L'home rebaixat

L’home rebaixat











L’home claupassat (el piu del seu rellotge del tot fora de vies: les rosques massa despeses, sobre-usades, la seua clau enmig del cos massa enroscada i desenroscada d’estranquis durant les llargues nits on exhaust pesa figues mentre la seua dona filosofa en alta veu amb llibres somnífers i alhora obsedidament ans compulsiva va vigilant de cua d’ull l’alçaprem de l’helicòpter que és el cos del seu home amb el qual, tantost engegat, vol intrèpidament sallar pels cels fantàstics del seu efervescent somieig de folla heroïna intergalàctica), arribà doncs a l’oficina.



–Ah, Carles! –al rebedor mateix li digué, aparentment un pèl esfereïda, la secretària–. Quina sort que ja sigueu ací. Tenim l’oficina plena de gossos i no se’n volen anar. No sé com treure’ls; no és pas que mosseguin ni tan sols que bordin gaire, mes com més en vull treure, com més n’empeny cap a un costat, més me’n vénen de l’altre, i tots plegats s’arraïmen en ramat i se’m fiquen com taps gegantins pels corredors, i me’ls embussen com per estrets laberints, i sembla fins i tot que criïn, els gossos, vull dir, car cada cop sembla que n’hi hagin no solament més ans siguin més grossos i romancers tot.



L’home cansat, massa de vegades cargolat i descargolat, massa de vegades que hom li donava corda sense que li’n calgués, va obrir la porta al seu gabinet de notari. Gossos en vessaven. “Malament rai!” – féu, i la tornà a cloure.



La secretària (es deia Escròllufa i era grassa, i doncs lletja i pudent) el va voler abraçar per a estovar-li l’esglai, mes l’home desfet se’n desféu bo i allargant el braç perquè no se li atansés gaire. A canvi, esquivant-la, se n’anà cap als calaixos de la taula de l’Escròllufa. Aquesta avià potser de protesta un flèbil gemec. Sabia l’home espatllat que era una dona molt escaguissada i que per això a l’abast hi desava pler d’armes carregades. Al primer calaix només hi trobava dolçors empaquetats: tota mena de sucres boteruts i acolorides xocolates de licor. Al segon calaix, davall plecs de papers, molts dels quals sospitosament tacats de taques brunes, hi trobava un godomassí: “Crostes de merda seca al voltant del bisbe; hum, se’l deu ficar al cul”, va pensar el notari exhaurit; al tercer calaix (runfla, sac-i-peres, vós!) pistoles rai! En va agafar un parell i, així com hauria fet un pistoler de pel·lícula de l’oest, entrà de bursada novament al seu gabinet, ara disparant a tort i a dret. Queien, els gossos morts, flascament, desmenjada. En un tres i no res n’havia morts vint-i-quatre.



L’Escròllufa es volia abraçar a l’heroi exhaust, mes l’heroi se la treia de sobre amb una empenta d’home qui va per feina. Així mateix li tornava les pistoles descarregades. Va pensar, alhora, que la secretària hauria de tindre-les potser sempre descarregades, no fos cas que qualsevol vesprada de poca clientela es confongués i prengués d’amagatotis, per godomassí, qualque pistola carregada, i sense mirar se la fiqués sota el faldillam, i el canó se li descarregués enmig de cap orgasme cul amunt. Se l’hauria de treure cadàver, com ara s’havia de treure els gossos difunts. El notari va trucar un amic seu de la màfia georgiana al qual havia fet molts de favors de caire notarial. Li va dir que tenia vint-i-quatre, possiblement vint-i-cinc, si aquell dia mateix l’Escròllufa s’animava gaire, posem doncs vint-i-tants cossos inerts a disposar, oi que m’enteneu, Gastó?



Van arribar a cal notari els estiracordetes designats per en Gastó (els dos es deien Barís). Disfressats amb granotes brunes de camàlic, els dos Barissos portaven amunt i avall de les escales baguls, ara plens, ara buits, mes sempre amb el mateix mínim esforç gràcies al fet que eren forçuts qui-sap-lo.



Al replà mateix, amb una de les ròsses de gos dins un bagul, el bagul als dos estiracordetes els va relliscar i caure i se’ls estellava lleugerament entre la sorollada. El terrabastalls atragué l’Escròllufa. La grassa saragossana féu: “Xut, xut, xiquets, xiquets”, admonitòria, i afegí, amb la saviesa del poble que li sobreeixia com li sobreïx la merda de la tassa del canfelip cada vegada que hi caga: “Qui ensopega en lloc pla, en lloc aspre què farà?” El bagul proper duia la ròssa de la grassa, la qual s’havia escaigut aquell dia que fos alhora rossa, tot i que d’un ros molt mal tenyit.



Sense prendre comiat, desapareixen els estiracordetes d’en Gastó. El notari Carles cridà, qui sap per a quin altre afer sense importància, l’Escròllufa. Pel fet que l’Escròllufa no deia re, s’aixecà l’home esgotat de la ploramicosa poltrona i va veure que damunt la taula de l’Escròllufa un paperet escrit en bielorús hi deia que havia “emigrada permanentment a terres semites, i doncs que fóra d’idiota de cercar-la-hi; allí nidéu no hi escateixes, més que més si de cas el que cerques és paia farta i virosa; totes les mores i jueves som grasses i pudents: mengem tothora llard i greix, i la nostra molt estricta religió no ens permet de netejar’ns segons a quins indrets”.



–Que la bòmbon, senyoreta –l’home desferra féu, i ja assegut, escorcollà d’esme entre els calaixos; com era de témer pels qui ens ho guaitàvem tot sense dir re, i dient menys encar com més hi vèiem, belleu creient metre’s una barra de dolçors a la boca, s’hi ficà el godomassí de la secretària; incipient tofonaire, l’home desconfit trobà que aquella tòfona era de les millors que no havia barrigades entre paisatges rurals de bella memòria, i li passaren pel magí aquells enyorats conreus antics, els reeixits farratges, els regs i collites, i les tiges tendres...



La voracitat dels ulls dels espectadors qui molt callàvem ens duia a les boques aigües: l’imatge als nostres altrament tan empedreïts consirers era de gran detall a primer pla de bella boca que blanca mamella mossega de donzella qui ix ara del bany i té les carns gentils i llises. Procaces idees ens ballaven al magí com entre genives de cony blans bisbes. Sepulcres de creences eren escarnits pels lladrucs llunyans dels ensopits i massa grassos gossos adés occits a trets abúlics per l’actor qui no sembla pas gens de creure’s el text que interpreta. Qui l’escrigué, un escorpí damunt llicorella amb quatre potes tacades de tarquim calcari, caminava ara inquiet les andanes de l’estació, prest a fugir. Tenia por que no l’apedreguéssim.



“De tots els déus, el més déu de tots”, va dir en Carles, “no és ni qui crea ni qui actua; és qui observa l’actuació de la creació.”



Rumiava perdut en rumiades mentre es donava per la boca amb el godomassí. De sobte finí el coit amb esclat. El rebombori ens féu eriçar les nues ungles en ritu pagà de rels atàviques. Se n’havia adonat l’home ruïna que no xarrupava cap pirulí, ans l’olisbe, l’olisbe cagadot de la lletja saragossana.“Que sóc bèstia!” al·legà sense caure en l’il·legalitat. “Jo qui fui l’apòleg, en mant document molt clafert de segells de tota mena, de boques, oronells, aixelles i parrufs de moltes de vídues aparentment colltortes i tanmateix molt putes, i nogensmenys no en tastava ni un, ara acaronava, foll i amb les papil·les gustatòries, els adminicles d’una pobra no-ningú! Fotrem goig! Caic com més vaig més avall.”



Bramant esborifadament com qui en combat íntim (del cos mascle gord, dur, amb l’ànima femella revinguda, fofa) (o d’atlant herculi contra bruixa neuròtica, de verins perita) empenyora al cos les grapes i se’n feny o funy els dos lòbuls cerebrals, engrescadors com culs de nadons – hom pren immens delit doncs a tocar’ls – i vol que es besin com besaria ell els culs més innocents, i aquell besar’s, com dos pans enemics en forn besats, és vist com a bare atac tant per l’una meitat com per l’altra, d’on que la de la dreta fantasiegi que la delmen i la de l’esquerra alfarrassi molt matemàticament que la delmin, i, massa de traülls en poca estona, el cor del claupassat, o qui sap quin altre seu intricat mecanisme d’entre els gastats nítols, li féu l’última figa, i, ara us ho diré, allí mateix molt desmanegadament l’home perí.

l'home remuntat

L’home remuntat









Aquest és el panorama, oi, el quadre, l’escena. Una dona en descuit o en camisa de son, jaguda damunt els coixins de la capçalera d’un llit. Hi llegeix un llibre de filosofia molt greu a la llum somorta del llum de la tauleta de nit. A la seua vora, dormint, un home en pijames.



“...l’horror molt grossa de l’eternitat, car, en pic nats, sou eterns; eterns, eterns; eterns en l’ésser o eterns en el no-ésser, mes eterns nogensmenys; només l’esgarip esqueixat, el crit angoixat de la bogeria pot rebre una notícia com aquesta; l’inconscient, però, no us permet de capir l’abast sense fi d’aquest abís infernal; en efecte, us esbalceu per sempre; avall, avall, per aqueix congost infinit i fosc: l’eternitat. Apameu-ho, ca? Ho escaugeu. Pas que es pot! Si sou nats, sempre viureu, sempre...! o sempre sereu morts, sempre...! Sempre, sempre. Això n’hi ha per a fer rodar el cap de debò; cap cervell prou sa no pot pas comprendre l’eternitat de la caiguda; algun dia ha d’aturar-se, ca? doncs no! no! mai! Sempre caureu en el buit de l’ésser o... alternativament... en el buit del no-ésser; és a dir, aquesta vida d’ara és... la relliscada, l’ensopegada que us fa caure caire avall... i mai més no sereu, mai més, en segles i mil·lennis i canvis de terres, de planetes, d’universos, mai més no sereu... o... sempre sereu, sereu, sereu...! caient, per sempre, per sempre... caient... caient...! Res no us pot salvar d’aquest concepte sinó l’engany del vostre inconscient, el vostre cervell animal que us fa pensar en d’altres coses més immediates: la gana o la sang... el sexe... el dolor... la merda... i us barra de comprendre l’esfereïment infinit del vostre destí, us el barra per tal que... per tal que no us suïcideu d’espetec, desesperats, i feu fracassar l’embranzida cega de la vida (aquest impuls maligne), que vol viure’s a través vostre... car què sou altre que... vehicles de la casualitat; o hi ha... és clar... aquella altra falòrnia de mur molt marietament decorat contra la desesperació... allò del... l’enganyifa de... l’escorcoll científic... el coneixement, la informació... saber-ho i espinyar-se, ah, llas, dignament... diu Kierkegaard que...”



El dorment, entre remucs i bellugueigs del seu son, ha anat aguantat la recitació solemne i tanmateix equànime de la llegidora. Ara, però, ell s’ha encarcarat i, a poc a poc, veus que trempa; se li aixeca el carall xap amunt, part davant els pantalons del seu pijames. A mitja lectura, la dona se n’adona, del xiroi canvi; molt interessada, fixa els ulls en la torreta inclinada; se n’adona que allò va de bo i cuita-corrents llença el llibre, s’arregussa les faldilles del descuit, allibera el carall de l’home i s’hi impala; immediatament, s’hi sacsa com una boja, a la percaça del gust sexual. Al cap d’una estoneta, però, es veu que a l’home se li pansia la cosa, car ella desisteix de l’inútil combat. Torna a descavalcar, arroplega el llibre, es torna a instal·lar com cal damunt els coixins, cerca el punt escaient, i torna a llegir.



“...asceta, anacoreta, apologeta... hum... hum... totes les coses del segle són vanitats i cauen i tornen en nient... hum... hum... maleïdes multituds d’esguerrats qui només pensen en menjar, cardar, fer-se mal, anar cagant i clapar rai...”



El despertador d’ell diu entre tic-tacs: “les dues i dos o tres minuts...” les busques del seu marquen un quart de quatre... el rellotge de la lleixa mostrava tres quarts i cinc de les quatre de la matinada...



La dona se l’ha estada pelant durant tres o quatre hores... Després d’escórrer’s, gran bleix de la dona: d’alleujament, qualque molt profund sospir...



Malson agitat del marit: “Mama, mama!” Belluga coll i braços, com si s’ofegués, o pitjor, es negués en laves. “Em mosseguen, em mosseguen!”



La dona diu: “Carles! Carles! Prou!” Li etziba un mastegot. Llavors fleumament l’apaivaga: “Apa, apa; non-non, non-non; xut-xut-xut, calla i dorm.”



Ha tornat a encendre el llum; el pàmpol groc amb flors roses s’atipa de claror; les parets no es taquen amb peixets d’argent ni amb aranyetes ni mosquits; res no es belluga en la blancor de les parets. Ara, novament, doncs, som-hi, amb ella amb el seu llibre obert, anant a la teca obtusa, recitant-se-la acuradament per tal d’entendre-la millor; així és com l’home, dormint a la voreta, aprengué molta de greu filosofia, àdhuc ha esdevingut recentment molt esversat en aquesta feixuguíssima branca del coneixement.



“Diu el gran historiador del sexe Hipòlit Hasdrúbal Tàcit que... l’impotent mental... conseqüència del calent mental... contrari d’impotent físic, somàtic... impotent psíquic, psicològic, emocional... (ah, aquest capítol ja l’havia llegit l’altre dia...) què és ésser? no som re, una amalgama d’elements orgànics, pels quals passen, com per un fil, els electrons de la vida, fins que aquests elements es cremen, com un fil, i cal llençar’ls, i l’amalgama es torna a desfer, per tal potser de recombinar’s qui sap en quina altra amalgama, conductora o no, dels ions de la vida, però en tot cas gens semblant, ni pensaments, a allò que fóreu. El fil, en tot cas, és un altre fil. Un fil qui se sap fil justament pels ions o electrons de vida que el transiten. Ara, tantost com un curtcircuit mata aquest fil, aquest fil ni se sap ni serveix com a fil; si s’espatllava, es pot arreglar; però si mor, és a dir, si s’espatlla del tot, res ni ningú no li pot donar remei; intervé la necessària descomposició i ja no és fil, esdevé quelcom d’altre, sense consciència de fil, perquè la vida no el transita pel mateix ordre organitzat de fil; encara que tots els integrants es reorganitzessin, sempre fóra un fil diferent; muntat i desmuntat, el fil esdevé sempre un altre i els ions que el transiten sempre són uns altres, una vida que es dispara i que mai no retrocedeix; els fils no són intercanviables per al fil, encara que sí per a la vida; vehicles molt fàcilment descartables, i recanviables de la vida, la qual vol viure’s... i viure’s... i viure’s, qui sap per quin motiu... potser perquè sí, perquè viure és millor (en aquella ment maligna) que no pas no viure’s; inconcebible fóra cap vida que no volgués pas perllongar’s en el temps, espargir’s en l’espai; aquesta és la definició de vida: l’afany d’una matèria especialitzada per tal de sobreviure’s.”



Vigilava de trast en trast, tot meditant pregonament, la dona si pel somni tremparia el marit. I ara ah, de cua d’ull percep que, en efecte, pel somni se li enreveixina a l’home el vit. L’hi engraparà i l’hi rebregarà, l’hi trenarà i destrenarà, l’hi cargolarà i descargolarà... com si el vit fos el piu de donar corda a un rellotge de molles i ressorts. Sanglota flèbilment i sense llàgrimes l’home, perdut als rònecs soterranis del son. Li grinyola el piu, mal engreixinat. “Ui, ui...!” Gemecs se li escapen pels forats de claveguera de les catacumbes del laberint d’aquella petita mort. Abans no li ressusciti, alhora que el piu s’esfigassa, plega la dona de guiar el cadàver animat amb palanques de rude maneig. Tot torna a mare.



“...l’autor... aprovat per les esglésies sense denominació, ergo, més progressistes... tècnic en misteris, escoliasta, metafísic, teosofista, mistagog, exegeta, terapeuta, hermeneuta hermeticista... patrística... filòsof, pensador, poeta, dramaturg de tesi... l’autor ha escatit... el problema més esfereïdor de la metafísica... trobar on s’acaba l’eternitat... filosofia... consolació i consol de l’angoixa del viure que se sent viure... del motor de la vida que se sent garranyigolencament llavorar en viure...”



Ulla ella el seu despertador: és elèctric, no fa gens de soroll. L’home s’aixecarà aviat; Avui és dia d’oficina.



“...capteniment essencialment imitatiu de l’humà... els voltants són bàsics; barrant malaltia del cervell, que tot ho capgira... i encara que fos al paradís, es tornaria boig; en vici, viciós; en natura prou ben proveïda, sense escassetats pervertidores, natural: equilibrat, ni massa cruel, ni massa babauament bucòlic; en la immensitat de l’espai, acomparat als Sols infinits; la mort; el mort; por; inutilitat; llaurar el cemintiri; agònic; angoixa; panteix; la prolixa futilitat d’aquest somni sense cap ni peus...”



Ha tornada de pixar; s’ha arribada a la cuina a empassar’s un antiàcid.



“...els mitjans de comunicació, especialment diaris, revistes i tv (la ràdio molt menys, pel fet que no condueix cap mena de material visual), desballesten el cabal del vostre sentiment; la càrrega emotiva que tragineu és massa desproporcionada; us fa estimar, fastiguejar, témer o desitjar (en qualsevol cas, preocupar-vos amb) un nombre de gent molt més gros d’allò a què la vostra ànima emotiva és capaç de donar l’abast. Abans, pel fet que no “coneguessis” tanta de gent, no et calia estar de dol gairebé cada dia, i sovint més d’una vegada per dia. Tancat en la teua família, més o menys estesa, o fins i tot grup o comunitat (el teu castell ideal de cent cinquanta persones), la mort només t’atenyia ara i adés; tenies temps de pensar sense interrupcions, i esgotaves la tendència de la teua pena; el riu de la dolor et transitava a poc a poc fins que et deixava enrere, gairebé il·lès, sobrevivent, preparat per a una altra eventual riuada, inundació. Només en temps de guerres, flagells i desastres naturals de gran magnitud, s’atenyia eventualment el llivell que ara suportem quotidianament; amb la distinció que llavors, generalment, estaves preparat per a la circumstància extraordinària, i ara duem la guàrdia baixa per causa dels afers del cada dia. Més que més, sobretot infant, no estaves macat per la mort quotidiana (a l’inrevés d’això que els esdevé als nostres infants, a través de la tv, dels mitjans); només la mort de nadons, germanets o germanetes acabats de néixer, venia a succeir’ls (en tot cas, eren quasipersones, les quals no els podien significar re, de moment, tret que no els signifiqués encara el contrari; un rival en les afeccions familiars, i tot plegat no podien doncs significar el que signifiquen ara, on, gràcies a l’avortament, cada infant esperem, i fem esperar als nens que esperin, que sobreviurà; aquest és per aventura el major avantatge que ens proporcionen els mètodes de control de naixences, inclosos els avortaments). Tractem de comprendre una mica els misteris de l’ésser, i tot plegat de què ens serveix...? Tractaríem de comprendre alguna cosa que valgués la pena (lingüística, geologia, genètica, qualsevol passió científica) i de què ens serviria? No ens ho podem endur amb la mort; la mort ens atrapa igualment; la nostra riquesa mental es perd totalment amb la mort... totalment...! és clar que ens ha entretinguda la vida, ens ha aconhortada tanta de pèrdua, confortat davant la mort, ens l’ha feta oblidar, la mort pròpia, bé perquè la feina ens n’apartava, bé perquè ens hem disfressat d’altruistes i pensem que la nostra coneixença la comuniquem als nostres seguidors... els qui ens vindran darrere en la correguda cap a l’alliberament de l’espècie... o, a tots ops, en el conducte de la torxa de la vida cap a fitons o mèdols misteriosos; però la veritat és que aquest entreteniment “superior” al de les bèsties (car també les bèsties s’entretenen i viuen fins al final de llur vida més o menys natural i n’hi ha que s’entretenen prou intel·ligentment, i en tot cas molt més que els de més dels bípedes humans, cap reconèixer-ho; cap animal, o quasi, no es suïcida al món (ni els lemmings, és clar, els quals hom ha descobert que no es precipiten penya-segat avall sinó que hom els empeny, d’altres lemmings assassins), cap d’ells no sofreix l’angoixa embogidora (tret que no sigui l’angoixa de la dolor física d’un càncer, per exemple, o un mal de queixals, que això sí que els pot dur als suïcidi); tot plegat, ni llur mètode ni el nostre, d’espantar la mort, ells tranquil·lament, nosaltres amb l’estudi desesperat de les ciències, ni un mètode ni l’altre no serveix de re, fútil; ambdós ens morim en l'anihilació tanmateix...”



Un esternut.



“...milers de milions d’anys... i l’origen i sobretot el futur, el destí per força apocalíptic de la galàxia, i sobretot d’aquesta terra nostra, i tot el que hi hem creat, inútilment, esclatant en partícules de llum, per sempre més, oblidat, oblidats, oblidat, oblidada...”



Guaita el rellotge. El despertador sonarà en un minut. Apaga la dona el llum. S’acotxa ben acotxada; farà veure que ronca i tot.



El despertador d’ell fa la cançoneta. L’home ensinistrat amb alacritat mata el so; és molt considerat amb la dona, no voldria pas despertar-la, la sap una mica inestable... Hores i hores dormint, només quan dorm sembla mig suportable... Se’n va a la sala de bany. Té l’atzep tot porprat, bonyegut, tumefacte; quan pixa, els pixats el cremen; s’hi hauria de posar alguna mena de pomada si sapigués quina. Ara es guaita al mirall. Quin aspecte més pansit el seu! De moribund.

Un altre full arnat perquè s’hi perllòngon les extemporànies confidències

Un altre full arnat perquè s’hi perllòngon les extemporànies confidències Mon padrí arreglava casaments – també va arreglar el meu. I no em va costar re. Mon padrí havia set fuster – feia taüts. Quan es va retirar, arreglava matrimonis. Ell mateix va fer com sant Josep: pel fet que era marieta, va fer-li un favor a una dona prenyada, va agafar i s’hi va casar. Aquella bella dona, mare de ma mare, és a dir, la meua padrina, era nimfòmana. No sé si aquesta malaltia existeix de debò; de fet, no sé ni si, cas que existís, hom podria dir’n, sense fotre massa el ridícul, malaltia. Car com es pot fer que sigui malaltia que una dona tingui contínuament ganes de cardar? No hi ha re més natural aumon. Sempre he admirat el meu padrí. És la persona que més he admirada a la meua vida. Sovint, encara ara, si somio en algú o amb algú ple de dolça autoritat, aquest és mon padrí. Mon padrí substitueix la imatge de la divinitat en el meu consir, vull dir, la meua barrinadora de dalt de tot, dins el crani. Si hagués de pintar un déu bo (un déu bo, no pas un déu venjatiu i maligne com el que pinten les religions inventades per cruels inquisidors), si hagués de pintar’m un déu bo al magí, me’l pintaria amb la fesomia i el cos de mon padrí, i parlaria en català suau com mon padrí, i tot el que faria ho faria tan finament i delicada i efectiva com ho feia tot mon padrí, de qui la pell de la cara sempre relluïa neta i glabra com el cul d’un infantó tot sa. Només em va donar pel cul una vegada. Era durant una migdiada; devia tindre jo uns sis o set anys. Jèiem la padrina i jo despullats al llit. Tenia jo la boca amorrada al cony de la meua padrina que suava mentre dormia. Des de petitet la padrina m’havia deixat amorrar-me-li al cotxó. Sovint se m’anava escorrent a la boca, i la meua llengua sempre ha recordat el tast dels cotxons escorreguts, i mai no se n’ha pogut desavesar. Si mai m’he casat, ha set sobretot perquè el cotxó d’aquella xicota era de gust tan excel·lent que ni un dia, vós, no me’n podia pas estar sense (com aquell qui diu, és clar; una mica d’exageració no te la trau ningú). Tret que els cotxons són com els caquis. Els vols madurs però no pas lloques ni passats. I els cotxons, llas, es passen. No pas així tant els de les nimfòmanes, però; car com més usats, es veu, millor mantinguts en llur madura frescor. No sóc metge. No ho sé explicar gaire bé. Els cotxons de les nimfòmanes no es panseixen tant, ve-t’ho, ja està. Fèiem la migdiada i jo assaboria el cotxó deliciós de la padrina que ara roncava, quan vaig sentir que el padrí em donava un estimet al clatell i un altre de més salivós rere l’orella, i alhora vaig sentir que em ficava potser el dit tot sucat d’algun tebi untet forat del culet amunt. No era el seu dit; era el seu pipí: un pipí llarguet i molt estret. L’alè càlid i flairós, mel·liflu, de mon padrí es va accelerar i la seua lleterada m’omplí de benaurança. D’ençà d’aleshores he comprès les dones més discriminades: les que carden pels descosits. L’homenatge de la lleterada dins el cos... l’essència de la humanitat més excelsa d’un humà vessada per al teu benefici... ah... no hi ha aumon re més diví. Aquells dies sortosos de la meua infantesa, ah, prou podia! Qui els atrapés! Em sentia desitjat per mon padrí i ma padrina; era un infant totalment feliç. I agraït. No hi haugé mai aumon nét més agraït. Sempre he enyorada aquella migdiada. De fet, enyoro totes les migdiades amb la padrina, però aquella migdiada particular l’enyoro més dilectament (es diu dilectament? vull dir, amb apujat afecte, és clar), l’enyoro com el punt alt, zenital, de la meua vida afectiva. No és pas que la meua padrina tingués amants habituals. Cardava amb gent que trobava per les Borges. Un home que un dia portava un bagul. Un terrissaire que a la darrera cantonada de la carretera que duia al cementiri feia gerros i sellons. Un jardiner de casa senyorial. Ferroviaris de l’estació. Andalusos temporers. Algun veí. Llurs pipís eren tots molt més grossos (amples sobretot) que el de mon padrí i el meu, i eren peludots; fotien un cert fàstic; massa lletjots; en canvi, el meu, com el del meu padrí, era tot llis i primet, i no tenia ni un pelet enlloc. Quan es va retirar de taütaire, el padrí arreglava casaments, sobretot per a entretindre’s, mes que no pas pel que hi guanyava, perquè de fet només hi guanyava una petita comissió que no li donava ni per a comprar’s mocadors de seda (el seu plaer més íntim era banyar’s damunt el llit tot nu en mocadors de seda lluents i recoladament xerricosos, i sovint massa cridanerament acolorits; ara, al carrer, si mai en duia cap damunt, el duia ben amagat, i mai doncs els franquistes no el van ataconar; mai no vaig veure mon padrí amb cap ull de vellut ni fet malbé com els altres marietes a urpes i unglots dels menjamerdes castrenses). Treballava, com dic, d’agent per a un vell malparit que era el qui ho llogava tot. Mon padrí anava visitant parelles de jovent, sobretot quan endevinava que la xiqueta feia panxeta, i els deia confidencialment com s’ho podrien fer per a casar’s sense fer cap rebombori i a molt bon preu: que ell duria les taules, el capellanot venut, el dos musics, i les begudes... Les begudes eren taronjades adulterades. L’havia ajudat sovint a fer-les. Aquesta era l’única comesa que el vell malparit li encomanava: la confecció de les taronjades; les taules, els gots, els musics, el clergue i l’escolà... tot allò venia inclòs amb el paquet que li trametia el vell malparit el mateix dia del casament. El casament durava exactament mitja hora. Hom trincava amb la taronjada, tret que el capellà i els musics, esversats, assabentats, s’hi afegien, com qui es fa un cigaló, un rajolí de vodka d’estranquis. La taronjada consistia en aigua ensucrada i colorant i unes gotetes de taronja de veritat, tot ben sacsat. Si ajudava mon padrí a fer les taronjades, la meua imperícia es declarava altament. Hi havia tollets per tota la taula de la cuina. El padrí mai no em retreia de re; mai no em reptava. Només m’ensenyava ple de paciència com fer-ho millor. L’home més dolç del món. Sempre pulcre, cernut, polit i exquisit. I l’obeïes (tothom l’acabava obeint), perquè endevinaves íntimament que la seua solució era la idònia. La seua autoritat doncs al capdavall sempre inqüestionada. Inqüestionada. I els seus taüts tampoc mai ningú se’n va haver de plànyer molla. Mai ningú ni piu. Tothom sempre content. Vaig conèixer una noia de Tolosa de Llenguadoc que em deixava xarrupar-li el cony. No volia ella tornar a casa. La volien fer casar amb un vell acabalat, un paio repugnant. Tot i que ni ella ni jo no teníem ni un ral, vam veure que la solució que els seus pares no la raptessin amb ajut dels pudents fóra que ens caséssim. Ella tenia quinze anys, jo disset. El padrí ho va arreglar tot. Vam fer durar un dels casaments arreglats deu minuts per comptes de mitja hora, i els mateixos musics i el mateix capellà i els mateixos gots, i taules i convidats serviren per al nostre casament els darrers vint minuts restants, tret que per a nosaltres la taronjada era tota de taronja (mentre que durant un parell de setmanes tots els altres casaments s’havien hagut d’anar acontentant amb taronjades fetes només amb aigua ensucrada i colorant). Me’n recordo que, al cap d’uns pocs dies de la festassa, anava desvagat, acompanyant mon padrí de casa en casa pels afores. Mon padrí trucava a les cases amb l’excusa que cercava un familiar llunyà... Sovint la gent el convidava dintre i el meu padrí fotia un cop d’ull seriós a la situació de les minyones i filles de la casa. Sabia copsar una panxeta sospitosa infal·liblement. Aquell dia anàvem a trucar a una casa, i el vell malparit va baixar d’un cotxe i es va atansar tot emprenyat cap al meu padrí. Anava a retreure-li allò que havia fet amb el meu casament – que no m’havia costat re. Va començar a cridar: a cridar d’una manera apagada, sense fer gens de soroll, només mastegant les paraules, amb una carota tota vermella. El padrí feia el seu paper de sempre: equànime, com si sentís ploure. Llavors em vaig alçurar jo. Em vaig posar davant el vell malparit. Vaig badar els ulls aitan com vaig poder, les parpelles de dalt i de baix enganxades als trebols de la cova dels ulls, i vaig fitar el vell sense dir re. El vaig fitar i el vaig fitar, i el vaig fitar. Els meus ulls negres clavats als seus ulls grisos. I els ulls grisos van comença a titubar, a enllagrimar’s, a cagar’s als calçotets. I el vell malparit va començar a engargussar’s, i a empassar’s la saliva, i a tremolar i a acollonir’s. Reculant cap al cotxe, gairebé va caure. Volent obrir la porta del cotxe, es va fer malbé les ungles dels dits. Engegant, el va rascar al tronc d’un roure. Quan finalment va fotre el camp, vaig espetegar a riure. Mon padrí somreia finament. El vell malparit no va gosar piular contra mon padrí mai més. Me’n recordo així mateix, uns dies després, que la meua dona necessitava algunes coses seues que havien romases a Tolosa (uns diaris amb secrets a dins sobretot, i unes lletres d’enamorats passats, i uns brodats que eren regalet d’una amigueta seua que s’havia morta d’un càncer galopant, o què ho sé jo). Els seus pares no la volien veure, i ella, prenyada (no pas de mi, d’algú altre), no es trobava prou bé per al viatge. Però una tieta seua, una dona casada amb el seu oncle, germà de sa mare, s’havia prestada a ajudar-la. Tenia les coses en una maleteta a casa seua. Només calia anar-hi. I hi vaig anar jo. A Tolosa la portera de la casa va entendre el meu francès perfectament (pretenia no entendre el meu català). Em va dir a quin pis vivia la tia. Abans d’arribar al pis, pujant les escales, vaig veure una dona agenollada al replà davant una porta mig oberta. La dona fregava el terra del replà. Des dels meus esglaons, i ella agenollada de cul cap a mi, li veia les cuixes i el cul: no duia calces. Vaig estossegar una miqueta, i ella es va tombar. Va dir: “Ah, perdó! Us barrava el pas!” –De cap manera –que dic–. L’empegueït i qui s’ha d’excusar sóc jo. No voldria deixar cap marca lletja a la vostra feina. Pujava al pis sisè porta b. –Home, aquesta! –es va exclamar. –Tieta Nathalie? –Peret, sou vós? I ens vam posar a riure. Em va convidar dins. Em va dir que el seu home era a l’oficina. Després de xerrar xampurradament una miqueta, i de fer’ns ganyotes i rialletes de conill, ens vam abraçar d’una revolada, i ens vam omplir les boques de llengües, i ens vam anar arrecerant cap al dormitori. I vam vam vam... Vam cardar, i cardar de valent, damunt el seu llit encara desfet del matí. Em va deixar xarrupar-li el cotxó francès, molt més madur i fet, i doncs saborós, que no el de la nebodeta i tot. Li vaig deixar algunes marques a la pell de massa xarrupar-l’hi: uns xuclets a dalt a les cuixes, unes llepies porprades una mica més endins... Em va donar un bon dinar: conill amb xocolata, formatges normands... I ja amb la maleteta força feixuga i el cap ple de records per a la pobra nebodeta, a pleret me’n vaig tornar cap a l’estació. A la frontera, aquells miserables desgraciats que la vigilaven volien saber si allò eren secrets contra el règim, o si era tot plegat literatura prohibida, o si hi havia re per a fotre’s a la butxaca, lladres ignorants, púrria impaïble, merda de franquista castellufa. Van violar tots els diaris i les lletres de la meua dona. Van fotre els dits emmerdats al brodat de l’amigueta màrtir. Ho van maltractar tot, però els infames no van trobar re de vàlua. Si hi hagués hagut re de vàlua, abans m’ho hauria empassat. Ni que fos un collaret de perles, un anell de brillants... Ja els cagaria més tard. Fóra en tot cas un cagar més plaïble que no pas el cagar irat i sufocat del cagar’m en la puta mare que els va parir tots plegats.