Divuit truites

Truites (18) 52. Els altres s’ensumaven que era eunuc o qui sap l’estranyet perquè mai no feia continent de voler’m procurar cap satisfacció sexual. La febre sexual entre el jovent bullia amb bromera de mareig. I jo en canvi sempre tan fresc. No sabien és clar que era aquell a qui li calia també guanyar’s les garrofes. Que quan tothom era de festa o si fa no fa estudiant i festejant als edificis d’estudiants, jo era amb els qui netejaven les aules i l’universitat; jo era assenyaladament el qui netejava els canfelips de les noies; m’enduia a la meua cambra cada nit el sac de les somalles tovalloletes i els fidels pegats absorbidors, “sanitaris”, plens de pelets i suquets flairosos, descartats per les estudiantes amb mala-setmana o amb agalius de mala-setmana (on els fluixos, les saboroses efluxions, només eren sospitats) lleixats a la bosseta adient rere la porta. Cada nit allò meu era una disbauxa del nas. Per coixí hi tenia trenta o quaranta torca-conys i els anava triant d’un en un, i d’alguns me n’enamorava esmeperdudament. M’escanyava el bisbe cada nit fins que bavejava filagarses de sang. Normal que durant el jorn allò de les femelles no em digués gaire res. * * * * * 53. El veí violent se n’ha anat de viatge. “Potser se n’ha anat per sempre,” ploramiqueja feblement la seua dona, “què faré ara, pobra de mi?” No sé com tractar-la. Tractar-la de somera fóra cruel. Vet ací una dona vella a qui el marit atzufa jorn i nit i de qui els crits de dolor quan el marit l’atupa m’arriben per la finestra com la tinc oberta i treball amb els papers damunt la taula, amb la verdor dels arbres davant, i la verdor de l’arbre més proper damunt i tot, i amb els seus crits i plors m’esquinça de mig a mig el suau escenari bucòlic, i sobre em distreu i m’angoixa. Baixaria si fos un milà qui tortura una pobra serp i tanmateix no assaig pas de socórrer la vella qui ara es plany perquè el seu estimat torturador ha fugit qui sap on i per a quan. El que faig això sí és consolar-la, preparar-li qualque beuratge que l’apaivagui, i acotxar-la al seu llit. I ara aprofit doncs que sóc sol per a manllevar cada objecte que el vell ex-militar (tots som retirats del ram de les armes en aquest veïnantge benestant) pugui emprar per ataconar-la com torni. A casa meua m’enduc (uns tres cents metres enllà a través dels sengles jardins) cada arma potencial. Els amag ben amagats a la borda del bosquet, sota les eines de llaurar i prendre cura de l’hortet. Si la vol batre, l’haurà de batre amb les mans, el vell artrític. Què he fomut, tanmateix! Encara sóc dormint pel matí l’endemà i l’atzufaire ha tornat d’improvís. Els espinguets desassossegadors dels gemecs de la seua dona ja m’arriben per les finestres. I els crits irats del vell demanant qui li robava el material. Quin aldarull! No troba enlloc ni aixades ni escombres de mànec, ni paelles ni canelobres, ni sabres ni fuets... Ara veig que ve renegant cap a ca meua. Agaf la roba i me la pos damunt de qualsevol manera, i començ de córrer camp a través cap a la carretera. Si m’enxampa sóc pell. Veig que no avenç gens, que amb penes i treballs vaig aitan de pressa com aniria un llimac llefiscós. La por mateixa em tenalla, no em lleixa córrer. I la roba malposada m’engavanya. Em vaig despullant per tal d’anar més lleuger. Només en calçotets, i endavant. Ara el lleix ben enrere. Ara el perdré del tot. He passat la nit al bosquet, vora la borda, amb por que les guineus si m’adormia no es pensessin que fos qualque carcassa de gos o moltó. L’endemà de bon matí, com ja s’hi veu, he tornat a casa. Quina disbauxa de carxena, el malparit. El que em sap més greu: que ha estripats els fulls de les memòries del general que acunçava per a editar-les: en corregia els barbarismes, en tornava a redactar pràcticament cada paràgraf per a fer’l mínimament llegívol... I ara cada full del patracol rau pertot, esbarriat en mil bocins. I era un únic original manuscrit on el general hi havia pencat aquells darrers sis anys. Era un general buròcrata. Tot el que hi havia llegit fins llavors eren carallotades sobre mapes i estratègies. D’altra banda, la majoria de les planes, atapeïdes de fletxetes i gargots, i texts ratllats, i canvi de tintes, allò que portaven sobretot eren receptes de plats que el general – gastrònom d’afecció – havia cuinats per a la família i per a les festes marcials i patriòtiques, i durant les retirades secretes on els generals en barrinaven d’allò més terroristes – de fet, per això el tenien sobretot, perquè els fotés de cuiner. Això és el que faig doncs. M’invent la seua vida. I el seu llibre, en acabat, un cert èxit. Les crítiques a les revistes bèl·liques el tracten molt suaument. Tot ho troben comcal. Diu un crític qui ni de signar no es deny: “General Bocicon, he’s a sassy eighty-seven; he recounts in great fun how our last thirty or forty wars were brilliantly won; he was such a great help for our country – and he cooks magnificently!” Tinc doncs l’home ben satisfet. Al llibre que li confegia no s’hi diu de mal de ningú qui servi un cert pes – només dels qui perderen les batalles, és clar, hom se’n fot, i amb tota la malignitat i l’escarnuf. Aquest és el secret d’escriure història. I el secret de l’història és els plats suculents com la sang que hom hi balafia. Les batalletes amb les cassoles en realitat són més importants que no les batalletes damunt el terreny on el guanyador és tan heroic i el qui perd tan datpelcul. Sempre la mateixa història. Ara, els plats, rai, car també sóc dels qui saben cuinar. I millor que no pas el general i tot. * * * * * 54. Autodeclarat tautòleg. Si això no és repapieig! Si això, si això no és repapieig, fills meus! Cada vegada, cada vegada més sovint, em pos a esmentar la citació, la citació molt bona. La citació molt bona d’un autor molt sonat, molt sonat, del qual el nom, el nom no en ve a l’esment, i és clar, no sé pas com trobar-la. Trobar-la, la citació. Qualsevol altre dia, llavors, fullejant velles pàgines, me n’adon; me n’adon que el gran autor era jo mateix, i la gran citació neixia d’un llibre meu. Per això se m’arrapava a la consciència, per això no me’n sabia desengavanyar: frases, frases que m’havien costat de confegir, i que llavors m’havien ofert tant de plaer visual i sonor: frases perfectes, plenes de sentit, bellament estampades al tapís del meu tarannà. I no sóc capaç ben sovint de dir qui les ha escrites..., i les escrivia doncs jo! I les tornc a escriure, i les tornc a repetir... M’estic repetint darrerement esmeperdudament. Repassant, repassant els meus llibres antics, veig que m’estic repetint fins a l’infinit. Tau-tau, tautològic, ja ho he escrit tot; si em fic gens a pensar-hi, em tornen les mateixes idees, les mateixes idees-força redactades amb les mateixes adients, ben collades paraules i mots – idees meravellosament dites i rumiades amb les quals llas tampoc no he convençut ningú, no he fet gaire forat, gens, no he fet gens de forat, i això que són tan mem-mem, memorables. Pel romanent, pel romanent m’hauria de dedicar a escriure sobtades curtes historietes i prou. No capficar-m’hi gaire. No escorcollar, escandallar, gaire per dins. Tractant de no trobar-hi encara el mateix. Al contrari, a l’atzar, arramassant els gaiatells que vulguin surar-hi a l’instant. Això em fa genuí, instantani, diferent de qui fui, marinant per sempre en allò que fou. I gloriós. Gloriós en la glòria de la jovenesa triomfal. Tot això que he acomplit. Per què voldria empastifar-ho, empastifar-ho amb la repetició...? Em bany cada dia en el meu esperit enjòlit d’antanyasses. Esperit brillant – em faig riure i gaudir, i pensar, i descobreixc tots els secrets del viure si em llegeixc. Ah, fenomen! Hò, tot allò vaig acomplir: personatge admirable, ésser assolit, jo. Rabeja’t en el que fores, font original, i no vulguis afegir res que les aigües prístines enterboleixi. No pensis pregonament mai més: amarga tasca. Alleugereix-te per comptes. “En aigües superficials rabeja’t, no te m’enfonsis: no enxarxis un cop més els mateixos peixos d’abís. Acabaràs malmeten-los, fent-ne bocins; se t’esgrunaran a les mans esquelètiques, paralítiques, epilèptiques, d’agonitzant (o renaixent) insecte.” Això em dic. Més val doncs que ho deixi córrer – o que em disfressi mentalment d’algú altri totalment diferent, d’algú “normal...” Normal, normal... Tret que les historietes dels normals, quin fàstic i quin tedi! Gaiatells lluents, macs llisquents, carambolejant-hi, aviant a la dula càbits encertits, i cops de cap idonis, i aplegant-ne a dreta i a esquera, i a tort i a dret, gaiatells més virolats, enlluentits pels escatxics, la xúrria estrijolaire, les bromeres, els ximecs, els raigs del Solell, ja els tinc, em foraden les ninetes, els veig relluir, gaiatells amb una lletra pampalluguejant, un mot escaient, alternatiu, que s’encén i s’apaga amb el reflectir de lluentí gegantí impactat per les ones, la sal, el cel, n’assoliré uns quants, els posaré que lliguin, en bell acunç sobtat, ràpid, rabent, isnell, ivarçós, mots virulents, vull dir, virolats, enlluernadors, gaudiosos, cridaners: tarotes, timberes, xapó, mingos, troneres, filigranes, litofanies..., sense trencar-m’hi el cap ni esbufegar’m, no, sí, sempre tocant, sempre tocant peu. Peu a la sorra inquieta, sí, no. Mai gaire enllà d’a prop... De ben a prop. Mai enllà dels gaiatells instantanis... Mai on nedares i ardidament et somorgollares de jove, alta mar boja, baronívol, de vigoria i briu curull i vessant-ne, sobreeixint-ne, vehement, efervescent... O m’ofegaré en les mateixes aigües estantisses del que fou i no ha... No ha... No ha de tornar altre que en les cataractes furients, fumoses de la memòria del morent.

Disset truites

Truites (17) 49. Se li veu a la cara, estampada amb la mortalla llisa i flotant d’un neguit angoixat. “Sé com pateixes, mon amic” –sense veu, faig veure que li dic, la meua cara solcada de rugues solidàries. “Per a un escriptor, això és pitjor, molt pitjor, que no defallença d’eix segle; grues amb fal·lera la mort. Això t’estorcia del turment. Tinc consciència, prou et deus martellejar: tinc consciència que les paraules hi són, mes n’he perduda la clau que les destapa, i no puc extreure’n ni una. Fate worse than death.” Per atac sobtat de feridura, un dels més destres escriptors ha perduda la clau del seu profús cabal al cap. Botí abolit. Ah, malastrugança sense aturall, martiri continu; els mots hi són i s’hi barregen a la babalà, com en caldera de bruixot, mes no en troba la clau que n’obri el tresor, l’aixeta que n’enceti el raig. Li desitjaríem que, efímer, l’eclipsi li rejovenís la sembra. Descans productiu. Que el rec de sang li amanís i assaonés la puixant creixença; que, larval, en acabat el guaret esclatés, violat, en voladúries resplendents; que l’esfera se li reverdís, que tot hi fos esponerós redall, poblat d’insectes iridescents, de col·lecció, antològics; beneita verdor de mots prests a la sega. Collita a la raseta, coves plens a seny. Ens li atansàvem a tocar’l lleugerament. I mig somrèiem i brandàvem una miqueta el cap, o fèiem curtes capcinadetes de tímid encoratjament. No, no pot dir’n cap, no pot posar’n cap en paper: els mots se li afetgeguen a un crani curull, sobreïxent, a frec d’esclat. Només la benvinguda mort el despertarà del destrenyidor malson. Mentrestant, quina pensada més poca-solta. Maleïts comerciants. Dels seus pets d’impotència hom en feia poemes onomatopeics que es venien molt millor que mai no es vengueren cap de les seues exquisides obres prèvies. La lava del volcà del meu vòmit: perquè en l’agre rofredat més tard flors hi neixin qui en esponcellar’s s’escridassin en cadascuna de les paraules que del cap del pobre escriptor ferit ara no es poden descloure. * * * * * 50. A la colònia dels autors nus, on l’única, inabastable, Minerva Mur hi relluïa com estel fugaç, a estocàstics llampegueigs de quaix miracle, en acabat de fregar’m i refregar’m els ulls teodolítics, havia jo, carallot de mi, volgut ficar a canvi els ombrívols aclucalls cap a mestresses més del meu llivell – planeretes, ordinàries, cardívoles rai, això sempre, com les de més, mes sense escarafalls ni estarrufaments; ni lletges ni precioses; boniquetes i au. No pas que al camp de treball i lleure en manquessin, de beutats. Allò era agre esponjós on les flors de la beutat femellenca hi suraven amb puixança. Ah, i tant, les dones d’escriptors: tot de paies bones – un seixanta per cent si més no (“cent per cent de paies bones, per mullers, els escriptors”, diu en Vonnegut, mes en Vonnegut sovint és molt capdecony; conec dones d’escriptorets qui destremparien, de lletges, pitjor: de repel·lents i de fufa-pudents, un satiriàtic. Cal tindre en compte que molts d’escriptors dels més vantats són marietes i tanmateix uns cagadets i per això es casen amb cavallots. No n’he coneguts pas pocs!). Les dones d’escriptors passen, part de cuca o taboll, molta de fam. Quan l’escriptor l’inspira la musa, no té ulls per a cap altre parruf que el de la musa – eteri, jotfot. Mes el parruf de la musa, tanmateix, és tant inassadollable com el de la dona normal i corrent. Aprenc dels tagarins que hi ha tres coses inassadollables: la sorra del desert, el forat de la tomba, i el taboll de la muller. Ai. Veurem si en sé desenferritjar cap. Cap de les tècniques no em rutllen gaire. Si despullat no crid l’atenció altre que pel cantó minvaire, eslleït, detrimental, per com m’és de nàquissa la ceba, he de cridar l’atenció bo i recitant. Poeta fins a les últimes. Llas, nogensmenys; la poesia llagrimosa, les llàgrimes s’enfugen sens profit com a la sorra del desert, com al pou de la tomba, (metafòricament) com al taboll de l’aimada, i el matràs mentrestant no s’enfonya a cap morter. Si els dic (a tall de dur “ull privat”), com qui els mostra una targeta amb artístics repujats de simitarres i mitges llunes i turbants: “cunnilingus is my business” – conyllepar, a això em dedic – n’hi ha qui em tracten de groller, i en tot cas, tant de recitar, dec tindre la llengua eixuta i fatigada, a part que aitambé la faig petita. Si etzib, pseudo-alçurat, penjaments a tort i a dret, com malesquerada cacatua, em denuncien als forçuts. Per xo m’assec enmig del prat a la gandula i hi esdevinc el cellut lletraferit qui llig els autors les mullers dels quals belleu podria aquest refinat hom ensarronar’s, car prou són a tret de les seues galivances, pel fet que hom menys les assetja en llur mitjania – o almenys això crec i m’afigur, il·lús. Hum, doncs, aquesta és la qüestió: Per què balafiar l’estoneta llegint cap autor mitjanet quan n’hi ha tants de bonets qui encara no he llegits...? Per la novetat...? Per què no en sé més...? Per què qui sap: pot se fer que cap dia ara suara un mitjanet es torno bonet...? O ja per atansar’m (i amb sort cardar-me’n) la dona...? No en vaig sucar ni gota. Què n’havia de treure...! Fastiguejades, encara em fugen més. Llegir les baboiades de llurs carregosos marits! Fuig, per això ja mai més no perdré l’estona a llegir cap mitjanet. Si per etivocació en començ a llegir cap, el llibre el llenç enllà amb més fúria. No m’enganyeu pas pus. I tot això que en trec tornant en porreta del camp. Arbeit macht frei. Bon profit. A lesson learned. * * * * * 51. Per tal d’assajar d’esbrinar potser l’arrel de certes obscures paraules, les acadèmies m’enviaren a cal collons. En acabat de diarrees rai, i llúpies, umflaós i fiblades, viatjant amb sagnoses morenes entre geps de dromedari i a l’esquena dels prou escardalencs ases, ascendint tarters amb trompades sovintejades, entre les roques ronyoses..., oidà, la primitiva població. Parracs i fetor. Polls, puces, xinxes, verins, flagells a dolls. La pobresa ausades hi era aclaparadora – per tota moneda gastaven cigarrets. Per tota roba es tapaven amb llençols gastats, traucats, espellifats, plens de sets – i massa poc, car per poc que els vingués cap ops de fer quelcom, com ara veure què passava, esquinç que fotien perquè els ulls tinguessin un obstacle de menys; o, si els calia pixar o cagar, estripaven a l’alçada i ho feien, si fa no fa, pel foradet; i menjar, i se’n recordaven d’on hi tenien la boca, i esquinçaven amb les ungles una altra boca esfilagarsada al llençolot. Les dones tampoc, ecs. No gaire atret per les dones, no; brutes, peludes, esfereïdores, pudents. Ni les sedoses fufetes de les verges més tendres. Un camí trempí i m’hi animí; llas, mon atzep coincidí amb esbarts d’esplugabous ganuts, amb becs esmolats; pitjor: amb eixams de moscotes safaroses qui s’abeuraven al tabollet ja esvellegat abans de cap penetració mig comcal. Mocosa rascalla, els pruen tots els traus, uns traus escarxofats, claferts de morsalats i d’eixidures – massa que s’hi graten tostemps el verminós formigueig. Amb dotze anys tothom xaruc i llefiscós, els homes amb pipinets rudimentaris, torts i escarransits: ganxets; i les dones cada clítoris com un crec – no sé pas gaire de merceries ni de vetes i fils; no crec pas però que “crecs” i “ganxets” collin gaire. S’ho deuen fotre amb taps i impediments rai. Mes ja s’ho fotran. Hom m’assignà un orinalaire – servava l’orinal (l’únic que tenien al llogarret, ben boterut i asclat i escrostegós), i el servava amb molta de cura, no fos cas que res es perdés – com si el que hi fes fossin relíquies – homes armats amb tosques atzagaies vigilaven que cap rapinyaire no vingués a robar-ho – per fer què, no ho sé pas, belleu coses de màgia. Ningú no m’ha tractat pixarrades i caguerades amb tanta de devoció. Ara veig què vol dir fer olor de santedat. Hom et tracta la femta com ara objecte a coldre. Fotrem goig. L’estupidesa humana ja baixa de les fonts – i anirà a parar a la bassa estantissa on tots els morts a mig podrir i tota la merda s’hi arrabassa, s’hi arroplega, s’hi abassega. Les rels amagades dels mots, a això he vingut. A libar i beure i conyllepar a les fonts sagrades de la llengua. Falòrnies rai, ja ho sé. En tot cas, amb la resta, no m’emprenyeu gaire. No sóc pas cap altre Lévi-Strauss de secà per a inventar’m favades i afegir’n al cabal inexhaurible. Veig formigues pertot arreu. Em diuen que els íncoles les revereixen. Ara ho comprenc. Formigues a lloure, ca? D’on que els barracots s’esbàlçon: amb els fustots corcats i els fonaments foradats per mantes, innombrables, galeries. Colen formigues, ves, com d’altres datspelcul colen vaques o qui sap els tòtems estranys, tatús, cacatues, tucans, i ninots reconsagrats, virolats, xarons, i n’esperen miracles, o creuen en reencarnacions, d’on que puguin aparèixer (i llurs avantpassats tan llepapalters com ells, vull dir, gens iconoclastes), puguin reaparèixer-hi disfressats, en aquesta nova vida, disfressats de vaca, o de serp, o de tatú, o de qualsevol altra fera, de cap altra cuca, de formiga, és clar, o de ninot – no, de ninot no, no cal, de ninots ja en són prou tots plegats. Tant se val. Un pureta desdentegat i caduc (i nogensmenys força més jove que no jo en anys) mana a un mainatge ja geperut, brut, encetat, inquiet, destarotat – malalties nervioses rai, ple de brians i nafres – que em dugui a la cova de l’ermità. En un tagzim al gep hi porta l’oferiment d’unes pedretes misterioses perquè en faço apòzemes pixant-s’hi a l’olla i barrejant-hi tarquim i mocs de llimac. Això si mig entenc el que s’empatolla. En tot cas, a sobre, el bubianès li dóna al minyó malarroplegat tres cigarrets, li diu que pagui de mig en mig, a pleret; que si mai l’ermità arriba a voler’n més de dos i mig que tornem a casa. El mig l’hem de guardar no fos cas que bandits ens bàrron el pas per cap trencacolls, i ens hàgim així de rembre la vida, pagar el rescat. Viatjant – el guia renoc descalç damunt les punxes i escorpins – per perillosos passos d’ase (no pas en berlina d’euga elegant per amples viaranys arbrats avinençats a cap festa de pèrgoles i orquestres, mes si més no el tit amb botes i salacot amb vel de xarxeta al voltant), fotem cap tanmateix sense més incident a la gruta grotesca. L’ermità pudia a suors de qualque no gens decent oblidada verema; devia fotre quaranta anys o més que no es rentava, el malparit. Irrespirable cau el seu, redéu. Em diu quatre rucades, com si és un altre savi capdecony, un altre betzol sense puta idea, com aquell carrincló, insuportable, de bord Zoroastre nietzschià. Em diu que els déus d’adés a l’inici eren cabres, querrines, i que cada paraula era xerri que calia esculpir amb molt de compte... Li dic que els déus me la porten qui-sap-lo fluixa... Em diu: ...que calia esculpir en mot original, que el so s’escola del colpir-hi... Li dic: escolta, tu, saps què, aperussa’n, entabana’n un altre, ja m’afaitaràs demà... I fotem el camp havent pagat un cigarret i prou. Tot això que ens estalviàvem. Com som al barracot abans no ens esperessin, els sobtem en plena cerimònia. Buidaven els meus pixats al formiguer principal del barracot del príncep. I ara me n’adon. Pixar damunt els formiguers és cosa molt consagrada en llur religió no pas, com dic, més ruc que cap altra. La rel de cada mot és crit d’horror, i és flastomia, i és onomatopeia i cacofonia enfellonides. És el crit de les formigues cremades a l’infern amoniacal de les denses, concentrades, pixarrades que tothora els plouen en maleït homenatge dels vitets mig escanyats dels malignes déus qui hi tenen damunt. No enganyarem ningú – no en sortirà cap tesi, ja no dic ni amb cara i ulls, ni amb màsquera (d’albardà) i aclucalls (de mula), com les de més. Vaig tornar a les acadèmies més encaralloteït que no me n’anava. Ja no fotré mai més de voluntari. Això de viatjar en el temps, diré, endavant o res. Qui s’endarrereix que per ell foti. A mi, en pau.

Setze truites

Truites (16) 46. Recony que no pots estar ni malalt. A la cambra de l’hospital, al tercer dia que hi sóc, l’infermereta qui em duu la col·lació i em fa el llit mentre sec a taula vora la finestra, el seu xicot la visitava – un nyèbit arronyacat, nyicris com ella, sense cuca ni moixó cap dels dos, i tanmateix, com aquells dos andalusets diminuts qui cardaven pels descosits a la meua cambra veïna com vivia a dispesa a Hamburg i qui feien el mateix sorollet sempre que fotrien amb prou feines dos ratolins – allí són: cardant – sense fer cap altre cas de la meua presència; com si no hi sóc. Me’n vaig per discreció. Ixc de la cambra i camín pel corredor fins a la cuina – hi enraon amb una altra infermera mentre renta alguns atuells i remena un parell d’olletes. Ara que tornc a la meua cambra hi ha la policia. L’infermereta rau atrotinadament estesa al llit: una taca de sang s’eixampla pel llençol: del cap esberlat de la noieta, robins a borbolls. Té el crani obert, com ara si hi rebia destralada. M’he esmunyit amb pijama. Un bòfia vol saber qui sóc. Collons, el malalt. El malalt qui voldria posar’s jaqueta i pantalons. Ara me n’adon que el xicot escarransit i el seu company (un perdis, bon altre qui en eixir de la meua cambra havia vist entrevenint la porta fumant un cigarret) m’han robat. M’han robat! –M’han robat! –que m’escridàs fet un gorgó. Felló com geperut qui tothom escopina al gep. Nic com un nan amb un cul roent–. M’han robat, m’han robat, notfot! Els agents i els altres forenses merdegosos se m’esguarden com si m’he begut el seny. –Regireu-ho tot ben regirat! Que collons de cap a cap treu cap cap amb cap trep! Els calers m’han desapareguts! Això és l’important! M’he llençat damunt la morta; m’he llençat damunt els dos suspectes; cap bòfia té prou força per a aturar’m: la meua indignació és il·limitada, i llurs simpaties són amb el tit: el burgès robat, qui en clínica cara paga l’estada per qualque malaltieta de no res. Al contrari, un dels bòfies qui manen més m’ajuda a escorcollar’ls. A recacejar’ls per entre plecs i gires. És un bòfia jove, amb cara de fanàtic. Un d’aquell religiosos de merda. S’ofèn quan dic que el que feien el xicot i l’infermera era fuck. Quan dic: They were just fucking away when I left the room, s’alçura com un renegat. Li dic que s’imagini doncs que he dit l’eufemisme que més li roti, mes que així és com ho dic, i en tot cas que tant se val, que la qüestió és que trobem a quina butxaca hi ha els meus pistrincs, i la resta tarararats, i aporismes i furóncols. Al capdavall trobem, entre els llibres, i rere els mobles, part de les meues andoles... Comptant-comptant, veig que faig curt. –Com han pogut despendre ja part del rascany, vet ací el quòdlibet...! –que dic, escandalitzat. Brandant el cap com un adult, em respon un altre sequaç, un merdissaire més amatent al client: “Ves, aquest jovent d’ara, no hi ha remei; no saben el que val l’esforç i el jurcar per mantindre una mica de classe; no saben que per a fer el més humil bunyol cal fènyer de valent.” Un bunyol amb farina de garrofes, cal abans guanyar-se-les, certament; tot pare de família ho sap, esclau de la malèfica genètica, badoquet. Me li obri de cor perquè estigui content: “Amb aquest botí que ara em roben me n’anava un mes de vacances al Brasil...” Ja sóc de plànyer; em dóna la raó doncs aquest altre bòfia, més afí (o ho dissimula perquè sap el que és bo) a les meues maneres de parlar. I ara, mentre aixequen el cos de la morta i s’enduen emmanillats i atupant-los els dos esbirros, fem brometa, el saig no tan estret com l’altre i jo, i em tusta l’esquena i em tracta com si em vol vendre qualque altra inútil andròmina, millor: com si sóc el qui el paga, el qui algun dia el convidaria a taula i tot. –Bongoig si trobeu el romanent de la pasta, tu, ja m’ho direu! –que li dic quan foten tots plegats el camp, el meu llepaculs de reglament el darrer, i discretament reverenciant-me. * * * * * 47. A la nit jeia. A l’amfiteatre, entre embrió i amfitrió, la llambresca amfisbena, pantera blanca damunt, funambulesca, joc obsedit. En el fosc rerefons, espectadors muts d’espectacle glaçat, treps als caps que es baden com obscenes flors. Com conys sobreusats. Trep al suc justament que raja limfes, icors. I comprens (em dic) la qualitat de l’essència. La qualitat de l’essència de la singularitat [on aitant matèria com energia han esdevingudes infinites]; la qualitat de l’essència de la singularitat és al capdavall allò que defineix els paràmetres per on la trajectòria del futur inassolible enfonsarà els esperons. La qualitat de la lleterada, doncs. En conseqüència, vigileu; hò, vigileu-me, molt maleïts erotòmans del manxeig [masturbaires crònics], ausades, maleïts místics, maleïts fanocs, maleïts colltorts, maleïts infants, de qui amb els caps, misopèdic, faig flèndit, d’on en reboteixen espurnes que encendran la dinamita que esclatarà pimpant. Escolta’n si et lleu els tornaveus, les reverberacions... Allò sona a bassa, a pou de petroli... Fem-hi forat. Els caps reboteguents, de qui dels sucs traucats, mòrbid, corrosiu, encara en supura el petroli pel què sóc ric. I ruc. Cofoi, llampant jull d’ultracuidança en camp de blat on els humils com celíacs flotadors en sentines putrefactes s’ondulen ensems. Amb el punxegós mandrí de la deontologia faré un cop d’ull al suspensori de la balança del meu equilibri: el pòndol, el fulcre. Tot ho titllaré de rebuig i em beuré el verí del metge. Em diu d’intel·lectual i que rumii massa. Com la ventafocs com ix de polleguera si sent els himnes subtils que se’ls dessagnen als qui s’esgargamellen perquè no tenen prou imaginació. Era un reportatge a la televisió, esbiaixat com sempre, indicis d’església i d’altres poders policíacs com a nirvis sobirans i dreceres col·lectives per on glopeja, mortífer, el rovell rancallós dels asseguts. No sabia obrir els ulls. A la bigota rovellada del meu esfínter jussà rau, incestuós, cada tendó entortolligat – no en sé desfer el nus. Se’m claven a les venes anconals els teixells molt decorats amb pedreria – injeccions que qualsevol altra macoca d’infermereta jafuda m’encoloma. Ara, enllà de la rondalla on els mainatges perderen els caps, prou; de cara només a la història, tanmateix ho repetiré: malgrat les vulves bulboses; les burxades de mandrí nogensmenys; els menjucs d’esmegmes saborosos i nodridors per esters, encara, a cient, la carn; reïra, la carn; oidà, la carn; tafoi, la carn – la carn: monjoies toves del que deu ésser, ací i enjondre, i arreu. La carn sola deseixela el caràcter – i fa avençar l’acció. “Truc, truc, truc...” –la porta es badava a mig tust. Era el jutge en Vit Latita, cap del tribunal qui jutjava els assassins. * * * * * 48. Nedant en lleterada... The green freedom of a cockatoo upon a rug... Hum, i la catifa de quin color? Blanc! La verda llibertat és l’ombra del moviment i l’inconseqüència de l’insult. Els peuets de la pluja i els meus s’apressaven joiosos cap a l’aplec on les pluges esdevenen cataracta. Aprofitaven i vantaven el meu moviment de braços en molinet perquè els feia cancaneta, i maleïen les meues cames en moviment perquè els feien la traveta. Insult de cacatua pel plomatge de qui rellisquen els gargalls que plouen a desdir. Anar i tornar: l’embrió i l’amfitrió es bescanvien la cara: l’embrió de sobtat, sorprès, amfitrió; l’amfitrió d’irat, nic nan, embrió. Al camp d’autors nudistes, serenates de cucuts. L’havia de veure llegint a la llum d’una espelma. Escletxes de cabana que titllaré de providencials. Festius rebomboris llunyans, agònic conrear dels corcs. Esclafades sense intenció cuques, tot i que queien silents en ensumar’m. Ja n’escriuré els epitafis com em salvi del flum escaguitxós d’esperma. Seré a la voreta del serè. Amb zel d’apòstol, la cacatua et garanteix l’ignomínia més feraç, feroç. Gargall de llimac en cogombre corcat. Captaire de qui el nelet comoneix visions de serrall infernal. Cada escletxa un quihihà: dones per dins hi ragen com flums per on neden els caps diminuts. Cada caseta sense electricitat – quin descans, tanmateix! Plenes per dins amb ocells i insectes pertot – les finestres sempre obertes, sense vidres ni finestrons. El llamp caigué, home d’acer. En va matar un parell o tres de grosses – de 24 a 36, i tant. Camps magnètics creats per l’elèctric desgavell. L’electricista es tornarà bomber. Entre la repel·lència i l’atracció, corrents iòniques. Es fica o s’empassa bocinets de metall – i a les dones allò els causa el desconcert. Alguns bocinets se li desprenen i li causen hemorràgies, i d’altres li amenacen de continu la vida. És l’electricista encomanat pel llamp. Tot el que veu ho il·lumina en poema. I la cacatua qui l’emmiralla és impotent de desconfir’l. Ell l’integra impunit al vers més ranc. Obscene flower of her overused cunt; Who am I, the wolf, the bee; Flower of flesh, its honey; Flower succulent, esculent, edible. She’s very faithful to her lovers; Never shares the same day with a different guy; I can taste the gunk of one or another In what remains in the corners of her flower. Esqueixos d’aquest pomell apassionat, anònim, li trametí. Sempre n’he tingut prou, i massa, amb les rerialles: el batec envolat. Ocell-cor. Costellam de gàbia. Home d’acer per qui l’electricitat es polaritza, ectoplasmàtica. Cançó de la sang. Ah, Minerva Mur! Ah, Elvira Tellis! Ah, Cyrille Rampion! Ah, Minerva Mur; oh, morir trempant.