que minsa del lleure, badoquegen, embajanits, i ignoren per força (i adu, si els ho demanes, diuen que els la porta fluixa d’allò puset) la terra qui ventissament els adopta, ell, per ço car sap que perquè hom hi reïxi cal esdernegar-se a romandre-hi tothora fidel, s’ha, de debonet, tot plegat, ullprès de la nostra pàtria.



I recordéssiu d’ençà amunt que cap de les gavarreres flamejants de les nostres idiosincràsies genuïnes, ni, fet i fet, res d’allò que pertany a l’originalitat dels nostres tarannàs, mai no fica en sac pertús.



Barement eixelat per les lleis maleïdes d’una altra clandestinitat dictada (en llur llengua paràsita i esgarrifosa) pels il·legítims ocupants, en tost de doldre-se’n, pastós, i parar l’esquena a l’hora desenvigoridora de les oracions, s’ha dit, ardit, amb urc encara, que si li han defès el vol natural i li entravanquen el camí amb bofegats armats i paperots, tant se val, que pel cap baix lliscarà, com la serp, o adu, colgat, minarà i barrinarà a lloure devers la llum molt dolça del nostre descobriment.



I, cabalment, això l’ha salvat: la nostra bella llengua, eina única per a dir-ne només de benaixafades, lenta ambrosia dels eterns, com cap altra delitosa, sens fi, eufònica i sublim.



Car és cert que, amb pocs jorns, ha apresa la llengua nacional — de la qual cal dir que el corquim repel·lent qui ens envaeix (tret d’alguns botiflers i federals qui, gens denys, mes fort indignes, autoodiats, venuts, on és més podrit, bavallosos, se’ls han enganxats) poc en pesquen borrall, i ve-t’ho ací per què mai no seran acceptats.



Pecats de la demografia ens damnen i condemnem ceballudament i cíclica al desballestament pus esborronador, i això fondària amunt dels segles. Quan perdem els darrers senys que ens identifiquen internacionalment com a gènere del tot diferenciat (començ del XVIè), som amb prou feines un milió contra sis ben llargs d’ells, conills forassenyats. I això sense comptar els pudents gavatxs per l’altre cantó, vull dir, l’altre front — delícies de la traïdoria, tostemps s’ho conjuminen per a fotre’ns alhora.



Bé, a part, doncs, que ens en calen per a aturar el flagell insectoide dels eh-panols accessoris, als quals dingú (en tot cas, no pas naltres, els soca-relencs, únics senyors) no ha convidats perquè s’afegissin, volpells, a l’estupre de la nostra pàtria, als païsencs ens són balderes totes menes d’inhumanes lleis de filtre inic per a immigrants africans.



Altrament, és clar, la llengua nacional és (i hauria hagut d’ésser ja al XVè, al XVIè, al XVIIè, al XVIIIè, al XIXè i al XXè, si, llas, per pecats de demografies sobretot, no haguéssim perduda tot plegat cada guerra) prou i natural barrera.



I, la llengua nacional, si l’enraones, ja ets de la família — adu més: si l’enraones bé, ets de debò l’aristòcrata, i més aristòcrata com millor l’enraonis (amb tota autoritat, cavà?, i aitan elegant i amb mèrit legítim i esbombívol), per ço car molts dels qui es creuen aristòcrates, de fet, són els més maleducats, poquesvergonyes, bords, ridículs, gànguils, pecs, insolents, ignorants i dignes ja no de no manar gens, sinó d’ésser exposats i escarnits ans espoliats ans, si tant botzinen i reboteguen, emprenyadors, afusellats o si més no bandejats a viure a tres quarts de quinze, vull dir, a la quinta forca, foramurs, a can pistraus, més lluny, a passar gana amb les famílies encara salvatges i primitives (isardes i ordials) de llur minyones i lacais, sovint més cults i comcals, ben enraonats, que no pas ells, de mou i manera, tot plegat, que, n’Abdul Cigró, ei, benvingut amb totes les de la llei al pastisset que entre tots ens pastarem!



Directe a l’acció, car esdevé, com dic, un dels nostres, i adu molt més nostre que no tant de botifler amb carota de jutge. Tants pertot qui ens volen fotre fora, i n’hi ha qui se’ns volen, i els volem, dintre — perquè menys s’esfiguin els qui encara resisteixen tant de setge.



Ça i lla, doncs, tots plegats, o no ens en rescabalarem mai, feu-li lloc. Ve-li, benvingut, i l’admetem a cada llar, dingú no l’acomiada enlloc. Que bé que es camufla amb son excels coloret safrà, i ses rugues a tot el cos de bataller avesat, ni els escurçons sagrats de N’Isis no li’n saben ensumar l’amagatall. Valtres, enamorats qui entreveniu les torres balmades dels ulls de l’amor per on amunt-i-avallen incessants els ascensors, on verges hi són desponcellades i fills plantats i el desmanec del sexe fugisser s’esdevé a totes hores, atureu’s cada cop que toca el timbret per a ficar-s’hi, no fos cas que s’escaigués que els saigs l’empaitessin, bares.



Cada muricec, gens sec ni criptògam, és una xil·la alada. Cec i sec, è i é, no casen mai — è i é, è i é, è i é — guaita’ns volar — prô prou sabem que quan morirem entrarem al cony, al taboll promès de la deessa. Et fem rodar el cap? Ets de natura nerviosa? T’entrevé l’esme l’imatge rosegaire dels intrigaires ajusticiadors qui rondinaires ronden forques on cada reu es fa esperar?



El dilecte sarraí, esdevingut païsenc prous (un prohom dels Països, vull dir), hom l’afegia, doncs, i ben escaientment, a l’exèrcit d’alliberament. Nat sota el sistema feixista i gavatx de quitances per al bofegament de la demografia i la sobreproducció de carn mòrbida de canó (segons el qual el govern et profereix, quan et cases, un préstec o crèdit de mil dinars o diners — manlleu que has d’anar repagant a terminis, cada mes, començant d’ençà del desè, amb l’encoratjadora condició que quan tens la dona prenyada el compte roman glaçat de moment i cada cop que tens un fill pots sotstreure un quart del deute, de manera que amb quatre fills el govern et declara quiti del tot), sap que en aquest món de diaris on el joc de viure i el d’escacs té la mateixa planor, tota vida té un preu, adu la del peonet més merdoset aclaparadorament aixafat pels pedrots del roc (i millor qualsevol salonet de ridículs del palau) fet esclatar per un atemptat.



Dos-cents cinquanta dinerets, collons, l’esplet! La rateta petulant s’hauria pogudes comprar dues-centes cinquanta cintetes de totes les coloraines per a la seua corona de morta. Car sa mare moria en néixer’l, l’hereu, i ara els seus encara deuen calers llongs a aqueix cercle corromput de burots i duaners, pudents de la secreta i uniformats, mestres, escombriares i buròcrates de tot pèl qui es fementeixen dementre que et roben amb la cara descoberta i, tornem-hi, amb totes les de la llei.



Pastisset tot emparaulat, poc s’hi cabia gens, vet ací per què ens venia a reforçar, on sap que romandrem oberts i dingú no tanquem enfora qui dugui la clau comcal.



Havia travessat l’estret de Gibraltar amb una barqueta molt prima. Els destrets, però, havien començats al desert. Hi rebia la lletra que li enviava d’estranquis son cosí n’Ibrahim Turmeda, qui, injustament presoner a la cangrí de Cadis, li indicava, entrelínies, de quin mou fort arriscat podria treure-l’en.



Som cap a Mesoputàmia, doncs, país de les mitges putes; de fet, un pèl més lluny o més a prop; tant se val, cap a ca la Quica, direm.



Somhi, la qüestió: n’Abdul és cabrer d’un ramat de quatre cabres. Querrines, querrines, sentiu-lo, rapsòdic, cridar-les. Li’n manca una; ep, desfici, desori, rai. Tanca les bones noies ja no dic pas a la cleda; allò és cobert, més aviat una ubla, doncs, i surt a empaitar la perduda. Ara, tant córrer entre esquerps pedregars d’escorpins ans d’escurçons, manoi, belleu (ich meine, vielleicht) ens convé un instant d’assossec ans de conhortament, oi?



Gaudíssim amb el buf reprès de la beutat espectacular del paisatge d’aquest rere Transvaal amb balenes a l’horitzó, i bernats pescaires pel cel i pangolins entre els turons.



Pel fet que excel·leix en seguir rastres, tampoc no patíssim gaire, però. Fet: penedida, la troba bolcada al capdavall d’un cingle molt espadat.



—Com hi ha món; no és gens morta, ans viva — exulta.



No és, doncs, cap altra, consuetudinària, cabra pútrida, feta malbé pels adips, força rostada pels voltors. Ah, llas, tanmateix; quan acaba de despenjar’s i l’ateny, el rep ben torbada per la por de la mort.



—Què deus tenir, na Iusufeta? —li fa.



Entre paparres i xacres més usuals i simples, li veu la cama trencada.



—Déunhidoneret el mal que deu fer, cavà? —li diu, suau com el vellut dels seus pantalons, i afegeix—: Això, rai, peronet; molt més mal no fot, i de pitjor guarir ans remeiar no és, la més maleïda ans malparida de les malalties, cabalment: un mal de queixals.



I, sense ufanejar d’aquelles tristes experiències de les fiblades de les arrels poixèvoles d’un os esdevingut tot de cop i volta tressallit i traïdor, arramassa de part de pels voltants quatre barrots i li’n fa un encric que li immobilitza la cama borda, li profereix tot seguit un pom de serpoll i de jull i, quan la segalleta avia el rotet en pic d’acabar’s el ressopó, se l’enduu cap a l’ubla a coll i bo i vigilant en la foscor de no enfonsar-se a cap clot.



S’esqueia, és clar, que l’endemà era el jorn on tots els poblets d’aixafaterrossos i glevatombaires, de pastorets, i dulers i manescals, i manuclaires i camandulaires del costat pujaven cap a la tomba del sant pagà d’aquell llocs, En Sidi Bou Boc, i li sacrificaven alguna bèstia grossa — preferentment, jotflic, un bou — un bou tot engarlandat, emmedallat, encintat i esquellerincós — com per raoneta dels enyorívolfaents tres tombs, llas, d’antanyasses — antanyasses, llas, quan les nenes juàvem per les eres no pas com juem a ciutat ara ni com jue la filla del capellà, amb hostietes rai, ans amb capets renats (renats per mà del bruixot) dels molt reduïts enemics. Allò ere una glòria veure (em deia en Genuí repenjat al coixins), aquells capets qui, en espetegar (ere el joc del pam i toc), tant l’un com l’altre aviaen un gemec i obrien molt espaordidors els ulls!



S’atansaen, diu, com insectes de flagells, amb llur cervell molt instintiu d’insecte, cap a les aigües lustrals de l’oasi, d’on de l’ara xarona ja n’oïen emergents i ondulants els psalms de l’himnòdia entonats pel lleig ronc corifeu. Basts mercaders, mal-raguts (i mal-riguts), amb llurs càrregues pudents de morbiditats més o menys embalsamades i adu, ensacats, cadàvers sencers en diferents estadis de putrefacció qui llavors trametran per lent vaixell a les clíniques americanes, on en rebem pedaços, pegats i aparionaments.



La qüestió que, a ca n’Abdul i encontorns (no al magí malrecordós d’en Lanosa), el brau qui agafaven, abans, per tal de preparar’l per al sacrifici, el duien a la cleda nupcial on l’aguaitava una jònega verge i histèricament moguda; tothom aplaudia l’arret esglaiador del brau aitan bon punt com li flairava el taboll. El tendrum gloriós de l’atzeb del mascle s’atansa en joli, bategós, autònom, i al capdavall, teledirigit, s’afona perfectament taboll endins de la femella. Taboll escoixengut ans esqueixat, un vi dens de Borgonya se n’escola. És que el brau li ha tolt el poncellatge. Amb el poncellatge tolt, la jònega esdevingué vaca — ara, però, serenor — no és pas hora de massa pregones filosopades; cabòries esvigoritzaires rai, altrament — car, corcrebats, esguardéssim els àvols moviments de l’enemic — ço és, és clar, per transferiment del poble ingenu, l’enemic per antonomàsia: el dimoni — el dimoni, assenyaladament, viat amb una sentida de l’usurpador, vull dir, el colonitzador d’urpes llarguíssimes — el xarnec (islamitzat o cristianitzat, eh-panolitzat o altrament enverinat amb quina altra dèria assassina) qui envaeix i desposseeix i usurpa, reïra, els ho usurpa tot — terres, conquestes, personatges, fetes, paraules — exactament com a naltres; tot ens ho han pres, a poc a poc, al llong del segles; tot ens ho ocupen il·legítimament, a sac, sense demanar cap permís, amb merda pertot arreu: Barcelona, Perpinyà, Mallorca, Alacant, Oriola, Benavarri, Nàpols, Sicília, Sardenya, l’Alguer, Montpeller, la dama d’Elx, sant Vicent, sant Ramon, Llull, els Borges, En Jaume, Sorts, Mompou, Sert, Serra, Ferragut, Requesens, Servet, Vilanova, Orfila, Ferran, Aragó, Maillol, Huguet, Ribera, Ribalta, Miró, el descobriment d’aitants de ginys, remeis i vaccins, Monturiol, Gaudí, els gols del Barça i el València, la paella, l’escalivada…



Ull viu, via fora, doncs, el xarnec (cogotç o botifler, de fora o de casa), el sanador, vull dir, s’ha ficat dins el clos amb les seues estisores tètriques; secretament, horrorosament disfressat, rau a lloure — tens rai, emperò — rere el brau qui, molt esbufegós, manxa; en aquella posició indigna i bare, el dimoni hi ha romàs una estona descominal (arbitrària) — quan li sembla que, efectivament, tant la vaca com el brau atenien el paroxisme, ço és, tant l’una com l’altre s’havien escorreguts si més no un camí, llavors, sense avisar, destraler, zas, ha tallat.



Els collons enormes rebotien entre el vi i la pols. Bogeria entre els animals botxinejats sense nelet ni culpa, ara nàquissos per a més cruel honor del màrtir. Recordéssiu com se’ns regiraven els budells. La tomba tombejava; trons d’espectre i un tuf que se n’enfugia d’aquells de fer’n cas i fotre el camp si doncs no vols pendre’n més mal encara, no fos cas, ep, que el flagell de la pestilència no fos a frec de tornar a treure el nas.



Ara, si n’haguessin oberta la tapa, haurien vist que part de dins s’hi feie malbé un altre boc emissari. Mort pels resistents, un federal atrapat anit dementre que fornicae amb la mitja puta de la dona d’altri. Xst, moixoni, dingú no en diu re; tothom calla. Ara, no n’havien tingut prou amb capar’l; calie fer la feina ben feta.



Al rastà o a l’estroncany d’una olivera, n’Abdul hi penjava la jaca. Amb la màniga de la camisa es torcava la suor; llavors feia veure que s’ajustava la corbata. Era, al capdavant del seu ramat, el capità de l’empresa, vull dir, un dels principals estrategs del ministeri de la defensa a l’ombra.



Com adés, vora el desert, explanava al ramat, ara, en la fredor clandestina d’un soterrani alliberat, eixexplana als resistents qui assistim a la conferència:



“Avui, mon cosí, n’Ibrahim Turmeda, m’ha trucat des de Dénia. Prou sabia eu que s’havia escapolit de la cangrí de Cadis, on, amb quatre anys d’ésserhi, hi aprenia l’andalús i tot. Ara, el que no sabia pas és que encara fos viu. Més tard us en faré cinc cèntims. De moment, només us vull dir que sapiguéssiu que ja som un de més.”



Recordeu com els qui l’escoltàvem cridàrem minses i empedreïdes albíxeres. Somrèiem com de tornada; guaitàrem l’arengaire amb bondat ficta, trop indulgent: l’arengador fa d’arengader i ens passa pels oronells l’esquer de l’arengada d’un toquet sentimental (sentimental: ecs, res de pus avorrible) perquè piquem i, entretinguts, deflectits, bo i rosegant la raspa de l’ham, tampoc no el jutgéssim aitan acarnissadament si al capdavall l’exposició falleix o, si més no, no fotia prou el pes, com hauria calgut.



—Ara, som-hi —prossegueix, un bri empegueït pel que es veu que consirem—. Conselleria de Defensa a l’ombra. En el procés de reorganització del Departament de Guerra Guerrejada per a la Independència, bo i seguint el Pla Os Pedrera, hom ha proposat darrerement (posició afavorida sobretot per les Forces de Terra de l’Exèrcit païsenc) que el Servei de Mines Submarí sigui transferit del Cos Costaner d’Artilleria al Cos d'Enginyers. En conseqüència, les Forces de Terra es troben emplegades ans afermades fins als colzes en l’enllestiment del programa extensiu que pertoca al mapament de nous llocs, campaments i estacions; tot seguit, hom eixamplarà aqueix programa per tal que inclogui el mapament de noves àrees per a l’entrenament dels elements civils. De moment, estem tractant de cercar algú qui pugui acomplir no pas la part tècnica, sinó la de detall, de la comesa: un ajudant d’enginyeria, topògraf, qui sàpigui tot plegat dur al paper el mapament amb totes les previsions afegides quant a les seqüeles que les noves instal·lacions tindran en el paisatge ans en l’equilibri esversat de la vida dels ciutadans. No volem pas que totes les forces paràsites d’agressió se’ns estavellin damunt cadascun d’aqueixos nous gorgs d'activitat. Més aviat al contrari, volem…



Me’n record que l’anunci de la conferència si fa no fa deia: “El coronel a l’ombra n’Abdul Cigró, oficial entès en míssils, destacat al Districte Mòbil dels Enginyers de les Forces de Terra enraonarà aquest vespre del tema Els enginyers i l’amansiment de l’espai. A més a més d’informar del costat tècnic dels míssils, l’orador farà referència als satèl·lits, l’introducció i prestidigitament de nous i antics microbis, la repercussió en els uadis dels desequilibris del temps i de les dimensions del temps en els espais de l’univers. Especialment en acabat de xuclar’s una mica les genives, aquest llicenciat en física nuclear es capaç de dir’n d’amanides d’allò més. Veterà de la campanya d’Eivissa, en una avinentesa, en acabat d’haver’s desempallegat d’un aparell inutilitzat per l’enemic, romangué una dotzena de jorns empatanegat a l’oceà. Un altre camí, cama-romput i sense coneixement per amor a una trompada rebuda en joli, el seu paracaigudes fou bufat al capdamunt d’un pi formentorenc i hi romangué esperxat i hostilitzat pels voltors gairebé una setmana. Fet i fet, minyons, ni cal dir, us la recomanem a mans besades, i així anar fent, ja ho sabeu, i doncs: pus poc pas que ens hi estendrem. Au.”



Hum, n’Ibrahim Turmeda, un altre andalús qui juga doncs per al nostre equip, consirava n’Edmon, qui es retreia últimament que ell covar, rai; ara pondre, no gaire. No gens, si no tornc dejorn, i em pos a treballar.



Les forces econòmiques s’arrelen en les ètniques; tot el comerç rau en la confiança — i en qui confiaràs més sinó en els teus? Els vendré gerros, sellons, plats i olles, i d’estranquis estamparé rajoles — com més primitives semblin, millor. Hom les veurà un bon matí, i dingú no n’estarà segur si ja hi eren de tota la vida. De tota la vida que hi són — herois de la contrada, indesencastívols, jotfot.



—Com me reca, com me reca —xaró, s’havia plangut, despús-ahir, tot fent ganyotes al mirall del canfelip de la cambra de l’hotel que llogava per tal de tranuitarhi, car poc hi havien vols a la nit.



Li venien a l’esment els records d’en Lluïsot Condó a l’avió. L’home, de qui la dona s’entenia amb l’home amb qui també la meua dona s’entenia, vingué a veure’m i… Who’s fucking my wife? —com un boig.



I ara hi tenia la resposta al mirall de casa. Ans d’anar a clapar la jaqueta del seu pijama color de vi de Borgonya, hi deia, dalt: HOT, davall: NEWS…



Tothom sap la seua mica de rus. Doncs, al mirall hi diu, ben gros, TOH, és a dir, Ton!, i llavors: SWEN, és a dir, swine, el brut! El brut d’en Ton se’m carda la dona, la Germana — la Jagasdecrístol? — la vella puta pollosa? — deu delirar.



Tret que coneix només un Ton. En Ton, l’arreglador d’espatllats, son oncle, el germà d’en Boi.



Se’n va al taller i en recull dos alhora: totxos; no, maons, un per mà; de pila en pila; mai no li’n cau cap; d’ençà de ben menut. Ara té unes mans grosses, hàbils, potents; fóra un magnífic recollidor (pilotarebedor) en el joc del futbol americà, en rugbi, entomaire, al trinquet?



—A coure rajoles, la mare qui em va parir i prou. Somnis de glòria, empastif. No; en faig sense descans, rajoles. Rajoles ben historiadetes que estintolin la memòria col·lectiva per molt que els feixistes continuïn destralers, d’esquerdar’n, d’empastifar’n, d’esmicolar’n, de deturpir’n. Saben fotre altre? Mai no els hem vist fotre altre que desfer, que desfer per a malfer.



Es cremarà?, no es cremarà?, com patia sa mare. Prô ell determini rai. Fins a l’infern del forn, catacroc!



—Papa, papa, ara vinc!



Salvà en Boi, i en Ton acabà d’arreglar’l. En Ton qui al cel sia, home molt bo.



A uns magatzems secrets de Montalt, ací mateix, prop de Tolosa, on hom desà les obres del Louvre durant la guerra, hi veig el Catal del gran Watteau. M’inspira el paisatge on els ínclits capitans de la pàtria amb cavall i sense passen, sense passar mai, ben llustrosos sota la llimutja i l’esmalt.



Per als Estudis Valencians Molt Profunds, Tant Que Els Orcs S’Hi Sobreixen, el president, en Morondo Búrrez em demana una rajola que commemori el maleït muricec penat — banyut objecte, jotfot. Son cosí Xirel·lo, del Cercle del Rapatrà (Rangers of the Paper Trail), Secció Països Païsencs — escamots d’escoltes dels camins d’ase de paperassa que darrere lleixen els buròcrates — diu que en vol una altra, que el difuminat d’En Watteau és perfecte per a la boirina espessa que han de travessar cosserament.



Si qualsevol datpelsés es veu amb prou cor per a fotre-hi cullerada, no estic jo pas menys habilitat per a no poder mirar d’esmenar la plana encara una miqueta millor… Així s’avença cap la restitució dels signes que ens foren enllordats amb la merda feixista — és a dir, ultranacionalista eh-panola — de tots aquests anys.



No callarem.

Vint-i-unè lliurament

u) El potineig dels itineraris encantats dels quanta ens altrejae

la bondat afegida d’una visió esmolada





En pic oberts, haguí de tombar els ulls i adreçar’ls devers uns aplaudiments esparsos ja oïts, prou enigmàticament, durant l’entreson.



Enfocaa lluny, i lleganyosament hi veia, com sempre, allà baix, unes quantes malaltes molt primes, sinistrament a l’aguait, com detrívors o estercoraris eixesplomats, bo i monejant amb llur botí de llongs ossos mig rostats.



Ara, quan, per ço car havia de lluitar amb el contrallum, arrupia les parpelles i sotjaa més precisament i apropada, cap allí mateix, al meu cantó, de sobte, fills meus, quin salt no em cardae el cor!



Car, és clar, descobria que jagut al llit de la voreta hi tenia ara el meu amic en Carlets Càncer qui em somreie bonhomiosament! Pobret del tit, em volguéssiu més feliç esclataa en mil bocins. Benaurança més aclaparadorament grossa, mai del món. Sisvol, ni si ho podré endurar, no ho sé pas. Els batecs d’aquell violent glatir per aital de beure-me’l amb els ulls i la totalitat dels receptors sensibles de la pell i de la carn m’eixorden, insistents, i cuiden, adu, d’asfixiar’m.



Mon heroi i eu ensems! Com qui diu al mateix cabàs de l’intercanvi més atòmic.



De moment, germà més íntim a qui plevesc, retut, un afecte ben indivís, hauria corregut a abraçar’l com un foll, però, ah, és clar, maleïts; com jo estaa lligat als barrots del meu llit, ell n’estae als del seu — tant ell com man, ambdòs enmig de processos molt delicats de transformació (i tampoc no pas del tot simultanis?).



Amb el seu cap colt ans estimat senyorívolament repenjadet damunt un tou de coixins, m’indicae a burxades de barbeta que esguardés finestra enfora. Per això, més calmat, al capdavall d’una estoneta de nervioses riallades, fiu com ell; m’amania un castellet de galters, hi jeia, ben arrepapadet, el coll, i llavors tombaa el barram cap a la claror molt contumeliosa del pati.



On, aleshores, espectacle de debò horrorós, tu, no fotos.



S’esqueie que na Mericandream ere fora, esdernegant-se damunt el jardí que voltae el pati. Amb una baluerna estossegosa de tallagespes sorollós, hi afetgegae i tallae feixugament la gespa acre i cremada pertot arreu per les caguerades dels muricecs. El nostre esgarrifament sobregròs ere producte de l’acuïtat miraculosa amb què l’art aleatòria de la ciència microbiològica ens dotae avui — una perspicàcia ausades esborneiadora que ens permetie de clissar’ls, un per un, tots i cascun dels pobrets brins d’herba supliciats aitant despietadament per aquella bestiassa cassigall, barroera i malmirrosa.



Car, tornem-hi, aquesta és la punyent veritat qui el cervell et maque i remaque: cadascun dels brins havie esdevingudet un cuquet múticament arrelat a la terra irritada, un cuquet totalment impotent per a escapolir’s, molt remugaire, rebregós i belluguet, amb la seua careta de persona qui gisclae com un boig, esfereït per una tortura sobrehumana: “No, no; compassió!”



Ambtant, sorda a llurs planys, precs de misericòrdia i d’exempció, i esqueixats aücs de sofriment, aquella dimoniessa esparracada i malairosa, amb el seu embalum estrepitós i esbalandrat, continuae, com si de no res no fos, de destrènyer’ls ans d’arranar’ls sistemàticament. Ah, quin crits més forts, i quin mal em feien els cuquets solidaris de les orelles, i com se m’amagaen cap endins, i llavors m’escanyaen el cor, i els tendons se’m tornaen cucs erts després de morts, menes de cordes incorporades que em paralitzaen tot.



Cuidaa romandre-hi definitivament, quan, afegida a la cridòria excitada dels muricecs malèvols qui rodaen pel capdamunt, un quadret d’herba més o menys sa, vull dir, encar no gaire escaguissat de por, veie llençar-se-li part damunt aquell drac pitjor que cap tanc damunt els pàmfils adoraires de qualque deuarra hindú, aquell marracot gegantíssim qui esgüellae i brogie molt esglaiadorament, i, ara doncs ja cagats del tot, gicaen anar les darreres punxes de llur extrem martiri que anessin a espetegar’m, enmig de l’ànima exhaurida, molt agressivament.



—No, no! —al pas de la desatrosa ens esgargamellàem espiritualment, ensems amb tots i cadascun dels brins, en Carles Càncer i eu.



No hi havie res a fer, però. Volíem eixir de tant de turment, com fos, o hi jaquíem la pell — les pells a hores de llavors — les pells i bocins de cos dels diferents personatges intermedis qui aleshores, tant se’n fotie, s’escaigués que fóssim.



Quan aquella atziaga esdevinença més s’enrigidie a prémer’ns les jugulars ja prou embussades per densos gargarismes de bombolles vescoses, i amenaçae, doncs, d’ésser’ns implaquívolament letal, sortosament copsàrem, aitambé, enjondre, a la cantonada més remoteta del jardí, a tocar de la tanca, un cas sisvol encar pus astorador — quelcom fet i fet que ens proferie la blana, baldera amabilitat d’un cert respit — uns flocalls de brinets més filosòfics recitaen, si fa no fa chorals i alternatius, floretes ben apropiades del poeta Malherba.



Feien algunes d’aquelles evocadores cançons d’enyor:



—Rigors com les de Na Mort aumon no en trobareu cap / Podreu pregar-li clemència / Ella les orelles se us tape, molt cruel, amb un tap / Se li’n fot com d’un pià qualsevol urgència.



—El mesquí, qui dins sa bordeta trobe que no té llicència / (Ni per a fer’s un rot ni un pet) / Ni per a ficar’s la mà al xap… / I el rei, ben fornit a palau — entre el dos cap diferència.



—(Per l’adreçador En Tort i En Dret) / pel·la pedra Lleó i Catxap / Llençol, Drap, Obra Mestra i Nyap.



Ran de què, és clar, en Cranc i man romanguérem una estoneta bocabadats. Allò calie pair-ho una miqueta, fa?



Fet.



Tost, tanmateix, ai, ens deixondí la batzegosa realitat molt contundent de la màquina tallagespes, que ara s’atansae molt terrabastalladorament i ensorradora devers els modulaires melodiers, qui, estoics, servaen l’honorívola identitat fins al darrer moment.



—Pobrissonets! —ejaculàem alhora. I, rere el vidre de la finestra estant, tornàem a ésser conscients dels esgarips dels muricecs i sobretot de la fortor molt penetrant de llurs palters, la qual, ausades, no sols empudegae el predi sencer, ans, cabalment, i no sé pas per amor a quin mou de filtrage o d’osmosi, entrae tothora vidres gruixuts de les finestres a través, i doncs, vull dir, ni que fósson ben tancades no ens n’estalviàem la maror.



On, redut el nostre esment a ço dels ofensius voladors, ens adonàrem que, decididament, part d’allà dalt, en pul.lulaen un bon munt més que no pas suara mateix.



—D’on deuen fer cap? —que demaní a mon amic.



—Guaita, Tau-Tau —de bell nou féu en Cranc amb la barbeta.



I aleshores comprenguí.



—Totes aqueixes animetes disfressades de muricec vampir! —m’exclamí—. Llas, i, que bufones: hosts i hosts, falanges i cohorts celestials d’angeletes custòdies qui vetllen solzament per a tu i per al tit. Ah, Carlets meu suauet; ai, gens deny de mi, si sapiguessis si me’n fas, tostemps, punyeteret, de felicet!



On, aitant cridar, gràcies a déu, havia atreta l’infermera bona.



Que hom se’n recordo que na Mericandream, la dolenta, ere fora, mal i empenyent aquella plepota de mort, i mortrint a l’engròs, destralera, matussera i bestiota d’allò pus, rengleres i rengleres de personetes indefenses, estacades amb ceps i argolles molt inflexibles al terra podrit i sanguinolent, qui suplicaen i obsecraen i, molt commovedores, pidolaen mercè, mercè çassús, devers un firmament colgat funestament amb bromes i bromes de dimoníacs muriceguets — en realitat (fotem pas cagarel·la), llurs avantpassats, a hores de llavors ja intercessors consagrats i diplomats entre ço d’ells — ço és, els morents, tantost noves animetes pipioletes en joli — i, amunt, amunt, sense fer abstracció de cap cerber per gos i poc qui sigo, esglaó a esglaó, jerarquia rere jerarquia, camalligues i la resta de condecoracions endalt, en acabat d’atesos i sobreeixits els trons enlluernadors de les divinitats més enlairades de l’empiri, ço de l’U o l’Ull de torn — fet i fotut, al capdarrer, com tostemps, inabastívol de totes totes — sí bé, però això què hi fa? — la qüestió encara ere — i sempre ha estada — ves, anar fent.



—Tat, gats, què heu trobats? —féu na Willable, la bella negrassa qui ens feie de mare, i, amb aquell salut tanmateix formulari, abdicàem de cop i sobte d’ésser subespècies excrementícies. Havíem sentida l’aconhortadora, flairosa escalforeta del seu atans i, com maimons poliglots qui només suara reeixíem d’escandir les beceroles, exultàem silentment i ensems esperàem, i amb candeletes, l’obsequi del seu toc afalagador.



Pels prismes intuïtius de les cues dels nostres ulls drogats, conjecturàem, contrits, si, alhora, amb els dobles tentacles molt referencials de la necessitat palesa del nostre mesquí estat i llavors de l’encant sobrepujat del nostre capteniment ultraagemolit, aquell do de déu de dona no la sabríem malcorar al capdavall del seu perenne zel expedicionari i, doncs, ancorar d’empertostemps en la nostra essència, com cada matí, ah, llassos, el dit burxegós del proctòleg s’ancorae retòricament entre els pòlips malignes de l’embolcall intern dels nostres budells més privats.



Car, ella, l’amàem — gundéu, si l’amàem.



Ens acaronae els vespers fosforescents dels estómacs (uns estómacs molt umflats i que com ara bullien part de dins, amb els cresps i les superfícies tothora tèrboles per les bombolles del xup-xup, per culpa, és clar, dels malharmonitzadors hormonosectes corrosius que aquells jorns ens feien empassar quaix sense descans), i aleshores les empremtes dels tous dels seus dits esdevenien fontetes totes balsàmiques qui anaen degotant, nervis endins, un calmant diví que durae hores i hores. Llavors, el temps s’eternitzae i, estètics i narcisets, bandejat de moment el paper angoixant que fèiem habitualment durant els insomnis (de formiga mastegada lentament pel tritó repugnantment tou i aitanmateix tenaç i abrasiu), ens encarnàem cadascú dura heroïna asalta, a qui cap calúmnia aitampoc no intimide, i allavòrens, oidà, arreu dels mons de l’univers, érem al capdarrer tot un èxit d’equanimitat, d’estoicisme i d’elegància, pertot mereixedores de felicitat inestroncable — sempre, ausades, ben triganerament païda.



Hò, i més: na Willable, en tocar’ns, ens n’explicae de bones.



Notàem a l’ambient, d’afegitó, la presència molt benèvola de la mestressa, na Tarquims Llimutja, dorotea, de les deesses molt colt obsequi, qui el ritme de sos massatges del deliciós s fènyer afaiçonador providencial marcae.



—Donetes qui mútues us pleviu indivís afecte. Conjugueu-ho.



I totes fèiem: Cardaa, cardaes, cardae, cardàem, cardàeu, cardaen… Eixa som eu, eixa som tu, eixa som ensems…



Quan llavors em cardaa na Carles, i na Carles se’m cardae (es cardae la magnífica Genuïna), ambdòs amb milles i milles de budells (ensems artificials i naturals) entrellaçats, i a mon escrú burxar (o al seu) bròfegues reaccionaen ses (o mes) cèl·lules vídues — com vidu ere cadascú — d’ell mateix — d’un elleix predecessor, ara avantpassat, difunt — fins que l’unió no esdevingués perfecta — és clar que, com els rats pus putrefactes són els primers d’abandonar el vaixellet periclitós i llençar’s suïcides, moltes fotien el mateix, d’on només les més fermes hi faríem al capdavall cap paper — tat, gat! — tat, gat! — tat, gat, què has trobat? — pler de salutacions arreu — tret que de vegades adu si fa no fa eufòricament cantades, car les retroballes de cops eren una joia, i enmig d’aquell oceà atzarós — anaa capcot i marrit pel·la mà (per la mar) procel·losa i bare, precari no-dingú, i ara amb qui faig tronc! — pujaa pel·la carretera cendrosa de no-re, esbufegat, a un pèl de lliurar l’ànima muricega, i ara on só, deesses beneites, afeccionadament cardant com un picot! — i cada cuquet ni corc de mon tronc ultracorcat feliç, feliç, feliç! — ploraen pel costats les putes infermeres, les infermeres putes, les putes, les infermeres, les dones, l’Elvireta, na Tarquims, la Willable…



En Viriat de la KGB també els ha havie ficat son dit al forat? Maleït Viriat, maleït Fermí, maleït Bernat! Ara que si eren de la ca-ga-bé, rai — ca-ga-bé, ca? — menys d’hipocresies — tothom qui et fa por et fa cagar.



Mes no, es veu que ere perquè: “El maleït paper d’estaquirots sense grau ni engruna d’humanitat que fotem metges i infermeres davant el mort — davant el mort! — es desprèn de la impotència que sentim de no púguer salvar un altre cos qui als nassos se’ns podreix — i alhora de l’íntima reconeixença que la nostra mort mateixa tampoc no és gaire lluny — el podrimener ja ens amenaça el pinyol, i el cor té els batecs comptats — a qualsevol instant — a qualsevol instant — pot fer — pot — fer — f— fi — figa.”