No hi ha festa més grossa - 2

Òspima, quina sort: la fi del món! La fi del món Sempre l’enyorava No hi ha pas res més deliciós Tothom cardem pel carrer Prou n’era l’hora! S’estimba la Terreta Cap al Solell ineluctablement I ara si esdevinc Com en Neró, de colta memòria (Ah mos anys infantívols i anàrquics On en Neró era mon heroi!) Si esdevinc com ell qualque mena De déu boig (mes pot Haver’n de cap altra mena...? Crear és prou de boigs Remenar el merder estantís De l’estàtic perfectament equilibrat N’hi ha per a voler emprenyar Tothom, malparit, il·limitadament) Si esdevinc, per voluntat Solitària i força forçuda I descordada un déu I em guait una mica tot això Dic recony quin embolic Ja ni me’n record què era tot plegat Si xerigot, si lleterada, si clara d’ou O de fugaç pardalet caguerada... Xerigot – així veig l’univers Com un gargot Lleterada – així veig tota l’ensaïmada Interestel·lar – com una empastifada Clara d’ou – així veig tot l’enrenou Interplanetari – com un inventari Esparracat de renecs de qui cau Pou avall, i infinit, infinit Cagueradeta de pardal – bona nit Així ho veia tot plegat – com Qualque caca antiga qui sura Pel pixum radioactiu d’un orinal Universal Apocalipsi orgasmàtic Això rai, tant se val Prou morirem trempant! Feliços doncs, ja no pas Sexe-esclafats per la societat Encotillada i engarrotaire De les falòrnies i les enganyifes Absolutament inversemblants En canvi, a aquest somni tendírem Tothom tota la vida: Cardar al convit de les circumstàncies Per a això som fets Altrament quina vida trista Fins avui, jorn gloriós de la fi Del món – abans, amb tots aquells Conys malaguanyats Mes ara al capdarrer A l’abast bavallós i somrigut de xil·la dreta!

No vull cap clau – res a amagar Diners? No, no sóc pas ací per als diners. Diners? No, gràcies, la clau, no en vull cap, poc en fotria Pas res. Es torna a amagar la clau del dipòsit Mutu que tenen com ara tot òrgan polític En indret molt amagat. I ara no em vol, no vol sàpiguer’n de manguis Res més; ho fa subtilment, però ja no em diu Ni hola; veig que s’entaulava entre dogmàtics de tracte Ultrafeixuc. Me n’he d’anar a dinar tot sol Poc hi estic acostumat, i tanmateix... Ho haurem prou de fer, cal rebaixar’s Si les circumstàncies ho manen Això rai, part d’arrere sempre hi seràs Tu mateix, incòlume, intocat. Normalment, ho fa tot ella, o la qui em pertoqui A l’estona, car, oi, dones rai Mentre jo prou tinc d’altres feines majors Escriure els meus articles filosòfics Somiar mons moltíssimament millors O simplement albirar el ramat, la fauna pollosa... Què hi faig entre tots aquests fracassats Qui només somien en diners...? De vegades certs llambrecs espeteguen Els apagats d’ells contra el meu Enlluernadorament encès Després, en alguns, veig com les llàgrimes els cauen En veurem tan inabastablement superior Tot i que mai no tindré un ral I gens que em cal. L’arraix, el xeic de la taverna, em sap polític I em respecta, li dic que què té encara A aquella hora d’heretgets I em diu que vedell i cigrons i cols de Brussel·les I que em prepararà ell mateix el millor plat. Gent de fora molt empegueïda m’han pres un instant Pel cambrer, els he atraçats al bon indret I m’haurien dada propineta i tot Tot i que me’ls en reia al nas “On els ficaria?” Els dic. “Diners?” Encara me’n ric ara. Em diu l’arraix de la taverna que abans s’aixecava A les tres de la matinada A confegir un esmorzar molt creatiu Que comentés políticament els esdeveniments Del dia abans. La situació política no donava per a gaire més Que per a porc i per a simi Rarament per a lleó – i els de més dels matins La cosa hauria estada fada d’allò pus I part de sota amb tota mena de virulents verins Aviat hauria perduts tots els fidels. Li dic que hi devia perdre els cabells Rumiant-hi tant de ferm, i em diu que i tant Mentre, darrere, mig a les fosques, la seua Dona veig que bat ous amb una certa Ferocitat.

percipu

Escarxofat al flix com en estrumàs O al seient del vehicle canibalitzat O sots l’olivera veient passar els núvols i els pardals 1. Somriures d’intel·ligència prenys Ací el tens, novament, n’Alistair Cooke Passejant tranquil·lament De bon matí vora el pont de prop l’escola Per on duc cada matí el nen a estudi El riu torna a estar gairebé glaçat del tot Gràcies al Solell gloriós, és alhora glaç i neu molt relluents És atraient de veure i hi romanem badant A caire de vessant Ai, el nen hi cau relliscant En acabat de rembre’l amb mandra Sense esvalotar cap galliner He de tornar a casa, a eixugar’l i escalfar’l Em guaita somrient i comprensiu Gairebé paternal i bo, amb el seu Somriure d’intel·ligència prenys, n’Alistair Ell ha estat testimoni De la gran dificultat que he tinguda Suara bo i entrant a la carretera Del pont que mena a escola Empès traïdorencament I ranca i bare, i anava a dir botiflera Per un altre cotxe - fosc i negre - que m’hauria estimbat Si doncs jo no hagués parat tant de compte Anant-hi a metres comptats, arrapat Fortament al volant Hi ha gent tan assassina pel món A part que ja és prou difícil sobreviure a ciutat Sense un cèntim a la butxaca Sóc conscient que Només en somni ens barregem vius i morts I que tot hi és conseqüent Dolçament i suaument, relliscosament, conseqüent Amb re irreparable que s’esdevé de cop i volta Car retroactivament prou tot té contesta Món molt més lògic del somiar On un somriure bonhomiós t’és nodriment per a la diada. 2. Jagut al caire de la dàrsena, amb dolça melangia guaitant els vaixells qui vénen i se’n tornen, onades d’absurd és quan dormim que hi veiem millor hi veiem diàfan i deliciós: amb la pàtria estorta independent i lliure hi som catalans i hi valem a part sencera mentre que quan ens despertem encara som al bassiot de merda estantissa que es diu ecs! panya on hi hem de fotre de camàlics malganuts venudament traginant llur porqueria n’hi hauria per a engegar’s un tret o millor per a tornar despreocupadament i indefinida a la llibertat. 3. Ací som, i així Ací som, i així. Travessant l’extraordinari amb ordinària captinença Signes angèlics molt espantadors al pitjor de la nit Cal interpretar’ls com a llums folles creades Pels camps magnètics contrincants d’una natura Nafrada. Si a sobre ve a afegir-s’hi de sobte L’avió en foc Qui ve doncs a estavellar’s tan a prop Cal llavors salvar els infants a través de l’aigua negra Els dipòsits de benzina de l’aparell traspassat Per viratons enverinats I esgaripant esbojarradament foc Esclataran, i, damunt, els ferotges terroristes uniformats Que n’eixiran voldran anihilar-ho tot Ja n’estem prou esversats Sòlit bescunç, bah. Tant se val, sant tornem-hi Fugirem sense guaitar enrere La casa la perdrem i tot el que hi teníem La qüestió és sempre poder veure demà I el nostre reeiximent haurà estat Doncs que haurem vist demà. Totes aquelles mones pels terrats Vestides molt mudadament i a l’últim esgarip Amb pantalons foradats part de forat de cul I part de marrera o xona regalimoseta Aquest és el demà ocupat. “Sabeu que miss Floff ovula i s’humiteja per vós...?” (She ovulates and is patently wet for you.) (Is she? I’m flattered, but...) - m’afalaga bontròs Però m’estim més guaitar la festa d’ençà de la barana Oi...? Totes aqueixes historietes de seducció Amb miss Floff, una de les mones més bufones Fent-s’hi la presumida i l’exhibida I llavors els simis més peluts i ben emmarrerats Plantant cara a totdéu i ocasionalment ficant mà A la violència i l’agressió. Aqueixos drames, ja els tinc massa vists Potser me’n tornaré - els badalls em poden Excuses Au.

Doble mastegot

ESCOSINT-LI ELS DARRERS PLECS Quan espiant-li dietaris pretèrits D’abans del diluvi que fui (Car abans meu tot era caos) Li deman, si vol, que qui era doncs aquell “Ell” qui sovint Amb tant de delit no es cardava Xuclant-li la suor, esborifant-li els llargs Cabells..., fent-li tantes de maquinacions I musiqueries d’allò més enfurismades. Em respon és clar que, com tantes d’altres De figaflors si fa no fot místiques, adés mortes De desig i d’arret, i de cony umflat i plujós Dels anys de la foscor, doncs Que l’“ell” aquell aitan misteriós i engrescador (Me la duia estoneta dreta i erta) no era doncs Sinó (llas! Llas i rellàs, i ara, heu-te’l, consuetudinari Destrempament) (Malesputes cristianes Com sabeu d’endinyar’ns-el I al pitjor moment) Déu Déu, és clar (“o què t’aesmaes, carallot?”) Collons, tornem-hi, ca? Déu elleix, fotent-se sempre on ningú Ni pensaments No el demanava.

Vidriols al salpasser Això us predicaré No pas “a-aaa-ah, uuu-uh-uh, momò, memé Ai-ai, ahlapò, pipipí, ui, ui, ui Que anireu tots a l’infern!” Com feia aquell datpelcul de Vicenç Ferrer. Al contrari, us intimaré Qualque truquet pel qual acomplir una micoia Certa molt calgudeta neteja Al cos social, un cos qui molt caga Prô no pas prou, i en tot cas no pas pel forat apropiat. Us demaneu quaix desesperats De com us desempallegaríeu de tanta de brutícia religiosa... De tant de tur arrucador al cervell Tur com més anem més repatani... Tur se t’hi encasta per malastruc veïnatge Per delmador contagi, malviatge. I en canvi... Ton únic bagatge... [I repeteix el ben ensinistrat ramat: —ton cervell] Constructor idoni. [—ton cervell] Món de l’univers. [—ton cervell] Boïgues amunt, cada déu hi creix. [—ton cervell] Ton millor rellotge. [—ton cervell] Ta mare, ta ídola. [—ton cervell] Font de ta erotomania. Rel de tot trempament. Ton lladre, ton assassí, ton estrupaire. Força, llivell, valor, i seny. Cep, murgó, tòria, circell. [—ton cervell] Pel buit fotent-hi vuits isnells. Basca, fàstic, orxec, martell. Renat, renoc, remçó, lleixiu. [—ton cervell] Cistell de brèndoles de gairell. Cul descosit, ni ordit ni trama. [—ton cervell] Destre vimetaire, tanmateix, i guerx. Forcafems, garbell. De mal borràs umfla’n castell. [—ton cervell] Més grossa monçònega. Ton pitjor consell, la puta, oidà. [—ton cervell] [—ton cervell.] I ara doncs el truquet promès... Com els moros us exigeixin un com se’n diu Una sinagoga, tant se val, una mosquea Els proposeu – a canvi – perquè totdéu o ningú, tant Se val, estigui content – d’enderrocar una altra església O catedral del ritus enemic, com qui disposa De cotxes derelictes en acabat dels accidents. I així ens allunyem amb tota dignitat Dels merdegosos qui només discuteixen de fatalitats I fiquem’ns-e en acabat als forats Als traus místics qui duen si fa no fa al més trist món subterrani On hi ha els tresors Els múltiples greals de maragdes relluents Amb mànecs de coralls Homs benastrucs. Per les cavorques del misteri Sorra avall, sorra amunt. Car Tot allò que entra, surt. Tot allò que fa cap treu a cap S’esdevé Com amb el temps Dinamicoestàtic. S’escola i tanmateix Sempre hi ha el mateix, car N’entra totjorns tant com n’ix. Com hom és sempre hom mateix I un altre sempre és elleix I alhora tant l’un com l’altre Tanmateix altri i diferent. Tot es resol d’acord amb el planteig. Tot resultat ve determinat pel barreig Preexistent. A dades modificades Algoritmes rectificats D’on soltes alterades D’on voltes redibuixades. Cada instant hi ha un nou fi Qui genera un nou problema. Ei, sant tornem-hi, així anar fent. Dissipat concret Accelerament glaçat Petrificat raig de llet Galàxies. Fluix de riu en torniol Baldufa llampada, ei! Espasa qui tol de son cap en Príam. Entra per un cantó, i ix, incòlume, per l’altre. Avern avall Vall de l’oblit amunt Sorra qui et mous imperceptívola. Menjaire menjat. Bon jorn, àngels de nit! Somni i memòria Frèndol d’ales, fum de plom. Constant i incontinent. Contingut i excedit. Forà casolà. Desat i despès. Hi som i aitampoc. Ací i absents. Idèntics i aliens. Alba i foscor. Món i aumon. Harmonia de l’ens. Esfera agullada. Conjuminació dels pius. Metàl·lic enjòlit. Traspassat instrument. Si hom ho met, altre ho treu. Tes distès. Calm abuixit. Vidre de llum. Rellotge ferit. Vell i nou. En treu d’on no en fic. Encetat i antic. Nafrat i clos. Alhora elleix. Aquest ací. Aqueix aquí. Te m’allunyes, mariner. Va-i-ve d’onades. Grisors, escombretes. Espantalls amb sort i sense. Pega i sort, ambdues Als genitals, com titlles. Al rampeu d’un volcà Gens t’hi vulgos niar. M’etzib un tret al cervell Qui cofoi es corromp. Nit sobtada. Merda. Cony. Datpelcul. Malparit. Capdecony. Capdecollons. Esminyonada. Capdemerda. Mitjamerda. Menjamerda. Charred neck. Carrincló. Feixista. Tita. Mortrers. Homeiers. Torturaires. Pecs. Ecs!panya, quina merda més estranya. Carns de masecs de rebrecs. Gangrena. Cagar’s en tots els déus I les putes verges. Món de ninots. Hi poues, recances al vent, com pets. Esmegmes. Pus. Malalt. Gens delitós. Tumor. Podrit. Mòrbid. Vomiturició. Verd. Verí. Asma. Stitch on the side. Xerri. Palter de gos. Trumfes a la vora. Out of all that gunk: de tot eix lleig Esllenegueig al cel, pluja d’or del Semen seu. Sèu de sèmens. Bonys fètids. Flats. Plats a part. Farnats. Suquets fastigosos. Mosques Balbes. Barbs. Cranis asclats. Cervell pudent, esbotifarrat. Os corcat. Carnús larvat. Múscul cucat. Cos tort. Ecs!panyol Gavatx. DeGaulle gammat. Atzebs a betzef. Castellufes menjamerdes. Lleterada al cap. Amb crucifix pel cul dat. Esperons. Pinces. Barres. Queixals. Fiblons. Reguerons de sang. Regateres de rebuigs. Saó de mort. Bèl·lues. Setins lúgubres. Teratològiques aranyes niant. Traus d’ulls. Ones harmòniques de simfonies planetàries. Infinit. O espetecs volcànics de Malcuita samfaina. Esclaten botifarres. Corromputs budells. Ambre actiu. Estimulat. Zas! Tot hi deu cabre, llibertat. Cama-segat, instant de pànic: Tants de déus traspassats! Ull llenegós als vitralls Tants de cuits i No n’hi ha de cuits I el més calent a l’aigüera. Com ulls abissals del qui fretura Per escletxes veure el miracle Amb la ferradura mig gastada mastegant els prorruptes Qui es pensa i s’estalvia per a prorrompre a pronunciar’ls Quan s’escaigui i mai no s’escau Cap messies, cap messies Ni per remei, sempre un altre datpelcul Mig boig, o boig del tot. Exploracions acollonides doncs On sempre cal emergir al normal quotidià Llavors tan tranquil·litzador i assenyat i gaudible Per als sentits fins ara Com per baveig mefistofèlic Prèviament atacats per l’exòtic. “Paga el gall a n’Esculapi, i au, ja fotràs prou” I envant, cap altre guariment no és ni de mig Savis esperar. Ull llenegós als vitralls I als altres xarons relleus i llençs i murals Estàtues d’acollonir la plebs Tants de farsants enfalorniats Anats tanmateix al carall, al cony de déu Tots plegats Del més magnífic Hèctor Hipodàmic Adés universalment honorat A tots els seus molt més humils frares Sovint malcuits i creuclavats i tot El pus malaveranyós, infaust Envitricollaire rai a l’aparell lul·lià Mestre de la combinatòria tangencial – Tret que tot li surt a la biorxa – Quin aiguabarreig de regateres de caques Quan quatre cavalls me l’esquarteren! Col·loques el batlliu i sos sis saigs Als marges, no pas perquè te’ls estimos menys Mes perquè així guardin les entrades. Llivells de funcionament Fluix, millor, òptim... Només cal saber trobar el gallet. Mor-te Anton, que el qui es queda ja es compon Tens por d’aviar un esternut que et desmanego...? Pelicà en llençol de lli Heus-lo qui creix poètic Acatalèctic Què vomitarà...? Tots espereu amb una bocota esbatanada Guec...c...c...c...c...! Desdentegats Pensius negats qui la claveguera aboca.