l'home remuntat

L’home remuntat









Aquest és el panorama, oi, el quadre, l’escena. Una dona en descuit o en camisa de son, jaguda damunt els coixins de la capçalera d’un llit. Hi llegeix un llibre de filosofia molt greu a la llum somorta del llum de la tauleta de nit. A la seua vora, dormint, un home en pijames.



“...l’horror molt grossa de l’eternitat, car, en pic nats, sou eterns; eterns, eterns; eterns en l’ésser o eterns en el no-ésser, mes eterns nogensmenys; només l’esgarip esqueixat, el crit angoixat de la bogeria pot rebre una notícia com aquesta; l’inconscient, però, no us permet de capir l’abast sense fi d’aquest abís infernal; en efecte, us esbalceu per sempre; avall, avall, per aqueix congost infinit i fosc: l’eternitat. Apameu-ho, ca? Ho escaugeu. Pas que es pot! Si sou nats, sempre viureu, sempre...! o sempre sereu morts, sempre...! Sempre, sempre. Això n’hi ha per a fer rodar el cap de debò; cap cervell prou sa no pot pas comprendre l’eternitat de la caiguda; algun dia ha d’aturar-se, ca? doncs no! no! mai! Sempre caureu en el buit de l’ésser o... alternativament... en el buit del no-ésser; és a dir, aquesta vida d’ara és... la relliscada, l’ensopegada que us fa caure caire avall... i mai més no sereu, mai més, en segles i mil·lennis i canvis de terres, de planetes, d’universos, mai més no sereu... o... sempre sereu, sereu, sereu...! caient, per sempre, per sempre... caient... caient...! Res no us pot salvar d’aquest concepte sinó l’engany del vostre inconscient, el vostre cervell animal que us fa pensar en d’altres coses més immediates: la gana o la sang... el sexe... el dolor... la merda... i us barra de comprendre l’esfereïment infinit del vostre destí, us el barra per tal que... per tal que no us suïcideu d’espetec, desesperats, i feu fracassar l’embranzida cega de la vida (aquest impuls maligne), que vol viure’s a través vostre... car què sou altre que... vehicles de la casualitat; o hi ha... és clar... aquella altra falòrnia de mur molt marietament decorat contra la desesperació... allò del... l’enganyifa de... l’escorcoll científic... el coneixement, la informació... saber-ho i espinyar-se, ah, llas, dignament... diu Kierkegaard que...”



El dorment, entre remucs i bellugueigs del seu son, ha anat aguantat la recitació solemne i tanmateix equànime de la llegidora. Ara, però, ell s’ha encarcarat i, a poc a poc, veus que trempa; se li aixeca el carall xap amunt, part davant els pantalons del seu pijames. A mitja lectura, la dona se n’adona, del xiroi canvi; molt interessada, fixa els ulls en la torreta inclinada; se n’adona que allò va de bo i cuita-corrents llença el llibre, s’arregussa les faldilles del descuit, allibera el carall de l’home i s’hi impala; immediatament, s’hi sacsa com una boja, a la percaça del gust sexual. Al cap d’una estoneta, però, es veu que a l’home se li pansia la cosa, car ella desisteix de l’inútil combat. Torna a descavalcar, arroplega el llibre, es torna a instal·lar com cal damunt els coixins, cerca el punt escaient, i torna a llegir.



“...asceta, anacoreta, apologeta... hum... hum... totes les coses del segle són vanitats i cauen i tornen en nient... hum... hum... maleïdes multituds d’esguerrats qui només pensen en menjar, cardar, fer-se mal, anar cagant i clapar rai...”



El despertador d’ell diu entre tic-tacs: “les dues i dos o tres minuts...” les busques del seu marquen un quart de quatre... el rellotge de la lleixa mostrava tres quarts i cinc de les quatre de la matinada...



La dona se l’ha estada pelant durant tres o quatre hores... Després d’escórrer’s, gran bleix de la dona: d’alleujament, qualque molt profund sospir...



Malson agitat del marit: “Mama, mama!” Belluga coll i braços, com si s’ofegués, o pitjor, es negués en laves. “Em mosseguen, em mosseguen!”



La dona diu: “Carles! Carles! Prou!” Li etziba un mastegot. Llavors fleumament l’apaivaga: “Apa, apa; non-non, non-non; xut-xut-xut, calla i dorm.”



Ha tornat a encendre el llum; el pàmpol groc amb flors roses s’atipa de claror; les parets no es taquen amb peixets d’argent ni amb aranyetes ni mosquits; res no es belluga en la blancor de les parets. Ara, novament, doncs, som-hi, amb ella amb el seu llibre obert, anant a la teca obtusa, recitant-se-la acuradament per tal d’entendre-la millor; així és com l’home, dormint a la voreta, aprengué molta de greu filosofia, àdhuc ha esdevingut recentment molt esversat en aquesta feixuguíssima branca del coneixement.



“Diu el gran historiador del sexe Hipòlit Hasdrúbal Tàcit que... l’impotent mental... conseqüència del calent mental... contrari d’impotent físic, somàtic... impotent psíquic, psicològic, emocional... (ah, aquest capítol ja l’havia llegit l’altre dia...) què és ésser? no som re, una amalgama d’elements orgànics, pels quals passen, com per un fil, els electrons de la vida, fins que aquests elements es cremen, com un fil, i cal llençar’ls, i l’amalgama es torna a desfer, per tal potser de recombinar’s qui sap en quina altra amalgama, conductora o no, dels ions de la vida, però en tot cas gens semblant, ni pensaments, a allò que fóreu. El fil, en tot cas, és un altre fil. Un fil qui se sap fil justament pels ions o electrons de vida que el transiten. Ara, tantost com un curtcircuit mata aquest fil, aquest fil ni se sap ni serveix com a fil; si s’espatllava, es pot arreglar; però si mor, és a dir, si s’espatlla del tot, res ni ningú no li pot donar remei; intervé la necessària descomposició i ja no és fil, esdevé quelcom d’altre, sense consciència de fil, perquè la vida no el transita pel mateix ordre organitzat de fil; encara que tots els integrants es reorganitzessin, sempre fóra un fil diferent; muntat i desmuntat, el fil esdevé sempre un altre i els ions que el transiten sempre són uns altres, una vida que es dispara i que mai no retrocedeix; els fils no són intercanviables per al fil, encara que sí per a la vida; vehicles molt fàcilment descartables, i recanviables de la vida, la qual vol viure’s... i viure’s... i viure’s, qui sap per quin motiu... potser perquè sí, perquè viure és millor (en aquella ment maligna) que no pas no viure’s; inconcebible fóra cap vida que no volgués pas perllongar’s en el temps, espargir’s en l’espai; aquesta és la definició de vida: l’afany d’una matèria especialitzada per tal de sobreviure’s.”



Vigilava de trast en trast, tot meditant pregonament, la dona si pel somni tremparia el marit. I ara ah, de cua d’ull percep que, en efecte, pel somni se li enreveixina a l’home el vit. L’hi engraparà i l’hi rebregarà, l’hi trenarà i destrenarà, l’hi cargolarà i descargolarà... com si el vit fos el piu de donar corda a un rellotge de molles i ressorts. Sanglota flèbilment i sense llàgrimes l’home, perdut als rònecs soterranis del son. Li grinyola el piu, mal engreixinat. “Ui, ui...!” Gemecs se li escapen pels forats de claveguera de les catacumbes del laberint d’aquella petita mort. Abans no li ressusciti, alhora que el piu s’esfigassa, plega la dona de guiar el cadàver animat amb palanques de rude maneig. Tot torna a mare.



“...l’autor... aprovat per les esglésies sense denominació, ergo, més progressistes... tècnic en misteris, escoliasta, metafísic, teosofista, mistagog, exegeta, terapeuta, hermeneuta hermeticista... patrística... filòsof, pensador, poeta, dramaturg de tesi... l’autor ha escatit... el problema més esfereïdor de la metafísica... trobar on s’acaba l’eternitat... filosofia... consolació i consol de l’angoixa del viure que se sent viure... del motor de la vida que se sent garranyigolencament llavorar en viure...”



Ulla ella el seu despertador: és elèctric, no fa gens de soroll. L’home s’aixecarà aviat; Avui és dia d’oficina.



“...capteniment essencialment imitatiu de l’humà... els voltants són bàsics; barrant malaltia del cervell, que tot ho capgira... i encara que fos al paradís, es tornaria boig; en vici, viciós; en natura prou ben proveïda, sense escassetats pervertidores, natural: equilibrat, ni massa cruel, ni massa babauament bucòlic; en la immensitat de l’espai, acomparat als Sols infinits; la mort; el mort; por; inutilitat; llaurar el cemintiri; agònic; angoixa; panteix; la prolixa futilitat d’aquest somni sense cap ni peus...”



Ha tornada de pixar; s’ha arribada a la cuina a empassar’s un antiàcid.



“...els mitjans de comunicació, especialment diaris, revistes i tv (la ràdio molt menys, pel fet que no condueix cap mena de material visual), desballesten el cabal del vostre sentiment; la càrrega emotiva que tragineu és massa desproporcionada; us fa estimar, fastiguejar, témer o desitjar (en qualsevol cas, preocupar-vos amb) un nombre de gent molt més gros d’allò a què la vostra ànima emotiva és capaç de donar l’abast. Abans, pel fet que no “coneguessis” tanta de gent, no et calia estar de dol gairebé cada dia, i sovint més d’una vegada per dia. Tancat en la teua família, més o menys estesa, o fins i tot grup o comunitat (el teu castell ideal de cent cinquanta persones), la mort només t’atenyia ara i adés; tenies temps de pensar sense interrupcions, i esgotaves la tendència de la teua pena; el riu de la dolor et transitava a poc a poc fins que et deixava enrere, gairebé il·lès, sobrevivent, preparat per a una altra eventual riuada, inundació. Només en temps de guerres, flagells i desastres naturals de gran magnitud, s’atenyia eventualment el llivell que ara suportem quotidianament; amb la distinció que llavors, generalment, estaves preparat per a la circumstància extraordinària, i ara duem la guàrdia baixa per causa dels afers del cada dia. Més que més, sobretot infant, no estaves macat per la mort quotidiana (a l’inrevés d’això que els esdevé als nostres infants, a través de la tv, dels mitjans); només la mort de nadons, germanets o germanetes acabats de néixer, venia a succeir’ls (en tot cas, eren quasipersones, les quals no els podien significar re, de moment, tret que no els signifiqués encara el contrari; un rival en les afeccions familiars, i tot plegat no podien doncs significar el que signifiquen ara, on, gràcies a l’avortament, cada infant esperem, i fem esperar als nens que esperin, que sobreviurà; aquest és per aventura el major avantatge que ens proporcionen els mètodes de control de naixences, inclosos els avortaments). Tractem de comprendre una mica els misteris de l’ésser, i tot plegat de què ens serveix...? Tractaríem de comprendre alguna cosa que valgués la pena (lingüística, geologia, genètica, qualsevol passió científica) i de què ens serviria? No ens ho podem endur amb la mort; la mort ens atrapa igualment; la nostra riquesa mental es perd totalment amb la mort... totalment...! és clar que ens ha entretinguda la vida, ens ha aconhortada tanta de pèrdua, confortat davant la mort, ens l’ha feta oblidar, la mort pròpia, bé perquè la feina ens n’apartava, bé perquè ens hem disfressat d’altruistes i pensem que la nostra coneixença la comuniquem als nostres seguidors... els qui ens vindran darrere en la correguda cap a l’alliberament de l’espècie... o, a tots ops, en el conducte de la torxa de la vida cap a fitons o mèdols misteriosos; però la veritat és que aquest entreteniment “superior” al de les bèsties (car també les bèsties s’entretenen i viuen fins al final de llur vida més o menys natural i n’hi ha que s’entretenen prou intel·ligentment, i en tot cas molt més que els de més dels bípedes humans, cap reconèixer-ho; cap animal, o quasi, no es suïcida al món (ni els lemmings, és clar, els quals hom ha descobert que no es precipiten penya-segat avall sinó que hom els empeny, d’altres lemmings assassins), cap d’ells no sofreix l’angoixa embogidora (tret que no sigui l’angoixa de la dolor física d’un càncer, per exemple, o un mal de queixals, que això sí que els pot dur als suïcidi); tot plegat, ni llur mètode ni el nostre, d’espantar la mort, ells tranquil·lament, nosaltres amb l’estudi desesperat de les ciències, ni un mètode ni l’altre no serveix de re, fútil; ambdós ens morim en l'anihilació tanmateix...”



Un esternut.



“...milers de milions d’anys... i l’origen i sobretot el futur, el destí per força apocalíptic de la galàxia, i sobretot d’aquesta terra nostra, i tot el que hi hem creat, inútilment, esclatant en partícules de llum, per sempre més, oblidat, oblidats, oblidat, oblidada...”



Guaita el rellotge. El despertador sonarà en un minut. Apaga la dona el llum. S’acotxa ben acotxada; farà veure que ronca i tot.



El despertador d’ell fa la cançoneta. L’home ensinistrat amb alacritat mata el so; és molt considerat amb la dona, no voldria pas despertar-la, la sap una mica inestable... Hores i hores dormint, només quan dorm sembla mig suportable... Se’n va a la sala de bany. Té l’atzep tot porprat, bonyegut, tumefacte; quan pixa, els pixats el cremen; s’hi hauria de posar alguna mena de pomada si sapigués quina. Ara es guaita al mirall. Quin aspecte més pansit el seu! De moribund.

Un altre full arnat perquè s’hi perllòngon les extemporànies confidències

Un altre full arnat perquè s’hi perllòngon les extemporànies confidències Mon padrí arreglava casaments – també va arreglar el meu. I no em va costar re. Mon padrí havia set fuster – feia taüts. Quan es va retirar, arreglava matrimonis. Ell mateix va fer com sant Josep: pel fet que era marieta, va fer-li un favor a una dona prenyada, va agafar i s’hi va casar. Aquella bella dona, mare de ma mare, és a dir, la meua padrina, era nimfòmana. No sé si aquesta malaltia existeix de debò; de fet, no sé ni si, cas que existís, hom podria dir’n, sense fotre massa el ridícul, malaltia. Car com es pot fer que sigui malaltia que una dona tingui contínuament ganes de cardar? No hi ha re més natural aumon. Sempre he admirat el meu padrí. És la persona que més he admirada a la meua vida. Sovint, encara ara, si somio en algú o amb algú ple de dolça autoritat, aquest és mon padrí. Mon padrí substitueix la imatge de la divinitat en el meu consir, vull dir, la meua barrinadora de dalt de tot, dins el crani. Si hagués de pintar un déu bo (un déu bo, no pas un déu venjatiu i maligne com el que pinten les religions inventades per cruels inquisidors), si hagués de pintar’m un déu bo al magí, me’l pintaria amb la fesomia i el cos de mon padrí, i parlaria en català suau com mon padrí, i tot el que faria ho faria tan finament i delicada i efectiva com ho feia tot mon padrí, de qui la pell de la cara sempre relluïa neta i glabra com el cul d’un infantó tot sa. Només em va donar pel cul una vegada. Era durant una migdiada; devia tindre jo uns sis o set anys. Jèiem la padrina i jo despullats al llit. Tenia jo la boca amorrada al cony de la meua padrina que suava mentre dormia. Des de petitet la padrina m’havia deixat amorrar-me-li al cotxó. Sovint se m’anava escorrent a la boca, i la meua llengua sempre ha recordat el tast dels cotxons escorreguts, i mai no se n’ha pogut desavesar. Si mai m’he casat, ha set sobretot perquè el cotxó d’aquella xicota era de gust tan excel·lent que ni un dia, vós, no me’n podia pas estar sense (com aquell qui diu, és clar; una mica d’exageració no te la trau ningú). Tret que els cotxons són com els caquis. Els vols madurs però no pas lloques ni passats. I els cotxons, llas, es passen. No pas així tant els de les nimfòmanes, però; car com més usats, es veu, millor mantinguts en llur madura frescor. No sóc metge. No ho sé explicar gaire bé. Els cotxons de les nimfòmanes no es panseixen tant, ve-t’ho, ja està. Fèiem la migdiada i jo assaboria el cotxó deliciós de la padrina que ara roncava, quan vaig sentir que el padrí em donava un estimet al clatell i un altre de més salivós rere l’orella, i alhora vaig sentir que em ficava potser el dit tot sucat d’algun tebi untet forat del culet amunt. No era el seu dit; era el seu pipí: un pipí llarguet i molt estret. L’alè càlid i flairós, mel·liflu, de mon padrí es va accelerar i la seua lleterada m’omplí de benaurança. D’ençà d’aleshores he comprès les dones més discriminades: les que carden pels descosits. L’homenatge de la lleterada dins el cos... l’essència de la humanitat més excelsa d’un humà vessada per al teu benefici... ah... no hi ha aumon re més diví. Aquells dies sortosos de la meua infantesa, ah, prou podia! Qui els atrapés! Em sentia desitjat per mon padrí i ma padrina; era un infant totalment feliç. I agraït. No hi haugé mai aumon nét més agraït. Sempre he enyorada aquella migdiada. De fet, enyoro totes les migdiades amb la padrina, però aquella migdiada particular l’enyoro més dilectament (es diu dilectament? vull dir, amb apujat afecte, és clar), l’enyoro com el punt alt, zenital, de la meua vida afectiva. No és pas que la meua padrina tingués amants habituals. Cardava amb gent que trobava per les Borges. Un home que un dia portava un bagul. Un terrissaire que a la darrera cantonada de la carretera que duia al cementiri feia gerros i sellons. Un jardiner de casa senyorial. Ferroviaris de l’estació. Andalusos temporers. Algun veí. Llurs pipís eren tots molt més grossos (amples sobretot) que el de mon padrí i el meu, i eren peludots; fotien un cert fàstic; massa lletjots; en canvi, el meu, com el del meu padrí, era tot llis i primet, i no tenia ni un pelet enlloc. Quan es va retirar de taütaire, el padrí arreglava casaments, sobretot per a entretindre’s, mes que no pas pel que hi guanyava, perquè de fet només hi guanyava una petita comissió que no li donava ni per a comprar’s mocadors de seda (el seu plaer més íntim era banyar’s damunt el llit tot nu en mocadors de seda lluents i recoladament xerricosos, i sovint massa cridanerament acolorits; ara, al carrer, si mai en duia cap damunt, el duia ben amagat, i mai doncs els franquistes no el van ataconar; mai no vaig veure mon padrí amb cap ull de vellut ni fet malbé com els altres marietes a urpes i unglots dels menjamerdes castrenses). Treballava, com dic, d’agent per a un vell malparit que era el qui ho llogava tot. Mon padrí anava visitant parelles de jovent, sobretot quan endevinava que la xiqueta feia panxeta, i els deia confidencialment com s’ho podrien fer per a casar’s sense fer cap rebombori i a molt bon preu: que ell duria les taules, el capellanot venut, el dos musics, i les begudes... Les begudes eren taronjades adulterades. L’havia ajudat sovint a fer-les. Aquesta era l’única comesa que el vell malparit li encomanava: la confecció de les taronjades; les taules, els gots, els musics, el clergue i l’escolà... tot allò venia inclòs amb el paquet que li trametia el vell malparit el mateix dia del casament. El casament durava exactament mitja hora. Hom trincava amb la taronjada, tret que el capellà i els musics, esversats, assabentats, s’hi afegien, com qui es fa un cigaló, un rajolí de vodka d’estranquis. La taronjada consistia en aigua ensucrada i colorant i unes gotetes de taronja de veritat, tot ben sacsat. Si ajudava mon padrí a fer les taronjades, la meua imperícia es declarava altament. Hi havia tollets per tota la taula de la cuina. El padrí mai no em retreia de re; mai no em reptava. Només m’ensenyava ple de paciència com fer-ho millor. L’home més dolç del món. Sempre pulcre, cernut, polit i exquisit. I l’obeïes (tothom l’acabava obeint), perquè endevinaves íntimament que la seua solució era la idònia. La seua autoritat doncs al capdavall sempre inqüestionada. Inqüestionada. I els seus taüts tampoc mai ningú se’n va haver de plànyer molla. Mai ningú ni piu. Tothom sempre content. Vaig conèixer una noia de Tolosa de Llenguadoc que em deixava xarrupar-li el cony. No volia ella tornar a casa. La volien fer casar amb un vell acabalat, un paio repugnant. Tot i que ni ella ni jo no teníem ni un ral, vam veure que la solució que els seus pares no la raptessin amb ajut dels pudents fóra que ens caséssim. Ella tenia quinze anys, jo disset. El padrí ho va arreglar tot. Vam fer durar un dels casaments arreglats deu minuts per comptes de mitja hora, i els mateixos musics i el mateix capellà i els mateixos gots, i taules i convidats serviren per al nostre casament els darrers vint minuts restants, tret que per a nosaltres la taronjada era tota de taronja (mentre que durant un parell de setmanes tots els altres casaments s’havien hagut d’anar acontentant amb taronjades fetes només amb aigua ensucrada i colorant). Me’n recordo que, al cap d’uns pocs dies de la festassa, anava desvagat, acompanyant mon padrí de casa en casa pels afores. Mon padrí trucava a les cases amb l’excusa que cercava un familiar llunyà... Sovint la gent el convidava dintre i el meu padrí fotia un cop d’ull seriós a la situació de les minyones i filles de la casa. Sabia copsar una panxeta sospitosa infal·liblement. Aquell dia anàvem a trucar a una casa, i el vell malparit va baixar d’un cotxe i es va atansar tot emprenyat cap al meu padrí. Anava a retreure-li allò que havia fet amb el meu casament – que no m’havia costat re. Va començar a cridar: a cridar d’una manera apagada, sense fer gens de soroll, només mastegant les paraules, amb una carota tota vermella. El padrí feia el seu paper de sempre: equànime, com si sentís ploure. Llavors em vaig alçurar jo. Em vaig posar davant el vell malparit. Vaig badar els ulls aitan com vaig poder, les parpelles de dalt i de baix enganxades als trebols de la cova dels ulls, i vaig fitar el vell sense dir re. El vaig fitar i el vaig fitar, i el vaig fitar. Els meus ulls negres clavats als seus ulls grisos. I els ulls grisos van comença a titubar, a enllagrimar’s, a cagar’s als calçotets. I el vell malparit va començar a engargussar’s, i a empassar’s la saliva, i a tremolar i a acollonir’s. Reculant cap al cotxe, gairebé va caure. Volent obrir la porta del cotxe, es va fer malbé les ungles dels dits. Engegant, el va rascar al tronc d’un roure. Quan finalment va fotre el camp, vaig espetegar a riure. Mon padrí somreia finament. El vell malparit no va gosar piular contra mon padrí mai més. Me’n recordo així mateix, uns dies després, que la meua dona necessitava algunes coses seues que havien romases a Tolosa (uns diaris amb secrets a dins sobretot, i unes lletres d’enamorats passats, i uns brodats que eren regalet d’una amigueta seua que s’havia morta d’un càncer galopant, o què ho sé jo). Els seus pares no la volien veure, i ella, prenyada (no pas de mi, d’algú altre), no es trobava prou bé per al viatge. Però una tieta seua, una dona casada amb el seu oncle, germà de sa mare, s’havia prestada a ajudar-la. Tenia les coses en una maleteta a casa seua. Només calia anar-hi. I hi vaig anar jo. A Tolosa la portera de la casa va entendre el meu francès perfectament (pretenia no entendre el meu català). Em va dir a quin pis vivia la tia. Abans d’arribar al pis, pujant les escales, vaig veure una dona agenollada al replà davant una porta mig oberta. La dona fregava el terra del replà. Des dels meus esglaons, i ella agenollada de cul cap a mi, li veia les cuixes i el cul: no duia calces. Vaig estossegar una miqueta, i ella es va tombar. Va dir: “Ah, perdó! Us barrava el pas!” –De cap manera –que dic–. L’empegueït i qui s’ha d’excusar sóc jo. No voldria deixar cap marca lletja a la vostra feina. Pujava al pis sisè porta b. –Home, aquesta! –es va exclamar. –Tieta Nathalie? –Peret, sou vós? I ens vam posar a riure. Em va convidar dins. Em va dir que el seu home era a l’oficina. Després de xerrar xampurradament una miqueta, i de fer’ns ganyotes i rialletes de conill, ens vam abraçar d’una revolada, i ens vam omplir les boques de llengües, i ens vam anar arrecerant cap al dormitori. I vam vam vam... Vam cardar, i cardar de valent, damunt el seu llit encara desfet del matí. Em va deixar xarrupar-li el cotxó francès, molt més madur i fet, i doncs saborós, que no el de la nebodeta i tot. Li vaig deixar algunes marques a la pell de massa xarrupar-l’hi: uns xuclets a dalt a les cuixes, unes llepies porprades una mica més endins... Em va donar un bon dinar: conill amb xocolata, formatges normands... I ja amb la maleteta força feixuga i el cap ple de records per a la pobra nebodeta, a pleret me’n vaig tornar cap a l’estació. A la frontera, aquells miserables desgraciats que la vigilaven volien saber si allò eren secrets contra el règim, o si era tot plegat literatura prohibida, o si hi havia re per a fotre’s a la butxaca, lladres ignorants, púrria impaïble, merda de franquista castellufa. Van violar tots els diaris i les lletres de la meua dona. Van fotre els dits emmerdats al brodat de l’amigueta màrtir. Ho van maltractar tot, però els infames no van trobar re de vàlua. Si hi hagués hagut re de vàlua, abans m’ho hauria empassat. Ni que fos un collaret de perles, un anell de brillants... Ja els cagaria més tard. Fóra en tot cas un cagar més plaïble que no pas el cagar irat i sufocat del cagar’m en la puta mare que els va parir tots plegats.

Etzigoris als xibius

Etzigoris als xibius “Deixa’m consolidar això, vols?” Em va dir n’Urà Arrufat. Al xibiu estret n’Arrufat arrufava les celles davant la necessitat renovellada cada vesprada de destriar les necessitats degenerades dels malparits qui s’hi atansaven. Hi havia rere el vidre, part del carrer, els esvaïts badocs, i llavors els sospitosos de sempre – llurs instints, davall els cassigalls o la nuesa, calia suposar’ls esgarriats, per manca de prou pesquis o ja per innata malignitat. Un dels frescs cadàvers qui tenia seductorament ajagut per als torts desigs dels necròfils feia un ventre perillosament umflat. “Aqueixa dona”, vaig dir, “sembla prenyada, no fa? I si l’infant encar hi fos viu?” N’Urà va fer veure que em prenia per boig, però vaig veure que s’hi atansava i que amb cura palpava el ventre de la morta. Una commoció tingué aleshores lloc. Era allò un pet de gasos de podrimener? No, per al meu solaç i el seu, eren dos germanets, vull dir, dos bessons qui eixien del cony de la morta. I n’eixien vivets! “Misteris de l’embriologia!” vaig exultar. “Sobretot cal moure’ls al pis de dalt, amb la dona”, va dir n’Urà, “no vull pas que quan creixin, pobrissons, hom els estigmatitzi dient que van néixer bordets en un bordell per a degenerats. El context del naixement marca tan contundentment l’infant com les barnilles de la graella el Llorenç qui hom s’escaigui, bon jan, de rostir a la saó.” Amb pressa doncs exasperant, vaig agafar els dos nadons i els vaig apujar fins al pis de la dona de n’Urà. “Ah, Alícia!” vaig dir, “guaita què et duc!” L’Alícia anava sense ulleres i es pensava que els dos nadons nus eren potser els meus collons; no era la primera vegada que me li havia desbraguetat davant. Amb cara de fàstic respongué: “Ja em diràs tu què cal dir que no hàgim ja dit, Profà!” “No, Alícia! Posa’t les ulleres, ca! Ja saps com m’animen les coses del progrés! Cert que no m’animen tant com m’animeu vós dues, tu i la filla, mes fins i tot l’animació que em duu la meua devoció a les dues Alícies és animació que empal·lideix davant l’animació que em duu discórrer de les il·lusions animals.” N’Alícia em diu: “L’animal el seràs tu, mon company.” I ara l’altra em diu: “–o què voldràs d’altre (o mai millor) que les il·lusions?” “Ah, n’Alicieta! Guaita què et duc!” A la petita, qui feia cara de son i sortia de les cortinetes vermelles, no li calien ulleres. “Oh que bufons!” va dir. Mai no esbrín del tot a quina m’adreçaria per a demanar-li... diguem-ne la mà. Mare i filla, les dues m’encaterinen. I a quina de les dues gosaria dir-li: “Si vols ésser la meua druda i mestressa adorada, fot-me banyes, vols? Fins i tot amb ton marit. Tan sovint que n’esdevingui encar més tou.” La mare, amb més experiència, potser se n’esglaiava menys; o potser la filla, amb més innocència... trobant natural allò que és natural – que un vell sigui banyut, o que les femelles cardin pels descosits amb tota naturalitat? L’Alícia major, ja amb trenta-cinc anys; l’Alícia menor, amb dotze anys; ambdues, llur sentors, quin mareig de verriny i luxúria no m’enceten al paltruu! Les rond com borinot – amb el fibló pantegant. I ara els lliur els bessonets, i cascuna s’amorra inevitablement a un sengle pipinet, i es com si els lliurava dos ninos tovets... “Ah, Profà, quin regalet més deliciós!” Els besava cuita-corrents el foradet del cul, primer a la petita i després a la gran, mentre eren jagudes i joguinejant amb els bessons, i ara la feina em crida; les deix soletes mentre pensen nomets. “Com es deia aquell d’aquella pel·lícula? Oh, saps quin nom m’agrada, Fal·laç! Fal·laç, i Empelt! I Milfulles! I Organisme! Mama, ai quin mareig; quin nom triarem! Són tots tan bonics!” A baix, n’Urà s’esborrona, esgarrifa, fa escarafalls... “Profà, Profà, t’hi estàs mitja hora per no res, només per a lliurar al pis de dalt un parell de nounats! Apa, apa...!” “Què hi farem, n’Urà! Prou saps qui som: en Borinot del Cony, sempre besunyant rere les pures flors...” “És epidèlic (evident) que ets massa tendre tot i els anys que arrossegues; t’ho diré urta a urta, Profà; un cony no és cap flor, és un esbós de fruit no gens reeixit, llas, que, tot i que té caires de calaix on s’hi desarien potser joiells màgics, i fites promeses rere les quals jurcar tota una vida, o tenaços projectes de viatges a espais amb àrees sensacionals de façanes terapèutiques, no és altre al cap i a la fi que llenegosa i lloca conjuminació, o imagina-t’hi plàtera llefiscosa de camandulaire on tot el que hi plantes rellisca en el tarquim fastigós, avall, avall, per braçals on no s’hi escallimpen cignes entre lires i lliris ni barques amb dantescs romàntics explicant-te polidament el món, ans hi xipollegen pollosos microbis i macrobis i cargols d’esglaiadores fesomies i pitjors ullals i queixals i fiblons qui d’ençà d’aquell jorn malastruc et governaran la sang; tot plegat, ja ho veus, gens encoratjador, i davallant, com dic, devers un cor on només els cirurgians qui operen a cor obert en saben mai l’amuntegament de fems.” “Em deixes sorprès”, he conclòs, “un home amb dos conys a dalt (un de verd i un de madur), de qui els serrells mateixos (els agosarats pentenills per qui mant de marieta i tot s’estova a la incardinació, i doncs a veure’s rebut amb tots els uts i ets a l’aplec dels comcals) serven aspectes tan fetillers que àdhuc els pus ferotges filòlegs penarien per a trobar-hi epítets de magniloqüència, ditirambes i ja més mundans apel·latius dels anys on hom creia encar en divinitats estatuesques, invocacions fet i fet prou coherents per a descriure’n els tremolins que em desperten a l’ànima.” “Afanya’t, o et fotré un carxot”, va dir, un bri barroer, cansat de les meues efusions. Aviat havíem enllestits (ara un si és no és ressentits i massa silents ran de la baralla dialèctica, tot i que allò, la mala maror, no duraria pas, car tant ell com jo sabíem – ho havíem après a primària – que tota guerra perllongada és inútil, i pitjor: detrimentícia per a ambdues parts, que tot comptat i debatut guerra és al capdavall rancúnia contra recança, i que allò tampoc no s’acaba mai), tant se val, havíem prest enllestits, deia, els paraments. Hi teníem els diferents animals (vius i morts) en gàbies escaients (glaçades, càlides, sotmeses a oscil·lacions... ah, i les selvàtiques, amb xàfecs artificials, i llamps i trons), hi havia en les capelletes adequades els robots i els cadàvers, i les plantes carnívores, i hi havia en llits confortables els moribunds... per a aquells degeneradets ferventment afeccionats a encomanar-s’hi àntraxs, lues i gams rai...ves, és clar, hi havia, com dic, tot allò consuet en aquest gènere de cases, res d’extemporani, tothom ho coneix, no m’hi estendré... Tothom frueix i pren son goig d’allò de què gaudeix; qui fórem nós, desagraïts, a criticar’ls! Mes me n’adon que n’Urà ja ha badada la porta. Els viciosos amb prou calers a la butxaca pogueren entrar... Vaig reconèixer-hi els sòlits clients, en Zac Muricec, na Carmeta Espectre, na Jaumeta als Onze, en Juli Vímet... en Tul·li Caquergue, l’estaquirot armat... en Bàlsam Isnell, metge de vàlua – sempre ve com el llamp i se’n va tronant, sempre citant les màximes catalanes, per exemple, “a grans mals, grans remeis”, o: “si no saps per quin caire agafar’l, cal matar’l, cal matar’l”, i l’hem de vigilar perquè a la mínima tot moribund o prostitut massa greu, ja ens el despatxa, i au, i si a algú li fa mal el queixal, fora, les tenalles, i l’hi treu, i si ou cap carrinclona amb el cap a tres quarts de quinze, xerrant en foraster amb llavis de merda, li etziba mastegot rai... se sap tots els guariments expeditius; esporgant amunt i avall, irromp com un huracà i tot ho fot daltabaix, noses i fanals volen tolts i tallats... Qui més hi veia? Ah, oital, n’Eladi i na Lídia Berguel·li, de ca la Sança... i el president Jeroni Pinyol, de la Generalitat Sobirana (per oposició al de la Generalitat Jussana, llas, qui és addicte, el capdecony, a una casa de la competència, de molt mala reputació!), en Serrallonga Papú, en Policarp Donzell... Al cap d’estona no veig pas que ningú es fiqui avui al “Parany 113”; potser encar m’hi hauré de ficar jo. Em sap greu veure els obrers desvagats, i pitjor: poc apreciats. A la capelleta que en diem “Parany 113” hi tenim n’Anacolut (és anabaptista i té un cul collonut), un adip rabiós qui s’ha cruspit ja mant pigmeu, de qui els improperis àulics quan hom se’ls cruspeix són massa retorçuts perquè ningú no en faci gaire cas. És una capelleta que entrevé sobretot en Tereu Llenties, qui la darrera vegada se’n va tornar (a part sense les parts del cos que l’adip se li menjava) vinclat pel torçó ocasionat per quelcom de massa brut que devia haver menjat, ell. Ja hi sóc, a fer carícies al cul de n’Anacolut, quan, per sort, entra en Tereu. “Ei, tocatardà!” que li dic. Diu: “És que era el meu aniversari i m’han fetes festes a l’oficina.” Dic: “Doncs per molts anys!” “Que no se’ns mènjon els tartranys”, respon mecànicament, i ja es fica al parany que tant el tantalitza, a acoblar-s’hi amb la bèstia rabiüda. Davallava llavors la rampa cap als “Inferns” que en diem, i amb una lot encesa repassava quines noces s’hi seguien. Perspicu doncs a espiar-hi. Els idòlatres (tot i que ja només els animals són religiosos, encar hi ha idòlatres entre els bípedes) feien niu als crematoris; les criptes eren illes del vil fel, i els plasmodis mal·leables qui s’hi desplaçaven amb incoherent meticulositat eren com rellotges nafrats de qui les espurnes escampessin al·legats més o menys didàctics contra la tesi que les capacitats de cada cos només les deslloriga, vull dir, en treu l’entrellat, el déu qui els ha parit. “Camàndules!” vaig tornar a dir. Dels plasmodis, llurs cacofònics singlots, ceballot o feblesa dels erudits, qui en té la més vaga idea ja en sap tant com mai serà permès de mai sabre’n a ningú, inclòs el déu virtual qui, construït per genis, un dia o altre, a ca l’ample si cal, ho sabrà ja tot. Tot al món és massa simple, anava a dir ximple, ximplot. A una serp trepitjada, li lluen, bullen, els ullals de corroent verí. Li deia: “Perdona, noia, no t’havia vista en la foscor.” En Lluquet Espinosa, qui se la xinava, en rep el mos (la queixalada, oi?). En Lluquet és mariner. Li dic: “Tu rai. Els mariners sempre aneu fins, amb tot aquell oli de fetge de bacallà que us dueu al pap!” No gaire lluny n’Otger Larva i Cataló, amb la seua cara de falcó agònic, era ajocat amb un atlant, de qui els ulls eren d’ònix. L’havíem arroplegat (l’atlant, vull dir) mentre fantasmagòric ressuscitava entre les escòries. “Sempre he set molt higiènic”, ens va dir, “temps clàssics ençà, el millor elixir per als nervis totjorn ha set el suc de gràcia còsmica, que raja dels més durs minerals que sobraren els set tels de les atmosferes per a caure, com ous beneïts, a ca nostra. Cal treure’n el suc i vinclar’s al xaloc (expressió que vol dir, entre nós, nodrir’s del que et tramet a l’atzar la natura còsmica). La intransigència en canvi, la inacceptança del que és, relaxa el cos, el fa hàbil a la corrupció. Ara, qui llepa pedres vingudes d’enjondre, de les mufles, antoves i roents buades del més-enllà, aquell a pleret es petrifica. A les darreries de l’edat d’or tothom em vantava: Sou petri, n’Otger, em deien, no sereu destruït mai; sereu ruïna potser, mes d’on altre que de les ruïnes es tornen a aixecar els grans monuments?” Mentre el fèiem presoner, vinga rialles n’Urà Arrufat i jo. N’Urà em deia, a cau d’orella: “Aquests occidus, oi, Profà? Sempre amb llurs supèrflues teories del que és d’una color o altra, quan tothom sap que les colors depenen no pas d’elles mateixes ans dels ulls qui les copsen, no fa?” Sempre s’ha cagat n’Urà (i el tit) en totes les filosofies, mes especialment de les derivatives dels hel·lens, i sobretot de les originàries del mitjà orient dels collons: allò sempre ha estat el forat del cul d’aquesta esfera psicòtica, ca? Me’n cansava d’anar espiant; el tedi em sargia les articulacions; patològics eixams es desprenien girientorn, fecunds com huracans. “Sargeix-me, rapsode”, li dic a un noiet qui hi ha repenjat a una de les columnes del soterrani, “sargeix-me, amb les teues faldilletes de nansú, i la teua veueta de cucot menjamorts mentre desdentegat s’ocupa amb l’etzigori i ulla les televisions que de lluny en lluny li lleu de vore a través dels ulls de la carronya, no pas les eixelebrades articulacions, de qui les cançons són garranyics i grinyols, ans les costures de les orelles amb versets de fins poetes eròtics de fi de segle...” Mes no hi ha res a fer. L’invocava debades. Car veig llavors capllevar de les fondes foscors l’elm que sempre porta el bon client n’Ixent Mig-hom, qui té avui el rapsode amarinat per als seus vicis. L’elm, molt blindat amb ploms i altres molibdens, el porta perquè no vol que els versets tan delicats d’aquella batejada època li trastoquin, carallot, la psique, de qui l’exigu abast, com el de tot altre angoixat degenerat, tanmateix és prou sabuda. Per a ell fotrà. Em vaig ara ensorrar encar més pregonament. M’hi embotia sacsejat per emocions contradictòries, car prou sé si és arriscat ficar’s tan enfons – hom addueix (els aferrissats mirmecòlegs especialment) que les malalties allà encomanades (mercès als alats ebris àvols agents de contagi qui giravolten per les maleïdes i estridents formacions el·líptiques d’aquell pou d’obscenitats i d’abominacions exquisides) equivalen si més no a penjar’t damunt el cràter d’un volcà metzinós d’arsènics i betums amb elàstics d’aquells intrencables i inarrencables, i que tanmateix no t’acaben d’ofegar mai. El seny em diu: “Derelinqueix, noi; on collons et fiques avui?” I la rauxa fa: “El clímax (l’escala) ineluctable del coratge i l’ardidesa et convida a escaujar com déu mana el darrer heretatge de la sana corrupció; fores atot negligible i de sobrepuig un foll d’allò més dramàtic si, en el violent silenci de l’indret on tots els perits (vull dir, traspassats) del bell xibiu estret vostre són sebollits, no hi relligaves despits. Els llurs i els teus deuen encar ésser al capdavall tan semblants! Per què no compareu notes?” Vaig fer cas del segon conseller de la meua consciència, com faig sovint. “Ja sóc a dins!” vaig dir, ulls clucs. Volia engatjar’m amb els esparveradors esparvers del dimoni, constret com un fetiller equivocat a colpir a tort i a dret, cada cop més febrós i feble, com aquell qui diu punxat com un pneumàtic que s’esllufa, quan me n’adon que sóc llepat com ara per tènue boqueta de cuquet. “És això un gosset?” dic en la foscor. Diu n’Alícia jove: “No, Profà; és en Nihil, un dels bessons teus; bada els ulls, ca? Has entrat a ca nostra per la porta secreta que sols saben els qui paguen escreix.” Oidà, reïra, com queia llavors de cul! “No sabia que éreu putes i treballàveu per a nós dos, n’Alícia! I sobre al pitjor dels pous!” “Doncs ja ho veus”, respongué repugnantment filosòfica. L’ànima m’era un desori; els trets de la malícia se m’instal·laven al vult com si era davant cap capdecony de terapeuta. “Això em nafra el pinyol, n’Alícia. Això no ho guareix cap segle d’aquells que corr com si cent anys fossin tres dies. Tinc les articulacions desllorigades, i ara se me’n fa ressò el cervell. Estorç-me d’eix jou, al·lotella! He set tots ests anys profeta sens quest, no n’endevinava ni una mentre els llivells tectònics s’estavellaven cataclísmicament; escumava els somnis i m’encallava al som del més banal.” Les cambres altrament quietes deploraven humidament el meu xerrar discordant – redhibitori com xerrac rovellat, que ningú ja no volgués, desnonat, en orri, perquè causava traumes sentir’n les nimietats. M’escarní n’Alícia: “Tots hem renascuts mantes de vegades. Tu també, tot i que no m’estranyaria pas que la teua meteòrica rèplica fos la primera entre les bípedes, inclosos els papagais de plomes maragdes, a mai no reeixir-hi. Ara, que afalagaria el magí i percudiria l’os de la musica copsar sense equívoc que hi ha hagut mai al món un fracassat tan fracassat com tu. Mira que encallar’t al més som dels teus somnis! Pinta’m lànguida ullpresa pedra riera al rampeu del pont dels ases on el teu inepte papalloneig durament i repetida s’estavella i gens no progressa!” La seua rialla s’allargassava. La meua intuïció em deia que escollís, que tocava decidir’s: o canviava simplement d’adreça, o... jo sempre enclí a dibuixar’m renovat, oblidava aquest jo depressiu, i foscament i lent, com si era una altra insignificança que no arrufa mai la pell de cap carn ni escorça, m’agafava escombra i m’escombrava, amb cara de babau, cap a més nets indrets. Per exemple, cap on viuen els captaires i els desgraciats, els qui mai no tindran un sou a despendre al nostre xibiu estret. L’obvi error havia estat de parlar massa. Els massa parlers no fotem prou. I ara irrompia el reduccionista Urà Arrufat a emfasitzar-ho: “El meu discerniment em diu, Profà, que per ésser massa parler no ets mai prou feiner. T’ho diré acuradament: A baix, que també, és clar, és a dalt, hom s’hi fica nerviós de neguit. Molts de morts nous han fet, en crodolar’s, el soler relliscós. Tindrem clients fins ara segurs qui se’ns desavesaran, i el nelet serà teu. També m’ha vingut el senyor Ixent fent cridòria. Diu que li has interromput el concupiscent connubi fugaç amb l’opalescent atlant. Que no s’ha pogut avui escórrer. Que li abelleix de tractar’t d’aixafaguitarres i de no sé pas què més, ah sí, de satèl·lit espia i d’esqueixagrues i de destarotatripijocs, i que trencarà totes les búrnies i els anaps, i àdhuc els gerros de les flors fètides, si doncs no li tornem els calers.” “Marededeuta, i què has doncs fet?” “No arribarà la sang al riu per aquest cop, Profà. No som encar a aquells afiganyaments i estireganyaments d’on mastegava si fa no fot el clàssic: Tot ço que dius, malvat, és gran mentida, car no féu mai traïció cap de mos servents, ans tot quan fan és fet molt llestament, sens que llur fe no n’és gens empobrida, car, en ma cort, jamai null no s’avança si aquells qui van maldant hi dubten, mes els traïdors els vaig de cert matant i tu, qui ets d’ells, moriràs prest, sens dubtança. I qui mai vol perdre cap client d’aquests de bitllo-bitllo? Li he ofert un cupó perquè pugi a la sínia gegantina de les firetes del costat. Em sembla que serà dalt de tot, voldrà gratar’s les cabres, i s’estromparà. El terra margat el rebrà amb candeletes. I tu mou-t’hi, sòmines, au, i baixa, que la feina rai.” Vaig baixar (o pujar) a la feina, doncs, amb llàgremes d’agraïment entre les lleganyes. I amb embranzida a manta i ganes de quedar d’allò milloret, vós direu! Llavors els engrescava tots plegats: “Mossega-li l’ull; som-hi, nois; qui mostri declivi no direm pas que ha triomfat; els vaixells d’innòcues revoltes no ens faran mai lo pes; cal que ploguin lleterades sens fre; cap frívol obstacle serà pres en consideració; deslleial qui plegui abans d’hora; qui no gaudeix prou, infame camell anorc; el nostre xibiu eixarramplat no es diu pas per re Pausa De Tota Pena, companys; qui entreni inseguretats, ronda per terreny insà; poca vessa i a tota màquina, herois!” i nàquisses exhortacions d’aquest gàlib. I tothom manxava de valent; commogut, m’agafaven tremolins; l’escena evocava frèvoles, quasi insubstancials, agitacions de paradís; sant secular, vaig prendre l’actitud escultural d’un teòleg qui diagnostiqués a bell ull, o a barrisc, on s’esqueia que ragés la font de l’avantatge; em vaig situar doncs entre les aluges i les aloges; la meua arma pus esmolada sempre ha siguda l’abraçada: “Pops i faitides, us petonegeu ara mateix!” vaig manar, “res no és antinatural!” I vaig apercebre’m que, així atiats, els xiu-xius dels xinaires esdevenien més esbufegats. Nogensmenys, esquerp com guineu nocturna, qui era aquell? Ah, n’Eladi Berguel·li. N’Eladi vaig veure que, vencent totes les vicissituds i sobrant amb traça l’acuïtat dels vigilants, s’havia treta d’una butxaca (anava nu, però duia butxaques de pell, tal adotzenat marsupi) una pistola rosàcia. Tenim fama al nostre xibiu que les armes de foc no hi són gens permeses. Coratjosa com la d’una verge de romanço de la vora el foc, arreluda, i amb les calces als garrons, se m’impel·leix la tossa del cos, feréstec, abrupte, bel·ligerant, cap aquella xacra ambulant qui no segueix el reglament. “Eladi!” li dic, “et tramet a l’endemà amb aquest envit de tècnica impecable!” Li fotí doncs un batzac d’aquells on del trep en perds petricó i mig de sang. “Collons, un altre client compromès, Profà!” em ve darrere, amb veu moixa o de moix, n’Urà. L’apedacem, n’Eladi, i ens sabem lloables tanmateix, car portar un indret d’aquests (i amb el palès reeiximent nostre) propel·leix força, de tant implex, a l’envelliment i l’agreujament de les tocades condicions. I així i tot ell i el tit encar tan llambrescs i forçuts, i avesats als primers socors. Ara, amb la distància, se me’n riu la memòria, de tots aquells neguits i contracops, mes a l’instant de les proeses el cor i d’altres freixures cert és que t’atenyen un pic on tems i tot que quelcom no faci crec. Tenia a l’abast un flascó de generosa tinguda amb aixarop per a enfortir’m a dins, i gola avall me’n vaig trametre mig litre pel cap baix. Vaig pensar, mig restablert, en el bessó Nihil (i com es deia l’altre?). Vaig trobar, un cop emès, que el nom Nihil (al contrari del que havia col·legit de bon antuvi) no duia tampoc implícit cap rebuig instantani ni instaurava al magí cap procés de menysvaloració. No, no; era un bon nom. Per temps, hom cardava als infants noms suats i asfixiants de sinistres martiritzats; això no augurava re de bo; et rebregava els budells al·ludir amb el nom teu aquells betzols qui, tretze són tretze, patien els pitjors i pus llords ritus (hom en feia morterol, els sofregia com mol·luscs, els tornaven llefiscós facsímil amb qualque piconadora de trucalembut) per un plec viltenible d’infantils al·lucinacions. Ara ningú (o gairebé) no és ja tan deshonest, i anomenem els fills Ximplet, Merder, Piga o Peregrí. Hi havia aquella illenca a qui li abellia a mar fer-hi de gaiatell i per xo anomenà un dels plançons de la seua collita (qualque fillastre antenat o altre) em sembla que Mossada de Solraig. Era un nom que tothom trobava collonut. Aquell Eladi no hi és tot, ve-t’ho aquí. Ara mateix s’ha eixorivit més aïnes pugnaç. Li ha vingut un accés de tensió, m’ha pispat el flascó d’ampla tinguda i s’hi ha pixat! El meu eix, pleixell o estintol és de teixit fort rude, bast, i durador. Li fots barrades i no es torç pas, és com tronc ferri a qui ni l’arnot del cos meu (prou musculat!) no li cal. Ara, que se’m pixin a l’elixir! Que m’adulterin ni pol·lueixin el lletovari! Pobre de mi! D’antuvi en romanc estertit, molt més que no pas escèptic; cairat i escalabornat com un xamfrà massa concorregut, esportellat com vehicle colpit, esbrocat com oracle massa llaminer. Què dic, perdc el senderi! He après en l’aprofundiment i l’afebliment oscil·latori de la voluntat que tot té la importància no pas que té, ans la que li dónes. Més és que al meu remei li’n donava tanta! Ara doncs el sostre em queia damunt com el Solell d’horabaixa a l’horitzó claustrofòbic. Els trets de la cara se’m devien haver enfosquits, llur aclaparament els robava to i qualitat, i no cal dir bons graus d’escorç – llur disseny, mena de preciós esbós d’aiguat, adés fins ara pel cap baix idíl·lic, s’empeltava d’encarnacions oldanes, hi apareixien (segurament) titlles, escacs i saliveigs, cada ruga esdevenia clavegueró relliscós; és la meua cara (m’afigur) com cartell enganxat en mur de ciutadella on cada pec sorge hi ha guixat les seues dèries pallusses. Fotré goig! “Què tens?” era la veu sostinguda de n’Urà, “d’amè que semblaves, sembles xorc i sense més història.” “Tinc el si disfressat de presó on torturen ans anorreen, n’Urà! Recordes suara que era tot de dolçors i gelees reials com castellet de regina? Un energumen malauradament me’l conqueria i hi plantava, entre els merlets de pròpoli i densa ocràcia flairosa cera, ara amargs canons no pas millors que els canons de cony infecte d’on cap matràs no assoleix de treure’n altre que indestriables fètides escuralles. Baldament la barana de marbre del fortí de la meua nèmesi, n’Urà, només deman, no flaquegi ara, car pens insistir-hi, com pel·lícula ablamada, a cop de canó d’indignació entrecuidada fins que, si el meu baluard és conquerit, el seu sigui runes, de tan diminutes, al capdavall incomptables!” “Què t’ha fet i qui, home?” respon n’Arrufat amb faç o visatge sisquer sol·lícit, “socors et duré caigui qui caigui”, afegeix, prou seriós. “Te’m fas tan assequible? Com em solaces!” Sóc un tipus ni de bon tros tan sentimental, mes cert era llavors que, tocat al cor amb la seua ungla tacada d’unts i mels, em faig fondre en purgadors plors. Bo i burxant-me ara amb el dit més fiçós del cosiment l’ull o el botó del melic, em reny íntimament: car mai no n’hi ha per a tant! “No res. N’Eladi se’m pixava a la tutia.” “Carallot, per això? Això rai, te’n farem fer bocois d’alta capacitat per l’alquimista Gratulls, de qui la traça és proverbial! Atura el ploricó i enriola la closca! Aquell reeixit professor, de grat i a gratcient (te’n grataràs els ulls!), afaiçona les millors triagues! Hi nega nens, a l’olla qui bull, i hi buida la marrota de les propines als pots de cada altre tuguri (no pas el nostre, massa apujat i presumit, com si només hi servim pixavins i mitgesmerdes), hi afegeix (fes-te’n càrrec) caguerades d’alts i molt acabalats alts càrrecs (en rep la sacrosanta merda d’anticipat encàrrec), i hi vessa, del vessant a migjorn de Mont Gibell, laves ebúrnies, i ja, perquè el ruà al capdavall no sigui fat ni sonso, ni dugui és clar agror a la gola, hi llença, amb la mà esquerra, peces d’obres mestres retallades i emblades en expedicions furtives a museus i d’altres sostremorts arnats, de les quals peces les anàlisis europees més fiables decretaven que eren cabdals quant a llur autenticitat cultural i significat ontològic, o no sé pas quina falòrnia d’erudit o frare; tant se val, la qüestió que, després, és clar, tot allò ho filtra i s’hi pixa. Hum, bonet!” Me li agemolia als peus. “Mercès, n’Urà, mercès. En sóc tan fotudament addicte!” Tenia n’Eladi sereny i assolat. Vaig veure que m’esguardava amb preocupació. Que no l’arramís ni m’hi volgués barallar, era quelcom que el deixava traït. Amb cara de beneit es veia que no podia pas comprendre la meua equanimitat. Lleu, de cua d’ull, vaig copsar que se m’atansava. “Em convertiria, caparrut, al teu weltanschauung. Em diràs si et plau per quina eina o mitjà hom reïx a assolir aital abandó; humilment et confès, si calles, que tostemps m’ho demanaré o almenys fins a l’hora on, sadoll, empenyi la porta cap a l’infinit pou negre que em garantirà que l’ensopegada sigui definitiva. Tremolava suara aïllat al soscaire d’aquell plint al capdamunt del qual ballava el guivre; em temia que no em vinguessis a fer-m’hi mants retrucs, vull dir, a la nafra que em llegaves no ha gaire, quan com un quelet desguarnit de substància al crani havia amb l’arma de foc volgut assassinar algú (un client vostre!). Cal ésser aturat i poc entès en les matèries que valen tant enguany com antanyasses, ta many als temps de la picaó com als de les naus experimentades en els viatges interestel·lars i així mateix en les ja esmentades de les progressions indeturables, per a no adonar’s, capdecony qui dec ésser, que atacar o ataconar un client d’altri, allò és dur i duu al súmmum, al cresp de la fúria injuriada, i al gènit més agre...” “Saps què?” li vaig dir, “ja et fotràs l’humanista una altra diada, fa? Ara perdona’m, n’Eladi, recull na Lídia, la teua germana, i torna-te’n a casa, que veig que ha sonat el rellotge...” El vaig deixar estar i vaig anar de capelleta en capelleta entretocant els recalcitrants. “Tanquem, tanquem...” anava dient, “tanquem, senyor Papú, senyor Muricec, senyor Vímet; ens és ops de cloure, senyora als Onze, senyora Ço na Tòtila, mestres Vençut i Timbrat, i Panxut i Revingut, del mateix col·legi, ah, i els bessonets Nihil i Tit-tit, amunt, amunt; haurem de dir fins a demà... això s’acaba per a avui... tothom plega, i siau; matalots, i desnerits, i baladrers i menfotistes, tothom ens esquitllem ja cap al cau; gànguils i bacallars a fer non-non, ens veuríem altrament de maleixamús i sorruts rai en sent demà, i ens volem xirois i boiants, plens de renovellada fal·lera; som-hi, som-hi, pleguem, pleguem; prou lleterades, mos amics; és l’hora del lleter; passa el lleter de casa en casa i hi jaqueix la seua ampolleta de daurat o argentat tapet, i les mallerengues i nós ens hi amorrem com ja no ens amorrarem mai més als anus de les Alícies macadament modificades, dutes, llas, a menyscapte en el meu consirer i (supòs) en el de mant oient, oidà, sí-ves!”