esglaiadora disfressa: el cos

disfressa (el cos) d’esglai duc doble vida amb la professó per fora la festa per dins. en el somni s’obre el paisatge harmònic prop el tresor colgat que ningú no ha de descloure. només a la natura que es descorda li és lleguda la desclosa. com es despulla del corfoll el nou papagai qui ix de l’ou el llop marí qui llegà l’illa als seus descendents es despullà ans la mort perquè la tempesta s’endugués cada esdernec del seu ésser trossejat. ascendí al fons de l’oceà queixalejat per esquals. ho sé perquè ho somiava. ull-badat el glaç tenalla el greixum del crim damunt els parracs ensangonats l’assassí duu careta d’on el so surt més fort el so i la fúria debades: l’obsedit pandimoni de la realitat. tothom entra marxant cicló subreptici de fatus amb punxes armats eixorc tremolor d’anyell jurat al sacrifici esbaldregat ritu quotidià que basques em promou. diu el metge espectral, diu la mort esquelètica disfressada de metge monstruós: –què et fa mal avui? –rere el cos disfressa d’esglai també la puta ànima malmesa. el xitxarel·lo Nicolau torna a casa damunt la passarel·la plena de neu hi arrossega les seues pertinences un altre trosdase datpelcul pels malparits mitgesmerdes aporrinat. rònec rènec qui es desprèn de la pell sarnosa del despertar. em penjaria amb la pereta del capçal al capdavall dels dos fils de l’electricitat entortolligats en forma de trena la pereta em treu la llengua com carota de carnestoltes: grotesc viure dels ensarronats. la conversa amb vós m’ompl senyora de joia íntima. rallar amb vós és millor que cardar-hi (o amb ningú). alirets de joia com ve el son i s’obre il·limitat l’harmònic paisatge de la festa interior. rallem, rallem, senyora car l’eternitat és jove encar.

esglaiadora disfressa: el cos

disfressa (el cos) d’esglai duc doble vida amb la professó per fora la festa per dins. en el somni s’obre el paisatge harmònic prop el tresor colgat que ningú no ha de descloure. només a la natura que es descorda li és lleguda la desclosa. com es despulla del corfoll el nou papagai qui ix de l’ou el llop marí qui llegà l’illa als seus descendents es despullà ans la mort perquè la tempesta s’endugués cada esdernec del seu ésser trossejat. ascendí al fons de l’oceà queixalejat per esquals. ho sé perquè ho somiava. ull-badat el glaç tenalla el greixum del crim damunt els parracs ensangonats l’assassí duu careta d’on el so surt més fort el so i la fúria debades: l’obsedit pandimoni de la realitat. tothom entra marxant cicló subreptici de fatus amb punxes armats eixorc tremolor d’anyell jurat al sacrifici esbaldregat ritu quotidià que basques em promou. diu el metge espectral, diu la mort esquelètica disfressada de metge monstruós: –què et fa mal avui? –rere el cos disfressa d’esglai també la puta ànima malmesa. el xitxarel·lo Nicolau torna a casa damunt la passarel·la plena de neu hi arrossega les seues pertinences un altre trosdase datpelcul pels malparits mitgesmerdes aporrinat. rònec rènec qui es desprèn de la pell sarnosa del despertar. em penjaria amb la pereta del capçal al capdavall dels dos fils de l’electricitat entortolligats en forma de trena la pereta em treu la llengua com carota de carnestoltes: grotesc viure dels ensarronats. la conversa amb vós m’ompl senyora de joia íntima. rallar amb vós és millor que cardar-hi (o amb ningú). alirets de joia com ve el son i s’obre il·limitat l’harmònic paisatge de la festa interior. rallem, rallem, senyora car l’eternitat és jove encar.

sense gaires fums

fet sense gaires fums, com tot el que prenc en horitzó sóc jo qui es va adonar del foc a la casa del davant el foc que amb flames rugents consumia el roure davant la casa encesa. sóc jo qui vaig entrar a la llibreria de vell on les dones universitàries venien llibres a preu molt reduït aquell diumenge especial. sóc jo gràcies a qui sense gaires escarafalls totes les dones i alguns llibres de més vàlua es pogueren salvar de la cremada i en tot cas del caòtic rebombori que hauria pogut posar en perill qualque vida o altra. sóc jo qui amb prou posa rebí els agraïments de les dones i minyones sobretot d’una de les minyones amb qui, convidat, amb el seu cotxe més tard anàrem a guaitar les celebracions del nou any xinès amb milotxes gegantines que sallaven pel cel. dracs i pseudoavions plans i acolorits plens de focs d’artifici glorioses esteses enjòlites surant entre atmosferes, en formació i sense com esquadrons de bombarders i com ocellarres, com pterodàctils solitaris. i parlàrem animadament de dones i de mots, de llibres i de focs i alhora pensava, acaronant-li suaument els ulls al cel quina pell quina pell de les cuixes més fineta!