Cruïlles i llacunes

Arbitrarietat dels caminets Corrent per llargues avingudes plujoses, nocturnes, a la percaça de taxis. Retroballes efusives d’estació abans els trens no divergeixin. Salutació angoixada de veí o de conegut amb greuges envers tercers; esbufegat dendròleg qui s’exclama sobre les harmonies dels arbres, sobre la naquissitat o la profusió dels individus, i llurs massa (o no prou) promiscus veïnatges. Entrada victoriosa de museu. Vida rural per tetraèdriques eres, arbitrari esbarriament de viaranys polsegosos pels camps..., i, en escorç, propers, els emmirallats. Els repetits, colls i braços colrats; si només ens veieu d’esquena, mentre avencem devers aquell punt fugisser, àdhuc fonedís, a l’horitzó, qui ens reconeix...? Cassigalls d’ecos de rialles, de tusts amicals a les esquenes. Els paisatges, quadres si fa no fa panoràmics, on, d’esquena, per caminets polsegosos o herbats – o lluents corredors de museu – eixos paral·làctics en perspectives un pèl a la biorxa – hi som gradualment disminuïts, fins que ens fonem (com llepets superflus de pinzellet) en la pintura.

Flagell de les religions

Flagell de les religions (només 3 notes)

1. Només l’ateu Només l’ateu és prou digne d’ésser humà. El cristià, el musulmà, l’hindú, el jueu quin aixarop de falòrnia impaïble no s’han d’empassar, esclau llepa-brutícies cadascú sense urc ni dignitat pujat en el fàstic i la monçònega quin aixarop de gasofi no els empapatxa fins al clatell de porc qui repapieja i es rabeja en sangassa i llavors tota llur agressió d’inòpia, inèpcia, dispèpsia l’han de muntar en carro de combat disparant a tort i a dret matant a gavadals mentre l’ateu tranquil·lament i lliure harmònic tirany amunt va a peu cap a la pedra.

2. Només hi ha mai prou assequible la desfeta vostè diu escola, jo en dic merdola vostè diu pedòfil jo dic és bo de fer ben sovint vida intrauterina. vostè diu teologia, metafísica, escolàstica... jo dic deixa’t d’ostes i vine que et llepi el cony. vostè diu rabins, talibans, capellans, gurus jo en dic abusacanalla qui caldria esclafar sense més ostes. vostè diu déu jo dic no ens podreixis el cervell. vostè diu escola, jo en dic merdola i dic oimés rabins, talibans, capellans, gurus l’únic que ensenyen: merda la canalla en rep un cervell podrit amb el qual només continuaran de fer això podrir el món encara més. dius esplendor, dic resplendor dius ultratomba, dic tot hi és podrit dius resurrecte, dic caducitat dius no fos cas, dic demagog. dius sinagoga, dic merdagoga dius mosquea, dic merdea dius església, dic merdésia dius catedral, dic merdal. a tots els temples per a tots els déus, això en dic, latrina. i tot el que s’hi diu o fa, merda merda i prou i de tota aqueixa merda que no cal tota aqueixa merda d’afegitó me’n vull desempallegar. oh, per a quan les inútils bombes totes apilades al bon indret ara per tal que tant d’aberrant esborronador emmerdegament no sigui al remat nul·lificat! si haguessin guanyada la guerra els altres si l’haguessin guanyada els ateus què hi hauria ara? hum ja sé el que no hi hauria putrefactius de cervell delegats per aquell invent putrescent: déu. sense déu, on és falcarien els putrefactius? alguna altra falòrnia haurien inventada car com mates, tantost caplleven, els putrefactius sense esdevindre un podrit? no caldria pas una mica més d’humilitat i aleshores limitar’ns al concret i prou...? ridícul com un carter amb els meus pantalons curts i els meus mitjons negres apujats fins als genolls lliuraré les noves en sobre clos a cadascú dels qui teniu bústia o nom. ara esperaré que de tots els llibres que posin a la venda pugui si més no comprar’n un el que no diu falòrnies tret que un dels opressors arriba amb la butxaca plena i, senyorívol, elegant, mascle, s’atansa als qui els estan posant en lleixes i encara ni els preus no hi han adossats i amb ells hi xiuxiueja un instant i tot d’una doncs ja ha comprat el lot sencer, no em deixa res només les cendres i el fum del seu vehicle que m’espols balbament sol en la ridiculesa, carrincló carter. i et vindrà si piules gaire l’escamot de repressió a la cambra mateixa on fas la viu-viu. els reprimits ens fotem tant de fàstic hom ens humilia i ho acceptem contents i satisfets tret que, a sobre, hi afegim i ens autohumiliem encara més fort. ens foten davant tothom quinze vergassades i ens n’anem en acabat a un raconet no pas a plorar-hi a autoflagel·lar’ns-hi amb trenta vergassades o pus. ens fan anar davant el capitost de l’escamot qui vol humiliar’ns davant les noies ens diu: Hi ha quelcom... hi ha quelcom que cal que toqui a algú a qui li toca...? respons, molt assenyat doncs depèn del que sigui que hi ha depèn del que hi hagi: Si hi ha un bon cony, doncs per a vós a vós us toca i pertoca si hi ha una garrotada o un tacó doncs per a mi, és clar a mi em toca i pertoca. tothom se’n riu i troba la contesta adient d’allò pus. “si hi ha bon cul, doncs per a vós” repetiràs “si hi ha cap mastegot a rebre, si hi ha cap destrossa doncs per a mi, és clar” i hi insisteixes amb un somriure de datpelcul mentre se’t fot la dona (i la dona mai més contenta) i se’t fot les filles (si mai en tenies) i les altres noies qui se te’n foten i et torturarien si et donessin cap importància que palesament no tens car si has salvada la pell rai, ja has fet prou què vols més au fuig ara que pots ara que el monstre està ocupat i content.

3. Només reblant-hi S’escauen sense altre remei les escaiences i qui les aturarà, ah, malastrucs si l’educació falleix...? L’educació, que és l’encaminament cap al bon pensar. A començs dels anys 40 del segle XX s’esdevingué a la Terra una guerra entre fortes potències territorials. Una de les potències – religiosa, és a dir atapeïda de vils, deshumanitzadores, rosega-cervells falòrnies – s’alià al capdavall amb una altra de les potències – atea, és a dir aferrada estoicament a la realitat – la qual per motius estratègics – és a dir malignament guerrers – s’havia abans aliada amb la potència (atea) qui pel que fos havia iniciada les hostilitats. Gràcies als calers i doncs a l’armament que aqueixos calers podien comprar d’una altra potència religiosa perifèrica qui s’afegí, per motius estratègics, és a dir ullant el guany ulterior a la potència religiosa qui era a punt de perdre la contesa, les forces religioses i una de les atees, ara per motius estratègics deseixida de l’aliança anterior guanyaren la guerra. Ara començà (a mitjans anys 40 del segle XX) una altra guerra que en digueren freda entre la potència religiosa i l’atea guanyadores de la guerra d’abans. Cap a darrers dels anys 80 del segle XX la potència religiosa al capdavall guanyà. L’atea fou desfeta. Els ateus desfets, només romagué ara la possibilitat de guerra entre obscurantistes supersticiosos plens de merda i falòrnia el cervell. Els agalius eren molt lleigs ominosament desastrosos. Guerres entre obscurantistes són sempre guerres d’anorreament de foscor total. Llavors, tot en mans dels religiosos, els claferts de falòrnia es deixataren doncs la disbauxa de la desraó s’instal·là i destruí en escruix la puta Terra. Sort per als qui vivim en planetes més educats les miques esmolades de la rebentada no ens arribaren altre que carrinclonament disfressades en fats encenalls malencesos de llunyans muts, focs artificials.

flor qui es panseix com el món roda

Quiet a l’ampit, només el que hi albires, ullnú Per les finestres de la nit mentre matina apareixen entre la fina boirina les dones qui hi gaudiren cardant de valent a l’aire lliure de les fosques... Caminen de presseta ara per tal d’arribar’s a la cuina part la porta de darrere a fer-hi l’esmorzar per a llurs marits qui són a frec d’eixorivir’s ran el tritlleig del despertador. Durant la nit els marits dormiren com socs car la feina durant el jorn és qui-sap-lo ujaire.

Només a l’immediat reduiré l’horitzó de bon matí les dones qui estenen la roba s’estenen. tanta de salut i múscul la boca se’m fa aigua. al Japó glaç que tot ho enferritja, paralitza les claus envernissades d’espesses capes de glaç cap clau ni obre re ni serveix de re no poden obrir cap pany. els forrellats també encallats les baldes enravenades, encarcarades massa grasses no entren al trau ni al ganxo, inútils, balderes res a tancar, res a obrir. a cada nova casa els mobles desballestats... molt a llençar encara. tot se li esvalota al seu planeta tot hi és ara desordre, catàstrofe i mort total. passa sota l’influència de Mart vermell irritat i sobreïxent de sangs podrides. sortint del museu darrer tren a la neu, glaçada com pedres (a casa nostra, a la nostra pàtria el bon oratge... ah enyor si doncs no hi manés l’opressor). cada nafra, plaga, llúpia xifra o osca del patir. no comptis tant mai no cobraràs. de fet, sempre tothora ja has cobrat. pujant i baixant escales faig tard a les devocions els autobusos són a punt de sortir els nens perdran l’autobús de l’escola. i ara! i ara! – fa cada escandalitzat. i ara parlant d’altre deixa’m llepar’t el cony posarem pau pertot arreu. i llegiré rosa, romàntic com ma mare i a pendre pel cul el món pels fastigosos fins a la rel aritjolat podrit fins al pinyol gens redimible, ja hi som. “na Jane s’havia vestida amb més de cura encara que de normal ja no hi ficava amanida avui a conquerir el que romania per conquerir del cor del bonifàs bo i confiant que aquest bocí salvatge no fos un bontròs de massa no li ultrapassés tant de desfici car una vesprada només t’ofereix tant d’espai per al tripijoc i prou.” “de sobte tanmateix l’aclaparadora sospita la prengué que el bonifàs no hi fóra que hom l’havia a dretcient omès entre els convidats a la festa...” la japoneseta si la beses de cop-descuit la suor la pren. la farineta damunt els mels se li fa pastetes lletges i li demanaré perdó no pas pel petó això mai mes pel traïment de les farinetes. sua assaonades aixelles als ulls xiloies de mugró quan el premc els cavalls blancs de la llet qui em colquen pels prats nevats de l’escleròtica. m’he fet fabricant de mitges de niló de l’obtenció del niló mateix... al teixit a l’afaiçonat al cosit a l’empaquetat. cosit i empaquetat: darrer estadi de producció i tot al voltant pudoreta de dona que ador. enterreu-me en cony colgueu-m’hi vull dir, enconyiu-m’hi doncs. no això és massa brut cremeu-me, mort i que més tard doncs les meues cendres siguin ingredient de pomadeta de cony.

Sil·labari d’atleta Li diu la dona: Respiraes feixuc. I m’ha semblat que clapaes masseta. Per xo t’he eixorivit. I ell: “Somiaa la terra: com bleixae feixuga Part davall la neu qui es desglaçae. Bo i fent camí, guaitaa, com me n’alluny, Part damunt la neu, les gentades properes.” Hi toques si em destoques. “I hi era i sabia quin ere el meu destí. Com el sé ara. Que és d’ésser sol i d’allunyar’m lluny com puc Dels congosts de les voludes.” Voludes de voltors, destoca’m! “Dels boldrons esmeperduts qui es congrien, infecció. Voludes al bull, ara règees, marcials, armades, Adés estocàstiques, com flagells, qui sap,” I amb xis bares i màquines de trascantó. “Eixelebrades. Sempre prop, en la relativa soledat, Duc el llapis o la clava. L’aixec, dos copets… Voludes dels voltants, Orquestra!” Comprenc la neu, o els pits, Blancor tibent de terra larvada, Bleix feixuc d’afermar-s’hi. “La meua mà: petjada.” Tostemps el teu desig: ésser lliure. “Cavà que això dels somnis…?” Em toques si hi toques. “Hò ves, saps què? Hora de llevant’ns-e.” Boranit i bon’hora.