amb t de tou, tu

T. El Sol s’ofega – fogueres de l’escrit. Folre rosat de l’atmosfera: paper d’embolicar el caramel·let blau del tot que ara d’ací no res com qui diu el drac encès ans roent es fotrà. Amb quina facilitat, com un peix qui es mor i es tomba panxa enlaire, la coma cau del text celestial. I tot hi esdevé absurd d’entendre. T trencada. L’avió al calm del cel es capgira i s’estavella damunt el museu. Ha estat un accident vist de prop per tothom dels qui hi som prop. Baixàvem pel carrer sollat i tot va esclatar en flastomia contra l’ànima ja prou púsil·la. Car collons quin esglai! Ara, al cap de l’estona, és més fàcil d’enraonar’n. La gent s’ha carregada amb raons de pes. Hom hi opina pels descosits. Vacu, hom diu estimacions com hom estima – contra qui o contra què. Cal estimar contra quelcom per omplir’s ni que fos de buidor. Tothom contradient-se. Ha caigut així o aixà. La massa ultracrepidària de sempre. La massa amb llurs ulls de rata. Res no ha caigut, dic. Només un canvi d’escrit. No hi ha lapses a l’esdevindre del que hi ha. Tot és ple. Res no és re. L’escrit cafit dels mateixos signes a bocinets compresos. Prelapsari, ço és, abans de caure i trencar’s, l’avió només era enrenou i fum: coma a l’indret adient, i el cel doncs entès. Postlapsari, ço és, tantost sencer i de sobte havent-se romput en mil bocins, creu estellada. Estelles d’on només algunes dels més viscerals i contretes rellueixen al Sol del reconeixement. Els dic que allò per a mi era un palter del cel. Gargot, rebrec. En pic atenys el lapse, els dic, ets nou. Has traspassat fora del territori del que entens. No vulguis caure en la temptació del més enllà. Els ulls en T. En T: mort. Ve la bòfia i em diu: Nom...? Li dic: Carles T. i aquesta és la meua dona Scarlet. A la qual, degut al trauma, no se’m faria estrany que li calgués qualque mena de molt apujat consell psiquiàtric, psicòtic, com se’n diu, de boja. Diu: Allà hi ha l’ambulància. Que no se’n torni de buit. Amb el cor restrenyut m’abandon a un soliloqui que és lamentable penyora del meu estat de pregona depressió. Se m’han enduta la dona sota l’estranya pluja. Col·legues, els dic, insurrectes i obstinats ens cal escapolir de l’estretor de la quimèrica coherència. Qui és planer et dóna garses per perdius. Amb flatulents col·lotges ens assetgen els il·lustres – en canvi naltres som allò que no som, i només hi venim a divertir’ns. Oblidéssim l’inassolible – metges de boig ens l’han acomboiada en alta precarietat per bacs d’ensurt i per dolguts trencacolls en forma de tisores. Desaparegut el paisatge de bursada, els precaris exèrcits ara en bescunç empenyeran de grat o per força fins que la perplexitat no els garanteixi cap altra opció que la d’estimbar’s. Amb vitalitat sobirana potser vacil·laran un instant gratuït, mes, subjacent, els rau el rude dubte de l’honor. Ah, l’honor, fills meus. Els duels – hom hi encreua sabres – i la testosterona errant per les quadriculades dreceres cap a la feridura. Les ordalies a sobrar per tal de veure qui és més mascle per a criar un altre brètol brutal i datpelcul. L’honor depèn sovint de l’hora que decreta el pèndul. L’honor és cosa de coses pèndules: assenyaladament, dels qui pengen. A això es redueix l’honor: a collonades més o menys afligides. La massa, llur molla rialla, mentre el Solell del coll acoltellat greument s’escanyava. Crepuscle sanguinolent. Tots hi arribem a deshora. Tinc un cap on serps hi carden. Se’m cargolen al niu del cervell les serps. La primera serp era negra, llarga, i escrivia tota ajaguda a les escorces – damunt les pells d’elefant dels faigs. Afollava nius i se’n trobava una altra i, cardant, em queien al cap. Enfolliment transitori. Ara hi tinc un formigueig part de cervell – cada formiga a la feina, cascú al nostre treball. S’aixeca la serp negra tronc amunt – hi ha ocells qui la prenen per branca – desconeixen que és una branca ascendent i que se’ls menjarà els ous, i als esquirols els menuts. Anava d’arbre a arbre bo i fent pont, tenia uns 3 metres de llargada, posava la cua enxampada a un bony, i amb el cap i el coll cercava cap altra nafra a l’arbre. I em vaig adonar que escrivia. Va escriure “r L 7”. 7 rellotges perduts a les ones. Els sets pènduls ofegats. Mai més no tremparé. Breu instant de greu esfereïment. Aquest matí, quan m’aixecava, eixonava pugó; artigava; eixermims d’arítjols cremava en foguera. Era l’eixermataire massa endreçat – “en deu covar alguna de grossa”: això podia consirar la massa. Genuïnament sorprès per l’avió estimbat. Aquesta era providencial. L’arquetípica estructura... amb escarafalls se m’alçura. Fusta bategant. Els déus (o el que sigui) s’han posats de la meua vora. En canvi, la massa, vull dir, la pasta llefiscosa que la donguin pel cul. Se t’aixeca de sobte: el llevat eixelebrat perdent el senderi, umflant-se com pet de veixiga... i catacrec! – sang a dolls. Qui defensa la massa, defensa el bunyol. Per això en realitat no vaig dir res. Merda per a la massa. Em pix en el formiguer. Cascú per la lletra marcat. Cada cara marcada amb la xifra, la xeix, la creu, doncs, dels qui són brossa a llençar i cremar. Celles i nas la lletra, amb llurs ulls de rata les cornises de la T. Com ho saps, que el teu pirulí és petitó, guerxo, i tort i lleig? Un gargotet fastigós? No canviéssim de subjecte. Amb qui s’entén, l’estesa és gruixuda: vull dir, el cau de l’entrecuix, la teua dona, i se li tornen angelicals els trets. (Era assegut a l’eixida de ca seua i, rere la mosquitera, damunt les escorces blanquinoses – de pell d’elefant – del faig dels tres amples troncs, se n’adonà que una serp negra, molt llarga, s’hi passejava i, bo i anant lentament de tronc en tronc, i hi confegia clarament lletres. –L O r S J C U P q V I z... Consirà: “Missatges...? Què em dius, intermediari de les forces fatídiques...? Què hauria de conèixer que desconec?” Se li burinava al cervell el lema: “Missatge de la serp negra damunt l’escorça blanquinosa del faig dels tres troncs. La mèdium llambresca s’alça fins al llivell dels meus ulls com sóc a l’eixida i em diu...” –Sol – lloc – prou – or – vi – joc – roc – clos – cruor – jup – ruc – cru – clic – pruu – cus – suc – pus – orcs. Va fer un bot del banc. “On prou vi, or, joc, clos, rocs, ruc, jup, lloc sol, un suc cru pruu, cus, pus, crúor, orcs, clic!” Es va esfereir bontròs. Car allò era sibil·lí, oracular. Es va dir: “Això defineix cada vida. Tot en re. Tot de molt, se’t torna de sobte molt de re, i aleshores: clic.” Abans de sucumbir, es va llençar obsedidament a l’exercici físic. S’enfilava com simi pels arbres de les serps pitonisses. Aviat esdevenia forçut com goril·la. I els seus escrits, lletres burinades, mirall de mil·lennis, hi creixien com l’arbre mateix.) “Oda al nu” – d’en Çòl·luc Umçàl·luc, el foll clòric. (Va dir – i encara mullava amb els llavis el bec del burí.) Així cantem, ell i jo: “Cuc, cuc, llaor, oh llum.” (Ullà el rellotge – rebrec, envitricoll de serps en cervell.) Cuc qui es desprèn del patoll de cucs en el pot dels cucs. Tot de lletres T en vast enganxifall indestriable. Cuc lluminós, únic, cap a la posta encesa. (Tornarà doncs dels metges i es penjarà...? Per què no...? D’un fil, com tothom.) Carles T. estreny, de retorn, Scarlet. En estàtua al port s’aferma n’Isis deessa, com suro qui sura, de braços estesos. I naltres als seus peus, com cucs amb els nervis cordats pel desig de l’incest. Car sempre cardem en creu. I dic: Que atès que tots els homes som germans, estimar és qüestió d’incest. D’on cal enderrocar l’estàtua de la deessa, i cardar’s només el mul o el cul de cap gallina... Cantem: “I el cuc, el cuc, oh llum, llaor, a tu qui ens guies com cap T d’ales caigudes cap al cadàver del déu inresurrecte – llas, i, damunt, la civilització hi havia cardada, vora l’estàtua, un aeroport bombardejat; només en queden les miques – només en queden els cucs, cucs, cucs, la llum, com un llum, ble, qui ens guies.” “Carles Taràntula, la meua dona es deia Scarlet” – els dic. Taràntula qui l’exúvia atrapa – la muda tendra s’endureix de cop sobte i el trenc t’estrangula. La T et té. T de Thànatos – creu on et creuclaves ans no fas cap – cruïlla que t’atraça al mai més. Si mai vols ésser altre, pararàs compte, car et pots perdre en la muda dolenta, la despulla a llençar, mentre el nou exosquelet t’escanya. Ànima estavellada. Palter. (Sóc en Carles Taràntula, ara vidu, ves.) – – – – –

/>

amb t de tou, tu

T. El Sol s’ofega – fogueres de l’escrit. Folre rosat de l’atmosfera: paper d’embolicar el caramel·let blau del tot que ara d’ací no res com qui diu el drac encès ans roent es fotrà. Amb quina facilitat, com un peix qui es mor i es tomba panxa enlaire, la coma cau del text celestial. I tot hi esdevé absurd d’entendre. T trencada. L’avió al calm del cel es capgira i s’estavella damunt el museu. Ha estat un accident vist de prop per tothom dels qui hi som prop. Baixàvem pel carrer sollat i tot va esclatar en flastomia contra l’ànima ja prou púsil·la. Car collons quin esglai! Ara, al cap de l’estona, és més fàcil d’enraonar’n. La gent s’ha carregada amb raons de pes. Hom hi opina pels descosits. Vacu, hom diu estimacions com hom estima – contra qui o contra què. Cal estimar contra quelcom per omplir’s ni que fos de buidor. Tothom contradient-se. Ha caigut així o aixà. La massa ultracrepidària de sempre. La massa amb llurs ulls de rata. Res no ha caigut, dic. Només un canvi d’escrit. No hi ha lapses a l’esdevindre del que hi ha. Tot és ple. Res no és re. L’escrit cafit dels mateixos signes a bocinets compresos. Prelapsari, ço és, abans de caure i trencar’s, l’avió només era enrenou i fum: coma a l’indret adient, i el cel doncs entès. Postlapsari, ço és, tantost sencer i de sobte havent-se romput en mil bocins, creu estellada. Estelles d’on només algunes dels més viscerals i contretes rellueixen al Sol del reconeixement. Els dic que allò per a mi era un palter del cel. Gargot, rebrec. En pic atenys el lapse, els dic, ets nou. Has traspassat fora del territori del que entens. No vulguis caure en la temptació del més enllà. Els ulls en T. En T: mort. Ve la bòfia i em diu: Nom...? Li dic: Carles T. i aquesta és la meua dona Scarlet. A la qual, degut al trauma, no se’m faria estrany que li calgués qualque mena de molt apujat consell psiquiàtric, psicòtic, com se’n diu, de boja. Diu: Allà hi ha l’ambulància. Que no se’n torni de buit. Amb el cor restrenyut m’abandon a un soliloqui que és lamentable penyora del meu estat de pregona depressió. Se m’han enduta la dona sota l’estranya pluja. Col·legues, els dic, insurrectes i obstinats ens cal escapolir de l’estretor de la quimèrica coherència. Qui és planer et dóna garses per perdius. Amb flatulents col·lotges ens assetgen els il·lustres – en canvi naltres som allò que no som, i només hi venim a divertir’ns. Oblidéssim l’inassolible – metges de boig ens l’han acomboiada en alta precarietat per bacs d’ensurt i per dolguts trencacolls en forma de tisores. Desaparegut el paisatge de bursada, els precaris exèrcits ara en bescunç empenyeran de grat o per força fins que la perplexitat no els garanteixi cap altra opció que la d’estimbar’s. Amb vitalitat sobirana potser vacil·laran un instant gratuït, mes, subjacent, els rau el rude dubte de l’honor. Ah, l’honor, fills meus. Els duels – hom hi encreua sabres – i la testosterona errant per les quadriculades dreceres cap a la feridura. Les ordalies a sobrar per tal de veure qui és més mascle per a criar un altre brètol brutal i datpelcul. L’honor depèn sovint de l’hora que decreta el pèndul. L’honor és cosa de coses pèndules: assenyaladament, dels qui pengen. A això es redueix l’honor: a collonades més o menys afligides. La massa, llur molla rialla, mentre el Solell del coll acoltellat greument s’escanyava. Crepuscle sanguinolent. Tots hi arribem a deshora. Tinc un cap on serps hi carden. Se’m cargolen al niu del cervell les serps. La primera serp era negra, llarga, i escrivia tota ajaguda a les escorces – damunt les pells d’elefant dels faigs. Afollava nius i se’n trobava una altra i, cardant, em queien al cap. Enfolliment transitori. Ara hi tinc un formigueig part de cervell – cada formiga a la feina, cascú al nostre treball. S’aixeca la serp negra tronc amunt – hi ha ocells qui la prenen per branca – desconeixen que és una branca ascendent i que se’ls menjarà els ous, i als esquirols els menuts. Anava d’arbre a arbre bo i fent pont, tenia uns 3 metres de llargada, posava la cua enxampada a un bony, i amb el cap i el coll cercava cap altra nafra a l’arbre. I em vaig adonar que escrivia. Va escriure “r L 7”. 7 rellotges perduts a les ones. Els sets pènduls ofegats. Mai més no tremparé. Breu instant de greu esfereïment. Aquest matí, quan m’aixecava, eixonava pugó; artigava; eixermims d’arítjols cremava en foguera. Era l’eixermataire massa endreçat – “en deu covar alguna de grossa”: això podia consirar la massa. Genuïnament sorprès per l’avió estimbat. Aquesta era providencial. L’arquetípica estructura... amb escarafalls se m’alçura. Fusta bategant. Els déus (o el que sigui) s’han posats de la meua vora. En canvi, la massa, vull dir, la pasta llefiscosa que la donguin pel cul. Se t’aixeca de sobte: el llevat eixelebrat perdent el senderi, umflant-se com pet de veixiga... i catacrec! – sang a dolls. Qui defensa la massa, defensa el bunyol. Per això en realitat no vaig dir res. Merda per a la massa. Em pix en el formiguer. Cascú per la lletra marcat. Cada cara marcada amb la xifra, la xeix, la creu, doncs, dels qui són brossa a llençar i cremar. Celles i nas la lletra, amb llurs ulls de rata les cornises de la T. Com ho saps, que el teu pirulí és petitó, guerxo, i tort i lleig? Un gargotet fastigós? No canviéssim de subjecte. Amb qui s’entén, l’estesa és gruixuda: vull dir, el cau de l’entrecuix, la teua dona, i se li tornen angelicals els trets. (Era assegut a l’eixida de ca seua i, rere la mosquitera, damunt les escorces blanquinoses – de pell d’elefant – del faig dels tres amples troncs, se n’adonà que una serp negra, molt llarga, s’hi passejava i, bo i anant lentament de tronc en tronc, i hi confegia clarament lletres. –L O r S J C U P q V I z... Consirà: “Missatges...? Què em dius, intermediari de les forces fatídiques...? Què hauria de conèixer que desconec?” Se li burinava al cervell el lema: “Missatge de la serp negra damunt l’escorça blanquinosa del faig dels tres troncs. La mèdium llambresca s’alça fins al llivell dels meus ulls com sóc a l’eixida i em diu...” –Sol – lloc – prou – or – vi – joc – roc – clos – cruor – jup – ruc – cru – clic – pruu – cus – suc – pus – orcs. Va fer un bot del banc. “On prou vi, or, joc, clos, rocs, ruc, jup, lloc sol, un suc cru pruu, cus, pus, crúor, orcs, clic!” Es va esfereir bontròs. Car allò era sibil·lí, oracular. Es va dir: “Això defineix cada vida. Tot en re. Tot de molt, se’t torna de sobte molt de re, i aleshores: clic.” Abans de sucumbir, es va llençar obsedidament a l’exercici físic. S’enfilava com simi pels arbres de les serps pitonisses. Aviat esdevenia forçut com goril·la. I els seus escrits, lletres burinades, mirall de mil·lennis, hi creixien com l’arbre mateix.) “Oda al nu” – d’en Çòl·luc Umçàl·luc, el foll clòric. (Va dir – i encara mullava amb els llavis el bec del burí.) Així cantem, ell i jo: “Cuc, cuc, llaor, oh llum.” (Ullà el rellotge – rebrec, envitricoll de serps en cervell.) Cuc qui es desprèn del patoll de cucs en el pot dels cucs. Tot de lletres T en vast enganxifall indestriable. Cuc lluminós, únic, cap a la posta encesa. (Tornarà doncs dels metges i es penjarà...? Per què no...? D’un fil, com tothom.) Carles T. estreny, de retorn, Scarlet. En estàtua al port s’aferma n’Isis deessa, com suro qui sura, de braços estesos. I naltres als seus peus, com cucs amb els nervis cordats pel desig de l’incest. Car sempre cardem en creu. I dic: Que atès que tots els homes som germans, estimar és qüestió d’incest. D’on cal enderrocar l’estàtua de la deessa, i cardar’s només el mul o el cul de cap gallina... Cantem: “I el cuc, el cuc, oh llum, llaor, a tu qui ens guies com cap T d’ales caigudes cap al cadàver del déu inresurrecte – llas, i, damunt, la civilització hi havia cardada, vora l’estàtua, un aeroport bombardejat; només en queden les miques – només en queden els cucs, cucs, cucs, la llum, com un llum, ble, qui ens guies.” “Carles Taràntula, la meua dona es deia Scarlet” – els dic. Taràntula qui l’exúvia atrapa – la muda tendra s’endureix de cop sobte i el trenc t’estrangula. La T et té. T de Thànatos – creu on et creuclaves ans no fas cap – cruïlla que t’atraça al mai més. Si mai vols ésser altre, pararàs compte, car et pots perdre en la muda dolenta, la despulla a llençar, mentre el nou exosquelet t’escanya. Ànima estavellada. Palter. (Sóc en Carles Taràntula, ara vidu, ves.) – – – – –

/>

Desè de Truites

Truites (10) 28. Ets el visionari de l’estany. Els teus ulls i els de l’estany, idèntics. Si mai s’atansa el propietari t’has d’amagar, silent, feixuc i relliscós com serp, a l’altre cantó d’on els seus patatxaps ressonen, inharmònics. Vigila i ho escoseix tot amb els ulls de camaleó, malcarat, mentre recorr la propietat, i no hi veu altre que l’absència d’intrús. No sap que tot hi és viu i en equilibri gràcies als teus ulls que els llimerols de l’aigua imiten innombrables. Quan el ganyó fot el camp, i torna doncs a pendre el comandament del lloc el bonjan d’encarregat, tu tornes a seure, immòbil, damunt la roca, tot guaitant el cresp com el cresp guaita, amb els teus ulls, el cel, i les capçanes, i els ocells qui hi viuen, i, sota el cresp, els peixos. Sap l’encarregat que només amb els teus ulls pot l’estanyol veure enllà del vel obstructiu de la realitat. La tempesta us duu el malson, mes el malson al cap d’estona es fon, i els ulls es desemboirinen, es desenterboleixen i tot torna a ésser nítid – tot hi torna a ésser joiosament i enjogassadament, i enrioladament cridaner. Ets el visionari de l’estany, i quan periràs, l’estany perirà, i tota la vida que serva. Un cotxe tot vermell s’ha aturat a la vora de la propietat. Arriba, com qui fot d’escolta, un noiet xipollejant damunt les vores del cresp. Sense sobtar’l, amb un gest suau li dius: “No remogos les aigües; els peixets en pateixen.” Les quatre noies que han baixades en acabat del noiet s’han arrenglerades i ara pixen dempeus, s’han abaixats els pantalons, o apujades les faldilles, i apartades les calcetes. L’encarregat les esvalota. “Això és un lloc per a pixar-hi? Faríem goig!” Se li escridassen com nimfes sorpreses. Escarafallegen com ara violades en llurs intimitats sagrades. Una mica més tard, se’n van els cinc plegats, rient... El soroll del motor del cotxe tot vermell es perd entre el rebombori somort de dellà l’estany – l’enllà comerciant, de niu caòtic, inhumà. L’home encarregat, qui sap que ets essencial per al manteniment de la vida – els ulls de l’estany i els teus, els mateixos – remuga una mica; et saluda amb una capcinada; et jaqueix a lloc, somiant, veient, tu, amb les grisors de l’aigua (tota de follets, de cabdells, de revesses, de romballs i torterols que són ulls ara esbatanats i tantost closos) tot el que hi ha al voltant: vida enfeinada, sense crits estridents, en la baralla elegant d’un món eixerit i en equilibri. L’home propietari no en sap res; si sabia que hi vius, t’empaitava a garrotades; no sap, ni voldria saber-ho, que l’estany, orb, es decandiria i tota la vida al voltant esveradament en fugia – o ja es marcia fidelment amb ell, fins que l’asfalt i la brutícia se n’engolien les romanalles, i tot era oblidat: ni memòria d’estany vital no n’hi restava al cap de molt pocs dies. De ran d’un cresp d’ulls que es fonen i reapareixen com fosfès d’aigua, guaites l’ambient sencer amb intensitat. L’estany torna a ésser ple de vida: els teus ulls són els de l’estany. I amb els teus ulls oberts, l’estany és viu, i quan clouràs els ulls, l’estany els clourà – i l’encarregat sap que tot hi serà mort. Ni insectes a la fullaraca, ni humitat als troncs, ni raigs de Solell filtrats pel ramatge, ni bellugeig d’ocells, ni remor de peixos. Tot serà ciutat. Tot serà mort. * * * * * 29. Fins als collons de sentir bordar en barceloní, ço és, en xarnec llepalladre, me n’aní a la selva. Mai més no fóra el babuí a qui tantost com trempa hom li mutila l’erecció. Carnum i sangassa, botxins! Ja us ho fotreu. No entrevindré més els cimintiris dels catalonis, i llurs dimonis se’n poden anar a pendre pel cul. Ací no hi ha vidres per terra ni grinyols de màquines ni censures pel que dic. Les dones més bandarres, impertinents i ignorants, com els bocins de merda putrefacta qui foten de crític a l’“Avui”, les qui més m’insultaven perquè parlava com manava en Fabra, ordenador i seny! I perquè escrivia meravellosament, no pas com els obedients. A quin fàstic i desori no ens hem doncs enfonsat, si perquè deia per exemple “llur” aquelles llepamocs es fotien com fúries i harpies i volien apedregar’m! Ací hi escric el que pels collons em balla. Ací cap general no m’introdueix als ascensors de cap supermercat. Cap supermercat que és una torre de babel amb els pisos en forma de calaixos – alguns oberts, d’altres tancats, d’altres encara mig i mig... Resolut i taciturn, anava fent. Esclet, mai enfarfegós ni lat, anava fent, i anava dient en clar català com es deia cada cosa – i no solament el xarnec forà per culpa d’això volia reptar'm i reprendre’m ferm, pobre ridícul, ans el xarnec casolà s’hi afegia, puta cruel i lletja, i repugnant i cancerosa, i menjada pels verms verinosos de l’enveja. Qualsevol excusa els és bona per a robar’m, per a matar’m, per a anihilar’m. N’Ísop i la llegenda del xai i el llop em venia a l’esment. Car sóc home de bé (i sobre ben enraonat!) la mort em pertoca. Si fos un maleït llop llepalladres i putarra ressentida i vessa-odis potser em jaquien romandre en llur companyia. Mes qui fóra prou merdós de voler-s’hi barrejar! Que em rebutgis m’apuja el desig d’esdevindre encara més gegantí i gens pol·luït. Que piulis com piules encara em treu més clarament de la clandestinitat: amb eufòria d’autòcton il·lusionat amb el compromís amb els avantpassats no ajornaré l’instant ni un instant de dir el meu rebuig, molt més ferotge, perquè d’ençà d’ara ni existiràs en el meu esment, que és de l’amplària de l’univers. El tel creixent de la meua bel·ligerància esdevé l’escarnidora mortalla que et cobreix amb tots els avantatges de la totalitat. Llaminer per l’ofec de tanta d’humiliació, amb gens civilitzat capteny em captinc, humiliat, arbitràriament tip, amb els panxells de les cames endurits fins a l’empal·lidiment, si em faig davallar els camals, de dos nous Solells sense lleganyes. De sotamà, la meua revenja ara l’avaluaran els lleons de qui com de molt rectes papagais n’extrec el millor catalanesc que al món sia. Marmanyera adotzenada qui puts a sofre, ecs; vens ous de basilisc, eixorbes una fulla de bleda amb un excés d’ulls, has eixalat un lluç a qui el queixalam li lluu. Entesa en quimeres. I ultracrepidària: “crítica qui no en sap prou” – i tracta els altres de no saber-ne prou. Si sabia que tot el que et retreu de lleig t’ho ha afegit un savi de l’editorial! I tot el que et retreu de bo és massa carrinclona per a comprendre-ho! Només escric per a algú tan bemparit i intel·ligent com jo, i no n’hi ha gaires a ciutat. Potser tots som a la selva. Home en forat d’arbre, com mussol, apreciant comcal els escrits d’un altre excels. * * * * * 30. Nin desnonat qui hom abandonava al llindar de ma barraca. Qui l’abandonava sabia que sóc home bo, i raonable, i ben enraonat. Ara l’infant esdevé qualcú, amb salut i seny. Vénen a pendre-me’l les altes instàncies internacionals. Era el príncep qui batllirà l’imperi suara tantost l’emperaire l’espitxés. Saben que serà un príncep bo i just. L’endemà del dia mut – (el dia mut és el dia mundial on ningú no diu re; és el dia sense raons, i doncs l’única diada a l’història de l’humanitat on no hi ha assassinats, car parlar i desentendre’s, com tothom sap, és el mateix...) L’endemà del dia mut, dic, gran festa. Presentació del príncep per mi salvat ans pujat. L’antic president es descorda en elogis. Diu que aquest príncep, si hom atén l’educació rebuda, governarà bonament i justa. I afig, sorprenent tothom, i parlant en català: “I parla català.” Els aplaudiments esclataren. La bona gent ho trobava magnífic i cor-entendridor. Dia mut seguit del dia català: l’humanitat camí de la bona esmena. (L’humanitat humana de mena? Dubtem-ho fort. Recordeu, és una espècie qui s’ha donada déus amb la pròpia imatge, i són déus horrorosos qui hom anomena de bons no fos cas que encara s’emprenyessin pus.) “–Parla just i bo, bon mestre ha tingut. I parla el català de Lleida, que encara és més bonic.” Els aplaudiments encara esdevingueren més forts. No per no re tothom tenia ganes d’aplaudir, i hi havia set de justícia al capdavall. Un dia de silenci fa tant de bo!