mou-t'hi; mots t'hi treuen

mots immortals rai em cardava la seua dona mentre el pretendent a l’immortalitat lliurava el seu ponderós discurs – encara tenia dos dits a la vagina de la seua amorosa muller qui ara roncava amb el cap repenjat al meu muscle esquerre – els panxells dels meus dos dits li pressionaven tendrament el punt G – el punt Gratulls, per entendre’ns – i amb l’altra mà (l’esquerra) em vaig atansar la ràdio portàtil, en vaig estendre el fil de l’auricular i me’l vaig ficar a l’orella, vaig cercar l’emissora dels discursos ponderosos i vaig encendre l’aparell. el marit de la dona qui suara m’havia cardada i qui encara burxava dolçament al punt Gratulls (d’on, més que roncar, fes ro-rò com un gat o parrupés com una coloma calda), deia en aquest moment, ran de la qüestió d’un estudiant, que era cert que en les seues obres històriques copiava molt d’altres mestres; ara, que en les obres “de creació” tot era seu, i que era molt important d’ésser creatiu en les obres de creació i que en les obres de creació l’home s’elevava al cel, i era com ara si feia punts per entrar al cel, car tot el que creava equivalia a confessió d’ànima pregona, i doncs a manifestació de divinitat – talossades d’aqueixes, en jaquia rajar un munt. en acabat de tant de discurs feixuc era l’hora de lliurar el guardó del premi d’assaig. va anomenar un altre talòs, qui com ell es trobava a les últimes, malaguanyades dones dels escriptors claupassats (i n’hi ha, llas, a balquena), d’escriptors escotifladets qui escriuen talossades sense caps ni peus, i en tot cas ja d’inici marcades per a l’oblit com daus de plom de la pega amarga. que em cardés la seua dona i ell discursegés amb veu flèbil mes sense aparentment gens cansar’s, em va dur a l’esment aquells dies on més jove la meua dona i jo compartíem bústia amb els veïns. vam arribar de fora un dia i el veí, tan claupassat i bubianès com el pretendent a immortal, va sortir a la porta i em va dir: “justament destriava el correu d’avui.” vaig ficar’m a ca seua i ens posàrem a veure a qui pertanyia cada lletra i paquetet. se n’adonà el vell taciturn que una lletra em retornava correus, amb part de l’adreça retallada. em va guaitar el feble jai interrogativament rai. li vaig dir: és un original que trametia al diari europeu per al qual escric un articlet setmanal. justament l’ordinador s’havia refusat a escriure aquesta mateixa part d’adreça que ara correus ha retallada. “això”, em va dir el vell amb qui compartia bústia, “és que hi posàveu, ni que fos amb llapis, un mot prohibit”. un mot prohibit, em vaig estranyar, i on és la llista de mots prohibits? no sabia ni que hi havia al món una llista de mots prohibits. “és una llista secreta, i em fa que canvia caòticament de trast en trast; de tota manera, si recordeu el mot o mots que us retallaren, prou podeu, ara en sabeu si més no un!” li vaig dir quin era perquè me n’adonava que el mesquí beneitó, en la seua taciturnitat i modèstia, també era un il·lús pretendent d’immortalitat, i al cap i a la fi a tots us dec un favor o altre, i també, oimés, a ell, amb qui, com ara compartíem la bústia, havíem compartida, quan encara se n’anava a l’oficina, la seua dona encara prou fresca abans, per amarga pega, també no se’ns morís.

amaga't i prou

torna a la closca, manoi en acabat d’una llarga vida de crim de crim de crim – feres d’antuvi de soldat i de militar més apujat, i llavors de bòfia – te n’adones que t’has sobreviscut t’has sobreviscut t’has sobreviscut. què hi fots pel món encara? cap faç no reconeixes. ni la faç de la teua dona... qui és? la teua filla... what! qui són tota aqueixa gent amb cares arrugades de cera lluent? tanta de gent com has morta! tanta qui en la teua llarga trajectòria de mortridor professional no has sebollida – i sovint en acabat desenterrada per ço de canviar-la d’indret si l’indret si l’indret si l’indret esdevenia compromès no fos cas que corregués perill d’ésser descobert com els cussos de l’altra bòfia potser n’ensumaven l’aup... i amb què se t’ocorr tanmateix de despatxar’t nit on ets el guardià d’amples màquines en amples sales altre que en un raconet nocturn de fàbrica solitària amb un simple tornavís que t’enfonses sense por entre dues costelles fins que no t’esclata el cor i et brolla la sang pels ulls pel nas per les orelles...?

Culs nous en finestra al darrer mas

Culs nous en finestra al darrer mas Hi havia dues serps al soterrani, n’hi havia una de petiteta, llefiscosa, nua. N’hi havia una altra de coriàcia, groga, llarguíssima, feia unes vint passes tot plegat, llonga com era, i era grasseta, ben nodrida, morta. En guaitàvem admirats la ferramenta; amb un burxó en destriàvem o esbrinàvem entre ullals i canins, o el que sigui, queixals i dents que fiblessin i fessin mal rai. En acabat, estrebant-la part la cua, la llençàvem fora. Amb la petita fèiem el mateix, fastiguejats, portant-la al bressol d’una pala i deixant-la lluny entre els matolls, que s’espavilés fora de casa. Molt més difícil era desempallegar’s dels “amicals” veïns – sempre fotent el nas on ningú no els demanava – “–sí que compreu carn!” – s’admiraven, perquè en volien bocí d’arròs, per a nodrir llurs bèsties, i les nostres que es fotessin doncs. “–Part en vull, part en vull!” – cridaven quan en feien saltar paquets amb un bastó, ja d’ençà de la porta del cotxe mateix, com si la bossa del boquer se’ns hagués esbotzada mentre caminàvem destrempadament cap a casa i els paquets empaquetats amb paper de maeller ens haguessin caiguts part terra. Lladres de merda. Molt somriure i molt fotre’t part darrere. Ens vam haver de vendre d’amagatotis, d’estranquis gairebé, la casa. Fugírem de nit per a no veure’ls més. Arribats al camp, un gat salvatge ens va saltar prop. Amb el diari que duia el vaig calmar: amb els fulls erts li gratí cap i espinada. El mesquer només volia fer coneixença. No era gens repropiós. Devia haver-hi pler de rates de sèquia i de talps i de rabassos i d’esquirols pels feraços voltants..., teca doncs rai. Sabia potser que érem ell i el tit i de la mateixa jeia indòmita. Qui ens va rebre encara millor foren els sembrats: totes aquelles plantes blaves que la marinada feia onejar: magnífiques per a tintar qualsevol cosa (ja no dic tela ni teixit) d’aquell blau tan pregon, d’aquell blau de cel molt blau i mar molt blava, on correm, embriacs de joia, en paisatge doncs sense horitzó, car tant la terra blava com la mar blava com el cel blau són blaus d’un mateix blau... Oírem llavors jeremiades que venien del çaplà. No sabíem si pujar. Ara, pel fet que el mas on anàvem era buit, i totes les mans del mas hi mancaven, deduírem que els carrinclons qui es planyien allà amunt eren els nostres fàmuls. Devien ésser gent de nàquisses facultats mentals. Prou, car es veu que era qualque festa religiosa i hi celebraven qui sap la merdegada. Doncs au, cap al calm fent cametes. Els vam veure de lluny: cavant fosses pels ventegosos rasos. Disfressat de camaleó em vaig avençar. Dic: “–Escosiré què.” Mes un guardià em sorprèn. No sé què collons s’empatollava, parlava en un llenguatge oldà. Molia amb les dents les paraulotes. –Què mols! – l’increpí. El mans m’ensenyà les mans: hi duia els trofeus si fa no fot herculis de dos garrots plens de grops. Aixecà els dos garrots com si volia descarregar-me’ls damunt. –No saps que sóc el nou mestre del mas, capdecony! – i alhora m’havia tret el revòlver. S’agenollà de cop sobte. M’explicà, tremolant: “–Tots vivim comunalment i tots matem comunalment, inclosa la canalla. La canalla claferta de salut, rossa i rosada i somrient. Canalla qui barregem fins qui no sabem quina és la nostra exactament, car tota la nostra comunitat fot la mateixa cara – l’ortodoxament aprovada – la bemparida, l’angèlica, l’agradívola. I en canvi les víctimes, cavà vós que lletges! Cares de maleïda víctima: grisa, malalta, bruta, pudent, esquelètica, vergonyosa, després que l’hem botxinejada pel cap baix una setmana molt colta i sagrada.” –I doncs tota aquesta cerimònia al camp-sa? Qui sacrifiqueu avui? –Només hi fem barrila en la salut de les herbes i els Solells, amb el porró i el selló a la vora i la botifarra i les llesques de fogasses. –T’he manat que em diguis qui sacrifiqueu. No fos cas que en acabat no el trobem a mancar. No vull sentir a parlar de les amors celadòniques (molt finetes) que només ens pertanyen, exclusives per a nostra classe d’ens superiors. No te m’empatollis amb participacions de nicis. Sempre hi haurà llivells. I el llivell més gros entre els il·lustrats i els bruts de cervell, fangós ans emboirat. Per exemple, prou sé que les vostres amors, en canvi, de celadòniques molla, ans són transmutacions instantànies i ventisses d’odis salvatges. Les nostres, carallot, demanen cortesanes d’alta volada, amb cares enfarinadetes amb polseguimets d’arròs molt trit, i amb lleons ensinistrats qui al rerefons toquen arpes harmoniosos rai, amb urpes delicades... Mes eh! Que balafii mots per a un carbassot gent esclarit com el teu! Qui escabetxeu, capeixes...? –Passa de ramat les filles qui té el bruixot, marededéu, no sé quantes, seixantes, norantes o milantes; al cortiol escombrat hom les met en reguitzell i llavors cal cerndre-les sense sarcasmes ni devessalls de renecs. Hom els toca bracets i cuixes i vagines, hom n’alfarrassa el gruix, la textura, la gerdor..., per a triar la més convenient per a passar-la per la pedra, i... –Ja en tinc prou. Vinc a salvar-la. –Heu fet collons tard, mestre. Ara, si voleu us deixarem rostar’n una costella... Li guaití un instant les berruguetes cucades que solcaven la seua carota. Em feia pessigolles l’índex al gallet. –El bruixot, ja el veureu, és (són?) tres germans fastigosos, comunistes a la força, car entre els tres només tenen una dent, un ull i un pipí – l’un porta la dent, l’altre l’ull, el tercer el vit de cardar-hi, de cardar’s cada femella, filla o no pas, tant se val... El bruixot s’ha... Els tres s’han d’entendre per força; si no, malament rai. S’enganxen en triangle, les tres esquenes equilàteres. Lloada sempre sia, al fons de mon cor, la gelosia – ésser trinitat, això hagués volgut tota ma vida, i no pas ésser únic com só. Tantost sent el so de les mandolines, com ballaré, si el meu pinyol essencial (kokoro, en japonès) només pot ballar sol-i-vern...? Augmenta el so qui eixorda fins que el creixent esdevé ditiràmbic i la dansaire, exhaurida, s’esbalça, somorta, per terra. Ja sé que qui balla sol, balla com vol, i peta i rota i fa el que... Mes l’essència dansarina em ve baldera, balla minúscula en embolcall aitan folgat – ah, ésser tres! – xifra alçaprem de l’ànima rebeca! Cada diàleg que tinc en el meu fur massa ample, dislocat i sull, en el meu si desert, és un diàleg escapçat, sense ningú qui el contesti ni hi fiqui el granet alat de l’esperit columbí ans hieràtic. Encara petoneja les brèndoles que tapen el pou on el presoner maleït, mig escapçat i tot, agònic hi rau. –Quin presoner? –El dimoni cavalca a l’arquet d’un violí, digué en Falstaff. I tenia raó. Car, quan sents la cobla tocar i la tenora refilar, i el tamborí tamborinar, la teua ànima ballarina instintivament i folla cerca parella com un altre tennista bord. Què us diré, patró? Qui que no sigui únic no ho ha sofert...? Hum, ja ho dic bé? Tant se val. La qüestió: amb empelts i unts s’atansa el fleuma a tothom bo i tractant de subornar un prospectiu jugador qui vulgui amb ell jugar-hi, mes els qui no el poden ni veure, per únic, li malmeten la raqueta, l’hi encolomen recte amunt. Mestre, n’oíssiu els gemecs, sobretot els sords i muts i ocults. Tots els efeminats volent cardar-se-li llavors aquell trau eixamplat, i de limfes i sangotes fet llisquent i faitís, amanós. Rifat, encara et pengen la llufa de talòs del ram. Vius d’ençà d’aleshores amb l’esglai que qualsevol mascle no et vulgui de cop-descuit prendre pel cul. –Quin tarannà més grollerot veig que serves, betzol. I apama, sobre, que, si fossis tres, encara pitjor, més val sol que mal acompanyat; amb tants, molta fressa i poca endreça, carallot. –Em dic Nunó Sanç, no pas carallot. –Doncs te’n vas a la merda, Nunó. Si sol ja ets ruc, aesma’t triplement! I li dius al capatàs que quan torneu, vull el sofà gegantí de baix de tot mogut a la corralina. D’ara ençà qui tingui ganes de barrila i d’ultratge i de noure l’ambient que ho faci amb els porcs. –Hoc, mestre – féu el primitiu, tornant-se’n, desmanegat, mes tot fimbradís, presumida – amb caminar de cuereta – bellugant el cul. Així s’enfonsés en les brees, preguí mentalment. Torní amb els meus a la cruïlla, on el jull bategava harmoniós com un drapaire pels laberints cassigallosos de la follia, parracs de molts de colorets que sempre lliguen, on hom hi ensuma tothora paradís ni que hom s’estigui a mig ofegar dins el pou de la comuna. –He parlat amb l’uixer – els comuniquí –. Ens garanteix que farà fondre malvins i rostirà castanyes i que rebrem de tot el servei mantes lloances i que demà ens amanirà el lleure amb estels de volar, papagalls, milotxes i altres volades de coloms. Així que... Totes ens ponen. Cansats de veure culs arnats i antics a les finestres atrotinadotes de la vila ens n’anàrem a veure’n de nous i gerds al camp de les lluentors. I en vèiem, jotfot!