a noves proeses degut

esdevingut fantasma qui bonhomiós somriu recomencem-hi doncs. no cal dir sisvol ni siau a la casa que abandonem umflada com si pateix pèmfig pertot arreu les bombolles d’humitat asclades i, per les ascles, repixant-hi rovell els racons florits on es regolfa la pudor a romàtic els colors massa mòrbids dels murs escrostonats les malsanes salsitxes penjades al trebol muricecs qui hi periren anys ha se’n desixen cassigalls corromputs que espeteguen com llimacs damunt les piles de paper. les piles i piles de papers distesos per la pluja de les goteres amples i llongs ara com llençols desmaiats, desmenjats menjats per caragols. menjats per caragols i larves més lívides, sense closca tots els meus versos, ah, i aquells retrucs sensacionals, piles i piles paràgraf rere paràgraf narrant boges aventures. tot tantes de vegades repetit bah, un muscleig fem-ne no res ni ens tombéssim pas a llambregar què hi roman despulla arnada, sense cap altra utilitat. fem-ne abstracció ens n’oblidem, piles i piles i, com qui hi sura descolorit com el paper només xop de pluja som-hi a ocupar el nou indret lleugers, rejovenits, com ànima qui abandona un cos fet malbé casa que cal buidar massa marcida. com pètals de flor qui es marcí s’eslleeix tanta de recopilació de saviesa obsoleta. sempre som nous. abandonem-hi els rifles que ens llegà el pare com tornà de Crimea deia, i prou raó que tenia: “només et respecten si tens calers sense, només si vas prou armat” mes on anem ni armes no hi deuen caldre tothom hi ha d’ésser molt més espiritual cossos de paper escrit per les mateixes faccions, fesomies del ver començament recomençat recomençat. somrigut el pit com la proa a proeses degut vaixell fantasma molt més lleuger sense nòlits ni nelets despecec, deseixit entusiasmat.

raneres pertot

Arreu raneres Nues rere la tanca de xiprers morts s’assolellen les dones dels meus coneguts qui ara encara a mig esmorzar enraonen allà dalt a la terrassa. Franques em rebran i curioses de mi m’engatjaran a la conversa. Hi sóc, doncs som-hi, fent el cor fort i ja trempant a mig camí, tret que... abans no traspàs i tot la tanca me n’adon que sota els tells de vora la carretera un cotxe s’hi ha aturat. Hi ha dins una dona ampla vestida amb un vestit estampat amb flors roses deu haver fets ja els vuitanta anys i crec que té una gran dificultat per respirar clou els ulls i els seus panteixos semblen fer bategar la màquina que li fa de taüt. Aquest és ara el dilema, doncs una de dues: les nues alegres o la dona morent on et llençaràs...? Si anem a pams, les nues no són tampoc gran cosa – dos cossos amb pits escassos qui pengen tanmateix i llavors els sengles entrecuixos escaridament peluts. La grassa granada, de qui la ranera sembla traspassar els vidres de les finestres closes del cotxe podria, de més a més, d’ésser pudent pesent i pitjor: contaminant. Capoll espatllat clofolla afollada alcofoll la solla. Indecís em guait ara la qui pateix i rere la tanca les qui patiria per aritjolar. Una de dues pescador etern amb l’ham rovellat a la voreta de la carretera que és un riu de mort de caixetes metàl·liques capoll buit polsegós espantaocells qui s’ha metamorfosat en ànima. Un ventijol rebrega les agulles mortes dels xiprers de la tanca. Guait amunt remuga l’espai l’encerat blau del cel on els estilets dels xiprers morts no hi han inscrit tampoc re. M’arriben parracs de veus dels qui enraonen a la terrassa parracs de rialletes fades de llurs dones nues qui riuen damunt l’herbei parracs d’angúnia del trànsit irritat qui s’escorr vora la vella... Parracs del meu estertor quan corc amunt i avall aturat, sense anar enlloc... Raneres tot. El cel, encerat blau sense missatge ni instrucció. Retruny, sord, el firmament gens afermat. A l’altre cantó s’esfereeix la nit. Crit llunàtic, ulls esbatanats, de bòlit sóc jo, catiu, el meu imago cridant una altra una altra nit...

finestra a l’aigua, esquerda al foc

finestra a l’aigua, esquerda al foc no emergiràs mai altre que al foc tot dens. si per la finestra l’aigua immòbil, tota blava, plaïble et diu que vius submergit com en líquid amniòtic la temptació d’eixamplar l’esquerda que saps tanmateix que no et durà sinó al foc que tot ho crema creix com passen les hores i vols traucar l’angoixa com voldries traucar el clos que et clou com bombolla o veixiga o bufeta o bosseta de fel. et vols ornitòleg, comandant dels becs artífex dels nius qui es teixeixen i desteixeixen senalles que tornes en vímets d’entrellat on l’espectacle com en canemàs quadriculat s’ordena en un relleu de paisatge pintoresc amb pastoretes. no hi ha sinó foguera rere el full o el llenç s’hi esvaeix l’imatge si ardit com un colló hi vas i ras enfonses els dits a l’escletxa i estripes. espurneja ferotge, darrere, el foc. engrunes i llengües de foc llepen i emboïguen els teguments del petit ninotell qui fores encapolladet al capoll ans de feixuc segriny afligit perquè volies veure enjondre què s’hi coïa. davall els replecs i sacsons qui es socarrimen ventríloc el cor colpeix. no sé què diu ni en quin morse. probablement que el nou a mort roent el foc. nogut doncs pel foc si esditat – i, seguit, esbraçat – encara podies a repèl prou clouries ni que fos amb les dents qui resisteixen la flama, l’escletxa amb neguit la cosiries perquè mai més no revelés l’horror tret que el foc se’t rifa feinades debades les rialles de l’aigua qui bull són les rialles del foc bombolles qui esclaten com timpans carn carbonitzada foscor abissal.