Truites - 2 -

Truites (2) 4. Perquè el llogater o el propietari qui hi havia abans teu era un calçasses, ara amb quin disgust no et veus sorprès pels qui et travessen el predi...! Pler de mig tocats, capsdecony sense solta ni volta – gent palesament sense gaires esclats d’intel·ligència – i llavors les bandes d’enrenouaires força sovint agressius, destructors a la valenta, et passen pertot arreu, i tot t’ho trepitgen i violen. Si els vols aturar, cal ullar deçà dellà, cap a l’horitzó de les conseqüències, car hi ha més dies que llonganisses – una acció violenta sobretot, com fóra ara engegar’ls uns quants de trets que els esfereís de valent, o treure pit i cara, i potser agafar’n algun de sol davant els altres i etzibar-li una lliçó: arrapar’l pels collons i fer-lo xiular i vomitar, per exemple – aqueixes foren solucions d’avui, que demà, per mà de la fastigosa passió dita revenja, es tornaven bogeria de maldecap. Una acció pacificadora fóra pitjor: ningú no s’entén amb paraules, sobretot si tu només ets un i ells tants com volen. Com se te n’enfoten! L’acte bon-xicot et durà segurament a pitjor envaïment més endavant; de fet sens dubte força prest: si avui t’hi trepitjaven cinquanta, demà seran un regiment a trepitjar’t i fer’t malbé la casa. La bona solució és erigir una bona murada: doble murada, que els talli el camí d’empertostemps – que fotin marrada, que passin enjondre, que no et vinguin a emprenyar més – qui collons els demanava – que empudeguin, si volen, la casa d’altri. Doncs, surts en alta preança dels murs: – Ah per un mur prou alt que no poguéssim sentir’ls més – ni com puden! Car el nostre pulmó és Europa – no pas can pudent de ponent, d’on l’aire mort i nefast bufa. Cases contigues, sense murs, o amb els murs massa fluixos – veí et ve a fer malbé tot el que amb penes i afanys, després d’anys i panys de patir-hi, construïres – pus sobre el teu jardí empenyorat i trepitjat, els teus llibres emprats de paperot per a torcar culs, o per a fer-hi fogueretes de bogeria, els teus mobles estelles, els teus llits ronya i carronya, la teua família cadàvers o espectres encomanats. Quan el veí no sigui lladre ni anàrquic, ni comunista, ni escarransit, ni molt generós amb ço d’altri, com els maleïts capitalistes – quan el veí sigui pel cap baix tan endreçat i net, i il·lustrat i ateu, i estoic i admiratiu del tot, com naltres, llavors! Llavors aprimarem (no gaire) els murs. Aprimarem els murs quan posareu seny a ca vostra, dius als teus veïns massa tocats del bolet. Van vessats, sobreeixits de canalla – els marrecs sense educació ni esment t’ho vénen a toquejar ans a destruir tot – la vida és curta i no he arreglat re perquè vinguis a fotre-m’ho tot de creus! I si et diu la solidaritat, l’amicícia, l’espècie, la xuclem-hi tots ara que ací hi raja, li dius la figa la moma – perquè no hi xucles allí, paràsit – saps què, tip de falòrnies, murcià! * * * * * 5. Sentia als trens xerrar dos carallots bocamolls qui deien dels empenyoraires qui s’apropien de cases d’altri per a fer-ho malbé tot – i, ni que no fossin de ningú (les cases que envaeixen), encara foren de la vila, i la vila les podria posar a ús del públic – que l’únic que en treuen els infiltrats és el plaer de “cagar en ca d’altri” – prou són “els qui s’hi culiven” – “squat ready to shit” – cagar a ca d’altri versemblantment doncs un dels plaers més primitius i, en conseqüència, activitat que suscita un goig més apujat, animalístic. Les races dels rats i dels humans les mateixes pulsions de gaudi descordat – llur cervell esvinçat – sobrevivint ni que plogui merda: amb això mannà. Mes és evident que les cases s’han de tractar millor que com a canfelips. No; cagueu al camp! Femeu la terra, per comptes! Servíssiu per a quelcom altre que per a la deterioració del que hi roman més o menys prístin. Cada casa un temple de confort – i l’arquitecte qui la parí ésser molt colt – o si pus no, doncs respectat rai, car els qui tenim el luxe de viure sota teulat hauríem d’estar-hi agraïts d’allò pus. Això em duia a l’esment els anys de vaques magres. Mon amic l’arquitecte, els meus fills i jo li hem fet malbé el cotxe, això damunt el desori on hem mesa la casa que ens permet d’emprar. Li hem fosos o espatllats els de més dels llums de ca seua, perquè jugàvem com camàlics i els fèiem caure o perquè som gruixuts i barroers de mena i ens queien de les mans, o hi monejàvem a tall de manefles nassuts – la qüestió tot plegat que no sé com respondre-hi. “–T’hem espatllat el cotxe després que ens ho has pagat tot, l’estada, els dinars i sopars... I així t’ho paguem, i guaita com et deixem la casa, amb la meitat dels llums esguitarrats – n’estic avergonyit – saps què...? Vivim en fals. Visc en fals. Cal que em fiqui a fer diners sigui com sigui. Fins ara només he viscut somiant.” Massa bo, mon amic, respon somrient, em diu que ho deixi estar, que això rai, que prou ens en calen, prou ens calen somiadors. * * * * * 6. Ocells en gàbia, molt parlers... Cèl·lules se m’empastifen i em pasten... I esdevinc pàtria de cèl·lules qui treballem... Ensems... Abans la dissolució... En una solidaritat... D’individu – Aquest és el meu programa polític... I econòmic... Em mantinc viu... Ocells en gàbia, garlaires, garrulaires, xerramiques... Esbart qui giravolta enjòlit damunt el pinyol del niu... Com més pròxim m’ets, més te m’adius... I doncs, al contrari... Tot el que m’estreba cap a la dissolució... Tot el que em trenca... (O em trenca només els punts de referència...) Ja m’és enemic.

quiasma entre cues

Qui, asmàtic, a la cruïlla Fet un embolic Entre altres automòbils – ous metàl·lics Malcovats, bullint de ràbia i odi. El meu, asmàtic, perdut a la cruïlla. Com eixir’n? A l’eix on tots els raigs hi punxen amb esquírria Entemats, quimèrics I on els cafès només hi són per al verí Covant-hi vells gargalls mefítics Conreus de molts de nics microbis. Qui hi fui, asmàtic Rondant sense repòs per l’encolla O fus on tots els dards Hi coincideixen – faç exposada: ulls travessats Per les rènegues arestes Llàgrimes de sang i llepadums d’escleròtica. I si mai n’ixes, perdut entre carrers Laberints d’angoixa. Erts dits, com rels de la mort Se m’arraparen als budells. Re no sura tret de l’arbre de la mort Qui em creix de la despulla Mentre camín, pels erms. De més jove tractí de córrer Amb peus llambrescs. En quiasma monumental Derelicte Per les masses incultes pres ja per canfelip I per indret d’angunioses perversions (Un edifici adés blanc i ara color nafrat de bròfec gos com fuig) Farcit de portes falses i de cambres cegues On viu que el rat hi viu i hi rau la malaltia M’equivoquí de porta. I de porta, i de porta, i de porta... Els qui hi caguen o hi fan d’altres orqueries Em llambregaren amb disgust I agafí al capdavall la porta errònia Qui em duia si fa no fa al punt D’eixida. Mentre els altres corredors qui sap ja on paraven. Ací se m’acabà l’empènyer. En acabat, entre les cares llargues (I de lluny en lluny sobtadament esbojarrades Intoxicades) A la cua Hi fui L’home afegit L’home enmig Sense fer-hi mai nosa L’home guionet Inconspicu, innocu, qui va Com tret d’unió no gaire ben collat Ballador, balder, gens exacte Un tret prou negligible Qui uneix lleugerament Els de davant als de darrere Home guionet qui Si mai manqués, això rai, un altre Desconegut Ocupava el mateix Indret si fa no fa. Home enmig sense fer nosa Tot fent cua Carregat de paciència. A la nit Les dones qui m’aritjolen i empenyoren el jardí Bel·licoses bontròs. Els homes s’amaguen – la llei vindria Si es tractés de baralles d’home Tothom hi sortia perdent. Els homes paràsits Fan llurs guerres a través d’infants i dones. Qui fui – qui sempre va perdre De trast en trast quelcom o altre. Podria un cop haver estat campió Tret que el soroll sobtat del terrabastall On tot s’ensorra Em desperta. Pugí orquídies i infants Vora la sèquia. Un vespre esperí en el maltemps La tornada d’un dels fillets – Esperí debades. Vaig dir’ls: I el meu...? Hom l’havia trobat a mancar llavòrens No sabien exactament on era. Esperant en un racó En casa d’altri – sempre en casa d’altri. Me n’esmunyí de nit A consirar en amagatalls selvàtics – Sol amb les bestioles qui pul·lulen pertot arreu Entre el podriment de les fustes – Corcs i insectes – Animalons verinosos i fiçosos. Ja era migdia Damunt la neu, després de lluitar amb un bastó Contra el gos “glaçat” Vaig vindre a guaitar-hi de dalt estant Bo i evitant els segments més inaccessibles (Àdhuc damunt d’on la canalla més ardida ve a relliscar-hi) Qui feia cua pel meu compte... Ningú no m’havia trobat a mancar.

Exposats

Exposats (o això rai que molt més lleigs ens hem de veure) S’ha trencada i ensorrada la façana del museu. Llibres venerables i quadres sublims ara a l’intempèrie i ningú no pensa ni pensaments a rescatar’n ja cap. Tothom amb l’ull jagut damunt la neu per veure si hi caplleva o hi fa mica llobada cap cua de crostó o fulla de col. Tots els rics han emigrats cap a la zona benestant sense quadres sense llibres sense neus. Home a peu, hi ets i t’hi estàs com a les onze ço és, com un pegat tot lleig com si hi véns només a fregar comunes. I tens encara els ulls clavats a terra per veure si t’hi trobes cap pistrinc escalabornat. Rere el níquel, ratat, el coure. Rere la façana, el quadre. Rere la llosa, podrint-te.