El Cacauet El Tòtem (o, De Zombi A Nadó)

El cacauet el tòtem Vaguetat dels quatre o cinc metges qui m’acaben de diagnosticar un càncer avençat al baix ventre. Llur fluixedat de conviccions m’indigna. “Pleguem!” – acabaré dient, i fotré el camp bo i acabant-me de vestir pel corredor. N’hi havia un, jove, de la meua edat, qui em deia, a nivell d’amic: “I ara prou de..., eh?” i feia acte, discret, de sacsar-se-la. Es veu que volia o em manava que no me la pelés més. Llavors responc: “No és pas que sigui gaire hàbil pel que fa a les relacions personals... Abans d’ahir era a un matx de tennis entre amics i vaig ser incapaç de lligar conversa sisquer amb una de les noies, la majoria de les quals anaven trompetes pel punx. Si us penseu que deixaré de pelar-me-la pel que em quedi...!” I cap d’ells ni ho sabia, quan em quedava. El grassot deia que uns tres mesos a tot estirar... L’“amic” que... “Home, uns tres anys, si ens ho sabem manegar... Això sí, amb crosses, i cadires de rodes, i assistència hospitalària terminal, i...” Maleïts, matussers, carnissers – amb quina ràbia no els trameties tots al femer d’on mai no els haurien d’haver nascuts. Per explicar’s i explicar’m com i per on avençava el càncer, m’havien pintats amb tot de gargots, amb un tint blau l’un i amb un tint vermell un altre, la cuixa esquerra i l’engonal... “Què feu a la vida?” M’havia demanat el jove jovial llavors. “Sóc pintor.” “Conegut?” “Si ho heu de demanar, ja sabeu que no”, vaig respondre. I anava a dir-li: I ara, gràcies a la vostra merdegada en blau i vermell, aquestes dues colors que sempre emprava, me’n feu avorrir, no les empraré mai més... Mai més... Vulgui el que vulgui dir aquest “mai”..., ara que em dieu que durar, no duraré gaire... I pelar-me-la, encar me la pelaré amb més deler, en podeu ficar la mà al foc... Mes, ja, en compte de dir re, em vaig aixecar d’una revolada, vaig agafar la roba penjada rere la porta i me’n vaig anar... Una infermera de visatge franc, ulls com taronges, m’ullava el cul segurament pintat com el d’un babuí... Potser es volia mandril, amorrada al meu cul. I alhora, tanmateix encar empegueït, em dic... Per què hauria de tindre encar inhibicions ara que se m’escola la vida? Hauria d’anar-hi, i aixecar-li la faldilla i engrapar-la pels pèls del cony, i me l’hauria d’endur a un dels canfelips del corredor, i me l’hauria de querar fins que em tragués per la boca les colors que duc al cul... Em vaig ficar a uns canfelips a rentar’m la xafogor del cos... Ja hi fotia cara de mort – al mirall hi havia un visatge amb tot de taques violàcies marcat, un visatge de cadàver malmenat... Aquell llum de morgue o de sala de dissecar morts en realçava la morbiditat... Em van agafar unes ganes de cagar... La por, i el fàstic, i l’avorriment a les colors del mirall malalt... Era assegut a la tassa, amb les cagarrines que em rajaven i em buidaven el cos esporuguit... I, badant-badant mig desesperat, llavors me n’adonava d’un intens pelegrinatge als meus peus... A algú li havia caigut un cacauet i un escolta de qualque formiguer impensat l’havia descobert bo i escosint per la clínica lluent... I ara un reguitzell llarguíssim de formiguetes gairebé microscòpiques venien a coldre el meravellós gegantí misteriós miraculós cacauet... No el bellugarien pas encar que en vinguessin milions..., i tanmateix el voltaven reverentment... I esdevenia així el testimoni de la naixença de l’adoració del misteri... Esdevenia novament l’home primitiu qui, a imitació de les formigues, inventava els déus i les religions... El cacauet era l’ídol, el tòtem, la kaaba, la imatge de la divinitat, i les formigues els primitius humans qui venien a adorar’l, tan escaguissats i impressionats com jo... Encar assegut, vaig plegar el cacauet ple de formigues i me’l vaig endur a la boca, el vaig mastegar, encar més bo amanit amb manta formiga, i me’l vaig cruspir. Una força novella m’imbueix llavors... Em vaig torcar el cul amb esgarrinxaire vigoria. Em vaig tornar a guaitar al mirall; algunes de les colors m’havien tornades... I vaig doncs sortir, pit ample, al Solell gloriós, i als verds dels avets, i al refulgir de la neu virginal (o en tot cas purament i relluentment blanca), i vaig botar escales avall a gambades que també es cruspien els esglaons de quatre en quatre. “Segueix els dictats del cor, cos cancerós”, em manava. Els calfreds del fel que et torna, penedit, a la font que s’estronca, com els de l’insecte qui ressuscita, et duen el cos al mateix prestigi esbalaïdor del paperot adés cremat ara de sobte, dejús la vareta màgica, renascut. En què et metamorfoses sinó doncs en millor...? De zombi a nadó. D’espantall a heroi. D’espantall en flames a heroi del foc renat. “Puja a l’altar com el porcairol pallussot qui sacrificarà el lletó, i, com pansa o pruna seca ara en remull, o crisàlide qui desclou, o llàtzer qui com hèrcules aixeca la llosa dejús la qual suara es podria, fes això, car el cacauet embruixat segur que te’n donava les potestats, conquereix i trepitja fins a l’extinció la flama que t’emboïgava el palimpsest de l’ànima i mortreix amb odi i corruix el corc qui constant et rosega, de la por.” Encontinent enfilava cap al districte pampallugaire. I me’n vaig anar de putes. La noia aquella em deia, ditiràmbica, que era un ver ruc – car es veu que aquell dia la feia com un ase i querava amb el mateix desig. El seu visatge transfigurat revelava hiperdulia. Era una noia al capdavall ben pujada i es volia aleshores casar amb mi i tot. Me l’enduguí volenters a casa, al piset de les golfes vora el terrat on malvivia d’“artista”. Allí l’investeixc de model meua. La vesteixc d’escaigs blaus i vermells, i la xop de menstru (dissolvent de pintura molt inflamable), i amb l’encenedor l’encenc... Tenia, tocant ben fort al racó, el Götterdämmerung d’en Wagner, del pròleg havíem passat al primer acte, i allò, aquell xivarri estentori, amagava els crits i xisclets de la virginal model blava i vermella. Re no deprimeix menys que veure flamejar verges, ho sabem tots els mags qui guaríem a través les eres i edats, i els eons, flagells... Les plagues roents del cos interior se’m guarien ensems... Renat heroi... erschlug ihn mit siegenden Schwert... zu seiner Halle entbiet’ ich dich... l’encenedor l’espasa roent... del foc en reneixc fins a les sales netíssimes i vastes dels déus... Les cendres del déu o ídol cremat em duraren durant tot el tractament... El règim màgic, altament curatiu, fou, l’estona sencera, de formigues i cacauets amanits amb cendres divines de tòtem calcinat; de meteorit, tramès pels bruixots creadors dels universos, pel foc sacrificial trit; d’estàtua de verge, pels sacerdots vivificada en fetillera totpoderosa, per martell d’escultor boig feta microscòpics bocinets de força terapèutica infal·lible... I alquímica aigua forta que recollia a les tasses dels canfelips – dins verges cristal·lines hi pixaren inestronquívoles i bogals – era la meua sola beguda... D’aquells bescunços rars d’ara en fa quaranta anys... qui... qui se’n recorda sinó el meu cervell sobreïxent..., el meu cervell darrerement desenvolupat en nous bonys que el crani no sap contindre, anorc..., el meu cervell a les exquisitats ocultes com a la sentor dels cementiris dolçament avesat..., el meu cervell per blancúries de llençol, adés brut de llords menstrus blaus i vermells, ara net del tot i alb, estès..., el meu cervell sens taques ni culcosits ni sets..., el meu cervell tassa de canfelip antisèptic, d’un blanc profilàctic que enlluerna ans eixorbeix i on només el cony impol·lut de la verge és font de renaixença inexhaurible..., el meu cervell qui d’abiòtic anà a anabiòtic com qui va, corc de tòtem, de rostar’l a esdevenir’n el vit – el vit minúscul-majúscul qui, amb un badall de corc de tòtem transformat en vit gegantí i doncs creatiu, crearà l’altre univers de blancúries sense màcula i saluts de marbre il·limitat..., el meu cervell ho duu perennement escrit..., el meu brau cervell empedreït ho sap..., el meu cervell, llosa dejús la qual no em podriré... jamai!

El Cacauet El Tòtem (o, De Zombi A Nadó)

El cacauet el tòtem Vaguetat dels quatre o cinc metges qui m’acaben de diagnosticar un càncer avençat al baix ventre. Llur fluixedat de conviccions m’indigna. “Pleguem!” – acabaré dient, i fotré el camp bo i acabant-me de vestir pel corredor. N’hi havia un, jove, de la meua edat, qui em deia, a nivell d’amic: “I ara prou de..., eh?” i feia acte, discret, de sacsar-se-la. Es veu que volia o em manava que no me la pelés més. Llavors responc: “No és pas que sigui gaire hàbil pel que fa a les relacions personals... Abans d’ahir era a un matx de tennis entre amics i vaig ser incapaç de lligar conversa sisquer amb una de les noies, la majoria de les quals anaven trompetes pel punx. Si us penseu que deixaré de pelar-me-la pel que em quedi...!” I cap d’ells ni ho sabia, quan em quedava. El grassot deia que uns tres mesos a tot estirar... L’“amic” que... “Home, uns tres anys, si ens ho sabem manegar... Això sí, amb crosses, i cadires de rodes, i assistència hospitalària terminal, i...” Maleïts, matussers, carnissers – amb quina ràbia no els trameties tots al femer d’on mai no els haurien d’haver nascuts. Per explicar’s i explicar’m com i per on avençava el càncer, m’havien pintats amb tot de gargots, amb un tint blau l’un i amb un tint vermell un altre, la cuixa esquerra i l’engonal... “Què feu a la vida?” M’havia demanat el jove jovial llavors. “Sóc pintor.” “Conegut?” “Si ho heu de demanar, ja sabeu que no”, vaig respondre. I anava a dir-li: I ara, gràcies a la vostra merdegada en blau i vermell, aquestes dues colors que sempre emprava, me’n feu avorrir, no les empraré mai més... Mai més... Vulgui el que vulgui dir aquest “mai”..., ara que em dieu que durar, no duraré gaire... I pelar-me-la, encar me la pelaré amb més deler, en podeu ficar la mà al foc... Mes, ja, en compte de dir re, em vaig aixecar d’una revolada, vaig agafar la roba penjada rere la porta i me’n vaig anar... Una infermera de visatge franc, ulls com taronges, m’ullava el cul segurament pintat com el d’un babuí... Potser es volia mandril, amorrada al meu cul. I alhora, tanmateix encar empegueït, em dic... Per què hauria de tindre encar inhibicions ara que se m’escola la vida? Hauria d’anar-hi, i aixecar-li la faldilla i engrapar-la pels pèls del cony, i me l’hauria d’endur a un dels canfelips del corredor, i me l’hauria de querar fins que em tragués per la boca les colors que duc al cul... Em vaig ficar a uns canfelips a rentar’m la xafogor del cos... Ja hi fotia cara de mort – al mirall hi havia un visatge amb tot de taques violàcies marcat, un visatge de cadàver malmenat... Aquell llum de morgue o de sala de dissecar morts en realçava la morbiditat... Em van agafar unes ganes de cagar... La por, i el fàstic, i l’avorriment a les colors del mirall malalt... Era assegut a la tassa, amb les cagarrines que em rajaven i em buidaven el cos esporuguit... I, badant-badant mig desesperat, llavors me n’adonava d’un intens pelegrinatge als meus peus... A algú li havia caigut un cacauet i un escolta de qualque formiguer impensat l’havia descobert bo i escosint per la clínica lluent... I ara un reguitzell llarguíssim de formiguetes gairebé microscòpiques venien a coldre el meravellós gegantí misteriós miraculós cacauet... No el bellugarien pas encar que en vinguessin milions..., i tanmateix el voltaven reverentment... I esdevenia així el testimoni de la naixença de l’adoració del misteri... Esdevenia novament l’home primitiu qui, a imitació de les formigues, inventava els déus i les religions... El cacauet era l’ídol, el tòtem, la kaaba, la imatge de la divinitat, i les formigues els primitius humans qui venien a adorar’l, tan escaguissats i impressionats com jo... Encar assegut, vaig plegar el cacauet ple de formigues i me’l vaig endur a la boca, el vaig mastegar, encar més bo amanit amb manta formiga, i me’l vaig cruspir. Una força novella m’imbueix llavors... Em vaig torcar el cul amb esgarrinxaire vigoria. Em vaig tornar a guaitar al mirall; algunes de les colors m’havien tornades... I vaig doncs sortir, pit ample, al Solell gloriós, i als verds dels avets, i al refulgir de la neu virginal (o en tot cas purament i relluentment blanca), i vaig botar escales avall a gambades que també es cruspien els esglaons de quatre en quatre. “Segueix els dictats del cor, cos cancerós”, em manava. Els calfreds del fel que et torna, penedit, a la font que s’estronca, com els de l’insecte qui ressuscita, et duen el cos al mateix prestigi esbalaïdor del paperot adés cremat ara de sobte, dejús la vareta màgica, renascut. En què et metamorfoses sinó doncs en millor...? De zombi a nadó. D’espantall a heroi. D’espantall en flames a heroi del foc renat. “Puja a l’altar com el porcairol pallussot qui sacrificarà el lletó, i, com pansa o pruna seca ara en remull, o crisàlide qui desclou, o llàtzer qui com hèrcules aixeca la llosa dejús la qual suara es podria, fes això, car el cacauet embruixat segur que te’n donava les potestats, conquereix i trepitja fins a l’extinció la flama que t’emboïgava el palimpsest de l’ànima i mortreix amb odi i corruix el corc qui constant et rosega, de la por.” Encontinent enfilava cap al districte pampallugaire. I me’n vaig anar de putes. La noia aquella em deia, ditiràmbica, que era un ver ruc – car es veu que aquell dia la feia com un ase i querava amb el mateix desig. El seu visatge transfigurat revelava hiperdulia. Era una noia al capdavall ben pujada i es volia aleshores casar amb mi i tot. Me l’enduguí volenters a casa, al piset de les golfes vora el terrat on malvivia d’“artista”. Allí l’investeixc de model meua. La vesteixc d’escaigs blaus i vermells, i la xop de menstru (dissolvent de pintura molt inflamable), i amb l’encenedor l’encenc... Tenia, tocant ben fort al racó, el Götterdämmerung d’en Wagner, del pròleg havíem passat al primer acte, i allò, aquell xivarri estentori, amagava els crits i xisclets de la virginal model blava i vermella. Re no deprimeix menys que veure flamejar verges, ho sabem tots els mags qui guaríem a través les eres i edats, i els eons, flagells... Les plagues roents del cos interior se’m guarien ensems... Renat heroi... erschlug ihn mit siegenden Schwert... zu seiner Halle entbiet’ ich dich... l’encenedor l’espasa roent... del foc en reneixc fins a les sales netíssimes i vastes dels déus... Les cendres del déu o ídol cremat em duraren durant tot el tractament... El règim màgic, altament curatiu, fou, l’estona sencera, de formigues i cacauets amanits amb cendres divines de tòtem calcinat; de meteorit, tramès pels bruixots creadors dels universos, pel foc sacrificial trit; d’estàtua de verge, pels sacerdots vivificada en fetillera totpoderosa, per martell d’escultor boig feta microscòpics bocinets de força terapèutica infal·lible... I alquímica aigua forta que recollia a les tasses dels canfelips – dins verges cristal·lines hi pixaren inestronquívoles i bogals – era la meua sola beguda... D’aquells bescunços rars d’ara en fa quaranta anys... qui... qui se’n recorda sinó el meu cervell sobreïxent..., el meu cervell darrerement desenvolupat en nous bonys que el crani no sap contindre, anorc..., el meu cervell a les exquisitats ocultes com a la sentor dels cementiris dolçament avesat..., el meu cervell per blancúries de llençol, adés brut de llords menstrus blaus i vermells, ara net del tot i alb, estès..., el meu cervell sens taques ni culcosits ni sets..., el meu cervell tassa de canfelip antisèptic, d’un blanc profilàctic que enlluerna ans eixorbeix i on només el cony impol·lut de la verge és font de renaixença inexhaurible..., el meu cervell qui d’abiòtic anà a anabiòtic com qui va, corc de tòtem, de rostar’l a esdevenir’n el vit – el vit minúscul-majúscul qui, amb un badall de corc de tòtem transformat en vit gegantí i doncs creatiu, crearà l’altre univers de blancúries sense màcula i saluts de marbre il·limitat..., el meu cervell ho duu perennement escrit..., el meu brau cervell empedreït ho sap..., el meu cervell, llosa dejús la qual no em podriré... jamai!

Duad ‘01 [Mentrestant, ja ho veus tu, pampallugues de por]

Mentrestant, ja ho veus tu, pampallugues de por Deia (o si més no si fa no fa implicava) aquell carallot d’Emerson que quan quelcom més o menys artístic o genial ens colpeix és perquè hi reconeixem un tornaveu o ressò d’allò que nós mateixos adés pensàrem, i rebutjàrem per modèstia, i ara en tornar a nós allò vell ho veiem nou i abillat en aliena majestat – i també doncs que el nostre pou d’afectes ja el duem muntat ànima endins, i així doncs quan qualque cara s’hi emmiralla, o qualque acte o qualque manera que té hom de dir o de captenir-se s’hi emmiralla, al cresp llis del pou anímic, el reconeixem tot de sobte, instintivament, si s’atansa a l’ideal (si doncs no s’hi atansa, no en fem cap cas o fins i tot ens repel·leix) – l’ideal, o les imatges i conceptes ideals, que se’ns banyen al pou espiritual en bany maria – ei, i sabeu per què...? Doncs perquè s’escau que som així: Perfectes – i no ens hauríem pas de voler altres. Amb en Jung i els seus arquetips no m’hi ficaré. Totes aquelles falòrnies jungianes me les vaig creure com em vaig creure les de n’Emerson, perquè s’esqueia aquells dies que caduc endurava, pansit, patim-patam, ranquejant entre pors, a través d’una època de pregona depressió, i doncs extra-sensitiva, i doncs poètica en el mal sentit. Eren els mateixos dies on, vés a saber per culpa de quina fretura vitamínica, veia tota mena de ninotets ectoplasmàtics al cel, a l’horitzó, dalt al trebol i per les parets. I veia visions hipnagògiques i patia esborronadors malsons d’on em desvetllava cridant i encara barallant-me amb els monstres qui em burxaven ninetes dels ulls endins, amb forques de llum que atiaven un cervell confús, sinistre i infernal. I si mai era al carrer no volia veure-hi bé. Esquivava l’esguard i sempre mantenia un coixí d’aïllament, un espai de seguretat entre el meu cos i qualsevol altre cos, ni que fos el d’un gos. El rebuig haptotròpic, si qualcú em tocava d’esquitllèbit, era espectacular. Com s’hi m’hagués fiblat qualque escorpí molt dolorós, feia un bot esverat i alhora esgaripava com rat trepitjat o esgüellava com el bacó que hom degolla. Un vespre l’ambre s’esvaïa i els homes aviaven badalls. Desava als meus ulls les relíquies d’una posta magnífica. Em donava íntimament encàrrec de somiar en aquella posta antediluviana i tornar als anys on devia havia nascut per primer cop (milions d’eons enrere) (qui sap en quin altre planeta llunyà) (per quins Solells o supernoves il·luminat). Car en el somni revivia, tornava a ésser qui de debò fui, i mai no hauria (ni de fet hauré) deixat d’ésser: Les rels se’m tornaven portadores de la saba antiga que havia vistes les imatges prístines, i doncs ideals, i havia experimentats els esdeveniments arquetípics on tornava a ésser déu gestant, déu paridor, déu esclatat, déu aixeta de foc qui espurneja bogalment i bojal i folla, descordada. Mentre així queia la nit i tenia doncs els ulls enlluernats per l’astre morent, els llops i els mussols començaren a rondinar; esmolaven urpes, becs, dents. M’anava a aixecar de l’amagatall metàl·lic (un antic tanc de guerra que una magrana de metralla havia desmanegat, d’on que l’exèrcit l’abandonés i ara doncs, al cap de qui sap les dècades, tot rovellat i oblidat ragués enclotat entre grassos matolls), m’anava a aixecar doncs de la caixa de les ressonàncies on m’havia enfonyat per tal d’alhora copsar-hi més ones iòniques d’univers verge, i així doncs augmentar l’experiment psíquic de la meua divinal presència al començament de la creació..., quan en posar la mà a terra un ham se’m clavà. D’antuvi havia temut que no fos pas ullal d’escurçó o punxó d’escorpí o pinça d’aranya negra, mes en veure a la llum del llostre que era ham de pescador qui havia potser pescat al Segre i damunt el tanc s’havia conjuminades unes graelles o havia emprat part del tanc mateix com a planxa per a coure-hi el peix en un berenar qui sap fins a quin punt pastoral o eglòguic, idíl·lic, allò encar em va espantar pus, em féu sentir pitjor. Car el viró tetànic tampoc no fa gens riure. Quaix a les fosques, car la llum minvava de pressa, vaig córrer cap al riu a rentar-me la nafra virulent. Volia esmar-me empaitat per la bruixa. Deu cames té la bruixa, i doncs amb deu cames, xifra fantàstica, segur que m’assolia abans no arribés a l’areny i ensopegués en qualque còdol gros que m’enviés bocaterrosa a segellar amb la ferramenta l’esquena punxegosa de qualque carpa que dugués cuita-corrents noves de la meua tendresa de carn als neptuns carnívors del Segre nocturn. Hi havia una filferrada eriçada, en realitat feta de troncs i branques, que embussava el riu. M’hi llençava, a la bassa de l’embús, com en un ample coixí de qui el suau llambreig fos de seda. Parpellegí com talp a qui qualque cataclisme intern duu esparverat a la superfície. Allò no era bassa ni coixí; era ventre d’hipopòtam panxa enlaire. La seua cua i esquena s’arrelaven als inferns primigenis, la seua boca s’obria com immens forat negre que s’empassés amb facilitat galàxies. Insomni interromput, em lliurava al son. Em sembla que no és pas animal ruminant l’hipopòtam. No mastegava tediosament ni ociosa, si més no aquell meu. Aní de malborràs: Avui tot em surt a la biorxa, pensí, i era ja al ventre de l’hipopòtam, aquest camí doncs ben gomboldat part de dins. El seu ventre, el folre llis, era diorama on s’hi esqueien d’escaure’s les èpoques on l’única ànima es trossejava en animetes. Era sencer, em dic, i esdevinc padellàs d’un meu tot esbocinat. Les il·luminacions, llavors, les pampallugues astoradores – quants d’universos que claudicaven, periclitaven, feien figa, esdevenien cendres, i les cendres cruanys, i els cruanys focs vius, i dels focs nous universos amb mons de vidres refulgents... Sabia que fora havia esclatat el Sol – l’havia suara vist pondre’s i era la darrera posta abans l’ou lluent no es crebés. Era com si havia desclòs i de dins hi neixia la pluja de foscors. L’hipopòtam dormia, o era mort i es podria lentament com les hores al buit absolut on re no pot doncs marcar-les. Nit d’estranyesa, de mut esfereïment ultrancer, de catastròfic enfonsament. Em vaig tornar a aixecar i vaig sortir d’esme al carrer. En acabat em veia empenyent un armari – un univers – justament davant una casa de mobles que es veu que tenia també una fusteria al fons de l’edifici – hi havien molts d’armaris exposats davant la porta, al carrer – eren força capaços rebosts o tothicaps amb lluna davant o amb lluna darrere o sense lluna. El meu era una armari massiu, blanc de fusta de pi treballada poc ha, sense envernissar... Si em guaitaven massa de mal ull els encarregats de la botiga, o els suats fusters de la fusteria, els dic: Prou sé que sembla que us m’enduc aquest armari, mes és cert que me l’he trobat llençat no gaire lluny d’ací, al districte cinquè, on hi ha un munt de deixalles, i doncs no pas que sigui molla vostre... Els cans cerbers llencen els cigarrets i se m’atansen amb paleses intencions de fer-me mal. Prou! No us heu adonat de l’estranyesa de la nit...? Els dic, amb gest ampul·lós, assenyalant-los les rares nebuloses, els resultats òptics de l’esclat solar. Parpelleigs dels nyèbits durs, dels gànguils barroers. Totes eixes pampallugues de por – insistesc. De por, de por – ressonen llurs pits balmats, i s’han aturats els dos valents, per la por corcadora desenvigorits; llur virior rosegada fins al malmès nirvi balb, dic. Crec que si més no un dels dos encarregats dels mobles se n’ha adonat – ara roman silent i pensiu, amb els ulls èrtics, encartronats d’esquerdes, cap amunt – perquè la nit ha perduda tota llum i tot so, i és doncs d’una muda foscor absoluta, només llampegada ara i adés per clarors d’humitat amb reflexos de pàl·lid llunyà estel... Enduus-te aquest món, enduus-te’l, tothom altri encantat per les eixarramplades bruixes paoroses de la foscor del cel orfe, em dic, mentre m’enduc l’armari. Me l’enduré fins al tanc espatllat – hi faré cap quan hi tornarà a haver un fotimer d’estranys – n’hi haurà un de panxut entre la catèrvola qui tot cofoi del que ha pescat al Segre està fregint, damunt una planxa del tanc amb brases a sota, peix, de qui les guspires i els grinyols són com els d’un univers que fuig desmanegadament cap al no-res. Qui s’escalfa fredolic al foc de camp? Qui n’espera amb candeletes el peix fregit? No m’hi atansaré pas. Se n’aniran sorollosos, i al crepuscle ombrívol afuaré el caliu i en foguera alta hi cremaré l’armari i tot el tot que conté. Serps d’olivet cremaran, i rats i esquirols, i coloms i gats, i gossos, i cervs. S’haurà quedada enrere només un vella egipciana a qui hom no havia volgut llençar ni la raspa. S’havia trobat un setrillet esbrocat, un gibrellet escantellat; hi haurà oli tèrbol al cul del setrill, al gibrellet una pols densa. No pot rostar ni mica de peix: Les arestes descarnades, les espinades sense moll, això roman i re pus. Ella amb el seu setrillet, amb el qual volia intercanviar qualque mos de vianda, he vist de lluny que hom en prescindia amb rebuig fastiguejat, he vist que hom li aquissava els gossos. La paella o la planxa xauxinava, flametes n’eixien – n’eixien de més ferotges dels queixals del freginaire. S’ha enfellonit de valent. Fot el camp, bruixa! Una goteta de l’oli fosc del setrillet de l’egipciana potser ha dut tot l’enceb del verí final al cuinat del cuiner. L’home ha llençat tot el que coïa. Poc volia que l’oli de l’empudegadora empestés el menjar de tothom. Volia cridar des del penyal que: Tots les velles bruixes havien estades en llurs joveneses beutats astoradores. Ah el peix, com es podreix sense interval! Ni els gossos no en volen. Acceleradament no en roman altre que les restes fòssils. Ni l’ambre del capaltard no n’embolicarà, amorós, mica. O ens fregim o ens podrim, vaig pensar, mentre tothom se n’anava sense menjar re. Fou aleshores que m’amaguí a l’amagatall metàl·lic. La vella amb deu cames s’amagà al seu niu ctònic, interestràtic – per què no en dic tel·lúric, subterrani? Perquè no sé de debò en quina pedra sóc. Tard o d’hora ho esbrín, escateixc...? Hi rumiava. M’acluquí guaitant la cloenda del jorn. El Solell es fonia rere la carena. Fou quan em desvetllí que me n’adoní de la nova estranyesa de la nit. No hi veia ni oïa re. Enyor d’esdeveniment – punyent enyor d’esdeveniment, com em colpeixes, car d’ençà d’ara re altre pas pot esdevindre's enlloc – sense so, sense llum, com vols tu? Buidor de tot, tret de la consciència que sóc, i sol, en un mitjà sense agafatalls. Ni hams ni esquers on connectar. Ah, i llavors aquells llampecs lentíssims de llum estelada i líquida – com ara si hom – qualque força aliena – ens ha robat l’esperit, els dic, i no podem doncs tornar al cos inert – i els dos moblaires, solcats pel meteor de l’encant, romanien estàtues. Vaig davallar cap al riu pel penya-segat més abrupte. Em servava amb una corda que havia falcada al cap de dalt, amb daus ciclopis, sí. Duc l’egipciana penjada a l’esquena. Té més por que no jo encar. Amb deu potes, segur que se’n trenca més que no em trencaré pas. Té raó de tindre més por, mes poc té gens de raó d’ésser més eixelebrada – els porucs totjorn els més eixelebrats, és llei d’antigor d’origen d’esclat quaix oblidat, esborrat – mes m’estimaria més si no es mogués tant – encar caurem plegats. Vam arribar tanmateix a la vora del riu sans i estalvis. Pensava que ens estimbàvem, pro no era veritat. De cops dec patir de febles, benignes, al·lucinacions. Hom, dic, se’n fot. Ara, com rats ens enfonyem a l’automòbil estimbat anys ha i ara tot rovellat, frèvol, delicat. Encallats contra el trànsit insignificant dels carrinclons negociants, veiem rabejar-se els endèmics hipopòtams del Segre. Som a quin planeta, som a quina era temporal, som a quin espai de por molt esvorada, gastada, polsegosa...? Mama, mama! Vaig cridar. Gens eixerida ni desempallegada, de fet amb vessa i disgust, em respon la bruixa: T’hec. I em tornc a enfonsar al ventre de la bèstia enorme. I consir que no tinc amics perquè vinc adés d’uns espais on no hi havia ningú altre ni hi havien doncs miralls. Als deu braços peluts de ma mare el capoll de seda se’m va entortolligant com mòmia qui hom faixés, i hi esdevinc cremat cadàver, clemàtide, clàmide, avellana, calamitat, clepsidra, crisantem, crisàlide, costella esberlada, pupa glaçada, cap intent, no, ja dic, gens reeixit.