Dotzè de Truites

Truites (12) 34. Sempre puc dir millor que no dic. Em puc corregir el cos com un text. Esmena’t la plana fins que t’abelleixi prou, ço que em dic. I, si doncs no m’agrada la coma que és el nas, la trec, o la pos entre els dos punts que són els ulls. I aquests dos punts me’ls puc posar a l’entrecuix, i fer-ne tres... Suspensió, el·lipsi, aposiopesi, ultravisió... I cada dit del peu pot ésser una i o una l o qualsevol altra torta lletra, i doncs em pot fer més clar, o en tot cas més engrescador, el moment. Car tot m’hi és intercanviable, elidible, afegible, transformable. El text del meu cos. Metamòrfic. Ovidi d’individu dividit. Palimpsest triat, autèntic inèdit cada nit que em fic a esmenar’m. Els budells endreçats en espirals d’eternitat. El cervell un paisatge de cenotafis cridaners. Monuments a un mateix. I les muntanyes i serralades, i clots i cràters dels planetes. Ei, horitzons, panorames... Qualque jorn gloriós em descobriré, part incògnita, terra ignota que espletada (i pròpiament confegida) produeix un univers. * * * * * 35. Per un d’aquells sòlits embolics genètics, hom em neixia amb 20 vitets per comptes de dits a mans i peus, i amb un ditot d’ungla forta per comptes de vit. Per un altre malentès genètic, va néixer ella amb una orella molt ben formada entrecuixes, i, a canvi, al costat del cap, a l’esquerra, en tost d’orella, un cony rudimentari. A aqueixa pseudo-orella flairoseta és on em plau de rabejar’m en el plaer de xiuxiuejar-hi cosetes de no-res. I de fer-hi sovint pessigolletes amb la punteta de la llengua. A ella li fa força gràcia el meu ditot de meravelloses ditades. La meua identitat amagada. Petja de l’ànima. Circumvolucions de laberint d’ésser. No se’n pot estar de demanar’m: Noi, grata’m l’orella, vols? qui sap les vegades. * * * * * 36. No me la pelaré mai més. Car, com era pelant-me-la aquest matí mateix (com me la pel amb cura i afecte durant tres hores cada matí, lliurant-m’hi despesec, magnífica gimnàstica espiritual que m’equilibra entre els estireganys de les pulsions matèriques), quelcom de nou s’escunçava – s’esquinçava, si voleu. El cigalot se’m tornava tren. A poc a poc, vagó a vagó, la negra cigala, feta com tènia cúbics bocinets, se me n’anava cap a horitzons inabastables, enllà de la tèrbola, fumegosa, estació intercrural..., fins que només romanc amb un pam de nas i, entre tremolosos dits, amb el vagó darrer – un vagó que diríeu troleibús: descapotable, amb els seients desocupats i a frec de finestra sense finestrons ni vidres, un vagó prou airós i estiuenc, mes... ah llas, estancat, empeder, reguitnós, i en flames. Mai més no anirem ensems enlloc.

3 escaients d'ara mateix

Imploració, reconeixença, benaurança a) Imploració de la deessa dels mots diuen les mans jaculatòries de la deessa mots! mots! (o es morirà) (en ineluctable esllanguiment per inanició...) mes els mots que li oferim tots ben embolicadets com codonyac no són prou nous... en vol d’amfigòrics mes tots els amfigòrics no els tenim prou preparats... massa de verd algú els ha pintats massa de verd els ha carregats de verd fosc i el verd no s’acaba d’eixugar... i les mans suplicatòries de la deessa s’envelleixen ràpidament... els meus venien ben pintats de teula de teulada de callol de blat farinosos de barutell de rovell de bigalot... mes els de verd de prat foscant no volen dir res la deessa se n’ennuegarà si encara té prou forces per a dur-se’ls al pap... capriciós anafrodita inclinat al crim deien els meus... massa tard esversat, s’hi fa, amb zel ranera estreba amb ses urpes els bigots del tigre de l’agressió s’esgruna la deessa pàmpols de llums, circells de tendresa la pols i que fàcil mor un home llençat per un vehicle! ja res. – – – – – b) tothom em coneix (massa) reconegut per botigues i hotels per dones i minyones interessades en la bagatel·la – somrís humit em dóna cascuna mentre els retorn capcinada – les possibilitats són immenses, diu el meu llambrec, mes en est instant altes cabòries de filosop em posseeixen – fóra com bufar i fer ampolles, encara més fàcil, com trempar i fendre ascletes i fenelles [bombant assíduament, fent amb totes bisbes d’orgasme] – magnet irrevocable mos texts nuncupatius, banal confegir d’eloqüents tirades, pitjar el gallet i engegar els trets de les lletres qui sempre fan fitó – i ara arriben les besties amb llurs gossets i llurs tuties – enrenou d’infants esclats, espetarrecs piula priàpica, tro, masclet... aprofitaré l’empopada que aixeca la pólvora i fugiré. – – – – – c) ah benaurada guerra ah, benaurada guerra, hò tothom l’havia estada esperant amb candeletes tothom esperava una excusa major per a matar... tenia el seu amor d’excusa el pedòfil qui assassinava infants tenia l’excusa l’assassí de pedòfils que allò que amaven era prohibit i tenia l’excusa el pare o el familiar assassí que allò injuriat li pertanyia tenia l’excusa l’amant assassí que el marit maltractava la dona i la dona assassina que el marit no la tractava prou bé i el marit assassí que l’amant li prenia la propietat i la dona l’escarnia tenia l’excusa el bòfia assassí que tot el que altri fes a qui tingués esquírria era vedat tenia l’excusa el religiós assassí que tothom sense religió es mereixia segons els llibres sagrats assassins la mort... tenia l’excusa el cristià assassí que el jueu o el moro tenien el déu errat i el moro assassí que el cristià i el jueu i el jueu assassí que el moro i el cristià, i tot era excusa, i merda i falòrnia rai... el jutge assassí no li calia cap excusa, tenia, com el botxí, permís per a matar... com el carnisser qui penja dones en ganxos al trebol i les obre en canal i tothom en menjarà amb delectança... i el general, el legislador, el polític assassins tenien l’excusa que el poble assassí prou els volia així: assassins... i llavors arribà la guerra, i tothom n’exultava, car ara a ningú no li calia excuses ni que hom matés per ells, per procuració... generals, bòfies, jutges, propietaris, capellans, botxins, polítics, afrontats, caçadors de recompenses... la gent no en teníem prou... volíem també matar sense excuses – alliberar el nostre deler i trossejar occir mortrir botxinejar de franc sense conseqüències de maldecaps i paperots... i allò era paradís.

Onzè de truites

Truites (11) 31. Els flixancos Ernest Stovalles i el seu fill Ernest Tovalló s’han fets d’or amb un invent que ha fet forrolla pertot lo món; el venen a les femelletes més jovenetes de tot arreu; la canalleta femenina estalvia a cor què vols: ja no compren ni ninos ni ninots ni ninotets, ni llepolies ni androminetes, ni cançons – a canvi, urbi et orbi les xiquetes de 3 a 8 anys ho compren com desesperades – són uns comprimits que adormen el pare, el papa, el papà, com els els fas beure barrejats amb la cervesa, el vi, la llet o l’aiguota – s’hi desfan isnellament – el pare s’adorm trempant a tentipotenti durant 48 hores i mitja – les filles i llurs amiguetes se n’aprofiten llavors – se’ls carden pels descosits – disbauxes infantils i pares violats pertot arreu al món, amb cigales botxinejades després de dos dies seguits de vagines massa estretes. El somni de cada minyoneta – paradís terrenal. Els dos flixancos, els dos Ernest, pare i fill, en Stovalles i en Tovalló, ja hom no sap quins i quants de prèmits Nobels de donar’ls, ells qui sols amb llur invent han rescatada la família pertot arreu i voltants. Les mares fent fotos de les disbauxes i ensenyant-les a les padrines, les quals avien bleixos de pregons sospirs: Ah, recollons, fillets, els avenços de la ciència, si naltres haguéssim pogudes de petitonetes cardar’ns el pare, qui la feia enorme; ah, filla meua, ah; ara és quan al capdarrer es veu el progrés de l’humanitat! * * * * * 32. “Sense plors ni gemecs, ni truculències ni juraments inquisitorials, l’Associació de Pares Violats ens plevim solemnement de mai més acceptar líquids de les mènades en flor, en herba, pipiolis, tirones, passerelles, i tanmateix, ai, ja tan roents, i de clítoris esbojarrats i barrinaires, com nyores en pic esponcellades o com vits de cadell rabiüt o com fiblons d’estevet acabat de néixer, o com ullal d’escurçó tot just desclòs. I ens plevim oimés de vigilar de valent de deixar’ns injectar de trascantó pentotals i altres solucions on se t’adorm el cervell i la cigala se t’eixoriveix sense ujar-se’n per a hores i hores. Aquest és un martiri que de cap de les maneres no volen tornar a patir.” Tornaven els pares per les escales grataculs dels carrers que feien baixada, i hi davallaven doncs com canalleta feliç, gratant de culs i cama ací cama allà, sense trencar’s venturosament res. Ara, per a qui ha sobreviscut l’atac de les nimfòmanes infantils – llurs ungles, llurs dents, llur bal·lisme descordat, llas, llur poc enteniment ni mirament – què foren, pobrissons, uns innocus esglaons de ciment per on hom s’estimba alegrement...? I a l’hora de sopar refusaven la carn. Tothom qui ha patit una llau de vagines massa estretes, com qui és atacat per estols i esbarts grinyolaires de ganuts vampirs de color rosa, sap les calamitats que la carn pot provocar: esqueixos, esquinços, esgarranys, sofregalls, torçons... Al club de l’Associació hi ha llibres monotemàtics (que és com dir monomaníacs), d’on tothom se’n fa un panxot, se’n riu un cabàs. Altrament, cal dir que, entre xipòtols educats, les coses es fan amb una lentitud exasperant. Els qui volem emigrar, allí hi som, jorns i nits, tothom amb llur farcellet, esperant l’hora de pagar. Amuntegadets i a la gatzoneta; sempre se’ns fa fosc, i n’hi ha qui ens hi adormim fins l’endemà, on l’amuntec si amb prou feines ha minvat d’un dit o dos d’amplada. Som tots pares qui volem fugir a indrets on els paradisos siguin pas encar inventats – ni els lletovaris i tuties i aixarops i giripigues que els poguessin induir. Aboleix el desconsol – ens diuen les filles, harpies infernals disfressades de tendres nimfes – lliura’t per comptes al plaer d’ésser objecte de gaubança generalitzada. Les minyonetes exultem com gínjols, el desdesig ens apaivagues i fas l’humanitat ans l’univers més harmònics – i et pots declarar en els teus somnis emperaire de trempat ceptre i no pas magnat de nyigui-nyogui amb molts de calers a escrinys i caixes fortes mes amb un carall sense més força que un ceballot atuït per la glaçada. * * * * * 33. Soterranis lluminosos on tot és joc i negoci. Per a canalla i els solitaris i àvols hi ha jocs de màquines en foscs tunelets on el soroll es barreja amb l'habilitat. El festeig entre el jovent una mica més granat es barreja amb els qui d’estranquis actuen, i et pispen la cartera i el rellotge, i et pessiguen o t’acaronen les natges de la dona. Aquí ve el nyicris – ni pit ni vit! – criden alguns boldrons cruels de jovent pseudomascle qui per lleigs i incapaços encar els és ops de dejunar de cony – ni mai en tastaren – i quan en tastaran serà massa tard i se’n moriran de fàstic. Sedecs per eixir a la natura i escampar-s’hi – rere els balustres d’albeques enllustrades, en astruc esgambi doncs, d’espolsar’s de la brossa cultural, civilitzada. Tota aquesta pols ambulant, ecs, quinta essència de la cendra. No; el que volen els marits violats és viure rústec, al bròfec, com senglar, o daina, prenent-se no res a la valenta, sabent que per a ells s’han acabats tots els misteris – caçant-hi doncs bolets i capolls i castanyes, brostejant pels prats i sotaboscs, rosegant crancs, descolgant tòfones... (...) Mes cal deixar de somiar – no hi ha bosc que no sigui fet de microbis i de feres. A canvi, rats orelluts qui s’escorren per les galeries, el ressò de llurs obscenitats que t’agredeixen els cucs cuscs a les orelles i que reboteix llavors pels murs aspres dels soterranis d’on les llums fa estona que s’apagaven mentre més us endinseu cap a la llar esgarrifosa, i per on rels fredes com dits de mans de mares et volen fermar encara més fortes les sivelles del boç perquè demà sigui encara com avui. Harpies t’esperen de menys de nou anys per a estripar’t de carn, rostar-te’n els ossos que s’esgrunen... Crides: Mama, no vull tornar a casa, no! I la dona t’estreba les orelles. Quin déu més assassí ficà les dones a la terra perquè us martiritzessin...? Pujant per les escales fosques cap al pis de les tortures, la rateta qui escombrava l’escaleta diu que n’ha fets fins ara més que no tu – de dinerets. Deus tindre la butxaca foradada. La seua rialla és de bruixa maligna, la pols que aixeca ennuega, fa rodar el cap, i t’entrebanques; cauràs part damunt la barana, com embriac. Tinc un foc als ulls. Infern que m’esborrona. Civada o farratge en sarró que m’enverina, aclucalls sense espiells, que m’obsedeixen cap la foguera embogida, on nanes diablesses amb llurs forques em burxen i burxen, sense ujar-se’n gens.