Passeig
Prop la font monumental on les tríbades,
Lascives, només vestides de verdet,
A toc de frec, després de truc, d’estrip adés,
Es maquen d’empertostemps…, un foradet,
Sots un doll, m’és el cau que tothom desdenya—
Per sortir’n em cal i prou el tap empènyer.
Cameig, amb molta de mandra,
Pel carrer de la Salamandra;
Llavors, amb un pilot d’inèrcia,
Tir avall pels d’Ur i de Pèrsia.
Per lli salud na Sèrgia,
Llavors entretoc n’Alexandra.
Esquivat l’atzucac dels Disturbis,
Petj no pas gaire ferm els suburbis.
Pas a pas, prou tost seré a camp ras;
M’ajeuré davall qualque capçana
I, com ara clafert de nirvana,
Faré’n, de tot l’ullat, lent capmàs.
M’aixecava i feia el salpàs
A la soca que m’encoixinà.
Deia siau a pagès i rabadà,
Au, doncs, xiquets, sense cansar’s.
L’un eixorbia; encara al berenar
Era l’altre, qui em diu: feu un galet?
Faig: i tant. I llavors, xino-xanet,
Me’n tornava… Ah, llas, davant el mas
Del molí de l’Oli entra en òrbita,
Com qualque ànec qui encara cuegés,
Tot i escapçat, eixalat (molt mòrbid, eh?),
El consir de la meua mort vana.
I em desfaig com ninot qui la pluja
De pedra escrua i inhumana
Bat i bat, i bat fins que se n’uja.
Trista truja qui amb el nas aixafat
Grufa encara la muntanya que puja.
Penes amunt, a pleret, com puc,
On caic em ropleg, ranc i xaruc.
Amb prou temps de repensar el pensat,
Trobaré per sort qualque tòfona
Encar, qui sap, de vida cacòfona.
M’havia explanat el segon bucòlic:
Únic recapte: mènjoc pa-amb-òlic;
Tota altra teca em fa vindre còlic.
De mam, si doncs no fos garnatxa,
Malament rai, que tot m’empapatxa.
Oïc l’èxtasi abstrús del flairívol vinyòvol
Quan l’abegot bo i li pessigolleja el vacúol
On, diví vaivé, de ferm li borna, car flor vol
Esbadellar-li, gens bacívol, a pansa o gra: gruo’l,
Bo i brivant brivant, meu Cristòfol, ai, meu Cristòfol,
Oïc que es diu, broix, el bòmbid, afuo’l, nuo’l, suo’l…
Tost serem-ne pares d’un tou: a cada raïmet qualque òvul.
Maleït joier, es veu que el lapislàtzuli
De la marquesa, bo, sí ha pres per mal copròlit...
Idò, aqueix ben greu atípic lapsus li
Costa pla un rebuig, bo, sí que me’l fot anar de bòlit.
Li dic: Alexandra, dona, pobre home;
Adu l’asil subtil del llepís sepulcre
És menys aspriu que no ton gènit de drome-
Dari, al qual dingú sinó l’àngel diploma.
Saps prou que la diplomàcia és el fulcre
Amb què hom alçaprema, acrobàtic,
La tolerant badoqueria (“oh, profecia!
Ens ala-de-mosquem, joc telepàtic,
Ens cua-de-milanem, germans qui som, eh?”
Engeguen, rabits, disc ratllat de gramòfon),
L’agemoliment llausanger ple de pànic
Del poble baix o gens aristocràtic.
Llur fusta, fet i fet, cal ésser pas botànic,
És la mateixa amb què hom basteix el xilòfon
Que, sense tocar’l a repèl, pel cantó reumàtic,
Sempre sona apaivagat com l’Atlàntic
(Déus qui amb qualsevol fórmula, ofertori o càntic
Convences, pecs), banal, a cop de micròfon,
Tantost els dónes sabó, és automàtic:
Llur bombolla d’ira ara es desfà, però, o fon.
Com bestiar pensiu jagut damunt la sorra,
Tu i na Sèrgia, de qui conec l’al·lèrgia
A les tàperes amb manró, faríeu època,
I embolica que fa fort, si… (m’hi trac la gorra,
Dementre que increp que no hi cab o quep, que
Poc sóc prou olímpic, sots aquest Sol qui torra),
Si… (valtres rai, mes el tit, ah llas, ja puc córrer,
On vull ficar’m? Ves, pla sé que, per no res,
Pertot arreu caic, estrompat, i m’hi esfons, hò),
Si ara us tornàveu allò que, glòries, torre
Del temple amunt, ja sou: pur monument de bronzo.
|
Entrades
